Un país que s'enfonsa

Tuvalu és un país minúscul (només té una quarta part de la superfície de la ciutat de Barcelona) situat a la Polinèsia i format per nou atols de corall. No és massa conegut, tot i que fa uns anys va aparèixer als mitjans per haver cedit l'ús del seu domini d'internet (.tv) a diverses companyies de televisió a canvi de sumes molt superiors al seu PIB.

El gripau daurat de Costa Rica ha passat a la història com el primer cas conegut d'extinció per culpa del canvi climàtic actual; Tuvalu podria passar a la història com el primer país que desapareix per la mateixa causa. I és que la crescuda del nivell del mar deguda al desglaç dels pols acabarà inundant aquest grup d'illes, que tenen una altura màxima de cinc metres. I no només Tuvalu està amenaçada: Kiribati, les illes Marshall, Tokelau i les Maldives correran la mateixa sort. Pràcticament mig milió d'habitants hauran de deixar les seves illes i convertir-se en els primers refugiats climàtics de la història. En pocs anys, l'aigua s'endurà les platges, envairà els horts i ofegarà els cocoters amb aigua salada. Els experts sostenen que probablement ja sigui massa tard per fer-hi alguna cosa, però per la resta del planeta encara hi ha esperança... si comencem a actuar ara mateix.

Fonts:

1. Tuvalu: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tuvalu
2. Què és un atol: http://ca.wikipedia.org/wiki/Atols
3. El gripau daurat de Costa Rica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bufo_periglenes
4. Les dades sobre els efectes del canvi climàtic sobre els atols de la Polinèsia les hem tret del llibre de Mark LYNAS Sis graus. El futur en un planeta més càlid: http://www.librooks.es/index.php?page=shop.product_details&flypage=flypage.tpl&product_id=5&category_id=4&vmcchk=1&option=com_virtuemart&Itemid=2

    
   
   
   

Pescant per sobre de les nostres possibilitats

Els ciutadans de la Unió Europea consumim onze milions de tones de peix cada any, pràcticament un 10% del consum mundial (tot i que només representem un 7% de la població del planeta). Aproximadament la meitat d'aquest peix el pesquem als nostres mars. La resta l'importem, l'anem a pescar en aigües internacionals o el robem als pescadors del Tercer Món anant a pescar il·legalment a les seves costes.

La Unió Europea és el cinquè productor mundial de peix (4,4%), per darrere de la Xina (que amb un 34,4% és, de lluny, el campió), l'Índia, el Perú i Indonèsia.

Els països de la UE que més pesquen són Dinamarca (el 17% de la producció comunitària), Espanya (15%), el Regne Unit (12%) i França (9%). Aquestes dades, però, contrasten amb les dades sobre la flota pesquera de cada país. Els quatre països de la UE que tenen més vaixells i que generen més llocs de treball al voltant de la pesca són els quatre PIGS: Grècia (amb el 20,7% de la flota pesquera de la UE), Itàlia (15,9%), Espanya (12,9%) i Portugal (10,1%). Dinamarca, que és el país amb més producció, només té un 3,4% dels vaixells. Com s'explica? Doncs perquè els seus vaixells són més grans i potents i pràcticament han abandonat la pesca artesanal, que encara existeix als països del sud d'Europa, tot i que cada cop és més minoritària.

Per tal de controlar el que pesca cada estat membre, la UE té una Política Pesquera Comuna (PPC) que marca les quotes de peix de cada espècie que pot capturar cada estat membre. Però tot i que en teoria les quotes estan estudiades per tal de permetre a les diverses espècies de peix recuperar-se i mantenir les poblacions, els mars europeus estan cada dia més sobreexplotats.

El mar del Nord, d'on cada any extraiem 3.549.800 tones de peix, té una sobreexplotació del 47%. El Mediterrani, del qual en traiem 448.000 tones anuals, té una sobreexplotació molt superior: el 80%.

Per tal de posar-hi remei, el Parlament Europeu ha aprovat aquest febrer una reforma de la Política Pesquera Comuna que entrarà en vigor el 2014 i que permetrà començar a convertir la pesca europea en una activitat sostenible, planificant a llarg termini i amb mètodes científics per tal de recuperar les poblacions de peix de cara al 2020.

