Què en saps, sobre l'Àfrica?

Àfrica apareix molt sovint als mitjans, però normalment el que ens n'arriba és la part negativa: la fam, la guerra, l'explotació dels recursos naturals, la corrupció, les dictadures o els abusos contra els drets humans. I sí, tot això en forma part, però a l'Àfrica no només hi ha això. Àfrica, com la resta de continents, té una diversitat cultural i natural immensa i molt rica, però a diferència de la resta de continents no ens arriba quasi mai. Per començar, Àfrica té més de cinquanta països, tot i que tenim tendència a parlar-ne com si tot el continent fos homogeni i no hi hagués cap diferència entre un estat i un altre. Àfrica no és un país.

Per veure fins a quin punt desconeixem la realitat d'aquest continent i com ens costa diferenciar entre un país i un altre, us proposem un joc. Us plantegem 15 temes sobre música, literatura, ciència, art, natura i societat que formen part de la cultura general de la humanitat per veure si endevineu a quin país africà pertanyen. Segur que si us féssim preguntes similars sobre Amèrica o Europa les endevinaríeu quasi totes. Quantes sou capaços d'endevinar-ne si parlem d'Àfrica? Feu clic i sortiu de dubtes!

Fonts:

1. Àfrica no és un país és el títol d'un magnífic blog col·lectiu sobre el continent. Us recomanem que li doneu un cop d'ull: http://blogs.elpais.com/africa-no-es-un-pais/

       
Fes servir el codi següent per incrustar aquest joc al teu web:<iframe width="400" height="600" src="http://www.alexcanosa.com/Dd/J002.swf" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Retornar els envasos

A Espanya consumim cada dia 51 milions d'envasos, i aquesta xifra no para d'augmentar. Les causes de l'augment són molt diverses: cada cop hi ha menys productes que es venen a granel, cada cop hi ha més envasos d'un sol ús, cada cop som més i, a més a més, cada cop consumim més begudes envasades (aigua, refrescos, cervesa, sucs, etc.).
Per sort, ja fa més de 20 anys que aquests envasos es recullen selectivament en contenidors de diferents colors, i més o menys tothom sap on va cada envàs. Però tot i això, el sistema de reciclatge que hauria d'ajudar-nos a reduir molt la nostra petjada ecològica no acaba d'implantar-se: actualment, a Espanya només un 35% dels envasos es dipositen al contenidor que toca. La majoria es llencen al contenidor del rebuig i acaben incinerats o oblidats als grans abocadors.
Aquesta deixadesa per part de tots té un cost ambiental, evidentment, però també econòmic. La recollida i el tractament dels envasos llençats al contenidor incorrecte ens costa 68 milions d'euros anuals, i el valor de les matèries primes perdudes (metall, plàstic, alumini, vidre, etc.) és de 65 milions d'euros més. En total, 133 milions d'euros que llencem cada any literalment a les escombraries. El mateix que costa, per exemple, el pla nacional per universalitzar Internet amb connexions d'una mega a Espanya.
Contra això, cal mirar-s'hi una mica més a l'hora de llençar les escombraries. Però a banda de millorar el sistema actual, també es pot començar a pensar en altres sistemes, com per exemple reintroduir els envasos retornables: quan compres una beguda, pagues l'envàs, i quan el retornes et donen els diners que t'ha costat. És el que es feia abans, i té uns quants avantatges sobre el model actual:

1.- Alguns d'aquests envasos (sobretot si són de vidre) es poden reomplir directament, evitant-nos el cost del reciclatge.
2.- Els que no es reomplen es poden reciclar sense barrejar-los amb altres envasos semblants, cosa que evita que la qualitat del material perdi valor i s'acabi llençant per inservible al cap d'unes quantes reutilitzacions.
3.- Els usuaris no llençarien envasos pel carrer, ni a les escombraries ni a la natura, perquè voldrien recuperar-ne l'import, cosa que ajudaria a mantenir el medi ambient més net.

Al web de Retorna, una iniciativa integrada per ONG, associacions de consumidors i la indústria del reciclatge que impulsa aquest tipus d'envàs, podreu trobar vídeos i articles sobre les virtuts dels envasos retornables. Hi ha dades com aquesta: a Espanya, només el 30% dels envasos que es fabriquen es poden recuperar. A Alemanya, el 98,5%.
Naturalment, si és complicat que els ciutadans llencin els envasos al contenidor que toca, encara ho serà més que els retornin a la botiga. Però si, a canvi, els retornen l'import de l'envàs... potser hi participaran més que amb l'actual sistema. L'impacte d'aquest nou model seria molt important, sobretot si tenim en compte que el 50% dels envasos que es llencen al contenidor groc són de begudes.
Una utopia? Naturalment que no. És un sistema que ja existeix a Alemanya, els Països Baixos, Dinamarca, Israel, els països escandinaus i alguns estats dels EUA.

