La societat civil reclama posar les armes sota control

Al món, una de cada deu persones té una arma. I no la té per fer bonic: cada any, 747.000 persones són assassinades i es fabriquen 12.000 milions de bales, dues per cada habitant del planeta. Aquestes xifres provenen de la campanya Armes sota control, que des del 2003 lluita perquè les Nacions Unides signin un tractat que legisli la fabricació i venda d'armament arreu del món. Hi ha països que ja tenen tractats d'aquest tipus, però si no hi ha cap llei a nivell global sovint no serveixen de gaire. Espanya, per exemple, sisè classificat entre els països exportadors d'armes el 2008, té lleis que prohibeixen la venda d'armes a països amb conflictes armats però no s'esforça gaire en complir-les, en part per la pressió del lobby armamentístic i en part perquè, com la resta d'empreses, els fabricants d'armament també amenacen amb deslocalitzar i marxar a països amb menys legislació si el govern els posa les coses difícils. 
Aquesta campanya és un clar exemple de com la pressió de la societat civil pot canviar les coses. El 2003, una sèrie de premis Nobel de la pau i organitzacions de tot el món van llençar la idea, que tres anys més tard havia aconseguit el recolzament d'un milió de persones. Amb aquestes signatures sota el braç, els organitzadors van anar a veure Kofi Annan, llavors Secretari General de l'ONU, per exigir-li que fes alguna cosa. Això passava el juny del 2006; el desembre d'aquell any 153 estats van votar a favor de redactar un tractat sobre el control d'armes que ha de ser aprovat definitivament en una assemblea el juliol del 2012. Només un país va votar en contra: els Estats Units. Si finalment s'aprova, serà la primera eina global per lluitar contra aquest comerç fastigós.  
Si no ho has fet encara i vols afegir el teu nom a aquesta campanya, només has de signar aquí. 

Fonts:

1. Campanya Armes sota control: www.controlarms.org/index.php?lang=es
2. La llei espanyola 53/2007 sobre el control del comerç exterior d'armes: http://www.boe.es/boe/dias/2007/12/29/pdfs/A53670-53676.pdf
3. Informe conjunt d'Intermón Oxfam, Amnistia Internacional, Fundació per la pau i Greenpeace sobre el compliment de la llei 53/2007: http://www.intermonoxfam.org/UnidadesInformacion/anexos/11157/090930_contrainformeArmas09.pdf
4. Documents sobre el comerç d'armes al món i les seves conseqüències: http://www.controlarms.org/indepth.php?lang=es
5. Signa per tenir les Armes sota control:  http://www.controlarms.org/join.php?lang=es
 

 

Com canalitzar la ràbia electoral

Sempre que s'apropen unes eleccions, siguin del tipus que siguin, es repeteix el mateix fenomen: bona part de la població, amb ganes de mostrar el seu rebuig cap a la classe política, busca alternatives a votar per un partit tot canalitzant la seva ràbia electoral cap al vot en blanc, l'abstenció, el vot nul o qualsevol altra alternativa. Però moltes vegades aquest acte polític (perquè no deixa de ser un acte polític per més que provingui del rebuig cap a les formacions polítiques convencionals) es fa sense entendre exactament el que representa: com ho faig?, a qui beneficiarà?, com es comptabilitzarà? Fem-ne cinc cèntims.

Vot en blanc. Es considera vot en blanc el sobre que no conté res al seu interior o, en algunes ocasions (com en les eleccions al Senat espanyol) la papereta electoral que no ha estat marcada per l'elector per escollir un candidat. En alguns països, com ara Colòmbia, a les paperetes electorals ja hi ha una casella per votar en blanc. Si s'introdueix un tros de paper en blanc al sobre a la majoria de països es considerarà com a vot nul, no com a vot en blanc. A diferència de l'abstenció, que mai no se sap si s'ha de comptabilitzar com a protesta o com a desídia d'algú que prefereix anar a la platja, el vot en blanc s'entén sempre com un vot de queixa d'un ciutadà que ha anat a votar però no se sent representat per cap dels partits que es presenten. Pel que fa a la utilitat, el vot en blanc se suma al total de vots de l'escrutini, i a partir d'aquesta xifra es fan els càlculs per repartir els escons. En la majoria de sistemes electorals (com el sistema D'Hondt, utilitzat a Espanya i a molts altres països) cal un mínim de vots per tal que un partit tingui representació (un 3% a Espanya, un 10% a Turquia) i, per tant, com que els vots en blanc augmenten el nombre de vots totals però no el de vots destinats a un partit concret, com més vots en blanc hi hagi més difícil ho tindran els partits petits per tenir representació a la cambra. Per tant, el vot en blanc acostuma a afavorir els partits més grans i a consolidar les majories.

