L'altre pressupost de la Casa del Rei

Avui, 28 de desembre del 2011, la Casa del Rei ha fet públic el desglossament del seu pressupost. Tot i que era una demanda recurrent, a diferència de la majoria de monarquies europees des de 1979 la Casa del Rei no s'havia pres la molèstia de fer-lo públic.
Però no n'hi ha prou. I no perquè no apreciem el gest, necessari en qualsevol democràcia, d'afavorir la transparència i permetre als ciutadans la possibilitat de fiscalitzar les despeses dels seus representants fetes amb diner públic, sinó perquè bona part del pressupost de la Casa del Rei segueix oculta. Ja ho dèiem en un post anterior: tot i que la partida dels pressupostos generals de l'Estat destinada a la Casa del Rei és de 8.434.280 euros, el total real puja a uns 25 milions d'euros. I això és perquè moltes partides s'oculten en altres pressupostos. El govern mai no ha desglossat aquestes partides, i per tant la xifra final segueix sent un misteri, però per que us en pugueu fer una idea us oferim una petita llista d'algunes partides que no s'inclouen en els 8 milions d'euros del pressupost de la Casa del Rei i que el senador Iñaki Anasagasti s'ha entretingut a recopilar:

- Seguretat (a càrrec d'Interior)
- Desplaçaments (a càrrec d'Interior)
- Viatges en avió (a càrrec de Defensa)
- Escoltes dels fills (a càrrec de Defensa)
- Cotxes: Rolls, Mercedes, Audis, etc. (a càrrec de Foment)
- Xofers (a càrrec de Foment)
- Palaus: Zarzuela, Oriente, la Granja de San Ildefonso, Marivent, el palau del príncep, etc. + manteniment, llum, gas, aigua, telèfon, jardiners, servei, etc. (a càrrec de Patrimoni)
- Viatges fora d'Espanya oficials i no oficials (a càrrec d'Exteriors)
- Personal de la secretaria general de la Casa (a càrrec de Presidència)

El document amb què la Casa del Rei ha fet públic aquest desglossament parla de transparència i austeritat. Però el pressupost segueix sent poc transparent i, evidentment, poc auster. Potser ha arribat el moment d'exigir al rei que compleixi amb el que predica.

Fonts:

1. Desglossament del pressupost de la Casa del Rei del 2011: http://imagenes.publico-estaticos.es/resources/archivos/2011/12/28/1325074553154Desglose%20presupuestario.pdf
2. Post de Donant dades sobre la part oculta del pressupost: http://www.donantdades.com/2010/07/quin-es-el-pressupost-de-la-casa-del.html
3. La llista recopilada per Iñaki Anasagasti l'hem tret del seu llibre Una monarquía protegida por la censura, editat per Foca: http://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/2009/06/la-censura-al-libro.html  

   

Camps de concentració a Corea del Nord

El juliol de 1977 Kang Chol Hwan, un nen de nou anys, va ser detingut amb la resta de la seva família perquè el seu avi no s'havia mostrat prou entusiasta amb el règim de Kim Il Sung, el dictador vitalici de Corea del Nord. L'avi, pel que sembla, tampoc no és que s'hi oposés: havia viatjat uns anys abans des del Japó amb tota la seva família per viure la revolució nord-coreana i havia donat la seva fortuna al partit, però sembla que no n'hi havia prou.
Kang i la seva família van passar deu anys al camp de concentració de Yodok com a "familiars d'un delinqüent", i anys més tard, quan va aconseguir fugir del país i va anar a parar a Corea del Sud després d'un llarg periple per la Xina, va descriure el seu pas pel camp de Yodok al llibre Els aquaris de Pyongyang, el primer testimoni d'un camp de concentració nord-coreà que es publica a Europa. El llibre és un exemple més d'aquesta literatura de l'horror que ens ha permès conèixer com eren els camps de concentració nazis, els gulags soviètics o els camps del franquisme, entre d'altres. La vida a Yodok no val res. L'autor pateix gana i fred, sobreviu menjant rates i insectes, és obligat a presenciar execucions i veu com un professor mata a cops a un altre nen perquè ha gosat contestar-li. I el més horrible és que Yodok no és el pitjor camp de concentració del règim. Kang, quan es refereix a la resta dels camps del país (Amnistia Internacional n'ha localitzat sis però ningú no sap quants n'hi ha), afirma: "Sento un cert escrúpol per queixar-me públicament de la vida que vaig dur a Yodok. Escrúpol, sí, perquè Yodok no és el camp de concentració més dur de Corea del Nord. N'hi ha de molt pitjors, envoltats de tant misteri que durant molt de temps ha estat impossible parlar-ne amb precisió".
A més, hi ha una diferència entre els camps nord-coreans i els gulags soviètics o els camps de concentració nazis: els de Corea del Nord encara avui estan plens de gent. Es calcula que a Corea del Nord, amb una població de 24 milions de persones, n'hi ha entre 150.000 i 200.000 tancades en camps de concentració per motius polítics. Alguns d'ells són dissidents; d'altres, com en el cas de Kang, ni tan sols això, tot i que el règim els considera com a tals. Bona part, senzillament han comès el crim de ser familiars d'un pres.
Des de fa anys, organitzacions com Amnistia estan lluitant per donar a conèixer aquests camps i per fer pressió sobre el règim de Kim Jong Un (nét de Kim Il Sung i fill de Kim Jong Il, que acaba de morir el passat 17 de desembre) perquè tanqui els camps i alliberi els presos. Si vols ajudar a fer pressió, signa aquesta petició. Camps com el de Yodok, el de Senghori o el de Guantánamo són una vergonya per la nostra espècie.

Fonts:

1. Kang Chol Hwan: http://es.wikipedia.org/wiki/Kang_Chol-Hwan
2. Els aquaris de Pyongyang, el llibre de Kang Chol Hwan sobre l'estada al camp de Yodok: http://www.todostuslibros.com/libros/los-acuarios-de-pyongyang_978-84-931457-8-1
3. Campanya de recollida de signatures d'Amnistia per tancar el camp de concentració de Yodok: http://web.es.amnesty.org/enportada/campo-penitenciario-yodok.php

   
   
   
  

