Esperant els diamants sintètics

Hi ha poques coses tan estúpides com gastar una petita fortuna comprant un diamant. Qui hagi entrat alguna vegada a una botiga de minerals i gemmes haurà vist que, pel preu d'una entrada de cine, pot comprar pedres tan boniques com els diamants. Pedres que, com el diamant, són temporals i es destrueixen fàcilment amb l'escalfor. I és que, tot i el que digui la publicitat, un diamant no és per sempre, i a més la seva bellesa està sobrevalorada. Però això és una opinió, i per tant, va a gustos. Com diu aquell acudit:

- Mira, una pedra preciosa!

- Però què dius! Si és un maó!

- Doncs a mi m'agrada...

Naturalment, cadascú és lliure de fer el que vulgui amb els seus diners, però ha de ser conscient que les seves accions com a consumidor no són neutres. El comerç de diamants és un dels factors més importants a l'hora de prolongar les guerres i conflictes en diversos països africans, i comprar diamants provinents d'aquest comerç és ajudar a finançar la guerra. L'1 de desembre del 2000, l'Assemblea General de l'ONU va reconèixer que els diamants en zones de conflicte serveixen per eternitzar les guerres en països com Angola o Sierra Leone, i des de llavors és un tema que apareix sovint als mitjans i fins i tot s'ha tractat en una pel·lícula  de Hollywood: Diamant de sang. Lluitar contra això és difícil, tot i que hi ha iniciatives molt lloables, com els intents d'exigir certificats de procedència a les empreses. El problema és que algunes d'aquestes empreses, com la sud-africana De Beers, la més important del món (i responsable de l'eslògan "un diamant és per sempre"), tenen tants interessos en aquests diamants barats que no només no fan res per evitar-ho sinó que sovint són els principals instigadors dels conflictes.

Però hi ha un altre camí per acabar amb aquest conflicte sagnant: la ciència. Des que al 1954 es va aconseguir fabricar el primer diamant sintètic, petit i de mala qualitat, la cursa per descobrir una manera de fabricar diamants de gran qualitat s'ha accelerat. El mètode més usat és el que s'anomena HPHT (High Pressure High Temperature), que consisteix a imitar la forma natural com es formen aquests cristalls, cristal·litzant el carboni a pressions de 50.000 o 60.000 bars i temperatures d'entre 1.300 1.600ºC. Més o menys, la temperatura i la pressió que hi ha a 200 quilòmetres de profunditat. Amb aquest mètode de seguida es van aconseguir petits diamants de mala qualitat, molt útils per a la indústria, que els fa servir com a abrasius. Però fins al 1970 no es va aconseguir fabricar un diamant gros i bonic, semblant als naturals, d'un pes d'un quirat (uns 200 mg).

Hi ha altres sistemes a banda de l'HPHT, com ara la deposició química de vapor (CVD), que tot i que fins fa poc es pensava que no es podria comercialitzar mai perquè és un mètode molt lent, des del 2005 ja hi ha una empresa que en fabrica i subministra al mercat internacional de diamants. Tot i que encara queda molt camí per aconseguir la perfecció absoluta, la identificació dels diamants sintètics, en alguns casos, ja només està a l'abast de laboratoris molt especialitzats. El temps en què un expert amb una lent d'augment es mirava un diamant i, per les imperfeccions i impureses, detectava si era fals o no, ha quedat enrere.

És a dir, que en pocs anys les "falsificacions" seran tan perfectes que ja no seran falsificacions; hi haurà diamants reals creats per les forces geològiques i diamants reals creats per l'home. Quan això sigui així, és possible que la passió pels diamants desaparegui i, amb ella, aquest comerç horrorós.

Si no es pot evitar que a la gent li fascini una cosa tan absurda com un diamant, com a mínim evitem que mori gent per aconseguir-los.

Fonts:

1. Theodore GRAY. Els elements. Una exploració visual de tots els àtoms coneguts de l'únivers. Editat per l'Institut d'Estudis Catalans, PUV i UAB: http://blocs.iec.cat/aiq2011/files/2011/03/Triptic_Els_elements.pdf
2. Informe de les Nacions Unides sobre els conflictes generats pels diamants: http://www.un.org/spanish/docs/comitesanciones/Diamond.html
3. La pel·lícula Diamant de sang: http://www.filmaffinity.com/es/film109220.html
4. De Beers, el líder mundial en comerç de diamants, amb un llarg historial promovent guerres i conflictes: http://es.wikipedia.org/wiki/De_Beers
5. Pàgina sobre diamants sintètics de l'IGE, l'Instituto Gemológico Español: http://www.ige.org/Como-comprar-un-diamante/Diamantes-Sinteticos
6. Què és un quirat:  http://ca.wikipedia.org/wiki/Quirat

