Els CIE: camps de concentració al costat de casa

L'any 1985 es va aprovar a Espanya una llei d'estrangeria on es contemplava l'internament dels estrangers que no disposessin de papers en regla en algun tipus de centre que no tingués caràcter penitenciari. Amb la llei a la mà, els detinguts podien passar fins a 40 dies en aquests centres esperant el dia de l'expulsió del país.
El 1995, amb l'entrada en vigor dels acords de Schengen, es van construir per tot el continent una sèrie de Centres d'Internament d'Estrangers (CIE). Tot i que en el cas espanyol depenen del Ministeri de l'Interior, no hi ha cap informació oficial sobre el nombre de CIE que hi ha a l'Estat ni sobre quants detinguts hi passen cada any. Segons la campanya Stop CIES, duta a terme per l'ONG SOS Racisme i el Consell de la Joventut de Barcelona, a Europa hi ha 280 centres de detenció d'aquests, 11 dels quals a Espanya. A Barcelona n'hi ha un, a la Zona Franca. Ara, amb la nova legislació els interns hi poden passar fins a 60 dies.
Diverses organitzacions han denunciat que sovint els detinguts són maltractats, fins al punt que només al CIE de Zona Franca hi ha hagut quatre interns morts. El Ministeri de l'Interior ha atribuït les morts a causes naturals (i, en un cas, al suïcidi), però no hi ha cap manera de comprovar-ho. No hi ha control sobre l'activitat policial dins del centre, no hi ha memòries anuals, ni llistat de persones retingudes, ni memòria econòmica ni cap tipus d'informació pública. És a dir, és un camp de concentració per a persones que no han comès cap delicte (no tenir papers no és un delicte sinó una falta administrativa) i on no disposen de tots els seus drets.
A principis del 2012 diverses campanyes pel tancament d'aquests centres vergonyosos van aparèixer als mitjans. El Síndic de Greuges es va presentar al CIE de Zona Franca amb uns quants periodistes disposat a fer-ne una inspecció però no els van deixar entrar. Dies més tard, el Ministeri de l'Interior va permetre a uns quants periodistes entrar al centre i va començar una petita campanya per netejar la imatge dels CIE. El resultat és que, a partir d'ara, es diran CECE (Centres d'Estada Controlada d'Estrangers), que queda més fi. Però la resta continua igual i segueix sense haver-hi cap tipus de transparència.
La informació que ens arriba als ciutadans sobre l'existència dels CIE i sobre el que s'hi fa és poca, però no per això deixem de ser-ne còmplices. Són camps de concentració i estan a pocs quilòmetres de casa nostra.

Fonts:

1. Llei Orgànica 7/1985, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya: http://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1985-12767
2. Acords de Schengen: http://ca.wikipedia.org/wiki/Acords_de_Schengen
3. Informació del Ministeri d'Interior sobre els CIE: http://www.interior.gob.es/extranjeria-28/regimen-general-189/centro-de-internamiento-de-extranjeros-208?locale=es
4. Campanya Stop CIES de SOS Racisme i el Consell de la Joventut de Barcelona: http://stopcies.wordpress.com/que-son-els-cies/
5. Un jove mor al CIE de Zona Franca: http://www.lavanguardia.com/sucesos/20120107/54243703743/inmigrante-centro-internamiento.html
6. No tenir papers no és un delicte sinó una falta administrativa: http://www.papelesespana.com/documentacion/sin-papeles.html
7. Els periodistes entren al CIE de Zona Franca: http://www.elmundo.es/elmundo/2012/04/26/barcelona/1335425279.html
8. Canvien el nom dels CIE: http://www.abc.es/20120612/espana/abci-cies-anteproyecto-novedades-201206112037.html

     
    
    
    

