Quant contamina Internet?

Internet és una xarxa virtual, sí, però està formada per tecnologia real: milions d’ordinadors (i tauletes,  telèfons, etc.) que per mitjà d’antenes i cablejat accedeixen als centres de dades que allotgen les pàgines web. Així doncs, tot i que a vegades ens pugui semblar que Internet només existeix “als núvols”, el seu impacte ambiental és cada cop més important. D’una banda, la fabricació d’aquests aparells i cables necessita grans quantitats de matèries primeres, algunes força difícils d’aconseguir (com el coltan). Però el principal impacte ambiental derivat d’Internet és la gran quantitat d’energia que consumeix i, per tant, la gran quantitat de diòxid de carboni que allibera a l’atmosfera.
Ara bé, aquest impacte no és fàcil d’avaluar. S’han fet diversos estudis sobre el tema però les conclusions varien molt entre uns i altres. Però tot i les diferències, aquests estudis són una bona manera d’adonar-nos del fet que aquest impacte és real i que cal tenir-lo present. Entre altres coses, perquè alguns d’aquests informes ja avisen que les xifres poden doblar-se d’aquí al 2020.
Algunes dades:
El 2007, la petjada de carboni d’Internet ja superava la de la indústria de l’aviació, fins al punt de representar el 2% de les emissions internacionals de CO2.
En volum, aquesta petjada representa uns 830 milions de tones de diòxid de carboni. Perquè ens en puguem fer una idea: si Internet fos un país, tindria una petjada de carboni superior a la d’Alemanya o el Regne Unit. De fet, només cinc països contaminen més: els EUA, la Xina, Rússia, l’Índia i el Japó. Espanya, amb un impacte més petit, allibera poc més d’una tercera part de CO2 que Internet (304 milions de tones). A Catalunya, el 2011 es van alliberar 45,92 milions de tones de CO2, una divuitena part del que allibera Internet.

Fonts:

1. La principal font és aquest article de Marcus Hurst pel CCCBLab: http://blogs.cccb.org/lab/article_quant-contamina-internet/
2. El coltan: http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/maldito-coltan-2868631
3. Llistat de països per emissions de CO2: http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Pa%C3%ADses_por_emisiones_de_di%C3%B3xido_de_carbono
4. Les emissions de CO2 de Catalunya: http://www20.gencat.cat/portal/site/canviclimatic/menuitem.c4833b494d44967f9b85ea75b0c0e1a0/?vgnextoid=87b2da5a182fb210VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=87b2da5a182fb210VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default&newLang=ca_ES

    
   
   
    

Les excuses de la indústria tèxtil

Fa uns dies es va celebrar la 080 Barcelona Fashion, la setmana de la moda de Barcelona. Durant cinc dies, les principals empreses tèxtils amb seu a Barcelona van desfilar per les passarel·les del Born Centre Cultural mostrant les seves noves col·leccions. Els mitjans van parlar molt de les marques de roba, dels dissenyadors que les creen, dels teixits i els colors utilitzats  i dels models que les llueixen a les passarel·les. Però enlloc no es va parlar de qui fabrica aquesta roba ni de les condicions laborals que pateixen. I és curiós, perquè només fa un mes que el New York Times va publicar un article d'una pàgina sencera on s'assegurava que al Rana Plaza de Bangladesh, l'edifici que va desplomar-se l'abril passat i on van morir més de 1.100 persones, s'hi estava preparant una comanda per a l'empresa Mango, una de les més importants del 080.
Però cap dels mitjans que van parlar del 080 no van esmentar aquest fet. I tampoc no van parlar dels milers de persones que viuen i treballen en condicions inhumanes per tal de fabricar bona part de la roba que es ven a Occident. Suposo que ho consideraven fora de lloc: quan els mitjans parlen de les condicions de treball de la indústria tèxtil sembla que els culpables siguin exclusivament les empreses del Tercer Món subcontractades i no Mango, Zara o El Corte Inglés.
Aquestes empreses acostumen a donar excuses per esquivar la seva responsabilitat. I quan passa una desgràcia prou gran com per no poder-la amagar, s'excusen culpant les empreses subcontractades o asseguren que no hi tenen res a veure, com fa Mango en el cas del Rana Plaza.
La campanya mundial Roba Neta ha editat un petit informe de sis pàgines per rebatre les deu excuses que les empreses tèxtils fan servir més sovint per treure's de sobre la responsabilitat del que fan. Voleu saber què diuen les empreses com Mango o Zara per no pagar un salari digne als seus treballadors? Aquestes són les deu excuses més utilitzades:

1. No es possible pagar un salari digne perquè no hi ha consens sobre com es calcula.
2. Els consumidors no volen pagar més per la roba.
3. Són els governs, no les empreses, els qui han de fixar salaris mínims suficients.
4. La nostra empresa crea llocs de treball en aquests països. Estem ajudant els treballadors a tenir feina, cosa que sense nosaltres els seria impossible.
5. El cost de la vida és més baix als països productors, és normal que els salaris també siguin més baixos.
6. Si s'incrementessin els salaris els països amb ingressos baixos perdrien el seu avantatge competitiu.
7. El codi de conducta de la nostra empresa contempla el pagament d'un salari digne.
8. No podem pagar més per culpa de la crisi econòmica.
9. Si paguéssim salaris més alts a la indústria de la roba, provocaríem que les infermeres i les mestres abandonessin les seves feines per treballar a la confecció i destruiríem el sistema educatiu i sanitari d'aquests països.
10. Els nostres accionistes no recolzen que es pagui un salari digne als treballadors.

Voleu arguments per rebatre cadascuna d'aquestes excuses? Doncs llegiu l'informe:
http://www.ropalimpia.org/adjuntos/informes/Las%2010%20excusas%20m%C3%A1s%20utilizadas%20por%20las%20empresas%20.pdf

Fonts:

1. La 080 Barcelona Fashion: http://www.080barcelonafashion.cat/
2. L'article del New York Times: http://www.nytimes.com/2013/12/31/world/asia/garment-makers-stumble-on-call-for-accountability.html?smid=tw-share&_r=2&
3. El ressò a casa nostra de l'article: http://www.eldiario.es/rastreador/York-Times-Mango-Rana-Plaza_6_216338365.html
4. La campanya Roba Neta: http://robaneta.wordpress.com/
5. L'informe El top ten: las 10 excusas más utilizadas por las empresas para no pagar un salario digno: http://www.ropalimpia.org/adjuntos/informes/Las%2010%20excusas%20m%C3%A1s%20utilizadas%20por%20las%20empresas%20.pdf

    
     
     
    

Tres dades sobre la prostitució

Aquesta setmana, tres dades impactants sobre la prostitució.

