Suspesa però no abolida

El passat 9 de març es va celebrar el desè aniversari de la publicació d'un Reial Decret que avançava la suspensió del servei militar obligatori a Espanya. Per commemorar-ho, l'Estat va celebrar un acte on hi havia la cúpula militar completa i que va tenir més d'homenatge a la mili que de celebració de la seva suspensió, amb personatges com Butragueño i Cándido Méndez explicant anècdotes i bons records.
Per què hem fet servir dues vegades la paraula suspensió, i no supressió o abolició? Doncs perquè al decret queda ben clar: la mili està suspesa, no abolida. A la Constitució segueix dient que "els espanyols tenen el deure de defensar Espanya", i mentre no es canviï el text, seguirà vigent. Ens hem de preocupar o és una exageració? Es pot pensar el que es vulgui, però la mili no està abolida i podria tornar en cas de "necessitat".
Una cosa semblant passa amb la pena de mort, que la Constitució, a l'article 15, diu que "queda abolida excepte el que puguin disposar les lleis penals militars en cas de guerra". La veritat és que, segons la Llei orgànica 11/1995, la pena de mort (fins i tot en cas de guerra) ha quedat definitivament abolida des de fa 16 anys, però l'article 15 de la Constitució no s'ha tocat. Potser ja tocaria, no?

Fonts:

1. El Reial Decret 247/2001 que suspèn el servei militar obligatori: http://www.belt.es/legislacion/vigente/segu_col/text_bas/rd_247_2001.pdf
2. L'acte de commemoració: http://www.diariosur.es/20110309/mas-actualidad/espana/diez-anos-mili-201103090141.html
3. La constitució espanyola: http://www.parlament.cat/activitat/constitucio.pdf
4. Llei orgànica 11/1995 que aboleix la pena de mort en temps de guerra: http://www.boe.es/boe/dias/1995/11/28/pdfs/A34269-34270.pdf
5. Article d'Amnistia Internacional sobre la pena de mort a Espanya: http://www.es.amnesty.org/temas/pena-de-muerte/espana-y-la-pena-de-muerte/

115 mil·límetres de perímetre

Associem les imatges de nens amb malnutrició aguda severa (SAM, per les seves sigles en anglès) amb els països africans, però de fam infantil n'hi ha a molts altres països i en alguns casos fins i tot està més estesa que a l'Àfrica. A l'Índia, per exemple, el 6,4% dels menors de cinc anys pateixen SAM, més del doble que a l'Àfrica, on són un 3%. Dit en percentatges la xifra pot semblar baixa, però un 6,4% dels menors de cinc anys de l'Índia suposen més de 8 milions de nens malnodrits; i a aquests cal sumar la resta dels nens que, tot i que menys severa, també  pateixen fam i malalties associades a la fam.
Per saber el grau de malnutrició que pateix un nen s'utilitzen diversos criteris, i un dels més freqüents és mesurar el perímetre de l'avantbraç: es considera que un nen pateix SAM quan fa menys de 115 mil·límetres de perímetre. Es fa difícil d'imaginar: en la imatge podeu veure unes quantes coses que també fan uns 115 mil·límetres de perímetre.
Sabem que tenim els mitjans suficients per eradicar la fam al món, i que per tant el que cal només és voluntat política: posar aquest problema a dalt de tot de les llistes de prioritats dels governs, al costat de l'educació universal. En el cas concret de la SAM caldria, a més, que els governs com el de l'Índia la reconeguessin com una malaltia que pot ser combatuda amb un tractament específic, i així podríem abordar-la amb campanyes com la de la malària o la tuberculosi i no deixar-la en mans de comissions d'estudi del Banc Mundial. Amb els recursos que tenim avui en dia, qualsevol mort per culpa de la fam que es produeix al nostre planeta hauria de ser considerada com un assassinat.
(Abans d'acusar-nos de radicals, tingueu en compte que l'última frase és de Jean Ziegler, un peix gros de l'ONU i antic membre del parlament federal suís).

Fonts:

1. Journal of the Indian Academy of Pediatrics. Nº8 volume 47 august 2010. Número especial: Severe Acute Malnutrition-UNICEF: http://www.indianpediatrics.net/aug2010/current.htm
2. Post de Donant Dades sobre el que costaria eradicar la fam al món: http://www.donantdades.com/2010/11/que-costaria-acabar-amb-la-fam-al-mon.html
3. Qui és Jean Ziegler: http://es.wikipedia.org/wiki/Jean_Ziegler