Una de les novetats d'aquesta reforma és que intentarà acabar amb una de les aberracions més insostenibles de la pesca moderna: el fet que grans quantitats de peix siguin llançades per la borda un cop morts perquè no tenen la mida òptima, no pertanyen a espècies comercials o superen la quota que cada vaixell pot pescar d'una mateixa espècie. Aquesta pràctica, que en els grans vaixells d'arrossegament pot arribar al 42% del peix que es pesca, comporta que els mars es buidin encara més i que moltes espècies s'extingeixin.

N'hi haurà prou amb lleis com aquesta per repoblar els mars i aturar la sobrepesca o cal que ens replantegem des del principi la nostra cultura alimentària?

    
Fonts:

1. Informe La política pesquera común en cifras. Información estadística básica 2012 editat per la Comissió Europea: http://ec.europa.eu/fisheries/documentation/publications/pcp_es.pdf
2. Una web amb dades sobre la pesca pirata: http://www.mundusmaris.org/index.php/es/el-saqueo-de-los-oceanos/pesca-pirata
3. La Política Pesquera Comuna (PPC) de la UE: http://ec.europa.eu/fisheries/index_es.htm
4. Infografia amb els TAC (Totals Admissibles de Captures) i quotes de cada espècie per països: http://ec.europa.eu/fisheries/documentation/publications/poster_tac2012_es.pdf
5. El Parlament Europeu aprova la reforma de la Política Pesquera Comuna: http://www.europarl.europa.eu/news/es/pressroom/content/20130201IPR05571/html/Reforma-pesquera-el-PE-quiere-acabar-con-la-pesca-excesiva
6. Article de Donant dades sobre el peix que es llença per la borda: http://www.donantdades.com/2012/11/ni-un-peix-per-la-borda.html

    
   
    
     

Ni un peix per la borda

No fa massa parlàvem en aquest blog dels problemes de la sobrepesca i de l'extinció dels recursos que ens ofereix l'oceà. Actualment, la situació és desesperada. En els últims 60 anys han desaparegut el 90% dels grans peixos i, si seguim amb aquest ritme, al 2050 s'hauran esgotat totes les pesqueries del planeta.
Es calcula que un 75% dels estocs pesquers mundials estan sobreexplotats. Al Mediterrani, un mar petit i amb molta població, el percentatge puja fins al 87%.
Pel que fa al consum, Espanya és un dels països on es menja més peix. I no és precisament peix de les nostres costes: ens arriba peix de tots els racons del món. Si durant el 2012 només mengéssim el peix que es pot trobar a les nostres costes, el mes de maig ja ens l'hauríem menjat tot.
Així doncs, el nostre consum de peix és superior al que poden produir els mars. Però és que, a sobre, bona part del que pesquem ni tan sols no ho consumim. Hi ha peixos que, un cop pescats, no tenen la mida òptima, o pertanyen a espècies no comercials, o superen la quota de tones que cada vaixell pot pescar d'una mateixa espècie. Tots aquests peixos acaben llençats per la borda, sense vida, al mar.
No estem parlant d'uns quants peixets: es calcula que el 42% del que pesquen els grans vaixells d'arrossegament acaba llançat per la borda un cop mort. Cada any, a Europa es llencen un milió de tones de peix. Es diu aviat!
Per evitar-ho fa uns mesos que s'ha engegat la campanya internacional Ni un peix per la borda, que recull signatures per pressionar la Comissària Europea de Pesca. Aquests dies s'està reformant la política pesquera de la Unió Europea i és important fer pressió per aconseguir regular aquesta barbaritat.
Una dada: mentre que els grans vaixells d'arrossegament desestimen un 42% del que pesquen, les petites embarcacions tradicionals només es desfan d'un 3%. I, a més, donen feina a més gent, preserven tradicions mil·lenàries i practiquen una pesca de proximitat.

Fonts:

1. Post de Donant dades sobre la pesca del salmó: http://www.donantdades.com/2012/06/el-salmo-nedant-contra-corrent.html
2. Capítol del programa Latituds del Canal33 sobre la sobrepesca: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4310050
3. Cada any es llença un milió de tones de peix per la borda a Europa: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/10/17/actualidad/1350491176_920727.html
4. Els grans vaixells de pesca: http://gustavoduch.wordpress.com/2012/11/07/la-extincion-2/
5. Campanya Ni un peix per la borda: http://www.niunpezporlaborda.org/
6. Una web molt interessant sobre les polítiques de pesca de la UE: http://www.fishforthefuture.eu/

    
    
    
    

El salmó: nedant contra corrent

El peix que mengem

El peix s'ha convertit, en les últimes dècades, en un aliment pràcticament universal. Pots trobar peix a quasi tot arreu, independentment que estiguis prop del mar, d'un llac o d'un riu o a milers de quilòmetres. No només cada dia hi ha més gent que menja peix, sinó que els qui ja ho feien en consumeixen més quantitat cada dia. Actualment extraiem del mar 90 milions de tones de peix cada any, 75 de les quals són de peix salvatge i la resta de piscifactoria. És un nombre massa gran per ser entès; per fer-nos-en una idea, equival al pes de tots els éssers humans de la Xina.

