Algunes dades sobre l'economia submergida a Espanya

L'economia submergida és el conjunt d'activitats econòmiques que no passen pel controls fiscals i que, per tant, no paguen impostos. Aquí s'hi han de comptar tant les activitats legals que evadeixen impostos com les il·legals, que naturalment es duen a terme clandestinament.
I precisament perquè aquestes activitats no es registren enlloc, són difícils de quantificar, i ni el Ministeri d'Economia, ni el d'Hisenda, ni l'Agència Tributària en tenen xifres oficials. Tot i això, universitats, ministeris, bancs, agències estatals, instituts d'estudis econòmics i socials o comissions de la UE no paren de publicar les seves estimacions sobre el que suposa aquest tipus de frau.
El juliol del 2008, just abans que explotés la bombolla immobiliària i comencés la crisi actual, el sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda (GESTHA) va publicar un informe molt interessant on s'intentava posar una mica d'ordre al ball de xifres sobre l'economia submergida espanyola provinents de totes aquestes fonts. De l'informe, en volem destacar dues dades principals.
La primera és que, de les 4.017 persones que el 2004 tenien un patrimoni de més de 10 milions d'euros, només 727 el declaraven. La resta, 3.290, no ho feien. És a dir, un 82%. Això no vol dir que l'economia submergida sigui només cosa de les grans fortunes, naturalment. De fet, és un tipus de frau absolutament transversal: el practiquen des dels milionaris que desvien els seus diners als paradisos fiscals fins als microeuristes que treballen en negre o que manipulen factures per no declarar tot el que ingressen.
La segona dada important és l'estimació del que suposa l'economia submergida sobre el total del PIB espanyol. Les dades van des del 20% que dóna el Ministeri de Treball (any 2004) fins al 25% de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) de l'any 2005. Al mig, un estudi de la Comissió Europea que la situa al 22% (any 2002), només superada per Grècia, amb un 30%. Molt lluny del 2% dels Països Baixos o l'1,5% d'Àustria. Segons aquesta estimació, l'economia submergida a Espanya té un volum de 241.465 milions d'euros. Per fer-nos una idea: és 2.500 vegades el que es retallarà en educació a Extremadura el proper any.
Us imagineu el que es podria fer si aquests diners, que representen entre una quarta i una cinquena part del PIB, es declaressin i paguessin els impostos pertinents?

Fonts:
L'evasió fiscal: http://www.paraisos-fiscales.info/evasion-de-impuestos.html
GESTHA, el sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda: http://gestha.es/?seccion=actualidad&num=176
L'estimació de l'economia submergida segons GESTHA: http://www.gestha.es/archivos/informacion/monograficos/gestha_ucm/2008/ponencia-el-escorial-julio2008.pdf
Les retallades en l'educació a Extremadura: http://www.hoy.es/20120423/local/plataforma-educacion-publica-estima-201204231252.html
    
    
    
    

