El salmó: nedant contra corrent

El peix que mengem

El peix s'ha convertit, en les últimes dècades, en un aliment pràcticament universal. Pots trobar peix a quasi tot arreu, independentment que estiguis prop del mar, d'un llac o d'un riu o a milers de quilòmetres. No només cada dia hi ha més gent que menja peix, sinó que els qui ja ho feien en consumeixen més quantitat cada dia. Actualment extraiem del mar 90 milions de tones de peix cada any, 75 de les quals són de peix salvatge i la resta de piscifactoria. És un nombre massa gran per ser entès; per fer-nos-en una idea, equival al pes de tots els éssers humans de la Xina.

Menjar peix és molt sa: té un contingut en proteïnes molt alt, els seus greixos són insaturats i ajuden a lubricar i netejar les venes, i els àcids grassos coneguts com a Omega-3 del peix blau ajuden a regular els nivells de colesterol. També és una font important de fòsfor i de vitamines. Però el peix, com la resta d'espècies, no és infinit, i la sobrepesca i la destrucció dels seus hàbitats pot arribar a exterminar-ne moltes espècies en els propers anys.  

Per entendre com funciona la indústria pesquera i quin és l'impacte que el nostre consum de peix té sobre el medi ambient ens fixarem en el cas del salmó, un dels peixos més coneguts del món.

El salmó

Hem escollit el salmó perquè és el peix d'escates més consumit a Occident i perquè és el primer peix que es va domesticar a gran escala.

Els humans mengem salmó des de fa mil·lennis perquè és un peix relativament fàcil de pescar, sobretot en l'època que remunten els rius per fresar (pondre els ous), i perquè la seva carn és molt bona. Però la universalització d'aquest peix als mercats i taules d'Occident es produí a finals dels anys 60, quan es va començar a criar en piscifactories.

El salmó s'ha convertit en el principal peix de piscifactoria del món. Dels 2 milions de tones anuals de salmó que extraiem del mar, tres quartes parts són salmons de granja.

El salmó neix a les aigües ràpides i poc profundes de les capçaleres dels rius. Els pocs alevins que sobreviuen (aproximadament un 1% dels ous) baixen als oceans, on s'alimenten bàsicament de peixos més petits (sardines, anxoves, arengades, etc.) durant mesos fins que, en grup, tornen a remuntar els mateixos rius on van néixer i posen els ous abans de morir.

La contaminació dels rius i la construcció de preses i dics han expulsat els salmons de bona part dels rius on fresaven els seus avantpassats, i cada cop és més difícil trobar poblacions sanes i nombroses d'aquests peixos. Es calcula que actualment només queden mil milions de salmons salvatges al món, una xifra ridícula comparada amb els que hi havia fa només un segle.

Quan a finals dels anys 60 es va escollir el salmó per fer experiments de cria en captivitat no es va escollir aquest peix a l'atzar. Els ous del salmó són, de lluny, dels més grossos entre els peixos d'aquest tipus, i la tecnologia de què es disposava llavors feia difícil la cria de peixos amb ous més petits. Gràcies a això, coneixem el salmó molt millor del que coneixem qualsevol altre peix, però això no vol dir que sigui un peix idoni per ser criat en granges.

La cria del salmó

La cria del salmó va començar a Noruega, que encara avui és un dels principals productors del món. Les aigües calmades i fredes dels seus fiords eren un lloc ideal per a instal·lar-hi les gàbies de xarxa, i a més s'hi troba molt peix petit i fàcil de pescar per alimentar els salmons. Però les diverses espècies de salmó són grans devoradores de peix petit, i la cria era molt cara. Gràcies a la selecció artificial es va arribar a criar una espècie nova, el salmo domesticus, que només necessita 3 kg de peix per generar 1 kg de salmó, exactament la meitat que el salmó salvatge. A més, és més gregari i sobreviu millor engabiat. El salmo domesticus s'ha convertit, des que fou creat el 1971, en l'espècie de salmó més criat a les piscifactories de tot el món.

