Les llistes de llibres prohibits

Des que hi ha llibres hi ha tarats que els destrueixen. I fins i tot, tarats que destrueixen els seus autors perquè no en puguin escriure més ni difondre el que ja han escrit. La història de la destrucció de llibres és llarga i vergonyant, i hi ha molts estudiosos que s'han dedicat a recórrer aquest conjunt d'estupideses i barbaritats. Pels qui hi estiguin interessats, una bona introducció és la Historia universal de la destrucción de libros, de l'excèntric i curiosíssim historiador Fernando Báez. Hi trobareu els incendis que han patit les biblioteques d'Alexandria, Pèrgam, Babilònia, Roma, Grècia i la Xina, o la destrucció de llibres a Bagdad des de la invasió de Genguis Khan fins a la de George Bush, passant per la crema de llibres (i d'autors) durant la Contrareforma.
Però a banda de la destrucció, una altra manera (més subtil però igualment pràctica) d'evitar que es llegeixi un llibre és prohibir la seva lectura incloent-lo en una llista de llibres prohibits. De totes les llistes que s'han fet fins ara la més coneguda és, sens dubte, l'Index librorum prohibitorum, el llistat de llibres prohibits de l'Església catòlica. No és un llistat medieval, com s'acostuma a dir, sinó que es va començar a publicar durant el Concili de Trento, l'any 1559. Per què no s'havia fet abans? Bé, de llibres prohibits per l'Església ja n'hi havia hagut, però segurament no calia una llista perquè fins a l'expansió de la impremta tampoc no hi havia tants llibres ni tanta gent que els pogués llegir. A més, la idea original d'aquest llistat era frenar la divulgació de la Reforma protestant que en aquells anys s'expandia per Europa, motiu pel qual es va fer el concili.
Un altre equívoc sobre l'Índex: en realitat no incloïa tots els llibres que l'Església considerava que no s'havien de llegir, sinó només aquells en què hi havia la possibilitat que els lectors no s'adonessin que eren contraris a la doctrina de l'Església. Els llibres dels autors ateus o hostils al catolicisme eren bandejats ipso facto, sense necessitat de ser inclosos a l'Índex. El 1948, quan es va publicar l'última edició, hi havia 4000 títols a l'Índex. Una ullada al llistat (teniu el link al final) dóna una idea del tipus de llibres que hi havia: bona part de les grans novel·les del segle XIX hi són representades. Els motius? Sexe explícit (o el que els redactors de l'Índex consideraven sexe explícit, però que els adolescents d'avui considerarien carícies infantils per avorrir les cabres), comportaments no del tot cristians dels protagonistes, idees polítiques "equivocades", etc. Durant uns anys i fins el 1961 encara es van anar afegint llibres al llistat, però el 1966 es va abandonar definitivament.
Vist això, sembla que els llistats de llibres prohibits siguin cosa del passat... però no és ben bé així. Un exemple: en aquesta web d'exmembres de l'Opus Dei hi ha un llistat dels llibres prohibits per la prelatura, amb codis segons si el llibre es pot llegir sense problemes, amb permís especial de la delegació o està absolutament prohibit i només es pot llegir amb un permís del pare prelat. A més, inclou una sèrie de fitxes de lectura d'uns quants centenars de llibres, prohibits o no, sobre els aspectes morals i doctrinals de cada un d'ells. No sé si tenen algun efecte entre els fidels, però en mi sí: gràcies a aquests centenars de fitxes he passat dues apassionants nits en blanc.
De totes maneres, hi ha casos molt més greus que aquest ja que, en definitiva, a l'Opus Dei hi entra qui vol i qualsevol és lliure d'abandonar-lo quan li vingui de gust. Però quan la censura prové de les administracions públiques, fins i tot de les de països democràtics, la cosa canvia. D'exemples n'hi ha molts, com ara els que podeu veure en aquest mapa dels EUA en el qual l'American Library Association (ALA) ha marcat 348 casos de llibres prohibits per ajuntaments, biblioteques públiques, consells escolars, etc. Els motius són diversos, però abunden els casos de llibres prohibits per presentar personatges homosexuals o ateus. D'altres, tenen motius més "raonables": contenen comentaris racistes o sexistes. Però amb aquest criteri, bona part de les grans obres de la literatura universal haurien de ser prohibides. És absurd, i cap llibre hauria de ser prohibit per més fastigós que ens sembli el seu contingut. Seguint aquest raonament, l'ALA va crear, el 1982, la Setmana dels Llibres Prohibits, que se celebra cada any als Estats Units i que té com a objectiu donar veu i presència als llibres que, per una raó o una altra, han estat prohibits. I és que, com diu el lingüista Noam Chomsky, "si no creiem en la llibertat d'expressió per a les persones que menyspreem, no creiem en ella en absolut".