1. Es calcula que a Europa hi ha, aproximadament, un milió de prostitutes. Això representa el 0,63% de les dones de 15 a 49 anys. 
2. Espanya és el país d’Europa amb més consumidors de prostitució. Mentre que a Europa el 19% dels homes adults han consumit sexe de pagament alguna vegada a la vida, a Espanya ho han fet el 39%, més del doble. 
3. Cada dia, un milió i mig d’homes espanyols consumeixen algun tipus de sexe de pagament. Si tenim en compte que, segons l’Instituto Nacional de Estadística, a Espanya hi ha 18 milions d’homes adults... cadascú pot treure les seves conclusions.

Fonts:
Les dues primeres dades estan tretes de l’informe La trata con fines de explotación sexual publicat el 2011 per l’Asociación para la prevención, reinserción y atención de la mujer prostituida (Apramp). La tercera dada ha estat divulgada per diverses fonts i apareix al llibre Crónica negra de la prostitución. Trata de blancas, mafias, drogas, crímenes de Juan Rada.

• El web de l’Apramp: http://www.apramp.org/upload/doc169_LIBRO%20LA%20TRATA.pdf
• L’informe La trata con fines de explotación sexual: http://www.apramp.org/upload/doc169_LIBRO%20LA%20TRATA.pdf
• El llibre Crónica negra de la prostitución. Trata de blancas, mafias, drogas, crímenes de Juan Rada: http://www.juanrada.com/Miobra/Cronicanegraprostitucion.aspx
• La tercera dada tal com la presentava la cadena SER: http://www.cadenaser.com/sociedad/articulo/millon-medio-espanoles-acuden-diariamente-prostitucion/csrcsrpor/20050923csrcsrsoc_2/Tes
• Xifres de població de l’INE l’1 de juliol del 2013: http://www.ine.es/jaxi/tabla.do?path=/t20/p321/serie/l0/&file=01001.px&type=pcaxis&L=0

    
     
    
    

Cadires per a tothom

El Consell de Seguretat, l'òrgan de les Nacions Unides encarregat de mantenir la pau i la seguretat entre nacions, té 15 estats membres. D'aquests, n'hi ha cinc de permanents que tenen dret a vetar qualsevol resolució. Són els cinc estats que van guanyar la Segona Guerra Mundial: la Xina, el Regne Unit, França, els Estats Units i Rússia.
A banda d'aquests cinc, n'hi ha deu més que són escollits per l'Assemblea General cada dos anys. Per fer l'elecció i que, aparentment, quedi equilibrat, s'ha dividit el planeta en cinc regions i totes han de tenir representació. Aquestes regions són:

• Àfrica: tres membres
• Àsia-Pacífic: tres membres
• Europa oriental: dos membres
• Amèrica Llatina i Carib: dos membres
• Europa occidental i altres (és a dir, el que coneixem com a Occident): cinc membres

Aquest repartiment, però, no té cap proporció ni amb el nombre d'estats ni amb el nombre d'habitants que forma cada unitat regional. Occident, amb menys població i menys estats que la resta, té més cadires que ningú. Vegem-ho.
Al grup d'Àfrica, amb 54 estats membres, i el grup d'Àsia-Pacífic, amb 53, només els corresponen tres cadires. En canvi, al grup d'Occident, amb 28 estats membres (i els EEUU com a observadors), els corresponen cinc cadires.
Pel que fa a població, la relació encara és més desigual. Als països del grup d'Europa occidental i altres hi viuen 546 milions de persones, és a dir, només un de cada 13 habitants del planeta. Ara bé, tenen una de cada tres cadires del Consell de Seguretat de l'ONU. Poc equilibrat, no trobeu?

Fonts:

1. El Consell de Seguretat de l'ONU: http://ca.wikipedia.org/wiki/Consell_de_Seguretat_de_l%27ONU
2. Les poblacions dels 28 països del grup Europa occidental i altres l'hem tret de l'anuari de la CIA: https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/rankorder/2119rank.html

   
   
    
   

Els deu llocs més contaminats del món

L'ONG ecologista Green Cross Schweiz ha publicat un informe on analitza la contaminació del planeta i ofereix una llista dels deu punts més contaminats. Són aquests:

1. Abocador de residus electrònics d'Agbogbloshie, a Ghana. També s'hi tiren electrodomèstics de tot tipus, arribats sobretot d'Europa occidental. Contaminat amb plom, cadmi i mercuri.
2. Planta nuclear de Txernòbil, a Ucraïna. Tot i que fa 27 anys de l'accident nuclear, la zona segueix contaminada i necessitarà segles per quedar neta. Cada set mesos, els operaris afegeixen una capa de formigó sobre el reactor per evitar noves filtracions.
3. Riu Citarum, a l'illa de Java, a Indonèsia. Amb una població de nou milions d'habitants vivint a les seves ribes, els residus domèstics i industrials que s'aboquen al riu fan que la contaminació de l'aigua sigui mil vegades més forta que els màxims recomanats per al consum. Tot i això, la població no té més remei que consumir aquesta aigua plena de plom, cadmi, crom i pesticides.
4. Ciutat de Dzershinsk, a Rússia. Durant l'època soviètica, bona part de la indústria química del país es va situar en aquesta ciutat. També s'hi fabricaven armes químiques. 300.000 tones de residus químics van ser abocats incontroladament des del 1930. És la ciutat més contaminada del món.
5. En les 25 hectàrees de la població de Hazaribagh, a Bangladesh, hi ha el 90% de les adoberies de pells del país. Cada dia, aquestes adoberies aboquen 22.000 litres de líquids tòxics als rius de la zona.
6. Kabwe, la segona ciutat més important de Zàmbia. A principis del segle XX es van descobrir mines de plom a la zona, i l'explotació descontrolada d'aquestes mines ha omplert de plom la terra i les aigües de la zona.
7. Kalimantan, a la part indonèsia de l'illa de Borneo, és una de les zones més riques en or del planeta. El cadmi i el mercuri utilitzats per extreure'l han contaminat la zona.
8. Riu Matanza-Riachuelo, a l'Argentina. A les seves ribes hi ha més de 15.000 indústries, de les quals la tercera part són químiques i aboquen els residus al riu. Més de 20.000 persones viuen en zones altament contaminades per zinc, plom, coure i níquel.
9. Delta del riu Níger, a Nigèria. Des que va començar l'extracció de petroli als anys cinquanta, el delta del riu Níger està fortament contaminat per hidrocarburs. 130.000 residents estan exposats a la contaminació i la malnutrició infantil és un 24% més forta que a la resta del país per culpa de la contaminació dels camps agrícoles.
10. Norilsk, a Rússia. Ciutat industrial fundada el 1935, actualment és la seu de la major foneria de metalls pesats del món. Cada any, 500 tones d'òxid de coure i níquel i dos milions de tones de diòxid de sofre són llençats a l'aire. 