Abstenció. Per optar per aquesta opció només cal que no vagis a votar. La dificultat la trobem a l'hora d'atribuir un motiu a l'abstenció, ja que no en queda constància enlloc: tant pot ser un boicot al sistema electoral com un desinterès total per la política. En alguns països on el vot és obligatori, aquesta posició de protesta contra el sistema queda més clara, però normalment no és així. En molts casos l'abstenció és prou alta com per desbancar fins i tot la principal força política en nombre de vots, però el pes d'aquesta xifra desapareix al cap de pocs dies, perquè els escons es reparteixen per número de vots independentment del percentatge de la població que hagi votat. És per això que l'abstenció té poca importància a l'hora de decidir la formació d'un parlament o l'elecció d'un representant. A més, si tenim en compte que molt sovint la suma dels que s'abstenen més els que voten a partits de l'oposició superen de llarg els votants de la nova majoria, es considera que l'abstenció és una ocasió perduda de fer un vot de càstig al govern.

Vot nul. El vot nul és aquell que no compleix les regles electorals establertes, ja sigui perquè no permet saber quina és la voluntat de l'elector o perquè no es fa convenientment. Es considera vot nul tot aquell que no sigui un vot destinat a un partit que es presenti a les eleccions ni sigui un vot en blanc. Aquí hi entren tant els vots dels qui s'equivoquen (posant dues paperetes dins el sobre, per exemple) com els qui ho fan deliberadament (introduint al sobre un escrit, etc.). Els vots de protesta (introduint per exemple una papereta destinada a un partit que no s'ha pogut presentar) són considerats nuls.  Pel que fa al repartiment d'escons, el vot nul compta igual que l'abstenció.

Vot a un partit insubmís. En algunes eleccions es presenten partits que proposen deixar l'escó que guanyin sense que ningú l'ocupi ni voti en cap decisió política o faci cap parlament. El perfil del seu votant és el ciutadà que se sent defraudat per la poca utilitat del vot en blanc o l'abstenció i busca una manera de fer present el seu descontentament no només el dia de la votació sinó durant tota la legislatura. Aquesta opció no sempre és possible perquè depèn, naturalment, de que algun partit insubmís es presenti als comicis. Un exemple d'aquest tipus de partit són els Ciudadanos en blanco, que a Catalunya es presenten en coalició amb Escons en blanc, i que han anat creixent en els últims anys. Votar aquesta opció representa reduir el nombre d'escons dels partits majoritaris (en cas de ser escollits). A la pràctica, però, la seva utilitat es veu limitada pel fet que no exerceixen en cap votació ni a favor ni en contra, i per tant les proporcions dels altres partits segueixen sent les mateixes. En una cambra de 100 escons, per exemple, la majoria absoluta és de 51. Si hi ha 10 escons insubmisos els partits grans perdran 10 escons i els serà més difícil arribar als 51 vots per tirar endavant alguna proposta sense que ningú s'hi pugui oposar, però com que a la pràctica els escons buits no voten en contra, la nova majoria absoluta serà de 46 escons (la meitat més 1 dels 90 escons plens). Així doncs, a la pràctica només serveix per denunciar a cada ple la disconformitat d'un grup de votants amb el sistema tradicional de partits quan surten escons buits a les imatges i algú recorda a què es deuen.

