El món sense nosaltres

Què passaria si, de sobte, la humanitat desaparegués però tot allò que hem construït i produït seguís aquí? Quan de temps necessitaria el planeta per esborrar definitivament la petjada que hem deixat sobre la seva superfície? Si ningú no controlés els residus que hem generat, podria haver-hi algun accident desastrós? Aquestes són algunes de les preguntes que es fa el periodista Alan Weisman a El mundo sin nosotros, un llibre de divulgació científica que explica com s'anirien enfonsant les cases i les ciutats, com la natura reocuparia els espais que ara estan coberts de ciment i asfalt, què passaria amb les centrals nuclears i els dipòsits de residus nuclears o quines espècies d'animals i plantes sortirien perjudicades amb la nostra extinció i quines se'n beneficiarien.
Algunes pistes: el planeta necessitaria 100.000 anys per tenir els nivells de CO2 que tenia abans de la nostra arribada;  farien falta 35.000 anys perquè el sòl quedés lliure del plom que s'hi ha dipositat durant l'era industrial; sense cables d'alta tensió, torres de vidre i la resta de perills causats pels humans, cada any sobreviurien mil milions d'ocells més; si tots els mecanismes que usem per drenar el subsòl de les ciutats s'aturessin, en pocs dies els carrers s'enfonsarien. I les cases, quants anys trigarien a enfonsar-se? I les ciutats a desaparèixer sense que en quedés cap rastre? Per saber-ho, cal llegir el llibre.

Fonts:

1. El mundo sin nosotros: http://www.terra.org/articulos/art02009.html
2. Exemples extrets del llibre: http://www.worldwithoutus.com/did_you_know.html
   

   

Corrupció pública i corrupció privada

 

                                                                                                Oriol Bosch

El passat 9 de desembre es va celebrar el Dia Internacional contra la Corrupció. Coincidint amb aquesta data, l'Oficina Antifrau de Catalunya va publicar l'enquesta La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes. És el primer cop que es publica un treball tan complet en aquest país, i s'hi poden trobar dades molt interessants.
Una de les coses que més crida l'atenció d'aquesta enquesta és que els ciutadans es mostren molt intransigents amb la corrupció política però bastant més permissius amb la corrupció empresarial i la petita corrupció de cada dia. Per exemple, el 85% dels enquestats creuen que la corrupció està molt o bastant estesa als partits polítics i un 21,7% diu que el motiu principal que porta a algú a presentar-se a un càrrec polític és l'enriquiment personal, però en canvi només un 57% de la població considera que el fet que un metge de la sanitat pública faci un viatge pagat per un laboratori farmacèutic és una conducta corrupta.
En aquesta mateixa línia, el 59,4% creu que, en casos de corrupció entre l'administració pública i l'empresa privada, el principal responsable és l'administració.
A més, per desgràcia, els ciutadans perceben que la lluita per la transparència és inútil: un 44% creu que la corrupció és inevitable i un 74% pensa que tots tenim un preu. El tenim?

Fonts: 

1. Dia Internacional contra la Corrupció: http://www.un.org/depts/dhl/spanish/events/anti_corruption/index.html
2. Oficina Antifrau de Catalunya: www.antifrau.cat
3. Enquesta La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes: http://www.antifrau.cat/images/stories/documentos/publicacions_estudis/resultats_enquesta_2010.pdf
4. Grup GRIS – Grup de Reflexió Indústria-Sanitat: http://www.grupgris.org/

 

La Segona Guerra Mundial no s'ha acabat encara

Els llibres d'història acostumen a dir que la Segona Guerra Mundial es va acabar el 2 de setembre del 1945, el dia en què els japonesos van signar el document de rendició davant dels aliats. D'altres afirmen que va ser el 14 d'agost, dia en què es van rendir, tot i que encara passessin un parell de setmanes abans que el tractat de rendició estigués redactat i signat. Pels soviètics, en canvi, la guerra s'acabà el 9 de maig del 1945, el Dia de la Victòria a la URSS. I de dates n'hi ha moltes més: el 8 de maig, dia en què els aliats van celebrar el Dia de la Victòria a Europa, el 12 de maig, en què els últims soldats alemanys es van rendir a Praga, el 9 de setembre, en què els últims soldats japonesos es van rendir a la Xina...
A la majoria de guerres passa el mateix: una cosa és la fi oficial dels combats, una altra la signatura de la pau i una altra la fi real dels combats més enllà del que diguin els estats majors dels exèrcits. I escollir una d'aquestes dates com la principal, la que sortirà als llibres d'història, no deixa de ser una convenció.
Però en el cas de la Segona Guerra Mundial cal afegir-hi una altra complicació: encara que sembli mentida, Rússia i el Japó encara no han signat la pau i, per tant, jurídicament la Segona Guerra Mundial encara no s'ha acabat. La cosa va anar així: l'agost del 1945 les tropes soviètiques van ocupar l'arxipèlag de les Kurils, al nord del Japó, que actualment forma part de la província (oblast) de Sakhalin de la Federació Russa. Aquestes illes havien estat cedides al Japó el 1875 però durant la conferència de Jalta en què els EUA i la URSS es repartiren el món es va decidir que aquestes illes formessin part del botí dels soviètics. A partir d'aquí, la cosa es complica. El 1951 els japonesos renuncien formalment a les illes en el tractat de pau de San Francisco, però com que els soviètics no signen el tractat, cinc anys més tard el Japó se'n desdiu i reclama l'arxipèlag, que anomena "territoris del Nord". Des de llavors hi ha hagut un munt d'intents de signar un tractat entre els dos països que marqués la fi jurídica de la guerra i atribuís les illes a un o altre, però sense resultats. Amb la desaparició de l'URSS, ni Ieltsin ni Putin no han canviat de parer i el problema de les Kurils sembla que va per llarg.
És penós que dos països no puguin seure en una taula per evitar començar una guerra, però encara és més penós que no puguin seure a negociar per acabar-la.