D'aquests deu punts, tres són a l'Àfrica, tres a l'Àsia, tres en territori de l'antiga Unió Soviètica (Rússia i Ucraïna) i un a l'Argentina. Naturalment, no n'hi ha prou en tenir aquests punts lluny de casa per respirar tranquil. La contaminació és un fenomen global que no s'atura a les fronteres i els seus mals ens afecten a tots.

Fonts:

• L'ONG ecologista Green Cross Schweiz: http://www.greencross.ch/en/home.html
• L'informe The worlds worst 2013: The Top Ten Toxic Threats: http://www.gcint.org/fs/ESS/Top-10-pollution-Threats-2013-Green-Cross-Blacksmith-light.pdf

     
    
    
     

I+D civil contra I+D militar

El Centre d'Estudis per la Pau JMDelàs ha publicat el seu informe número 19 dedicat a la despesa militar prevista en els pressupostos del 2014. Un dels apartats més impactants de l'estudi és el dedicat a la comparació del que destinarem l'any que ve a I+D militar i civil.
Algunes dades:
Sumant les partides d'I+D del Ministeri de Defensa i les del Ministeri d'Indústria, Energia i Turisme dedicades a investigació militar, l'any 2014 ens gastarem 506.896.680 €. Com que la xifra (quasi 507 milions d'euros) és massa grossa per ser assimilada, comparem-la amb altres partides d'I+D previstes per l'any que ve:
- Els pressupostos destinaran 286 milions d'euros a investigació sanitària (un 56% del que es destinarà a investigació militar).
- A investigació i experimentació agrària es destinaran 78 milions (un 15% del que es destinarà a investigació militar). 
- A investigació energètica, mediambiental i tecnològica es destinaran 83 milions (un 16% del que es destinarà a investigació militar).
- La partida d'investigació en astronomia i astrofísica, que el 2013 va ser de 16 milions, el 2014 es cancel·larà. Zero euros. Només hauria suposat un 3% del que ens gastarem en investigació militar.

Una última dada: després d'uns quants pressupostos consecutius en què les partides d'I+D eren retallades, aquest 2014 pujaran un 1,3%. És una dada positiva? Potser sí. O potser simplement és una presa de pèl, perquè segons els pressupostos del 2014 l'I+D militar augmentarà un 39,5%.

Fonts:

1. El Centre d'Estudis per la Pau JMDelàs: http://www.centredelas.org/
2. L'Informe La cara oculta del gasto militar. El presupuesto militar del 2014: http://www.centredelas.org/images/stories/informes/informe19_cas.pdf

      
     
    
   

Inventari nuclear

L'Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), un organisme independent dedicat a la recerca sobre conflictes i armament, ha publicat el seu informe anual.
Entre altres temes, parla de les armes nuclears actives que hi ha al món.
Hi ha vuit països que posseeixen armes nuclears: els Estats Units, Rússia, el Regne Unit, França, la Xina, l'Índia, el Pakistan i Israel. A més, se sospita que Corea del Nord podria tenir entre sis i vuit caps nuclears. En total, l'inventari xifra en 17.270 els caps nuclears que hi ha al planeta, dels quals 4.400 estan actius i desplegats per poder-los fer servir en qualsevol moment.
Els Estats Units i Rússia són, de lluny, les principals potències nuclears. Entre els dos sumen 16.200 caps nuclears, pràcticament el 94% del total. A més, entre els dos disposen de 3.950 caps nuclears actius i desplegats, el 90% del total. La resta de caps nuclears actius són francesos (290) i del Regne Unit (160).
La Xina, l'Índia i el Pakistan estan augmentant el seu arsenal nuclear. Rússia i els Estats Units, al contrari, s'estan desfent de part del seu armament (tot i que estan molt lluny de deixar de ser les potències absolutes en aquest camp).
Podeu llegir la versió catalana resumida de l'informe aquí.

Fonts:

1. La web del SIPRI: http://www.sipri.org/
2. El SIPRI Yearbook 2013: http://www.sipri.org/yearbook/2013
3. Podeu consultar-ne un resum en català de 28 pàgines editat per FundiPau: http://fundipau.org/wp-content/uploads/2013/10/SIPRIYB13SummaryCA.pdf

   
    
    
   

Rics més rics, pobres més pobres

La pobresa severa (viure amb menys de 307 euros al mes) ja ha atrapat a tres milions de persones a Espanya, un 6,4% de la població.  Una xifra que s'ha duplicat des de l'inici de la crisi ara fa cinc anys.
Però no només augmenta el nombre de persones que viuen en la pobresa, també augmenta la desigualtat entre rics i pobres. Els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres. De fet, segons es pot llegir en aquest informe de Càritas publicat fa uns dies, Espanya ja és el país d'Europa on la desigualtat és més elevada.
Concretament, el 20% de la població més rica concentra 7,5 vegades més riquesa que el 20% més pobre (dades del 2011). El 2008, quan va començar la crisi, la ràtio era de 5,5 vegades, una xifra molt semblant a la mitjana actual de la UE. I això, naturalment, no és bo per a ningú (ni tan sols per als més rics, encara que a vegades els costi d'entendre-ho).

Fonts:

1. L'informe de Càritas Empobrecimiento y desigualdad social - octubre 2013: http://www.caritas.es/publicaciones_download.aspx?Id=4706
2. Un article de Donant Dades sobre com la desigualtat no és bona ni pels més rics: http://www.donantdades.com/2011/10/eradiquem-la-pobresa-encara-que-sigui.html

   
    
    
    

Suborns Internacionals, S.A.

