Suborns Internacionals, S.A.

De la lectura d'un informe publicat el 2011 per l'ONG Transparència Internacional se'n desprèn una conclusió evident: el pagament de suborns a funcionaris públics estrangers per part de grans companyies d'arreu del món és una pràctica molt habitual. Moltíssim.
A banda d'això, l'informe ofereix altres conclusions que ens ajuden a entendre com funciona bona part del comerç internacional:

• La corrupció de funcionaris públics en favor de grans empreses és un fenomen global. La finalitat d'aquests suborns és aconseguir llicències o adjudicacions d'obres públiques, evitar el compliment de determinades reglamentacions o influir en la presa de decisions polítiques que afavoreixin l'empresa.
• L'ONG ha estudiat les empreses dels 28 principals països exportadors i ha fet enquestes a més de 3.000 executius. Aquest estudi indica que les empreses que més suborns ofereixen a funcionaris públics estrangers són les russes, les xineses i les mexicanes (posicions 28, 27 i 26 del rànquing).
• En la posició 15 hi ha el primer país europeu: Itàlia. El segon país europeu de la llista (11) és Espanya. Les companyies que menys suborns paguen d'aquesta llista són les dels Països Baixos, Suïssa i Bèlgica.
• Pel que fa als sectors més corruptes, d'una llista de 19 el que s'endú el premi al sector que més suborns accepta és l'adjudicació d'obra pública i la construcció. En segon lloc, el sector energètic (petroli i gas), seguit de la mineria i les farmacèutiques. El sector de l'armament està, aproximadament, a la meitat de la llista.
• L'última posició (el sector aparentment més net de suborns) és l'agricultura.

Fonts:

1. Informe Índex de fonts de suborn de Transparència Internacional del 2011: http://www.transparencia.org.es/INDICES_FUENTES_DE_SOBORNO/INDICE%20DE%20FUENTES%20DE%20SOBORNO%202011/BPI2011_Informe_final_en_espa%C3%B1ol.pdf
2. L'ONG Transparència Internacional: http://es.wikipedia.org/wiki/Transparencia_Internacional

    
    
     

Justícia i corrupció

Fa unes setmanes la web Metroscopia publicava un estudi d'opinió sobre justícia i corrupció que recull les opinions que els ciutadans tenen sobre aquest tema. Els resultats són molt pessimistes.

A la pregunta "Creu que la investigació del cas Gürtel s'acabarà en un termini raonable de temps i que finalment es processarà i condemnarà a totes les persones que realment hi estiguin implicades?" el 78% dels enquestats creu que no. Quan la pregunta es refereix al cas Urdangarin, la resposta és similar: el 77% no ho creu.

Quan es pregunta per les causes de la lentitud de la justícia en resoldre els casos de corrupció, la gent ho té molt clar: el 85% ho atribueix a les pressions dels partits i dels grups d'interès afectats i el 65% creu que els jutges temen les conseqüències negatives que aquests judicis poden tenir en les seves carreres professionals en cas de condemnar a persones poderoses. 

Per acabar, el 87% dels entrevistats creu que caldria crear una unitat de jutges anticorrupció de la mateixa manera que existeix una fiscalia anticorrupció.

Fonts:

1. Web de Metroscopia: http://www.metroscopia.org/
2. Estudi Clima social-Marzo 2013: http://www.metroscopia.org/climasocial/item/clima-social-octubre-2012-copy-2-copy-copy-copy-copy?category_id=3

     
    
    
   
    

