Temps de llistes

L'última setmana de l'any els mitjans de comunicació sempre s'omplen de llistes: les notícies més importants de l'any, les millors pel·lícules, els millors llibres, els millors gols o els famosos més guapos i guapes.
De totes aquestes llistes, una de les que més crida l'atenció és la que publica la revista Forbes sobre els homes més rics del món (i diem "homes" expressament, perquè entre els cinquanta primers només hi hem comptat quatre dones). La resta de mitjans sempre se'n fan ressò perquè és un tema que generalment interessa tot tipus de lectors. Així doncs, cada Nadal se'ns recorda que els tres homes més rics del món són el mexicà Carlos Slim i els nord-americans Bill Gates i Warren Buffett, o que Amancio Ortega, el propietari de Zara, és el més ric d'Espanya i cinquè del món.
El que no s'acostuma a posar mai en dubte és la legitimitat d'aquestes fortunes. I tampoc es diu que, per separat, qualsevol dels tres homes més rics té un patrimoni superior als 44 mil milions de dòlars, quantitat que la FAO considera que seria suficient per acabar amb la fam al món durant un any. Entre els cinc primers (Amancio Ortega inclòs), tenen prou diners com per acabar amb la fam durant sis anys.
Normalment, aquest tipus de comparacions solen ser titllades de demagògiques amb l'argument que les coses no són tan senzilles. Però en aquest cas sí que ho són. Només que una d'aquestes persones decidís fer les coses d'una altra manera es podrien dur a terme grans canvis. Ara, si han arribat on han arribat és perquè no tenen cap intenció de fer-ho.

Fonts:

1. La revista Forbes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Forbes
2. La llista Forbes de les persones més riques del món: http://www.forbes.com/billionaires/list/
3. Un post de Donant dades sobre el que costaria eradicar la fam al món: http://www.donantdades.com/2010/11/que-costaria-acabar-amb-la-fam-al-mon.html

   
   
   
   

Quanta aigua hi ha al planeta?

Es calcula que el total d'aigua que hi ha al planeta (comptant l’aigua dolça i la salada, la líquida i la sòlida en forma de gel als pols, la que hi ha a la superfície i la que s’amaga sota terra) és de 1.400 milions de km³ d’aigua. Si tenim en compte que 1 km³ són mil milions de m³, ens apareix un número que fins i tot és massa gran per ser pensat.
Aquesta aigua està distribuïda en una fina capa que, en el seu punt més profund –les Mariannes, una fossa marina que es troba a l’oceà Pacífic– arriba als 11.000 metres de fondària, que tenint en compte que el radi de la Terra és de més de 6.000 km, no és massa. Jacques Cousteau, el famós oceanògraf francès, tenia una manera molt gràfica d’explicar com és de fina aquesta capa d’onze quilòmetres. Deia que si agaféssim una bola de billar i la submergíssim en un cubell d’aigua per tot seguit assecar-la amb un drap, la pel·lícula d’humitat que quedaria a la superfície de la bola seria, proporcionalment, bastant superior a la quantitat d’aigua que hi ha al planeta. Aquesta capa tan fina, però, ocupa el 71% de la superfície terrestre, és a dir, que la major part de la Terra està coberta d’aigua.
Aquesta quantitat d’aigua s’ha mantingut invariable des que es va crear ara fa 4.500 milions d’anys, i com que no se’n crea de nova ni es destrueix la que hi ha, la quantitat seguirà sent la mateixa. El que canvia, ja sigui per causes naturals o per l’acció de l’home, és l’estat d’aquesta aigua i la seva distribució.

Quanta d'aquesta aigua podem aprofitar?
Només un 2,5% de tota l’aigua té una salinitat prou baixa com per considerar-la aigua dolça. Tenint en compte que la major part dels ecosistemes terrestres i de totes les seves espècies (l’home entre elles) necessiten aquest tipus d’aigua per viure, podem començar a pensar que, si bé no és un recurs escàs, sí que és un recurs limitat.
D’aquest 2,5% d'aigua dolça de què parlàvem, el 79% es troba concentrat als pols en forma de gel, el 20% són aigües subterrànies i només un 1% es troba a la superfície. Però és que, a més, d’aquest 1% la meitat es troba en llacs, el 38% barrejada amb el sòl, el 8% en forma d’humitat a l’atmosfera, l’1% en organismes vius i un altre 1% als rius. Resumint: l’aigua potable a què tenim accés és un 0,008% del total disponible. Una bona manera d’entendre tot això és amb una imatge: si poséssim tota l’aigua del planeta en un recipient de 5 litres, l’aigua dolça disponible no arribaria a omplir una cullereta; d’aquesta cullereta, l’home només en pot aprofitar dues gotes.

Fonts:

1. Les dades d'aquest article apareixen al llibre Guía de bolsillo para personas inquietas: http://www.intermonoxfam.org/es/informate/productos/libros/ciencias-sociales/guia-de-bolsillo-para-personas-inquietas
2. El podeu consultar aquí: http://books.google.es/books?id=a7vZ4P8KlssC&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

   
   
  
  

En què ens gastem els diners?

A finals d'octubre l'Institut Nacional d'Estadística va publicar l'Enquesta de pressupostos familiars 2011 en què es detalla com ens gastem els diners els ciutadans espanyols. D'aquest informe se'n desprèn que la despesa mitjana per llar durant el 2011 ha estat de 29.482€, un 1% menys que l'any anterior. La partida que ha augmentat més és el lloguer, i la que ha disminuït més és la compra de vehicles.
Però més enllà de les conclusions principals, la lectura d'aquesta enquesta ens permet reflexionar sobre quina és la nostra escala de valors, sobre allò en què decidim gastar-nos els diners que ens queden. Algunes observacions:
En premsa, llibres i papereria ens gastem una mitjana de 272€ anuals per llar, la qual cosa suposa el 0,9% del nostre pressupost. És només una tercera part del que ens gastem en telefonia (894€, un 3% del pressupost).
En ensenyament ens gastem 311€ (un 1,1% del pressupost per llar), força menys del que ens gastem en sabates (382€, 1,3%).
En medicaments, productes farmacèutics i material terapèutic ens gastem 374€ (1,3%), una mica menys del que ens gastem en tabac (436€, 1,5%).
Per acabar, en flors, mascotes i altres "articles i equipaments recreatius" ens gastem 296€ (1%) i en joieria i bijuteria 207€ (0,7%), partides totes dues semblants al que ens gastem en llibres i premsa.
Com ha influït la crisi en el nostre consum? Si observem les dades del 2006 veurem que, per exemple, la venda de llibres i premsa ha caigut un 20,5%, però que el tabac ha pujat un 11,4%.