De la lectura d'un informe publicat el 2011 per l'ONG Transparència Internacional se'n desprèn una conclusió evident: el pagament de suborns a funcionaris públics estrangers per part de grans companyies d'arreu del món és una pràctica molt habitual. Moltíssim.
A banda d'això, l'informe ofereix altres conclusions que ens ajuden a entendre com funciona bona part del comerç internacional:

• La corrupció de funcionaris públics en favor de grans empreses és un fenomen global. La finalitat d'aquests suborns és aconseguir llicències o adjudicacions d'obres públiques, evitar el compliment de determinades reglamentacions o influir en la presa de decisions polítiques que afavoreixin l'empresa.
• L'ONG ha estudiat les empreses dels 28 principals països exportadors i ha fet enquestes a més de 3.000 executius. Aquest estudi indica que les empreses que més suborns ofereixen a funcionaris públics estrangers són les russes, les xineses i les mexicanes (posicions 28, 27 i 26 del rànquing).
• En la posició 15 hi ha el primer país europeu: Itàlia. El segon país europeu de la llista (11) és Espanya. Les companyies que menys suborns paguen d'aquesta llista són les dels Països Baixos, Suïssa i Bèlgica.
• Pel que fa als sectors més corruptes, d'una llista de 19 el que s'endú el premi al sector que més suborns accepta és l'adjudicació d'obra pública i la construcció. En segon lloc, el sector energètic (petroli i gas), seguit de la mineria i les farmacèutiques. El sector de l'armament està, aproximadament, a la meitat de la llista.
• L'última posició (el sector aparentment més net de suborns) és l'agricultura.

Fonts:

1. Informe Índex de fonts de suborn de Transparència Internacional del 2011: http://www.transparencia.org.es/INDICES_FUENTES_DE_SOBORNO/INDICE%20DE%20FUENTES%20DE%20SOBORNO%202011/BPI2011_Informe_final_en_espa%C3%B1ol.pdf
2. L'ONG Transparència Internacional: http://es.wikipedia.org/wiki/Transparencia_Internacional

    
    
     

País ric, país sa?

Les retallades estan desmantellant el nostre sistema públic de salut, que fins no fa massa era considerat un dels més decents del món. Però el que fa que l'atenció sanitària d'un país sigui bona no és només una qüestió de pressupost, sinó de model: decidir qui té dret a ser atès i de quina manera.
No n'hi ha prou amb ser un país ric per tenir un bon sistema sanitari si bona part de la població no hi té accés. Al cap i a la fi, decidir quin model sanitari volem no depèn només dels diners que hi puguem destinar.
Un bon exemple d'aquesta afirmació és el cas dels Estats Units, que tot i ser el país del món que gasta més diners en salut té un sistema sanitari molt poc eficient, com es desprèn d'aquest article del doctor Juan Gérvas, membre de l'equip CESCA (dedicat a la investigació sobre l'assistència en atenció primària) i activista en favor de la sanitat pública . Donem un cop d'ull a les dades que presenta:

• Els EUA gasten un 18% del seu PIB en salut, mentre que la mitjana dels països desenvolupats de l'OCDE és del 9,5%. Afinant una mica més: els EUA gasten 8.233 dòlars anuals per càpita en sanitat mentre que el promig de l'OCDE és de 3.268. És el país del món que destina més recursos a la salut.
• Als EUA, ser ric no significa necessàriament tenir una bona cobertura mèdica. En un sistema sanitari absolutament privat i enfocat a treure el màxim rendiment econòmic de les prestacions que s'ofereixen, són freqüents els problemes de salut motivats per l'excés d'intervencions. Concretament, 250.000 persones moren cada any als Estats Units per culpa de l'activitat mèdica: és la tercera causa de mort al país.
• La mort de nadons en el seu primer dia de vida és el doble d'alta que a la Unió Europea: 11.300 nounats moren cada any als EUA per 5.800 a la UE. I això que, en nombres absoluts, neixen més nens a la UE que als EUA.
• La mortalitat de les dones per causa del part s'ha triplicat des de finals dels anys vuitanta. Només hi ha un altre país on hagi passat això: Zimbàbue. Més de la meitat d'aquestes morts serien evitables si tota la població tingués accés a l'atenció sanitària.

Fonts:

1. Les dades les hem extret d'un article del metge Juan Gérvas, membre de l'equip CESCA (dedicat a la investigació sobre l'assistència en atenció primària) i activista en favor de la sanitat pública. L'article és aquest: http://www.actasanitaria.com/opinion/el-mirador/articulo-the-best-health-care-in-the-world-las-mujeres-mueren-mas-jovenes-que-sus-madres-en-estados-unidos.html
2. L'OCDE: http://ca.wikipedia.org/wiki/Organitzaci%C3%B3_de_Cooperaci%C3%B3_i_Desenvolupament_Econ%C3%B2mic 
3. La resta de links els hem extret d'aquest article. Són aquests:

• Efectes de la iatrogènia als EUA: http://www.jhsph.edu/research/centers-and-institutes/johns-hopkins-primary-care-policy-center/Publications_PDFs/A154.pdf
• La mort de nadons als EUA: http://www.savethechildrenweb.org/SOWM-2013/#/7/zoomed
• La mortalitat de les dones per causa del part s'ha triplicat: http://www.amnestyusa.org/sites/default/files/pdfs/deadlydelivery.pdf
• La meitat d'aquestes morts serien evitables: http://www.arhp.org/publications-and-resources/contraception-journal/march-2011

     
    
    
     

Vergogna!