Fonts:

1. Joc de Donant dades on pots veure si saps on va cada envàs: http://www.donantdades.com/2011/11/el-joc-del-reciclatge.html
2. Post de Donant dades sobre els grans abocadors del Tercer Món: http://www.donantdades.com/2011/06/viure-en-un-abocador-descombraries.html
3. Els problemes del reciclatge d'envasos: http://www.ecoticias.com/residuos-reciclaje/62034/Preocupacion-bajo-indice-reciclaje-envases
4. Què es pot fer amb 133 milions d'euros: http://www.xatakaon.com/noticias-adsl-y-cable/el-gobierno-destina-133-millones-de-euros-para-universalizar-la-banda-ancha
5. Web de Retorna: http://www.retorna.org/ca/retorna/quees.html
6. Video de Retorna sobre les virtuts dels envasos retornables: http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=B1AoZki5ny0

    
    
    
     

Aparells en standby

La torradora elèctrica és un petit electrodomèstic inventat el 1909 que, gràcies a dues resistències elèctriques que té a l'interior, permet fer torrades. A banda d'aquest mèrit, ja de per si prou lloable, en té un altre: quan no està fent torrades no consumeix electricitat.

És probable que aquesta sigui una de les frases inicials més estúpides que mai s'han escrit per començar un article, i com a càstig segur que hi ha lectors que no han seguit llegint. Però als qui encara seguiu aquí, us devem una explicació. I és que encara que sembli ridícul (i de fet ho és), a diferència de les torradores, bona part dels electrodomèstics que tenim a casa segueixen consumint electricitat quan no els fem servir, i fins i tot quan ni tan sols no estem a casa.

Estem parlant, naturalment, de la funció d'autonomia d'espera, que normalment es coneix amb un anglicisme: standby. És a dir, aquella llumeta que té la televisió, l'ADSL, la cadena de música, el DVD, VHS o BluRay, el portàtil i fins i tot algunes rentadores quan estan apagats. És evident que aquesta llumeta o petita pantalla amb numerets consumeix electricitat, però pot semblar una mica exagerat dedicar un article a aquesta despesa tan minúscula. Però si donem un cop d'ull a les dades sobre el consum dels aparells en standby que apareixen a l'estudi sobre el consum energètic del sector residencial a Espanya publicat fa unes setmanes per l'IDAE, l'Institut per a la Diversificació i Estalvi d'Energia, veurem que no és una despesa tan minúscula. L'estudi, finançat al 50% per l'Eurostat, l'agència d'estadística de la Unió Europea, és un dels més importants que s'ha fet mai al continent, i bona part de les dades són extrapolables a altres països, com a mínim per fer-nos-en una idea.

En primer lloc, cal tenir en compte que l'estudi només parla del consum elèctric de les llars espanyoles, que és un 25% del consum elèctric total de l'Estat. I ara la dada: l'standby suposa el 6,6% del consum elèctric de les llars espanyoles. Atenció: no estem parlant del consum total dels aparells que disposen de la funció standby, sinó només del consum directe de la funció standby; el consum d'aquests aparells quan estan en funcionament es calcula a part. Perquè us feu una idea, gastem en standby el triple que en refrigeració, el doble que en congeladors, el doble que en rentaplats, el triple que en assecadores de roba, una vegada i mitja més que en forns de cuina i una vegada i mitja més que en ordinadors.

Com que el preu del KWh varia segons el consum, segons el tipus d'energia i segons les pujades i baixades del mercat, es fa difícil fer un càlcul en euros del que es gasta en standby una família espanyola. Però n'hi ha prou amb que agafeu l'última factura del consum d'electricitat i una calculadora i mireu quants euros suposa per a vosaltres aquest 6,6% del consum total. I compteu també quant esteu pagant al llarg de l'any en llumetes vermelles... Si no reduïm el nostre consum per motius mediambientals, com a mínim fem-ho per deixar de llençar diners.

En aquesta web hi trobareu una calculadora on podeu afinar encara més la vostra despesa posant-hi els electrodomèstics que teniu a casa i calculant el consum anual, la despesa en euros i el  CO2 que produïu pel fet de deixar en standby els aparells quan no els feu servir. Potser no val la pena tenir-los encesos, no?

