La censura a Internet

clica sobre la imatge per ampliar-la

Com es pot veure al mapa, fet amb les dades de l'últim informe de Reporters Sense Fronteres, la major part de països del món promou algun tipus de censura a Internet. A banda dels 12 països que RSF anomena "els enemics d'Internet" (Aràbia Saudita, Birmània, Xina, Corea del Nord, Cuba, Egipte, Iran, Uzbekistan, Síria, Tunísia, Turkmenistan i Vietnam), n'hi ha molts que, tot i proclamar-se a favor de la llibertat d'expressió i en contra de qualsevol tipus de censura, posen restriccions a l'accés a la xarxa. Alguns d'ells, com Austràlia, estan sota el punt de mira de les organitzacions en contra de la censura per les lleis que preparen en aquest camp.
Hi ha internautes que aconsegueixen burlar la censura i accedir a pàgines web prohibides o publicar coses gràcies a les nombroses eines i programes existents, però sovint les penes per aquest tipus de delicte són tan greus que la majoria de gent no s'hi atreveix. Reporters Sense Fronteres té registrats més de 70 casos de persones que són a la presó per publicar algun comentari en contra del govern, sobretot a la Xina, el Vietnam i l'Iran. Sovint, els governs d'aquests països aconsegueixen descobrir els ciberdissidents gràcies a la col·laboració de les grans empreses del sector, que no tenen massa escrúpols en delatar-los a canvi que l'administració miri amb bons ulls el seu creixement.

Fonts:

1. Informe de RSF sobre la censura a Internet (pàgina 90 i següents): http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000191-9fd7aa0d1c/INFORME_2009_CATALA.pdf
2. Secció de la web de Reporters Sense Fronteres dedicat a Internet: http://en.rsf.org/internet.html
3. Pàgina web sobre la censura a Internet amb consells per burlar-la: http://en.cship.org/wiki/Main_Page
 

 

Terratrèmols a Barcelona

Quan es produeix un terratrèmol en algun punt del planeta la primera dada que ens arriba és la magnitud, que es pot mesurar amb l'escala de Mercalli, que quantifica la intensitat basant-se en els danys materials, o amb l'escala de Richter, que mesura l'energia alliberada. Naturalment, en el caos de les primeres hores es fa molt difícil saber quantes persones han perdut la vida i quin és l'estat de les ciutats i pobles properes a l'epicentre, i és per això que la dada de la magnitud pren tanta importància.
Però la magnitud no sempre és la dada més fiable per saber si el terratrèmol ha estat molt destructiu o no. A principis d'any a Xile hi va haver un terratrèmol de magnitud 9,2 a l'escala de Richter, un dels terratrèmols més importants dels últims segles. Hi van morir més de 700 persones i molts pobles i ciutats van ser devastats. Un mes i mig abans, a Haití, hi havia hagut un altre terratrèmol de 7 graus en l'escala de Richter que va causar 200.000 morts i va destruir bona part del país. Per fer-nos una idea de la potència dels dos terratrèmols hem de tenir en compte que la progressió de l'escala de Richter no és lineal, i que per tant, tot i que només tinguessin 2,2 graus de diferència, el terratrèmol de Xile va ser 65 vegades més fort que el d'Haití.
Què determina, doncs, la gravetat d'un terratrèmol? Hi ha dos factors, a part de la magnitud, que cal tenir en compte. El primer és la resposta que es dóna a l'emergència: si hi ha hospitals preparats, protecció civil o altres organismes entrenats per rescatar i assistir les víctimes, possibilitat de desplaçar ràpidament material mèdic, menjar, aigua potable, etc. El segon és la previsió en la construcció dels edificis, carreteres i infraestructures. Aquests dos factors són els que van marcar la diferència entre Xile i Haití. Mentre els xilens, acostumats als terratrèmols (el més important registrat mai en la història de la humanitat, de 9,5 graus en l'escala de Richter, també va ser a Xile, el 1960) han adaptat bona part dels seus edificis als terratrèmols, a Haití les construccions tradicionals en fusta de palma (més lleugeres i flexibles) han estat substituïdes per edificis moderns fets amb materials de mala qualitat. Algunes zones del món amb força moviments sísmics, com Xile, el Japó o la costa oest dels EUA, estan més preparades per patir terratrèmols.
I Barcelona? Què passaria si hi hagués un terratrèmol d'aquests a Barcelona? És probable que la resposta fos bastant eficient, però el capítol de la prevenció no el portem tan bé. Pocs edificis a la nostra ciutat estan preparats per patir un sisme important, i n'hi ha molts que s'aguanten recolzant-se en les mitgeres de l'edifici del costat, especialment els edificis antics. Un terratrèmol com el de Xile podria destruir bona part de la ciutat.  
I és que tot i que el nostre país no sigui una zona d'alt risc, les mesures antisísmiques no són les adequades. No fa pas tant, el 1755, un terratrèmol de 9 graus en l'escala de Richter va destruir Lisboa completament. Van morir entre 60.000 i 100.000 persones, un terç de la població.
Sovint pensem que aquestes coses només passen lluny d'aquí i que nosaltres estem millor preparats...