Milers de persones han mort en les últimes dècades intentant creuar les fronteres d'Europa. La tragèdia de Lampedusa de fa uns dies és una més, tot i que ha tingut un impacte mediàtic força més intens del que és habitual. Els habitants de l'illa han rebut les autoritats italianes i europees llançant-los un crit: vergogna!
Però al cap d'uns dies una altra notícia fa oblidar aquesta i la tragèdia continua. El clam de lament pels morts s'ha sentit durant una setmana, però ha servit de ben poc. De fet, els partits racistes que demanen mesures encara més dures contra les persones que intentin entrar a Europa prosperen com mai al continent, i a França el Front Nacional de Le Pen encapçala les intencions de vot dels francesos a les europees.
Gabriele Del Grande, autor del blog Fortress Europe, ha fet un completíssim recompte de les notícies que han aparegut a la premsa internacional sobre persones que han mort intentant entrar a Europa. Un petit resum dels seus números:  

• Des del 1988, any en què comença el recompte, han mort al llarg de les fronteres europees almenys 19.228 persones (data del recompte: 3 octubre 2013). Naturalment, aquestes són les que han estat trobades i apareixen als mitjans. Les dades reals podrien ser molt més grans. 
• En el que portem d'any, 551 persones s'han afegit a la llista. 
• 14.309 persones, tres de cada quatre, han mort ofegades al Mediterrani. 
• Entre les costes africanes i les espanyoles (incloses les Canàries), s'hi han ofegat 4.899 persones.  
• 160 persones han mort asfixiades en vaixells de càrrega en què viatjaven amagats amb destí a algun port europeu. 
• 372 persones han mort asfixiades o aixafades per la càrrega amagats en camions.
• Com a mínim 1.706 persones han mort per deshidratació intentant travessar el desert del Sàhara, incloses les víctimes de les deportacions fetes pels governs de Líbia, Algèria i el Marroc per castigar els intents de creuar les fronteres europees. 
• 92 persones han mort intentant creuar la frontera entre Grècia i Turquia per culpa de les mines antipersona que s'hi han instal·lat.
• 413 persones han mort ofegades en rius de frontera mentre els intentaven creuar nedant. 
• 114 persones han mort congelades intentant creuar les muntanyes frontereres en ple hivern sense menjar o abric suficient. 
• 38 persones han estat assassinades a trets per la Guàrdia Civil Espanyola i la policia fronterera marroquina.
• A la resta de fronteres, els assassinats a trets pugen a 294. 
• 41 persones han mort congelades quan viatjaven dins del tren d'aterratge d'un avió.

I el recompte de Gabriele Del Grande seguirà mentre no hi posem remei...

Fonts:

1. El Front Nacional de Le Pen encapçala les intencions de vot dels francesos a les europees: http://www.lemonde.fr/europe/article/2013/10/09/le-fn-en-tete-des-intentions-de-vote-aux-europeennes_3492632_3214.html
2. Fortress Europe, el blog de Gabriele Del Grande que ha fet el recompte de morts: http://fortresseurope.blogspot.com.es/2006/01/fortaleza-europa.html
3. El recompte de morts als diaris: http://fortresseurope.blogspot.it/p/la-strage.html

    
     
      

El treball infantil en xifres

Fa uns dies, l'Organització Internacional del Treball (OIT) va publicar un informe de 110 pàgines sobre l'estat del treball infantil al món. És molt recomanable fer-ne, encara que sigui, una lectura ràpida. Però per si no teniu temps (o ganes!) de fer-ho, us n'oferim un petit resum amb algunes de les dades més interessants que hem extret de l'informe.
•    Actualment hi ha 168 milions de nens que treballen, un 11% de la població infantil del planeta.
•    Més de la meitat d'aquests nens (85 milions) tenen feines perilloses que posen en perill la seva salut, la seva seguretat o la seva moralitat.
•    En nombres absoluts, Àsia i el Pacífic són les regions amb més treball infantil.
•    En proporció al nombre de nens i nenes de la zona, a l'Àfrica subsahariana és on hi ha més nens treballant: un de cada cinc.
•    Tot i això, en els últims anys la situació ha millorat: l'any 2000 havien de treballar 78 milions de nens i nenes més que actualment.
•    Ara bé, tot i aquest canvi la situació està bastant estancada i molt lluny de l'objectiu plantejat per la comunitat internacional d'eliminar les pitjors expressions del treball infantil abans del 2016.

Tenim tendència a pensar que aquest és un tema en què hi podem fer ben poca cosa, però no és veritat. Si t'escandalitzen aquestes xifres, pots començar per informar-te sobre el tema i buscar quines empreses utilitzen mà d'obra infantil subcontractada (trobaràs molta informació a Internet) i deixar de consumir els seus productes. És un primer pas. I una bona manera de començar és llegint informes com aquest. Sencers.

Fonts:

1. L'Organització Internacional del Treball (OIT), organisme adherit a les Nacions Unides: http://ca.wikipedia.org/wiki/OIT
2. L'informe Medir los progresos en la lucha contra el trabajo infantil. Estimaciones y tendencias mundiales entre 2000 y 2012: http://www.ilo.org/wcmsp5/groups/public/---ed_norm/---ipec/documents/publication/wcms_221514.pdf

    
    
    
    
   

Les bicicletes són... per tot l'any!

Els europeus escollim cada cop més la mobilitat activa (anar a peu o en bicicleta) en els trajectes inferiors als 15 km, tot i que encara no és una opció majoritària. Ara bé, les estadístiques diuen que estem començant a canviar. I és probable que un dels motius principals d'aquest canvi sigui la crisi econòmica, que ha disparat l'ús de la bicicleta sobretot als països europeus més empobrits.
A Espanya, per exemple, les vendes de cotxes durant el primer trimestre del 2013 han caigut un 9,8% respecte al mateix període de l'any passat. I si la gent no va en cotxe, ha d'anar en transport públic, caminant o en bicicleta. A l'Europa dels 27, actualment ja es venen dues bicicletes per cada cotxe, xifra que no deixa d'augmentar.
En algunes ciutats com Brussel·les, Londres, Dublín, Estocolm o Sevilla el ciclisme s'ha disparat. Però, tot i així, només en un país europeu (els Països Baixos, naturalment) el nombre de ciutadans que utilitzen la bicicleta com a principal mitjà de transport supera el 30%. A Dinamarca, Suècia i Hongria el percentatge es mou entre el 15 i el 20%. La resta té percentatges molt més baixos, i en 14 països dels 27 (entre els quals hi ha Espanya) no arriba ni tan sols al 5%.
En el cas dels nens, les xifres no són gaire positives. En els últims trenta anys, el percentatge de nens que van a l'escola en bicicleta arreu del món ha caigut del 82% al 14%.
Si analitzem les dades d'ús de la bicicleta a Barcelona, veurem que són força esperançadores. En els últims vuit anys, el nombre de ciclistes a la ciutat ha passat de 30.000 a més de 120.000. És veritat que l'aparició del Bicing el 2007 hi ha contribuït força, però l'ús de la bicicleta privada també s'ha disparat i quasi triplica la xifra de fa vuit anys.
La normalització de l'ús de la bicicleta serveix també per reduir-ne els accidents. Si hi ha més bicicletes, la gent és més conscient i va més en compte. Una prova d'això és que la sinistralitat s'ha reduït. A Barcelona, el 2005 hi havia una taxa d'accidentalitat de 3 per cada 100.000 desplaçaments; set anys més tard s'havia reduït a 1,5.    