Fonts:

1. Fernando BAEZ. Historia universal de la destrucción de libros: http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/8996/Historia_universal_de_la_destruccion_de_los_libros
2. L'última versió de l'Index librorum prohibitorum, de 1948: http://www.cvm.qc.ca/gconti/905/BABEL/Index%20Librorum%20Prohibitorum-1948.htm
3. El Concili de Trento on es va aprovar l'Índex i altres mesures contrareformistes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Concili_de_Trento
4. La Reforma protestant: http://ca.wikipedia.org/wiki/Reforma_Protestant
5. Els llistats de llibres prohibits de l'Opus Dei: http://www.opus-info.org/index.php?title=%C3%8Dndice_de_libros_prohibidos
6. Mapa de llibres prohibits als EUA: http://maps.google.com/maps/ms?ie=UTF8&hl=en&oe=UTF8&source=embed&t=h&msa=0&msid=112317617303679724608.00047051ed493efec0bb8&ll=38.68551,-96.503906&spn=32.757579,56.25&z=4
7. Web de l'American Library Association: http://www.ala.org/advocacy/banned
8. La Setmana dels Llibres Prohibits: http://www.bannedbooksweek.org/

   
    
    
    

Contaminació global i aneguets de goma

Foto original: Kim Steele
 

Quin és el país del món que contamina més? Una recerca ràpida d'aquest tema en qualsevol buscador d'Internet ens donarà com a resultat dotzenes de rànquings fets per organitzacions de fiabilitat variable, en els quals els resultats sempre són diferents. I és que aquesta pregunta té tantes variables que no és fàcil de contestar. Si els resultats són per habitant, surten uns països, però si es té en compte la contaminació total de cada país, només apareixen els països més grans; si es calcula en emissions de CO2 no surt el mateix que si es calculen les emissions d'altres gasos; si parlem de residus sòlids, la cosa torna a canviar, de la mateixa manera que si el que es calcula són els fertilitzants i pesticides de l'agricultura, o els productes químics de la indústria o els residus nuclears dels (relativament pocs) països que tenen centrals en funcionament.

Què en podem extreure, d'això? Que fins i tot els rànquings de contaminació més ben fets, com el que fa el CARMA (Carbon Monitoring for Action) sobre els països que emeten més CO2 a l'atmosfera, no tenen en compte una cosa evident: que la contaminació és un fenomen global que afecta tot el planeta alhora, i que no té massa sentit buscar petites solucions locals per frenar-la.

Una bona manera d'entendre com de global és la contaminació és la història dels aneguets de goma del professor Curtis Ebbesmeyer. Aquest oceanògraf està especialitzat en els moviments dels corrents marins, i fa anys que, amb alguns companys, posa a punt un programa d'ordinador que ens ajudi a entendre com funcionen aquests corrents. El problema és que les boies que fan servir els oceanògrafs per estudiar la deriva de les masses d'aigua tenen un preu molt elevat (fins a 1.650€ cadascuna) perquè porten una sèrie de dispositius de medició i de rastreig per satèl·lit per saber exactament on són a cada moment, i això fa que n'hi hagi poques i que les dades amb les que treballen els oceanògrafs siguin insuficients. Però la cosa va canviar el gener del 1992, quan un vaixell portacontenidors provinent de Hong Kong que es dirigia als EUA va perdre uns contenidors enmig del Pacífic i tota la càrrega se'n va anar a l'aigua. En total, 29.000 joguines de banyera es van dispersar, flotant, per l'oceà. Aneguets grocs, castors vermells, granotes verdes i tortugues blaves com les que podeu veure en aquesta foto, sobre el braç del simpàtic oceanògraf. Uns mesos més tard, al novembre d'aquell any, els primers aneguets arribaven, arrossegats pels corrents del Pacífic Nord, a les costes d'Alaska. La notícia va aparèixer en alguns mitjans i a l'oceanògraf se li va encendre la llumeta: ja tenia una manera barata de recopilar dades sobre els corrents marins. Va avisar al personal de costes i ports de tot el món, va donar algunes entrevistes a diaris i es va posar a esperar a que algú trobés més aneguets. I no va haver d'esperar molt. Durant anys, els aneguets han anat apareixent en diversos punts del planeta, i Ebbesmeyer ha anat recopilant les dades del seu llarguíssim viatge. Els aneguets grocs i els castors vermells han perdut el color i ara són blancs, però les granotes verdes i les tortugues blaves segueixen en bon estat. Coses de les radiacions solars.