Un planeta viu

Amb més de cinc milions de membres, el Fons Mundial per la Natura (WWF per les seves sigles en anglès) és la major organització conservacionista del món.
Durant la primavera del 2012, quan es va filtrar l'accident del rei Joan Carles a Botswana mentre caçava elefants, l'ONG va rebre moltes crítiques per tenir a un caçador habitual com a president d'honor de la secció espanyola d'una organització per a la preservació de la vida salvatge. La pressió va ser tan forta que, al juliol, una assemblea extraordinària va decidir retirar-li el títol honorífic al rei amb un 94% de socis a favor. Així i tot, l'organització havia patit un cop molt dur contra la seva imatge i alguns socis es van donar de baixa.
El lligam de WWF amb les cases reials ve de lluny. Un dels fundadors fou el príncep consort dels Països Baixos Bernat de Lippe-Biestfeld, i l'actual president és el príncep Carles d'Anglaterra. És una qüestió de projecció internacional i d'assegurar-se que els seus actes i campanyes no només apareixeran a les revistes sobre medi ambient sinó fins i tot a la premsa rosa, on poden arribar a molta més gent. Una mica com el que passa amb els ambaixadors de bona voluntat.
Però més enllà d'aquest fet més o menys discutit, la tasca de WWF és immensa. Creen i gestionen àrees protegides, tiren endavant campanyes per protegir espècies, col·laboren amb comunitats indígenes per a la conservació dels seus territoris, etc. En total, tenen més de 1.200 projectes a tot el món.
A banda del treball de camp, també realitzen una magnífica tasca de divulgació dels problemes ambientals del nostre planeta. Són els autors, entre altres, d'un informe anomenat Planeta Viu que analitza l'estat del planeta i aporta un munt de dades i propostes de futur. Llegir-lo és una bona manera de veure com estem i a quins problemes ens enfrontem. I, sobretot, d'adonar-se que no podem seguir com fins ara: o reduïm el nostre impacte sobre el medi ambient o tenim un futur bastant negre.
Algunes dades tretes de l'informe per animar-vos a llegir-lo:

• La biodiversitat de la Terra en els últims 35 anys ha disminuït un 30%.
• El nostre consum actual de matèries primeres excedeix en un 50% la capacitat regeneradora del planeta. Vivim en un sol planeta, però en consumim un i mig.
• La desforestació i la degradació dels boscos són la causa del 20% de les nostres emissions de CO2 a l'atmosfera.
• Només una tercera part dels rius de més de 1.000 km del planeta flueixen lliurement, sense preses.
• En els últims 50 anys, les captures globals de peixos marins han augmentat cinc vegades. Moltes espècies estan sobreexplotades.
• Les últimes dècades han sigut més càlides que qualsevol altre període comparable dels últims 400 anys.

Fonts:

1. El Fons Mundial per la Natura (WWF): http://ca.wikipedia.org/wiki/Fons_Mundial_per_la_Natura
2. WWF treu la presidència d'honor de l'ONG a Espanya al rei Joan Carles: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/07/21/actualidad/1342865223_298426.html
3. Ambaixadors de bona voluntat: http://www.donantdades.com/2011/07/ambaixadors-de-bona-voluntat.html
4. Informe Planeta Viu 2012: http://www.wwf.es/noticias/informes_y_publicaciones/informe_planeta_vivo_2012/

      
      
      
  

El preu d'una caixa de cereals

Fotografia original del Dr. Roy Winkelman extreta de ClippixETC

Els gegants de la indústria de l'alimentació (Nestlé, Kellogg, Kraft, General Foods, etc.) són els qui imposen les normes del mercat dels aliments. Per una banda, decideixen els preus que es paguen als agricultors per les seves matèries primeres; de l'altra, collen els minoristes perquè afavoreixin els productes de l'empresa i retallin els seus marges. Fins i tot tenen el poder de decidir les campanyes publicitàries dels supermercats.   

Per entendre qui remena les cireres al sector de l'alimentació, el millor és veure quin percentatge del preu d'un producte s'endú cadascú dels qui participen en el procés de fabricació. Hem fet servir les dades d'un paquet de cereals d'esmorzar, un aliment preparat relativament comú a molts països.