Menjar peix és molt sa: té un contingut en proteïnes molt alt, els seus greixos són insaturats i ajuden a lubricar i netejar les venes, i els àcids grassos coneguts com a Omega-3 del peix blau ajuden a regular els nivells de colesterol. També és una font important de fòsfor i de vitamines. Però el peix, com la resta d'espècies, no és infinit, i la sobrepesca i la destrucció dels seus hàbitats pot arribar a exterminar-ne moltes espècies en els propers anys.  

Per entendre com funciona la indústria pesquera i quin és l'impacte que el nostre consum de peix té sobre el medi ambient ens fixarem en el cas del salmó, un dels peixos més coneguts del món.

El salmó

Hem escollit el salmó perquè és el peix d'escates més consumit a Occident i perquè és el primer peix que es va domesticar a gran escala.

Els humans mengem salmó des de fa mil·lennis perquè és un peix relativament fàcil de pescar, sobretot en l'època que remunten els rius per fresar (pondre els ous), i perquè la seva carn és molt bona. Però la universalització d'aquest peix als mercats i taules d'Occident es produí a finals dels anys 60, quan es va començar a criar en piscifactories.

El salmó s'ha convertit en el principal peix de piscifactoria del món. Dels 2 milions de tones anuals de salmó que extraiem del mar, tres quartes parts són salmons de granja.

El salmó neix a les aigües ràpides i poc profundes de les capçaleres dels rius. Els pocs alevins que sobreviuen (aproximadament un 1% dels ous) baixen als oceans, on s'alimenten bàsicament de peixos més petits (sardines, anxoves, arengades, etc.) durant mesos fins que, en grup, tornen a remuntar els mateixos rius on van néixer i posen els ous abans de morir.

La contaminació dels rius i la construcció de preses i dics han expulsat els salmons de bona part dels rius on fresaven els seus avantpassats, i cada cop és més difícil trobar poblacions sanes i nombroses d'aquests peixos. Es calcula que actualment només queden mil milions de salmons salvatges al món, una xifra ridícula comparada amb els que hi havia fa només un segle.

Quan a finals dels anys 60 es va escollir el salmó per fer experiments de cria en captivitat no es va escollir aquest peix a l'atzar. Els ous del salmó són, de lluny, dels més grossos entre els peixos d'aquest tipus, i la tecnologia de què es disposava llavors feia difícil la cria de peixos amb ous més petits. Gràcies a això, coneixem el salmó molt millor del que coneixem qualsevol altre peix, però això no vol dir que sigui un peix idoni per ser criat en granges.

La cria del salmó

La cria del salmó va començar a Noruega, que encara avui és un dels principals productors del món. Les aigües calmades i fredes dels seus fiords eren un lloc ideal per a instal·lar-hi les gàbies de xarxa, i a més s'hi troba molt peix petit i fàcil de pescar per alimentar els salmons. Però les diverses espècies de salmó són grans devoradores de peix petit, i la cria era molt cara. Gràcies a la selecció artificial es va arribar a criar una espècie nova, el salmo domesticus, que només necessita 3 kg de peix per generar 1 kg de salmó, exactament la meitat que el salmó salvatge. A més, és més gregari i sobreviu millor engabiat. El salmo domesticus s'ha convertit, des que fou creat el 1971, en l'espècie de salmó més criat a les piscifactories de tot el món.

Totes les espècies de salmó del món es concentren a les aigües fredes del nord de l'hemisferi nord; a l'hemisferi sud no hi ha salmons perquè l'equador fa de frontera tèrmica que, de forma natural, els salmons no poden travessar. Però amb l'augment de la demanda de salmó (molt apreciat i, un cop domesticat, molt barat) el salmó va deixar enrere les seves terres i va ser introduït a Xile, que actualment és el segon major productor de salmó de granja. El salmo domesticus s'ha adaptat molt bé als corrents freds del sud del país i des de fa uns anys les costes xilenes estan plenes de piscifactories. 