Fonts:

1. Mapa de les illes Kurils: http://www.lib.utexas.edu/maps/middle_east_and_asia/japan_ussr_rel88.jpg
2. La disputa de les illes Kurils: http://www1.american.edu/ted/ice/kurile.htm
3. Els territoris del Nord (versió japonesa): http://www.mofa.go.jp/region/europe/russia/territory/
4. Documental sobre la disputa (26 min): http://www.forcedmigration.org/video/chishima/media/

 

Els governs donen dades

Els governs i les administracions generen i tenen accés a grans quantitats de dades d'interès general. Algunes (poques) cal mantenir-les en secret per motius de seguretat però la gran majoria haurien de ser de domini públic: com la resta de béns gestionats per l'administració, els ciutadans en són els propietaris. Malauradament això no acostuma a passar gaire sovint, ja sigui per la dificultat de fer pública tota aquesta informació o per la reticència de les administracions a compartir-la.
Però les noves tecnologies han facilitat tant aquest procés que ja no hi ha excuses per no publicar tot allò que s'hauria de publicar per millorar la transparència de la gestió pública i acabar amb el secretisme. Algunes administracions s'han sumat al moviment Open Data, una filosofia que aposta precisament per fer públic tot aquest material de la forma més accessible possible. Un dels pioners és el govern britànic, i a l'Estat espanyol les administracions d'Astúries, País Basc i Catalunya s'hi han afegit recentment. Als seus webs hi publiquen gran quantitat de dades estadístiques, demogràfiques, de trànsit, meteorològiques, cartogràfiques, etc. en formats reutilitzables perquè qualsevol ciutadà o associació hi pugui accedir.
Però no n'hi ha prou amb fer públic tot aquest material, cal analitzar-lo, separar el gra de la palla i, finalment, divulgar-lo. Nedem en un immens mar de dades, i com que això només és el principi d'una tendència que va a més hem d'inventar noves formes d'assimilar tanta informació. Per convertir tot això en alguna cosa útil moltes administracions estan promovent concursos per crear aplicacions de software que ens ajudin a navegar entre tanta informació. Un bon exemple és Apps for Development, una iniciativa del Banc Mundial on els concursants han de crear programes informàtics que usin aquesta informació per avançar en la consecució d'algun dels Objectius del Mil·lenni. 

Fonts:

1. La filosofia Open Data: http://ca.wikipedia.org/wiki/Open_Data
2. Open Data Regne Unit: http://www.nationalarchives.gov.uk/news/498.htm
3. Open Data d'Astúries: http://www.asturias.es/portal/site/Asturias/menuitem.77b6558ac8616446e44f5310bb30a0a0/?vgnextoid=05badd42ece45210VgnVCM10000097030a0aRCRD&vgnextchannel=05badd42ece45210VgnVCM10000097030a0aRCRD&i18n.http.lang=es
4. Open Data Euskadi: http://opendata.euskadi.net/w79-home/es
5. Open Data Catalunya: http://dadesobertes.gencat.cat/
6. Catàleg d'Open Data d'administracions de tot el món: http://www.epsiplatform.eu/psi_data_catalogues/category_1_public_sector_information_psi_data_catalogues_by_governments_direct_access_to_data
7. Apps For Development, iniciativa del Banc Mundial: http://appsfordevelopment.challengepost.com/
8. Objectius del Mil·lenni: http://www.donantdades.com/2010/11/els-objectius-del-millenni.html

 

Els Objectius del Mil·lenni

Som la primera generació que pot acabar amb la pobresa extrema. Tenim els mitjans per fer-ho i, per primera vegada, comencem a tenir voluntat política per tirar-ho endavant. Amb aquesta idea al cap es va celebrar el setembre del 2000 a la ciutat de Nova York la Cimera del Mil·lenni, on representants de 189 estats van signar la Declaració del Mil·lenni, un text que establia les prioritats de desenvolupament humà pels propers anys. En aquesta declaració es parla de pau, de dignitat humana i d'eradicació de la pobresa, i s'estableixen vuit objectius concrets, set dels quals cal complir abans del 2015. Els Objectius del Mil·lenni són:
   
1. Eradicar la pobresa extrema i la fam
2. Universalitzar l'ensenyament primari
3. Promoure la igualtat de gèneres i l'autonomia de la dona
4. Reduir la mortalitat infantil
5. Millorar la salut materna
6. Combatre el VIH, la malària i altres malalties epidèmiques
7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient
8. Crear una aliança mundial pel desenvolupament

Encara estem molt lluny d'aconseguir-ho, i en algun dels objectius fins i tot hem retrocedit durant els deu anys que han passat des de la signatura. Però encara hi som a temps, i hem d'exigir als nostres governs que posin els Objectius del Mil·lenni a dalt de tot de la seva llista de prioritats i que els compleixin. Sense excuses.

Fonts:

1. 189 és una proporció molt elevada dels estats del món: http://www.donantdades.com/2010/07/quants-paisos-hi-ha-al-mon.html
2. Declaració del Mil·lenni: http://www.un.org/spanish/millenniumgoals/ares552.html
3. Els Objectius del Mil·lenni: http://www.un.org/spanish/millenniumgoals/index.shtml
4. Situació actual dels ODM: http://www.intermonoxfam.org/ca/page.asp?id=2600
5. Campanya Sense Excuses 2015: http://www.senseexcuses2015.org/
  

 

Què costaria acabar amb la fam al món?

La FAO, l'organització de les Nacions Unides per a l'agricultura i l'alimentació, calcula periòdicament quin seria el cost econòmic d'eradicar la fam al món i intenta, en les seves cimeres, que els països més rics donin aquesta quantitat. Fins ara, a l'hora de pagar tots els estats han dit que no disposaven d'aquesta suma, que és l'eufemisme que es fa servir per dir que la fam i la malnutrició no són, ni de lluny, una de les prioritats d'aquests governs. Entre les excuses que es donen n'hi ha una que es repeteix molt sovint: és un objectiu molt noble però queda fora de les nostres possibilitats. Vegem si és veritat.
En l'última cimera mundial sobre seguretat alimentària, celebrada a Roma el novembre del 2009, la FAO va declarar que faria falta una inversió de 44 mil milions de dòlars anuals per eradicar la fam. És molt? Els governs diuen que sí, que no disposem d'aquests diners i que és utòpic creure que els podem aconseguir. El que no es diu és que, per exemple, el 2007 vam gastar més de trenta vegades aquesta xifra en armament (1.340 mil milions de dòlars). O que 44 mil milions de dòlars és el que, aproximadament, van costar els jocs olímpics de Pequín del 2008. L'únic que cal per eradicar la fam, doncs, és voluntat política. 