Fonts:

1. L'Institut Nacional d'Estadística: http://ca.wikipedia.org/wiki/INE
2. L'Enquesta de pressupostos familiars 2011: http://www.ine.es/prensa/np742.pdf

  
  
   
   
  

Llum contra la pena de mort

El 30 de novembre de 1786, ara fa 226 anys, el Gran Ducat de Toscana va abolir la pena de mort. Era la primera vegada que un estat europeu acabava per llei amb aquesta pràctica. Com a bon príncep il·lustrat, el gran duc Leopold I de Toscana va introduir aquesta novetat entre altres lleis destinades a enfortir el comerç i la indústria, augmentar la productivitat agrària i desmantellar l'exèrcit naval dels Mèdici.
Aquesta efemèride ha estat aprofitada per la comunitat de Sant Egidi, amb el recolzament de més de 300 organitzacions de tot el món, per engegar la campanya internacional Cities for life, que des de fa deu anys lluita en contra de la pena de mort al món. Cada 30 de novembre, més de 1.500 ciutats de tot el món il·luminen alguns dels seus edificis més emblemàtics per cridar l'atenció sobre les execucions que es produeixen cada any al món. Segons un informe d'Amnistia Internacional, durant el 2011 hi ha hagut un mínim de 676 execucions en 20 països diferents. Aquesta xifra no inclou els milers de persones que es creu que van ser executades a la Xina, on aquestes xifres es consideren secret d'estat. Alguns països, com l'Iran, també tenen una llista secreta d'execucions al marge de les oficials, i es creu que podrien arribar a doblar les xifres oficials.
Actualment, 140 països ja han abolit la pena de mort. És un pas important si tenim en compte que a finals dels anys 60 només 55 països havien seguit l'exemple del gran duc de Toscana. Però avui en dia encara queden 58 països que la mantenen, tot i que no tots l'apliquen.
A finals del 2011 hi havia 18.750 persones esperant condemna als corredors de la mort de centenars de presons arreu del món.

Fonts:

1. El Gran Ducat de Toscana: http://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_Ducat_de_Toscana
2. El gran duc Leopold I de Toscana (més tard Leopold II del Sacre Imperi Romanogermànic):  http://ca.wikipedia.org/wiki/Leopold_II_del_Sacre_Imperi_Romanogerm%C3%A0nic
3. Comunitat de Sant Egidi: http://www.santegidio.org/index.php?&idLng=1071
4. La campanya Cities for life: http://nodeathpenalty.santegidio.org/
5. La pena de mort al 2011 segons Amnistia Internacional: http://www.amnesty.org/en/library/asset/ACT50/001/2012/en/3f5c8686-f37c-422e-8386-610968cb8107/act500012012es.pdf

   
   
   
    

Desmantellant la cooperació internacional

L'aportació de diners públics a la cooperació internacional mai no ha estat gaire generosa. Des que als anys noranta la ciutadania pressionés per tal que els governs dels països rics aportessin el 0,7% del seu PIB a la cooperació, només cinc països (Dinamarca, Països Baixos, Luxemburg, Noruega i Suècia) han arribat a aquesta xifra.
La resta, no només no hi han arribat (la mitjana és d'un 0,3%) sinó que han aprofitat la crisi financera dels últims anys per retallar encara més aquestes partides. A Espanya els governs autonòmics han retallat, en els últims quatre anys, el 71% del pressupost destinat a l'ajut oficial al desenvolupament (AOD).
Durant la X Trobada anual de coordinadores autonòmiques d'ONG celebrada fa uns dies a Bilbao, s'ha denunciat que les intencions dels governs autonòmics pel 2013 són seguir amb aquest ritme dràstic de retallades. Concretament, es preveu que les autonomies retallin un 44% més en AOD, passant dels 240 milions d'euros actuals a només 134.
Aquestes retallades, naturalment, tenen conseqüències directes: han quedat paralitzats molts projectes de salut, educació i alimentació al Tercer Món i es creu que bona part dels que han sobreviscut tenen els dies comptats si es continua retallant. A més, també han minvat les partides destinades a l'educació per al desenvolupament, és a dir, a tots aquells programes i campanyes de denuncia social i mobilització ciutadana destinats a conscienciar els ciutadans espanyols de la importància de la cooperació i fer-los veure que les seves accions individuals (com ara escollir què compres i a qui li compres) tenen repercussions globals.
A diferència del (relatiu) suport popular que tenen les mobilitzacions en contra de les retallades en educació i sanitat, les retallades en cooperació no estan tan mal vistes. Sembla com si, en temps de crisi, la cooperació internacional hagués de quedar en segon pla. Però això és perquè no som prou conscients de la importància dels projectes que es financen amb aquests diners. I perquè no ens adonem que, ben mirat, aquestes partides no suposen una despesa gaire important i, si ens les estalviéssim, no canviaria gran cosa en la nostra economia: pel que fa a la cooperació autonòmica, només suposen cinc euros anuals per habitant. En defensa, sense anar més lluny, ens en gastem 368. Aquí sí que caldria fer-hi una bona retallada!

Fonts:

1. Els cinc països que destinen el 0,7% del PIB a la cooperació: http://www.abc.es/hemeroteca/historico-23-03-2002/abc/Internacional/dinamarca-holanda-noruega-suecia-y-luxemburgo-superan-el-07_86722.html
2. Les xifres d'aquest article estan tretes dels documents oficials de la X Trobada anual de coordinadores autonòmiques d'ONG: http://www.congde.org/index.php/noticias/vernoticia/id_noticia/1791

    
    
   