Estrangers i immigrants

Si donem un cop d'ull als mitjans de comunicació (siguin de la tendència que siguin) queda clar que les persones que viuen al nostre país però han nascut en un altre lloc poden ser de dos tipus: estrangers o immigrants. Quan es parla de marroquins, equatorians o senegalesos, per exemple, no són mai estrangers, són immigrants. I quan es parla de francesos, australians o japonesos no són mai immigrants, són estrangers. Només hi ha una possibilitat que els qui provenen de països pobres es converteixin en estrangers: que siguin milionaris. Els futbolistes, naturalment, pertanyen als estrangers sempre que juguin a primera divisió.
Si ens fixem en les lleis que afecten al col·lectiu (o als dos col·lectius, per ser més exactes), veurem que aquesta discriminació es dóna des de la mateixa frontera. Segons un Decret publicat l'11 de maig del 2007, els estrangers que vulguin entrar al país han d'acreditar que disposen d'una quantitat mínima diària de diners per fer front a les seves despeses. El més graciós (per dir-ho d'alguna manera) és que el decret estipula que aquesta quantitat ha de ser com a mínim del 10% del salari mínim interprofessional per a cada dia d'estada. Dit d'una altra manera: si el salari mínim a Espanya l'any 2011 és de 641,40€ mensuals, els estrangers que vulguin entrar hauran d'acreditar que disposen de 64,14€ per persona i dia. Al mes, són 1924,20€. I si es tracta d'una família de 4 membres, necessitaran 256,56€ diaris, que al mes són 7696,80€.
Desconec l'estat de les finances dels lectors de Donant Dades, però com diu el periodista Javier Galparsoro, a la majoria dels qui vivim aquí no ens deixarien entrar si ens apliquessin aquesta llei.

Fonts:

1. Decret de l'11 de maig de 2007 sobre els mitjans econòmics que han d'acreditar els estrangers per entrar a Espanya: http://www.boe.es/boe/dias/2007/05/11/pdfs/A20390-20391.pdf
2. El Salari Mínim Interprofessional del 2011: http://www.ceo.es/pdf/es/ultima-hora/SMI.pdf
3. Article de Javier Galparsoro a Periodismo humano sobre el decret: http://conpapeles.periodismohumano.com/2010/05/10/algunos-espanoles-tendriamos-que-irnos/

 

Córrer més per arribar abans?

Aquesta setmana entra en vigor un paquet de 20 mesures que el govern espanyol ha aprovat per tal d'estalviar combustible, com ara abaratir un 5% el preu dels trens de rodalies i mitja distància, reduir la il·luminació de les carreteres i baixar el límit de velocitat en les autovies i autopistes de l'estat dels 120 km/h als 110 km/h. Aquesta última mesura durarà quatre mesos i a partir del 30 de juny s'estudiarà si s'amplia o es suspèn. Com sempre que s'aprova una llei que pot ser considerada restrictiva (i totes ho poden ser), les reaccions en contra no s'han fet esperar, sovint amb arguments força demagògics: es critiquen els 250.000€ que costarà la nova senyalització de les carreteres (sense dir enlloc que aquests diners són un 0,01% dels 2.300 milions d'euros anuals que suposarà l'estalvi d'importacions energètiques), es diu que les mesures no serveixen per a res si són transitòries, etc. L'argument estrella, però, el que més es repeteix als articles d'opinió i a les tertúlies a la barra del bar, és que baixar el límit de velocitat a 110 km/h ens farà perdre molt de temps. Contra aquest argument sembla que no hi ha discussió possible, que el temps que passarem al cotxe augmentarà inevitablement. Doncs bé, n'hi ha prou amb agafar una calculadora (com han fet els de Greenpeace) per veure que no té perquè ser així: si recorres una distància de 80 km a 110 km/h per comptes de 120 km/h només perdràs 3 minuts i mig. Si la distància és de 100 km, perdràs una mica menys de cinc minuts. Fins i tot aquells que han de recórrer llargues distàncies ho notaran poc: en 300 km hi ha una diferència de 14 minuts.
Per contra, i com que el consum creix exponencialment amb la velocitat, viatjar a 110km/h ens permetrà reduir el consum fins a 2 litres cada 100 km. Menys diners, menys petroli consumit, menys contaminació.
Per últim, un altre argument que hem escoltat aquests dies: és una mesura de país de pandereta. Contra això, l'única resposta possible és recordar el nom d'altres països de pandereta que també han fixat el límit a 110 km/h: Suècia, Dinamarca, Irlanda o el Regne Unit.

Fonts:

1. La limitació de 110 km/h: http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/375398-lestat-rebaixa-a-110-kmh-la-velocitat-maxima-a-les-autovies-i-autopistes.html
2. Atacs contra la llei: http://www.elmundo.es/elmundo/2011/02/25/espana/1298657509.html
3. Els números de Greenpeace: http://www.greenpeace.org/espana/es/Blog/110-o-120-kmh-en-las-autopistas/blog/33488?utm_source=facebook&utm_medium=social_network&utm_term=km&utm_content=transporte&utm_campaign=cambio+climatico
4. Article sobre l'estalvi energètic: http://ecomovilidad.net/barcelona/es/castellano-consideraciones-sobre-la-limitacion-de-110-kmh