    
    
     
      

Les ciutats més verdes del món

Foto original d'Ángel Hernández Gómez

En general, a tots ens agraden els rànquings. Són una manera superficial i simplista de conèixer la realitat, d'acord, però sovint serveixen per trencar esquemes i prejudicis. Avui us en volem presentar un de molt interessant, elaborat pel Programa de les Nacions Unides pels Assentaments Humans (UN-Habitat) en col·laboració amb la multinacional alemanya Siemens: l'Índex de ciutats verdes.

[Nota pels lectors més primmirats: és veritat que l'expressió "multinacional alemanya"és un oxímoron, però que empreses com Siemens patrocinin estudis sobre medi ambient tampoc no és un gran exemple de coherència]

L'estudi té en compte vuit punts per decidir l'estat de salut mediambiental d'una ciutat: les emissions de CO2, les condicions de salubritat, l'ús del sòl i el tipus d'edificació, els transports, la qualitat de l'aigua i de l'aire, la gestió de residus i les polítiques mediambientals que aplica l'administració. Recopilant aquestes dades s'han elaborat llistats de les ciutats més grans de cada continent i s'han classificat de més netes a més brutes. Llàstima que només en dos continents (Europa i Amèrica del Nord) els valors siguin numèrics, cosa que fa impossible comparar ciutats de continents diferents. A més, les dades de les ciutats d'Oceania encara no han aparegut (tot just fa un mes que s'han publicat les d'Àfrica), i ens quedem amb les ganes de saber què passa, per exemple, a Auckland i Wellington, les ciutats més grans de Nova Zelanda, que sempre acostumen a estar dalt de tot en aquest tipus de rànquings. Amb tot, és molt interessant entrar al seu web i donar-hi un cop d'ull.

A l'Àfrica, les ciutats més verdes són Accra (Ghana), Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i Casablanca (el Marroc), situades una a cada punta del continent. Les ciutats menys verdes són Dar es Salaam (Tanzània) i Maputo (Moçambic).

A Europa, per contra, les ciutat més verdes sí que estan en una zona concreta del continent, i us podeu imaginar on: Copenhaguen, Estocolm i Oslo. No falla. I les menys verdes també segueixen els patrons habituals: Kiev, Sofia i Bucarest. Madrid està a la posició número 12, just per sota de París i Londres i per sobre de Roma i Varsòvia.   

A l'Àsia, la ciutat més verda amb diferència és Singapur, seguida d'Hong Kong i Osaka. Les més brutes són Karachi (Pakistan), Bengaluru (Índia) i Hanoi (Vietnam).

A l'Amèrica Llatina, de les cinc ciutats més verdes, quatre són del Brasil: Curitiba, Belo Horizonte, Brasília i Rio de Janeiro. L'altra, que és la tercera del rànquing, és Bogotà. Les ciutats menys verdes del continent són Guadalajara, Lima i Buenos Aires, que encara que sembli un acudit fàcil treu molt mala nota en la qualitat de l'aire. 

Per últim, als EUA i al Canadà la ciutat més verda és San Francisco seguida de Vancouver, una de cada país. Les més brutes, Detroit, Saint Louis i Cleveland.

Fonts:

1. Web d'UN-Habitat presentant les dades sobre Àfrica de l'Índex: http://www.unhabitat.org/content.asp?cid=9584&catid=26&typeid=11&AllContent=1
2. Índex de ciutats verdes: http://www.siemens.com/entry/cc/en/greencityindex.htm
3. Un oxímoron: http://ca.wikipedia.org/wiki/Ox%C3%ADmoron

   
     
     
     

El mercat d'òrgans humans de Tondo

A principis dels anys 90, un rumor es va escampar arreu dels Estats Units. Una persona, normalment un home adult de classe alta, s'havia despertat en una habitació desconeguda d'hotel amb una gran cicatriu al costat del ventre i una nota on hi deia: "t'hem extret un ronyó; si vols viure, truca a l'hospital". Aquest rumor va córrer tant que, uns anys més tard, la policia de Nova Orleans es va veure obligada a desmentir-lo de forma oficial. Naturalment, es tractava d'una llegenda urbana.