Vot a un partit "no polític". A banda dels partits tradicionals (siguin majoritaris o no, tinguin representació política o no) hi ha partits que es presenten a les eleccions amb la intenció de recollir el vot de càstig dels ciutadans descontents sense tenir cap tipus de programa polític. Sovint estan formats per personatges famosos de la televisió, esportistes, humoristes, etc. A la pràctica, en cas de ser escollits, probablement tindran un comportament semblant al d'un escó insubmís: exercir la crítica del sistema polític convertint els seus parlaments en un espectacle. El problema és que, a diferència dels escons en blanc, aquests sí que hi van, i cap dels seus electors no té ni idea de quina és la seva ideologia ni de què votaran en cada cas, cosa que no deixa de ser perillós. Els partits tradicionals, més o menys, tothom sap què en pensen de cada tema (fins i tot quan el que pensen i fan no té res a veure amb el que expressen en el seu programa electoral). Aquest problema es dóna també en partits que només es posicionen en un tema concret: a favor (o en contra) de la legalització de la marihuana, de les curses de braus, etc. Què votaran en la resta de temes?

Totes aquestes opcions són absolutament dignes com a expressió de la queixa cap a un sistema profundament injust. Naturalment, a banda d'aquests camins per canalitzar la ràbia electoral n'hi ha un altre que acostuma a ser molt més efectiu: anar a votar i votar per un partit que canviï les coses. És evident que el sistema democràtic que tenim és molt insuficient, que és molt poc participatiu, que els mecanismes de control que els ciutadans podem exercir sobre els escollits són molt febles i fàcilment eludibles, però també és veritat que no li hem tret tot el suc que se'n pot treure i que la manera més ràpida i fàcil de canviar el que no ens agrada és entrant-hi i participant. La sanitat, l'educació, les pensions, les prestacions d'atur, la llibertat d'expressió, els drets civils o les lleis laborals que tenim, per incompletes i millorables que siguin, les hem aconseguit gràcies a aquest sistema, i menystenir les seves possibilitats és menystenir l'esforç de generacions i generacions de persones que han lluitat per obtenir i consolidar el que tenim. Hi ha altres maneres de canviar el món, i moltes d'elles no passen per la democràcia representativa, però no podem obviar tan fàcilment aquesta possibilitat de canviar coses.
Si votéssim per partits amb ganes de canviar les coses, si anéssim als plens (que ara són buits) i fiscalitzéssim cadascuna de les accions dels nostres representants, si aprofitéssim els (tímids i ocasionals) processos participatius que s'obren per dir-hi la nostra (ara són pràcticament buits) i n'exigíssim més, si ens informéssim amb profunditat de tot el que passa al nostre voltant i ens en creéssim una opinió raonada, les coses podrien ser molt diferents. Indigna't, queixa't, manifesta't i vés a votar.

Fonts:

1. Sistemes electorals: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistemes_electorals
2. La fórmula D'Hondt que s'utilitza en molts països per repartir els escons en un sistema de representació proporcional de partits: http://ca.wikipedia.org/wiki/Regla_D%27Hondt
3. Simulador electoral. Càlcul de resultats segons la regla D'Hondt: http://icon.cat/util/eleccions
4. Països on el vot és obligatori: http://es.wikipedia.org/wiki/Sufragio_obligatorio
5. European citizens for a ‘None Of The Above’ option: http://www.cevb.org/?lng=en
6. Ciudadanos en blanco: http://www.ciudadanosenblanco.com/
7. Escons insubmisos/Escons en blanc: http://esconsenblanc.org/