Un vaixell per explorar els confins de l'ètica

La història de la conquesta i exploració dels oceans és, de fet, la història d'una llarga llista de vaixells mítics. Però, dels vaixells d'aquesta llista, no tots tenen el mateix valor. Molts d'ells són coneguts arreu del món i molt celebrats als països d'origen dels seus navegants però no van significar, precisament, un avenç per la humanitat. Són vaixells usats per conquerir altres pobles, per saquejar riqueses naturals i per colonitzar nous territoris. Només cal que pregunteu als indis caribs per la Santa María, als indígenes de Nova Anglaterra pel Mayflower o, sense anar tan enrere, als pescadors de les costes del mar Roig per l'Alakrana. Però en aquesta llista també hi ha vaixells que, per la seva contribució a la història del coneixement, mereixen un lloc d'honor: el Beagle on viatjava Charles Darwin, el Fram de l'explorador polar Fridtjof Nansen o el Calypso del comandant Jacques-Yves Cousteau.
Avui, aprofitant la celebració del quarantè aniversari de Greenpeace, us volem parlar d'un altre d'aquests vaixells mítics: el Rainbow Warrior. Amb aquest nom han navegat pels mars i oceans de tot el món tres vaixells de l'organització Greenpeace dedicats a l'estudi de l'impacte que l'ésser humà duu a terme irresponsablement sobre el medi ambient. Però a diferència d'altres vaixells científics, el Rainbow Warrior no s'ha limitat a constatar els delictes ambientals i documentar-los, sinó que s'hi ha implicat intentant aturar algunes de les barbaritats que la nostra espècie ha practicat als oceans. Algunes de les seves accions són molt conegudes, com l'assetjament als vaixells que cacen balenes indiscriminadament i fins l'extermini de l'espècie, la denúncia dels abocaments de petroli (accidentals o no) o l'intent de boicotejar proves nuclears en mar obert. D'altres, com els estudis per demostrar l'impacte de la pesca d'arrossegament a Nova Zelanda o el retrocés dels glaciars noruecs no són tan mediàtiques, però han tingut un paper importantíssim en la lluita per protegir aquests ecosistemes.
Però, com hem dit al principi, no és un sol vaixell sinó tres els que han portat aquest nom sense coincidir mai en el temps, i això ha sigut gràcies a la inestimable ajuda del govern francès. La història és prou coneguda i vergonyosa. El 1978 Greenpeace va comprar primer el vaixell, construït pel ministeri britànic com a vaixell d'investigació l'any 1955 i que posteriorment havia servit per pescar al mar del Nord. Durant vuit anys, el Rainbow Warrior, que pren el nom d'una llegenda dels pobles indígenes d'Amèrica del Nord que, en aquells anys, estava força estesa entre les organitzacions ecologistes, va participar en moltes campanyes ambientalistes arreu del món. L'any 1985, el vaixell tenia la intenció d'entrar en aigües territorials franceses per impedir les proves nuclears que el govern francès volia dur a terme a l'atol de Mururoa, a la Polinèsia. Esperava ancorat a Nova Zelanda, però no va arribar a sortir del port: agents de la Direcció General de la Seguretat Exterior, l'agència d'intel·ligència francesa, van posar una bomba al vaixell i el van enfonsar. Un fotògraf de l'expedició, Fernando Pereira, va morir en el que seria el primer atemptat terrorista de la història de Nova Zelanda. L'atribució als serveis secrets francesos no té res de paranoia conspirativa: han estat jutjats per la justícia neozelandesa i els noms i cognoms dels agents implicats són coneguts i apareixen als llibres d'història.
El vaixell es va poder reflotar, però era impossible reparar-lo i el van enfonsar a les illes Cavalli perquè servís com a santuari de vida marina. I quatre anys més tard, el 1989, Greenpeace va comprar un altre vaixell al quan va donar el nom de Rainbow Warrior II i que va estar en actiu fins el 2011, que va passar a mans de l'ONG Friendship per fer de vaixell hospital. Aquests dies ha tingut lloc l'avarada del Rainbow Warrior III, que comença el seu viatge amb una "gira de presentació" que coincideix amb el quarantè aniversari de Greenpeace. Si teniu curiositat per conèixer aquest vaixell us podeu apropar al port de Barcelona, on el Rainbow Warrior arribarà el dia 14 de desembre i es podrà visitar fins el dia 19. Si no viviu per aquí, podeu buscar al web de Greenpeace quina serà la propera parada...
Si el visiteu us adonareu d'una cosa: no és un vaixell immens ni espectacular, però és un gegant pel que representa: és un símbol del nou pas endavant que ha de fer la nostra espècie. Ja no ens podem conformar amb saber què passa al món, cal fer-hi alguna cosa.

Fonts:

1. Santa Maria: http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Mar%C3%ADa_%28nau%29
2. Mayflower: http://ca.wikipedia.org/wiki/Mayflower
3. Alakrana: http://ca.wikipedia.org/wiki/Alakrana
4. Beagle: http://ca.wikipedia.org/wiki/HMS_Beagle
5. Fram: http://es.wikipedia.org/wiki/Fram_%281892%29
6. Calypso: http://es.wikipedia.org/wiki/Calypso_%28barco%29
7. Els 40 anys de Greenpeace: http://www.greenpeace.org/espana/es/Por-dentro/40-anos-de-Greenpeace/?utm_source=newsletter-interessados&utm_medium=email&utm_term=ImagenOpen&utm_content=Cuarentones+pero+guerreros&utm_campaign=Rainbow#inicio
8. El(s) Rainbow Warrior: http://ca.wikipedia.org/wiki/Rainbow_Warrior
9. L'enfonsament del Rainbow Warrior I: http://www.greenpeace.org/espana/es/news/100708/
10. Fernando Pereira, el fotògraf de Greenpeace assassinat pels serveis secrets francesos: http://www.lainsignia.org/2005/julio/ecol_001.htm

   
   
  

La contaminació lumínica

La contaminació lumínica és l'emissió de llum artificial nocturna en intensitats, direccions, horaris o rangs espectrals innecessaris per la funció que se li demana. És a dir, il·luminar més del que cal. Pot semblar un problema menor comparat amb altres tipus de contaminació, però n'hi ha prou amb veure aquesta foto del nord d'Itàlia feta des de l'Estació Espacial Internacional (ISS) per entendre que és un problema important. Si encara us queda algun dubte, mireu-vos aquest espectacular vídeo fet també des de l'ISS que mostra el planeta sencer de nit.
Quin mal hi ha en la contaminació lumínica? Després de mil·lennis de viure quasi a les fosques, el control de l'electricitat ens ha permès tenir tanta llum com volem i més, fins al punt que molta gent encara es queixa que les ciutats estan poc il·luminades, sobretot en països de nou-rics com el nostre: des de fa uns anys, les seccions de cartes al director dels diaris barcelonins estan plenes de queixes contra una "il·luminació insuficient" dels carrers de la ciutat. El problema és que no tenim en compte les conseqüències d'aquesta sobreil·luminació. Donem-hi un cop d'ull.
En primer lloc hi ha l'agressió als ecosistemes nocturns: la contaminació lumínica dificulta el repòs de la fauna diürna, impedeix les estratègies de camuflatge i reproducció de les espècies nocturnes i trenca les relacions entre caçador y presa. En segon lloc, la llum excessiva provoca la pèrdua del cel estelat, que actualment està tan amenaçat que s'estudia que la Unesco el declari Patrimoni de la Humanitat per mirar de protegir-lo. Si algú de vosaltres ha vist mai el cel nocturn enmig del desert sabrà de què parlem: no té res a veure amb el que haguem vist abans, és una experiència impressionant. Actualment hi ha una campanya internacional pel dret a observar les estrelles anomenada Iniciativa Starlight 2007 que ja ha aconseguit el suport d'alguns governs i d'organismes internacionals.
A qui no convencin aquestes raons ambientals, també en tenim de més prosaiques i contundents. La il·luminació que s'escapa cap al cel i que ningú no aprofita ens costa una fortuna. A Catalunya, on només hi viu un de cada mil habitants del planeta i que només té una àrea urbana de més d'un milió d'habitants dediquem cada any 30 milions d'euros a il·luminar els núvols. Feu números del que representa això a nivell planetari. En època de retallades socials cal contextualitzar la dada: 30 milions és més del que ens hem "estalviat" retallant la cooperació internacional del Govern català, que ha passat de 49 milions d'euros el 2010 a 22 milions el 2011.
I no només estem llençant diners, també llencem energia. A Alemanya, l'any 1998 es va calcular que l'energia que el país destinava a il·luminar els núvols era equivalent a l'energia produïda per un reactor nuclear petit. I això que Alemanya és un dels països rics més eficientment il·luminats del món! I si ho calculem en energia fòssil, la xifra també espanta: segons el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, la llum malbaratada a Catalunya suposa la crema de 14.000 tones de petroli i l'emissió a l'atmosfera de 50.000 tones de CO2. Com per pensar-s'ho, no?
Què es pot fer per acabar amb aquest malbaratament de diners i energia i, de passada, per deixar en pau la fauna nocturna, astrònoms i poetes inclosos? Bàsicament, prioritzar la il·luminació de dalt cap a baix (no necessitem veure els núvols quan conduïm o anem pel carrer), usar làmpades de baix consum i tenir el suficient sentit comú com per entendre que no cal que, de nit, tinguem tanta llum com de dia. 

