Avui, 28 de desembre del 2011, la Casa del Rei ha fet públic el desglossament del seu pressupost. Tot i que era una demanda recurrent, a diferència de la majoria de monarquies europees des de 1979 la Casa del Rei no s'havia pres la molèstia de fer-lo públic. Però no n'hi ha prou. I no perquè no apreciem el gest, necessari en qualsevol democràcia, d'afavorir la transparència i permetre als ciutadans la possibilitat de fiscalitzar les despeses dels seus representants fetes amb diner públic, sinó perquè bona part del pressupost de la Casa del Rei segueix oculta. Ja ho dèiem en un post anterior: tot i que la partida dels pressupostos generals de l'Estat destinada a la Casa del Rei és de 8.434.280 euros, el total real puja a uns 25 milions d'euros. I això és perquè moltes partides s'oculten en altres pressupostos. El govern mai no ha desglossat aquestes partides, i per tant la xifra final segueix sent un misteri, però per que us en pugueu fer una idea us oferim una petita llista d'algunes partides que no s'inclouen en els 8 milions d'euros del pressupost de la Casa del Rei i que el senador Iñaki Anasagasti s'ha entretingut a recopilar:
- Seguretat (a càrrec d'Interior) - Desplaçaments (a càrrec d'Interior) - Viatges en avió (a càrrec de Defensa) - Escoltes dels fills (a càrrec de Defensa) - Cotxes: Rolls, Mercedes, Audis, etc. (a càrrec de Foment) - Xofers (a càrrec de Foment) - Palaus: Zarzuela, Oriente, la Granja de San Ildefonso, Marivent, el palau del príncep, etc. + manteniment, llum, gas, aigua, telèfon, jardiners, servei, etc. (a càrrec de Patrimoni) - Viatges fora d'Espanya oficials i no oficials (a càrrec d'Exteriors) - Personal de la secretaria general de la Casa (a càrrec de Presidència)
El document amb què la Casa del Rei ha fet públic aquest desglossament parla de transparència i austeritat. Però el pressupost segueix sent poc transparent i, evidentment, poc auster. Potser ha arribat el moment d'exigir al rei que compleixi amb el que predica.
El juliol de 1977 Kang Chol Hwan, un nen de nou anys, va ser detingut amb la resta de la seva família perquè el seu avi no s'havia mostrat prou entusiasta amb el règim de Kim Il Sung, el dictador vitalici de Corea del Nord. L'avi, pel que sembla, tampoc no és que s'hi oposés: havia viatjat uns anys abans des del Japó amb tota la seva família per viure la revolució nord-coreana i havia donat la seva fortuna al partit, però sembla que no n'hi havia prou. Kang i la seva família van passar deu anys al camp de concentració de Yodok com a "familiars d'un delinqüent", i anys més tard, quan va aconseguir fugir del país i va anar a parar a Corea del Sud després d'un llarg periple per la Xina, va descriure el seu pas pel camp de Yodok al llibre Els aquaris de Pyongyang, el primer testimoni d'un camp de concentració nord-coreà que es publica a Europa. El llibre és un exemple més d'aquesta literatura de l'horror que ens ha permès conèixer com eren els camps de concentració nazis, els gulags soviètics o els camps del franquisme, entre d'altres. La vida a Yodok no val res. L'autor pateix gana i fred, sobreviu menjant rates i insectes, és obligat a presenciar execucions i veu com un professor mata a cops a un altre nen perquè ha gosat contestar-li. I el més horrible és que Yodok no és el pitjor camp de concentració del règim. Kang, quan es refereix a la resta dels camps del país (Amnistia Internacional n'ha localitzat sis però ningú no sap quants n'hi ha), afirma: "Sento un cert escrúpol per queixar-me públicament de la vida que vaig dur a Yodok. Escrúpol, sí, perquè Yodok no és el camp de concentració més dur de Corea del Nord. N'hi ha de molt pitjors, envoltats de tant misteri que durant molt de temps ha estat impossible parlar-ne amb precisió". A més, hi ha una diferència entre els camps nord-coreans i els gulags soviètics o els camps de concentració nazis: els de Corea del Nord encara avui estan plens de gent. Es calcula que a Corea del Nord, amb una població de 24 milions de persones, n'hi ha entre 150.000 i 200.000 tancades en camps de concentració per motius polítics. Alguns d'ells són dissidents; d'altres, com en el cas de Kang, ni tan sols això, tot i que el règim els considera com a tals. Bona part, senzillament han comès el crim de ser familiars d'un pres. Des de fa anys, organitzacions com Amnistia estan lluitant per donar a conèixer aquests camps i per fer pressió sobre el règim de Kim Jong Un (nét de Kim Il Sung i fill de Kim Jong Il, que acaba de morir el passat 17 de desembre) perquè tanqui els camps i alliberi els presos. Si vols ajudar a fer pressió, signa aquesta petició. Camps com el de Yodok, el de Senghori o el de Guantánamo són una vergonya per la nostra espècie.