Fonts:

1. Cada dia es produeixen terratrèmols. En aquest web podeu veure els últims: http://www.iris.edu/seismon/
2. Escala de Richter: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_Richter
3. Escala de Mercalli: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_de_Mercalli
4. Anàlisi del terratrèmol d'Haití d'un sismòleg: http://www.ca.globaltalentnews.com/reflexio/tribunes/2116/Terratremols-dHaiti-Que-en-podem-aprendre.html
 

La ciutat més gran del món

A l'Antiguitat ja hi havia grans ciutats. La falta de censos fa molt difícil estimar quina població tenien les capitals dels grans imperis, però els historiadors estan bastant d'acord en que cap d'elles no arribava al milió d'habitants. Roma, en els seus millors moments, tenia vora tres quarts de milió d'habitants; Alexandria, quasi mig milió; Bagdad, entre el 900 dC i el 1500 dC, arribava als 900.000; i Constantinoble, capital de l'imperi Bizantí, va arribar al mig milió d'habitants. La primera ciutat en arribar al milió d'habitants és possible que fos Pekín, i no ho va fer fins al 1750.
A la mateixa època a Europa començava la revolució industrial: la gent marxava dels camps per anar a treballar a les fàbriques, i les ciutats van començar a créixer i a passar del milió d'habitants. Durant un segle i mig totes les grans ciutats pertanyien als països més rics i més industrialitzats: Londres, París, Berlín, Viena, Nova York, Chicago.
El segle XX va començar amb una dotzena de ciutats de més d'un milió d'habitants, i entre elles hi havia una novetat: Calcuta, la primera gran ciutat del Tercer Món. Ràpidament, les metròpolis van proliferar: als anys 40 ja n'hi havia 51 que arribaven a aquesta xifra, i als anys 80 havien arribat a 226. Avui en dia són tantes que s'ha imposat una nova mesura: el 1990 es comptaven 35 ciutats de més de cinc milions d'habitants; deu anys més tard, quasi el doble. I seguim creixent...
Aquestes grans ciutats han crescut tant que sovint s'han menjat pobles i ciutats veïnes creant immenses àrees urbanes que s'estenen centenars de quilòmetres. Això fa difícil fer un llistat de les ciutats més poblades del planeta, perquè no es pot delimitar amb exactitud on comencen i on acaben. Què hem de tenir en compte? L'àrea metropolitana? L'aglomeració urbana? La ciutat en si? Si observem els diferents rànquings de ciutats més grans del món veurem que ni tan sols els experts es posen d'acord. En algunes llistes, Seül apareix com a segona ciutat amb més habitants del món perquè compten la ciutat veïna d'Incheon com a part de l'aglomeració urbana, però d'altres consideren que són dos ciutats diferents. Ciutat de Mèxic és la tercera en algunes llistes, però en d'altres queda per darrere de Nova York, Bombai, Delhi i Sao Paulo.
Però totes les llistes coincideixen en dues coses: la primera és que Tokio, amb uns 35 milions d'habitants vivint dins l'àrea metropolitana, és la ciutat més poblada del món; la segona és que la majoria de les grans ciutats pertanyen a països en vies de desenvolupament, on es concentra bona part de l'explosió demogràfica. Un exemple: Ciutat de Mèxic al 1900 només tenia 340.000 habitants, la població actual de l'illa d'Islàndia.
En els propers anys sembla que les ciutats seguiran creixent, però aquest creixement no serà il·limitat. Les ciutats actuals consumeixen tres quartes parts de l'energia mundial i provoquen tres quartes parts de la contaminació total. Aquest impacte és insostenible: o reduïm el volum de les ciutats o reduïm el consum i la contaminació, no hi ha cap altra solució.