Fonts:

1. Imatge del nord d'Itàlia des de l'Estació Espacial Internacional on es veu clarament el nivell de contaminació lumínica: http://twitpic.com/76n28p
2. Una foto de la península ibèrica feta des de l'ISS: http://twitpic.com/7rugqs
3. Un espectacular vídeo del nostre planeta vist des d'un satèl·lit on es pot apreciar la contaminació lumínica: http://www.youtube.com/watch?v=mqicgKpqVUk
4. Pàgina web de la Iniciativa Starlight: http://starlight2007.net/
5. Les dades sobre contaminació les hem tret de Cel Fosc, una de les associacions més actives contra la contaminació lumínica: http://www.celfosc.org/indice.html
6. Cielo Oscuro, el web sobre contaminació lumínica de la Sociedad Astronómica Granadina: http://astrogranada.org/cieloscuro/principal_cielo_oscuro.htm
7. Web de IDA, International Dark-Sky Association:  http://www.darksky.org/
8. Les retallades en cooperació internacional: http://www.sci-cat.org/modules.php?name=News&file=article&sid=352

   
   
   
 

Sobre elfs, gnoms, dracs i fades

Paracels va ser un dels introductors del mètode científic als estudis de medicina i un dels responsables que aquesta ciència abandonés la teoria hipocràtica i escolàstica dels quatre humors i comencés a introduir els remeis químics i la cirurgia com a base de la medicina moderna. Però no totes les seves idees eren tan "científiques". Paracels també és autor d'un munt de llibres sobre màgia i alquímia, escrits en una època en què aquestes disciplines anaven de la mà de la química i la resta de ciències naturals. Un dels seus llibres més curiosos, publicat el 1566 (un quart de segle després de la seva mort), és el Llibre de les nimfes, els silfs, els pigmeus, les salamandres i la resta d'esperits, que descriu totes les criatures màgiques i ocultes que, suposadament, habiten el planeta: "ningú no ha de meravellar-se que puguin existir criatures com aquestes, perquè Déu és meravellós en les seves obres, que sol presentar de manera miraculosa" diu al primer capítol del llibre.
Creure en criatures impossibles no és, doncs, patrimoni exclusiu de mentalitats precientífiques i enemigues de la lògica, sinó que fins i tot alguns dels científics més importants de la història hi han cregut amb més o menys força. Isaac Newton, que ningú no dubta que és un dels grans científics de tots els temps, va dedicar molts esforços per tal que la Royal Society patrocinés un viatge als Alps suissos amb la intenció d'estudiar els dracs que, en aquell temps, es creia que hi habitaven. No era una idea exòtica: des de la publicació dels viatges alpins del naturalista Johann Jakob Scheuchzer la idea que als Alps hi vivien dracs i altres criatures antediluvianes estava molt estesa entre els científics de tota Europa.
A tots ens sembla que tenim clara on és la frontera entre el que existeix i el que no, entre la realitat i la superstició. Ens sembla que aquestes creences són coses del passat, d'un temps en què estaven tan esteses que fins i tot els grans savis hi creien. I que avui el que en queda només són algunes bosses de crèduls situades en països llunyans o bé entre gent poc il·lustrada. Però això no és veritat, i encara avui hi ha molta gent que defensa l'existència d'éssers màgics. Un exemple: una enquesta feta a Islàndia el 1995 deia que el 70% de la població creu en l'existència de la "gent amagada", que és com es coneixen els elfs, els gnoms i la resta de criatures mitològiques de l'illa. De la resta, un 23% no n'estava segur i un 1% no contestava, cosa que ens deixa amb només un 6% d'islandesos que nega l'existència d'elfs amagats en la natura del seu país. D'enquestes sobre aquest tema se n'han fet moltes (amb resultats força semblants), perquè els elfs són un element molt important del folklore d'Islàndia, un folklore molt més viu del que ens pensem. Al Ministeri de Transports islandès, per exemple, hi ha una persona encarregada de vigilar que els traçats previstos de les noves carreteres no passin pels llocs on la tradició diu que hi viuen elfs, per tal de no molestar-los. Us imagineu que el govern gallec tingués un departament de meigas?
No és fàcil, doncs, veure on és la frontera entre el que és cert i el que és superstició, sobretot si ets un dels qui creu en coses irreals. Però com saber si el que creus és irreal o no? L'escriptor Fernando Arrabal, parlant dels dracs dels Alps, va resumir molt bé aquest dilema: "Si Newton, que tenia el cervell més privilegiat de la nostra espècie, creia en dragons, en quins dragons dec estar creient jo sense adonar-me'n?".

Fonts:

1. Paracels: http://ca.wikipedia.org/wiki/Paracels
2. La teoria dels quatre humors: http://ca.wikipedia.org/wiki/Teoria_dels_humors
3. Extracte del Llibre de les nimfes, els silfs, els pigmeus, les salamandres i la resta d'esperits, de Paracels: http://www.elementos.buap.mx/num22/pdf/3.pdf
4. Els viatges de Scheuchzer als Alps buscant dracs: http://bedejournal.blogspot.com/2009/08/dragons-of-swiss-alps.html
5. Enquestes sobre elfs a Islàndia: http://en.wikipedia.org/wiki/Hulduf%C3%B3lk#Surveys
6. El documental Investigació sobre el món invisible de Jean Michel Roux, que va passar uns anys estudiant la creença dels islandesos en elfs i altres criatures sobrenaturals: http://www.youtube.com/watch?v=gRjatXe5bis
7. Les carreteres islandeses eviten els llocs on hi viuen elfs: http://www.datosfreak.org/datos/slug/Los-elfos-de-islandia/
8. L'escriptor Fernando Arrabal: http://ca.wikipedia.org/wiki/Fernando_Arrabal

    
   
   
    
 

Votar en contra dels propis interessos

Molta gent es pregunta, en temps d'eleccions, per què tenen tants vots els partits que tradicionalment defensen els interessos d'una minoria. És un tema recurrent als fòrums polítics i fins i tot als bars i cafès. N'hi ha prou amb anar al Google i teclejar "per què la gent vota X", canviant la X pel nom del partit que, segons el teu punt de vista, afavoreixi els interessos de la minoria amb les rendes més altes, per adonar-se que hi ha molta gent que es fa la mateixa pregunta. I que hi ha respostes per tot, també. Intentem analitzar-les. 

Bàsicament, les respostes que dóna la gent es poden resumir en dues. D'una banda, les que es basen en la ignorància en temes polítics de la gran majoria dels votants. Algunes d'aquestes respostes són més suaus ("cal un nivell cultural molt alt per fer-se una idea clara de la política, la història i l'economia, i això és difícil per a molta gent ") i d'altres són més radicals ("la gent és idiota"), però en tot cas vénen a dir el mateix: qui vota un partit que defensa interessos molt diferents als seus és perquè desconeix les intencions reals d'aquest partit i, fins i tot en molts casos, desconeix quin tipus de polítiques serien més favorables als seus propis interessos.