Arguments a favor de la cria de salmó

Els defensors del salmó de granja tenen arguments molt contundents. D'una banda, és una indústria que té un paper destacat a l'hora de proporcionar proteïnes a una part important de la població. La lluita contra la fam passa, segons els defensors d'aquest model d'explotació dels recursos del mar, per criar com més peix millor en piscifactories arreu del món. A més, les espècies modificades genèticament consumeixen la meitat de peix que les salvatges, cosa que segons els seus defensors és un estalvi pels ecosistemes.

Arguments en contra de la cria del salmó

Però els qui són contraris a la cria del salmó també tenen arguments de pes. Per començar, els salmons salvatges mengen més peix que els de granja però el pesquen ells mateixos, estalviant als fons marins de tot el món l'impacte que causen les xarxes d'arrossegament. A més, la cria del salmó n'ha disminuït molt el preu, la qual cosa comporta que el consum de salmó hagi augmentat exponencialment i, per tant, l'impacte ambiental també.

En segon lloc, els salmons domesticats fan molt mal a les poblacions de salmons salvatges. Quan un salmó domesticat s'escapa (cosa que passa milions de vegades cada any) comença a competir pel menjar amb els salmons salvatges, molts dels quals són desplaçats i moren sense poder criar. Però aquests salmons "cimarrons", un cop han desplaçat els salmons salvatges, són incapaços de criar. Els salmons de granja s'han criat per menjar molt i créixer molt de pressa, però  han perdut l'instint per trobar els rius idonis, remuntar-los i pondre els ous abans de morir. I tampoc no sobreviuen a les grans fluctuacions tèrmiques, ni tenen la musculatura necessària per nedar en corrents forts. És a dir, que impedeixen que els altres salmons tinguin descendència i tampoc no en tenen ells, cosa que fa que el nombre total d'exemplars disminueixi dràsticament cada any. 

En tercer lloc, amb l'aparició del peix de granja van caure dràsticament els preus, cosa que va comportar que les condicions de les granges empitjoressin: menys espai, més contaminació, menys oxigen a l'aigua, més nitrogen provinent dels excrements, etc. Amb aquestes condicions pèssimes, semblants a les d'alguns animals de granja terrestres, van aparèixer noves plagues i malalties que van passar a les poblacions salvatges, ja prou castigades per la contaminació de mars i rius.

El quart argument en contra d'aquest tipus d'indústria és que s'acostumen a prioritzar peixos grans com el salmó, el llobarro o la tonyina, que són bàsicament carnívors. Ja ho hem dit abans: anant molt bé, un salmó menjarà 3 kg de peix per generar cada kg de salmó. Potser ens sortiria més a compte i tindria un impacte més baix menjar-nos directament aquests 3 kg de sardines, arengades i anxoves, no?

Per últim, hi ha un argument definitiu: el salmó de granja té un impacte major en la nostra salut. La major part de contaminants que hi ha al mar, com ara el bifenil policlorat (PCB), tan present als nostres oceans des de fa unes dècades, s'acumulen a la grassa del peix, i com que el salmó domèstic té més del doble de grassa que el salvatge (un 15% el primer per només un 6% el segon) té més contaminants. A banda, naturalment, dels productes que els criadors puguin afegir al pinso de peix per accelerar el creixement dels salmons o curar-los de les plagues i malalties.

Mort dels salmons salvatges

El salmó ha desaparegut de molts rius de l'hemisferi nord. Al Yukon, un dels principals rius salmoners del món que comparteixen Alaska i el Canadà, quasi no hi va entrar cap salmó durant els anys 2008 i 2009. Els indis yupik, que des d'abans de l'arribada dels colonitzadors han viscut de la pesca del salmó, han començat a patir fam. El 2010 es va declarar el riu zona catastròfica i no se sap si algun dia hi tornaran els salmons. I el Yukon no és l'únic riu amb aquests problemes.

Per evitar-ho, ja fa anys que a molts rius de l'hemisferi nord s'hi reintrodueixen salmons que s'han criat en vivers. Actualment, un de cada tres salmons "salvatges" d'Alaska ha crescut en un viver. I sembla que, lluny de solucionar el problema, n'està creant de nous, perquè aquests salmons ajuden a exterminar els que són realment salvatges competint pels pocs recursos que hi ha en aquests rius. Això sí: si es deixés de reintroduir salmons als rius dels EUA, l'espècie desapareixeria del mapa en pocs anys.