La història de la conquesta i exploració dels oceans és, de fet, la història d'una llarga llista de vaixells mítics. Però, dels vaixells d'aquesta llista, no tots tenen el mateix valor. Molts d'ells són coneguts arreu del món i molt celebrats als països d'origen dels seus navegants però no van significar, precisament, un avenç per la humanitat. Són vaixells usats per conquerir altres pobles, per saquejar riqueses naturals i per colonitzar nous territoris. Només cal que pregunteu als indis caribs per la Santa María, als indígenes de Nova Anglaterra pel Mayflower o, sense anar tan enrere, als pescadors de les costes del mar Roig per l'Alakrana. Però en aquesta llista també hi ha vaixells que, per la seva contribució a la història del coneixement, mereixen un lloc d'honor: el Beagle on viatjava Charles Darwin, el Fram de l'explorador polar Fridtjof Nansen o el Calypso del comandant Jacques-Yves Cousteau. Avui, aprofitant la celebració del quarantè aniversari de Greenpeace, us volem parlar d'un altre d'aquests vaixells mítics: el Rainbow Warrior. Amb aquest nom han navegat pels mars i oceans de tot el món tres vaixells de l'organització Greenpeace dedicats a l'estudi de l'impacte que l'ésser humà duu a terme irresponsablement sobre el medi ambient. Però a diferència d'altres vaixells científics, el Rainbow Warrior no s'ha limitat a constatar els delictes ambientals i documentar-los, sinó que s'hi ha implicat intentant aturar algunes de les barbaritats que la nostra espècie ha practicat als oceans. Algunes de les seves accions són molt conegudes, com l'assetjament als vaixells que cacen balenes indiscriminadament i fins l'extermini de l'espècie, la denúncia dels abocaments de petroli (accidentals o no) o l'intent de boicotejar proves nuclears en mar obert. D'altres, com els estudis per demostrar l'impacte de la pesca d'arrossegament a Nova Zelanda o el retrocés dels glaciars noruecs no són tan mediàtiques, però han tingut un paper importantíssim en la lluita per protegir aquests ecosistemes. Però, com hem dit al principi, no és un sol vaixell sinó tres els que han portat aquest nom sense coincidir mai en el temps, i això ha sigut gràcies a la inestimable ajuda del govern francès. La història és prou coneguda i vergonyosa. El 1978 Greenpeace va comprar primer el vaixell, construït pel ministeri britànic com a vaixell d'investigació l'any 1955 i que posteriorment havia servit per pescar al mar del Nord. Durant vuit anys, el Rainbow Warrior, que pren el nom d'una llegenda dels pobles indígenes d'Amèrica del Nord que, en aquells anys, estava força estesa entre les organitzacions ecologistes, va participar en moltes campanyes ambientalistes arreu del món. L'any 1985, el vaixell tenia la intenció d'entrar en aigües territorials franceses per impedir les proves nuclears que el govern francès volia dur a terme a l'atol de Mururoa, a la Polinèsia. Esperava ancorat a Nova Zelanda, però no va arribar a sortir del port: agents de la Direcció General de la Seguretat Exterior, l'agència d'intel·ligència francesa, van posar una bomba al vaixell i el van enfonsar. Un fotògraf de l'expedició, Fernando Pereira, va morir en el que seria el primer atemptat terrorista de la història de Nova Zelanda. L'atribució als serveis secrets francesos no té res de paranoia conspirativa: han estat jutjats per la justícia neozelandesa i els noms i cognoms dels agents implicats són coneguts i apareixen als llibres d'història. El vaixell es va poder reflotar, però era impossible reparar-lo i el van enfonsar a les illes Cavalli perquè servís com a santuari de vida marina. I quatre anys més tard, el 1989, Greenpeace va comprar un altre vaixell al quan va donar el nom de Rainbow Warrior II i que va estar en actiu fins el 2011, que va passar a mans de l'ONG Friendship per fer de vaixell hospital. Aquests dies ha tingut lloc l'avarada del Rainbow Warrior III, que comença el seu viatge amb una "gira de presentació" que coincideix amb el quarantè aniversari de Greenpeace. Si teniu curiositat per conèixer aquest vaixell us podeu apropar al port de Barcelona, on el Rainbow Warrior arribarà el dia 14 de desembre i es podrà visitar fins el dia 19. Si no viviu per aquí, podeu buscar al web de Greenpeace quina serà la propera parada... Si el visiteu us adonareu d'una cosa: no és un vaixell immens ni espectacular, però és un gegant pel que representa: és un símbol del nou pas endavant que ha de fer la nostra espècie. Ja no ens podem conformar amb saber què passa al món, cal fer-hi alguna cosa.