La primera cooperativa

El 24 d'octubre del 1844, vint-i-vuit teixidors de la ciutat de Rochdale, als afores de Manchester, van fundar una petita societat cooperativa. L'objectiu: obrir una minúscula botiga de productes bàsics (farina, espelmes, llegums, te, roba, etc.) per tal que els socis hi compressin tot el que necessitessin per viure i, al mateix temps, es poguessin repartir els beneficis que generés el negoci.
No era la primera vegada que un grup d'obrers creava una cooperativa. La història del moviment obrer està plena de provatures durant la primera meitat del segle XIX, moltes de les quals també van tenir lloc a Anglaterra. Però la Rochdale Society of Equitable Pioneers, que és el nom amb què van batejar la societat, va ser la primera cooperativa que va distribuir entre els seus socis els excedents de la seva activitat i ha passat als llibres d'història com la societat pionera que va marcar el camí del que serien les cooperatives futures.
Els començaments van ser molt durs: era difícil trobar diners per muntar la botiga entre els empobrits treballadors de les indústries tèxtils. Després de vint-i-dues crides als accionistes, encara no hi havia prou capital a la caixa com per comprar un sac de farina. Però de seguida la gent va començar a adonar-se que invertir els minsos estalvis en aquella societat era un bon negoci. No només tenien accés a comprar productes de qualitat a preus decents sinó que, a finals d'any, podien participar dels beneficis. Des de ben aviat, la societat va començar a donar un 5% anual al capital dels seus socis, cosa gens menyspreable. Costava, però, que els teixidors de Rochdale entenguessin què volia dir això del 5%. I és per això que, a la paperassa de la societat, van deixar de parlar de percentatges i van començar a parlar de lliures esterlines: per cada cent lliures que hi inverties, cada any en guanyaves cinc. Així sí que quedava clar!
A finals del 1844, doncs, van obrir una petita botiga a Toad Lane (el carreró dels gripaus). Al cap de poc, a mida que la societat creixia, van acabar ocupant tot l'edifici i van començar a expandir-se per la ciutat. El 1849, cinc anys més tard, ja tenien 390 socis i un capital de 1.193 lliures. Un any més tard, havien doblat el nombre de socis i el 1893 ja eren 12.570 membres. El moviment cooperatiu havia nascut.
Durant els primers anys, els Equitable Pioneers van obrir un molí de farina (per controlar tot el procés, des del gra fins la botiga), un escorxador, una carnisseria, uns estables i fins i tot una societat de protecció mútua. Van obrir sucursals i van ajudar altres cooperatives a establir-se i créixer. El 1863, imitant l'èxit de Rochdale, hi havia més de cinc-cents magatzems com aquell a tota Anglaterra. I el 1943, un segle més tard, el moviment cooperatiu havia arribat als nou milions de socis només a l'illa.
Una de les claus de l'èxit de la cooperativa, a banda del fet de donar dividends als socis, va ser l'aposta per l'educació. Des del primer moment, quan amb prou feines hi havia diners per comprar farina, es va destinar un 2'5% dels beneficis a l'educació general. S'invertien diners i esforços en l'educació dels socis i de seguida es va crear una llibreria, una biblioteca i una sala de diaris. El 1850, poc després de la seva fundació, la llibreria ja posava en circulació 200 llibres setmanals. I al pis de sobre de la botiga, els vespres i els caps de setmana, hi havia cursos i conferències sobre temes científics, històrics, polítics i econòmics. Aquesta política d'educació i cultura de seguida va donar beneficis. Els socis estaven molt preparats intel·lectualment i això es va notar molt en la gestió de la cooperativa, la participació en assemblees i la difusió del moviment cooperatiu.
El que "els 28 de Rochdale" havien començat en una botigueta fosca d'un carrer dels afores d'una ciutat industrial ara fa més de 150 anys s'ha convertit en una icona del moviment cooperatiu. Moltes de les bones idees de gestió que van tenir aquells pioners encara s'utilitzen. És un referent importantíssim però molt desconegut pel gran públic.
A les escoles, quan es parla dels moments crucials de la història de la humanitat es parla de batalles, tractats i descobriments científics o geogràfics, però pràcticament mai no es fa referència a aquest tipus de fets històrics. Potser hauríem de donar més importància a les persones i els moviments que han estat pioners de la democràcia, la justícia i el benestar de milions de persones.

Fonts:

1. Bona part de la informació per escriure aquest article l'hem tret del llibre de George Jacob Holyoake Història dels Equitable Pioneers de Rochdale: http://gerald-massey.org.uk/holyoake/c_rochdale_1.htm
2. Rochdale, als afores de Manchester: http://www.rochdale.gov.uk/
3. Els començaments del moviment obrer: http://ca.wikipedia.org/wiki/Socialisme_ut%C3%B2pic
4. La Rochdale Society of Equitable Pioneers: http://en.wikipedia.org/wiki/Rochdale_Society_of_Equitable_Pioneers
5. Els principis de Rochdale: http://es.wikipedia.org/wiki/Principios_cooperativos

    
    
     

Comprar la roba al súper

Cada cop hi ha més gent que compra la roba a les grans superfícies. És més barata i t'estalvies fer més d'un desplaçament: la pots comprar mentre omples el carro de menjar.
La comoditat i el preu han convertit les grans superfícies en un punt de venda de roba i calçat cada cop més habitual. El 2005, les grans superfícies van vendre 54.000 milions d'euros en roba i calçat, un 6% de les vendes mundials. I cada any en venen més. 
Actualment, l'empresa més gran del món és un supermercat: Wall-Mart, el gegant de la venda al detall dels Estats Units. Cada setmana passen 175 milions de clients pels seus supermercats. La segona i tercera cadena de supermercats i hipermercats més importants són l'anglesa Tesco (amb 30 milions de clients setmanals) i la francesa Carrefour (amb 25 milions). I, en quart i cinquè lloc, hi tenim dos cadenes alemanyes de supermercats de descompte: Lidl i Aldi. Aquest tipus de supermercats, amb preus encara més baixos, cada cop són més populars (en part gràcies a la crisi) i el 2012 ja tenien el 20% de la quota de mercat.
La roba que venen les grans superfícies no té gaire qualitat, com bona part dels seus productes. Però és tan barata que, a molts consumidors, els compensa. I si es fa malbé de pressa, es llença i se'n compra de nova.
Però aquests preus tan baixos tenen truc, naturalment. La Campanya Roba Neta, una xarxa mundial d'ONG, sindicats i associacions de consumidors que lluiten per millorar les condicions laborals en la indústria tèxtil i minimitzar el seu impacte sobre el medi ambient, ha editat un informe sobre la roba que es ven en aquest tipus d'establiments.
Les conclusions de l'informe són clares: les condicions de treball en les empreses que fabriquen aquests productes són molt precàries, i ho són perquè els supermercats les pressionen per acceptar preus impossibles de tan baixos. Per poder servir les comandes, els fabricants (situats sempre en països pobres i amb lleis laborals insuficients o inexistents) paguen salaris de misèria, no tenen cap mena de seguretat laboral i es desfan dels productes químics usats llençant-los directament al medi ambient.
Per posar un exemple: el 2006, la proporció de factories tèxtils proveïdores de Wall-Mart que presentaven un "risc mitjà" o un "risc alt" de violació dels estàndards laborals era del 91%. I això que aquests estàndards ja són molt baixos de per si: a la majoria de països productors de roba, el salari mínim del sector es situa prop del 50% del que s'estima que hauria de ser un salari suficient per viure. A Bangalore (Índia), per exemple, es va calcular que la quantitat necessària per cobrir les necessitats bàsiques d'una família mitjana era de 80 euros. La immensa majoria dels treballadors i treballadores de la zona, però, cobren una mitja de 42 euros. A Sri Lanka, només un 43'9% dels treballadors cobren un salari igual o superior al mínim establert per la llei del país.
A més, moltes d'aquestes empreses no permeten sindicar-se als seus treballadors, i els ofereixen només contractes precaris i de curta durada.
I no només els productors ho passen malament: els qui vénen els productes al supermercat també tenen unes condicions molt dolentes. Wall-Mart, que té dos milions de treballadors només en distribució i venda (sense comptar la fabricació dels productes), fixa un màxim de 72 hores setmanals, no té salari mínim i les condicions de treball empitjoren cada dia.
Amb aquestes condicions, s'entén perfectament que les grans superfícies puguin tenir aquests preus. Però val la pena?
Un parell de dades per acabar d'entendre el que significa comprar la roba al supermercat. Pel fet de portar els seus productes de més lluny, un supermercat produeix tres vegades més emissions de CO2 per metre quadrat que una botiga de barri. I, de mitjana, l'obertura d'una gran superfície suposa la pèrdua de 276 llocs de treball i el tancament de petits comerços en un radi de 12 km.