Això no vol dir, però, que no es donin casos de robatoris d'òrgans en contra de la voluntat dels "donants", tot i que tenen una dimensió molt menor del que diuen les llegendes i alguns diaris sensacionalistes. No obstant això, hi ha casos provats, com el que va denunciar l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa del robatori de bebès a Ucraïna l'any 2005 o el denunciat per una monja espanyola a Moçambic.

Però a banda d'aquests casos relativament marginals, hi ha un altre mercat d'òrgans molt més estès i tàcitament permès. És el que passa a llocs com Tondo, un suburbi als afores de Manila, a les Filipines. Tondo és una de les àrees més pobres i superpoblades del planeta i alguns dels seus habitants, per sobreviure, han optat per vendre's un ronyó o una còrnia. Sally Gutiérrez, una directora espanyola de curtmetratges documentals, va rodar el 2009 un vídeo de 15 minuts amb entrevistes a alguns dels veïns del barri que havien cedit un òrgan a canvi d'entre 1.200 i 1.500 euros. Al documental, titulat Organ Market, es veu només una cara del negoci, la dels donants, però no apareixen els receptors ni els intermediaris, tot i que molts dels entrevistats expliquen que l'operació per extreure l'òrgan es va fer al Saint Luke's Hospital, el més important del país. És legal? Bé, tècnicament ho va deixar de ser el 2008, quan es va publicar una llei que prohibia el tràfic d'òrgans a les Filipines, però el documental és del 2009 i sembla que no ha canviat gran cosa. La pel·lícula es va rodar seguint unes investigadores de bioètica de la Universitat de les Filipines que pagaven un euro a cada donant a canvi de ser entrevistats. Al vídeo hi apareixen una dotzena de persones que han venut un ronyó o una còrnia, molts dels quals tenen greus problemes de salut; la dona d'un d'ells explica que els diners que van rebre amb prou feines cobreixen les medicines que s'ha de prendre el seu marit per tractar la insuficiència renal que pateix i que li impedeix fins i tot de caminar. Bona part dels entrevistats s'han gastat els diners en la compra d'un sidecar per poder treballar o bé en una casa de llautó nova, i uns quants fins i tot es consideren afortunats i exhorten a la gent del barri a fer-ho. Naturalment, hi haurà qui defensi aquest negoci pel fet que els donants ho fan voluntàriament i que ningú no els ha empès a desprendre's del seu òrgan, però qui ho faci no coneix el que és la pobresa extrema ni com de difícil és escapar de les seves mans, i no és capaç d'entendre que la necessitat pot portar fins a l'extrem de sentir-se afortunat en una situació tan horrible i inhumana.

Fonts:

1. Nota de la policia de Nova Orleans desmentint la llegenda urbana sobre el robatori de ronyons (1997): http://www.mardigrasday.com/police1.html
2. El tràfic d'òrgans d'Ucraïna: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/UE/confirma/robo/bebes/Ucrania/trafico/organos/elpporint/20050905elpepisoc_6/Tes
3. El tràfic d'òrgans a Moçambic: http://www.elmundo.es/elmundo/2007/03/04/solidaridad/1172981284.html
4. El districte de Tondo, a la ciutat de Manila, a les Filipines: http://es.wikipedia.org/wiki/Tondo_%28Filipinas%29
5. Sally Gutiérrez, la realitzadora del documental: http://www.hamacaonline.net/autor.php?id=84
6. Organ Market, documental de 15 minuts sobre el tràfic d'òrgans a Tondo: http://www.hamacaonline.net/obra.php?id=814
7. L'hospital Saint Luke, el més important de les Filipines, on es fan part de les extraccions: http://www.stluke.com.ph/
8. El març de 2008 es va aprovar una llei que il·legalitzava el tràfic d'òrgans a Filipines: http://archive.arabnews.com/?page=4&section=0&article=124049

   
   
   
    

Els boscos d'Europa

El 2011 ha estat l'any internacional dels boscos i, gràcies a aquesta iniciativa de les Nacions Unides, als mitjans se n'ha parlat una mica. Pel que hem pogut llegir al llarg de l'any, sembla que als boscos d'Europa i d'Amèrica del Nord no els va malament, sobretot si ho comparem amb els de la resta de continents, on la desforestació augmenta a velocitats alarmants i els boscos primaris, aquells que mai no han estat explotats ni influenciats per l'ésser humà, estan en perill d'extinció. Algunes dades: Amèrica Llatina i el Carib, amb el 57% dels boscos primaris del planeta, són les zones on la desforestació és més forta, amb desenes de milers d'hectàrees de bosc talades cada any per convertir-les en zones agrícoles; a l'Àfrica i l'Àsia, tot i que les zones protegides i els parcs naturals augmenten, el bosc autòcton desapareix ràpidament; la Xina, l'Índia i el Vietnam planten boscos nous per substituir els primaris, però la biodiversitat i la qualitat d'aquests boscos joves no té res a veure amb la d'un bosc vell. A Europa, per contra, els boscos augmenten; i el país on més augmenten, segons la FAO, és Espanya, amb 118.500 hectàrees noves de bosc cada any. Això, com a mínim, és el que diuen les estadístiques. Però mirem-nos-ho amb una mica més de cura i veurem que hi ha gat amagat.