El futur del salmó

El futur del salmó salvatge, com el de molts altres peixos, està en perill. Fins i tot el salmó de granja té un futur incert, perquè depèn de la pesca de grans quantitats de peix petit i les poblacions d'aquests "aliments del salmó" també estan disminuint de forma alarmant. Cal posar ordre a aquest tipus d'indústria alimentària abans que no sigui massa tard.

Com? Una de les primeres accions que es podrien dur a terme és una moratòria en la pesca del salmó salvatge i de les espècies que es pesquen per alimentar els salmons de granja. En la història de la pesca comercial es parla de la Segona Guerra Mundial com del "gran indult", perquè el fet que durant cinc o sis anys s'aturés la pesca a alta mar (els vaixells de pesca tenien por de trobar submarins) va suposar la ràpida recuperació de la majoria d'espècies amenaçades. Hi ha precedents: actualment, bona part dels grans bancs de bacallà de l'Atlàntic nord estan exclosos de la pesca durant bona part de l'any per evitar l'extinció de l'espècie. Però sembla que la indústria del salmó no està disposada a fer el mateix, i ni els estats ni els organismes internacionals contemplen aquesta possibilitat. Actualment, només un 1% dels hàbitats oceànics estan protegits, i l'ONU calcula que l'actual flota pesquera mundial és dues vegades major del que els mars poden suportar.

Orri Vigfússon, un pescador islandès jubilat, ha trobat una manera de dur a terme una moratòria de la pesca del salmó sense comptar amb els estats; al capdavant de la seva organització, es dedica a comprar els drets de pesca del salmó a l'Atlàntic nord... i no fer-los servir. Així, evita que altres vaixells capturin les quotes de salmó que ell ha comprat i permet a aquests peixos créixer i posar ous. Pot semblar una solució utòpica, però els biòlegs especialistes en salmons diuen que feia anys que, en el tros d'oceà que va de les illes Feroe fins a Islàndia, no s'hi veien tants salmons.

A nivell particular, nosaltres com a consumidors també podem fer pressió per rebaixar la pesca del salmó: n'hi ha prou amb no comprar-ne, o comprar-ne menys. I és que cada cop que anem al mercat i obrim el portamonedes estem dipositant un vot en el gran referèndum sobre quin món volem.

Per últim, hi ha una altra solució: millorar les condicions de les piscifactories i fer que disminueixi el seu impacte ambiental. Algunes empreses ja practiquen el que s'anomena aqüicultura multitròfica integrada, que consisteix a combinar espècies que necessiten alimentació (com el salmó) amb altres espècies que reciclin bona part dels excrements d'aquests peixos, com les algues, els musclos i els eriçons de mar. Això, a banda de reduir la contaminació de les piscifactories i extreure'n altres productes sense augmentar l'impacte, té beneficis per la salut: s'ha descobert que els musclos absorbeixen alguns dels virus de l'anèmia infecciosa del salmó i trenquen el cicle de la malaltia, i els estudis d'aquest tipus tot just estan començant a aparèixer.

Fonts:

1. La principal font d'informació d'aquest article és el llibre de Paul Greenberg Cuatro peces. El futuro de los últimos alimentos salvajes: http://www.sellorba.com/cuatro-peces_el-futuro-de-los-ultimos-alimentos-salvajes_paul-greenberg_libro-ONFI458-es.html
2. Els greixos insaturats: http://ca.wikipedia.org/wiki/Greixos_insaturats
3. Els àcids grassos Omega-3: http://ca.wikipedia.org/wiki/Omega-3
4. El salmó: http://ca.wikipedia.org/wiki/Salm%C3%B3
5. El bifenil policlorat (PCB), un dels grans contaminants industrials dels nostres oceans: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bifenil_policlorat
6. Orri Vigfússon, el pescador islandès que lluita per salvar el salmó: http://www.goldmanprize.org/2007/islands
7. l'aqüicultura multitròfica integrada:  http://es.wikipedia.org/wiki/Acuicultura_multitr%C3%B3fica_integrada

   
   
    
    

Contaminació global i aneguets de goma

Foto original: Kim Steele
 

Quin és el país del món que contamina més? Una recerca ràpida d'aquest tema en qualsevol buscador d'Internet ens donarà com a resultat dotzenes de rànquings fets per organitzacions de fiabilitat variable, en els quals els resultats sempre són diferents. I és que aquesta pregunta té tantes variables que no és fàcil de contestar. Si els resultats són per habitant, surten uns països, però si es té en compte la contaminació total de cada país, només apareixen els països més grans; si es calcula en emissions de CO2 no surt el mateix que si es calculen les emissions d'altres gasos; si parlem de residus sòlids, la cosa torna a canviar, de la mateixa manera que si el que es calcula són els fertilitzants i pesticides de l'agricultura, o els productes químics de la indústria o els residus nuclears dels (relativament pocs) països que tenen centrals en funcionament.

