dilluns, 26 de novembre del 2012

La primera cooperativa


El 24 d'octubre del 1844, vint-i-vuit teixidors de la ciutat de Rochdale, als afores de Manchester, van fundar una petita societat cooperativa. L'objectiu: obrir una minúscula botiga de productes bàsics (farina, espelmes, llegums, te, roba, etc.) per tal que els socis hi compressin tot el que necessitessin per viure i, al mateix temps, es poguessin repartir els beneficis que generés el negoci.
No era la primera vegada que un grup d'obrers creava una cooperativa. La història del moviment obrer està plena de provatures durant la primera meitat del segle XIX, moltes de les quals també van tenir lloc a Anglaterra. Però la Rochdale Society of Equitable Pioneers, que és el nom amb què van batejar la societat, va ser la primera cooperativa que va distribuir entre els seus socis els excedents de la seva activitat i ha passat als llibres d'història com la societat pionera que va marcar el camí del que serien les cooperatives futures.
Els començaments van ser molt durs: era difícil trobar diners per muntar la botiga entre els empobrits treballadors de les indústries tèxtils. Després de vint-i-dues crides als accionistes, encara no hi havia prou capital a la caixa com per comprar un sac de farina. Però de seguida la gent va començar a adonar-se que invertir els minsos estalvis en aquella societat era un bon negoci. No només tenien accés a comprar productes de qualitat a preus decents sinó que, a finals d'any, podien participar dels beneficis. Des de ben aviat, la societat va començar a donar un 5% anual al capital dels seus socis, cosa gens menyspreable. Costava, però, que els teixidors de Rochdale entenguessin què volia dir això del 5%. I és per això que, a la paperassa de la societat, van deixar de parlar de percentatges i van començar a parlar de lliures esterlines: per cada cent lliures que hi inverties, cada any en guanyaves cinc. Així sí que quedava clar!
A finals del 1844, doncs, van obrir una petita botiga a Toad Lane (el carreró dels gripaus). Al cap de poc, a mida que la societat creixia, van acabar ocupant tot l'edifici i van començar a expandir-se per la ciutat. El 1849, cinc anys més tard, ja tenien 390 socis i un capital de 1.193 lliures. Un any més tard, havien doblat el nombre de socis i el 1893 ja eren 12.570 membres. El moviment cooperatiu havia nascut.
Durant els primers anys, els Equitable Pioneers van obrir un molí de farina (per controlar tot el procés, des del gra fins la botiga), un escorxador, una carnisseria, uns estables i fins i tot una societat de protecció mútua. Van obrir sucursals i van ajudar altres cooperatives a establir-se i créixer. El 1863, imitant l'èxit de Rochdale, hi havia més de cinc-cents magatzems com aquell a tota Anglaterra. I el 1943, un segle més tard, el moviment cooperatiu havia arribat als nou milions de socis només a l'illa.
Una de les claus de l'èxit de la cooperativa, a banda del fet de donar dividends als socis, va ser l'aposta per l'educació. Des del primer moment, quan amb prou feines hi havia diners per comprar farina, es va destinar un 2'5% dels beneficis a l'educació general. S'invertien diners i esforços en l'educació dels socis i de seguida es va crear una llibreria, una biblioteca i una sala de diaris. El 1850, poc després de la seva fundació, la llibreria ja posava en circulació 200 llibres setmanals. I al pis de sobre de la botiga, els vespres i els caps de setmana, hi havia cursos i conferències sobre temes científics, històrics, polítics i econòmics. Aquesta política d'educació i cultura de seguida va donar beneficis. Els socis estaven molt preparats intel·lectualment i això es va notar molt en la gestió de la cooperativa, la participació en assemblees i la difusió del moviment cooperatiu.
El que "els 28 de Rochdale" havien començat en una botigueta fosca d'un carrer dels afores d'una ciutat industrial ara fa més de 150 anys s'ha convertit en una icona del moviment cooperatiu. Moltes de les bones idees de gestió que van tenir aquells pioners encara s'utilitzen. És un referent importantíssim però molt desconegut pel gran públic.
A les escoles, quan es parla dels moments crucials de la història de la humanitat es parla de batalles, tractats i descobriments científics o geogràfics, però pràcticament mai no es fa referència a aquest tipus de fets històrics. Potser hauríem de donar més importància a les persones i els moviments que han estat pioners de la democràcia, la justícia i el benestar de milions de persones.