El segon gran grup de respostes, més o menys, ve a dir: la intenció de vot a les grans democràcies, sobretot en aquelles on el bipartidisme està més estès, reacciona a la llei del pèndol, que bàsicament castiga aquells que porten temps al poder perquè se'ls identifica amb tots els problemes del país i premia l'oposició perquè ha estat la veu crítica amb els mals que pateix la societat o, fins i tot, perquè és l'únic recanvi disponible. Hi ha èpoques en què el pèndol oscil·la cap a partits que coincideixen més amb els interessos de la majoria i èpoques en què oscil·la cap a la banda oposada. 

Quina de les dues és la bona? Bé, totes dues poden tenir part de raó (i la tenen: només cal donar un cop d'ull als diaris per identificar casos en què aquestes respostes es poden aplicar). Però que aquestes respostes es basin en la realitat no vol dir que l'expliquin completament. Potser la gent que vota contra els seus interessos no és tan ignorant, ni està tan desinformada, ni fa un vot de càstig. O com a mínim, no tota. Potser, senzillament, és que vota allò que li interessa votar. 

Aquest és el punt de vista de John Kenneth Galbraith, un dels grans economistes del segle XX, i està exposat en un dels seus llibres: La cultura de la satisfacció. Provarem de resumir-ho.

Durant segles, les normes les ha dictat la minoria que tenia el poder. La resta de la població, per més que suposessin una amplíssima majoria, no tenien ni veu ni vot en les decisions polítiques i econòmiques. Amb la conquesta de la democràcia parlamentària en una part significativa de països del món les coses han canviat, i ara hi ha molta més gent que participa en la presa de decisions. Però no ens hem de confondre: per més que siguin una majoria de ciutadans d'aquests països els qui tenen la possibilitat d'influir en la vida pública, no és tothom. És el que Galbraith anomena la Majoria Electoral Satisfeta, els afortunats econòmicament i socialment. I en tot cas són una majoria no de tots els ciutadans, sinó dels ciutadans que realment voten. Aquí cal restar-hi tots aquells ciutadans que no hi participen perquè no veuen que els serveixi de res fer-ho, i també totes aquelles persones que ni tan sols no tenen el dret a votar, com els immigrants sense papers. Aquesta majoria satisfeta defensa a les urnes aquells partits que els afavoreixen, aquells partits que prioritzen els seus interessos per sobre dels interessos dels altres. 

Quan es parla de retallar les despeses de l'Estat en època de dèficit es parla de retallar les ajudes socials, les vivendes barates, la sanitat pública, l'ensenyament públic o les necessitats dels col·lectius d'immigrants, però mai no es planteja retallar altres prestacions com ara les garanties financeres dels dipositaris dels bancs en fallida (que suposen pels estats una despesa astronòmica) o les subvencions als grans grups agraris que exporten al Tercer Món. Segons aquesta majoria satisfeta, aquestes despeses no suposen una càrrega per l'Estat (com és el cas de la sanitat pels pobres o les pensions als aturats) sinó que són pilars del benestar i la seguretat dels ciutadans. És a dir, que de la mateixa manera que la noblesa de l'Antic Règim justificava els seus privilegis com a necessaris pel bon funcionament de l'economia i l'estabilitat del país, actualment la majoria satisfeta justifica els seus privilegis amb els mateixos arguments. I no hi falten mai, naturalment, economistes i politòlegs que donin un vernís intel·lectual a aquesta justificació.

Aquesta defensa dels privilegis no és monolítica: una part cada cop més important dels privilegiats es preocupa per la situació dels qui no participen del benestar general, fins i tot passant per sobre de la pròpia satisfacció personal, i aquesta preocupació és una de les formes més acreditades de discurs social. Però a la pràctica la majoria satisfeta, a l'hora de votar, prioritza el seu benestar per sobre de la justícia social. 

Naturalment, quan es parla de privilegiats tots tendim a pensar que no va amb nosaltres. Però no només ens estem referint als qui viuen envoltats de luxe, iots i festes en illes tropicals, sinó a aquells que tenen una feina i una casa i no tenen excessius problemes per arribar a final de mes: són privilegiats per contrast amb els que estan per sota econòmicament. I el discurs contra les ajudes a aquells que estan pitjor que ells és un discurs que convenç perquè toca un punt sensible: conservar el que es té i no perdre cap privilegi. 

Els qui voten partits que defensen aquests privilegis estan recolzant el desmantellament de l'estat del benestar perquè creuen que el que en trauran d'aquest desmantellament (pagar menys impostos) els beneficiarà. I fins i tot arriben a justificar els excessos dels qui són encara més afortunats que ells perquè si la majoria satisfeta mostrés la seva ira contra la "minoria supersatisfeta", mostrant els seus excessos, deixaria en evidència els excessos propis en contrast amb la situació dels qui viuen pitjor. Com diu Galbraith, "l'opulència esplendorosa dels molt rics és el preu que paga la majoria electoral satisfeta per poder retenir el que té, que és menys però també està força bé". 

En resum, que potser a la crítica (justificadíssima!) que fem dels privilegis injustos dels més rics hi hauríem de començar a afegir certa autocrítica cap a la defensa que fem dels nostres propis privilegis; uns privilegis que, com en el cas del consum desmesurat o les demandes de menys impostos, condemnen milions de persones a la misèria més absoluta.
Potser els qui voten els partits que defensen els privilegis de la majoria satisfeta saben molt bé el que es fan. I potser haurien de començar a plantejar-se si és just defensar els propis interessos per sobre dels interessos dels qui no es poden defensar. 

Fonts:

1. John Kenneth Galbraith: http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Kenneth_Galbraith
2. La cultura de la satisfacció: http://www.claret.cat/ca/node/171151

  
   
   