L'agricultor s'endú aproximadament un 7% del preu final. En el cas d'una capsa grossa de cereals de 3,50€, són 25 cèntims. Una minúscula part d'aquests 25 cèntims són el benefici; la resta, llavor, maquinària, fertilitzants, arrendament de la terra, etc.
El 73% del preu de la caixa és per a l'empresa transformadora. D'aquí, el 29% és el cost de la transformació i l'embalatge i el 44% és el benefici. És, de lluny, qui fa el negoci més rodó.
Per últim, la botiga minorista s'endú prop del 20%. Aquest promig varia segons si es tracta d'una gran superfície, amb un poder de negociació molt major, o d'una botiga de barri. Aquí hi ha inclòs el seu benefici.

El periodista Paul Roberts, especialista en el tema, ho resumeix així: «La possibilitat d'aconseguir uns marges tan grans és la raó per la qual les empreses alimentàries han optat ininterrompudament i inexorablement per la transformació cada cop major dels aliments: com més es transforma la matèria primera agrícola en un bé de consum final, més pot cobrar l'empresa a canvi. El 1950, prop de la meitat del preu de venda al públic dels aliments es feia servir per pagar l'agricultor o qualsevol altre productor de matèries primeres agrícoles i l'altra meitat corresponia al valor afegit. L'any 2000 el percentatge corresponent al producte bàsic havia caigut per sota del 20%. Així doncs, tot i que els agricultors, els ramaders i la resta de productors guanyen cada cop menys amb els seus productes, les empreses alimentàries poden mantenir els seus ingressos augmentant sense interrupció el valor afegit.»

Fonts:

1. Les dades són del llibre de John Connor The Food Manufacturing Industries: Structure, Strategies, Performance and Polices. Lexington Books. Pàg. 66: http://trove.nla.gov.au/work/22263342?selectedversion=NBD3245057
2. Les podeu trobar citades al llibre de Paul Roberts El hambre que viene. La crisis alimentaria y sus consecuencias. Ediciones B. Pàg. 88: http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/25361/El_hambre_que_viene

     
    
    
    

Massa crítica: 20 anys reivindicant la bicicleta

Les bicicletes no interrompem el trànsit: som trànsit. Amb aquesta idea al cap, el 25 de setembre de 1992 una cinquantena de ciclistes de San Francisco (EUA) van sortir a pedalar per la seva ciutat tot reivindicant l'ús de la bicicleta. La idea havia sortit després que un grup d'amics veiessin el documental The Return of the Scorcher de Ted White, on s'explicava que en algunes ciutats de la Xina on les normes de circulació no es respecten massa els ciclistes s'esperen als semàfors fins a ser uns quants i poder creuar les grans avingudes com un sol vehicle.
En sociologia es fa servir l'expressió massa crítica per denominar la quantitat mínima de persones necessàries perquè s'esdevingui qualsevol fenomen. És una idea treta de la física i que aquest grupet de ciclistes de San Francisco van adoptar per batejar el seu moviment. La idea és senzilla: un munt de ciclistes queden un cop al mes per passejar per la ciutat en bicicleta tots junts. Senzillament això: no és una manifestació, ni es talla el trànsit, ni hi ha cap confrontació entre ciclistes i cotxes o entre ciclistes i policia. Senzillament, es vol acostumar la resta de ciutadans a la idea que les bicicletes hi són per quedar-se i que tenen dret al mateix respecte que la resta de vehicles. És un esdeveniment festiu, pacífic i, sovint, familiar. 
El fenomen va explotar ràpidament. Al cap d'un any ja eren més de mil els ciclistes que participaven a les pedalades de San Francisco i actualment té lloc a prop de 400 ciutats de tot el món. Si vols saber si a la teva ciutat n'hi ha, consulta-ho en aquest web.
El mes passat va fer vint anys de la primera massa crítica, però no en fa tants que podem parlar, realment, de "massa crítica". Cada any hi participa més gent i cada cop hi ha més ciutadans, ciclistes o no, que entenen que la bicicleta no és només una joguina per a nens o un hobby de cap de setmana sinó que és un vehicle alternatiu més saludable, més econòmic i més respectuós amb el medi ambient que qualsevol altre.
Pedala cada dia, celebra-ho un cop al mes!