Fonts:
  1. Bona part de la informació per escriure aquest article l'hem tret del llibre de George Jacob Holyoake Història dels Equitable Pioneers de Rochdale: http://gerald-massey.org.uk/holyoake/c_rochdale_1.htm
  2. Rochdale, als afores de Manchester: http://www.rochdale.gov.uk/
  3. Els començaments del moviment obrer: http://ca.wikipedia.org/wiki/Socialisme_ut%C3%B2pic
  4. La Rochdale Society of Equitable Pioneers: http://en.wikipedia.org/wiki/Rochdale_Society_of_Equitable_Pioneers
  5. Els principis de Rochdale: http://es.wikipedia.org/wiki/Principios_cooperativos
    
    
     

diumenge, 18 de novembre del 2012

Comprar la roba al súper


Cada cop hi ha més gent que compra la roba a les grans superfícies. És més barata i t'estalvies fer més d'un desplaçament: la pots comprar mentre omples el carro de menjar.
La comoditat i el preu han convertit les grans superfícies en un punt de venda de roba i calçat cada cop més habitual. El 2005, les grans superfícies van vendre 54.000 milions d'euros en roba i calçat, un 6% de les vendes mundials. I cada any en venen més. 
Actualment, l'empresa més gran del món és un supermercat: Wall-Mart, el gegant de la venda al detall dels Estats Units. Cada setmana passen 175 milions de clients pels seus supermercats. La segona i tercera cadena de supermercats i hipermercats més importants són l'anglesa Tesco (amb 30 milions de clients setmanals) i la francesa Carrefour (amb 25 milions). I, en quart i cinquè lloc, hi tenim dos cadenes alemanyes de supermercats de descompte: Lidl i Aldi. Aquest tipus de supermercats, amb preus encara més baixos, cada cop són més populars (en part gràcies a la crisi) i el 2012 ja tenien el 20% de la quota de mercat.
La roba que venen les grans superfícies no té gaire qualitat, com bona part dels seus productes. Però és tan barata que, a molts consumidors, els compensa. I si es fa malbé de pressa, es llença i se'n compra de nova.
Però aquests preus tan baixos tenen truc, naturalment. La Campanya Roba Neta, una xarxa mundial d'ONG, sindicats i associacions de consumidors que lluiten per millorar les condicions laborals en la indústria tèxtil i minimitzar el seu impacte sobre el medi ambient, ha editat un informe sobre la roba que es ven en aquest tipus d'establiments.
Les conclusions de l'informe són clares: les condicions de treball en les empreses que fabriquen aquests productes són molt precàries, i ho són perquè els supermercats les pressionen per acceptar preus impossibles de tan baixos. Per poder servir les comandes, els fabricants (situats sempre en països pobres i amb lleis laborals insuficients o inexistents) paguen salaris de misèria, no tenen cap mena de seguretat laboral i es desfan dels productes químics usats llençant-los directament al medi ambient.
Per posar un exemple: el 2006, la proporció de factories tèxtils proveïdores de Wall-Mart que presentaven un "risc mitjà" o un "risc alt" de violació dels estàndards laborals era del 91%. I això que aquests estàndards ja són molt baixos de per si: a la majoria de països productors de roba, el salari mínim del sector es situa prop del 50% del que s'estima que hauria de ser un salari suficient per viure. A Bangalore (Índia), per exemple, es va calcular que la quantitat necessària per cobrir les necessitats bàsiques d'una família mitjana era de 80 euros. La immensa majoria dels treballadors i treballadores de la zona, però, cobren una mitja de 42 euros. A Sri Lanka, només un 43'9% dels treballadors cobren un salari igual o superior al mínim establert per la llei del país.
A més, moltes d'aquestes empreses no permeten sindicar-se als seus treballadors, i els ofereixen només contractes precaris i de curta durada.
I no només els productors ho passen malament: els qui vénen els productes al supermercat també tenen unes condicions molt dolentes. Wall-Mart, que té dos milions de treballadors només en distribució i venda (sense comptar la fabricació dels productes), fixa un màxim de 72 hores setmanals, no té salari mínim i les condicions de treball empitjoren cada dia.
Amb aquestes condicions, s'entén perfectament que les grans superfícies puguin tenir aquests preus. Però val la pena?
Un parell de dades per acabar d'entendre el que significa comprar la roba al supermercat. Pel fet de portar els seus productes de més lluny, un supermercat produeix tres vegades més emissions de CO2 per metre quadrat que una botiga de barri. I, de mitjana, l'obertura d'una gran superfície suposa la pèrdua de 276 llocs de treball i el tancament de petits comerços en un radi de 12 km.

Fonts:
  1. Campanya Roba Neta: http://robaneta.wordpress.com/
  2. Les dades per aquest article l'hem tret de l'informe Passeu per caixa. Les grans superfícies i les condicions laborals a la indústria de la confecció elaborat per la Campanya Roba Neta: http://setem.cat/pdf/passeu_per_caixacat.pdf
   
   
   