Seguint una bomba de dispersió

El negoci de les armes és un dels grans negocis del nostre temps. Les xifres ho diuen tot: el 2010 es van moure 150.000 milions de dòlars. És un negoci tan gran i amb tants actors (fabricants, compradors, intermediaris, exèrcits regulars, paramilitars, guerrilles, traficants, etc.) que es fa difícil d'entendre el seu funcionament.
Per fer-ho més proper i entendre una mica com funciona el negoci de les armes el millor és agafar una empresa mitjana, que no sigui una de les més grans i despersonalitzades, i seguir un dels seus productes. Posar noms i cognoms a les coses, i a ser possible que aquests noms i cognoms no ens sonin massa llunyans ni tinguin la seu en una illa caribenya. Hem escollit una empresa espanyola, per proximitat i perquè Espanya és el novè exportador més important d'armes de tot el món, cosa que converteix aquest país en un dels actors principals del comerç d'armes. L'empresa escollida és Instalaza, una empresa amb seu a Madrid i fàbrica a Saragossa que equipa exèrcits de molts països. És important que quedi clar que hem escollit aquesta empresa com podríem haver-ne escollit una altra, i que en principi no és millor ni pitjor que altres empreses armamentístiques. Es tracta de veure com actua una empresa qualsevol de les que es dediquen a aquest abominable negoci.
El producte d'aquesta empresa que hem escollit són les bombes MAT-120, conegudes com a bombes de dispersió o bombes clúster (en castellà, bombas de racimo), que l'empresa va fabricar i vendre fins el 2008. La bomba de dispersió és un tipus de projectil que es llança des de l'aire o des de la superfície i que, quan l'altímetre que porta incorporat detecta que ha arribat a certa alçada, s'obre i deixa anar dotzenes de bombes que es dispersen per tal d'ocasionar el màxim dany possible. Aquesta dispersió és molt efectiva a l'hora d'arrasar una zona, i per aquest motiu és una de les bombes que més mal fa a la població civil. Aquesta capacitat destructiva tan descontrolada va ser el motiu que, el 2008, s'aprovés un tractat internacional que prohibeix als 65 països que l'han signat usar, fabricar, vendre, manipular i emmagatzemar aquest tipus de bomba. Espanya va ser el cinquè país a ratificar el tractat i el primer que va desmantellar totalment el seu arsenal de quasi 6.000 bombes de dispersió.
L'empresa Instalaza, que encara mostra aquest tipus de bomba al seu catàleg (tot i que després que la notícia saltés a la premsa el gener del 2009 especifica clarament que no les fabrica ni les ven), es va queixar al govern espanyol perquè li havien enfonsat el negoci i, a sobre, va tenir la barra de reclamar 40 milions d'euros en concepte de lucre cessant. El govern, naturalment, va dir que no. Tot i que, curiosament, fa uns mesos va requalificar els terrenys de la fàbrica de manera molt i molt profitosa. Potser és coincidència, naturalment.
Doncs bé, què ha passat amb les bombes de dispersió que Instalaza va fabricar fins el 2008 i que no es van desmantellar perquè s'havien venut a l'exterior? Dels 7 països a qui suposadament Instalaza va vendre aquest tipus de bomba, només en coneixíem un: Finlàndia, on l'empresa va guanyar un concurs per subministrar aquest tipus d'armament a l'exèrcit. De la resta, res de res... fins que, l'abril del 2011, la ONG Humans Rights Watch va descobrir a Misrata, a Líbia, les restes d'unes bombes de dispersió d'aquesta empresa amb les que l'exèrcit de Gadafi havia bombardejat la població civil durant la revolta que va acabar amb el seu règim. Segons el que indiquen les restes, van ser fabricades el 2007. On són, la resta de bombes de dispersió d'Instalaza? Haurem d'esperar a que algú les llanci contra la població civil per saber on més les han venut.
No és fàcil lluitar contra aquest tipus de comerç. Per cada bomba prohibida, els catàlegs d'aquestes empreses tenen pàgines i pàgines de productes "legals". I els tractats internacionals per frenar aquest negoci són lents i molt limitats. I com que no som consumidors d'aquest tipus de producte, tampoc no el podem boicotejar. Però hi ha una cosa que sí que podem fer, que és pressionar a aquells que han finançat tot això. En un informe de Setem del 2007 podem veure que aquell any les bombes que es van vendre a Gadafi es van fabricar gràcies als crèdits que l'empresa va demanar als següents bancs: Deutsche Bank, Cajalón, Caja Rural, Caja España, Caja del Mediterráneo, Bankinter, Barclays Bank, Ibercaja, Banco Popular, Banc de Sabadell i La Caixa. 
Tens els teus diners en algun d'ells? O en algun altre banc espanyol que finança el negoci de les armes? Potser és el moment de començar a pensar en la banca ètica, no?

Fonts:

1. El comerç mundial d'armes: http://www.globalissues.org/article/75/world-military-spending
2. Post de Donant dades sobre el comerç d'armes lleugeres: http://www.donantdades.com/2011/05/la-societat-civil-reclama-posar-les.html
3. Els principals països exportadors d'armes: http://www.sipri.org/databases
4. Article sobre Instalaza a la Wikipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Instalaza
5. Bombes de dispersió o bombes clúster: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bomba_de_dispersi%C3%B3
6. El tractat que limita l'ús de les bombes de dispersió: http://ca.wikipedia.org/wiki/Normes_sobre_les_municions_de_dispersi%C3%B3
7. El catàleg d'Instalaza: http://www.instalaza.es/
8. Instalaza demana 40 milions al govern: http://www.cincodias.com/articulo/empresas/instalaza-pide-millones-prohibicion-bombas-racimo/20110509cdscdiemp_1/
9. La requalificació dels terrenys d'Instalaza: http://www.heraldo.es/noticias/zaragoza/urbanismo_recalifica_los_suelos_fabrica_armas_instalaza_para_sacarla_del_casco.html
10.  Humans Rights Watch descobreix bombes de dispersió de Instalaza a Líbia: http://www.hrw.org/es/news/2011/04/15/libia-municiones-en-racimo-hacen-impacto-en-misrata
11. Els comptes d'Instalaza: http://www.setem.org/setem_ftp/madrid/descargasweb/ANEXO-BANCALIMPIA-SETEM-bombasInstalaza.pdf
12. Informe de Setem sobre els bancs que financien el comerç d'armes: http://www.bancalimpia.com/pdf/negocios-sucios.pdf

 
 
 
 

El joc del reciclatge

Aquesta setmana us proposem un joc. En principi tots sabem a quin contenidor d'escombraries hem de posar cadascun dels residus que generem a casa... o no? Segur que saps que els diaris vells van al contenidor blau de paper i que les fulles d'enciam marcides van al cubell de residus orgànics, però estàs segur que saps on van els taps de suro, les ampolles de cava, el paper de plata usat, els termòmetres o les bombetes tradicionals de consum alt? A veure si aconsegueixes completar el nostre joc sense cap error. No és fàcil! Segur que t'endus alguna sorpresa.

Fonts:
A Internet pots trobar moltes webs dedicades a la recollida selectiva de residus. El millor que pots fer, si estàs interessat en el tema o tens algun dubte sobre un residu en concret, és consultar la informació que ofereix l'entitat que gestiona la recollida de residus a la localitat on vius. D'aquesta manera t'assegures que els teus criteris a l'hora de separar els residus siguin els mateixos que els de l'empresa o organisme públic que els rebrà, i per tant ajudes a que el reciclatge sigui el més eficient possible. 

Per tenir un referent, pots consultar els criteris i recomanacions de la recollida selectiva de residus a l'Àrea Metropolitana de Barcelona:  http://www.amb.cat/web/emma/residus/recollida_municipal

Fes servir el codi següent per incrustar aquest joc al teu web:

<iframe width="400" height="600" src="http://www.alexcanosa.com/Dd/J001.swf" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