Fonts: 

1. Web de la FAO: http://www.fao.org/index_es.htm
2. Declaració de la Cimera mundial sobre seguretat alimentària (pdf): http://www.fao.org/fileadmin/templates/wsfs/Summit/Docs/Final_Declaration/K6050S_WSFS_OEWG_06.pdf
3. Dades donades a la cimera: http://www.fao.org/news/story/es/item/37425/icode/
4. Jocs olímpics de Pequín: http://es.wikipedia.org/wiki/Juegos_Ol%C3%ADmpicos_de_Pek%C3%ADn_2008#cite_note-4
 

  

Les llengües oficials de la Unió Europea

El 1958 es va aprovar el règim lingüístic de la Unió Europea, que llavors només comptava amb les quatre llengües oficials dels sis estats que en aquell moment formaven la Unió: el francès, l'italià, l'alemany i el neerlandès. Amb l'ampliació de la UE també ha crescut el nombre de llengües oficials, que actualment són 23. Aquestes llengües tenen dos drets principals: qualsevol ciutadà o institució pot enviar documents a la UE i rebre'n la resposta en una d'aquestes llengües i, a més, els reglaments, documents legislatius i el Diari Oficial de la UE es publiquen en aquestes 23 llengües. Tot i això, per evitar que les traduccions alenteixin la burocràcia europea encara més i en disparin el pressupost, la majoria de feina es fa només en tres llengües (anglès, francès i alemany), les denominades llengües de treball.
Naturalment, dins la UE es parlen moltes més llengües, a banda de les 23 oficials. De fet, no hi ha cap estat que no tingui, com a mínim, dues llengües pròpies, i a l'hora de decidir quines són les oficials és cada estat qui ha de proposar la inclusió o no d'alguna de les llengües que es parlen al seu territori per tal que la UE la inclogui com a llengua oficial. En això no es té en compte ni el nombre absolut de parlants ni el fet que sigui majoritària dins l'estat: el català, per exemple, no és oficial a la UE però té més parlants que nou de les llengües oficials (el danès, l'eslovac, l'eslovè, l'estonià, el finès, l'irlandès, el letó, el lituà i el maltès); a més, a la UE hi ha llengües oficials, com el gaèlic irlandès, que són proporcionalment més minoritàries que el català al seu propi país. Però tot i que no sigui una llengua oficial, el català ha estat reconegut per la UE com a llengua de comunicació, és a dir, que pot ser utilitzada per comunicar la feina de la UE als ciutadans (campanyes, publicacions, notes de premsa, web oficial, etc.).
La futura ampliació de la Unió Europea (actualment hi ha 4 estats candidats a l'adhesió, Turquia, Croàcia, Macedònia i Islàndia, i uns quants més que ho han sol·licitat) farà créixer el nombre de llengües oficials, cosa que alguns governs (casualment, els que tenen llengües més fortes) veuen com un problema. Però si tenim en compte que, segons l'Eurobaròmetre, un 56%  dels habitants de la Unió parlen dues llengües o més, i que un 28% en parlen tres o més, les institucions de la UE han d'acceptar l'evidència: vivim en un continent multilingüe.

Fonts:

1. Sobre l'ampliació de la UE: http://ca.wikipedia.org/wiki/Ampliaci%C3%B3_de_la_Uni%C3%B3_Europea
2. Web de la UE sobre les llengües oficials: http://ec.europa.eu/education/languages/index_es.htm
3. El català: http://ca.wikipedia.org/wiki/Catal%C3%A0
4. Eurobaròmetre sobre les llengües a la UE (en anglès):  http://ec.europa.eu/spain/barcelona/images/documents/catala/eurobarometre_complet.pdf
5. Multilingüisme: http://ca.wikipedia.org/wiki/Multiling%C3%BCisme
 

 

Islàndia i la llibertat de premsa

El 2008 Islàndia va patir una crisi financera que va col·lapsar bona part dels bancs i la moneda nacional i va destruir completament l'economia del país. Gràcies a algunes estratagemes legals, els bancs de l'illa van poder amagar l'estat dels seus comptes durant 4 mesos i evitar que es prenguessin mesures urgents, cosa que va empitjorar la situació. Per sort, una televisió local va filtrar la informació a la pàgina web Wikileaks i finalment es va saber tot.
Islàndia sempre ha estat un dels països més ben valorats del món pel que fa a la llibertat d'expressió, i ara el parlament de l'illa s'ha proposat convertir-se en un paradís periodístic internacional. Parlamentaris de diversos partits s'han interessat per la proposta de Wikileaks de crear una legislació que protegeixi la llibertat de premsa i estan treballant per promulgar una llei que reculli les bones pràctiques legislatives de cada país. La idea de fons és que hi ha força països que tenen bones lleis, però cap no les reuneix totes... fins ara.
Amb aquesta nova legislació, anomenada IMMI (Icelandic Modern Media Initiative), es vol crear un marc favorable pel periodisme d'investigació i la llibertat d'expressió amb la finalitat que diaris, televisions i pàgines web obrin una oficina a l'illa. Entre les noves mesures que s'adoptaran, es protegirà jurídicament les fonts, es protegiran els treballadors públics que trenquin el compromís de confidencialitat en casos extrems i d'interès públic i es donaran eines per lluitar contra el que s'anomena turisme de difamació, que consisteix en posar querelles per difamació en països on els resultats puguin ser favorables; a Islàndia es podrà apel·lar aquestes sentències independentment del país on s'hagin produït.
Moltes associacions de periodistes ja han valorat la mesura com a molt positiva. La Federació Espanyola de Sindicats de Periodistes, per exemple, ha dit que és el pas més important en defensa de la llibertat d'expressió que s'ha donat mai.