L'agonia dels rinoceronts

Gràcies a una caiguda accidental del que possiblement serà l'últim representant de la monarquia espanyola, la caça d'elefants ha ocupat les primeres planes de tots els diaris del país. Aquest petit incident ha permès a milers de persones fer-se una idea de la precària salut d'aquest mamífer gegant i de la lluita de diverses organitzacions per recuperar l'espècie i aconseguir que deixi d'incloure's en la llista vermella d'espècies amenaçades. Gràcies a la relliscada del rei, sabem que al món hi ha entre 470.000 i 690.000 elefants africans.
Però l'elefant no és l'únic gran mamífer amenaçat; la major part dels grans simis i dels grans felins, per exemple, tindran dificultats per evitar l'extinció en els propers decennis. Actualment queden poc més de 3.000 tigres en llibertat (i uns 20.000 en captivitat), i de l'orangutan de Sumatra només en queden 7.000 i pràcticament han perdut el seu hàbitat original, la pluviïsilva.
Avui parlarem d'un altre gran mamífer amenaçat que, si ningú no hi posa remei aviat, desapareixerà del nostre planeta en els propers anys: el rinoceront. De la família dels rinoceronts, que té més de 30 milions d'anys, només en queden cinc espècies, dues africanes i tres asiàtiques:
El rinoceront blanc, l'animal terrestre més gran del món després de l'elefant. En queden 20.160 en llibertat, i tot i que són molt pocs és, de lluny, l'espècie de rinoceront més abundant. El 1885 només quedaven una vintena d'individus, i per això tenen molts problemes de consanguinitat.
El rinoceront negre, que té dues banyes sobre el morro i que tot i que sembli estrany és gris, com el rinoceront blanc. I si tots dos són grisos, per què aquests noms? Doncs perquè els colons neerlandesos, del rinoceront blanc (que és més gran) en deien "wijde", que vol dir ample, i els colons anglesos van traduir per "white" i es van quedar tan amples. I de l'altre rinoceront, per diferenciar-lo, en van dir negre. D'aquesta espècie en queden només 4.880 individus, i està en perill crític d'extinció.
El rinoceront indi, del qual només en queden 2.700 exemplars i que es troba protegit al nord de l'Índia i al Nepal. El 1515 uns aventurers van portar a Europa un exemplar d'aquest rinoceront per regalar-lo al Papa, que el volia fer lluitar a mort amb un elefant (sembla que l'obsessió de les famílies aristocràtiques europees per assassinar grans mamífers ve de lluny). Finalment, després de passar per Lisboa el vaixell que transportava l'animal es va enfonsar davant la costa italiana i el Papa es va quedar sense espectacle. El pintor Albrecht Dürer en va fer un dibuix molt famós basant-se en els dibuixos de gent que l'havia vist personalment a Portugal. Si us fixeu bé en el dibuix i el compareu amb una fotografia d'un rinoceront indi, notareu que el pintor va afegir-li una segona banya al llom. Per què? Doncs perquè els europeus havien llegit a la Història Natural de Plini que el rinoceront té dues banyes, i Plini no es podia equivocar. El que no sabien és que l'escriptor llatí només coneixia les dues espècies africanes, que sí que tenen dues banyes...
El rinoceront de Sumatra, molt castigat pels caçadors furtius, que només n'han deixat de 150 a 250 exemplars. És l'espècie més primitiva de les cinc, i pel seu aspecte ens podem fer una idea de com eren els avantpassats de la família.
El rinoceront de Java, del qual només en queden uns 30 exemplars, i que habita aquesta illa d'Indonèsia. Fins fa poc també n'hi havia alguns exemplars al Vietnam, però els caçadors furtius van matar l'últim el 2010. Actualment, és el més escàs dels grans mamífers.
Si sumem tots els exemplars de les cinc espècies veurem que, de rinoceronts, només en queden 28.000. Una xifra que no dóna massa lloc a l'esperança. I menys encara si tenim en compte que és un animal que quasi mai no es reprodueix en captivitat i que, quan està en llibertat, és perseguit incansablement pels caçadors furtius, que els maten, els tallen les banyes i les envien a la Xina i sobretot al Vietnam per fer-ne ungüents suposadament miraculosos. L'estúpida història d'un alt funcionari vietnamita a qui se li va curar un càncer gràcies a un medicament fet amb banya de rinoceront ha multiplicat la demanda d'aquest producte: el 2011 es va importar al Vietnam una tona de banyes de rinoceront. Naturalment, no serveix per curar res, però la fe en un tractament (sobretot si és molt car i difícil d'aconseguir) té efectes molt poderosos en el benestar del pacient. I mentrestant, només a la República de Sud-àfrica un rinoceront és assassinat cada 18 hores...
Una última dada per entendre el problema de la caça furtiva de rinoceronts: des del 2006, 22 furtius han mort en tirotejos i 200 han estat detinguts pels forestals. Però això no els ha detingut, perquè per una banya de rinoceront blanc de 3,5 kg es poden arribar a pagar 270.000 euros al mercat negre.