Totes les espècies de salmó del món es concentren a les aigües fredes del nord de l'hemisferi nord; a l'hemisferi sud no hi ha salmons perquè l'equador fa de frontera tèrmica que, de forma natural, els salmons no poden travessar. Però amb l'augment de la demanda de salmó (molt apreciat i, un cop domesticat, molt barat) el salmó va deixar enrere les seves terres i va ser introduït a Xile, que actualment és el segon major productor de salmó de granja. El salmo domesticus s'ha adaptat molt bé als corrents freds del sud del país i des de fa uns anys les costes xilenes estan plenes de piscifactories. 

Arguments a favor de la cria de salmó

Els defensors del salmó de granja tenen arguments molt contundents. D'una banda, és una indústria que té un paper destacat a l'hora de proporcionar proteïnes a una part important de la població. La lluita contra la fam passa, segons els defensors d'aquest model d'explotació dels recursos del mar, per criar com més peix millor en piscifactories arreu del món. A més, les espècies modificades genèticament consumeixen la meitat de peix que les salvatges, cosa que segons els seus defensors és un estalvi pels ecosistemes.

Arguments en contra de la cria del salmó

Però els qui són contraris a la cria del salmó també tenen arguments de pes. Per començar, els salmons salvatges mengen més peix que els de granja però el pesquen ells mateixos, estalviant als fons marins de tot el món l'impacte que causen les xarxes d'arrossegament. A més, la cria del salmó n'ha disminuït molt el preu, la qual cosa comporta que el consum de salmó hagi augmentat exponencialment i, per tant, l'impacte ambiental també.

En segon lloc, els salmons domesticats fan molt mal a les poblacions de salmons salvatges. Quan un salmó domesticat s'escapa (cosa que passa milions de vegades cada any) comença a competir pel menjar amb els salmons salvatges, molts dels quals són desplaçats i moren sense poder criar. Però aquests salmons "cimarrons", un cop han desplaçat els salmons salvatges, són incapaços de criar. Els salmons de granja s'han criat per menjar molt i créixer molt de pressa, però  han perdut l'instint per trobar els rius idonis, remuntar-los i pondre els ous abans de morir. I tampoc no sobreviuen a les grans fluctuacions tèrmiques, ni tenen la musculatura necessària per nedar en corrents forts. És a dir, que impedeixen que els altres salmons tinguin descendència i tampoc no en tenen ells, cosa que fa que el nombre total d'exemplars disminueixi dràsticament cada any. 

En tercer lloc, amb l'aparició del peix de granja van caure dràsticament els preus, cosa que va comportar que les condicions de les granges empitjoressin: menys espai, més contaminació, menys oxigen a l'aigua, més nitrogen provinent dels excrements, etc. Amb aquestes condicions pèssimes, semblants a les d'alguns animals de granja terrestres, van aparèixer noves plagues i malalties que van passar a les poblacions salvatges, ja prou castigades per la contaminació de mars i rius.

El quart argument en contra d'aquest tipus d'indústria és que s'acostumen a prioritzar peixos grans com el salmó, el llobarro o la tonyina, que són bàsicament carnívors. Ja ho hem dit abans: anant molt bé, un salmó menjarà 3 kg de peix per generar cada kg de salmó. Potser ens sortiria més a compte i tindria un impacte més baix menjar-nos directament aquests 3 kg de sardines, arengades i anxoves, no?

Per últim, hi ha un argument definitiu: el salmó de granja té un impacte major en la nostra salut. La major part de contaminants que hi ha al mar, com ara el bifenil policlorat (PCB), tan present als nostres oceans des de fa unes dècades, s'acumulen a la grassa del peix, i com que el salmó domèstic té més del doble de grassa que el salvatge (un 15% el primer per només un 6% el segon) té més contaminants. A banda, naturalment, dels productes que els criadors puguin afegir al pinso de peix per accelerar el creixement dels salmons o curar-los de les plagues i malalties.