Fonts:

1. La torradora elèctrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Torradora
2. Estudi sobre consum energètic del sector residencial a Espanya fet per l'IDAE: http://www.idae.es/index.php/mod.documentos/mem.descarga?file=/documentos_Informe_SPAHOUSEC_ACC_f68291a3.pdf
3. IDAE, Institut per a la Diversificació i Estalvi d'Energia: http://www.idae.es/index.php/id.171/mod.noticias/mem.detalle
4. Eurostat, l'agència d'estadística de la Unió Europea:  http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page/portal/eurostat/home/
5. El Quilowatt hora (KWh): http://ca.wikipedia.org/wiki/KWh
6. Web on pots calcular el consum aproximat d'energia elèctrica dels teus aparells en standby: http://www.ocu.org/stand-by/

    
    
    
   

De què serveixen els títols nobiliaris?

Qui llegeixi la pregunta que ens fem al títol pot pensar que no serveixen per res, que són cosa del passat. I és veritat, els títols nobiliaris, avui en dia, no estan associats a la llarga llista de privilegis de què gaudien fa no massa temps. Però els títols segueixen existint, i són reconeguts pels estats monàrquics europeus. Fins i tot, a diferència d'altres títols de caràcter privat (com el de Miss Espanya, el de bisbe o el de Rey del pollo frito), hi ha organismes públics que es dediquen a vetllar per ells i, tot i que les lleis no els donen cap privilegi, en tenen alguns. Donem-hi un cop d'ull.

Per fer-ho, agafarem el cas d'Espanya, tot i que bona part de les dades són extrapolables als altres països europeus amb monarquia. Els títols nobiliaris són tan antics com les monarquies, i per tant n'hi ha des de fa molts segles. Els que actualment s'usen en les monarquies europees com la nostra, però, venen de l'edat mitjana. Aquest no és el lloc per parlar de la història i els privilegis de ducs, marquesos, comtes i barons, i per tant no tirarem tan enrere. Ens limitarem a anar fins al 9 de desembre de 1931, dia en què es va aprovar la Constitució de la Segona República Espanyola que, en el seu article 25, abolia els títols nobiliaris amb l'argument que "no podran ser fonaments de privilegi jurídic la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques ni les creences religioses". Però aquest article, com la república, no va durar massa, i el 1947 el general Franco va restaurar els títols nobiliaris... fins avui. Amb l'aprovació de l'actual constitució, on queda clar que "correspon al rei concedir honors i distincions" (art. 62), els títols nobiliaris han sigut acceptats dins el règim democràtic, i amb una sèrie de reials decrets posteriors, com el Reial Decret 602/1980, s'ha acabat de legalitzar el tema.
Comencem per les xifres. El 1980, el Ministeri de Justícia (que encara que sembli un acudit és qui s'encarrega de gestionar els títols nobiliaris) va editar la Guía oficial de Grandezas y Títulos de España, l'última versió de la qual ha sortit el 2011. A l'edició del 1980 hi havia 2601 títols, portats per 1940 persones (penseu que hi ha gent que té més d'un títol nobiliari; la duquesa d'Alba, per exemple, que és la persona amb més títols nobiliaris del món, en té més de 50). No he pogut consultar la versió del 2011 de la guia (no estava a la biblioteca de cap universitat catalana i, sincerament, em feia mandra pagar 20 euros per aquest totxo de prop d'un miler de pàgines) però a la del 2004 ja n'he comptat 2833, 232 més que l'any 80. O sigui, que el rei Joan Carles té certa propensió a nomenar nous nobles per pagar favors, simpaties i amistats. Per exemple, en el cas de Vicente del Bosque, a qui va atorgar el títol de marquès quan va guanyar el mundial, o Mario Vargas Llosa, a qui li va concedir el mateix títol quan va guanyar el premi Nobel. Per tant, no és una institució que es vagi apagant i que algun dia desapareixerà, al contrari. Cada dia hi ha més nobles.
Ara passem a l'altre gran tòpic sobre la noblesa actual, el de que no tenen cap privilegi... que tampoc no acaba de ser del tot així. Sí que és cert que, amb les Corts de Cadis de 1812 s'aboleixen formalment els antics privilegis, és a dir, els beneficis que el poder legislatiu donava a algú pel fet d'haver nascut noble (no pagar impostos, no anar mai a la presó per deutes, etc.). Però les constitucions modernes no han abolit el principal privilegi de què gaudien en altres temps: la propietat dels béns mobles i immobles aconseguits gràcies a l'espoli i el cobrament d'impostos a les persones que tenien sota la seva jurisdicció. Sempre que surt aquest tema, els defensors i els beneficiaris d'aquest espoli fan servir l'argument sagrat del dret a la propietat privada, que és la manera fina del "santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita", i titllen els qui es queixen de demagogs i rabiosos. Cosa que no deixa de ser curiosa. L'espoli practicat per la noblesa feudal fa uns segles no és molt diferent del practicat pels jerarques nazis fa poc més de mig segle, però sembla que el temps dóna una pàtina de legitimitat a aquests delictes: els descendents no només no s'avergonyeixen dels actes dels seus avantpassats sinó que els defensen amb orgull.
Però els privilegis no s'acaben aquí. Naturalment, els que atorgava l'Estat ja no són vigents, però els que s'atorgaven els nobles entre ells encara estan en ús, i ningú no els pot prohibir. Entre aquests privilegis, hi ha el que tenen tots els nobles amb grandesa d'Espanya de ser rebuts pel rei sempre que ho desitgin. Pot semblar una tonteria sense importància, però en alguns moments ha sigut un privilegi molt valorat. Un exemple: durant la transició, els partits polítics intentaven tenir algun noble amb privilegi de grandesa militant al partit per poder ser rebuts pel rei sempre que ho desitgessin. És per això, per exemple, que José Luís de Vilallonga, marquès de Castellbell, va tenir un lloc destacat a la Junta Democràtica i al PSOE d'aquells anys. Naturalment, a la seva autobiografia diu que era per les seves qualitats intel·lectuals; però a les autobiografies dels altres no es diu ben bé el mateix. La seva única aportació era que el monarca estava obligat a obrir-li les portes a ell i als seus acompanyants sempre que ho demanés.
L'argument principal dels defensors de la noblesa és que els privilegis ja no existeixen i que actualment són una espècie de club privat amb el mateix dret a existir que la resta de clubs privats. Però els clubs privats de veritat no tenen una secció del Ministeri de Justícia, finançada amb diners públics, encarregada de portar-los els números, ni tenen a un dels seus membres fent de cap d'Estat únicament pel fet de ser el president del club.
Des del 1997, l'escriptor Javier Marías s'ha convertit, sense més legitimitat que la que li atorga la seva pròpia voluntat, en rei de l'illot de Redonda, un munt de pedres al mig del Carib. Des de llavors, no para d'atorgar títols nobiliaris als seus amics i a personalitats de la cultura. Suposo que els nobles "de veritat" veuen això com un joc que no va més enllà, com una excentricitat de l'escriptor. Però no s'adonen que és exactament el mateix que han fet ells, i que Javier Marías (Javier I de Redonda) té tanta legitimitat per atorgar títols nobiliaris com Joan Carles I. Com a mínim, els de Redonda no han robat res a ningú.