Fonts:

1. Wikileaks: http://ca.wikipedia.org/wiki/Wikileaks
2. Iniciativa del parlament islandès: http://www.immi.is/
3. Un article sobre la nova proposta de llei a Islàndia: http://www.presseurop.eu/es/content/article/193771-para-libertad-de-prensa-haga-clic-sobre-islandia
4. Sobre el turisme de difamació: http://en.wikipedia.org/wiki/Libel_tourism

     

Qui necessita líders?

En temps de crisis econòmiques, polítiques o militars sovint se senten veus reclamant un líder fort. En els últims segles, els caps de la tribu han anat deixant pas als reis, i aquests als presidents i primers ministres (no a tot arreu), però encara avui seguim als líders i els donem els poders necessaris per decidir per nosaltres. I no només al govern: qualsevol grup humà, des d'una empresa a un club esportiu, té el seu líder. Però el fet de delegar la tasca política en representants escollits democràticament (actualment la democràcia representativa és un dels sistemes de govern més comuns al planeta) no implica necessàriament l'existència de líders.
La idea de prescindir de líders pot sonar utòpica o excessivament radical, però no és així. Ens podem fer una idea de com seria un món sense líders veient com funciona el govern suís, que fa més de 150 anys va fer el primer pas en aquesta direcció. A Suïssa el lideratge del govern és col•legiat, és a dir, que no l'exerceix una persona sinó set, un dels quals assumeix la presidència per rotació per fer les feines de representació del país, tot i que el fet de ser president no li dóna cap poder extra. Les decisions les prenen els set membres del Consell Federal en ple, i bona part de les lleis s'aproven, es ratifiquen o s'impugnen per referèndum: cada any se'n fan quatre o cinc. No és perfecte, però és el que més s'apropa a una democràcia directa entre els exemples que funcionen al nostre voltant.
Naturalment, en el camí de pensar i actuar per nosaltres mateixos encara es poden fer molts més passos, però per algun lloc cal començar.

Fonts: 

1. Democràcia representativa: http://ca.wikipedia.org/wiki/Democr%C3%A0cia_representativa
2. Política de Suïssa: http://es.wikipedia.org/wiki/Pol%C3%ADtica_de_Suiza
3. El Consell Federal suís: http://www.swissinfo.ch/spa/noticias/politica_suiza/El_Consejo_Federal,_un_gobierno_sin_jefatura.html?cid=814162
4. Democràcia directa: http://ca.wikipedia.org/wiki/Democr%C3%A0cia_directa
5. Per primer cop en la història, les dones són majoria al Consell Federal suís: http://alexmasllorens.blogspot.com/2010/09/mujeres-y-poder.html
  

 

La censura a Internet

clica sobre la imatge per ampliar-la

Com es pot veure al mapa, fet amb les dades de l'últim informe de Reporters Sense Fronteres, la major part de països del món promou algun tipus de censura a Internet. A banda dels 12 països que RSF anomena "els enemics d'Internet" (Aràbia Saudita, Birmània, Xina, Corea del Nord, Cuba, Egipte, Iran, Uzbekistan, Síria, Tunísia, Turkmenistan i Vietnam), n'hi ha molts que, tot i proclamar-se a favor de la llibertat d'expressió i en contra de qualsevol tipus de censura, posen restriccions a l'accés a la xarxa. Alguns d'ells, com Austràlia, estan sota el punt de mira de les organitzacions en contra de la censura per les lleis que preparen en aquest camp.
Hi ha internautes que aconsegueixen burlar la censura i accedir a pàgines web prohibides o publicar coses gràcies a les nombroses eines i programes existents, però sovint les penes per aquest tipus de delicte són tan greus que la majoria de gent no s'hi atreveix. Reporters Sense Fronteres té registrats més de 70 casos de persones que són a la presó per publicar algun comentari en contra del govern, sobretot a la Xina, el Vietnam i l'Iran. Sovint, els governs d'aquests països aconsegueixen descobrir els ciberdissidents gràcies a la col·laboració de les grans empreses del sector, que no tenen massa escrúpols en delatar-los a canvi que l'administració miri amb bons ulls el seu creixement.

Fonts:

1. Informe de RSF sobre la censura a Internet (pàgina 90 i següents): http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000191-9fd7aa0d1c/INFORME_2009_CATALA.pdf
2. Secció de la web de Reporters Sense Fronteres dedicat a Internet: http://en.rsf.org/internet.html
3. Pàgina web sobre la censura a Internet amb consells per burlar-la: http://en.cship.org/wiki/Main_Page
 

 