Mort dels salmons salvatges

El salmó ha desaparegut de molts rius de l'hemisferi nord. Al Yukon, un dels principals rius salmoners del món que comparteixen Alaska i el Canadà, quasi no hi va entrar cap salmó durant els anys 2008 i 2009. Els indis yupik, que des d'abans de l'arribada dels colonitzadors han viscut de la pesca del salmó, han començat a patir fam. El 2010 es va declarar el riu zona catastròfica i no se sap si algun dia hi tornaran els salmons. I el Yukon no és l'únic riu amb aquests problemes.

Per evitar-ho, ja fa anys que a molts rius de l'hemisferi nord s'hi reintrodueixen salmons que s'han criat en vivers. Actualment, un de cada tres salmons "salvatges" d'Alaska ha crescut en un viver. I sembla que, lluny de solucionar el problema, n'està creant de nous, perquè aquests salmons ajuden a exterminar els que són realment salvatges competint pels pocs recursos que hi ha en aquests rius. Això sí: si es deixés de reintroduir salmons als rius dels EUA, l'espècie desapareixeria del mapa en pocs anys.

El futur del salmó

El futur del salmó salvatge, com el de molts altres peixos, està en perill. Fins i tot el salmó de granja té un futur incert, perquè depèn de la pesca de grans quantitats de peix petit i les poblacions d'aquests "aliments del salmó" també estan disminuint de forma alarmant. Cal posar ordre a aquest tipus d'indústria alimentària abans que no sigui massa tard.

Com? Una de les primeres accions que es podrien dur a terme és una moratòria en la pesca del salmó salvatge i de les espècies que es pesquen per alimentar els salmons de granja. En la història de la pesca comercial es parla de la Segona Guerra Mundial com del "gran indult", perquè el fet que durant cinc o sis anys s'aturés la pesca a alta mar (els vaixells de pesca tenien por de trobar submarins) va suposar la ràpida recuperació de la majoria d'espècies amenaçades. Hi ha precedents: actualment, bona part dels grans bancs de bacallà de l'Atlàntic nord estan exclosos de la pesca durant bona part de l'any per evitar l'extinció de l'espècie. Però sembla que la indústria del salmó no està disposada a fer el mateix, i ni els estats ni els organismes internacionals contemplen aquesta possibilitat. Actualment, només un 1% dels hàbitats oceànics estan protegits, i l'ONU calcula que l'actual flota pesquera mundial és dues vegades major del que els mars poden suportar.

Orri Vigfússon, un pescador islandès jubilat, ha trobat una manera de dur a terme una moratòria de la pesca del salmó sense comptar amb els estats; al capdavant de la seva organització, es dedica a comprar els drets de pesca del salmó a l'Atlàntic nord... i no fer-los servir. Així, evita que altres vaixells capturin les quotes de salmó que ell ha comprat i permet a aquests peixos créixer i posar ous. Pot semblar una solució utòpica, però els biòlegs especialistes en salmons diuen que feia anys que, en el tros d'oceà que va de les illes Feroe fins a Islàndia, no s'hi veien tants salmons.

A nivell particular, nosaltres com a consumidors també podem fer pressió per rebaixar la pesca del salmó: n'hi ha prou amb no comprar-ne, o comprar-ne menys. I és que cada cop que anem al mercat i obrim el portamonedes estem dipositant un vot en el gran referèndum sobre quin món volem.

Per últim, hi ha una altra solució: millorar les condicions de les piscifactories i fer que disminueixi el seu impacte ambiental. Algunes empreses ja practiquen el que s'anomena aqüicultura multitròfica integrada, que consisteix a combinar espècies que necessiten alimentació (com el salmó) amb altres espècies que reciclin bona part dels excrements d'aquests peixos, com les algues, els musclos i els eriçons de mar. Això, a banda de reduir la contaminació de les piscifactories i extreure'n altres productes sense augmentar l'impacte, té beneficis per la salut: s'ha descobert que els musclos absorbeixen alguns dels virus de l'anèmia infecciosa del salmó i trenquen el cicle de la malaltia, i els estudis d'aquest tipus tot just estan començant a aparèixer.