La contaminació lumínica és l'emissió de llum artificial nocturna en intensitats, direccions, horaris o rangs espectrals innecessaris per la funció que se li demana. És a dir, il·luminar més del que cal. Pot semblar un problema menor comparat amb altres tipus de contaminació, però n'hi ha prou amb veure aquesta foto del nord d'Itàlia feta des de l'Estació Espacial Internacional (ISS) per entendre que és un problema important. Si encara us queda algun dubte, mireu-vos aquest espectacular vídeo fet també des de l'ISS que mostra el planeta sencer de nit. Quin mal hi ha en la contaminació lumínica? Després de mil·lennis de viure quasi a les fosques, el control de l'electricitat ens ha permès tenir tanta llum com volem i més, fins al punt que molta gent encara es queixa que les ciutats estan poc il·luminades, sobretot en països de nou-rics com el nostre: des de fa uns anys, les seccions de cartes al director dels diaris barcelonins estan plenes de queixes contra una "il·luminació insuficient" dels carrers de la ciutat. El problema és que no tenim en compte les conseqüències d'aquesta sobreil·luminació. Donem-hi un cop d'ull. En primer lloc hi ha l'agressió als ecosistemes nocturns: la contaminació lumínica dificulta el repòs de la fauna diürna, impedeix les estratègies de camuflatge i reproducció de les espècies nocturnes i trenca les relacions entre caçador y presa. En segon lloc, la llum excessiva provoca la pèrdua del cel estelat, que actualment està tan amenaçat que s'estudia que la Unesco el declari Patrimoni de la Humanitat per mirar de protegir-lo. Si algú de vosaltres ha vist mai el cel nocturn enmig del desert sabrà de què parlem: no té res a veure amb el que haguem vist abans, és una experiència impressionant. Actualment hi ha una campanya internacional pel dret a observar les estrelles anomenada Iniciativa Starlight 2007 que ja ha aconseguit el suport d'alguns governs i d'organismes internacionals. A qui no convencin aquestes raons ambientals, també en tenim de més prosaiques i contundents. La il·luminació que s'escapa cap al cel i que ningú no aprofita ens costa una fortuna. A Catalunya, on només hi viu un de cada mil habitants del planeta i que només té una àrea urbana de més d'un milió d'habitants dediquem cada any 30 milions d'euros a il·luminar els núvols. Feu números del que representa això a nivell planetari. En època de retallades socials cal contextualitzar la dada: 30 milions és més del que ens hem "estalviat" retallant la cooperació internacional del Govern català, que ha passat de 49 milions d'euros el 2010 a 22 milions el 2011. I no només estem llençant diners, també llencem energia. A Alemanya, l'any 1998 es va calcular que l'energia que el país destinava a il·luminar els núvols era equivalent a l'energia produïda per un reactor nuclear petit. I això que Alemanya és un dels països rics més eficientment il·luminats del món! I si ho calculem en energia fòssil, la xifra també espanta: segons el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, la llum malbaratada a Catalunya suposa la crema de 14.000 tones de petroli i l'emissió a l'atmosfera de 50.000 tones de CO2. Com per pensar-s'ho, no? Què es pot fer per acabar amb aquest malbaratament de diners i energia i, de passada, per deixar en pau la fauna nocturna, astrònoms i poetes inclosos? Bàsicament, prioritzar la il·luminació de dalt cap a baix (no necessitem veure els núvols quan conduïm o anem pel carrer), usar làmpades de baix consum i tenir el suficient sentit comú com per entendre que no cal que, de nit, tinguem tanta llum com de dia.
Fonts:
Imatge del nord d'Itàlia des de l'Estació Espacial Internacional on es veu clarament el nivell de contaminació lumínica: http://twitpic.com/76n28p
Les dades sobre contaminació les hem tret de Cel Fosc, una de les associacions més actives contra la contaminació lumínica: http://www.celfosc.org/indice.html
Entrades
