Sobrevivim gràcies als vegetarians

Hi pot haver molts motius per ser vegetarià (i molts per no ser-ho), però en tot cas avui no volem parlar dels arguments que mouen algú a fer-se vegetarià sinó del que passa amb els centenars de milions de persones que són "vegetarians a la força", és a dir, que tenen una dieta sense proteïnes d'origen animal (o amb molt poques) perquè no tenen accés a la carn.
La producció de carn és més costosa (en diners i en superfície) que la producció d'hortalisses o de gra perquè els animals necessiten menjar grans quantitats de vegetals per cada quilogram de carn que se'n pot aprofitar. Això ha fet que, des que vam deixar de ser caçadors-recolectors, menjar carn sigui un luxe al qual no tothom hi té accés.
La FAO va anunciar el 2002 que el nivell de producció actual d'aliments serviria per cobrir les necessitats de tota la població mundial i encara hi hauria un excedent del 10%, però és evident que alguna cosa falla perquè bona part de la població mundial passa gana. Com pot ser? Doncs perquè una part important dels aliments que produïm els destinem a altres coses, com ara fer biocombustibles o alimentar bestiar.
A Occident tenim una dieta molt rica en carn i aliments no bàsics, i aquesta dieta demana grans quantitats de sòl agrícola. Concretament, la dieta que porta un occidental no vegetarià suposa unes necessitats de 4.000 m2 de sòl cultivable per càpita. Per contra, una dieta vegetariana basada en cultius intensius només necessita entre 700 i 800 m2 de sòl per càpita. Actualment, la major part de la població mundial no té accés a una dieta "a la occidental", i això ens ha permès seguir alimentant-nos així: si tots els habitants del planeta necessitéssim 4.000m2 de sòl agrícola per càpita per alimentar-nos no en tindríem prou amb un sol planeta. Però què passarà el dia en què la fam desaparegui, la pobresa es redueixi i la resta del planeta reclami el seu dret a alimentar-se com ens alimentem nosaltres? Naturalment, serà insostenible. Només hi ha dues possibilitats: o reduïm el nostre consum o seguim amb la dieta actual obligant a la resta a passar gana. La primera possibilitat no és tan extrema com pugui semblar, ni obliga a abandonar completament els nostres hàbits carnívors: la FAO calcula que n'hi hauria prou amb una dieta equilibrada, amb un 30% de proteïnes d'origen animal (sobretot làctics, ous, aviram i porc), amb un cultiu moderadament intensiu i 2.500kcal per càpita (que és una mica més del que recomana l'OMS) per alimentar 10.000 milions de persones sense augmentar la superfície cultivada que hi ha ara. Amb aquest tipus de dieta només farien falta 1.500m2 de sòl cultivable per càpita: pràcticament una tercera part del que consumim actualment a Occident.
Tampoc no es tracta d'un canvi tan radical en la nostra alimentació, i suposaria una millora en les condicions de vida de milions de persones. No podem seguir consumint la quantitat ingent de carn que consumim actualment perquè no surten els números; podem començar a fer canvis en les nostres vides i les nostres dietes a poc a poc o seguir donant l'esquena al problema un parell de generacions més, però al final no tindrem més remei que actuar. Com deia Gandhi, cal viure senzillament perquè els altres, senzillament, puguin viure.

Fonts:

1. Web de la FAO: http://www.fao.org/index_es.htm
2. Post de Donant Dades sobre la fam: http://www.donantdades.com/2010/11/que-costaria-acabar-amb-la-fam-al-mon.html
3. Web de l'OMS: http://www.who.int/es/
4. La frase de Gandhi: http://www.amnistiacatalunya.org/edu/pelis/dudh/cat/gandhi.html

D'on és la teva rosa de Sant Jordi?

Fa mil·lennis que els humans apreciem la bellesa de les flors i és per això que en la majoria de cultures regalar flors és un acte molt apreciat i amb un fort contingut simbòlic. A Catalunya, per exemple, el 23 d'abril, diada de Sant Jordi, hi ha la tradició de regalar una rosa: el 2010 se'n van regalar sis milions només en aquell dia. 
D'on surten, totes aquestes roses? En el cas de Sant Jordi, el 82% de les roses són importades, principalment de Colòmbia, Equador i Kenia. És probable que els percentatges en la resta de festes on es regalen flors no siguin molt diferents.
Sabem que vivim en un món globalitzat i que les matèries primeres d'un país es transformen en un altre que està a l'altra punta del planeta per anar-los a vendre en un tercer. Però això té un preu i sovint no en som prou conscients. Fixem-nos en les roses de Sant Jordi; el fet que siguin cultivades a l'altra punta de món comporta una sèrie d'inconvenients:

Inconvenients ecològics: naturalment, transportar les flors d'un país a l'altre suposa una despesa de combustible important, sobretot si tenim en compte que les roses fresques viatgen en avió. Però, a més, com que s'han de mantenir en bon estat durant tot el viatge sovint són tractades amb pesticides i agrotòxics que contaminen les aigües i la terra on es cultiven.
Inconvenients laborals: els desmesurats costos del transport fan que aquestes flors, perquè siguin competitives als mercats internacionals, siguin cultivades per treballadors explotats en condicions laborals pèssimes.
Inconvenients per a l'agricultura local: els monocultius de flors (o de qualsevol altra cosa) acostumen a arrasar la resta de l'agricultura local, cosa que obliga els agricultors a comprar el menjar fora per comptes de cultivar-lo ells. Els monocultius mai no han tret cap agricultor de la pobresa, al contrari.

Hem de deixar de regalar-nos flors? No. Regala roses si vols, però assegura't que les han cultivat els agricultors d'allà on vius.

