Temps de llistes

L'última setmana de l'any els mitjans de comunicació sempre s'omplen de llistes: les notícies més importants de l'any, les millors pel·lícules, els millors llibres, els millors gols o els famosos més guapos i guapes.
De totes aquestes llistes, una de les que més crida l'atenció és la que publica la revista Forbes sobre els homes més rics del món (i diem "homes" expressament, perquè entre els cinquanta primers només hi hem comptat quatre dones). La resta de mitjans sempre se'n fan ressò perquè és un tema que generalment interessa tot tipus de lectors. Així doncs, cada Nadal se'ns recorda que els tres homes més rics del món són el mexicà Carlos Slim i els nord-americans Bill Gates i Warren Buffett, o que Amancio Ortega, el propietari de Zara, és el més ric d'Espanya i cinquè del món.
El que no s'acostuma a posar mai en dubte és la legitimitat d'aquestes fortunes. I tampoc es diu que, per separat, qualsevol dels tres homes més rics té un patrimoni superior als 44 mil milions de dòlars, quantitat que la FAO considera que seria suficient per acabar amb la fam al món durant un any. Entre els cinc primers (Amancio Ortega inclòs), tenen prou diners com per acabar amb la fam durant sis anys.
Normalment, aquest tipus de comparacions solen ser titllades de demagògiques amb l'argument que les coses no són tan senzilles. Però en aquest cas sí que ho són. Només que una d'aquestes persones decidís fer les coses d'una altra manera es podrien dur a terme grans canvis. Ara, si han arribat on han arribat és perquè no tenen cap intenció de fer-ho.

Fonts:

1. La revista Forbes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Forbes
2. La llista Forbes de les persones més riques del món: http://www.forbes.com/billionaires/list/
3. Un post de Donant dades sobre el que costaria eradicar la fam al món: http://www.donantdades.com/2010/11/que-costaria-acabar-amb-la-fam-al-mon.html

   
   
   
   

Quanta aigua hi ha al planeta?

Es calcula que el total d'aigua que hi ha al planeta (comptant l’aigua dolça i la salada, la líquida i la sòlida en forma de gel als pols, la que hi ha a la superfície i la que s’amaga sota terra) és de 1.400 milions de km³ d’aigua. Si tenim en compte que 1 km³ són mil milions de m³, ens apareix un número que fins i tot és massa gran per ser pensat.
Aquesta aigua està distribuïda en una fina capa que, en el seu punt més profund –les Mariannes, una fossa marina que es troba a l’oceà Pacífic– arriba als 11.000 metres de fondària, que tenint en compte que el radi de la Terra és de més de 6.000 km, no és massa. Jacques Cousteau, el famós oceanògraf francès, tenia una manera molt gràfica d’explicar com és de fina aquesta capa d’onze quilòmetres. Deia que si agaféssim una bola de billar i la submergíssim en un cubell d’aigua per tot seguit assecar-la amb un drap, la pel·lícula d’humitat que quedaria a la superfície de la bola seria, proporcionalment, bastant superior a la quantitat d’aigua que hi ha al planeta. Aquesta capa tan fina, però, ocupa el 71% de la superfície terrestre, és a dir, que la major part de la Terra està coberta d’aigua.
Aquesta quantitat d’aigua s’ha mantingut invariable des que es va crear ara fa 4.500 milions d’anys, i com que no se’n crea de nova ni es destrueix la que hi ha, la quantitat seguirà sent la mateixa. El que canvia, ja sigui per causes naturals o per l’acció de l’home, és l’estat d’aquesta aigua i la seva distribució.

