Sobre elfs, gnoms, dracs i fades

Paracels va ser un dels introductors del mètode científic als estudis de medicina i un dels responsables que aquesta ciència abandonés la teoria hipocràtica i escolàstica dels quatre humors i comencés a introduir els remeis químics i la cirurgia com a base de la medicina moderna. Però no totes les seves idees eren tan "científiques". Paracels també és autor d'un munt de llibres sobre màgia i alquímia, escrits en una època en què aquestes disciplines anaven de la mà de la química i la resta de ciències naturals. Un dels seus llibres més curiosos, publicat el 1566 (un quart de segle després de la seva mort), és el Llibre de les nimfes, els silfs, els pigmeus, les salamandres i la resta d'esperits, que descriu totes les criatures màgiques i ocultes que, suposadament, habiten el planeta: "ningú no ha de meravellar-se que puguin existir criatures com aquestes, perquè Déu és meravellós en les seves obres, que sol presentar de manera miraculosa" diu al primer capítol del llibre.
Creure en criatures impossibles no és, doncs, patrimoni exclusiu de mentalitats precientífiques i enemigues de la lògica, sinó que fins i tot alguns dels científics més importants de la història hi han cregut amb més o menys força. Isaac Newton, que ningú no dubta que és un dels grans científics de tots els temps, va dedicar molts esforços per tal que la Royal Society patrocinés un viatge als Alps suissos amb la intenció d'estudiar els dracs que, en aquell temps, es creia que hi habitaven. No era una idea exòtica: des de la publicació dels viatges alpins del naturalista Johann Jakob Scheuchzer la idea que als Alps hi vivien dracs i altres criatures antediluvianes estava molt estesa entre els científics de tota Europa.
A tots ens sembla que tenim clara on és la frontera entre el que existeix i el que no, entre la realitat i la superstició. Ens sembla que aquestes creences són coses del passat, d'un temps en què estaven tan esteses que fins i tot els grans savis hi creien. I que avui el que en queda només són algunes bosses de crèduls situades en països llunyans o bé entre gent poc il·lustrada. Però això no és veritat, i encara avui hi ha molta gent que defensa l'existència d'éssers màgics. Un exemple: una enquesta feta a Islàndia el 1995 deia que el 70% de la població creu en l'existència de la "gent amagada", que és com es coneixen els elfs, els gnoms i la resta de criatures mitològiques de l'illa. De la resta, un 23% no n'estava segur i un 1% no contestava, cosa que ens deixa amb només un 6% d'islandesos que nega l'existència d'elfs amagats en la natura del seu país. D'enquestes sobre aquest tema se n'han fet moltes (amb resultats força semblants), perquè els elfs són un element molt important del folklore d'Islàndia, un folklore molt més viu del que ens pensem. Al Ministeri de Transports islandès, per exemple, hi ha una persona encarregada de vigilar que els traçats previstos de les noves carreteres no passin pels llocs on la tradició diu que hi viuen elfs, per tal de no molestar-los. Us imagineu que el govern gallec tingués un departament de meigas?
No és fàcil, doncs, veure on és la frontera entre el que és cert i el que és superstició, sobretot si ets un dels qui creu en coses irreals. Però com saber si el que creus és irreal o no? L'escriptor Fernando Arrabal, parlant dels dracs dels Alps, va resumir molt bé aquest dilema: "Si Newton, que tenia el cervell més privilegiat de la nostra espècie, creia en dragons, en quins dragons dec estar creient jo sense adonar-me'n?".