Fonts:

1. El concepte de "mobilitat activa" (active travel): http://en.wikipedia.org/wiki/Active_travel
2. Dades tretes del número 5 de la revista Ciclosfera: http://www.ciclosfera.com/
3. Dades de la Federació Europea de Ciclistes (ECF): http://www.ecf.com/press-corner/cycling-facts-and-figures/
4. Un informe d'Esther Anaya sobre l'ús de la bicicleta a Barcelona: http://bici-vici.blogspot.com/2013/07/les-dades-de-la-bici-barcelona-en-el.html
5. El Bicing, el servei de bicicletes públiques de Barcelona: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bicing

      
      
     
      

Abolicionistes contra retencionistes

A finals dels anys seixanta, només 55 països havien abolit la pena de mort. Actualment, la xifra ha pujat fins als 140 i només queden 58 països que l'apliquin.
Ara bé, no tots els 140 països abolicionistes són iguals. De fet, podríem agrupar aquests països en tres categories:
•    Abolicionistes per a tot tipus de delicte: 97 països
•    Abolicionistes només per a delictes comuns: 8 països
•    Abolicionistes a la pràctica (tenen legislació per aplicar penes de mort però no ho fan): 35 països
En el següent mapa es pot veure molt clarament quins països són i com estan repartits:

Pels qui tinguin temptacions de creure que Europa és un oasi i que sempre ha estat així, un parell de dades: Espanya va abolir la pena de mort per a tot tipus de delictes el 1995; fins llavors, la Constitució (article 15) preveia que en temps de guerra els jutges militars poguessin aplicar penes de mort. I no només a Espanya l'abolició és una cosa recent: el Regne Unit la va abolir el 1998. Grècia, el 2004. I Letònia, el 2012.

Fonts:

1. Un post de Donant dades sobre la història de l'abolició de la pena de mort: http://www.donantdades.com/2012/12/llum-contra-la-pena-de-mort.html
2. Recompte d'Amnistia Internacional sobre països abolicionistes i retencionistes: http://www.amnesty.org/es/death-penalty/abolitionist-and-retentionist-countries
3. L'article 15 de la Constitució de 1978: http://www.congreso.es/consti/constitucion/indice/titulos/articulos.jsp?ini=15&fin=29&tipo=2

La societat ha d'acceptar l'homosexualitat?

Aquesta és la pregunta que ha fet el think tank Pew Research Center a 37.653 persones de 39 països diferents per elaborar un estudi sobre l'acceptació de l'homosexualitat al món.
Espanya, segons aquest estudi, és el país amb major acceptació de l'homosexualitat de tot el món: un 88% dels enquestats han contestat favorablement la pregunta. Cal dir, però, que Bèlgica, Noruega, Suècia o els Països Baixos, entre d'altres països on l'homosexualitat també està molt acceptada, no apareixen a l'estudi. És a dir, que probablement Espanya no estaria al número 1 si fos una enquesta veritablement global.
El país on els ciutadans són més homòfobs (sempre segons aquest estudi) és Nigèria, amb només un 1% d'acceptació. De fet, dels sis països africans que apareixen als resultats, cinc mostren una acceptació menor al 8% (Kènia, Uganda, Ghana, Senegal i Nigèria) i el sisè (la República de Sud-àfrica) només mostra una acceptació del 32%.
A l'Orient Mitjà les xifres són similars. Del 2% de Tunísia, el 3% d'Egipte i Jordània o el 4% dels Territoris Palestins, al 40% d'Israel i el 18% del Líban, els dos països de la zona amb més acceptació de l'homosexualitat. Cap d'ells no arriba al 50%.
A Amèrica Llatina va força millor. Dels set països estudiats, només dos (Bolívia i El Salvador) tenen una acceptació menor del 50%. La resta (Veneçuela, Brasil, Mèxic, Xile i l'Argentina) hi estan relativament a favor, tot i que cap d'ells no supera el 75%.
A la zona d'Àsia-Pacífic, l'acceptació de l'homosexualitat varia molt. Des del 79% d'Austràlia o el 73% de les Filipines, al 2% del Pakistan o el 3% d'Indonèsia.
Canadà i els Estats Units també es decanten majoritàriament per acceptar l'homosexualitat, tot i que el primer ho fa amb un 80% i el segon amb un 60%.
A Europa destaca el cas de França, que en els últims sis anys ha passat d'un 83% d'acceptació al 77% actual, un descens fruit del debat obert sobre el matrimoni homosexual i de les fortes campanyes de l'extrema dreta contra aquest col·lectiu. Alemanya, en canvi, ha fet un camí invers: ha passat del 81% al 87% en cinc anys i es col·loca en segon lloc després d'Espanya. En tercer lloc, la República Txeca amb un 80%.
Entre els països que més han canviat la seva postura sobre l'homosexualitat destaquen Corea del Sud, que ha passat del 18% al 39% (més del doble d'acceptació que fa només cinc anys) i els Estats Units (que han passat del 49% al 60%). En el sentit invers, a banda de França, hi ha Turquia, que ha passat del 14% al 9% (fruit de les campanyes que des del govern fan els islamistes conservadors) i els Territoris Palestins, que han passat del 9% al 4%.