Fonts:

1. L'elefant africà (Loxodonta africana) a la llista vermella d'espècies amenaçades de l'IUCN: http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/12392/0
2. Població de l'elefant africà: http://www.compromisorse.com/rse/2012/04/17/wwf-trabaja-por-la-conservacion-de-los-elefantes-desde-hace-50-anos/
3. El tigre (Panthera tigris): http://ca.wikipedia.org/wiki/Tigre
4. L'orangutan de Sumatra (Pongo abelii): http://ca.wikipedia.org/wiki/Orangutan_de_Sumatra
5. El rinoceront blanc (Ceratotherium simum): http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/4185/0
6. El rinoceront negre (Diceros bicornis): http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/6557/0
7. El rinoceront indi (Rhinoceros unicornis): http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/19496/0
8. El dibuix de Dürer: http://imgs.soufun.com/news/2006_10/31/1162271922390.jpeg
9. El rinoceront de Sumatra (Dicerorhinus sumatrensis):  http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/6553/0
10. El rinoceront de Java (Rhinoceros sondaicus): http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/19495/0
11. Cada 18 hores, un rinoceront és assassinat a la República de Sud-àfrica: http://www.rhinos-irf.org/
12. Trobareu molta informació sobre la caça furtiva dels rinoceronts al número de maig de 2012 de la revista National Geographic: http://www.nationalgeographic.com.es/2012/02/24/guerra_del_rinoceronte.html

    
    
     
     

La fórmula Mohawk, o com desmuntar una vaga

Durant el primer terç del segle XX, moltes grans empreses van començar a contractar grups de matons que, armats amb porres, apareixien a les vagues i manifestacions sindicals i atonyinaven a tots els participants. Sovint també hi havia trets, i molts sindicalistes a tot el món van perdre la vida, ja sigui enmig de les manifestacions o en algun carreró fosc. A Barcelona, aquestes pràctiques van ser molt habituals a principis dels anys 20, i van rebre el nom de pistolerisme. Però van ser un fenomen global, molt estès en tots els països industrialitzats.
Naturalment, és una manera bastant efectiva de dissoldre manifestacions i de dissuadir els treballadors de fer vaga, però aviat es van adonar que no era massa eficient a llarg termini. En primer lloc, alguns sindicats i associacions anarquistes (com la CNT espanyola) van crear els seus propis grups armats, que van arribar a assassinar el president del Govern Eduardo Dato el 1921 i uns quants governadors civils. En segon lloc, la ràbia que generaven aquests escamots trencavagues i el fet evident que estaven conxorxats amb la policia i el govern donava arguments als treballadors per seguir manifestant-se, i fins i tot ajudava a convèncer alguns indecisos.
Però llavors, algú va tenir una gran idea. Va ser el 1937, durant una vaga del sector de l'acer a Johnstown, a l'oest de Pennsilvània. Si per comptes d'atacar el gruix dels manifestants amb porres i pistoles s'atacava els seus líders amb articles i discursos, mirant de posar en contra seva la resta de treballadors, s'aconseguiria acabar amb les vagues i manifestacions i, a sobre, quedar com els bons de la pel·lícula. És el que es coneix com a fórmula Mohawk.
El raonament és molt senzill. "Nosaltres", empresaris, banquers, aturats, treballadors i mestresses de casa, tenim interès en que les empreses vagin bé, hi hagi feina, no hi hagi disturbis i tot funcioni. "Ells", els sindicalistes, volen problemes, provoquen disturbis, viuen d'això. Per tant, hem de defensar tots junts els "nostres interessos", estar units, no caure en les seves provocacions. Els vaguistes són subversius, violents, antidemocràtics, provoquen aldarulls, i d'alguna manera la gent de bé els hem de parar els peus. L'executiu d'un gran banc i la persona que li neteja l'oficina tenen els mateixos interessos, han de lluitar plegats contra els antisistema.
Sembla un argument molt barroer i fàcil, però si el repeteixes molt i des de tot arreu (des dels mitjans, des de les tribunes polítiques, des de les aules, etc.) acaba funcionant. I molt bé! Tant, que avui en dia és la fórmula més utilitzada per desfer vagues i manifestacions, o com a mínim per evitar que un gruix important dels ciutadans hi participin, cosa que converteix els qui lluiten pels drets laborals i socials en una minoria, en "grupets d'antisistemes".
És molt interessant donar un cop d'ull als titulars dels diaris i a les declaracions de certs polítics o dels representants de la patronal durant els dies previs i posteriors a una vaga. Durant els dies previs a la vaga general del 29 de març vam estar col·leccionant retalls de diari amb declaracions a l'estil Mohawk... i en vam acumular alguns centenars. Si algú hi té interès, només cal que passi uns minuts fullejant les hemeroteques de qualsevol diari. Hi trobarà des d'articles que parlen de l'enriquiment dels sindicalistes o del fet que no els descomptin del sou el dia de vaga, fins a arguments que ataquen les vagues per les pèrdues econòmiques que representen (i que recauen en els treballadors, naturalment).  I és que, com diu Noam Chomsky, que ha escrit força sobre la fórmula Mohawk, "la propaganda és a la democràcia el que la porra a l'estat totalitari".