Gràcies a la col·laboració de guardacostes, mariners, responsables dels ports o simples ciutadans que passegen per la platja, s'ha pogut reconstruir el viatge. Se sap que, de seguida de l'accident, el grup es va dividir en dos. Una part va seguir la costa americana cap al sud, vorejant les immenses illes de plàstic de què parlàvem fa unes setmanes, i el 1994 ja havia arribat a les costes d'Austràlia i Indonèsia. L'altra meitat va pujar cap al nord, es va quedar atrapada al gel de l'oceà àrtic durant cinc anys (del 1995 al 2000) i, després d'una llarga deriva, va anar a parar a l'Atlàntic Nord. El 2000 ja tocaven les costes atlàntiques del nord dels EUA (de Maine a Massachusetts), i el 2003 ja havien arribat a les illes Hèbrides, a la costa oest d'Escòcia. El 2007, després de 15 anys de viatge, els primers aneguets van decorar les platges britàniques, i a final d'any ja s'esperava la seva arribada a les costes de Galicia. Avui, a principis del 2012, hi ha pocs llocs al món que no hagin visitat.

Naturalment, els aneguets no són els únics objectes que han viatjat arrossegats per la marea i han estat usats pels oceanògrafs per entendre com funcionen els corrents marins. El 1997, cinc milions de peces de Lego van caure a l'oceà i segueixen, des de llavors, a la deriva. El mateix va passar el 1990 i el 2002 amb 80.000 i 33.000 parells de sabatilles Nike. I això són només alguns exemples: es calcula que, cada any, entre 2.000 i 10.000 contenidors cauen a l'aigua i perden la càrrega. I no només els objectes són arrossegats per la marea. Els productes químics o el petroli dels vessaments també recorren el món i s'escampen per tot arreu. I fins i tot la contaminació de terra ferma, que es filtra als rius i als aqüífers, acaba sovint al mar: pesticides, productes industrials, restes líquides dels abocadors d'escombraries...

La contaminació és un fenomen global, i cal tractar-la globalment. Si no, per més net que tinguem el jardí de casa en patirem les conseqüències.

Fonts:

1. Rànquing d'emissions de CO2 per país fet per Carbon Monitoring for Action (CARMA): http://carma.org/region
2. L'oceanògraf Curtis Ebbesmeyer: http://ca.wikipedia.org/wiki/Curtis_Ebbesmeyer
3. Un exemple de com són aquestes sofisticades boies: http://www.ocean-net.info/instrumentacion/LinkQuest/ADP_Flowquest.htm
4. Una foto dels animalons de plàstic: http://oceanmotion.org/html/research/ebbesmeyer.htm
5. Post de Donant dades sobre les illes de plàstic del Pacífic: http://www.donantdades.com/2011/10/illes-de-plastic.html
6. L'arribada a la Gran Bretanya: http://www.dailymail.co.uk/news/article-464768/Thousands-rubber-ducks-land-British-shores-15-year-journey.html

   
   
   
   