Publicitat a les aules

Channel One News és un programa de televisió per satèl·lit de dotze minuts de duració que s'emet als EUA. Està pensat per nens i adolescents i bàsicament és un seguit de "noticies d'actualitat", entre les quals hi acostuma a haver-hi reportatges superficials sobre famosos o sobre estils de vida atractius. Dels dotze minuts, dos són d'anuncis.
El 1989, els responsables de Channel One van signar un acord amb 12.000 de les 50.000 escoles de primària i secundària dels EUA per emetre aquest programa a les aules; a canvi, la cadena subvenciona aparells de vídeo i material audiovisual a les escoles. Vuit milions d'alumnes veuen aquest programa, acompanyats dels seus mestres, pràcticament cada dia.
Naturalment, la majoria de les escoles que han signat l'acord són escoles de barris pobres i marginals que no poden pagar-se el material audiovisual de cap altra manera. Hi ha hagut moltes crítiques, perquè aquests 12 minuts diaris suposen 6 dies lectius perduts cada any, un dels quals (sencer) està dedicat a veure publicitat. El cost pel contribuent d'aquests 6 dies lectius és de 1.800 milions de dòlars anuals.
El fet de veure aquest programa a classe acompanyats dels mestres, a més, desarma els nens davant dels perills de la publicitat. Si ho han vist a classe, ha de ser bo. Per tant, aquestes hamburgueses que han vist amb el professor han de ser bones per la salut.
Un estudi revela que els nens que veuen aquest programa a classe estan més predisposats, de mitjana, a acceptar afirmacions com que "la roba de marca és millor" o fins i tot que "un bon cotxe és més important que l'escola".
Entre els productes anunciats, hi sobresurten les marques de menjar ràpid, refrescos, videojocs, pel·lícules de Hollywood i altres articles que no contribueixen en res al benestar dels nens. Fins i tot s'hi han emès campanyes de reclutament de l'exèrcit i missatges patrocinats per companyies tabaqueres.

Fonts:

1. Podeu trobar aquest i altres exemples de fins on ha arribat la publicitat infantil al llibre de Juliet B. SCHOR Nacidos para comprar. Los nuevos consumidores infantiles, editat per Paidós.
2. Channel One News: http://www.channelone.com/

   
   
    
    

Els campions del frau fiscal

Tax Justice Network és una xarxa internacional d'associacions, acadèmics i activistes amb un objectiu comú: combatre el frau fiscal i l'economia submergida. En un informe publicat el novembre del 2011 sobre els abusos fiscals arreu del món, hi apareix una llista amb el rànquing de països amb una economia submergida més alta en relació al seu PIB. En primer lloc hi ha Bolívia, amb el 66% de la seva economia movent-se en diner negre. El segon lloc és per Rússia, amb un 45%. La llista segueix amb Papua Nova Guinea, el Kazakhstan i Ucraïna. El promig mundial és del 18%; és a dir, un de cada sis euros no paga impostos.
Ara bé, si per comptes del percentatge del PIB ens fixem en les quantitats evadides, el primer lloc de la llista és pels Estats Units, que amb una economia submergida valorada en 1.254.086 milions de dòlars, deixen d'ingressar 337.349 milions de dòlars cada any en concepte d'impostos. A continuació, el Brasil, Itàlia, Rússia, Alemanya i França.
I Espanya? En aquest informe apareix com el desè país del món que perd més diners per evasió d'impostos. Exactament, 82.000 milions d'euros anuals, que és el que ingressarien les arques de l'Estat si es controlés l'economia submergida, que a Espanya suposa el 22,5% del PIB. 
És difícil entendre nombres tan grossos. Un exemple per veure-ho més clar: aquests 82.000 milions d'euros que perdem suposen més de 14 vegades la suma del pressupost que el govern central destinarà a sanitat i educació el 2013.