Terratrèmols a Barcelona

Quan es produeix un terratrèmol en algun punt del planeta la primera dada que ens arriba és la magnitud, que es pot mesurar amb l'escala de Mercalli, que quantifica la intensitat basant-se en els danys materials, o amb l'escala de Richter, que mesura l'energia alliberada. Naturalment, en el caos de les primeres hores es fa molt difícil saber quantes persones han perdut la vida i quin és l'estat de les ciutats i pobles properes a l'epicentre, i és per això que la dada de la magnitud pren tanta importància.
Però la magnitud no sempre és la dada més fiable per saber si el terratrèmol ha estat molt destructiu o no. A principis d'any a Xile hi va haver un terratrèmol de magnitud 9,2 a l'escala de Richter, un dels terratrèmols més importants dels últims segles. Hi van morir més de 700 persones i molts pobles i ciutats van ser devastats. Un mes i mig abans, a Haití, hi havia hagut un altre terratrèmol de 7 graus en l'escala de Richter que va causar 200.000 morts i va destruir bona part del país. Per fer-nos una idea de la potència dels dos terratrèmols hem de tenir en compte que la progressió de l'escala de Richter no és lineal, i que per tant, tot i que només tinguessin 2,2 graus de diferència, el terratrèmol de Xile va ser 65 vegades més fort que el d'Haití.
Què determina, doncs, la gravetat d'un terratrèmol? Hi ha dos factors, a part de la magnitud, que cal tenir en compte. El primer és la resposta que es dóna a l'emergència: si hi ha hospitals preparats, protecció civil o altres organismes entrenats per rescatar i assistir les víctimes, possibilitat de desplaçar ràpidament material mèdic, menjar, aigua potable, etc. El segon és la previsió en la construcció dels edificis, carreteres i infraestructures. Aquests dos factors són els que van marcar la diferència entre Xile i Haití. Mentre els xilens, acostumats als terratrèmols (el més important registrat mai en la història de la humanitat, de 9,5 graus en l'escala de Richter, també va ser a Xile, el 1960) han adaptat bona part dels seus edificis als terratrèmols, a Haití les construccions tradicionals en fusta de palma (més lleugeres i flexibles) han estat substituïdes per edificis moderns fets amb materials de mala qualitat. Algunes zones del món amb força moviments sísmics, com Xile, el Japó o la costa oest dels EUA, estan més preparades per patir terratrèmols.
I Barcelona? Què passaria si hi hagués un terratrèmol d'aquests a Barcelona? És probable que la resposta fos bastant eficient, però el capítol de la prevenció no el portem tan bé. Pocs edificis a la nostra ciutat estan preparats per patir un sisme important, i n'hi ha molts que s'aguanten recolzant-se en les mitgeres de l'edifici del costat, especialment els edificis antics. Un terratrèmol com el de Xile podria destruir bona part de la ciutat.  
I és que tot i que el nostre país no sigui una zona d'alt risc, les mesures antisísmiques no són les adequades. No fa pas tant, el 1755, un terratrèmol de 9 graus en l'escala de Richter va destruir Lisboa completament. Van morir entre 60.000 i 100.000 persones, un terç de la població.
Sovint pensem que aquestes coses només passen lluny d'aquí i que nosaltres estem millor preparats...

Fonts:

1. Cada dia es produeixen terratrèmols. En aquest web podeu veure els últims: http://www.iris.edu/seismon/
2. Escala de Richter: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_Richter
3. Escala de Mercalli: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_de_Mercalli
4. Anàlisi del terratrèmol d'Haití d'un sismòleg: http://www.ca.globaltalentnews.com/reflexio/tribunes/2116/Terratremols-dHaiti-Que-en-podem-aprendre.html
 

La ciutat més gran del món

A l'Antiguitat ja hi havia grans ciutats. La falta de censos fa molt difícil estimar quina població tenien les capitals dels grans imperis, però els historiadors estan bastant d'acord en que cap d'elles no arribava al milió d'habitants. Roma, en els seus millors moments, tenia vora tres quarts de milió d'habitants; Alexandria, quasi mig milió; Bagdad, entre el 900 dC i el 1500 dC, arribava als 900.000; i Constantinoble, capital de l'imperi Bizantí, va arribar al mig milió d'habitants. La primera ciutat en arribar al milió d'habitants és possible que fos Pekín, i no ho va fer fins al 1750.
A la mateixa època a Europa començava la revolució industrial: la gent marxava dels camps per anar a treballar a les fàbriques, i les ciutats van començar a créixer i a passar del milió d'habitants. Durant un segle i mig totes les grans ciutats pertanyien als països més rics i més industrialitzats: Londres, París, Berlín, Viena, Nova York, Chicago.
El segle XX va començar amb una dotzena de ciutats de més d'un milió d'habitants, i entre elles hi havia una novetat: Calcuta, la primera gran ciutat del Tercer Món. Ràpidament, les metròpolis van proliferar: als anys 40 ja n'hi havia 51 que arribaven a aquesta xifra, i als anys 80 havien arribat a 226. Avui en dia són tantes que s'ha imposat una nova mesura: el 1990 es comptaven 35 ciutats de més de cinc milions d'habitants; deu anys més tard, quasi el doble. I seguim creixent...
Aquestes grans ciutats han crescut tant que sovint s'han menjat pobles i ciutats veïnes creant immenses àrees urbanes que s'estenen centenars de quilòmetres. Això fa difícil fer un llistat de les ciutats més poblades del planeta, perquè no es pot delimitar amb exactitud on comencen i on acaben. Què hem de tenir en compte? L'àrea metropolitana? L'aglomeració urbana? La ciutat en si? Si observem els diferents rànquings de ciutats més grans del món veurem que ni tan sols els experts es posen d'acord. En algunes llistes, Seül apareix com a segona ciutat amb més habitants del món perquè compten la ciutat veïna d'Incheon com a part de l'aglomeració urbana, però d'altres consideren que són dos ciutats diferents. Ciutat de Mèxic és la tercera en algunes llistes, però en d'altres queda per darrere de Nova York, Bombai, Delhi i Sao Paulo.
Però totes les llistes coincideixen en dues coses: la primera és que Tokio, amb uns 35 milions d'habitants vivint dins l'àrea metropolitana, és la ciutat més poblada del món; la segona és que la majoria de les grans ciutats pertanyen a països en vies de desenvolupament, on es concentra bona part de l'explosió demogràfica. Un exemple: Ciutat de Mèxic al 1900 només tenia 340.000 habitants, la població actual de l'illa d'Islàndia.
En els propers anys sembla que les ciutats seguiran creixent, però aquest creixement no serà il·limitat. Les ciutats actuals consumeixen tres quartes parts de l'energia mundial i provoquen tres quartes parts de la contaminació total. Aquest impacte és insostenible: o reduïm el volum de les ciutats o reduïm el consum i la contaminació, no hi ha cap altra solució.