Fonts:

1. El documental The Return of the Scorcher (en anglès): http://www.youtube.com/watch?v=gF-ddhcnT-s
2. Què vol dir "massa crítica": http://es.wikipedia.org/wiki/Masa_cr%C3%ADtica_%28sociodin%C3%A1mica%29
3. On serà la propera?: http://criticalmass.wikia.com/wiki/List_of_rides   

   
    
    

Restaurants km0

A Espanya cada any importem 29.000 milions de quilograms d'aliments. És a dir, més de 700 kg anuals per habitant. Davant la salvatjada mediambiental que això suposa, no fa massa parlàvem en aquest blog de certs moviments que estan apareixent en diversos punts del món que aposten per un retorn al consum de proximitat. Es tracta, en definitiva, de consumir aquells productes que es cultiven o es fabriquen prop de casa, evitant així l'impacte ambiental que suposa el seu transport i reduint els problemes derivats de tenir agricultures de monocultiu als països del Tercer Món.
Aquest moviment ha rebut molts noms: quilòmetre zero (km0), dieta dels 100 quilòmetres (o de les 100 milles), consum local (local food), dieta baixa en CO2 o Locavore són els més coneguts, però n'hi ha més.  
Com qualsevol altre canvi en els nostres hàbits, la implantació del consum local en la nostra vida quotidiana no és fàcil i caldrà temps. Tot i que fa anys que se'n parla, és un canvi que ha dut a terme molt poca gent. Però a poc a poc va augmentant la massa crítica de consumidors que tenen en compte aquests valors a l'hora d'omplir el cistell de la compra.
Un dels actors importants en la implantació d'aquest "nou" model de consum (que no deixa de ser el que tenien els nostres avis) són els restaurants. En els últims anys una bona colla de bars i restaurants s'han sumat a aquest moviment i han fet una feina molt important a l'hora de divulgar-ne les virtuts i fer palès que qualsevol altre model és insostenible. Gràcies als restaurants km0 els ciutadans poden adonar-se que és possible fer una cuina excel·lent (en varietat i qualitat) sense necessitat de portar productes de l'altra punta del món. Des de bars d'entrepans fins a restaurants amb la cuina més sofisticada s'hi han unit.
Quan escollim un restaurant per anar a menjar tenim en compte una sèrie de factors: la qualitat, el preu, la situació, el local, l'amabilitat, l'habilitat dels cuiners, etc. A partir d'ara, potser podríem afegir-hi un nou factor a tenir en compte: que usin productes de consum local. Per ajudar-vos a fer la tria, podeu consultar algun d'aquests webs o llegir guies com aquesta, de Pol·len edicions, que inclou els 33 restaurants que han rebut el guardó Slow Food a Catalunya. Bon profit!

Restaurants km0:

• A Catalunya: http://restaurantskm0.wordpress.com/
• A Espanya: http://cocineros.slowfood.es/listado-de-restaurantes-y-cocineros-km-0-2010-11/
• Als Estats Units: http://www.eatwellguide.org/i.php?pd=Home
• A la resta del món: http://www.foodkm.com/foodkm/myweb.php?hls=1031

Fonts:

1. Post de Donant Dades sobre la importació d'aliments: http://www.donantdades.com/2012/05/aliments-del-mes-enlla.html
2. Post de Donant dades sobre el consum de proximitat: http://www.donantdades.com/2011/08/menjar-sense-fronteres.html
3. Guia A taula amb km0: http://www.pol-len.cat/products/a-taula-amb-km-0-guia-de-restaurants-km-0-de-catalunya-2012