Pressupost de sanitat 2013: 3.852,27M€
Pressupost d'educació 2013: 1.944,73M€
Suma: 5.797M€

Fonts:

1. Web de l'organització Tax Justice Network: http://www.taxjustice.net/cms/front_content.php?idcatart=103&lang=7
2. Post de Donant dades sobre l'economia submergida a Espanya: http://www.donantdades.com/2012/04/algunes-dades-sobre-leconomia.html
3. Informe de Tax Justice Network sobre l'economia submergida: http://www.tackletaxhavens.com/Cost_of_Tax_Abuse_TJN_Research_23rd_Nov_2011.pdf
4. Els Pressupostos Generals de l'Estat pel 2013: http://graficos.lainformacion.com/politica/presupuesto-estatal/presupuestos-2013-en-que-gasta-espana_W4M1nXSktquMQkDRSSpBR6

   
   
   
  

Algunes dades sobre l'economia submergida a Espanya

L'economia submergida és el conjunt d'activitats econòmiques que no passen pel controls fiscals i que, per tant, no paguen impostos. Aquí s'hi han de comptar tant les activitats legals que evadeixen impostos com les il·legals, que naturalment es duen a terme clandestinament.
I precisament perquè aquestes activitats no es registren enlloc, són difícils de quantificar, i ni el Ministeri d'Economia, ni el d'Hisenda, ni l'Agència Tributària en tenen xifres oficials. Tot i això, universitats, ministeris, bancs, agències estatals, instituts d'estudis econòmics i socials o comissions de la UE no paren de publicar les seves estimacions sobre el que suposa aquest tipus de frau.
El juliol del 2008, just abans que explotés la bombolla immobiliària i comencés la crisi actual, el sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda (GESTHA) va publicar un informe molt interessant on s'intentava posar una mica d'ordre al ball de xifres sobre l'economia submergida espanyola provinents de totes aquestes fonts. De l'informe, en volem destacar dues dades principals.
La primera és que, de les 4.017 persones que el 2004 tenien un patrimoni de més de 10 milions d'euros, només 727 el declaraven. La resta, 3.290, no ho feien. És a dir, un 82%. Això no vol dir que l'economia submergida sigui només cosa de les grans fortunes, naturalment. De fet, és un tipus de frau absolutament transversal: el practiquen des dels milionaris que desvien els seus diners als paradisos fiscals fins als microeuristes que treballen en negre o que manipulen factures per no declarar tot el que ingressen.
La segona dada important és l'estimació del que suposa l'economia submergida sobre el total del PIB espanyol. Les dades van des del 20% que dóna el Ministeri de Treball (any 2004) fins al 25% de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) de l'any 2005. Al mig, un estudi de la Comissió Europea que la situa al 22% (any 2002), només superada per Grècia, amb un 30%. Molt lluny del 2% dels Països Baixos o l'1,5% d'Àustria. Segons aquesta estimació, l'economia submergida a Espanya té un volum de 241.465 milions d'euros. Per fer-nos una idea: és 2.500 vegades el que es retallarà en educació a Extremadura el proper any.
Us imagineu el que es podria fer si aquests diners, que representen entre una quarta i una cinquena part del PIB, es declaressin i paguessin els impostos pertinents?

Fonts:
L'evasió fiscal: http://www.paraisos-fiscales.info/evasion-de-impuestos.html
GESTHA, el sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda: http://gestha.es/?seccion=actualidad&num=176
L'estimació de l'economia submergida segons GESTHA: http://www.gestha.es/archivos/informacion/monograficos/gestha_ucm/2008/ponencia-el-escorial-julio2008.pdf
Les retallades en l'educació a Extremadura: http://www.hoy.es/20120423/local/plataforma-educacion-publica-estima-201204231252.html
    
    
    
    

Com canalitzar la ràbia electoral

Sempre que s'apropen unes eleccions, siguin del tipus que siguin, es repeteix el mateix fenomen: bona part de la població, amb ganes de mostrar el seu rebuig cap a la classe política, busca alternatives a votar per un partit tot canalitzant la seva ràbia electoral cap al vot en blanc, l'abstenció, el vot nul o qualsevol altra alternativa. Però moltes vegades aquest acte polític (perquè no deixa de ser un acte polític per més que provingui del rebuig cap a les formacions polítiques convencionals) es fa sense entendre exactament el que representa: com ho faig?, a qui beneficiarà?, com es comptabilitzarà? Fem-ne cinc cèntims.