Fonts:

1. El Pew Research Center: http://www.pewresearch.org/
2. L'informe Divisió global sobre l'homosexualitat, que es pot consultar online: http://www.pewglobal.org/2013/06/04/the-global-divide-on-homosexuality/

    
    
    
    
   

L'augment de les taxes universitàries

En els últims anys l'augment de les taxes universitàries ha estat tan significatiu que ja hi ha molts casos d'estudiants que s'han quedat fora del sistema educatiu per no poder-les pagar.
L'Observatori del Sistema Universitari ha publicat una sèrie d'informes sobre aquest augment del preu de les taxes i sobre els seus efectes. Algunes observacions:
Espanya és el sisè país de la UE on és més car estudiar a la universitat. Només a Portugal, Regne Unit, Països Baixos, Itàlia i Irlanda és més car.
A partir del Reial Decret-Llei 14/2012 aprovat l'any passat, l'estudiant pagarà entre un 15 i un 25% de l'import dels seus estudis. Però com que no hi ha cap manera de determinar aquests costos, cada comunitat autònoma estableix els preus segons els seus propis criteris.
Catalunya és la comunitat autònoma on han pujat més les taxes en els estudis de grau i una de les més cares en màsters i doctorats:

• Des de l'any 2001, els estudis de primer i segon cicle i els graus s'han encarit entre un 84% i un 103% per sobre de l'IPC.
• Des de la implantació del grau, l'any 2008, aquests estudis s'han encarit entre un 71% i un 76% per sobre de l'IPC.
• Aquest curs s'ha registrat l'augment de preus més alt des que tenim dades: un 67% en un sol any. Això representa entre 607 i 949 euros més per curs.

En aquest gràfic podeu veure l'augment de taxes a Catalunya. Representa l'interval de preus dels estudis de primer i segon cicle i graus en euros:

Fonts:

1. El cas d'un bon estudiant que s'ha vist obligat a abandonar la universitat per culpa de l'augment de les taxes. Aquest article, escrit pel seu professor, ha circulat molt per Internet aquesta última setmana: http://scientiablog.com/2013/06/07/una-puta-mierda/
2. L'Observatori del Sistema Universitari: http://www.observatoriuniversitari.org/

    
   
  
  

Mites sobre el càncer

Tot i que cada cop en sabem més coses, encara persisteixen una sèrie de mites i idees falses sobre el càncer entre els ciutadans de tot el món. Aquestes idees errònies dificulten les polítiques de prevenció i lluita contra la malaltia. Una enquesta molt recent de la secció catalana de l'Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) exposa algunes d'aquestes idees errònies entre els catalans. És molt probable que els coneixements sobre el càncer que tenim els catalans no siguin molt diferents als que tenen els ciutadans d'altres punts del planeta.

Us en fem cinc cèntims:

1-. Un 12% dels enquestats creuen que el càncer és una malaltia que es dóna només als països desenvolupats.
2.- Un 15% no sap que el càncer es pot prevenir. De fet, segons l'AECC entre el 75 i el 80% dels càncers es poden atribuir a factors externs que, en general, la persona pot modificar per disminuir el risc de desenvolupar un càncer.
3.- Un 13% considera que els sostenidors amb cèrcol de metall poden causar càncer de mama.
4.- Un 30% creu que els desodorants poden provocar càncer de mama.
5.- Un 10% considera que un cop fort pot produir un càncer.
6.- Hi ha un 22% de la població que no creu que l'excés de pes o una alimentació mal equilibrada tinguin cap relació amb el desenvolupament d' un càncer.
7.- Un 20% dels enquestats desconeix que l'activitat física és un factor que pot disminuir la probabilitat de tenir càncer.

Fonts:

1. Aquí podeu llegir l'estudi Mites del càncer fet per la secció catalana de l'Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC): https://www.aecc.es/Nosotros/Dondeestamos/Barcelona/Paginas/Mitesdelcancer.aspx

    
    
   
    
   

Un futur de barraques

Fotografia original: Andrés Dapena Boixareu

Al Brasil en diuen favelas; a l'Argentina, villas miseria; a Xile, callampas; a l'Uruguai, cantegriles; a la República Dominicana, barrios; a Veneçuela, ranchos; a Guatemala, asentamientos; a Mèxic, ciudades perdidas; a l'Equador i Colòmbia, invasiones; al Paraguai, chacaritas; al Perú, pueblos jóvenes; a Costa Rica, tugurios; al Marroc i altres excolònies franceses, bidonvilles; en algunes excolònies britàniques, slums; a Turquia, gecekondus; a Angola, musseques, A l'Índia, jhugi o bustee, al Pakistan, kachi abadi; a Sri Lanka, mudduku; a la República de Sud-àfrica, imijondolo; a Lituània, Lušnynai; a Sèrbia, Kartonsko naselje; a Portugal, bairro de lata; a Espanya es fa servir la paraula chabola, provinent del basc; i en català en diem barraquisme.
És el que als llibres d'urbanisme es coneix com a assentament precari, assentament informal, barri marginal o cinturons de misèria: tipus d'assentaments marginals que envolten bona part de les ciutats del món, poc salubres, sense serveis bàsics i ocupats per persones excloses socialment.
En l'últim informe del Programa de les Nacions Unides pels Assentaments Humans (ONU-HABITAT) se'n donen xifres i s'especula sobre el seu futur. Val la pena donar-li una ullada.

Quatre dades extretes de l'informe:

1.- Els habitants de les ciutats augmenten cada cop més, no només en població absoluta sinó també en proporció als habitants rurals. Dels 229 països estudiats, el 88% tenen un percentatge de població urbana superior al que tenien fa deu anys. A més, dels 28 països que perden població urbana, la gran majoria no arriben a un punt percentual; i cap d'ells (excepte la Federació Russa, que només ha perdut un 0,2% de població urbana) és a la llista dels països més grans del planeta. La gran majoria de països d'aquesta llista són petites illes del Carib o Oceania, petits països europeus (Liechtenstein, Letònia, Andorra, Macedònia) o repúbliques de l'Àsia Central (Kirguizistan, Uzbekistan, Tadjikistan). I el que és més xocant: els 229 països estudiats, inclosos aquests 28, guanyaran població urbana en les estimacions fetes pel 2020 i el 2030.

2.- El percentatge dels habitants urbans que viuen en barraques s'està disparant. A l'Àfrica Subsahariana, la zona del planeta on n'hi ha més, el 61,7% de la població urbana viu en barraques sense sanejament. Al sud-est asiàtic, el 35%. I a Amèrica Llatina i el Carib, el 23,5%. En alguns països concrets les estadístiques són encara més catastròfiques: a la República Centreafricana el 95,9% de la població urbana viu en barraques; al Txad, el 89,3%; a Moçambic, el 80,5%.

3.- Al 2001 hi havia 921 milions de persones vivint en aquests barris; quatre anys més tard ja eren més de mil milions: un de cada tres habitants urbans del planeta. I no paren de créixer: es calcula que la població de les barriades de barraques augmenta un 2,2% anual, uns 25 milions de persones més cada any. Cap al 2030 o 2040 hi haurà dos mil milions de persones vivint en barraques, entre el 45 i el 50% de la població urbana mundial. 