Fonts:

1. Campanya Roba Neta: http://robaneta.wordpress.com/
2. Les dades per aquest article l'hem tret de l'informe Passeu per caixa. Les grans superfícies i les condicions laborals a la indústria de la confecció elaborat per la Campanya Roba Neta: http://setem.cat/pdf/passeu_per_caixacat.pdf

   
   
   
   

Ni un peix per la borda

No fa massa parlàvem en aquest blog dels problemes de la sobrepesca i de l'extinció dels recursos que ens ofereix l'oceà. Actualment, la situació és desesperada. En els últims 60 anys han desaparegut el 90% dels grans peixos i, si seguim amb aquest ritme, al 2050 s'hauran esgotat totes les pesqueries del planeta.
Es calcula que un 75% dels estocs pesquers mundials estan sobreexplotats. Al Mediterrani, un mar petit i amb molta població, el percentatge puja fins al 87%.
Pel que fa al consum, Espanya és un dels països on es menja més peix. I no és precisament peix de les nostres costes: ens arriba peix de tots els racons del món. Si durant el 2012 només mengéssim el peix que es pot trobar a les nostres costes, el mes de maig ja ens l'hauríem menjat tot.
Així doncs, el nostre consum de peix és superior al que poden produir els mars. Però és que, a sobre, bona part del que pesquem ni tan sols no ho consumim. Hi ha peixos que, un cop pescats, no tenen la mida òptima, o pertanyen a espècies no comercials, o superen la quota de tones que cada vaixell pot pescar d'una mateixa espècie. Tots aquests peixos acaben llençats per la borda, sense vida, al mar.
No estem parlant d'uns quants peixets: es calcula que el 42% del que pesquen els grans vaixells d'arrossegament acaba llançat per la borda un cop mort. Cada any, a Europa es llencen un milió de tones de peix. Es diu aviat!
Per evitar-ho fa uns mesos que s'ha engegat la campanya internacional Ni un peix per la borda, que recull signatures per pressionar la Comissària Europea de Pesca. Aquests dies s'està reformant la política pesquera de la Unió Europea i és important fer pressió per aconseguir regular aquesta barbaritat.
Una dada: mentre que els grans vaixells d'arrossegament desestimen un 42% del que pesquen, les petites embarcacions tradicionals només es desfan d'un 3%. I, a més, donen feina a més gent, preserven tradicions mil·lenàries i practiquen una pesca de proximitat.

Fonts:

1. Post de Donant dades sobre la pesca del salmó: http://www.donantdades.com/2012/06/el-salmo-nedant-contra-corrent.html
2. Capítol del programa Latituds del Canal33 sobre la sobrepesca: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4310050
3. Cada any es llença un milió de tones de peix per la borda a Europa: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/10/17/actualidad/1350491176_920727.html
4. Els grans vaixells de pesca: http://gustavoduch.wordpress.com/2012/11/07/la-extincion-2/
5. Campanya Ni un peix per la borda: http://www.niunpezporlaborda.org/
6. Una web molt interessant sobre les polítiques de pesca de la UE: http://www.fishforthefuture.eu/

    
    
    
    

Lo que hay que Wert

Fotomuntatge: Martí Riu

Per primer cop des que vam començar aquest blog, l'article d'avui no l'hem escrit nosaltres. El nostre "autor convidat" es diu José Ignacio Wert i és l'actual ministre d'Educació, Cultura i Esports. I és que per fer aquest article en contra de les retallades al sistema educatiu n'hi ha hagut prou amb copiar algunes de les grans frases d'aquest ministre sobre l'educació.
Aquestes perles les hem tret del web Lo que hay que Wert, una campanya d'Educació Sense Fronteres per exigir al ministre que els pressupostos d'educació del 2013 tornin, com a mínim, als nivells del 2011.

• "La educación pública ha dejado de contribuir a la sociedad".
• "La tentación populista está en todas partes, pero justamente cuando se dice que los gobiernos tienen que ayudar a la gente en vez de a los bancos, es una petición por lo menos mal formulada, porque ayudar a los bancos es ayudar a la gente".
• [Sobre la massificació a les aules] "Porque hay que tener en cuenta que además de aprender, los niños en la escuela socializan, se comunican con otros niños, tienen experiencias normativas distintas... que son muy difíciles si el número es muy escaso”.
• [Sobre la fuga de cervells a Espanya] "Ni siquiera creo que haya que llamarlo así. El hecho de que haya jóvenes con capacidad y voluntad de movilidad, que dominen idiomas extranjeros, que tengan la voluntad de salir fuera, que quieran ensanchar sus horizontes profesionales, nunca puede considerarse un fenómeno negativo".
• "El concepto de Comunidad Escolar es abusivo e invasivo. La idea de co-gobierno (padres, alumnos, docentes, no docentes), la Comunidad educativa no puede ser una comunidad democrática, porque el proceso educativo no es democrático”.
• "Que la familia no tiene recursos para afrontar el pago de las tasas, ¿Qué quiere decir? Pues que no se quieren dedicar recursos a eso en detrimento de usar recursos en otras cosas".

Si estàs d'acord amb el que pretén aquesta campanya, pots signar aquí. I fer-la córrer...

Fonts:

1. José Ignacio Wert: http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Ignacio_Wert
2. Campanya Lo que hay que Wert: www.loquehayquewert.org
3. Educació Sense Fronteres: http://www.educacionsinfronteras.org/es/3894
4. Signa aquí en contra de les retallades en educació: http://www.loquehayquewert.org/firma.php

         
    
   

Els CIE: camps de concentració al costat de casa

L'any 1985 es va aprovar a Espanya una llei d'estrangeria on es contemplava l'internament dels estrangers que no disposessin de papers en regla en algun tipus de centre que no tingués caràcter penitenciari. Amb la llei a la mà, els detinguts podien passar fins a 40 dies en aquests centres esperant el dia de l'expulsió del país.
El 1995, amb l'entrada en vigor dels acords de Schengen, es van construir per tot el continent una sèrie de Centres d'Internament d'Estrangers (CIE). Tot i que en el cas espanyol depenen del Ministeri de l'Interior, no hi ha cap informació oficial sobre el nombre de CIE que hi ha a l'Estat ni sobre quants detinguts hi passen cada any. Segons la campanya Stop CIES, duta a terme per l'ONG SOS Racisme i el Consell de la Joventut de Barcelona, a Europa hi ha 280 centres de detenció d'aquests, 11 dels quals a Espanya. A Barcelona n'hi ha un, a la Zona Franca. Ara, amb la nova legislació els interns hi poden passar fins a 60 dies.
Diverses organitzacions han denunciat que sovint els detinguts són maltractats, fins al punt que només al CIE de Zona Franca hi ha hagut quatre interns morts. El Ministeri de l'Interior ha atribuït les morts a causes naturals (i, en un cas, al suïcidi), però no hi ha cap manera de comprovar-ho. No hi ha control sobre l'activitat policial dins del centre, no hi ha memòries anuals, ni llistat de persones retingudes, ni memòria econòmica ni cap tipus d'informació pública. És a dir, és un camp de concentració per a persones que no han comès cap delicte (no tenir papers no és un delicte sinó una falta administrativa) i on no disposen de tots els seus drets.
A principis del 2012 diverses campanyes pel tancament d'aquests centres vergonyosos van aparèixer als mitjans. El Síndic de Greuges es va presentar al CIE de Zona Franca amb uns quants periodistes disposat a fer-ne una inspecció però no els van deixar entrar. Dies més tard, el Ministeri de l'Interior va permetre a uns quants periodistes entrar al centre i va començar una petita campanya per netejar la imatge dels CIE. El resultat és que, a partir d'ara, es diran CECE (Centres d'Estada Controlada d'Estrangers), que queda més fi. Però la resta continua igual i segueix sense haver-hi cap tipus de transparència.
La informació que ens arriba als ciutadans sobre l'existència dels CIE i sobre el que s'hi fa és poca, però no per això deixem de ser-ne còmplices. Són camps de concentració i estan a pocs quilòmetres de casa nostra.