Fonts:

1. Paracels: http://ca.wikipedia.org/wiki/Paracels
2. La teoria dels quatre humors: http://ca.wikipedia.org/wiki/Teoria_dels_humors
3. Extracte del Llibre de les nimfes, els silfs, els pigmeus, les salamandres i la resta d'esperits, de Paracels: http://www.elementos.buap.mx/num22/pdf/3.pdf
4. Els viatges de Scheuchzer als Alps buscant dracs: http://bedejournal.blogspot.com/2009/08/dragons-of-swiss-alps.html
5. Enquestes sobre elfs a Islàndia: http://en.wikipedia.org/wiki/Hulduf%C3%B3lk#Surveys
6. El documental Investigació sobre el món invisible de Jean Michel Roux, que va passar uns anys estudiant la creença dels islandesos en elfs i altres criatures sobrenaturals: http://www.youtube.com/watch?v=gRjatXe5bis
7. Les carreteres islandeses eviten els llocs on hi viuen elfs: http://www.datosfreak.org/datos/slug/Los-elfos-de-islandia/
8. L'escriptor Fernando Arrabal: http://ca.wikipedia.org/wiki/Fernando_Arrabal

    
   
   
    
 

Votar en contra dels propis interessos

Molta gent es pregunta, en temps d'eleccions, per què tenen tants vots els partits que tradicionalment defensen els interessos d'una minoria. És un tema recurrent als fòrums polítics i fins i tot als bars i cafès. N'hi ha prou amb anar al Google i teclejar "per què la gent vota X", canviant la X pel nom del partit que, segons el teu punt de vista, afavoreixi els interessos de la minoria amb les rendes més altes, per adonar-se que hi ha molta gent que es fa la mateixa pregunta. I que hi ha respostes per tot, també. Intentem analitzar-les. 

Bàsicament, les respostes que dóna la gent es poden resumir en dues. D'una banda, les que es basen en la ignorància en temes polítics de la gran majoria dels votants. Algunes d'aquestes respostes són més suaus ("cal un nivell cultural molt alt per fer-se una idea clara de la política, la història i l'economia, i això és difícil per a molta gent ") i d'altres són més radicals ("la gent és idiota"), però en tot cas vénen a dir el mateix: qui vota un partit que defensa interessos molt diferents als seus és perquè desconeix les intencions reals d'aquest partit i, fins i tot en molts casos, desconeix quin tipus de polítiques serien més favorables als seus propis interessos.

El segon gran grup de respostes, més o menys, ve a dir: la intenció de vot a les grans democràcies, sobretot en aquelles on el bipartidisme està més estès, reacciona a la llei del pèndol, que bàsicament castiga aquells que porten temps al poder perquè se'ls identifica amb tots els problemes del país i premia l'oposició perquè ha estat la veu crítica amb els mals que pateix la societat o, fins i tot, perquè és l'únic recanvi disponible. Hi ha èpoques en què el pèndol oscil·la cap a partits que coincideixen més amb els interessos de la majoria i èpoques en què oscil·la cap a la banda oposada. 

Quina de les dues és la bona? Bé, totes dues poden tenir part de raó (i la tenen: només cal donar un cop d'ull als diaris per identificar casos en què aquestes respostes es poden aplicar). Però que aquestes respostes es basin en la realitat no vol dir que l'expliquin completament. Potser la gent que vota contra els seus interessos no és tan ignorant, ni està tan desinformada, ni fa un vot de càstig. O com a mínim, no tota. Potser, senzillament, és que vota allò que li interessa votar. 

Aquest és el punt de vista de John Kenneth Galbraith, un dels grans economistes del segle XX, i està exposat en un dels seus llibres: La cultura de la satisfacció. Provarem de resumir-ho.

Durant segles, les normes les ha dictat la minoria que tenia el poder. La resta de la població, per més que suposessin una amplíssima majoria, no tenien ni veu ni vot en les decisions polítiques i econòmiques. Amb la conquesta de la democràcia parlamentària en una part significativa de països del món les coses han canviat, i ara hi ha molta més gent que participa en la presa de decisions. Però no ens hem de confondre: per més que siguin una majoria de ciutadans d'aquests països els qui tenen la possibilitat d'influir en la vida pública, no és tothom. És el que Galbraith anomena la Majoria Electoral Satisfeta, els afortunats econòmicament i socialment. I en tot cas són una majoria no de tots els ciutadans, sinó dels ciutadans que realment voten. Aquí cal restar-hi tots aquells ciutadans que no hi participen perquè no veuen que els serveixi de res fer-ho, i també totes aquelles persones que ni tan sols no tenen el dret a votar, com els immigrants sense papers. Aquesta majoria satisfeta defensa a les urnes aquells partits que els afavoreixen, aquells partits que prioritzen els seus interessos per sobre dels interessos dels altres. 