Aigua virtual

La idea que l'aigua és un bé finit i que cal estalviar-la ha anat quallant a poc a poc en les nostres consciències. A molta gent li esgarrifa veure una aixeta que raja sense que ningú no n'aprofiti l'aigua o sentir d'algú que es passa una hora sota la dutxa, però fa uns quants anys això no passava. En aquest sentit, hem fet un pas endavant. Però si cada cop estem més mentalitzats amb l'estalvi d'aigua, com és que el nostre consum no para de créixer? La resposta és senzilla: encara no som prou conscients de les moltes maneres que tenim de malgastar aigua. Dit d'una altra manera, hi ha moltes més maneres de malbaratar aigua, a banda de deixar que s'escapi per l'aixeta.
Si observem un gràfic del consum d'aigua a nivell mundial veurem que la part que pertoca al consum domèstic és molt petita (menys d'un 10%) i que la major part l'utilitza la indústria i sobretot l'agricultura. És a dir, que tot el que fem per estalviar aigua a casa està molt bé, però és només la punta de l'iceberg de l'aigua que realment malbaratem. A banda de l'aigua que s'escapa per l'aixeta hi ha el que es coneix com a aigua virtual: l'aigua que es fa servir per a produir un bé o un servei però que nosaltres no arribem a veure. Tot el que es fabrica o es cultiva necessita aigua per cadascun dels passos de la cadena de producció i pel transport, i aquí és on veritablement gastem milions de metres cúbics d'aigua. Us donarem algunes xifres, però per fer-les més entenedores per comptes de donar-les en metres cúbics les donarem en "minuts d'aixeta oberta", que ens permetrà d'entendre molt millor a què ens estem referint. Per fer-ho, hem tingut en compte que una aixeta normal (sense cap dels molt recomanables mecanismes estalviadors que hi ha al mercat) deixa anar entre 12 i 16 litres per minut, i per tant ens hem quedat amb 14 litres per minut d'aixeta oberta com a mesura estàndard.
I ara, les xifres:
Per obtenir 100 grams de carn de vedella necessitem 10 metres cúbics d'aigua, o el que és el mateix, l'equivalent a deixar durant 714 minuts (12 hores) una aixeta d'aigua oberta; per contra, només calen 145 minuts d'aixeta oberta per obtenir 100 grams d'arròs, 178 per produir 100 grams de llet o 47 minuts d'aixeta oberta per 100 grams de patates.
Per fabricar l'ordinador amb el que estàs llegint aquest post s'ha necessitat l'aigua equivalent a 107 minuts d'aixeta oberta (1.500 litres).
En la fabricació de derivats del plàstic també es fan servir grans quantitats d'aigua: 6 minuts d'aixeta oberta per una ampolla de plàstic d'un litre o 18 minuts per una garrafa de cinc litres.
Per fer uns pantalons texans cal pràcticament l'equivalent a 13 hores d'aixeta oberta, i quasi 5 hores per fer una samarreta de cotó.
Per un cotxe de 1.100 kg caldria deixar una aixeta oberta durant quasi tres setmanes.
Finalment, per fer una casa l'aigua d'una aixeta hauria de rajar durant pràcticament un any.
De tot això en podem treure dues conclusions: la primera és que bona part de l'aigua que consumim no l'arribem a veure mai; la segona és que molta d'aquesta aigua no ve de fonts properes (rius, aqüífers subterranis, etc.) sinó del lloc on s'ha fabricat o cultivat el producte. Això comporta que, a la pràctica, molts països rics estiguem "important" grans quantitats d'aigua del Tercer Món en forma de productes i que sovint aquesta aigua la importem de països amb problemes de sequera. Encara no som prou conscients de la petjada hídrica que produeix el nostre consum.

Fonts:

1. Percentatges de consum d'aigua al món: http://www.intermonoxfam.org/ca/page.asp?id=2379
2. Aigua virtual: http://ca.wikipedia.org/wiki/Aigua_virtual
3. Els mecanismes estalviadors d'aigua: http://www.xtec.cat/centres/b7007300/fmarch/EstalviAigua.htm  
4. Les dades sobre consum d'aigua en l'agricultura les hem tret de l'informe de Worldwatch Institute. L'estat del món 2004: http://www.unescocat.org/ca/recursos/publicacions/l-estat-del-mon-2004-la-societat-de-consum
5. L'aigua necessària per fabricar un ordinador: http://www.elpais.com/articulo/internet/fabricar/ordenador/lees/consumieron/1500/litros/agua/elpeputec/20070307elpepunet_4/Tes
6. L'aigua usada en la fabricació de plàstic: http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2008/645/1203807604.html
7. Petjada hídrica: http://www.huellahidrica.org/index.php?page=files/home

