Què passaria si, de sobte, la humanitat desaparegués però tot allò que hem construït i produït seguís aquí? Quan de temps necessitaria el planeta per esborrar definitivament la petjada que hem deixat sobre la seva superfície? Si ningú no controlés els residus que hem generat, podria haver-hi algun accident desastrós? Aquestes són algunes de les preguntes que es fa el periodista Alan Weisman a El mundo sin nosotros, un llibre de divulgació científica que explica com s'anirien enfonsant les cases i les ciutats, com la natura reocuparia els espais que ara estan coberts de ciment i asfalt, què passaria amb les centrals nuclears i els dipòsits de residus nuclears o quines espècies d'animals i plantes sortirien perjudicades amb la nostra extinció i quines se'n beneficiarien. Algunes pistes: el planeta necessitaria 100.000 anys per tenir els nivells de CO2 que tenia abans de la nostra arribada; farien falta 35.000 anys perquè el sòl quedés lliure del plom que s'hi ha dipositat durant l'era industrial; sense cables d'alta tensió, torres de vidre i la resta de perills causats pels humans, cada any sobreviurien mil milions d'ocells més; si tots els mecanismes que usem per drenar el subsòl de les ciutats s'aturessin, en pocs dies els carrers s'enfonsarien. I les cases, quants anys trigarien a enfonsar-se? I les ciutats a desaparèixer sense que en quedés cap rastre? Per saber-ho, cal llegir el llibre.
El passat 9 de desembre es va celebrar el Dia Internacional contra la Corrupció. Coincidint amb aquesta data, l'Oficina Antifrau de Catalunya va publicar l'enquesta La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes. És el primer cop que es publica un treball tan complet en aquest país, i s'hi poden trobar dades molt interessants.
Una de les coses que més crida l'atenció d'aquesta enquesta és que els ciutadans es mostren molt intransigents amb la corrupció política però bastant més permissius amb la corrupció empresarial i la petita corrupció de cada dia. Per exemple, el 85% dels enquestats creuen que la corrupció està molt o bastant estesa als partits polítics i un 21,7% diu que el motiu principal que porta a algú a presentar-se a un càrrec polític és l'enriquiment personal, però en canvi només un 57% de la població considera que el fet que un metge de la sanitat pública faci un viatge pagat per un laboratori farmacèutic és una conducta corrupta.
En aquesta mateixa línia, el 59,4% creu que, en casos de corrupció entre l'administració pública i l'empresa privada, el principal responsable és l'administració.
A més, per desgràcia, els ciutadans perceben que la lluita per la transparència és inútil: un 44% creu que la corrupció és inevitable i un 74% pensa que tots tenim un preu. El tenim?
Els llibres d'història acostumen a dir que la Segona Guerra Mundial es va acabar el 2 de setembre del 1945, el dia en què els japonesos van signar el document de rendició davant dels aliats. D'altres afirmen que va ser el 14 d'agost, dia en què es van rendir, tot i que encara passessin un parell de setmanes abans que el tractat de rendició estigués redactat i signat. Pels soviètics, en canvi, la guerra s'acabà el 9 de maig del 1945, el Dia de la Victòria a la URSS. I de dates n'hi ha moltes més: el 8 de maig, dia en què els aliats van celebrar el Dia de la Victòria a Europa, el 12 de maig, en què els últims soldats alemanys es van rendir a Praga, el 9 de setembre, en què els últims soldats japonesos es van rendir a la Xina...
A la majoria de guerres passa el mateix: una cosa és la fi oficial dels combats, una altra la signatura de la pau i una altra la fi real dels combats més enllà del que diguin els estats majors dels exèrcits. I escollir una d'aquestes dates com la principal, la que sortirà als llibres d'història, no deixa de ser una convenció.
Però en el cas de la Segona Guerra Mundial cal afegir-hi una altra complicació: encara que sembli mentida, Rússia i el Japó encara no han signat la pau i, per tant, jurídicament la Segona Guerra Mundial encara no s'ha acabat. La cosa va anar així: l'agost del 1945 les tropes soviètiques van ocupar l'arxipèlag de les Kurils, al nord del Japó, que actualment forma part de la província (oblast) de Sakhalin de la Federació Russa. Aquestes illes havien estat cedides al Japó el 1875 però durant la conferència de Jalta en què els EUA i la URSS es repartiren el món es va decidir que aquestes illes formessin part del botí dels soviètics. A partir d'aquí, la cosa es complica. El 1951 els japonesos renuncien formalment a les illes en el tractat de pau de San Francisco, però com que els soviètics no signen el tractat, cinc anys més tard el Japó se'n desdiu i reclama l'arxipèlag, que anomena "territoris del Nord". Des de llavors hi ha hagut un munt d'intents de signar un tractat entre els dos països que marqués la fi jurídica de la guerra i atribuís les illes a un o altre, però sense resultats. Amb la desaparició de l'URSS, ni Ieltsin ni Putin no han canviat de parer i el problema de les Kurils sembla que va per llarg.
És penós que dos països no puguin seure en una taula per evitar començar una guerra, però encara és més penós que no puguin seure a negociar per acabar-la.
Els governs i les administracions generen i tenen accés a grans quantitats de dades d'interès general. Algunes (poques) cal mantenir-les en secret per motius de seguretat però la gran majoria haurien de ser de domini públic: com la resta de béns gestionats per l'administració, els ciutadans en són els propietaris. Malauradament això no acostuma a passar gaire sovint, ja sigui per la dificultat de fer pública tota aquesta informació o per la reticència de les administracions a compartir-la.
Però les noves tecnologies han facilitat tant aquest procés que ja no hi ha excuses per no publicar tot allò que s'hauria de publicar per millorar la transparència de la gestió pública i acabar amb el secretisme. Algunes administracions s'han sumat al moviment Open Data, una filosofia que aposta precisament per fer públic tot aquest material de la forma més accessible possible. Un dels pioners és el govern britànic, i a l'Estat espanyol les administracions d'Astúries, País Basc i Catalunya s'hi han afegit recentment. Als seus webs hi publiquen gran quantitat de dades estadístiques, demogràfiques, de trànsit, meteorològiques, cartogràfiques, etc. en formats reutilitzables perquè qualsevol ciutadà o associació hi pugui accedir.
Però no n'hi ha prou amb fer públic tot aquest material, cal analitzar-lo, separar el gra de la palla i, finalment, divulgar-lo. Nedem en un immens mar de dades, i com que això només és el principi d'una tendència que va a més hem d'inventar noves formes d'assimilar tanta informació. Per convertir tot això en alguna cosa útil moltes administracions estan promovent concursos per crear aplicacions de software que ens ajudin a navegar entre tanta informació. Un bon exemple és Apps for Development, una iniciativa del Banc Mundial on els concursants han de crear programes informàtics que usin aquesta informació per avançar en la consecució d'algun dels Objectius del Mil·lenni.
Entrades