Fonts:

1. Emrys JONES. Metrópolis, las grandes ciudades del mundo. Madrid: Alianza,1992. http://www.guardian.co.uk/news/2006/sep/15/guardianobituaries.highereducation 
2. Alguns rànquings de les ciutats més grans del món per nombre d'habitants:
   Citypopulation (Alemanya): http://www.citypopulation.de/world/Agglomerations.html
   ONU: http://esa.un.org/wup2009/unup/index.asp?panel=2
   Demographia: http://www.demographia.com/db-worldua2015.pdf 
3. Richard ROGERS. Ciudades para un pequeño planeta. Barcelona: Gustavo Gili, 2001. http://www.ggili.com/ficha_amp.cfm?IDPUBLICACION=403
 

 

Periodistes assassinats

Segons l'últim informe anual de Reporters Sense Fronteres, 76 periodistes van ser assassinats l'any 2009 arreu del món, xifra que només inclou aquells casos en què l'organització sap del cert que el motiu de l'assassinat ha sigut la professió de la víctima. Ha sigut un any dolent, és cert, però no especialment: el 2008 van morir 60 periodistes i el 2007, el pitjor any de la dècada, 86. A més, 157 periodistes han hagut d'abandonar el país per por a ser agredits o empresonats i 570 mitjans de comunicació han patit la censura dels seus governs.
Amb l'excepció de Christian Poveda, periodista franco-espanyol assassinat al Salvador, a la resta de periodistes els han matat al seu propi país. El motiu principal és sempre el mateix: les guerres i les eleccions. Els llocs més perillosos també tendeixen a repetir-se en els últims anys (el Caucas rus, la franja de Gaza, Somàlia i Mèxic), tot i que aquest any el primer lloc és per les Filipines, on en un sol dia, el 23 de novembre, més de 30 periodistes van ser assassinats a Maguindanao, a l'illa de Mindanao, al sud del país. Una cinquantena d'homes armats, entre els quals hi havia dos policies i l'alcalde, fill del governador local, van assaltar un comboi de vehicles conduit per partidaris d'Esmael Mangudadatu, principal opositor al càrrec de governador. Hi va haver entre 57 i 64 morts, entre els quals 30 periodistes (34 segons algunes fonts), la dona i dues germanes del polític i fins i tot alguns testimonis que anaven en altres vehicles. 

Fonts:

1. Web de Reporters Sense Fronteres: http://www.rsf-es.org/
2. Informe anual de Reporters Sense Fronteres La llibertat de premsa al món 2009: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000191-9fd7aa0d1c/INFORME_2009_CATALA.pdf
3. Resum de l'informe: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000119-6e2d56f27d/BALANCE_ANUAL_2009.pdf
4. A la versió catalana de l'informe no hi apareixen comptabilitzats els morts de la matança de Maguindanao, a les Filipines. Podeu consultar la versió castellana: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000189-ea364eb304/INFORME_2009_CASTELLANO.pdf
5. Christian Poveda: http://joanfores.wordpress.com/2009/09/03/el-fotograf-christian-poveda-assassinat-a-el-salvador/
6. Matança de Maguindanao:  http://es.wikipedia.org/wiki/Matanza_de_Maguindanao
 

 

La petjada ecològica d'un viatge en avió

Totes les nostres accions, començant per respirar, tenen un impacte sobre el medi ambient. Produir aliments, desplaçar-se, vestir-se, tenir una casa o escalfar-se repercuteix en el que ens envolta, perquè per fer-ho necessitem extreure minerals, cremar combustibles o ocupar terrenys per fer cases, carreteres i cultius. Aquest impacte no té per què ser dolent en si mateix: la resta d'animals i plantes també el provoquen i, fins i tot, a vegades l'impacte que ocasiona una espècie permet a una altra de sobreviure.
És inevitable, doncs, que tots els éssers vius deixem una petjada ecològica, concepte que resumeix les repercussions de la nostra activitat sobre el medi ambient. Però l'activitat d'un habitant del Perú, per exemple, té un impacte diferent que la d'un habitant del Canadà, amb un consum molt més elevat (més menjar, més petroli, més aigua, més terreny, més objectes, més de tot). La petjada ecològica d'un peruà, doncs, serà menor.
Algunes de les nostres accions, evidentment, tenen un impacte més elevat que d'altres. Un dels exemples que es posa sovint és el de viatjar en avió, una de les despeses d'energia més altes que podem fer. Per entendre-ho, vegem quin impacte ambiental té un vol en una companyia regular des de Barcelona a Sevilla en un avió de mida normal com ara un Airbus A-320. La distància entre els dos aeroports és de 908 km, i si fem el vol d'anada i tornada podem calcular que el viatge significarà un alliberament a l'atmosfera de 0,542 tones de CO2 per cada passatger. Aquesta mitja tona per viatger ocupa el volum de dos autobusos de dos pisos (a una pressió d'una atmosfera i 15º de temperatura), una dada força espectacular però que no ens diu massa res del que representa. És més fàcil entendre el que significa mitja tona de CO2 si sabem que és el que emet un europeu mitjà per alimentar-se, escalfar-se, desplaçar-se i vestir-se durant una mica més de dues setmanes. En el cas d'un ciutadà dels EUA, aquesta quantitat de CO2 l'emet en una sola setmana, i un indi ho fa... en un any. Mitja tona de CO2 també és el que es genera per produir 2.350 kg de patates, 600 kg de pa o 50 kg de carn de vedella.
Per últim, si el viatge l'haguéssim fet en tren, emetent la mateixa quantitat de CO2 a l'atmosfera podríem haver anat 8 vegades de Barcelona a Copenhaguen, que queda una mica més lluny que Sevilla.    
Fins a quin punt un viatge en avió és necessari? Bé, això depèn de les prioritats de cadascú, però en tot cas hem de tenir en compte que les nostres accions quotidianes tenen conseqüències i que, com a mínim, tenim el deure de saber quines són.    
 