Vot en blanc. Es considera vot en blanc el sobre que no conté res al seu interior o, en algunes ocasions (com en les eleccions al Senat espanyol) la papereta electoral que no ha estat marcada per l'elector per escollir un candidat. En alguns països, com ara Colòmbia, a les paperetes electorals ja hi ha una casella per votar en blanc. Si s'introdueix un tros de paper en blanc al sobre a la majoria de països es considerarà com a vot nul, no com a vot en blanc. A diferència de l'abstenció, que mai no se sap si s'ha de comptabilitzar com a protesta o com a desídia d'algú que prefereix anar a la platja, el vot en blanc s'entén sempre com un vot de queixa d'un ciutadà que ha anat a votar però no se sent representat per cap dels partits que es presenten. Pel que fa a la utilitat, el vot en blanc se suma al total de vots de l'escrutini, i a partir d'aquesta xifra es fan els càlculs per repartir els escons. En la majoria de sistemes electorals (com el sistema D'Hondt, utilitzat a Espanya i a molts altres països) cal un mínim de vots per tal que un partit tingui representació (un 3% a Espanya, un 10% a Turquia) i, per tant, com que els vots en blanc augmenten el nombre de vots totals però no el de vots destinats a un partit concret, com més vots en blanc hi hagi més difícil ho tindran els partits petits per tenir representació a la cambra. Per tant, el vot en blanc acostuma a afavorir els partits més grans i a consolidar les majories.

Abstenció. Per optar per aquesta opció només cal que no vagis a votar. La dificultat la trobem a l'hora d'atribuir un motiu a l'abstenció, ja que no en queda constància enlloc: tant pot ser un boicot al sistema electoral com un desinterès total per la política. En alguns països on el vot és obligatori, aquesta posició de protesta contra el sistema queda més clara, però normalment no és així. En molts casos l'abstenció és prou alta com per desbancar fins i tot la principal força política en nombre de vots, però el pes d'aquesta xifra desapareix al cap de pocs dies, perquè els escons es reparteixen per número de vots independentment del percentatge de la població que hagi votat. És per això que l'abstenció té poca importància a l'hora de decidir la formació d'un parlament o l'elecció d'un representant. A més, si tenim en compte que molt sovint la suma dels que s'abstenen més els que voten a partits de l'oposició superen de llarg els votants de la nova majoria, es considera que l'abstenció és una ocasió perduda de fer un vot de càstig al govern.

Vot nul. El vot nul és aquell que no compleix les regles electorals establertes, ja sigui perquè no permet saber quina és la voluntat de l'elector o perquè no es fa convenientment. Es considera vot nul tot aquell que no sigui un vot destinat a un partit que es presenti a les eleccions ni sigui un vot en blanc. Aquí hi entren tant els vots dels qui s'equivoquen (posant dues paperetes dins el sobre, per exemple) com els qui ho fan deliberadament (introduint al sobre un escrit, etc.). Els vots de protesta (introduint per exemple una papereta destinada a un partit que no s'ha pogut presentar) són considerats nuls.  Pel que fa al repartiment d'escons, el vot nul compta igual que l'abstenció.

Vot a un partit insubmís. En algunes eleccions es presenten partits que proposen deixar l'escó que guanyin sense que ningú l'ocupi ni voti en cap decisió política o faci cap parlament. El perfil del seu votant és el ciutadà que se sent defraudat per la poca utilitat del vot en blanc o l'abstenció i busca una manera de fer present el seu descontentament no només el dia de la votació sinó durant tota la legislatura. Aquesta opció no sempre és possible perquè depèn, naturalment, de que algun partit insubmís es presenti als comicis. Un exemple d'aquest tipus de partit són els Ciudadanos en blanco, que a Catalunya es presenten en coalició amb Escons en blanc, i que han anat creixent en els últims anys. Votar aquesta opció representa reduir el nombre d'escons dels partits majoritaris (en cas de ser escollits). A la pràctica, però, la seva utilitat es veu limitada pel fet que no exerceixen en cap votació ni a favor ni en contra, i per tant les proporcions dels altres partits segueixen sent les mateixes. En una cambra de 100 escons, per exemple, la majoria absoluta és de 51. Si hi ha 10 escons insubmisos els partits grans perdran 10 escons i els serà més difícil arribar als 51 vots per tirar endavant alguna proposta sense que ningú s'hi pugui oposar, però com que a la pràctica els escons buits no voten en contra, la nova majoria absoluta serà de 46 escons (la meitat més 1 dels 90 escons plens). Així doncs, a la pràctica només serveix per denunciar a cada ple la disconformitat d'un grup de votants amb el sistema tradicional de partits quan surten escons buits a les imatges i algú recorda a què es deuen.