   

dilluns, 12 de novembre del 2012

Ni un peix per la borda


No fa massa parlàvem en aquest blog dels problemes de la sobrepesca i de l'extinció dels recursos que ens ofereix l'oceà. Actualment, la situació és desesperada. En els últims 60 anys han desaparegut el 90% dels grans peixos i, si seguim amb aquest ritme, al 2050 s'hauran esgotat totes les pesqueries del planeta.
Es calcula que un 75% dels estocs pesquers mundials estan sobreexplotats. Al Mediterrani, un mar petit i amb molta població, el percentatge puja fins al 87%.
Pel que fa al consum, Espanya és un dels països on es menja més peix. I no és precisament peix de les nostres costes: ens arriba peix de tots els racons del món. Si durant el 2012 només mengéssim el peix que es pot trobar a les nostres costes, el mes de maig ja ens l'hauríem menjat tot.
Així doncs, el nostre consum de peix és superior al que poden produir els mars. Però és que, a sobre, bona part del que pesquem ni tan sols no ho consumim. Hi ha peixos que, un cop pescats, no tenen la mida òptima, o pertanyen a espècies no comercials, o superen la quota de tones que cada vaixell pot pescar d'una mateixa espècie. Tots aquests peixos acaben llençats per la borda, sense vida, al mar.
No estem parlant d'uns quants peixets: es calcula que el 42% del que pesquen els grans vaixells d'arrossegament acaba llançat per la borda un cop mort. Cada any, a Europa es llencen un milió de tones de peix. Es diu aviat!
Per evitar-ho fa uns mesos que s'ha engegat la campanya internacional Ni un peix per la borda, que recull signatures per pressionar la Comissària Europea de Pesca. Aquests dies s'està reformant la política pesquera de la Unió Europea i és important fer pressió per aconseguir regular aquesta barbaritat.
Una dada: mentre que els grans vaixells d'arrossegament desestimen un 42% del que pesquen, les petites embarcacions tradicionals només es desfan d'un 3%. I, a més, donen feina a més gent, preserven tradicions mil·lenàries i practiquen una pesca de proximitat.

Fonts:
  1. Post de Donant dades sobre la pesca del salmó: http://www.donantdades.com/2012/06/el-salmo-nedant-contra-corrent.html
  2. Capítol del programa Latituds del Canal33 sobre la sobrepesca: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4310050
  3. Cada any es llença un milió de tones de peix per la borda a Europa: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/10/17/actualidad/1350491176_920727.html
  4. Els grans vaixells de pesca: http://gustavoduch.wordpress.com/2012/11/07/la-extincion-2/
  5. Campanya Ni un peix per la borda: http://www.niunpezporlaborda.org/
  6. Una web molt interessant sobre les polítiques de pesca de la UE: http://www.fishforthefuture.eu/
    
    
    
    

dilluns, 5 de novembre del 2012

Lo que hay que Wert

Fotomuntatge: Martí Riu

Per primer cop des que vam començar aquest blog, l'article d'avui no l'hem escrit nosaltres. El nostre "autor convidat" es diu José Ignacio Wert i és l'actual ministre d'Educació, Cultura i Esports. I és que per fer aquest article en contra de les retallades al sistema educatiu n'hi ha hagut prou amb copiar algunes de les grans frases d'aquest ministre sobre l'educació.
Aquestes perles les hem tret del web Lo que hay que Wert, una campanya d'Educació Sense Fronteres per exigir al ministre que els pressupostos d'educació del 2013 tornin, com a mínim, als nivells del 2011.
  • "La educación pública ha dejado de contribuir a la sociedad".
  • "La tentación populista está en todas partes, pero justamente cuando se dice que los gobiernos tienen que ayudar a la gente en vez de a los bancos, es una petición por lo menos mal formulada, porque ayudar a los bancos es ayudar a la gente".
  • [Sobre la massificació a les aules] "Porque hay que tener en cuenta que además de aprender, los niños en la escuela socializan, se comunican con otros niños, tienen experiencias normativas distintas... que son muy difíciles si el número es muy escaso”.
  • [Sobre la fuga de cervells a Espanya] "Ni siquiera creo que haya que llamarlo así. El hecho de que haya jóvenes con capacidad y voluntad de movilidad, que dominen idiomas extranjeros, que tengan la voluntad de salir fuera, que quieran ensanchar sus horizontes profesionales, nunca puede considerarse un fenómeno negativo".
  • "El concepto de Comunidad Escolar es abusivo e invasivo. La idea de co-gobierno (padres, alumnos, docentes, no docentes), la Comunidad educativa no puede ser una comunidad democrática, porque el proceso educativo no es democrático”.
  • "Que la familia no tiene recursos para afrontar el pago de las tasas, ¿Qué quiere decir? Pues que no se quieren dedicar recursos a eso en detrimento de usar recursos en otras cosas".
Si estàs d'acord amb el que pretén aquesta campanya, pots signar aquí. I fer-la córrer...

Fonts:
  1. José Ignacio Wert: http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Ignacio_Wert
  2. Campanya Lo que hay que Wert: www.loquehayquewert.org
  3. Educació Sense Fronteres: http://www.educacionsinfronteras.org/es/3894
  4. Signa aquí en contra de les retallades en educació: http://www.loquehayquewert.org/firma.php