Dels molts tòpics falsos sobre la pobresa, un dels més repetits és que és inevitable. Naturalment, aquest argument s'acompanya d'altres prejudicis: els països pobres ho són per culpa seva, als seus habitants no els agrada treballar, la seva cultura és així, sempre han estat pobres i sempre ho seran, etc. Per desmuntar aquests mites és molt útil fer un breu passeig pel Tercer Món del passat: les coses no sempre han estat així, i poden tornar a canviar. Comencem. Els romans, per exemple, també compartien aquests prejudicis sobre els països pobres, però ho aplicaven a altres països. Corneli Tàcit, un dels grans historiadors romans, va escriure a finals del segle I un llibre sobre els costums dels pobles germànics on, tot i defensar la seva superioritat moral sobre la "depravada Roma", els descrivia com un poble endarrerit i miserable, sense cap de les comoditats de la vida moderna... d'aquells temps. Les coses han canviat molt des d'aleshores, però en aquell temps un habitant de la província romana de Cirenaica (l'actual Líbia) veia als habitants de les illes britàniques amb els mateixos ulls que avui un parisenc veu un etíop. Un altre exemple interessant és el de l'escriptora anglesa Mary Wollstonecraft, una de les primeres pensadores feministes i mare de Mary Shelley, que a finals del segle XVIII va publicar un llibre interessantíssim sobre els seus viatges per Suècia, Noruega i Dinamarca. El llibre, en forma de cartes, retrata uns països escandinaus molt diferents dels actuals, molt pobres, sense cap tipus d'indústria, tancats al món exterior. L'autora reprodueix molts dels tòpics que els viatgers actuals tenen dels països pobres: sempre ha estat un lloc miserable, els seus habitants no fan res per sortir de la pobresa, és una qüestió de caràcters i els escandinaus sempre seran pobres perquè no tenen el que cal per canviar. Però les coses han canviat bastant, no? Amb aquests precedents no costa gaire fer un exercici de política ficció i imaginar un futur on Bolívia, Mali i Bangla Desh siguin els països on es viu millor. Davant d'una idea així podem somriure però tinguem en compte que, fa un segle, ningú no hauria apostat res pel futur del Brasil, l'Índia o la Xina, i actualment ja no sembla tan extravagant pensar que en pocs anys es poden convertir en les tres principals potències mundials.
Durant segles s'ha considerat que la pau és, senzillament, l'absència de guerra. De fet, la major part de diccionaris actuals en donen aquesta definició. Però poc a poc hem anat entenent que no és el mateix la pau que gaudeixen a Finlàndia que la d'Etiòpia o Haití, per posar dos exemples, i que hi ha societats amb "més pau" que d'altres. La pau, doncs, no és només l'absència de conflictes sinó també els valors, actituds i comportaments amb què les societats solucionen els seus problemes renunciant a qualsevol tipus de violència.
Des del 2007, una sèrie d'instituts per la pau i think tanks, amb la col·laboració de la Universitat de Sidney i el setmanari britànic The Economist elaboren un rànquing (el Global Peace Index) amb els països ordenats segons el seu nivell de pau. Per fer aquesta llista tenen en compte 24 factors, el primer dels quals és l'absència de conflictes armats interns o externs, però on també es té en compte la relació amb els estats veïns, el nivell de desconfiança dels ciutadans cap a altres ciutadans, la inestabilitat política, el número d'homicidis o de persones empresonades, la despesa militar en relació amb el PIB o la facilitat per aconseguir una arma, entre d'altres. Seguint aquest índex podem veure que el 2011 els països més pacífics eren Islàndia, Nova Zelanda, el Japó, Dinamarca i la República Txeca, i els menys pacífics Corea del Nord, l'Afganistan, el Sudan, l'Iraq i Somàlia. Espanya està al lloc 28 de 153, per sota d'Hongria i Taiwan i per sobre de França i els Estats Units, que ocupa el lloc 82.
Tres conclusions molt interessants que han sortit d'aquest treball:
- els nivells de pau estan directament relacionats amb els nivells d'ingressos, d'educació i d'integració regional.
- En els països més pacífics hi ha els nivells més alts de transparència i els més baixos de corrupció.
- Els països petits, estables i que pertanyen a blocs regionals tenen puntuacions més altes.
En els darrers anys estem avançant cap a una nova cultura de la pau però encara ens queda molta feina per desterrar els conflictes violents del nostre dia a dia; tot just estem aprenent a fer els primers passos. Per fer-los, cal tenir en compte que, com deia Gandhi, "no hi ha un camí cap a la pau, la pau és el camí".