Comerç just al Pirineu: la llana d'ovella xisqueta

Quan sentim a parlar de comerç just pensem sempre en les relacions comercials entre països del Nord i països del Sud, entre consumidors rics i productors pobres. Resumint, el comerç just és la recerca d'unes condicions dignes en el comerç dels productes dels països pobres, pagant salaris decents, no acceptant mà d'obra infantil ni esclava, procurant que els diners vagin a parar als productors locals i no a les empreses intermediàries, assegurant-se que la producció respecti el medi ambient, etc. Actualment, la major part del comerç mundial està molt lluny de ser just, i la prova és que moltes de les zones més pobres del planeta i els punts on es concentra la fam al món són zones agrícoles que, en principi, haurien de poder viure del que produeixen. La culpa és dels mercats internacionals i de les grans empreses que compren els productes agrícoles bàsics a preus de misèria, sí, però també dels consumidors que, quan anem a comprar, busquem el preu més baix sense que ens importin massa les condicions en què ha estat produït el que comprem. Si podem comprar un jersei per 5 o 10 €, millor que pagar-ne 40. Però si és tan barat és perquè els productors de la llana, el cotó o el lli cobren preus de misèria o perquè els treballadors de la indústria tèxtil que l'ha confeccionat viuen en condicions infamants. O totes dues coses alhora, que és el més corrent. I per tant, el ramader que intenta vendre la llana a una empresa que practiqui el comerç just es trobarà que aquesta llana no té pràcticament demanda perquè als mercats dels països rics poca gent vol pagar el que costa.
Aquest problema, però, no és exclusiu dels productors dels països pobres. Als països rics també hi ha molts sectors que no poden competir amb els preus rebentats dels mercats internacionals i pràcticament han desaparegut. Un exemple molt clar és la indústria tèxtil europea, que fa un segle que està en crisi i ara, amb l'entrada de productes tèxtils xinesos, pràcticament ha desaparegut. I no només han desaparegut les fàbriques, sinó també els productors de les matèries primeres: la llana, el cotó, el lli o el cànem.
Al Pirineu català, un cas molt evident d'aquesta desaparició és l'ovella xisqueta, una raça autòctona amb facilitat per sobreviure en ambients freds i durs com el Pirineu i que dóna una llana i una carn de qualitat. En els últims decennis la seva població ha disminuït molt, sobretot perquè la seva llana no pot competir als mercats internacionals i, des del 1980, els pastors només treuen beneficis de la carn, perquè la llana no els la compra ningú. Aquesta pèrdua de valor de l'ovella xisqueta va convertir un sector que, tot i la duresa de la feina, es guanyava prou bé la vida, en un ofici sense massa futur. Els fills dels pastors, des de fa una generació, acostumen a abandonar l'ofici per dedicar-se a altres coses més ben pagades, motiu pel qual l'any 1995 la raça xisqueta va ser catalogada com a raça en perill d'extinció.
Però aquest procés de desaparició, que en molts casos és imparable, en el cas de la xisqueta pot tenir solució. Es tracta d'aplicar el concepte de comerç just a la llana de la xisqueta i conscienciar els consumidors que l'augment de preu del producte final està justificat. En altres paraules, que l'atractiu que perd per culpa del preu el recuperi pel valor social i ambiental: comprar productes fets amb aquesta llana permet mantenir la ramaderia al Pirineu, ajuda a salvar l'espècie de l'extinció, protegeix el paisatge (les ovelles són un dels millors agents forestals imaginables a l'hora de conservar el sotabosc i evitar la desaparició dels prats alpins), potencia el comerç local i de proximitat per comptes d'importar la llana de l'altra punta del món, redueix l'impacte ambiental del transport, evita el despoblament de l'alta muntanya, etc. Amb aquesta idea al cap, una sèrie d'associacions que treballen per donar vida al sector primari del Pirineu han creat l'Obrador Xisqueta, que serveix d'enllaç entre 21 explotacions d'ovelles del Pirineu i una sèrie d'artesans que manufacturen la llana. Entre tots, i sense sortir del Pirineu, aconsegueixen cobrir totes les baules de la cadena: des del pastor, que cobra un preu just per la llana, fins a la botiga virtual on es venen els productes (que també es poden trobar a unes quantes botigues arreu del país), passant per la formació professional als artesans i artesanes o tallers educatius. Per garantir que no es perdi l'ofici de pastor també han engegat altres iniciatives, com l'escola de pastors, que en les seves quatre edicions ja ha incorporat més de 40 persones al sector. 
L'objectiu de salvar la ramaderia del Pirineu no és només una qüestió de nostàlgia. El bestiar és un element vertebrador del paisatge i de la gent que hi viu, i un dels millors mecanismes per evitar el despoblament de l'alta muntanya i el trencament d'una tradició que es manté sense talls des del neolític. Quines altres manifestacions de la nostra cultura coneixeu que tinguin milers d'anys?