Què en podem extreure, d'això? Que fins i tot els rànquings de contaminació més ben fets, com el que fa el CARMA (Carbon Monitoring for Action) sobre els països que emeten més CO2 a l'atmosfera, no tenen en compte una cosa evident: que la contaminació és un fenomen global que afecta tot el planeta alhora, i que no té massa sentit buscar petites solucions locals per frenar-la.

Una bona manera d'entendre com de global és la contaminació és la història dels aneguets de goma del professor Curtis Ebbesmeyer. Aquest oceanògraf està especialitzat en els moviments dels corrents marins, i fa anys que, amb alguns companys, posa a punt un programa d'ordinador que ens ajudi a entendre com funcionen aquests corrents. El problema és que les boies que fan servir els oceanògrafs per estudiar la deriva de les masses d'aigua tenen un preu molt elevat (fins a 1.650€ cadascuna) perquè porten una sèrie de dispositius de medició i de rastreig per satèl·lit per saber exactament on són a cada moment, i això fa que n'hi hagi poques i que les dades amb les que treballen els oceanògrafs siguin insuficients. Però la cosa va canviar el gener del 1992, quan un vaixell portacontenidors provinent de Hong Kong que es dirigia als EUA va perdre uns contenidors enmig del Pacífic i tota la càrrega se'n va anar a l'aigua. En total, 29.000 joguines de banyera es van dispersar, flotant, per l'oceà. Aneguets grocs, castors vermells, granotes verdes i tortugues blaves com les que podeu veure en aquesta foto, sobre el braç del simpàtic oceanògraf. Uns mesos més tard, al novembre d'aquell any, els primers aneguets arribaven, arrossegats pels corrents del Pacífic Nord, a les costes d'Alaska. La notícia va aparèixer en alguns mitjans i a l'oceanògraf se li va encendre la llumeta: ja tenia una manera barata de recopilar dades sobre els corrents marins. Va avisar al personal de costes i ports de tot el món, va donar algunes entrevistes a diaris i es va posar a esperar a que algú trobés més aneguets. I no va haver d'esperar molt. Durant anys, els aneguets han anat apareixent en diversos punts del planeta, i Ebbesmeyer ha anat recopilant les dades del seu llarguíssim viatge. Els aneguets grocs i els castors vermells han perdut el color i ara són blancs, però les granotes verdes i les tortugues blaves segueixen en bon estat. Coses de les radiacions solars.

Gràcies a la col·laboració de guardacostes, mariners, responsables dels ports o simples ciutadans que passegen per la platja, s'ha pogut reconstruir el viatge. Se sap que, de seguida de l'accident, el grup es va dividir en dos. Una part va seguir la costa americana cap al sud, vorejant les immenses illes de plàstic de què parlàvem fa unes setmanes, i el 1994 ja havia arribat a les costes d'Austràlia i Indonèsia. L'altra meitat va pujar cap al nord, es va quedar atrapada al gel de l'oceà àrtic durant cinc anys (del 1995 al 2000) i, després d'una llarga deriva, va anar a parar a l'Atlàntic Nord. El 2000 ja tocaven les costes atlàntiques del nord dels EUA (de Maine a Massachusetts), i el 2003 ja havien arribat a les illes Hèbrides, a la costa oest d'Escòcia. El 2007, després de 15 anys de viatge, els primers aneguets van decorar les platges britàniques, i a final d'any ja s'esperava la seva arribada a les costes de Galicia. Avui, a principis del 2012, hi ha pocs llocs al món que no hagin visitat.