Quan es parla de retallar les despeses de l'Estat en època de dèficit es parla de retallar les ajudes socials, les vivendes barates, la sanitat pública, l'ensenyament públic o les necessitats dels col·lectius d'immigrants, però mai no es planteja retallar altres prestacions com ara les garanties financeres dels dipositaris dels bancs en fallida (que suposen pels estats una despesa astronòmica) o les subvencions als grans grups agraris que exporten al Tercer Món. Segons aquesta majoria satisfeta, aquestes despeses no suposen una càrrega per l'Estat (com és el cas de la sanitat pels pobres o les pensions als aturats) sinó que són pilars del benestar i la seguretat dels ciutadans. És a dir, que de la mateixa manera que la noblesa de l'Antic Règim justificava els seus privilegis com a necessaris pel bon funcionament de l'economia i l'estabilitat del país, actualment la majoria satisfeta justifica els seus privilegis amb els mateixos arguments. I no hi falten mai, naturalment, economistes i politòlegs que donin un vernís intel·lectual a aquesta justificació.

Aquesta defensa dels privilegis no és monolítica: una part cada cop més important dels privilegiats es preocupa per la situació dels qui no participen del benestar general, fins i tot passant per sobre de la pròpia satisfacció personal, i aquesta preocupació és una de les formes més acreditades de discurs social. Però a la pràctica la majoria satisfeta, a l'hora de votar, prioritza el seu benestar per sobre de la justícia social. 

Naturalment, quan es parla de privilegiats tots tendim a pensar que no va amb nosaltres. Però no només ens estem referint als qui viuen envoltats de luxe, iots i festes en illes tropicals, sinó a aquells que tenen una feina i una casa i no tenen excessius problemes per arribar a final de mes: són privilegiats per contrast amb els que estan per sota econòmicament. I el discurs contra les ajudes a aquells que estan pitjor que ells és un discurs que convenç perquè toca un punt sensible: conservar el que es té i no perdre cap privilegi. 

Els qui voten partits que defensen aquests privilegis estan recolzant el desmantellament de l'estat del benestar perquè creuen que el que en trauran d'aquest desmantellament (pagar menys impostos) els beneficiarà. I fins i tot arriben a justificar els excessos dels qui són encara més afortunats que ells perquè si la majoria satisfeta mostrés la seva ira contra la "minoria supersatisfeta", mostrant els seus excessos, deixaria en evidència els excessos propis en contrast amb la situació dels qui viuen pitjor. Com diu Galbraith, "l'opulència esplendorosa dels molt rics és el preu que paga la majoria electoral satisfeta per poder retenir el que té, que és menys però també està força bé". 

En resum, que potser a la crítica (justificadíssima!) que fem dels privilegis injustos dels més rics hi hauríem de començar a afegir certa autocrítica cap a la defensa que fem dels nostres propis privilegis; uns privilegis que, com en el cas del consum desmesurat o les demandes de menys impostos, condemnen milions de persones a la misèria més absoluta.
Potser els qui voten els partits que defensen els privilegis de la majoria satisfeta saben molt bé el que es fan. I potser haurien de començar a plantejar-se si és just defensar els propis interessos per sobre dels interessos dels qui no es poden defensar. 