El ciberactivisme i la Twitter revolution

Durant la sèrie de revoltes als països del Magrib i l'Orient Mitjà que va començar amb la immolació de Mohamed Bouazizi a Tunísia el desembre del 2010 i que coneixem com a Primavera Àrab, les noves tecnologies hi van tenir un paper fonamental. Els historiadors del futur jutjaran quin va ser exactament aquest paper i si va ser determinant o no, però en tot cas és evident que bona part de les mobilitzacions es van canalitzar a través del Twitter, el Facebook i els blogs personals d'un munt d'activistes. No era la primera vegada, ni molt menys, que Internet, les xarxes socials i els telèfons mòbils apareixien en les manifestacions populars: ja havien aparegut durant les revoltes del 2009 posteriors a les eleccions presidencials de l'Iran o les eleccions parlamentàries de Moldàvia, durant les revoltes del mateix any a Xinjiang, a l'oest de la Xina o fins i tot, per posar un cas més proper, durant les manifestacions d'indignació contra la manipulació informativa després dels atemptats del 2004 a Madrid, que van ser convocades i seguides per sms i que, sense aquest canal de comunicació, probablement no haurien tingut tanta importància. Però ha estat durant les revoltes àrabs que la societat ha pres consciència del paper fonamental que poden jugar aquestes eines en el món de l'activisme.
Entre els teòrics del tema no hi ha consens sobre si realment aquestes eines juguen un paper tan important com diuen els ciberutòpics o per contra, com sostenen els ciberescèptics, tot això s'ha magnificat molt. És un debat que durarà anys i que donarà feina als sociòlegs i politòlegs del futur. Però sí que hi ha una cosa clara: les noves tecnologies cada cop estan més presents en els moviments socials i tenen un paper més actiu en qualsevol tipus d'activisme.
I no només en els grans esdeveniments històrics (el que el professor Evgeny Morozov, un dels ciberescèptics més influents, va batejar amb el nom de "revoltes Twitter" en un famós article al seu blog). Al món hi ha milers de ciberactivistes que fan servir les eines informàtiques per fer arribar el seu missatge, coordinar campanyes o, senzillament, mantenir-se en contacte amb altres activistes. D'aquest tipus d'activistes n'hi ha a tot arreu, però on prenen més importància és en països on la repressió contra la llibertat d'expressió és major i on els drets democràtics estan més qüestionats. Quan l'exèrcit o la policia impedeix als manifestants sortir al carrer, sempre els queda l'altra plaça pública: Internet. Un exemple molt clar és el de l'Arabia Saudita, on la major part dels bloguers són dones que no tenen cap altre mitjà per expressar les seves queixes, com s'extreu d'un informe de Reporters sense fronteres (RSF). Naturalment, la repressió contra els ciberactivistes, tot i que sovint són més difícils de caçar que els activistes "analògics", també és cada cop més important. Segons les estimacions de RSF, en el que portem d'any 123 ciberactivistes han estat empresonats, 70 dels quals a la Xina. El segon país amb més internautes empresonats és l'Iran amb 20, seguit del Vietnam amb 17 i Síria amb 4. El creixement del ciberactivisme (i de la repressió) es pot veure clarament en aquestes dades: el 2010 al món es van empresonar 109 internautes contra els 123 d'aquest any, i el 2009 van ser 83, 58 el 2008, 50 el 2007... Creix la força del ciberactivisme i també la censura i la repressió. Les autoritats saudites, per exemple, admeten tenir bloquejades 400.000 webs, entre elles nombroses plataformes de blogs. La Xina té un exèrcit de 40.000 censors que es dediquen a rastrejar la xarxa buscant qualsevol acte de dissidència per bloquejar-lo. Al món, un de cada tres internautes no té accés lliure a la xarxa, segons dades de RSF.
Però Internet és un camp molt gran on és molt difícil posar-hi tanques, i és per això que els censors, cada cop més, prefereixen manipular els continguts que simplement tallar la connexió o bloquejar una web. Molts governs tenen equips d'agents que es dediquen a enterrar els missatges negatius contra el règim que troben a la xarxa sota milers de missatges positius presumiblement escrits per altres ciutadans. Probablement, aquest serà el camí de la censura i la repressió en el futur, perquè ha quedat clar que la censura pura i dura és ineficient: els ciberactivistes sempre trobaran un forat per on colar-se. Si us interessa el que s'està coent al món, busqueu als blogs i a les xarxes socials. I per començar, podeu donar un cop d'ull al nostre Twitter!

Fonts:

1. La primavera àrab: http://www.324.cat/especial/2094/altres/Revolta-al-mon-arab
2. Una bona manera d'introduir-se a la blogosfera dels països del Magreb i l'Orient mitjà és el blog de la periodista Lali Sandiumenge  Guerreros del Teclado: http://sajafia.blogspot.com (del 2007 a la Primavera Àrab) i http://blogs.lavanguardia.com/guerreros-del-teclado/ (els últims mesos)
3. El debat entre ciberutòpics i ciberescèptics: http://www.lanacion.com.ar/1356884-ciberutopicos-v-ciberescepticos
4. El post sobre la revolta a Moldàvia on es va encunyar el terme "revolta twitter": http://neteffect.foreignpolicy.com/posts/2009/04/07/moldovas_twitter_revolution
5. Informe Enemigos de Internet 2011 de Reporters Sense Fronteres (RSF): files.rsf-es.org/200000877-dcb20ddac0/RSF_ENEMIGOS_DE_INTERNET_2011.pdf
6. El baròmetre de la llibertat de premsa 2011 de RSF: http://es.rsf.org/
7. Un article de Donant dades sobre la censura a Internet: http://www.donantdades.com/2010/10/la-censura-internet.html
8. Article al diari Liberation (21/08/2011) sobre la censura a Internet a la Xina: http://www.liberation.fr/monde/01012357064-pekin-s-acharne-contre-les-microblogs
9. El Twitter de Donant dades:  https://twitter.com/#!/Donantdades
10. Article de Manuel Castells sobre les implicacions polítiques d'aquests moviments: http://www.lavanguardia.com/politica/20111022/54234096793/movimiento-y-politica.html

 
 
 