Fonts:

1. La principal font d'informació d'aquest article és el llibre de Paul Greenberg Cuatro peces. El futuro de los últimos alimentos salvajes: http://www.sellorba.com/cuatro-peces_el-futuro-de-los-ultimos-alimentos-salvajes_paul-greenberg_libro-ONFI458-es.html
2. Els greixos insaturats: http://ca.wikipedia.org/wiki/Greixos_insaturats
3. Els àcids grassos Omega-3: http://ca.wikipedia.org/wiki/Omega-3
4. El salmó: http://ca.wikipedia.org/wiki/Salm%C3%B3
5. El bifenil policlorat (PCB), un dels grans contaminants industrials dels nostres oceans: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bifenil_policlorat
6. Orri Vigfússon, el pescador islandès que lluita per salvar el salmó: http://www.goldmanprize.org/2007/islands
7. l'aqüicultura multitròfica integrada:  http://es.wikipedia.org/wiki/Acuicultura_multitr%C3%B3fica_integrada

   
   
    
    

Dotze milions d'apàtrides

Al món hi ha dotze milions d'apàtrides, és a dir, de persones a qui cap estat no reconeix com a ciutadans. Poden semblar pocs comparats amb els 7.000 milions d'habitants que té el planeta, però tinguem en compte una cosa: dels prop de 250 estats que hi ha al món, només 72 tenen més de 12 milions d'habitants.

Qui són, aquests apàtrides? Són gent a qui el govern del seu país els ha retirat la nacionalitat, gent que pertany a una minoria ètnica que el govern no reconeix com a ciutadans, gent que per diversos motius ha renunciat a la nacionalitat, gent que ha nascut en territoris disputats per diversos països, etc. Els apàtrides viuen atrapats en un limbe jurídic i això té un impacte molt gran sobre les seves vides; si no tenen nacionalitat no poden gaudir dels drets fonamentals. No poden treballar legalment, cosa que els obliga a acceptar les pitjors feines i condicions i a ser explotats; no poden tenir propietats ni obrir un compte bancari; no poden accedir als estudis (a vegades ni tan sols a l'escolarització bàsica), cosa que els impedeix sortir de la roda de la pobresa; no poden votar ni tenir representants que lluitin per millorar la seva situació; no poden accedir al sistema judicial en cas de problemes o explotació, i en alguns països, fins i tot, no poden ni tan sols casar-se.

L'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) és l'organisme internacional que s'encarrega de protegir els apàtrides, junt amb els refugiats i els desplaçats. Però pocs estats s'ho prenen seriosament i intenten fer-hi alguna cosa. El 1954 es va adoptar la Convenció sobre l'estatut dels apàtrides per part de l'ONU, que marcava les bases per la protecció internacional d'aquestes persones, i l'any 1961 es va signar la Convenció per a reduir els casos d'apàtrides, però la majoria d'estats no en van fer massa cas. De fet, només 55 països van signar la primera i 27 la segona. Ningú no es mulla per millorar les condicions de vida dels apàtrides.

A l'article 15 de la Declaració Universal dels Drets Humans hi diu: "Tota persona té dret a una nacionalitat. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat". Un altre dret que la major part dels estats no tenen intenció de respectar.