Fonts:

1. Definició de petjada ecològica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Petjada_ecol%C3%B2gica
2. Web per calcular emissions de CO2 a l'atmosfera: http://carbonfund.org/index.php?option=com_zoo&task=item&item_id=4&Itemid=216
3.  Web per visualitzar sobre un mapa de Londres el que significa una quantitat qualsevol de CO2:  http://carbonquilt.org/gallery/images
4. Alguns exemples d'accions que emeten una tona de CO2  a l'atmosfera: http://blogs.elpais.com/eco-lab/2010/04/una-tonelada-de-co2.html

 

El meu país és tan petit

Xenòfanes de Colofó, un filòsof grec de l'Antiguitat, deia que si els cavalls provessin d'imaginar-se a Déu segurament tindria forma de cavall. Quan els europeus hem provat d'imaginar-nos el món també li hem donat la nostra forma, i als mapes que hem dibuixat el nostre continent sempre estava situat al centre i tenia una mida considerable. Sovint, molt més considerable que la real.
Però quina és la mida real del nostre continent? Com que el planeta on vivim és una esfera bastant regular (això que s'acostuma a dir que és una esfera aixafada als pols és una exageració, perquè la diferència entre el radi polar i el radi equatorial és de només 21 km) es fa difícil dibuixar-lo en dues dimensions sobre un paper. Els geògrafs i els matemàtics porten molts anys inventant noves formes per aproximar com més millor aquests dibuixos a la realitat, però no es pot lluitar contra l'evidència: un objecte en 3D sempre apareix deformat d'una manera o altra en una representació en 2D.
L'any 1974, el cineasta alemany Arno Peters va fer famosa una nova projecció del planeta on les superfícies dels països eren més realistes que en la representació que acostumava (i acostuma) a aparèixer sempre que es dibuixa el planeta, feta pel cartògraf flamenc Gerardus Mercator 400 anys abans. Aquest nou mapa, tot i que la Unesco i altres ONG el van adoptar de seguida perquè en ell es veu que el Tercer Món és més gran del que s'havia dit fins ara i que, per tant, el repartiment de la riquesa entre nord i sud és encara més injust del que ens pensàvem, no ha aconseguit imposar-se. Però ens ha fet veure que el món pot ser representat d'una altra manera i que potser hem de canviar la nostra manera de veure'ns a nosaltres mateixos.
Mirem les dades. Si la comparem amb els països amb més superfície del món, n'hi ha sis (Rússia, Canadà, els Estats Units, la Xina, el Brasil i Austràlia) que són més grans que l'Europa dels 27, que té 4.324.782 km2. Rússia, el més gran de tots, és 4 vegades més gran que la Unió Europea, que cabria perfectament dins l'illa d'Austràlia.
Hi ha un bon exercici per entendre que el nostre continent no és massa gran: n'hi ha prou amb agafar un mapamundi, retallar la silueta de Xile (que a la posició 38 no sembla que hagi de ser un país massa gran) i posar-la sobre d'Europa. Si situem un extrem al nord de Suècia, l'altre extrem arriba fins... al Sàhara.
Naturalment, com s'acostuma a dir, la mida no sempre és el més important. 

Fonts: 

1. Xenòfanes de Colofó: http://ca.wikipedia.org/wiki/Xen%C3%B2fanes_de_Colof%C3%B3
2. Els primers mapamundis: http://valdeperrillos.com/books/cartografia-historia-mapas-antiguos/cartografia-antigueedad-clasica 
3. Article sobre les projeccions cartogràfiques: http://ca.wikipedia.org/wiki/Projecci%C3%B3_%28cartografia%29
4. Comparació gràfica de la projecció de Peters i la de Mercator: http://www.elpais.com/graficos/internacional/Representaciones/mapamundi/elpgraint/20100318elpepuint_1/Ges/
5. Altres projeccions possibles: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f8/Netzentwuerfe.png
6. Estimació de la CIA sobre la superfície dels països: https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/rankorder/2147rank.html
7. Comparació gràfica de la mida d'Austràlia amb altres països: http://www.thekeenans.id.au/images/Australia-comparison.jpg

 
 

Morir ofegat

Segons l'OMS, cada any moren ofegades 388.000 persones arreu del món, de les quals 175.000 són nens. Aquí s'hi inclouen només els morts per asfixia en submergir-se en un líquid, sigui al mar, en un riu, una piscina o en qualsevol altre tipus de cavitat natural o artificial; els morts per asfixia causada per fums o gasos es compten a banda. Com sempre que parlem de números alts, ja sigui de persones, de diners o d'estrelles, se'ns fa molt difícil entendre què representen exactament i cal comparar-los amb altres xifres per fer-se'n una idea. Doncs bé, per posar un exemple, al món mor cada any el doble de gent per ofegament que per ferida de guerra (172.000).
A la major part de països, entre ells Espanya, l'ofegament és la tercera causa de mort accidental, la primera en menors de cinc anys. De moment, al primer lloc del rànquing hi ha encara els accidents de trànsit: a Espanya l'any 2008 van morir 2.052 persones ofegades contra 2.560 en accident de trànsit. Però les campanyes per prevenir les morts a la carretera són efectives i poden arribar a modificar aquestes estadístiques: el 2003 a Espanya van morir quasi el doble de persones en accidents de trànsit (5.478) que cinc anys més tard, i si segueix baixant podria passar com a Galícia, on els ofegaments ja són la primera causa de mort per accident.
Per explicar que unes xifres baixin i les altres no, es diu que els accidents de trànsit es poden preveure i combatre però els ofegaments no, perquè són un fenomen natural i inevitable. Però si ens fixem en les estadístiques veurem que en aquest argument hi ha alguna cosa que no quadra: una persona té sis vegades més possibilitats d'ofegar-se si viu en un país de renda baixa o mitjana que si viu en un país de renda alta. Potser morir ofegat no és tan natural...
 

Fonts:

1. Organització Mundial de la Salud (OMS): http://www.who.int/es/
2. World Report on Child Injury Prevention 2008 (anglès): http://whqlibdoc.who.int/publications/2008/9789241563574_eng.pdf
3. Informe sobre la salud en el mundo 2004 (castellà): http://www.who.int/whr/2004/annex/topic/en/annex_2_es.pdf
4. Web de l'Institut Nacional d'Estadística (castellà): www.ine.es
5. Article de El Faro de Vigo sobre els accidents mortals a Galícia (castellà): http://www.farodevigo.es/galicia/2010/03/03/ahogamientos-son-principal-causa-muerte-accidental-galicia/416711.html

Turisme a Espanya

Tot i que el 2009 el nombre de turistes que va visitar Espanya va baixar un 8,7% respecte a l'any anterior per culpa de la crisi econòmica, la xifra és molt alta: 52,2 milions de turistes van entrar a Espanya el 2009. Una xifra altíssima si la comparem amb els 45.989.016 habitants que tenia el país a finals del 2009.
L'OMT (Organització Mundial del Turisme), un organisme que depèn de l'ONU i que es dedica a promoure el Turisme i elaborar-ne estadístiques des de la seva seu a Madrid, en el seu últim informe situa Espanya com a tercer país més visitat del món, per darrere de França (74 milions de turistes) i els EUA (55 milions), i seguida de la Xina, Itàlia, el Regne Unit, Turquia, Alemanya, Malàisia i Mèxic, que són els deu països més turístics.
En aquest tipus d'estudis, però, només s'acostuma a prestar atenció a l'impacte econòmic del turisme, deixant de banda l'impacte social, cultural o ecològic que té el fet que cada any un de cada vuit habitants del planeta (880 milions) decideixi viatjar per motius turístics a un altre país. 