Fonts:

1. Tres textos de Noam Chomsky sobre la fórmula Mohawk:

• Cómo nos venden la moto. Información, poder y concentración de medios:  http://books.google.es/books?id=uGx5-LJZYAoC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
• Chomsky on Democracy & Education: http://books.google.es/books?id=Y5Ouy4XoXPsC&pg=PA229&lpg=PA229&dq=Mohawk+Valley+formula&hl=ca#v=onepage&q=Mohawk%20Valley%20formula&f=false
• Propaganda and the public mind.  Interviews with Noam Chomsky: http://books.google.es/books?id=nTMEirKUw-QC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

1. El pistolerisme a Barcelona: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pistolerisme
2. Eduardo Dato, president del govern assassinat pels anarquistes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Eduardo_Dato

Brossa espacial

El 4 d'octubre de 1957, ara fa 55 anys, l'Sputnik 1 sortia disparat des del Kazakhstan i es convertia en el primer satèl·lit artificial de la història de la humanitat. Un mes més tard llençaven l'Sputnik 2, amb la famosa gossa Laika a bord. Aquell desembre, els EUA van intentar atrapar a la URSS amb el satèl·lit Vanguard TV3, però un accident va impedir que es posés en òrbita. Tot i això, al gener del 58, quatre mesos després de l'Sputnik 1, el primer satèl·lit nord-americà arribava a l'espai: l'Explorer 1. Havia començat la cursa espacial.

La guerra freda i la paranoia bel·licista dels dos països van servir, com a mínim, per catapultar els nostres coneixements sobre el cosmos i crear una xarxa de satèl·lits que actualment ens és útil per comunicar-nos, preveure el temps o navegar. És cert que també serveixen per espiar i per altres finalitats militars, però encara ens ha sortit prou bé: no sempre aconseguim treure'n alguna cosa útil de l'estupidesa humana i de l'esperit bèl·lic.

Des de llavors, el cel s'ha omplert de satèl·lits. Segons la UCS (Union of Concerned Scientists), l'1 de gener de 2012 hi havia 994 satèl·lits operatius a tot el món. Aquests satèl·lits pertanyen a una cinquantena de països diferents, però els EUA són, amb diferència, el país que en té més: 441. Tot seguit, Rússia amb 101 i la Xina amb 83.