Fonts:

1. Quants països hi ha al món? Post de Donant dades sobre la qüestió: http://www.donantdades.com/2010/07/quants-paisos-hi-ha-al-mon.html
2. Llistat de països ordenats per població: http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_d%27estats_per_poblaci%C3%B3
3. Web de l'ACNUR sobre els apàtrides: http://www.acnur.org/t3/a-quien-ayuda/apatridas/
4. Text de la Convenció sobre l'estatut dels apàtrides aprovada per l'ONU el 1954: http://www.acnur.org/t3/fileadmin/scripts/doc.php?file=t3/fileadmin/Documentos/BDL/2001/0006
5. Text de la Convenció per a reduir els casos d'apàtrides aprovada per l'ONU el 1961: http://www.acnur.org/t3/fileadmin/scripts/doc.php?file=t3/fileadmin/Documentos/BDL/2001/0007
6. La Declaració Universal dels Drets Humans: http://www.ohchr.org/EN/UDHR/Pages/Language.aspx?LangID=cln
7. Trobareu molta informació sobre els apàtrides en aquestes dues publicacions: 

• Informe Apátridas. Marco analítico para la prevención, la reducción y la protección publicat per l'ACNUR el 2008: http://www.acnur.es/PDF/Apatridia_Marco_Analitico_para_la_prevencion_la_reduccion_y_la_proteccion.pdf
• Número de la revista Migraciones forzadas (2009) dedicat als apàtrides: http://www.migracionesforzadas.org/pdf/RMF32/RMF32.pdf

     

      

     

     

     

Aconseguirem posar les armes sota control?

Ara fa un any vam dedicar un article del nostre blog a la campanya internacional Armes sota control. No és una campanya qualsevol: probablement és un dels passos més importants que ha fet la nostra espècie per aconseguir un món en pau. I el moment decisiu d'aquesta campanya, després de quasi deu anys de camí, és aquest juliol, quan la Conferència Diplomàtica sobre el Tractat Mundial de Comerç d'Armes ha de decidir si tira endavant amb aquest tractat.
Per què no hi ha normes internacionals que regulin el comerç d'armes? Aquesta pregunta, sorgida d'un grup de premis Nobel de la Pau a finals dels anys 90, va cristal·litzar el 2003 en la campanya Armes sota control impulsada per associacions de la societat civil com ara Amnistia i Oxfam.
Per culpa de la falta de lleis, els traficants d'armes venen les seves porqueries arreu del món, fins i tot en països on es violen els drets humans més elementals. Gràcies a la impunitat d'aquest comerç, una de cada deu persones té una arma i cada any es fabriquen 12.000 milions de bales, suficients per matar dues vegades a tots els habitants del planeta. I no és només una amenaça: cada dia moren 2.000 persones per culpa d'aquest comerç.
Si disposéssim d'un tractat internacional que regulés la venda internacional d'armament podríem aturar les transferències d'armes i municions quan hi hagi el risc que es puguin usar en violacions dels drets humans, per cometre genocidis o per perpetuar la pobresa. Un tractat així obligaria a governs com el d'Espanya, fortament implicats en el comerç mundial d'armes, a rendir comptes davant la llei internacional.
La campanya, de moment, ha sigut efectiva. El 2006, un cop convençut Kofi Annan, llavors Secretari General de l'ONU, 153 estats van votar a favor de redactar un tractat sobre el control d'armes. Només un país s'hi va oposar: els Estats Units. Aquest juliol hi ha la votació definitiva, i la societat civil ha d'exercir pressió per contrarestar la pressió del lobby armamentístic.
Totes les campanyes són importants, però en aquesta ens hi juguem el futur de milions de persones. Aquestes setmanes cal que tothom posi el seu granet de sorra per fer realitat aquest tractat. Fes pressió, parla'n amb els amics, informa't sobre el que implica el tractat i, si no ho has fet encara, signa aquí per donar suport a la campanya.