Naturalment, els aneguets no són els únics objectes que han viatjat arrossegats per la marea i han estat usats pels oceanògrafs per entendre com funcionen els corrents marins. El 1997, cinc milions de peces de Lego van caure a l'oceà i segueixen, des de llavors, a la deriva. El mateix va passar el 1990 i el 2002 amb 80.000 i 33.000 parells de sabatilles Nike. I això són només alguns exemples: es calcula que, cada any, entre 2.000 i 10.000 contenidors cauen a l'aigua i perden la càrrega. I no només els objectes són arrossegats per la marea. Els productes químics o el petroli dels vessaments també recorren el món i s'escampen per tot arreu. I fins i tot la contaminació de terra ferma, que es filtra als rius i als aqüífers, acaba sovint al mar: pesticides, productes industrials, restes líquides dels abocadors d'escombraries...

La contaminació és un fenomen global, i cal tractar-la globalment. Si no, per més net que tinguem el jardí de casa en patirem les conseqüències.

Fonts:

1. Rànquing d'emissions de CO2 per país fet per Carbon Monitoring for Action (CARMA): http://carma.org/region
2. L'oceanògraf Curtis Ebbesmeyer: http://ca.wikipedia.org/wiki/Curtis_Ebbesmeyer
3. Un exemple de com són aquestes sofisticades boies: http://www.ocean-net.info/instrumentacion/LinkQuest/ADP_Flowquest.htm
4. Una foto dels animalons de plàstic: http://oceanmotion.org/html/research/ebbesmeyer.htm
5. Post de Donant dades sobre les illes de plàstic del Pacífic: http://www.donantdades.com/2011/10/illes-de-plastic.html
6. L'arribada a la Gran Bretanya: http://www.dailymail.co.uk/news/article-464768/Thousands-rubber-ducks-land-British-shores-15-year-journey.html

   
   
   
   

Un vaixell per explorar els confins de l'ètica

La història de la conquesta i exploració dels oceans és, de fet, la història d'una llarga llista de vaixells mítics. Però, dels vaixells d'aquesta llista, no tots tenen el mateix valor. Molts d'ells són coneguts arreu del món i molt celebrats als països d'origen dels seus navegants però no van significar, precisament, un avenç per la humanitat. Són vaixells usats per conquerir altres pobles, per saquejar riqueses naturals i per colonitzar nous territoris. Només cal que pregunteu als indis caribs per la Santa María, als indígenes de Nova Anglaterra pel Mayflower o, sense anar tan enrere, als pescadors de les costes del mar Roig per l'Alakrana. Però en aquesta llista també hi ha vaixells que, per la seva contribució a la història del coneixement, mereixen un lloc d'honor: el Beagle on viatjava Charles Darwin, el Fram de l'explorador polar Fridtjof Nansen o el Calypso del comandant Jacques-Yves Cousteau.
Avui, aprofitant la celebració del quarantè aniversari de Greenpeace, us volem parlar d'un altre d'aquests vaixells mítics: el Rainbow Warrior. Amb aquest nom han navegat pels mars i oceans de tot el món tres vaixells de l'organització Greenpeace dedicats a l'estudi de l'impacte que l'ésser humà duu a terme irresponsablement sobre el medi ambient. Però a diferència d'altres vaixells científics, el Rainbow Warrior no s'ha limitat a constatar els delictes ambientals i documentar-los, sinó que s'hi ha implicat intentant aturar algunes de les barbaritats que la nostra espècie ha practicat als oceans. Algunes de les seves accions són molt conegudes, com l'assetjament als vaixells que cacen balenes indiscriminadament i fins l'extermini de l'espècie, la denúncia dels abocaments de petroli (accidentals o no) o l'intent de boicotejar proves nuclears en mar obert. D'altres, com els estudis per demostrar l'impacte de la pesca d'arrossegament a Nova Zelanda o el retrocés dels glaciars noruecs no són tan mediàtiques, però han tingut un paper importantíssim en la lluita per protegir aquests ecosistemes.
Però, com hem dit al principi, no és un sol vaixell sinó tres els que han portat aquest nom sense coincidir mai en el temps, i això ha sigut gràcies a la inestimable ajuda del govern francès. La història és prou coneguda i vergonyosa. El 1978 Greenpeace va comprar primer el vaixell, construït pel ministeri britànic com a vaixell d'investigació l'any 1955 i que posteriorment havia servit per pescar al mar del Nord. Durant vuit anys, el Rainbow Warrior, que pren el nom d'una llegenda dels pobles indígenes d'Amèrica del Nord que, en aquells anys, estava força estesa entre les organitzacions ecologistes, va participar en moltes campanyes ambientalistes arreu del món. L'any 1985, el vaixell tenia la intenció d'entrar en aigües territorials franceses per impedir les proves nuclears que el govern francès volia dur a terme a l'atol de Mururoa, a la Polinèsia. Esperava ancorat a Nova Zelanda, però no va arribar a sortir del port: agents de la Direcció General de la Seguretat Exterior, l'agència d'intel·ligència francesa, van posar una bomba al vaixell i el van enfonsar. Un fotògraf de l'expedició, Fernando Pereira, va morir en el que seria el primer atemptat terrorista de la història de Nova Zelanda. L'atribució als serveis secrets francesos no té res de paranoia conspirativa: han estat jutjats per la justícia neozelandesa i els noms i cognoms dels agents implicats són coneguts i apareixen als llibres d'història.
El vaixell es va poder reflotar, però era impossible reparar-lo i el van enfonsar a les illes Cavalli perquè servís com a santuari de vida marina. I quatre anys més tard, el 1989, Greenpeace va comprar un altre vaixell al quan va donar el nom de Rainbow Warrior II i que va estar en actiu fins el 2011, que va passar a mans de l'ONG Friendship per fer de vaixell hospital. Aquests dies ha tingut lloc l'avarada del Rainbow Warrior III, que comença el seu viatge amb una "gira de presentació" que coincideix amb el quarantè aniversari de Greenpeace. Si teniu curiositat per conèixer aquest vaixell us podeu apropar al port de Barcelona, on el Rainbow Warrior arribarà el dia 14 de desembre i es podrà visitar fins el dia 19. Si no viviu per aquí, podeu buscar al web de Greenpeace quina serà la propera parada...
Si el visiteu us adonareu d'una cosa: no és un vaixell immens ni espectacular, però és un gegant pel que representa: és un símbol del nou pas endavant que ha de fer la nostra espècie. Ja no ens podem conformar amb saber què passa al món, cal fer-hi alguna cosa.