Fonts:

1. John Kenneth Galbraith: http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Kenneth_Galbraith
2. La cultura de la satisfacció: http://www.claret.cat/ca/node/171151

  
   
   

Seguint una bomba de dispersió

El negoci de les armes és un dels grans negocis del nostre temps. Les xifres ho diuen tot: el 2010 es van moure 150.000 milions de dòlars. És un negoci tan gran i amb tants actors (fabricants, compradors, intermediaris, exèrcits regulars, paramilitars, guerrilles, traficants, etc.) que es fa difícil d'entendre el seu funcionament.
Per fer-ho més proper i entendre una mica com funciona el negoci de les armes el millor és agafar una empresa mitjana, que no sigui una de les més grans i despersonalitzades, i seguir un dels seus productes. Posar noms i cognoms a les coses, i a ser possible que aquests noms i cognoms no ens sonin massa llunyans ni tinguin la seu en una illa caribenya. Hem escollit una empresa espanyola, per proximitat i perquè Espanya és el novè exportador més important d'armes de tot el món, cosa que converteix aquest país en un dels actors principals del comerç d'armes. L'empresa escollida és Instalaza, una empresa amb seu a Madrid i fàbrica a Saragossa que equipa exèrcits de molts països. És important que quedi clar que hem escollit aquesta empresa com podríem haver-ne escollit una altra, i que en principi no és millor ni pitjor que altres empreses armamentístiques. Es tracta de veure com actua una empresa qualsevol de les que es dediquen a aquest abominable negoci.
El producte d'aquesta empresa que hem escollit són les bombes MAT-120, conegudes com a bombes de dispersió o bombes clúster (en castellà, bombas de racimo), que l'empresa va fabricar i vendre fins el 2008. La bomba de dispersió és un tipus de projectil que es llança des de l'aire o des de la superfície i que, quan l'altímetre que porta incorporat detecta que ha arribat a certa alçada, s'obre i deixa anar dotzenes de bombes que es dispersen per tal d'ocasionar el màxim dany possible. Aquesta dispersió és molt efectiva a l'hora d'arrasar una zona, i per aquest motiu és una de les bombes que més mal fa a la població civil. Aquesta capacitat destructiva tan descontrolada va ser el motiu que, el 2008, s'aprovés un tractat internacional que prohibeix als 65 països que l'han signat usar, fabricar, vendre, manipular i emmagatzemar aquest tipus de bomba. Espanya va ser el cinquè país a ratificar el tractat i el primer que va desmantellar totalment el seu arsenal de quasi 6.000 bombes de dispersió.
L'empresa Instalaza, que encara mostra aquest tipus de bomba al seu catàleg (tot i que després que la notícia saltés a la premsa el gener del 2009 especifica clarament que no les fabrica ni les ven), es va queixar al govern espanyol perquè li havien enfonsat el negoci i, a sobre, va tenir la barra de reclamar 40 milions d'euros en concepte de lucre cessant. El govern, naturalment, va dir que no. Tot i que, curiosament, fa uns mesos va requalificar els terrenys de la fàbrica de manera molt i molt profitosa. Potser és coincidència, naturalment.
Doncs bé, què ha passat amb les bombes de dispersió que Instalaza va fabricar fins el 2008 i que no es van desmantellar perquè s'havien venut a l'exterior? Dels 7 països a qui suposadament Instalaza va vendre aquest tipus de bomba, només en coneixíem un: Finlàndia, on l'empresa va guanyar un concurs per subministrar aquest tipus d'armament a l'exèrcit. De la resta, res de res... fins que, l'abril del 2011, la ONG Humans Rights Watch va descobrir a Misrata, a Líbia, les restes d'unes bombes de dispersió d'aquesta empresa amb les que l'exèrcit de Gadafi havia bombardejat la població civil durant la revolta que va acabar amb el seu règim. Segons el que indiquen les restes, van ser fabricades el 2007. On són, la resta de bombes de dispersió d'Instalaza? Haurem d'esperar a que algú les llanci contra la població civil per saber on més les han venut.
No és fàcil lluitar contra aquest tipus de comerç. Per cada bomba prohibida, els catàlegs d'aquestes empreses tenen pàgines i pàgines de productes "legals". I els tractats internacionals per frenar aquest negoci són lents i molt limitats. I com que no som consumidors d'aquest tipus de producte, tampoc no el podem boicotejar. Però hi ha una cosa que sí que podem fer, que és pressionar a aquells que han finançat tot això. En un informe de Setem del 2007 podem veure que aquell any les bombes que es van vendre a Gadafi es van fabricar gràcies als crèdits que l'empresa va demanar als següents bancs: Deutsche Bank, Cajalón, Caja Rural, Caja España, Caja del Mediterráneo, Bankinter, Barclays Bank, Ibercaja, Banco Popular, Banc de Sabadell i La Caixa. 
Tens els teus diners en algun d'ells? O en algun altre banc espanyol que finança el negoci de les armes? Potser és el moment de començar a pensar en la banca ètica, no?