Fonts:

1. Llei Orgànica 7/1985, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya: http://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1985-12767
2. Acords de Schengen: http://ca.wikipedia.org/wiki/Acords_de_Schengen
3. Informació del Ministeri d'Interior sobre els CIE: http://www.interior.gob.es/extranjeria-28/regimen-general-189/centro-de-internamiento-de-extranjeros-208?locale=es
4. Campanya Stop CIES de SOS Racisme i el Consell de la Joventut de Barcelona: http://stopcies.wordpress.com/que-son-els-cies/
5. Un jove mor al CIE de Zona Franca: http://www.lavanguardia.com/sucesos/20120107/54243703743/inmigrante-centro-internamiento.html
6. No tenir papers no és un delicte sinó una falta administrativa: http://www.papelesespana.com/documentacion/sin-papeles.html
7. Els periodistes entren al CIE de Zona Franca: http://www.elmundo.es/elmundo/2012/04/26/barcelona/1335425279.html
8. Canvien el nom dels CIE: http://www.abc.es/20120612/espana/abci-cies-anteproyecto-novedades-201206112037.html

     
    
    
    

Un planeta viu

Amb més de cinc milions de membres, el Fons Mundial per la Natura (WWF per les seves sigles en anglès) és la major organització conservacionista del món.
Durant la primavera del 2012, quan es va filtrar l'accident del rei Joan Carles a Botswana mentre caçava elefants, l'ONG va rebre moltes crítiques per tenir a un caçador habitual com a president d'honor de la secció espanyola d'una organització per a la preservació de la vida salvatge. La pressió va ser tan forta que, al juliol, una assemblea extraordinària va decidir retirar-li el títol honorífic al rei amb un 94% de socis a favor. Així i tot, l'organització havia patit un cop molt dur contra la seva imatge i alguns socis es van donar de baixa.
El lligam de WWF amb les cases reials ve de lluny. Un dels fundadors fou el príncep consort dels Països Baixos Bernat de Lippe-Biestfeld, i l'actual president és el príncep Carles d'Anglaterra. És una qüestió de projecció internacional i d'assegurar-se que els seus actes i campanyes no només apareixeran a les revistes sobre medi ambient sinó fins i tot a la premsa rosa, on poden arribar a molta més gent. Una mica com el que passa amb els ambaixadors de bona voluntat.
Però més enllà d'aquest fet més o menys discutit, la tasca de WWF és immensa. Creen i gestionen àrees protegides, tiren endavant campanyes per protegir espècies, col·laboren amb comunitats indígenes per a la conservació dels seus territoris, etc. En total, tenen més de 1.200 projectes a tot el món.
A banda del treball de camp, també realitzen una magnífica tasca de divulgació dels problemes ambientals del nostre planeta. Són els autors, entre altres, d'un informe anomenat Planeta Viu que analitza l'estat del planeta i aporta un munt de dades i propostes de futur. Llegir-lo és una bona manera de veure com estem i a quins problemes ens enfrontem. I, sobretot, d'adonar-se que no podem seguir com fins ara: o reduïm el nostre impacte sobre el medi ambient o tenim un futur bastant negre.
Algunes dades tretes de l'informe per animar-vos a llegir-lo:

• La biodiversitat de la Terra en els últims 35 anys ha disminuït un 30%.
• El nostre consum actual de matèries primeres excedeix en un 50% la capacitat regeneradora del planeta. Vivim en un sol planeta, però en consumim un i mig.
• La desforestació i la degradació dels boscos són la causa del 20% de les nostres emissions de CO2 a l'atmosfera.
• Només una tercera part dels rius de més de 1.000 km del planeta flueixen lliurement, sense preses.
• En els últims 50 anys, les captures globals de peixos marins han augmentat cinc vegades. Moltes espècies estan sobreexplotades.
• Les últimes dècades han sigut més càlides que qualsevol altre període comparable dels últims 400 anys.

Fonts:

1. El Fons Mundial per la Natura (WWF): http://ca.wikipedia.org/wiki/Fons_Mundial_per_la_Natura
2. WWF treu la presidència d'honor de l'ONG a Espanya al rei Joan Carles: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/07/21/actualidad/1342865223_298426.html
3. Ambaixadors de bona voluntat: http://www.donantdades.com/2011/07/ambaixadors-de-bona-voluntat.html
4. Informe Planeta Viu 2012: http://www.wwf.es/noticias/informes_y_publicaciones/informe_planeta_vivo_2012/

      
      
      
  

El preu d'una caixa de cereals

Fotografia original del Dr. Roy Winkelman extreta de ClippixETC

Els gegants de la indústria de l'alimentació (Nestlé, Kellogg, Kraft, General Foods, etc.) són els qui imposen les normes del mercat dels aliments. Per una banda, decideixen els preus que es paguen als agricultors per les seves matèries primeres; de l'altra, collen els minoristes perquè afavoreixin els productes de l'empresa i retallin els seus marges. Fins i tot tenen el poder de decidir les campanyes publicitàries dels supermercats.   

Per entendre qui remena les cireres al sector de l'alimentació, el millor és veure quin percentatge del preu d'un producte s'endú cadascú dels qui participen en el procés de fabricació. Hem fet servir les dades d'un paquet de cereals d'esmorzar, un aliment preparat relativament comú a molts països.

L'agricultor s'endú aproximadament un 7% del preu final. En el cas d'una capsa grossa de cereals de 3,50€, són 25 cèntims. Una minúscula part d'aquests 25 cèntims són el benefici; la resta, llavor, maquinària, fertilitzants, arrendament de la terra, etc.
El 73% del preu de la caixa és per a l'empresa transformadora. D'aquí, el 29% és el cost de la transformació i l'embalatge i el 44% és el benefici. És, de lluny, qui fa el negoci més rodó.
Per últim, la botiga minorista s'endú prop del 20%. Aquest promig varia segons si es tracta d'una gran superfície, amb un poder de negociació molt major, o d'una botiga de barri. Aquí hi ha inclòs el seu benefici.