Vot a un partit "no polític". A banda dels partits tradicionals (siguin majoritaris o no, tinguin representació política o no) hi ha partits que es presenten a les eleccions amb la intenció de recollir el vot de càstig dels ciutadans descontents sense tenir cap tipus de programa polític. Sovint estan formats per personatges famosos de la televisió, esportistes, humoristes, etc. A la pràctica, en cas de ser escollits, probablement tindran un comportament semblant al d'un escó insubmís: exercir la crítica del sistema polític convertint els seus parlaments en un espectacle. El problema és que, a diferència dels escons en blanc, aquests sí que hi van, i cap dels seus electors no té ni idea de quina és la seva ideologia ni de què votaran en cada cas, cosa que no deixa de ser perillós. Els partits tradicionals, més o menys, tothom sap què en pensen de cada tema (fins i tot quan el que pensen i fan no té res a veure amb el que expressen en el seu programa electoral). Aquest problema es dóna també en partits que només es posicionen en un tema concret: a favor (o en contra) de la legalització de la marihuana, de les curses de braus, etc. Què votaran en la resta de temes?

Totes aquestes opcions són absolutament dignes com a expressió de la queixa cap a un sistema profundament injust. Naturalment, a banda d'aquests camins per canalitzar la ràbia electoral n'hi ha un altre que acostuma a ser molt més efectiu: anar a votar i votar per un partit que canviï les coses. És evident que el sistema democràtic que tenim és molt insuficient, que és molt poc participatiu, que els mecanismes de control que els ciutadans podem exercir sobre els escollits són molt febles i fàcilment eludibles, però també és veritat que no li hem tret tot el suc que se'n pot treure i que la manera més ràpida i fàcil de canviar el que no ens agrada és entrant-hi i participant. La sanitat, l'educació, les pensions, les prestacions d'atur, la llibertat d'expressió, els drets civils o les lleis laborals que tenim, per incompletes i millorables que siguin, les hem aconseguit gràcies a aquest sistema, i menystenir les seves possibilitats és menystenir l'esforç de generacions i generacions de persones que han lluitat per obtenir i consolidar el que tenim. Hi ha altres maneres de canviar el món, i moltes d'elles no passen per la democràcia representativa, però no podem obviar tan fàcilment aquesta possibilitat de canviar coses.
Si votéssim per partits amb ganes de canviar les coses, si anéssim als plens (que ara són buits) i fiscalitzéssim cadascuna de les accions dels nostres representants, si aprofitéssim els (tímids i ocasionals) processos participatius que s'obren per dir-hi la nostra (ara són pràcticament buits) i n'exigíssim més, si ens informéssim amb profunditat de tot el que passa al nostre voltant i ens en creéssim una opinió raonada, les coses podrien ser molt diferents. Indigna't, queixa't, manifesta't i vés a votar.