Execucions extrajudicials

Al món actualment hi ha 58 països que encara contemplen la pena de mort en la seva legislació, tot i que no tots l'apliquen. A banda, però, alguns estats practiquen el que es coneix com a execucions extrajudicials, és a dir, l'homicidi deliberat d'una persona per part d'un servidor públic sense que la víctima hagi estat jutjada ni condemnada per cap tribunal. Aquest tipus d'acció està considerada com una violació dels drets humans des del punt de vista del dret internacional humanitari, i la major part d'estats democràtics la repudien en les seves legislacions. Però una cosa és el que es diu i una altra el que es fa, com hem pogut veure aquesta setmana amb l'assassinat d'Ossama bin Laden per part del govern dels Estats Units. No és el primer cop que succeeix, i segurament no serà l'últim, però en aquest cas hi ha una diferència important amb la resta d'execucions extrajudicials que s'han comès fins ara: l'aprovació incondicional d'aquest assassinat per la resta de països democràtics i per l'ONU.
Si donem un cop d'ull a alguns casos anteriors veurem que normalment la resta d'estats o bé condemnen l'acció (com en el cas de l’assassinat d’alguns líders antiapartheid a la República de Sud-àfrica), o la justifiquen apel·lant al dret a defensar-se d'un estat contra aquells qui l'ataquen (com en el cas dels assassinats per part del Mossad dels integrants del grup terrorista Setembre Negre, que havien provocat la matança del jocs olímpics de Munic de 1972), o simplement es queden en silenci. 
Aquest cop, però, la major part dels aliats dels EUA han felicitat de forma oficial Obama per l'assassinat, com ha fet el govern espanyol des del web de la Moncloa (no deixa de ser curiós que, en un estat que té una llei que permet il·legalitzar un partit per no condemnar el terrorisme de forma prou enèrgica, el govern aplaudeixi un acte terrorista com el d’aquesta setmana sense que això tingui repercussions judicials). Fins i tot el Consell de Seguretat de l'ONU ha emès un comunicat felicitant els EUA, tot i que precisament les Nacions Unides van redactar, el novembre de 1989, una declaració on  condemnaven aquest tipus d'accions extrajudicials.
Durant els últims dies hem pogut sentir arguments de tota mena defensant aquest assassinat, basant-se quasi sempre en la magnitud de la monstruositat que va perpetrar bin Laden a les torres bessones. Però aquest mai no pot ser un argument vàlid: els criminals, per malvats que siguin, han de ser jutjats i tancats, mai assassinats. Si els estats comencen a venjar-se amb accions terroristes fora del sistema judicial, amb quina autoritat moral podran condemnar més tard un ciutadà que hagi assassinat, per exemple, els assassins de la seva família? La història de la civilització és una història de la justícia contra la llei del Talió, contra la venjança.

Fonts:

1. Països amb pena de mort segons Amnistia Internacional: http://www.amnesty.org/es/death-penalty/abolitionist-and-retentionist-countries
2. El dret internacional humanitari: http://www.acnur.org/secciones/index.php?viewCat=272
3. Llistat d'alguns casos coneguts d'execucions extrajudicials: http://en.wikipedia.org/wiki/Category:Extrajudicial_killings
4. L’apartheid a la República de Sud-àfrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Apartheid
5. L’operació Còlera de Déu en que el Mossad va cometre execucions extrajudicials: http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%B3lera_de_Dios
6. Felicitació oficial del govern espanyol al dels EUA per l'assassinat de bin Laden: http://www.lamoncloa.gob.es/ServiciosdePrensa/NotasPrensa/Gobierno/2011/020511DeclaracionGobiernoOsama.htm
7. El Consell de Seguretat de l'ONU felicita els EUA: http://www.elpais.com/articulo/internacional/ONU/muerte/Bin/Laden/avance/crucial/elpepuint/20110503elpepuint_4/Tes
8. Declaració 44/162 de l'ONU (15 de novembre de 1989) sobre els drets humans en l'administració de justícia: http://www.un.org/spanish/documents/ga/res/44/list44.htm

Els reis són els pares... de qui?

