Som la primera generació que pot acabar amb la pobresa extrema. Tenim els mitjans per fer-ho i, per primera vegada, comencem a tenir voluntat política per tirar-ho endavant. Amb aquesta idea al cap es va celebrar el setembre del 2000 a la ciutat de Nova York la Cimera del Mil·lenni, on representants de 189 estats van signar la Declaració del Mil·lenni, un text que establia les prioritats de desenvolupament humà pels propers anys. En aquesta declaració es parla de pau, de dignitat humana i d'eradicació de la pobresa, i s'estableixen vuit objectius concrets, set dels quals cal complir abans del 2015. Els Objectius del Mil·lenni són:
1. Eradicar la pobresa extrema i la fam
2. Universalitzar l'ensenyament primari
3. Promoure la igualtat de gèneres i l'autonomia de la dona
4. Reduir la mortalitat infantil
5. Millorar la salut materna
6. Combatre el VIH, la malària i altres malalties epidèmiques
7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient
8. Crear una aliança mundial pel desenvolupament
Encara estem molt lluny d'aconseguir-ho, i en algun dels objectius fins i tot hem retrocedit durant els deu anys que han passat des de la signatura. Però encara hi som a temps, i hem d'exigir als nostres governs que posin els Objectius del Mil·lenni a dalt de tot de la seva llista de prioritats i que els compleixin. Sense excuses.
La FAO, l'organització de les Nacions Unides per a l'agricultura i l'alimentació, calcula periòdicament quin seria el cost econòmic d'eradicar la fam al món i intenta, en les seves cimeres, que els països més rics donin aquesta quantitat. Fins ara, a l'hora de pagar tots els estats han dit que no disposaven d'aquesta suma, que és l'eufemisme que es fa servir per dir que la fam i la malnutrició no són, ni de lluny, una de les prioritats d'aquests governs. Entre les excuses que es donen n'hi ha una que es repeteix molt sovint: és un objectiu molt noble però queda fora de les nostres possibilitats. Vegem si és veritat.
En l'última cimera mundial sobre seguretat alimentària, celebrada a Roma el novembre del 2009, la FAO va declarar que faria falta una inversió de 44 mil milions de dòlars anuals per eradicar la fam. És molt? Els governs diuen que sí, que no disposem d'aquests diners i que és utòpic creure que els podem aconseguir. El que no es diu és que, per exemple, el 2007 vam gastar més de trenta vegades aquesta xifra en armament (1.340 mil milions de dòlars). O que 44 mil milions de dòlars és el que, aproximadament, van costar els jocs olímpics de Pequín del 2008. L'únic que cal per eradicar la fam, doncs, és voluntat política.
El 1958 es va aprovar el règim lingüístic de la Unió Europea, que llavors només comptava amb les quatre llengües oficials dels sis estats que en aquell moment formaven la Unió: el francès, l'italià, l'alemany i el neerlandès. Amb l'ampliació de la UE també ha crescut el nombre de llengües oficials, que actualment són 23. Aquestes llengües tenen dos drets principals: qualsevol ciutadà o institució pot enviar documents a la UE i rebre'n la resposta en una d'aquestes llengües i, a més, els reglaments, documents legislatius i el Diari Oficial de la UE es publiquen en aquestes 23 llengües. Tot i això, per evitar que les traduccions alenteixin la burocràcia europea encara més i en disparin el pressupost, la majoria de feina es fa només en tres llengües (anglès, francès i alemany), les denominades llengües de treball.
Naturalment, dins la UE es parlen moltes més llengües, a banda de les 23 oficials. De fet, no hi ha cap estat que no tingui, com a mínim, dues llengües pròpies, i a l'hora de decidir quines són les oficials és cada estat qui ha de proposar la inclusió o no d'alguna de les llengües que es parlen al seu territori per tal que la UE la inclogui com a llengua oficial. En això no es té en compte ni el nombre absolut de parlants ni el fet que sigui majoritària dins l'estat: el català, per exemple, no és oficial a la UE però té més parlants que nou de les llengües oficials (el danès, l'eslovac, l'eslovè, l'estonià, el finès, l'irlandès, el letó, el lituà i el maltès); a més, a la UE hi ha llengües oficials, com el gaèlic irlandès, que són proporcionalment més minoritàries que el català al seu propi país. Però tot i que no sigui una llengua oficial, el català ha estat reconegut per la UE com a llengua de comunicació, és a dir, que pot ser utilitzada per comunicar la feina de la UE als ciutadans (campanyes, publicacions, notes de premsa, web oficial, etc.).