Fonts:

1. Exposició virtual Barraques, la ciutat informal sobre el barraquisme a Barcelona: http://www.barraques.cat/ca/index.php
2. L'informe Estat de les ciutats del món 2012-2013: http://nacionesunidas.org.co/biblioteca/estado-de-las-ciudades-del-mundo-2012-2013-la-prosperidad-de-las-ciudades/
3. Les dades del punt 3 les hem tret del llibre de Rafael POCH-de-FELIU La actualidad de China, un mundo en crisis, una sociedad en gestación, editat per Crítica: http://ed-critica.claudator.com/libro/la-actualidad-de-china-978847423316

     
    
    
  

Nens armats

Fa un parell de setmanes va aparèixer als mitjans una notícia que parlava d'un trist fet ocorregut a Kentucky, als EUA. Un cop més, un menor (aquest cop era una nena de dos anys) va morir per culpa d'un tret de fusell disparat pel seu germà de cinc anys. A tot arreu on es parlava d'aquesta notícia es mencionava la paraula "accident". Però, fins a quin punt és accidental que passi això si els pares posen en mans dels seus fills un fusell? En aquest cas, és literalment així: no era el fusell del pare, oblidat sobre una taula, sinó que estava fabricat per la companyia Crickett – My first Rifle, especialitzada en armament per a nens. Tal com sona: armament per a nens.
En començar a preparar aquest article, just l'endemà del fet, vam poder consultar el catàleg de l'empresa al seu web: http://www.crickett.com/crickett_kidscorner.php. Com haureu comprovat si heu clicat l'enllaç, actualment la web està fora de servei. Però podeu veure'n algunes fotos aquí:

Aquesta tragèdia s'afegeix a tantes altres i serà utilitzada pels moviments que lluiten en contra de la proliferació d'armament domèstic als EUA. Però en un país on el dret a tenir armes està present a la constitució i bona part dels ciutadans hi estan clarament a favor, no serà fàcil. Un exemple de fins a quin punt les armes estan poc controlades i tothom accepta com a normal que les cases n'estiguin plenes és aquesta campanya d'un grup de mares que denuncien l'esquizofrènia que viu el país amb aquest tema: 

 

Denuncien que hi ha lleis que sobreprotegeixen els nens en alguns aspectes (com la prohibició a les escoles del conte de La caputxeta vermella perquè porta una ampolla de vi al cistell) mentre que poden utilitzar i posseir armes de tot tipus.
La setmana passada, mentre els diaris parlaven de la tragèdia de Kentucky, un grup de pares i mares de Michigan sortia als mitjans per demanar la retirada de les escoles del Diari d'Anna Frank. El motiu: segons aquests pares la descoberta del propi cos que relata la noia al llibre és "pornogràfica". I troben inacceptable que els seus fills tinguin accés a material tan perillós.

Fonts:

1. La notícia de la nena assassinada: http://www.lavanguardia.com/sucesos/20130502/54371729068/nino-5-anos-mata-hermana-2-rifle-infantil.html
2. La petició de retirar el Diari d'Anna Frank per pornogràfic: http://www.elmundo.es/america/2013/05/02/estados_unidos/1367490669.html

     
    
    
  

EI Corte IngIés contra El Corte Inglés

Fa un parell de setmanes, el 24 d'abril del 2013, es va enfonsar un edifici de nou plantes a la ciutat de Dacca, la capital de Bangla Desh. De moment ja han aparegut 1.022 morts sota la runa.
L'edifici formava part d'un complex tèxtil on es cosien peces de roba per a marques occidentals com Mango, Wall Mart, Primark o El Corte Inglés. Naturalment, moltes d'aquestes marques ho han negat i, fins i tot, davant l'evidència del fet que s'han trobat etiquetes d'aquestes marques entre la runa, Mango ha explicat que només les tenien per fer proves per futures contractacions.
Podreu trobar tota la informació sobre el paper de les empreses tèxtils occidentals en aquesta tragèdia i en el dia a dia de la confecció de roba en països del Tercer Món al web de la campanya Roba Neta, que han estat molt actius aquests últims dies.

Paral·lelament, avui divendres (10 de maig del 2013), ha aparegut un compte nou al Twitter des d'on, aparentant ser el compte oficial de El Corte Inglés, s'han tuitejat un centenar de missatges criticant l'empresa. El compte era un doble perfecte: la tipografia de Twitter no distingeix entre la lletra ela i la lletra i majúscula, i per tant es llegeix igual "El Corte Inglés" que "EI Corte Inglés". Durant prop d'una hora, algú ha estat tuitejant en nom de l'empresa burlant-se d'ells i denunciant les condicions de treball dels seus subcontractats a Bangla Desh.
Però la resposta "oficial" ha estat molt ràpida. Al cap de menys d'una hora el compte estava suspès i no es podien llegir els missatges antics.
No s'ha acabat aquí. Uns minuts més tard ha aparegut un compte nou, aquest cop amb el nom "EI Corte IngIés" (on es substituïa dues vegades la ela per una i majúscula) i han escrit una seixantena de missatges més. La suplantació ha durat poc més d'una hora. A les 20:20 el nou compte també ha estat suspès.
Els missatges eren molt bons i posaven sobre la taula un tema molt important. Han corregut com la pólvora, i hi ha hagut molts missatges a favor... i en contra. Sembla que hi ha gent que considera molt més immoral suplantar la identitat d'una empresa que les polítiques laborals d'El Corte Inglés a Bangla Desh. 
Com que ja no es pot accedir al compte, hem fet captures de pantalla de la majoria dels missatges i els penjarem aquí. Val la pena llegir-ne uns quants. Esperem que ningú no ens suspengui a nosaltres...!

Fonts:

1. Mango dóna la seva versió: http://www.elconfidencial.com/economia/2013/04/26/mango-contrata-a-un-exdirectivo-de-inditex-para-apagar-el-incendio-de-bangladesh-119669/
2. La campanya Roba neta: http://robaneta.wordpress.com/
3. La suplantació tipogràfica a Twitter: http://www.eleconomista.es/CanalPDA/2013/43537/nueva-suplantacion-en-twitter-ahora-le-ha-tocado-a-el-corte-ingles/?utm_source=buffer&utm_medium=twitter&utm_campaign=Buffer&utm_content=buffer6bded