Pagant per contaminar

Des que va començar la revolució industrial fa més de dos segles les emissions de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera no han parat d'augmentar. Sabem que aquests gasos (el CO2, el metà, l'òxid nitrós o els famosos CFC que destrueixen la capa d'ozó) són els principals responsables de l'escalfament global, i que si no hi posem remei aviat patirem un canvi climàtic irreversible que pot ser absolutament destructiu per la vida al nostre planeta. Sabem també que el gas que més contribueix a l'efecte hivernacle (pel volum de gas que emetem, no perquè sigui el més nociu) és el CO2, i que les emissions es deuen, sobretot, a la crema de combustibles fòssils. Hi ha altres causes com la desforestació (que allibera grans quantitats de CO2 i destrueix els arbres que el podrien reabsorbir), però la crema de petroli, carbó i gas n'és la causa principal. 
Si sabem tot això, per què no hi posem remei? Amb aquesta idea al cap, l'any 1997 l'ONU va convocar el Conveni internacional per la prevenció del canvi climàtic, que va acabar aprovant el que coneixem com a Protocol de Kyoto. L'objectiu d'aquest tractat internacional és que els països industrialitzats redueixin les emissions un 8% per sota del volum del que emetien el 1990, una xifra no gaire ambiciosa però suficient com a pla de xoc contra l'escalfament global. La història de la ratificació del Protocol de Kyoto és molt complexa, perquè feia falta que el signessin els països responsables de com a mínim el 55% de les emissions perquè es convertís en un tractat internacional d'obligat compliment, i davant la negativa dels EUA i Rússia a ratificar-lo les negociacions van ser molt llargues. Finalment, el 2005 Rússia va signar i vam arribar al 55% necessari, tot i que a canvi la UE es va comprometre a finançar la reconversió industrial russa i la modernització de les seves plantes petrolíferes. En les negociacions de tractats internacionals ningú no signa res si no en treu alguna cosa. Els EUA, d'altra banda, encara no l'han signat.
El problema és que, ara que el Protocol de Kyoto ha entrat en vigor, ha quedat clar que és una eina que no serveix per gran cosa. El tractat està molt bé però, com sempre que es signa alguna cosa, s'ha d'anar en compte amb la lletra petita. I a la lletra petita del Protocol de Kyoto hi ha una clàusula que parla de "mecanismes de flexibilitat" i que és la culpable de que la cosa no funcioni.
Ho resumirem: el tractat fixa les emissions de CO2 que cada país pot emetre cada any. Com que els efectes de la contaminació són globals i no importa on es contamini perquè tot va a parar al mateix lloc, es va pensar que seria una bona idea convertir els drets d'emissió de cada país en quotes de CO2 que es poguessin comprar i vendre, de manera que si un país té una quota més alta de la que realment necessita pugui vendre el que li sobra a un altre país que sobrepassi el seu límit. O sigui, que com que jo tinc molta gana i tu no t'acabaràs el teu tall de pastís, em menjo el meu, et compro una part del teu i tots contents. Com que els països més rics tenen més indústria i per tant els costaria més reduir les emissions, gràcies a aquest mecanisme poden comprar quotes als països pobres, amb molta menys indústria, i entre tots contaminem el que assigna el tractat. A més, els diners que es paguin per aquestes quotes de CO2 hauran de servir per implantar tecnologies netes als països en vies de desenvolupament, que així "creixeran sans" i sense contaminar. Tot plegat ajudaria a reduir el total de les nostres emissions beneficiant a tothom: els rics perquè no han de reduir la seva producció i els pobres perquè tenen diners per implantar energies netes. Sobre el paper no sembla mala idea. Però a la pràctica és molt diferent.
En primer lloc, aquests mecanismes de flexibilitat han servit perquè els països del nord segueixin contaminant tant o més que abans, amb l'única diferència que ara han de pagar una mica. Però segueix sortint molt barat, perquè els diners que paguen van destinats a projectes als països del sud que, curiosament, s'encarreguen a les mateixes empreses transnacionals que contaminen i paguen al nord. O sigui que, de moment, tot es queda a casa. Als països rics es contamina el mateix, molt per sobre de les quotes exigides, però com que es compren les quotes d'altres països tot queda legitimat i ningú no es pot queixar: hem complert el Protocol de Kyoto. Als països pobres les coses tampoc no van massa bé, perquè molts dels projectes aparentment nets segueixen tenint els combustibles fòssils com a base i, per tant, contaminen més que abans. I a sobre la major part els duen a terme empreses estrangeres que s'enduen els beneficis per comptes de reinvertir-los al país. Al final, al conjunt del planeta les emissions augmenten cada any, però tothom té la consciència ben tranquil·la. I no només no disminueixen les emissions de CO2 sinó que augmenta la desigualtat entre països rics i països pobres i apareix un nou mercat per especular: el de la compravenda de drets d'emissió. És el que es ja coneix com a colonialisme del carboni.
Un exemple: al maig del 2011 Espanya ja havia gastat la seva quota anual de drets d'emissió de CO2. Com que no podia deixar d'emetre gasos ni s'havia fet absolutament res per reduir les emissions, ens vam limitar a comprar drets d'emissió al Senegal i seguir contaminant. 
I una petita anècdota: un dels principals impulsors d'aquests mecanismes de flexibilitat (i el que va pressionar la UE perquè els aprovés) va ser un exvicepresident dels EUA reconvertit en activista ambiental: Al Gore. Curiós, oi?
Un cop hem arribat fins aquí, la pregunta és inevitable: ha servit per alguna cosa, el Protocol de Kyoto? La resposta que més m'agrada és la que apareix en un article de Gwyn Prins i Steve Rayner publicat a la revista Nature: "El Protocol de Kyoto és important simbòlicament com a expressió de la preocupació dels governs pel canvi climàtic, però com a instrument per a reduir les emissions ha fracassat". 


Algunes dades sobre les emissions de CO2 al món:
No hi ha acord per saber quin país és el que emet més CO2 a l'atmosfera, però en totes les llistes els dos primers llocs se'ls disputen els EUA i la Xina (a vegades guanya un i a vegades l'altre). En tercer lloc hi ha sempre la Unió Europea, tot i que si el que comptem no són les emissions totals d'un país sinó les emissions per càpita, la UE passa al lloc número 10, la Xina al 19 i els primers llocs són pels EUA, Austràlia i el Canadà. En qualsevol cas, la llista dels països més contaminants sempre té els mateixos noms en diferent ordre: els països més industrialitzats i alguns dels grans gegants emergents com la Xina, el Brasil, Rússia, Iran o Turquia.
La contaminació per emissió de CO2 és cosa dels més grans: els 10 països que més contaminen emeten el 67,07% del total. Espanya (47 milions d'habitants) emet 30 vegades més CO2 que Kenya (41 milions) i 175 vegades més que la República Democràtica del Congo (70 milions).

Fonts:

1. El text del Protocol de Kyoto:  http://unfccc.int/resource/docs/convkp/kpspan.pdf
2. Sobre el "colonialisme del carboni": http://www.carbontradewatch.org/in-the-media-castellano/el-comercio-del-co2-es-una-nueva-forma-de-colonialismo.html
3. L'article de Gwyn Prins i Steve Rayner a la revista Nature sobre els resultats del Protocol de Kyoto: http://www.nature.com/nature/journal/v449/n7165/full/449973a.html
4. De llistats sobre la quantitat de CO2 que emet cada país n'hi ha molts i tots diuen coses diferents. Per fer-se una idea aproximada podeu consultar aquest: http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Pa%C3%ADses_por_emisiones_de_di%C3%B3xido_de_carbono
5. Emissions de CO2 per càpita: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c4/CO2_emission_2002.png

 
 
 

Eradiquem la pobresa (encara que sigui per egoisme)

Gravat: Clipart ETC

Hi ha moltes raons per les quals un pot voler eradicar la pobresa. La principal és que la pobresa és la injustícia més important del nostre temps, i la lluita contra la injustícia és (o hauria de ser) un dels principals objectius dels nostres actes. Però és evident que hi ha qui no té cap interès en acabar amb la pobresa, sigui perquè considera que tots tenim les mateixes oportunitats i que qui és pobre és perquè no les sap aprofitar (que tot i ser un argument estúpid està molt més estès del que ens pensem) o perquè, tot i considerar que és una injustícia, prefereix seguir així i treure'n tot el profit que pugui.
Contra això hi ha un argument que és definitiu: eliminar la pobresa és la millor manera d'augmentar el benestar i la qualitat de vida d'una societat, incloses les seves capes més riques. És a dir, que fins i tot aquells que més es beneficien de l'existència de la pobresa es beneficiarien de la seva eradicació. En la lluita contra la pobresa tothom hi surt guanyant.
Aquest és l'argument principal del llibre Desigualdad: un análisis de la (in)felicidad colectiva, escrit per l'economista Richard Wilkinson i l'antropòloga Kate Pickett. El raonament que planteja aquest llibre interessantíssim és el següent:
Hi ha tota una sèrie de problemes socials i de salut que afecten especialment els més pobres i que, per tant, estan més estesos en països del Tercer Món que en països rics: mala salut, violència, malalties mentals, addicció a l'alcohol i les drogues, esperança de vida baixa, mortalitat alta, obesitat, mares adolescents, baix rendiment escolar dels nens, increment dels homicidis, taxa de població reclusa alta i poca mobilitat social. Aquests problemes són més greus en les societats més pobres, i si comparem El Salvador amb França, per exemple, o Nigèria amb Suïssa, veurem clarament de què parlem.
Fins aquí el que ja sabíem. El que han descobert aquests investigadors és que entre els països rics, aquests problemes no disminueixen a mesura que augmenta la riquesa: on es viu millor és als països que tenen menys desigualtats. Per entendre-ho, mirem aquest gràfic on apareixen els països més rics del món (alguns països d'Europa, el Canadà, els EUA, el Japó, Austràlia i Nova Zelanda):
  