Quanta d'aquesta aigua podem aprofitar?
Només un 2,5% de tota l’aigua té una salinitat prou baixa com per considerar-la aigua dolça. Tenint en compte que la major part dels ecosistemes terrestres i de totes les seves espècies (l’home entre elles) necessiten aquest tipus d’aigua per viure, podem començar a pensar que, si bé no és un recurs escàs, sí que és un recurs limitat.
D’aquest 2,5% d'aigua dolça de què parlàvem, el 79% es troba concentrat als pols en forma de gel, el 20% són aigües subterrànies i només un 1% es troba a la superfície. Però és que, a més, d’aquest 1% la meitat es troba en llacs, el 38% barrejada amb el sòl, el 8% en forma d’humitat a l’atmosfera, l’1% en organismes vius i un altre 1% als rius. Resumint: l’aigua potable a què tenim accés és un 0,008% del total disponible. Una bona manera d’entendre tot això és amb una imatge: si poséssim tota l’aigua del planeta en un recipient de 5 litres, l’aigua dolça disponible no arribaria a omplir una cullereta; d’aquesta cullereta, l’home només en pot aprofitar dues gotes.

Fonts:

1. Les dades d'aquest article apareixen al llibre Guía de bolsillo para personas inquietas: http://www.intermonoxfam.org/es/informate/productos/libros/ciencias-sociales/guia-de-bolsillo-para-personas-inquietas
2. El podeu consultar aquí: http://books.google.es/books?id=a7vZ4P8KlssC&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

   
   
  
  

En què ens gastem els diners?

A finals d'octubre l'Institut Nacional d'Estadística va publicar l'Enquesta de pressupostos familiars 2011 en què es detalla com ens gastem els diners els ciutadans espanyols. D'aquest informe se'n desprèn que la despesa mitjana per llar durant el 2011 ha estat de 29.482€, un 1% menys que l'any anterior. La partida que ha augmentat més és el lloguer, i la que ha disminuït més és la compra de vehicles.
Però més enllà de les conclusions principals, la lectura d'aquesta enquesta ens permet reflexionar sobre quina és la nostra escala de valors, sobre allò en què decidim gastar-nos els diners que ens queden. Algunes observacions:
En premsa, llibres i papereria ens gastem una mitjana de 272€ anuals per llar, la qual cosa suposa el 0,9% del nostre pressupost. És només una tercera part del que ens gastem en telefonia (894€, un 3% del pressupost).
En ensenyament ens gastem 311€ (un 1,1% del pressupost per llar), força menys del que ens gastem en sabates (382€, 1,3%).
En medicaments, productes farmacèutics i material terapèutic ens gastem 374€ (1,3%), una mica menys del que ens gastem en tabac (436€, 1,5%).
Per acabar, en flors, mascotes i altres "articles i equipaments recreatius" ens gastem 296€ (1%) i en joieria i bijuteria 207€ (0,7%), partides totes dues semblants al que ens gastem en llibres i premsa.
Com ha influït la crisi en el nostre consum? Si observem les dades del 2006 veurem que, per exemple, la venda de llibres i premsa ha caigut un 20,5%, però que el tabac ha pujat un 11,4%.

Fonts:

1. L'Institut Nacional d'Estadística: http://ca.wikipedia.org/wiki/INE
2. L'Enquesta de pressupostos familiars 2011: http://www.ine.es/prensa/np742.pdf

  
  
   
   
  

Llum contra la pena de mort

El 30 de novembre de 1786, ara fa 226 anys, el Gran Ducat de Toscana va abolir la pena de mort. Era la primera vegada que un estat europeu acabava per llei amb aquesta pràctica. Com a bon príncep il·lustrat, el gran duc Leopold I de Toscana va introduir aquesta novetat entre altres lleis destinades a enfortir el comerç i la indústria, augmentar la productivitat agrària i desmantellar l'exèrcit naval dels Mèdici.
Aquesta efemèride ha estat aprofitada per la comunitat de Sant Egidi, amb el recolzament de més de 300 organitzacions de tot el món, per engegar la campanya internacional Cities for life, que des de fa deu anys lluita en contra de la pena de mort al món. Cada 30 de novembre, més de 1.500 ciutats de tot el món il·luminen alguns dels seus edificis més emblemàtics per cridar l'atenció sobre les execucions que es produeixen cada any al món. Segons un informe d'Amnistia Internacional, durant el 2011 hi ha hagut un mínim de 676 execucions en 20 països diferents. Aquesta xifra no inclou els milers de persones que es creu que van ser executades a la Xina, on aquestes xifres es consideren secret d'estat. Alguns països, com l'Iran, també tenen una llista secreta d'execucions al marge de les oficials, i es creu que podrien arribar a doblar les xifres oficials.
Actualment, 140 països ja han abolit la pena de mort. És un pas important si tenim en compte que a finals dels anys 60 només 55 països havien seguit l'exemple del gran duc de Toscana. Però avui en dia encara queden 58 països que la mantenen, tot i que no tots l'apliquen.
A finals del 2011 hi havia 18.750 persones esperant condemna als corredors de la mort de centenars de presons arreu del món.