La futura ampliació de la Unió Europea (actualment hi ha 4 estats candidats a l'adhesió, Turquia, Croàcia, Macedònia i Islàndia, i uns quants més que ho han sol·licitat) farà créixer el nombre de llengües oficials, cosa que alguns governs (casualment, els que tenen llengües més fortes) veuen com un problema. Però si tenim en compte que, segons l'Eurobaròmetre, un 56% dels habitants de la Unió parlen dues llengües o més, i que un 28% en parlen tres o més, les institucions de la UE han d'acceptar l'evidència: vivim en un continent multilingüe.
El 2008 Islàndia va patir una crisi financera que va col·lapsar bona part dels bancs i la moneda nacional i va destruir completament l'economia del país. Gràcies a algunes estratagemes legals, els bancs de l'illa van poder amagar l'estat dels seus comptes durant 4 mesos i evitar que es prenguessin mesures urgents, cosa que va empitjorar la situació. Per sort, una televisió local va filtrar la informació a la pàgina web Wikileaks i finalment es va saber tot.
Islàndia sempre ha estat un dels països més ben valorats del món pel que fa a la llibertat d'expressió, i ara el parlament de l'illa s'ha proposat convertir-se en un paradís periodístic internacional. Parlamentaris de diversos partits s'han interessat per la proposta de Wikileaks de crear una legislació que protegeixi la llibertat de premsa i estan treballant per promulgar una llei que reculli les bones pràctiques legislatives de cada país. La idea de fons és que hi ha força països que tenen bones lleis, però cap no les reuneix totes... fins ara.
Amb aquesta nova legislació, anomenada IMMI (Icelandic Modern Media Initiative), es vol crear un marc favorable pel periodisme d'investigació i la llibertat d'expressió amb la finalitat que diaris, televisions i pàgines web obrin una oficina a l'illa. Entre les noves mesures que s'adoptaran, es protegirà jurídicament les fonts, es protegiran els treballadors públics que trenquin el compromís de confidencialitat en casos extrems i d'interès públic i es donaran eines per lluitar contra el que s'anomena turisme de difamació, que consisteix en posar querelles per difamació en països on els resultats puguin ser favorables; a Islàndia es podrà apel·lar aquestes sentències independentment del país on s'hagin produït.
Moltes associacions de periodistes ja han valorat la mesura com a molt positiva. La Federació Espanyola de Sindicats de Periodistes, per exemple, ha dit que és el pas més important en defensa de la llibertat d'expressió que s'ha donat mai.
En temps de crisis econòmiques, polítiques o militars sovint se senten veus reclamant un líder fort. En els últims segles, els caps de la tribu han anat deixant pas als reis, i aquests als presidents i primers ministres (no a tot arreu), però encara avui seguim als líders i els donem els poders necessaris per decidir per nosaltres. I no només al govern: qualsevol grup humà, des d'una empresa a un club esportiu, té el seu líder. Però el fet de delegar la tasca política en representants escollits democràticament (actualment la democràcia representativa és un dels sistemes de govern més comuns al planeta) no implica necessàriament l'existència de líders.
La idea de prescindir de líders pot sonar utòpica o excessivament radical, però no és així. Ens podem fer una idea de com seria un món sense líders veient com funciona el govern suís, que fa més de 150 anys va fer el primer pas en aquesta direcció. A Suïssa el lideratge del govern és col•legiat, és a dir, que no l'exerceix una persona sinó set, un dels quals assumeix la presidència per rotació per fer les feines de representació del país, tot i que el fet de ser president no li dóna cap poder extra. Les decisions les prenen els set membres del Consell Federal en ple, i bona part de les lleis s'aproven, es ratifiquen o s'impugnen per referèndum: cada any se'n fan quatre o cinc. No és perfecte, però és el que més s'apropa a una democràcia directa entre els exemples que funcionen al nostre voltant.
Naturalment, en el camí de pensar i actuar per nosaltres mateixos encara es poden fer molts més passos, però per algun lloc cal començar.
Entrades