Però en aquesta llista no hi apareixen els centenars de satèl·lits obsolets que segueixen orbitant al voltant del planeta, ni les peces d'aquests satèl·lits que, per culpa del seu desgast o d'un xoc, orbiten sense control per l'espai. Si a aquests aparells hi sumem la resta d'objectes que orbiten al voltant nostre sense cap finalitat, tindrem el que s'anomena brossa espacial.

Així doncs, després de 50 anys des de l'aparició dels primers residus espacials, ja toca començar a buscar solucions a aquest nou tipus de contaminació. Per començar, algunes xifres.

Segons el CNES, l'agència espacial francesa, com a mínim 34.000 objectes de més de 10 cm han estat observats pels radars i telescopis, dels quals 13.000 se segueixen regularment i estan inventariats. A banda d'aquests objectes de més de 10 cm, n'hi ha 200.000 que fan entre 1 i 10 cm i 35 milions que fan entre 0,1 i 1 cm. Dels que són més petits, se n'ha perdut el compte. Aquests objectes poden ser petites partícules de pintura, trossos de coets i satèl·lits o objectes relacionats amb les missions espacials (com un guant que va perdre l'astronauta Edward H. White o una càmera de fotos perduda per l'astronauta Michael Collins). Per petits que siguin, com que orbiten a grans velocitats poden impactar amb els satèl·lits i vehicles espacials, i fins i tot poden caure a terra i fer mal a algú. La probabilitat és baixa, naturalment, perquè l'espai és molt gran, però no es pot descartar. El satèl·lit francès CERISE, el 1996, va xocar amb un tros de brossa espacial i es va convertir en el primer objecte que impacta a l'espai. Des de llavors, altres aparells, com el telescopi espacial Hubble, han rebut impactes de brossa espacial. I pel que fa a la que cau del cel, el primer cas conegut és el de Lottie Williams, una dona a qui va caure un tros de brossa espacial a sobre... i va sobreviure per explicar-ho.

Tot plegat pot semblar una tonteria. Això, com a mínim, és el que s'ha considerat fins ara: l'espai és massa gran com per preocupar-nos per la brossa que hi llencem. Però cada any es fan entre 60 i 100 llançaments de coets i satèl·lits, i cada cop hi ha més aparells obsolets que, en xocar i desfer-se, multipliquen el nombre de peces que orbiten al voltant del nostre planeta. Fins i tot la NASA ja té un projecte per estudiar i buscar mesures per frenar l'expansió d'aquest tipus de contaminació. 

Al principi de la revolució industrial ningú no feia cap cas de la contaminació que generava la indústria perquè es considerava que el planeta era infinit i ho podia assumir. Ara que hem vist que tenim un problema amb els nostres residus terrestres ja és tard per evitar la destrucció de molts ecosistemes. Ens passarà el mateix a l'espai o aquest cop ens adonarem a temps del que estem fent i buscarem una solució?

Fonts:

1. Sputnik 1: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sputnik_1
2. Sputnik 2: http://es.wikipedia.org/wiki/Sputnik_2
3. Vanguard TV3: http://es.wikipedia.org/wiki/Vanguard_TV3
4. Explorer 1: http://ca.wikipedia.org/wiki/Explorer_1
5. Quants satèl·lits artificials hi ha: http://www.ucsusa.org/nuclear_weapons_and_global_security/space_weapons/technical_issues/ucs-satellite-database.html
6. El CNES, l'agència espacial francesa: http://www.cnes.fr
7. Recompte del CNES sobre la brossa espacial: http://debris-spatiaux.cnes.fr/english/index_eng.html
8. El satèl·lit CERISE: http://en.wikipedia.org/wiki/Cerise_%28satellite%29
9. El cas de Lottie Williams: http://abcnews.go.com/Technology/story?id=98700&page=1#.T2do4dmse3E
10. Programa de la NASA sobre la brossa espacial: http://www.orbitaldebris.jsc.nasa.gov/