El periodista Paul Roberts, especialista en el tema, ho resumeix així: «La possibilitat d'aconseguir uns marges tan grans és la raó per la qual les empreses alimentàries han optat ininterrompudament i inexorablement per la transformació cada cop major dels aliments: com més es transforma la matèria primera agrícola en un bé de consum final, més pot cobrar l'empresa a canvi. El 1950, prop de la meitat del preu de venda al públic dels aliments es feia servir per pagar l'agricultor o qualsevol altre productor de matèries primeres agrícoles i l'altra meitat corresponia al valor afegit. L'any 2000 el percentatge corresponent al producte bàsic havia caigut per sota del 20%. Així doncs, tot i que els agricultors, els ramaders i la resta de productors guanyen cada cop menys amb els seus productes, les empreses alimentàries poden mantenir els seus ingressos augmentant sense interrupció el valor afegit.»

Fonts:

1. Les dades són del llibre de John Connor The Food Manufacturing Industries: Structure, Strategies, Performance and Polices. Lexington Books. Pàg. 66: http://trove.nla.gov.au/work/22263342?selectedversion=NBD3245057
2. Les podeu trobar citades al llibre de Paul Roberts El hambre que viene. La crisis alimentaria y sus consecuencias. Ediciones B. Pàg. 88: http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/25361/El_hambre_que_viene

     
    
    
    

Massa crítica: 20 anys reivindicant la bicicleta

Les bicicletes no interrompem el trànsit: som trànsit. Amb aquesta idea al cap, el 25 de setembre de 1992 una cinquantena de ciclistes de San Francisco (EUA) van sortir a pedalar per la seva ciutat tot reivindicant l'ús de la bicicleta. La idea havia sortit després que un grup d'amics veiessin el documental The Return of the Scorcher de Ted White, on s'explicava que en algunes ciutats de la Xina on les normes de circulació no es respecten massa els ciclistes s'esperen als semàfors fins a ser uns quants i poder creuar les grans avingudes com un sol vehicle.
En sociologia es fa servir l'expressió massa crítica per denominar la quantitat mínima de persones necessàries perquè s'esdevingui qualsevol fenomen. És una idea treta de la física i que aquest grupet de ciclistes de San Francisco van adoptar per batejar el seu moviment. La idea és senzilla: un munt de ciclistes queden un cop al mes per passejar per la ciutat en bicicleta tots junts. Senzillament això: no és una manifestació, ni es talla el trànsit, ni hi ha cap confrontació entre ciclistes i cotxes o entre ciclistes i policia. Senzillament, es vol acostumar la resta de ciutadans a la idea que les bicicletes hi són per quedar-se i que tenen dret al mateix respecte que la resta de vehicles. És un esdeveniment festiu, pacífic i, sovint, familiar. 
El fenomen va explotar ràpidament. Al cap d'un any ja eren més de mil els ciclistes que participaven a les pedalades de San Francisco i actualment té lloc a prop de 400 ciutats de tot el món. Si vols saber si a la teva ciutat n'hi ha, consulta-ho en aquest web.
El mes passat va fer vint anys de la primera massa crítica, però no en fa tants que podem parlar, realment, de "massa crítica". Cada any hi participa més gent i cada cop hi ha més ciutadans, ciclistes o no, que entenen que la bicicleta no és només una joguina per a nens o un hobby de cap de setmana sinó que és un vehicle alternatiu més saludable, més econòmic i més respectuós amb el medi ambient que qualsevol altre.
Pedala cada dia, celebra-ho un cop al mes!

Fonts:

1. El documental The Return of the Scorcher (en anglès): http://www.youtube.com/watch?v=gF-ddhcnT-s
2. Què vol dir "massa crítica": http://es.wikipedia.org/wiki/Masa_cr%C3%ADtica_%28sociodin%C3%A1mica%29
3. On serà la propera?: http://criticalmass.wikia.com/wiki/List_of_rides   

   
    
    

Restaurants km0

A Espanya cada any importem 29.000 milions de quilograms d'aliments. És a dir, més de 700 kg anuals per habitant. Davant la salvatjada mediambiental que això suposa, no fa massa parlàvem en aquest blog de certs moviments que estan apareixent en diversos punts del món que aposten per un retorn al consum de proximitat. Es tracta, en definitiva, de consumir aquells productes que es cultiven o es fabriquen prop de casa, evitant així l'impacte ambiental que suposa el seu transport i reduint els problemes derivats de tenir agricultures de monocultiu als països del Tercer Món.
Aquest moviment ha rebut molts noms: quilòmetre zero (km0), dieta dels 100 quilòmetres (o de les 100 milles), consum local (local food), dieta baixa en CO2 o Locavore són els més coneguts, però n'hi ha més.  
Com qualsevol altre canvi en els nostres hàbits, la implantació del consum local en la nostra vida quotidiana no és fàcil i caldrà temps. Tot i que fa anys que se'n parla, és un canvi que ha dut a terme molt poca gent. Però a poc a poc va augmentant la massa crítica de consumidors que tenen en compte aquests valors a l'hora d'omplir el cistell de la compra.
Un dels actors importants en la implantació d'aquest "nou" model de consum (que no deixa de ser el que tenien els nostres avis) són els restaurants. En els últims anys una bona colla de bars i restaurants s'han sumat a aquest moviment i han fet una feina molt important a l'hora de divulgar-ne les virtuts i fer palès que qualsevol altre model és insostenible. Gràcies als restaurants km0 els ciutadans poden adonar-se que és possible fer una cuina excel·lent (en varietat i qualitat) sense necessitat de portar productes de l'altra punta del món. Des de bars d'entrepans fins a restaurants amb la cuina més sofisticada s'hi han unit.
Quan escollim un restaurant per anar a menjar tenim en compte una sèrie de factors: la qualitat, el preu, la situació, el local, l'amabilitat, l'habilitat dels cuiners, etc. A partir d'ara, potser podríem afegir-hi un nou factor a tenir en compte: que usin productes de consum local. Per ajudar-vos a fer la tria, podeu consultar algun d'aquests webs o llegir guies com aquesta, de Pol·len edicions, que inclou els 33 restaurants que han rebut el guardó Slow Food a Catalunya. Bon profit!