Per començar, les estadístiques compten els grans boscos de Rússia, que s'estenen fins als confins d'Àsia, com a boscos europeus. Aquests boscos, que ocupen 800 milions d'hectàrees, representen el 80% dels boscos d'Europa, és a dir, que la major part dels boscos "europeus" estan fora d'Europa. Comencem bé. La resta de països tenen masses forestals molt més petites: Suècia, amb 28 milions d'hectàrees, Finlàndia amb 22 i Espanya amb 18,5 són els següents a la llista de països amb més massa forestal, unes xifres molt més modestes. Una part del creixement de la massa forestal europea s'atribueix a les repoblacions dels anys 40 a 60 i a l'expansió natural dels boscos cap a zones agrícoles abandonades o cap a prats de muntanya on, amb la desaparició dels ramats que arrencaven els plançons, els arbres ho han colonitzat tot. I sí, aquest és un fenomen important al medi rural europeu, però sembla que la part del lleó se l'enduen els cultius forestals, que és la manera com realment augmenta la massa d'arbres al continent. Segons alguns observadors, la FAO fa malament comptant els cultius de pins, xops i eucaliptus com a boscos, perquè encara que siguin arbres no tenen cap de les característiques d'un bosc. Tenen molt poca diversitat (un sol tipus d'arbre, poca vegetació al subsòl i pràcticament cap animal) i, per la forma de talar-los, no ajuden a fixar el sòl com la resta de boscos. A més, són plantacions joves que es tallen de seguida que els arbres tenen la mida justa per treure'n profit i fer-ne paper o fusta de mala qualitat. Aquestes plantacions, doncs, s'haurien de comptar com a zona agrícola, no com a forestal. I s'hauria d'especificar que el creixement forestal europeu es basa, clarament, en aquest model de cultiu. 

L'altra raó per la qual no és gaire prudent atribuir-nos una bona gestió de boscos en comparació amb altres continents és que seria molt hipòcrita. Els dos principals consumidors de fusta tropical del món són, curiosament, els EUA i la Unió Europea. I el mateix passa amb els productes que es conreen als monocultius guanyats a base de desforestar Amèrica del Sud, l'Àfrica i l'Àsia: s'hi planta soja per engreixar el bestiar que ens mengem nosaltres, cotó, lli i cuir per la nostra roba, cereals, palma i remolatxa per fer biocombustibles pels nostres vehicles, etc. És a dir, que els qui estem desforestant el planeta som els consumidors dels països rics, no els habitants de l'Amazònia, de les selves tropicals africanes o dels boscos del sud-est asiàtic. Com a mínim, no donem lliçons sobre com gestionar els boscos amb l'excusa que els nostres estan relativament sans. 

La solució, segons llegim en aquest informe conjunt de Greenpeace, Ecologistas en acción, SEO Birdlife i WWF sobre els problemes dels boscos europeus, passa per gestionar millor els nostres boscos, d'on podríem treure molta més fusta i biomassa de la que en traiem actualment, cosa que ens permetria importar-ne menys, desforestar menys boscos tropicals i evitar incendis als nostres boscos, que cremen perquè no estan ben gestionats. A Espanya, per exemple, el foc arrasa cada any una superfície de 150.000 ha. I també, per ser coherents, podem reduir el consum dels productes derivats de la desforestació del Tercer Món, com per exemple la carn.