Fonts:

1. Dades del Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç sobre turisme (2009): http://www.la-moncloa.es/NR/rdonlyres/2BC2EBB2-3E2C-4D50-96BC-F3B3E9D13BBB/101302/diego.pdf
2. Estimació de població feta per l'Institut Nacional d'Estadística: http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft20%2Fp259&file=inebase&L=
3. Web de l'OMT, l'Organització Mundial de Turisme: http://www.unwto.org/index_s.php
4. Baròmetre del turisme mundial 2009 de l'OMT (anglès): http://www.unwto.org/facts/eng/pdf/barometer/UNWTO_Barom10_update_april_en_excerpt.pdf 

 

La percepció de la corrupció política al món

Cap país no es salva de la corrupció política, però ni de lluny és igual a tot arreu. Cada any, Transparency International, una ONG amb seu a Berlín que es dedica a combatre la corrupció política i divulgar la informació que recull, elabora una sèrie d'índex de com perceben els empresaris i els analistes polítics la corrupció política als seus països. Entre els deu països més corruptes del món, un del Carib (Haití), cinc d'Àsia Central i l'Orient Mitjà (Iran, Turkmenistan, Uzbekistan, Iraq i Afganistan), un del sud-est asiàtic (Myanmar) i tres de l'Àfrica (el Txad, el Sudan i Somàlia).

Entre els països menys corruptes, hi trobem força països del nord d'Europa, però també algunes sorpreses: al número 1 hi ha Nova Zelanda, i el tercer lloc és per Singapur.

Dins la UE, els tres països amb una percepció de la corrupció més alta són Bulgària, Grècia i Romania, i els que la tenen més baixa són Dinamarca, Suècia i Suïssa. Espanya es troba al lloc 32 de l'índex mundial, per darrere de països com Israel, Xipre o Xile, i a la posició 18 dels 30 països de la UE.

Fonts:

1. http://www.transparencia.org.es/
2. Índex 2009 de percepció de la corrupció al món elaborat per Transparency International: http://www.transparencia.org.es/INDICE%20DE%20PERCEPCI%C3%93N%202009/Tabla%20sint%C3%A9tica.CPI_2009_table_spanish.pdf
3. Índex 2009 de percepció de la corrupció a la Unió Europea elaborat per Transparency International: http://www.transparencia.org.es/INDICE%20DE%20PERCEPCI%C3%93N%202009/Regiones.%20Union%20Europea%20y%20Europa%20del%20Oeste%5B1%5D.pdf 

Quants països hi ha al món?

En teoria hauria de ser fàcil saber quants països hi ha: n'hi hauria d'haver prou amb agafar un atles o una enciclopèdia i comptar-los. El problema és que hi ha molts territoris que no tenen un estatus gaire definit, o que no estan acceptats per la comunitat internacional tot i ser estats independents, com el cas de Taiwan, que tot i ser un país absolutament independent des de 1949 ni l'ONU ni la majoria d'estats del món no l'han reconegut per culpa de les pressions de la Xina, que el considera un territori rebel del seu propi país.
Ni tan sols l'ONU no s'atreveix a comptabilitzar els països que hi ha al món, i al seu web diu que "[per dir quants països hi ha] no som cap autoritat en la matèria. La millor opció és visitar una biblioteca de la seva àrea, consultar una enciclopèdia o un almanac mundial". I això és el que hem fet.
Al món hi ha 193 estats reconeguts per tothom: els 192 que formen l'ONU i un altre, el Vaticà, que tot i que és observador permanent a les Nacions Unides no en forma part.
A banda d'aquests estats reconeguts per tothom, hi ha un bon nombre de països, independents o no, que reclamen aquest estatus. Cada llista i cada autor dóna una xifra diferent, la més alta de les quals és de 50, que units als 193 anteriors dóna un total de 243 països.
D'aquests, 9 o 10 són estats plenament sobirans tot i no tenir un reconeixement internacional, com Taiwan (reconegut només per 24 estats), la part turca de Xipre (només reconegut per Turquia però independent de facto), l'Estat de Palestina als territoris de Gaza i Cisjordània (reconegut per 92 estats), Kosovo (reconegut per més d'un terç dels membres de l'ONU però no per Espanya) o Ossètia del Sud.
A banda, hi ha una quarantena de regions habitades que depenen d'altres països però estan o bé en tràmits per esdevenir independents, com Groenlàndia i les illes Fèroe de Dinamarca,  o bé tenen un estatus propi, com les possessions d'ultramar d'alguns països europeus que han passat de ser colònies a ser territoris més o menys autònoms però que encara formen part de les seves metròpolis. A més, a la llista hi apareixen alguns casos especials com les illes Cook, lliurement associades a Nova Zelanda, o les regions administratives especials de Hong Kong i Macau, reconegudes pels tractats internacionals.
Per últim, cal tenir en compte que al món, actualment, hi ha molts estats amb territoris que volen la independència i que és possible que alguns d'aquests entrin, en els propers anys, en les llistes de nous països.
Vist així, no és estrany que fins i tot l'ONU es renti les mans a l'hora de dir quants països hi ha al món.

Fonts:

1.  http://www.un.org/es/
2.  http://www.un.org/spanish/geninfo/faq/faq.html