Restaurants km0:

• A Catalunya: http://restaurantskm0.wordpress.com/
• A Espanya: http://cocineros.slowfood.es/listado-de-restaurantes-y-cocineros-km-0-2010-11/
• Als Estats Units: http://www.eatwellguide.org/i.php?pd=Home
• A la resta del món: http://www.foodkm.com/foodkm/myweb.php?hls=1031

Fonts:

1. Post de Donant Dades sobre la importació d'aliments: http://www.donantdades.com/2012/05/aliments-del-mes-enlla.html
2. Post de Donant dades sobre el consum de proximitat: http://www.donantdades.com/2011/08/menjar-sense-fronteres.html
3. Guia A taula amb km0: http://www.pol-len.cat/products/a-taula-amb-km-0-guia-de-restaurants-km-0-de-catalunya-2012

    
    
    
    

Un exèrcit sense crisi

Fa unes setmanes vam publicar un post en què comparàvem les retallades en camions de bombers (i en la lluita contra els incendis en general) amb la compra per part de l'exèrcit de 772 camions militars amb un cost de 149 milions d'euros (sense iva). Sembla que la crisi no afecta al Ministeri de Defensa, i la compra de camions no és un cas aïllat.
En els últims dies, el Consell de Ministres ha aprovat un crèdit extraordinari de 1.782 milions d'euros per la compra d'armament. Això suposarà un increment del pressupost de Defensa del 28,21%: mentre es retallen els serveis socials, l'exèrcit no para de créixer.
Un altre exemple de com llencem aquests diners és la compra d'helicòpters militars NH90 anunciada pel Govern. La comanda inicial feta el 2006 era de 45 aparells, que finalment es reduiran a 38. Fa un parell de dies el rei Joan Carles va pilotar un d'aquests helicòpters per tal de presentar-lo en societat.
Cada aparell d'aquests té un cost de 25 milions d'euros. Això suposa una despesa de 950 milions d'euros per uns helicòpters que no faran cap servei útil a la societat. I mentrestant, per culpa de la crisi, les retallades en helicòpters civils augmenten fins al punt que Andalusia i les Balears s'han quedat sense cap helicòpter de rescat de muntanya. El motiu: no hi ha diners.

Fonts:

1. Post de Donant dades sobre la compra de camions militars: http://www.donantdades.com/2012/08/camions-contra-camions.html
2. El crèdit extraordinari de 1.782 milions d'euros: http://politica.elpais.com/politica/2012/09/07/actualidad/1347023720_054735.html
3. L'helicòpter NH90: http://www.armada.mde.es/ArmadaPortal/page/Portal/ArmadaEspannola/buques_unidades/prefLang_es/05_helicop_nh90--01_antecedentes_es
4. El rei fa un vol de prova: http://www.ara.cat/politica/rei-helicopter_0_775722560.html
5. Les retallades en helicòpters de rescat: http://desnivel.com/escalada-roca/retiran-los-helicopteros-de-rescate-de-bomberos-en-andalucia-y-mallorca-y-mas-problemas-en-alicante

    
    
    

Països megadiversos

En algunes zones del planeta hi ha més biodiversitat que en d'altres. Els llocs amb més densitat d'espècies no tenen per què ser les zones on més es protegeix el medi ambient, sinó que normalment té més a veure amb el tipus d'ecosistema. Les selves tropicals són els ecosistemes amb més biodiversitat: només a la selva amazònica hi viu una de cada deu espècies conegudes.
És per això que hi ha països que tenen una responsabilitat major a l'hora de protegir aquesta diversitat. Així ho va entendre el Centre de Monitoratge de la Conservació del Medi Ambient de l'ONU, que des de 1988 ha identificat 17 països als quals ha atorgat el títol de megadiversos. Són països amb un gran nombre d'espècies endèmiques: per ser qualificats com a tals han de tenir com a mínim 5.000 espècies de plantes endèmiques.

El continent que té més països megadiversos és Amèrica, amb 7:
Brasil
Colòmbia
Equador
Estats Units
Mèxic
Perú
Veneçuela

En segon lloc Àsia, amb 5:
Filipines
Índia
Indonèsia
Malàisia
Xina

En tercer lloc Àfrica, amb 3:
Madagascar
República Democràtica del Congo
República de Sud-àfrica

En quart lloc Oceania, amb 2:
Austràlia
Papua Nova Guinea

Europa no en té cap.

Fonts:

1. Biodiversitat: http://ca.wikipedia.org/wiki/Biodiversitat
2. La biodiversitat de la selva amazònica: http://wwf.panda.org/what_we_do/where_we_work/amazon/
3. El Centre de Monitoratge de la Conservació del Medi Ambient de l'ONU: http://www.unep-wcmc.org/
4. Els països megadiversos: http://www.biodiversitya-z.org/areas/26
5. Espècies endèmiques: http://ca.wikipedia.org/wiki/Endemisme

   
   
   
   

La diversitat lingüística de Nova Guinea

La nostra llengua pertany a la família de llengües indoeuropees, com el francès, el persa, l'urdú, el rus, el grec o el bengalí. És la família lingüística més parlada al món: la llengua materna de la meitat dels habitants del planeta pertany a aquest grup. Però de les prop de 7.000 llengües vives que hi ha al món, només un 6,5% (unes 450) pertanyen a aquesta família. És, relativament, una família amb poques llengües i molts parlants.
A l'illa de Nova Guinea hi passa tot el contrari: està plena de llengües que tenen pocs parlants. És la zona del planeta amb més diversitat lingüística, amb molta diferència, tot i que no arriba als vuit milions d'habitants.
Nova Guinea és la segona illa més gran del món després de Groenlàndia (Austràlia es considera un continent). Té 786.000 km2: la mida de Turquia o d'una vegada i mitja Espanya. La meitat occidental de l'illa pertany a Indonèsia i la meitat oriental és un estat independent des del 1975: Papua Nova Guinea.
Segons la publicació Ethnologue: Languages of the World, un dels principals referents en aquest camp, en aquesta illa s'hi parlen 1.073 llengües, 826 a Papua Nova Guinea i 257 a la part occidental de l'illa. Això significa més d'un 15% de les 6.909 llengües vives que té censades aquesta publicació arreu del planeta.
La major part d'aquestes llengües pertanyen al grup de llengües austronèsies i al grup de llengües papús, que són el segon i tercer grup lingüístic amb més llengües després del grup de llengües nigerocongoleses.
A Espanya tenim menys d'una dotzena de llengües autòctones, de les quals només cinc són cooficials. Però així i tot, a força gent li sembla que "tanta diversitat lingüística" és un problema. Què deuen pensar els habitants de Nova Guinea d'un país com el nostre?

Fonts:

1. Les llengües indoeuropees: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4f/IndoEuropeanTree.svg
2. L'illa de Nova Guinea: http://goo.gl/maps/TaC0h
3. Llistat de països per superfície: http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_pa%C3%AFsos_per_superf%C3%ADcie
4. Indonèsia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Indon%C3%A8sia
5. Papua Nova Guinea: http://ca.wikipedia.org/wiki/Papua_Nova_Guinea
6. Web de Ethnologue: Languages of the World: http://www.ethnologue.com/
7. Grup de llengües austronèsies: http://ca.wikipedia.org/wiki/Lleng%C3%BCes_austron%C3%A8sies
8. Grup de llengües papús: http://ca.wikipedia.org/wiki/Lleng%C3%BCes_pap%C3%BAs
9. Les llengües d'Espanya: http://ca.wikipedia.org/wiki/Lleng%C3%BCes_d%27Espanya

     
      
      
    