Fonts:

1. Sistemes electorals: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistemes_electorals
2. La fórmula D'Hondt que s'utilitza en molts països per repartir els escons en un sistema de representació proporcional de partits: http://ca.wikipedia.org/wiki/Regla_D%27Hondt
3. Simulador electoral. Càlcul de resultats segons la regla D'Hondt: http://icon.cat/util/eleccions
4. Països on el vot és obligatori: http://es.wikipedia.org/wiki/Sufragio_obligatorio
5. European citizens for a ‘None Of The Above’ option: http://www.cevb.org/?lng=en
6. Ciudadanos en blanco: http://www.ciudadanosenblanco.com/
7. Escons insubmisos/Escons en blanc: http://esconsenblanc.org/

Corrupció pública i corrupció privada

 

                                                                                                Oriol Bosch

El passat 9 de desembre es va celebrar el Dia Internacional contra la Corrupció. Coincidint amb aquesta data, l'Oficina Antifrau de Catalunya va publicar l'enquesta La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes. És el primer cop que es publica un treball tan complet en aquest país, i s'hi poden trobar dades molt interessants.
Una de les coses que més crida l'atenció d'aquesta enquesta és que els ciutadans es mostren molt intransigents amb la corrupció política però bastant més permissius amb la corrupció empresarial i la petita corrupció de cada dia. Per exemple, el 85% dels enquestats creuen que la corrupció està molt o bastant estesa als partits polítics i un 21,7% diu que el motiu principal que porta a algú a presentar-se a un càrrec polític és l'enriquiment personal, però en canvi només un 57% de la població considera que el fet que un metge de la sanitat pública faci un viatge pagat per un laboratori farmacèutic és una conducta corrupta.
En aquesta mateixa línia, el 59,4% creu que, en casos de corrupció entre l'administració pública i l'empresa privada, el principal responsable és l'administració.
A més, per desgràcia, els ciutadans perceben que la lluita per la transparència és inútil: un 44% creu que la corrupció és inevitable i un 74% pensa que tots tenim un preu. El tenim?

Fonts: 

1. Dia Internacional contra la Corrupció: http://www.un.org/depts/dhl/spanish/events/anti_corruption/index.html
2. Oficina Antifrau de Catalunya: www.antifrau.cat
3. Enquesta La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes: http://www.antifrau.cat/images/stories/documentos/publicacions_estudis/resultats_enquesta_2010.pdf
4. Grup GRIS – Grup de Reflexió Indústria-Sanitat: http://www.grupgris.org/

 

La percepció de la corrupció política al món

Cap país no es salva de la corrupció política, però ni de lluny és igual a tot arreu. Cada any, Transparency International, una ONG amb seu a Berlín que es dedica a combatre la corrupció política i divulgar la informació que recull, elabora una sèrie d'índex de com perceben els empresaris i els analistes polítics la corrupció política als seus països. Entre els deu països més corruptes del món, un del Carib (Haití), cinc d'Àsia Central i l'Orient Mitjà (Iran, Turkmenistan, Uzbekistan, Iraq i Afganistan), un del sud-est asiàtic (Myanmar) i tres de l'Àfrica (el Txad, el Sudan i Somàlia).

Entre els països menys corruptes, hi trobem força països del nord d'Europa, però també algunes sorpreses: al número 1 hi ha Nova Zelanda, i el tercer lloc és per Singapur.

Dins la UE, els tres països amb una percepció de la corrupció més alta són Bulgària, Grècia i Romania, i els que la tenen més baixa són Dinamarca, Suècia i Suïssa. Espanya es troba al lloc 32 de l'índex mundial, per darrere de països com Israel, Xipre o Xile, i a la posició 18 dels 30 països de la UE.

Fonts:

1. http://www.transparencia.org.es/
2. Índex 2009 de percepció de la corrupció al món elaborat per Transparency International: http://www.transparencia.org.es/INDICE%20DE%20PERCEPCI%C3%93N%202009/Tabla%20sint%C3%A9tica.CPI_2009_table_spanish.pdf
3. Índex 2009 de percepció de la corrupció a la Unió Europea elaborat per Transparency International: http://www.transparencia.org.es/INDICE%20DE%20PERCEPCI%C3%93N%202009/Regiones.%20Union%20Europea%20y%20Europa%20del%20Oeste%5B1%5D.pdf