Fonts:

1. Article optimista sobre els boscos espanyols: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Presumamos/bosques/elpepusoc/20110415elpepusoc_7/Tes
2. Bosc primari: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bosc_primari
3. Informe de la FAO "El estado de los bosques del mundo" (2011):   http://www.fao.org/docrep/013/i2000s/i2000s.pdf
4. Informe de WWF España "Bosques españoles: los bosques que nos quedan y propuestas de WWF para su restauración" (2009): http://assets.wwfspain.panda.org/downloads/gap.pdf
5. Informe conjunt de Greenpeace, Ecologistas en acción, SEO Birdlife i WWF "La UE ante los problemas de los bosques europeos" (2010): http://awsassets.wwf.es/downloads/documento_conjunto_conf_bosques_valsain_6_7_abril_.pdf
6. Article de Donant dades sobre el consum excessiu de carn: http://www.donantdades.com/2011/04/sobrevivim-gracies-als-vegetarians.html

L'antropocè: quan les eres geològiques les fem nosaltres

S'acaba el 2011 i comença el 2012, però podria començar demà passat o d'aquí tres mesos, perquè tot i que els nostres anys corresponen a la durada d'una revolució del nostre planeta al voltant del Sol, el punt d'inici és absolutament aleatori. O podríem comptar amb el calendari islàmic, i seríem al 1433, o amb el calendari nepalès, i seríem al 2068, o amb qualsevol dels calendaris que encara s'usen actualment. I també podríem ser a l'any 3517 si encara comptéssim com els romans o a l'any 256 si comptéssim, segons una predilecció personal, a partir del naixement de Wolfgang Amadeus Mozart. El que sí que és cert és que els anys, els comptem com els comptem, són una manera molt interessant de posar ordre al probablement infinit oceà del temps. Per ordenar períodes més llargs, com ara el temps que ha passat des de la invenció de l'escriptura fins ara, els historiadors han donat nom a diverses èpoques com ara l'edat mitjana, el Renaixement, l'antiguitat o l'època moderna. Per períodes anteriors de l'evolució de la nostra espècie fem servir termes com neolític o paleolític. Però per estudiar la història del nostre planeta i de l'univers aquests períodes són massa curts i ens serveixen de poc. Quan volem parlar de lapses de temps realment grans fem servir els eons, les eres i els períodes. El cambrià (542 milions d'anys a 488 Ma) és el període on es va produir l'explosió de vida més important de la història, amb l'aparició dels organismes pluricel·lulars; durant el permià (fa 251 Ma) es va produir la tercera extinció massiva d'espècies, la més important fins ara; durant el triàsic, el juràssic i el cretaci (entre 250 i 65 Ma) els dinosaures van dominar el planeta.
Actualment, i seguint aquesta nomenclatura, ens trobem a l'holocè, que va començar fa 11.000 anys, al final de l'última glaciació, i que ha vist com els humans descobríem l'agricultura i... bé, la resta de coses que hem fet des de llavors. Però no tothom hi està d'acord. Fa uns anys, el premi Nobel de química Paul Crutzen va proposar una idea força polèmica però que amb el temps va guanyant adeptes: des de la revolució industrial, l'holocè s'ha acabat i hem entrat a l'antropocè, l'era dels humans. I això no és perquè ens creiem el melic del món sinó perquè en els últims anys la nostra activitat ha modificat el planeta fins al punt d'afectar la resta d'espècies vives i tots els ecosistemes on viuen.
Les dades parlen per si soles, i n'hi ha prou amb donar un cop d'ull a aquests gràfics per entendre per què hi ha tanta gent que defensa aquesta nova nomenclatura. En pocs anys, l'impacte de la nostra espècie sobre el planeta s'ha disparat: s'ha disparat la població, la urbanització dels espais, la concentració de CO2, metà i òxid nitrós a l'atmosfera, el consum de fertilitzants i pesticides, les inundacions, l'ús d'aigua potable, la desforestació, la contaminació de rius i llacs, el consum de fusta, minerals i combustibles fòssils i l'extinció d'espècies. Aquests canvis són tan profunds que afectaran la vida al planeta durant mil·lennis, fins i tot si som prou intel·ligents com per posar-hi fre i evitar una catàstrofe.
Si no hi fem alguna cosa, d'aquí milions d'anys les espècies intel·ligents que estudiïn el nostre planeta definiran l'antropocè com l'era de la sisena extinció massiva, com si es tractés d'un nou permià.

Fonts:

1. Llistat de calendaris en ús actualment: http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_calendars
2. El Nobel de química Paul Crutzen, especialista en el forat de la capa d'ozó: http://ca.wikipedia.org/wiki/Paul_Jozef_Crutzen
3. Globaïa, una interessantíssima web plena de dades sobre l'antropocè: http://www.globaia.org/en/anthropocene/
4. Els gràfics que demostren l'augment exponencial de l'impacte de la nostra espècie: http://www.globaia.org/en/anthropocene/the_anthropocene_igbp_globaia.jpg
5. Les extincions massives: http://ca.wikipedia.org/wiki/Extinci%C3%B3#Extincions_massives