Fonts:

1. Article de Donant dades sobre la campanya Armes sota control:  http://www.donantdades.com/2011/05/la-societat-civil-reclama-posar-les.html
2. El web de la campanya: http://www.controlarms.org/home/es
3. Conferència Diplomàtica sobre el Tractat Mundial de Comerç d'Armes: http://www.un.org/disarmament/convarms/ATTPrepCom/
4. Recursos sobre el Tractat: http://www20.gencat.cat/portal/site/icip/menuitem.a0d8dad669f5ec7556159f10b0c0e1a0/?vgnextoid=34a4ea341fe60310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=34a4ea341fe60310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
5. Signa aquí per recolzar la campanya Armes sota control: http://www.fundacioperlapau.org/tca/signa.php

    
    
     
    

Confusions sobre la riquesa i la pobresa de les nacions

La setmana passada es va celebrar l'edició 2012 d'Eurovisió. Un parell de dies abans de la gala, la representant espanyola Pastora Soler va fer unes polèmiques declaracions en què insinuava que la direcció de RTVE li havia demanat que no guanyés el concurs perquè el país guanyador s'ha d'encarregar d'organitzar l'edició de l'any següent. Soler, concretament, deia: "En Bakú, hay una montada impresionante. Hay muchísimo dinero metido en esto. Azerbaiyán se lo puede permitir porque es un país que se dedica al petróleo y le va bien económicamente. Pero nosotros tenemos que salir primero del bache".
Més enllà de l'escàndol que s'ha organitzat per aquestes declaracions (cosa curiosa, perquè no crec que quedi gaire gent a Europa que desconegui com funciona això d'Eurovisió), el que ha passat més desapercebut és el que diu sobre l'Azerbaidjan.
Comencem amb un parell de dades tretes del web d'Acción contra el hambre:

• Tot i que és un país amb forts ingressos gràcies al petroli, l'Azerbaidjan té un 50% de la població vivint per sota el llindar de la pobresa.
• Té una taxa de desnutrició crònica infantil del 25%.
• El 31,8% dels nens pateixen anèmia.
• El 20% de la població no té accés a aigua potable en condicions.
• El 55% de la població no té sanejaments bàsics.

D'on ha tret la pobra Pastora Soler que és un país ric? Doncs del fet que té molt petroli i que hi entren molts diners provinents d'aquest mercat. I no és un error que cometen només els participants de concursos casposos internacionals, és un error molt comú que, d'una manera o una altra, cometem tots alguna vegada: confondre PIB per càpita amb riquesa de la població.
Un dels llocs on podem sentir aquest tipus d'animalades més sovint és al món de l'esport. Un cas típic i molt comentat és el de Qatar, patrocinador del Futbol Club Barcelona, que apareix al número 1 a la llista de països més rics segons el PIB per càpita que fa el Fons Monetari Internacional. Des de la directiva del club i des dels diaris afins s'ha intentat vendre Qatar com la Suïssa del golf Pèrsic, però Qatar és una dictadura, explota els seus treballadors immigrants (que representen el 80% de la població) i les seves lleis discriminen les dones.
[Per evitar ressentiments, afegirem que al Reial Madrid el patrocina la companyia aèria Fly Emirates, la principal línia aèria dels Emirats Àrabs, una altra dictadura amb una situació molt semblant a la de Qatar. No hi ha massa diferència...].
Resumint: no cal crucificar a la pobra Pastora Soler, que segur que ho ha dit sense cap mala intenció, però hauríem de ser més curosos a l'hora de parlar de la riquesa i la pobresa de les nacions.

Fonts:

1. Les declaracions de Pastora Soler: http://www.formulatv.com/noticias/25129/pastora-soler-tve-pedido-no-gane-eurovision-gasto-supone-organizar-festival
2. Algunes dades sobre l'Azerbaidjan: http://www.accioncontraelhambre.org/ficha_pais.php/id_map/95/pais/azerbaiyan
3. Rànquing de països en PIB per càpita: http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Pa%C3%ADses_por_PIB_%28PPA%29_per_c%C3%A1pita#cite_note-0
4. Informe 2011 dels drets humans a Qatar segons Amnistia Internacional: http://www.amnesty.org/es/region/qatar/report-2011
5. Informe 2011 dels drets humans als Emirats Àrabs Units segons Amnistia Internacional: http://www.amnesty.org/es/region/uae/report-2011