Fonts:

1. Emrys JONES. Metrópolis, las grandes ciudades del mundo. Madrid: Alianza,1992. http://www.guardian.co.uk/news/2006/sep/15/guardianobituaries.highereducation 
2. Alguns rànquings de les ciutats més grans del món per nombre d'habitants:
   Citypopulation (Alemanya): http://www.citypopulation.de/world/Agglomerations.html
   ONU: http://esa.un.org/wup2009/unup/index.asp?panel=2
   Demographia: http://www.demographia.com/db-worldua2015.pdf 
3. Richard ROGERS. Ciudades para un pequeño planeta. Barcelona: Gustavo Gili, 2001. http://www.ggili.com/ficha_amp.cfm?IDPUBLICACION=403
 

 

Periodistes assassinats

Segons l'últim informe anual de Reporters Sense Fronteres, 76 periodistes van ser assassinats l'any 2009 arreu del món, xifra que només inclou aquells casos en què l'organització sap del cert que el motiu de l'assassinat ha sigut la professió de la víctima. Ha sigut un any dolent, és cert, però no especialment: el 2008 van morir 60 periodistes i el 2007, el pitjor any de la dècada, 86. A més, 157 periodistes han hagut d'abandonar el país per por a ser agredits o empresonats i 570 mitjans de comunicació han patit la censura dels seus governs.
Amb l'excepció de Christian Poveda, periodista franco-espanyol assassinat al Salvador, a la resta de periodistes els han matat al seu propi país. El motiu principal és sempre el mateix: les guerres i les eleccions. Els llocs més perillosos també tendeixen a repetir-se en els últims anys (el Caucas rus, la franja de Gaza, Somàlia i Mèxic), tot i que aquest any el primer lloc és per les Filipines, on en un sol dia, el 23 de novembre, més de 30 periodistes van ser assassinats a Maguindanao, a l'illa de Mindanao, al sud del país. Una cinquantena d'homes armats, entre els quals hi havia dos policies i l'alcalde, fill del governador local, van assaltar un comboi de vehicles conduit per partidaris d'Esmael Mangudadatu, principal opositor al càrrec de governador. Hi va haver entre 57 i 64 morts, entre els quals 30 periodistes (34 segons algunes fonts), la dona i dues germanes del polític i fins i tot alguns testimonis que anaven en altres vehicles. 

Fonts:

1. Web de Reporters Sense Fronteres: http://www.rsf-es.org/
2. Informe anual de Reporters Sense Fronteres La llibertat de premsa al món 2009: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000191-9fd7aa0d1c/INFORME_2009_CATALA.pdf
3. Resum de l'informe: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000119-6e2d56f27d/BALANCE_ANUAL_2009.pdf
4. A la versió catalana de l'informe no hi apareixen comptabilitzats els morts de la matança de Maguindanao, a les Filipines. Podeu consultar la versió castellana: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000189-ea364eb304/INFORME_2009_CASTELLANO.pdf
5. Christian Poveda: http://joanfores.wordpress.com/2009/09/03/el-fotograf-christian-poveda-assassinat-a-el-salvador/
6. Matança de Maguindanao:  http://es.wikipedia.org/wiki/Matanza_de_Maguindanao