Camions contra camions

Espanya ha viscut un dels pitjors estius dels últims 20 anys pel que fa als incendis forestals. Les zones més afectades han estat València, Catalunya i les illes Canàries, però el foc ha cremat boscos a pràcticament totes les comunitats autònomes. El 12 d'agost, encara a la meitat de l'estiu, ja s'havien cremat 140.000 hectàrees. Per que us feu una idea: al món hi ha 67 països amb una superfície total més petita que el territori que s'ha cremat a Espanya aquest estiu.
Aquests incendis són fruit de diverses causes. D'una banda, uns quants anys plujosos seguits d'un hivern molt sec i un estiu molt calorós: l'escenari ideal per tenir el sotabosc molt espès, sec i a punt per encendre's. Però en aquesta tragèdia també hi tenen un paper important les retallades en bombers i en neteja de boscos que han dut a terme el govern central i alguns governs autonòmics. Només a València, la Generalitat ha retallat en 15 milions d'euros el pressupost de la lluita contra el foc.
Des dels diversos governs aquestes retallades es justifiquen amb la crisi: d'alguna banda cal retallar ara que hi ha menys diners. I probablement sigui veritat, però es pot escollir millor. El març passat, sense anar més lluny, el govern central va autoritzar la compra de 772 camions militars amb un cost de 149 milions d'euros (sense iva). Potser hauria estat més útil comprar camions de bombers, no?

Fonts:

1. Article al The Guardian sobre els incendis d'aquest estiu a Espanya: http://www.guardian.co.uk/world/2012/aug/22/cuts-blamed-deaths-spanish-wildfires
2. Els principals incendis d'aquest estiu a Espanya: http://www.greenpeace.org/espana/es/Trabajamos-en/Bosques/Incendios-forestales-en-Espana/
3.  El 12 d'agost s'havien cremat 140.000 ha: http://www.greenpeace.org/espana/es/Blog/ms-presupuestos-y-menos-demagogia-contra-los-/blog/41820/
4. Rànquing de països per superfície: http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_and_outlying_territories_by_total_area
5. Les retallades a València: http://politica.elpais.com/politica/2012/06/30/actualidad/1341074103_491294.html
6. Els camions militars que hem comprat: http://www.europapress.es/nacional/noticia-consejo-gobierno-autoriza-compra-772-camiones-militares-mas-149-millones-euros-20120309155558.html

    
    
    
    

El Lissom i el comerç mundial d'arròs

El comerç internacional de matèries primeres és molt complex i sovint s'escapa a la nostra comprensió. A vegades, la millor manera d'entendre com alguns productes arriben fins al consumidor és amb una bona història, com la de l'últim viatge del vaixell Lissom.
El Lissom, un vaixell especialitzat en transportar cereals, va sortir de la Xina a finals de la tardor del 2001 en direcció a Abidjan, el port més important de Costa d'Ivori i la segona ciutat més gran de l'Àfrica Occidental. A les seves bodegues hi duia un carregament de 22.000 tones d'arròs.
Però el 16 de desembre, quan passava prop de l'atol de Diego García, al mig de l'oceà Índic, es va declarar un incendi a la sala de màquines i la tripulació va ser desallotjada. Tot el vaixell va cremar però no es va enfonsar. Durant quatre dies, amb els motors destruïts i sense tripulació, va navegar a la deriva per l'oceà Índic. Al final, el foc es va apagar però el vaixell estava completament inutilitzat. Vaixells de l'US Navy de la base de Diego García el van remolcar durant 2.000 milles fins al port més proper: Maputo, la capital de Moçambic, on arribà el 12 de febrer del 2002.
El vaixell és inservible, però l'arròs encara és a les bodegues. Què n'han de fer? Els importadors locals d'arròs no volen que el vaixell descarregui a Maputo perquè una quantitat tan gran d'arròs faria caure els preus i inundaria els mercats locals sense que ells en poguessin obtenir beneficis. Al país hi falta arròs i els preus estan molt alts per a la majoria de la població, però el govern, pressionat pels importadors locals i per les multinacionals que negocien la importació d'arròs al país, ordena que el carregament marxi de Maputo. Durant un mes, a raó de 750 tones cada dia, els sacs d'arròs són carregats a l'esquena de camàlics cap a un altre vaixell.
Els propietaris del Lissom, la companyia Rustal Trading de Ginebra, asseguren que l'arròs està en perfecte estat i que serà venut a Abidjan tal i com s'havia previst. Però no és veritat: està fumat i socarrat, i s'ha començat a fer malbé després de tantes setmanes a les bodegues en mal estat del vaixell.   
A Durban, a la República de Sud-àfrica, el carregament passa a dos vaixells més petits que intentaran vendre'l per tota la costa africana. Però no serà fàcil, perquè tot i que cal vendre'l a un preu més baix perquè està en mal estat ningú no vol un arròs que farà baixar el preu de la resta d'estoc.
Ni tan sols la companyia propietària de l'arròs no té ganes de vendre'l perquè la baixada de preus també afectaria els seus negocis. El Lissom només és un dels 40 o 50 vaixells que cada any envien a l'Àfrica carregats d'arròs: això vol dir un 2% de la seva mercaderia anual. A més, l'assegurança cobreix la pèrdua.
Mentrestant, a Maputo la carcassa del Lissom serà remolcada fins al Pakistan per ser convertida en ferralla. Però això no passarà fins al 18 de maig, i durant tota la primavera el que queda del vaixell s'estarà al port. Durant aquest temps, alguns pescadors amb petites embarcacions s'apropen al vaixell i s'adonen que, al fons de les bodegues, hi ha quedat l'arròs que estava en tan mal estat que els propietaris no s'han volgut endur.
Entre 800 i 950 tones d'arròs cremat i podrit apareixeran, durant l'abril, als mercats de Matola, al sud del país. Aquest arròs no és apte pel consum humà, i uns mesos més tard els venedors seran portats a judici.
La major part de l'arròs del Lissom, fins i tot el que està en pitjors condicions, serà venut als mercats africans. Aquest cereal cada dia és més important per alimentar el continent, i els organismes públics encarregats de comprar-ne no miren massa la qualitat del que compren, sobretot si reben un sobre ple de diners de mans d'una gran companyia cerealística. En paraules d'un dels intermediaris d'aquests negocis, "donen a les persones el que no haurien donat al bestiar".

Fonts:

1. La història apareix al llibre de Jean-Pierre BORIS Le roman noir des matières premières: http://www.amazon.fr/Le-roman-noir-mati%C3%A8res-premi%C3%A8res/dp/2818501733/ref=dp_ob_title_bk/275-6901948-3295145
2. Una foto del vaixell cerealístic Lissom: http://www.shipspotting.com/gallery/photo.php?lid=1477425
3. Abidjan, a Costa d'Ivori: http://ca.wikipedia.org/wiki/Abidjan
4. L'atol de Diego García: http://ca.wikipedia.org/wiki/Diego_Garcia
5. Maputo, la capital de Moçambic: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maputo
6. Durban, a la República de Sud-àfrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Durban
7. La troballa d'arròs al fons de les bodegues: http://www.news24.com/xArchive/Archive/Moz-warns-against-wrecks-rice-20020424
8. L'arròs de Matola i el judici: http://allafrica.com/stories/200208070562.html