Fonts:

1. Comerç just: http://ca.wikipedia.org/wiki/Comer%C3%A7_just
2. L'ovella xisqueta: http://xisqueta.bigcartel.com/caracteristiques-de-la-llana
3. Web de l'associació Obrador Xisqueta: http://www.obradorxisqueta.cat/
4. Botiga virtual de productes fets amb llana d'ovella xisqueta: http://xisqueta.bigcartel.com/
5. L'escola de pastors del projecte Grípia: http://www.projectegripia.cat/

   
    
    
     

Un món lliure de cotxes

Fins no fa massa, quan algú que caminava pel carrer sentia l'expressió "aigua va!" sabia que havia d'arrencar a córrer si no volia acabar ruixat amb l'aigua bruta, els pixats o alguna cosa pitjor que sortís volant per la finestra d'algun veí. En alguns pobles i barris espanyols, aquest crit encara se sentia a finals dels anys 50, i és que la universalització del clavegueram és una cosa molt més recent del que ens pensem. Naturalment, si el projectil no impactava en un vianant i queia a terra, no hi havia ningú que s'encarregués de netejar-ho i es quedava allà, junt amb els excrements de gossos i cavalls, fins que s'assecava i algú ho recollia per fer-ho servir com a adob o combustible o fins que una pluja forta s'ho enduia tot carrer avall. Quina olor devien fer els carrers, en altres temps? Sovint, les novel·les històriques, quan descriuen les ciutats antigues, parlen de l'olor de les espècies, dels productes dels mercats, de les flors dels balcons... desenganyem-nos, les ciutats antigues feien pudor de merda, de pixats, d'aigües estancades i d'excrements d'animal. D'acord, no és una visió gaire romàntica, però s'adiu més amb la realitat que moltes de les imatges que ens en haguem pogut fer. 

Vist això, podríem pensar que hem tingut sort de néixer en l'època que hem nascut i haver-nos estalviat aquestes olors i aires viciats. Res més fals. I és que resulta que respirem l'aire més brut que mai s'ha respirat des que vivim en ciutats, i bona part de la culpa és dels rius de cotxes que inunden els nostres carrers. Hem canviat els rius de llot i merda que ocupaven el centre dels carrers pels rius de fum, soroll i cotxes que ocupen els carrers sencers, deixant petites franges als marges per a les persones. Hem cedit el nostre espai als vehicles, i no en som del tot conscients.

Bé, hi ha molta gent que sí que n'és conscient. Des de fa uns anys, algunes d'aquestes persones s'estan unint en el que s'anomena Carfree Movement, una xarxa de persones i organitzacions que consideren que els cotxes dominen excessivament les ciutats modernes i que cal reduir o eliminar el seu ús per tal de tornar els carrers i les places a les persones. Editen una revista, fan xerrades i conferències, potencien el transport públic, la bicicleta i l'anar a peu, ofereixen alternatives tècniques als arquitectes i urbanistes que es dediquen a pensar les ciutats i, en definitiva, es dediquen a imaginar com seria el món si no estiguéssim envaïts pels nostres propis cotxes.

Pot semblar una mica exagerat, però només cal tenir en compte un parell de dades per adonar-se que no. Com per exemple, que en algunes ciutats el 60% de la superfície està destinada als cotxes; o que el transport suposa, als països de l'OCDE, el 60% del consum de petroli (un 68% als EUA); o que al 1950 hi havia 70 milions de cotxes al món, al 1994 n'hi havia 630 milions i, si seguim amb aquest creixement, el 2025 n'hi haurà més de mil milions. 

Potser, en un futur no molt llunyà, els habitants del planeta posaran cara de fàstic quan els expliquin que a principis del segle XXI els carrers estaven plens de cotxes que treien fum i que, a vegades, costava respirar quan caminaves pel carrer; i que els cotxes ho envaïen tot, carrers, places i voreres, i que les persones havien de conviure-hi sense poder-hi fer res. És probable, fins i tot, que posin la mateixa cara de fàstic que posem nosaltres quan pensem en l'"aigua va!" i que, com nosaltres, no entenguin com es podia viure en un món tan brut sense fer res per arreglar-ho.

Fonts:

1. Article de Felipe González on recorda "l'aigua va!" durant la seva adolescència en un barri de Sevilla: http://www.elpais.com/articulo/opinion/Agua/va/elpepiopi/20080422elpepiopi_4/Tes
2. Contaminació atmosfèrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Contaminaci%C3%B3_atmosf%C3%A8rica
3. Web de la xarxa sense cotxes (World Carfree Network): http://www.worldcarfree.net/catalan.php
4. Revista Carbusters.org, la revista del moviment sense cotxes: http://carbusters.org/international/catalan/
5. L'OCDE: http://ca.wikipedia.org/wiki/Organitzaci%C3%B3_per_a_la_Cooperaci%C3%B3_i_el_Desenvolupament_Econ%C3%B2mic