Font: http://www.equalitytrust.org.uk/

A l'eix vertical hi ha un índex elaborat a partir dels problemes socials i de salut que hem llistat més amunt  amb dades tretes de l'OMS, l'ONU, l'OCDE, l'UNICEF i agències estatals de cada país. Com més amunt, més problemes té un país. A l'eix horitzontal hi ha la desigualtat en la renda dels ciutadans: com més a la dreta, més desigualtat hi ha entre les rendes dels habitants d'un país. Com es pot veure, els països en què les rendes són més desiguals (els rics són més rics i els pobres són més pobres) tenen més problemes. I aquests problemes no només afecten les capes baixes: si traiem de l'equació els més pobres del país, el gràfic segueix sent el mateix: entre els rics dels EUA, per exemple, hi ha més problemes que a Finlàndia.
Resumint: als països amb més desigualtat fins i tot els rics tenen una esperança de vida més curta, pitjor salut, més violència, més addiccions i, en definitiva, una qualitat de vida i un benestar menor. El país que té més problemes socials i de salut de tots els estudiats també és el que, tot i ser un dels països més rics del món, té les rendes més mal repartides: els EUA. A l'altre extrem, amb menys problemes i menys desigualtat, hi ha el Japó i els països nòrdics. Si reduïm les desigualtats, reduirem els problemes socials. 
Tinguem en compte una cosa: el que planteja aquest llibre no és cap utopia. No s'explica com haurien de funcionar les societats que no funcionen comparant-les amb societats ideals, sinó comparant-les amb societats ja existents. I si repartir millor la riquesa ajudaria als països rics més desiguals a viure millor, també ho podem aplicar al món sencer: lluitar contra la pobresa a Bolívia, per exemple, no només beneficiarà als bolivians sinó a la resta de països del món.

Fonts: 

1. Desigualdad: un análisis de la (in)felicidad colectiva, de Richard WILKINSON i Kate PICKETT: http://www.turnerlibros.com/Ent/Products/ProductDetail.aspx?ID=329

Documents de Donant dades

A partir d'avui, al botó de dalt a la dreta on hi diu "Documents Dd" hi podreu trobar els documents que acompanyen els nostres posts i que serveixen per fer difusió de les idees que hi defensem.
Per començar, hi hem penjat unes targetes amb els arguments que donàvem al post sobre la propina; els podeu imprimir, retallar i deixar al platet del compte als bars i restaurants.
Tots aquests documents tenen llicència Creative Commons. És a dir, que els podeu usar, tunejar i fer córrer tant com vulgueu!

Legislant l'homosexualitat

A principis del 2011 van aparèixer, en un diari d'Uganda, un centenar de fotografies de personatges populars que formaven part de la comunitat homosexual del país. Les fotografies anaven acompanyades dels seus noms i domicilis i d'un titular en portada: "Pengeu-los!". Uns dies més tard un desconegut assassinava l'activista homosexual David Kato, el primer de la llista a caure. Ja feia uns mesos que la pressió internacional havia aconseguit que el parlament d'aquest país de l'Àfrica oriental retoqués la nova proposta de llei sobre la il·legalització de l'homosexualitat perquè "els reincidents" no fossin castigats amb la pena de mort sinó amb la cadena perpètua.
Uganda és un cas extrem de persecució de l'homosexualitat, però no és, ni molt menys, un cas aïllat. Al món hi ha molts països en què les lleis condemnen, d'una manera o altra, l'homosexualitat; i són pocs els que tenen lleis que equiparin els drets dels homosexuals amb els dels heterosexuals. Donem-hi un cop d'ull.
No va ser fins el 2008 que es va trencar el tabú a parlar dels drets LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) a l'assemblea de l'ONU, i va ser per aprovar la Declaració sobre orientació sexual i identitat de gènere de les Nacions Unides que condemna la violència, assetjament, discriminació, exclusió i estigmatització basats en l'orientació sexual. Però va ser una victòria pírrica: només 66 dels 192 països de l'ONU hi van votar a favor (39 dels quals eren europeus). És més, immediatament es va redactar una altra declaració en contra, amb el vot de 57 països (i el suport del Vaticà, que no és membre de l'ONU sinó observador permanent) amb arguments tan absurds com que legalitzar l'homosexualitat significava donar legitimitat als pederastes. Fins avui, cap de les dues declaracions no ha pogut prosperar per convertir-se en resolució i no sembla que, en breu, l'assemblea s'hagi de posar d'acord.
I mentrestant, cada estat fa la seva pròpia legislació. Pel que fa als càstigs, 7 països tenen pena de mort contra l'homosexualitat (Mauritània, el Sudan, l'Iran, l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, el Iemen i Somalilàndia), així com els 12 estats de Nigèria que han adoptat la llei islàmica. Això no vol dir, naturalment, que la resta de països equiparin els drets dels homosexuals amb els dels heterosexuals: només 11 països ho fan, com a mínim davant la llei (que es redueixen a 8 pel que fa a equiparar el matrimoni homosexual a l'heterosexual). A la resta, o bé hi ha penes de presó i multes, o bé se'ls nega l'accés a les forces armades o a altres organismes públics. Només 56 estats, una quarta part del total, tenen alguna llei en contra de l'homofòbia.
A més, molts països amb lleis favorables o com a mínim no discriminatòries, fan la vista grossa a l'hora d'impedir i castigar els abusos contra la comunitat homosexual. I és que les lleis favorables no sempre tenen el recolzament de tota la societat. Fins i tot en països relativament oberts com Espanya els corrents homòfobs i en contra de les lleis d'igualtat són importants, com hem pogut veure durant la polèmica de la llei del matrimoni homosexual. I als EUA, on els moviments de reivindicació dels drets dels homosexuals tenen molta força, 18 estats encara tenen lleis contra l'homosexualitat, algunes molt recents: 13 estats van prohibir explícitament el matrimoni homosexual o les unions civils durant les primàries del 2004, i actualment el matrimoni només està permès en 6 estats dels 50 que formen el país.
Un dels principals esculls amb què es topen els drets dels homosexuals és el fet que molta gent (sovint amb l'aval de la religió local) considera que l'homosexualitat és antinatural i que, per tant, no s'ha d'acceptar ni promoure. L'argument és estúpid, naturalment, perquè volar i navegar, que sí que són coses absolutament antinaturals, són actes plenament acceptats i la legislació els contempla i protegeix fins al punt que tenim lleis exclusives per l'aviació i la navegació.
Si volem acabar amb la discriminació abans haurem d'acabar amb aquesta idea absurda de que hi ha coses naturals i coses antinaturals. Els etòlegs consideren que hi ha unes 1.500 espècies animals que mostren comportaments homosexuals. Si tenim en compte que només una, l'ésser humà, té comportaments homòfobs, la pregunta que se'ns planteja és evident: quin dels dos comportaments és antinatural?

Fonts:

1. L'assassinat de David Kato, condemnat junt amb 100 persones més per un diari homòfob ugandès: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Asesinado/activista/gay/Uganda/despues/periodico/publicara/lista/homosexuales/colgar/elpepusoc/20110127elpepusoc_5/Tes
2. Projecte de llei antihomosexual a Uganda: http://es.wikipedia.org/wiki/Proyecto_de_ley_antihomosexual_de_Uganda
3. LGBT: http://ca.wikipedia.org/wiki/LGBT
4. Declaració sobre orientació sexual i identitat de gènere de les Nacions Unides: http://www.oas.org/dil/esp/orientacion_sexual_Declaracion_ONU.pdf
5. La informació sobre legislació l'hem tret del web SodomyLaws, de l'associació internacional ILGA i de diversos diaris: http://www.sodomylaws.org  y  http://ilga.org/ilga/es/index.html
6. Article sobre l'homosexualitat animal: http://www.news-medical.net/news/2006/10/23/20718.aspx