Moltes de les grans ciutats del Tercer Món no tenen una gestió eficient dels seus residus i es limiten a abocar-los en grans extensions de terreny als afores de la ciutat. Sovint, aquests abocadors on es barreja la brossa urbana, els residus industrials i la runa provinent de la construcció no estan preparats per rebre tantes tones diàries de residus. La brossa s'acumula, el metà i altres gasos provinents de la descomposició s'alliberen a l'atmosfera en núvols grisos que es veuen a quilòmetres de distància i les filtracions d'aigües residuals i de líquids tòxics provinents de la indústria es filtren als rius, llacs i aqüífers propers, que queden absolutament contaminats. Quan les ciutats veïnes creixen acaben envoltant aquests abocadors, que es converteixen en un barri més. I com passa sempre en aquests casos, els més pobres d'entre els pobres acaben vivint i treballant allà. Abocadors com el de Jardim Gramacho a Rio de Janeiro, Bantar Gebang a Indonèsia o La Chureca al barri de Acahualinca, als afores de Managua, són exemples d'abocadors convertits en barris. A La Chureca, per exemple, l'abocador més gran d'Amèrica Central, hi ha 2000 cases de llauna i cartrons construïdes entre la brossa. Cap d'elles no disposa d'aigua, llum ni serveis bàsics. Els seus habitants viuen a l'abocador i de l'abocador, perquè es passen el dia furgant entre les deixalles per trobar alguna cosa per vendre o per menjar. El 70% de la població del barri es dedica a la recol·lecció d'escombraries, nens inclosos. La manca d'educació i d'esperances ha disparat el consum d'alcohol i drogues entre els joves i adolescents. És una situació dramàtica. Quan veiem imatges de misèria extrema com les de La Chureca als mitjans de comunicació sovint vénen acompanyades de la sensació que no hi ha res a fer, que no és possible acabar amb la pobresa perquè és massa generalitzada i ni tan sols destinant tots els recursos del planeta seria possible posar-hi fi. Naturalment, és mentida: els recursos hi són i la única cosa que fa falta per girar la truita és voluntat política. Un exemple: l'Agència espanyola de cooperació internacional va aprovar el 2008 un projecte per solucionar els problemes de La Chureca. És el projecte de cooperació internacional al qual el govern espanyol ha destinat més diners: 30 milions d'euros. El resultat: el 2012 s'haurà acabat de segellar l'antic abocador, s'haurà construït un nou abocador controlat i una planta de tractament de residus moderna (que de passada donarà una feina estable i digna als habitants del barri) i s'hauran construït 260 cases de protecció oficial que substituiran les barraques de llauna. Es pot pensar que només és una acció puntual enmig de tants casos, d'acord. I també es pot objectar que el cost és força alt. Però, com sempre, tot depèn de les nostres prioritats. Amb el que costa una de les fragates F100 que té l'exèrcit espanyol, 517 milions d'euros, es podrien condicionar 17 abocadors com el de La Chureca. Vist així ja no sembla tan car ni tan difícil de dur a terme, no?
És evident que el racisme es fonamenta en la ignorància i que només combatent la ignorància es pot acabar amb el racisme. En els últims anys a Europa hi proliferen els partits obertament racistes i ho fan gràcies a la ignorància dels seus votants, que accepten raonaments que no tenen res de raonables. I no només perquè aquests discursos fomentin l'odi i l'exclusió sinó perquè, a més a més, es construeixen sobre premisses falses. En general, tenen un discurs basat en rumors falsos que la gent es creu perquè se'ls vol creure, perquè és més còmode pensar que tots els teus problemes són culpa de la immigració i que n'hi hauria prou amb expulsar els immigrants perquè tot funcionés meravellosament bé. Per sort, hi ha qui es dedica a combatre aquests rumors per tal de desarmar el racisme. Una de les bones pràctiques més interessants que s'han fet en aquest sentit és una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona: l'Agència Antirumors. Des del seu web es dediquen a combatre els rumors més estesos sobre "els mals que provoca la immigració", i ho fan amb dades a la mà i mitjançant arguments contundents que no es basen en qüestions morals sinó en demostrar que les idees preconcebudes que sovint tenim en contra de la immigració estan construïdes sobre premisses absolutament falses. Alguns exemples de rumors que la pàgina desmenteix: "Ens estan envaint" "Copen els ajuts socials" "No paguen impostos" "Abusen dels serveis sanitaris i col·lapsen les urgències" "Els seus comerços poden obrir a qualsevol hora" "Estem perdent la identitat" A part d'aquest corpus d'arguments, la xarxa disposa de cursos per formar "agents antirumors" (el març del 2011 ja havien fet el curs més de 250 persones), un manual per combatre rumors i estereotips i un còmic antirumors il·lustrat per Gallardo. Amb la crisi actual els arguments demagògics en contra de la immigració ja no són només patrimoni dels partits obertament racistes, sinó que comencen a sentir-se en partits que tradicionalment no jugaven aquest tipus de joc brut. Arguments com aquell amb què el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen va convertir-se en la tercera força política a França ("a França tenim dos milions d'aturats i dos milions d'immigrants; fem fora els immigrants i hi haurà feina per a tothom") apareixen als mitjans de comunicació i a les converses de cafè cada cop amb més freqüència. Campanyes antirumors com aquesta són molt positives perquè donen arguments sòlids als ciutadans per desmuntar tota aquesta demagògia, i és molt interessant que surtin de les administracions públiques i no només d'ONG i activistes pels drets humans: la lluita contra el racisme és una lluita en favor de la democràcia i la convivència, i tots, començant pels nostres representants polítics, hi hem de prendre un paper actiu.
Entrades