Fonts:

1. El Rey del pollo frito: http://www.elmundo.es/elmundo/2011/07/27/cultura/1311788189.html
2. La Constitució de la Segona República que abolia els títols nobiliaris (art. 25): http://www.icsi.berkeley.edu/~chema/republica/constitucion.html
3. La Constitució actual (art. 62f): http://www.congreso.es/consti/constitucion/indice/titulos/articulos.jsp?ini=62&tipo=2
4. Reial Decret 602/1980 que modifica les lleis anteriors en matèria de títols nobiliaris: http://www.boe.es/aeboe/consultas/bases_datos/doc.php?id=BOE-A-1980-7011
5. Guía oficial de Grandezas y títulos nobiliarios editada pel Ministeri de Justícia: http://www.mjusticia.gob.es/cs/Satellite/ca/1215198356356/Publicacion/1288775574131/Detalle.html
6. Vicente del Bosque i Mario Vargas Llosa, nous marquesos: http://www.lavanguardia.com/gente/20110204/54110565649/el-rey-nombra-marques-a-vicente-del-bosque.html
7. Les Corts de Cadis, on s'aboleixen els privilegis de la noblesa: http://ca.wikipedia.org/wiki/Corts_de_Cadis
8. Els antics privilegis de la noblesa: http://es.wikipedia.org/wiki/Privilegio#Privilegios_varios
9. Grandesa d'Espanya: http://ca.wikipedia.org/wiki/Grandesa_d%27Espanya
10. El regne de Redonda: http://www.javiermarias.es/REDONDIANA/EspecialPeriodicoCatalunya.html
11. Els ducs del regne de Redonda: http://www.javiermarias.es/REDONDIANA/DuquesdeRedonda.html