Fonts:

1. Diada de Sant Jordi: http://ca.wikipedia.org/wiki/Diada_de_Sant_Jordi
2. Sis milions de roses l'any 2010: http://www.3cat24.cat/noticia/629765/catalunya/Els-floristes-catalans-esperen-vendre-6-milions-de-roses-aquest-Sant-Jordi-un-10-mes
3. Article de Veterinaris Sense Fronteres sobre les roses de Sant Jordi: http://www.veterinariossinfronteras.org/news/2010/04/22/0002

Dofins en llauna

La tonyina és un dels peixos més consumits arreu del món, sobretot en llauna. Només al Regne Unit, el 2006 es van consumir 700 milions de llaunes de tonyina. Per pescar tantes tonyines s'utilitzen mètodes molt agressius que discriminen poc el que agafen: es calcula que, de cada deu quilograms de captura, un pertany a altres espècies (tortugues, taurons, dofins i rajades) o a tonyines massa joves per ser pescades. 
Des dels anys 80, associacions com Greenpeace i l'Institut Earth Island lluiten per conscienciar l'opinió pública sobre la salvatjada que suposa aquest tipus de pesca. La simpatia que desperten els dofins a tot el món ha dotat de cert èxit aquestes campanyes, i actualment existeixen un sèrie de segells anomenats Dolphin Safe que destaquen aquelles empreses que no capturen dofins durant la pesca de la tonyina, tot i que hi ha molts dubtes sobre els mètodes emprats per certificar-ho. A més, aquests segells no diuen res de tortugues, taurons i rajades, per exemple.
Tot i que és una pràctica interessant, no n'hi ha prou amb aquest segell per controlar l'espectacular impacte ecològic de la pesca de la tonyina. Per anar bé, hauríem de regular millor els mètodes de pesca, evitant els que són absolutament insostenibles. Però no n'hi ha prou amb això: hem de reduir el consum de tonyina i de proteïnes d'origen animal en general si volem seguir alimentant-nos tots. Senzillament, no és possible basar l'alimentació de 7.000 milions de persones en proteïnes d'origen animal.

Fonts:

1. Article de Greenpeace de 2008 sobre la pesca de la tonyina: http://www.greenpeace.org/raw/content/usa/press-center/reports4/canned-tuna-s-hidden-catch.pdf
2. El segell Dolphin Safe: http://en.wikipedia.org/wiki/Dolphin_safe_label
3. Llistat d'empreses per països que tenen el segell Dolphin Safe: http://www.earthisland.org/dolphinSafeTuna/DolphinSafeCanners.html

El sufragi femení a Occident

Quan es parla del sufragi femení sempre se citen països com l'Aràbia Saudita o Brunei, on les dones no poden votar. És veritat, hi ha països en què les dones no poden participar en cap tipus d'elecció, i això és repugnant (hi ha un munt de països en què no hi poden participar ni homes ni dones, però això ho deixarem per un altre post). Però també és veritat que sovint es parla d'aquests països com si, democràticament parlant, estiguessin a anys llum de nosaltres. I potser cal donar un cop d'ull al sufragi femení de les democràcies occidentals per veure que, de fet, no és una cosa tan antiga i arrelada com ens sembla.
Per començar, només hi ha tres països (Nova Zelanda, Austràlia i Finlàndia) on les dones faci més d'un segle que poden votar. I no massa més d'un segle: a Nova Zelanda van poder votar des de 1893, però no es podien presentar per ser escollides. No és fins al 1902 a Austràlia del sud i el 1903 a Tasmània que les dones poden participar activament en unes eleccions per primera vegada. La resta de democràcies occidentals s'hi van anar afegint més tard; entre els últims, Liechtenstein, que va acceptar el vot femení el 1984 i Suïssa, que va atorgar el vot a les dones el 1971, després que el 1959 una votació popular tombés, amb dos terços dels electors masculins en contra, una llei de l'any anterior que permetia votar a les dones.
Alguns d'aquests països, a més, fan una mica de trampes a l'hora de parlar del seu passat democràtic: els EUA i Sud-àfrica van legalitzar el vot de les dones el 1920 i 1930 respectivament, però fins el 1965 als EUA i el 1994 a Sud-àfrica només podien votar els blancs; a Espanya el sufragi femení es va regularitzar el 1931 (durant un dels dos brevíssims períodes de la història del país en què no ha governat un rei o un dictador), però després vam estar quasi 40 anys sense que ningú no pogués exercir aquest dret.
És evident que la carrera per la democràcia no va a la mateixa velocitat a tot el món, però és una il·lusió pretendre que les distàncies són més grans del que realment són. Encara ens queda molt camí per fer per poder-nos considerar països plenament democràtics, tant pel que fa a la profunditat de les actituds democràtiques com per la seva universalitat: sentim vergonya quan pensem que, al nostre país, no fa gaire les dones no tenien dret a vot, però  ¿sentirem algun dia vergonya en el futur quan recordem que el 2011 els immigrants no tenien dret a vot tot i formar part de la societat exactament igual que la resta? 

Fonts: 

1. El vot femení a l'Aràbia Saudita: http://au.news.yahoo.com/thewest/a/-/world/9090933/no-votes-for-women-in-saudi-municipal-elections/
2. Llista de països amb sufragi femení per ordre d'aprovació: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sufragi_femen%C3%AD#Llista_comparativa_de_pa.C3.AFsos_amb_sufragi_femen.C3.AD_.28per_ordre_d.27aprovaci.C3.B3.29
3. El vot de les dones a Suïssa: http://www.swissworld.org/es/poblacion/mujeres/sufragio_femenino/