Hi ha tants arguments en contra de la monarquia i són tots tan evidents que costa d'entendre com hi pot haver gent que encara hi estigui a favor (tret dels membres de les famílies reials, naturalment). Una possible explicació d'aquest fenomen és la que donava el periodista Rafael Ramos fa uns anys en un article sobre el casament del príncep Carles d'Anglaterra i Camilla Parker Bowles: "Les monarquies europees se sustenten en tres pilars tradicionals: l'aureola de misteri, l'espiritualitat i la inevitabilitat institucional". A aquestes tres potes n'hi podríem afegir una quarta: representen la unitat nacional, són un símbol del país que governen, un estereotip del ciutadà mitjà amb tots els seus tòpics (positius i negatius). I és que, des de sempre, molts dels estereotips d'un país han traspassat les fronteres gràcies al monarca; la reina Isabel d'Anglaterra, per exemple, representa per a molts estrangers la flegma britànica i tots els tòpics (sovint absurds) que tenim sobre els habitants de l'illa: és la més anglesa de tots els anglesos, de la mateixa manera que el rei Joan Carles és el més espanyol de tots els espanyols.
Cosa que no deixa de ser sorprenent si donem un cop d'ull als seus arbres genealògics. 
La reina Isabel II d'Anglaterra, per exemple, pertany a la casa de Windsor, un nom ben anglès. Però el nom no és gaire antic: prové de l'època de la Primera Guerra Mundial, quan el rei Jordi V, avi de l'actual reina, va canviar el nom de la família (casa de Sachsen-Coburg i Gotha) pel de Windsor. Per què? Perquè sonava massa alemany, i la Primera Guerra Mundial no era el millor moment perquè el nom de la família reial britànica sonés alemany. I per què sonava alemany? Doncs, senzillament, perquè eren una família alemanya, formada de la unió de la casa de Sachsen-Coburg i Gotha amb la de Hannover. Per tant, els reis i reines anglesos són alemanys.
Amb la casa reial espanyola passa una cosa semblant: els Borbons són una família francesa (Felip V era nét de Lluís XIV, el rei Sol francès) que havien substituït l'anterior família reial, que tampoc no era espanyola sinó austríaca. Però no només això: si ens fixem en els avis de Joan Carles I veurem que no són precisament de Múrcia: Alfons XIII (Borbó), Victòria Eugènia de Battenberg (d'una família alemanya que vivia a Anglaterra), Carles de Borbó-Dues Sicílies (emparentat amb els Àustria, els Borbó i la casa de Saxònia, entre d'altres) i Lluïsa d'Orleans (francesa).
Els reis de Suècia pertanyen a la casa de Bernadotte, fundada pel mariscal napoleònic (francès, per tant) Jean Baptiste Bernadotte, que va succeir al rei Carles XIII de Suècia el 1818 quan aquest va morir sense descendència.
En el cas de Noruega, només cal veure qui són els avis del rei Harald V, l'actual rei: Maud de Gales, Carles de Suècia, Ingeborg de Dinamarca i Haakon VII (aquest sí de Noruega, però fill del rei de Dinamarca i la princesa de Suècia).    
A Bèlgica hi regna la casa de Wettin, una família de monarques alemanys de Saxònia; la reina Beatriu I dels Països Baixos té 3 dels 4 avis alemanys; amb la reina Margarita II de Dinamarca n'hi ha prou llegint el seu nom complet per entendre els seus orígens: Margrethe de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg i Bernadotte; podríem seguir amb els principats o amb les cases reials dels països que actualment tenen règims republicans (França, Itàlia, Portugal, Grècia, Bulgària, etc.), però ja tenim exemples suficients.
És curiós que, en una Europa on bona part dels seus ciutadans consideren que algú que sigui nét de marroquins (o turcs, o senegalesos) seguirà sent marroquí per més que no hagi visitat mai el Marroc i que ni tan sols els seus pares no hi hagin viscut, tinguem una vara de mesurar tan diferent amb els nostres monarques, a qui considerem els representants més autòctons del país.