Fonts:

1. El comerç mundial d'armes: http://www.globalissues.org/article/75/world-military-spending
2. Post de Donant dades sobre el comerç d'armes lleugeres: http://www.donantdades.com/2011/05/la-societat-civil-reclama-posar-les.html
3. Els principals països exportadors d'armes: http://www.sipri.org/databases
4. Article sobre Instalaza a la Wikipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Instalaza
5. Bombes de dispersió o bombes clúster: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bomba_de_dispersi%C3%B3
6. El tractat que limita l'ús de les bombes de dispersió: http://ca.wikipedia.org/wiki/Normes_sobre_les_municions_de_dispersi%C3%B3
7. El catàleg d'Instalaza: http://www.instalaza.es/
8. Instalaza demana 40 milions al govern: http://www.cincodias.com/articulo/empresas/instalaza-pide-millones-prohibicion-bombas-racimo/20110509cdscdiemp_1/
9. La requalificació dels terrenys d'Instalaza: http://www.heraldo.es/noticias/zaragoza/urbanismo_recalifica_los_suelos_fabrica_armas_instalaza_para_sacarla_del_casco.html
10.  Humans Rights Watch descobreix bombes de dispersió de Instalaza a Líbia: http://www.hrw.org/es/news/2011/04/15/libia-municiones-en-racimo-hacen-impacto-en-misrata
11. Els comptes d'Instalaza: http://www.setem.org/setem_ftp/madrid/descargasweb/ANEXO-BANCALIMPIA-SETEM-bombasInstalaza.pdf
12. Informe de Setem sobre els bancs que financien el comerç d'armes: http://www.bancalimpia.com/pdf/negocios-sucios.pdf

 
 
 
 

El joc del reciclatge

Aquesta setmana us proposem un joc. En principi tots sabem a quin contenidor d'escombraries hem de posar cadascun dels residus que generem a casa... o no? Segur que saps que els diaris vells van al contenidor blau de paper i que les fulles d'enciam marcides van al cubell de residus orgànics, però estàs segur que saps on van els taps de suro, les ampolles de cava, el paper de plata usat, els termòmetres o les bombetes tradicionals de consum alt? A veure si aconsegueixes completar el nostre joc sense cap error. No és fàcil! Segur que t'endus alguna sorpresa.

Fonts:
A Internet pots trobar moltes webs dedicades a la recollida selectiva de residus. El millor que pots fer, si estàs interessat en el tema o tens algun dubte sobre un residu en concret, és consultar la informació que ofereix l'entitat que gestiona la recollida de residus a la localitat on vius. D'aquesta manera t'assegures que els teus criteris a l'hora de separar els residus siguin els mateixos que els de l'empresa o organisme públic que els rebrà, i per tant ajudes a que el reciclatge sigui el més eficient possible. 

Per tenir un referent, pots consultar els criteris i recomanacions de la recollida selectiva de residus a l'Àrea Metropolitana de Barcelona:  http://www.amb.cat/web/emma/residus/recollida_municipal

Fes servir el codi següent per incrustar aquest joc al teu web:

<iframe width="400" height="600" src="http://www.alexcanosa.com/Dd/J001.swf" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>