Fonts:

1. El Gran Ducat de Toscana: http://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_Ducat_de_Toscana
2. El gran duc Leopold I de Toscana (més tard Leopold II del Sacre Imperi Romanogermànic):  http://ca.wikipedia.org/wiki/Leopold_II_del_Sacre_Imperi_Romanogerm%C3%A0nic
3. Comunitat de Sant Egidi: http://www.santegidio.org/index.php?&idLng=1071
4. La campanya Cities for life: http://nodeathpenalty.santegidio.org/
5. La pena de mort al 2011 segons Amnistia Internacional: http://www.amnesty.org/en/library/asset/ACT50/001/2012/en/3f5c8686-f37c-422e-8386-610968cb8107/act500012012es.pdf

   
   
   
    

Desmantellant la cooperació internacional

L'aportació de diners públics a la cooperació internacional mai no ha estat gaire generosa. Des que als anys noranta la ciutadania pressionés per tal que els governs dels països rics aportessin el 0,7% del seu PIB a la cooperació, només cinc països (Dinamarca, Països Baixos, Luxemburg, Noruega i Suècia) han arribat a aquesta xifra.
La resta, no només no hi han arribat (la mitjana és d'un 0,3%) sinó que han aprofitat la crisi financera dels últims anys per retallar encara més aquestes partides. A Espanya els governs autonòmics han retallat, en els últims quatre anys, el 71% del pressupost destinat a l'ajut oficial al desenvolupament (AOD).
Durant la X Trobada anual de coordinadores autonòmiques d'ONG celebrada fa uns dies a Bilbao, s'ha denunciat que les intencions dels governs autonòmics pel 2013 són seguir amb aquest ritme dràstic de retallades. Concretament, es preveu que les autonomies retallin un 44% més en AOD, passant dels 240 milions d'euros actuals a només 134.
Aquestes retallades, naturalment, tenen conseqüències directes: han quedat paralitzats molts projectes de salut, educació i alimentació al Tercer Món i es creu que bona part dels que han sobreviscut tenen els dies comptats si es continua retallant. A més, també han minvat les partides destinades a l'educació per al desenvolupament, és a dir, a tots aquells programes i campanyes de denuncia social i mobilització ciutadana destinats a conscienciar els ciutadans espanyols de la importància de la cooperació i fer-los veure que les seves accions individuals (com ara escollir què compres i a qui li compres) tenen repercussions globals.
A diferència del (relatiu) suport popular que tenen les mobilitzacions en contra de les retallades en educació i sanitat, les retallades en cooperació no estan tan mal vistes. Sembla com si, en temps de crisi, la cooperació internacional hagués de quedar en segon pla. Però això és perquè no som prou conscients de la importància dels projectes que es financen amb aquests diners. I perquè no ens adonem que, ben mirat, aquestes partides no suposen una despesa gaire important i, si ens les estalviéssim, no canviaria gran cosa en la nostra economia: pel que fa a la cooperació autonòmica, només suposen cinc euros anuals per habitant. En defensa, sense anar més lluny, ens en gastem 368. Aquí sí que caldria fer-hi una bona retallada!

Fonts:

1. Els cinc països que destinen el 0,7% del PIB a la cooperació: http://www.abc.es/hemeroteca/historico-23-03-2002/abc/Internacional/dinamarca-holanda-noruega-suecia-y-luxemburgo-superan-el-07_86722.html
2. Les xifres d'aquest article estan tretes dels documents oficials de la X Trobada anual de coordinadores autonòmiques d'ONG: http://www.congde.org/index.php/noticias/vernoticia/id_noticia/1791