Fonts:

1. Santa Maria: http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Mar%C3%ADa_%28nau%29
2. Mayflower: http://ca.wikipedia.org/wiki/Mayflower
3. Alakrana: http://ca.wikipedia.org/wiki/Alakrana
4. Beagle: http://ca.wikipedia.org/wiki/HMS_Beagle
5. Fram: http://es.wikipedia.org/wiki/Fram_%281892%29
6. Calypso: http://es.wikipedia.org/wiki/Calypso_%28barco%29
7. Els 40 anys de Greenpeace: http://www.greenpeace.org/espana/es/Por-dentro/40-anos-de-Greenpeace/?utm_source=newsletter-interessados&utm_medium=email&utm_term=ImagenOpen&utm_content=Cuarentones+pero+guerreros&utm_campaign=Rainbow#inicio
8. El(s) Rainbow Warrior: http://ca.wikipedia.org/wiki/Rainbow_Warrior
9. L'enfonsament del Rainbow Warrior I: http://www.greenpeace.org/espana/es/news/100708/
10. Fernando Pereira, el fotògraf de Greenpeace assassinat pels serveis secrets francesos: http://www.lainsignia.org/2005/julio/ecol_001.htm

   
   
  

Illes de plàstic

El 1907 es va fabricar el primer polímer totalment sintètic, la baquelita: havia començat l'edat del plàstic. Des de llavors, i sobretot després de la Segona Guerra Mundial, el plàstic s'ha convertit en un material omnipresent perquè és barat, impermeable, aïllant, resistent i fàcil de treballar. Tot i que n'hi ha de naturals, com la goma del cautxú o els derivats de la cel·lulosa (el cel·luloide o la cel·lofana, per exemple), la majoria dels plàstics que fem servir són sintètics i provenen del petroli. Actualment es fabriquen, cada any, 115.000 milions de quilograms de plàstic en forma de nurdles, petites boletes de colors de la mida d'un perdigó a partir de les quals es fabriquen els objectes de plàstic. (Torneu a llegir l'última frase: 115.000 milions de quilograms! Us podeu fer una idea del munt de plàstic que significa això?).
Bona part d'aquests plàstics sintètics es poden reciclar, però precisament perquè són barats i n'hi ha tant no sempre es fa. De fet, la major part del plàstic no es recicla, sinó que va a parar als abocadors d'escombraries o al mar, on es comença a descompondre. Però el plàstic no és biodegradable, i tot i que de seguida s'esquerda i es trenca els trossets poden durar molt de temps. Com que és un material tan nou encara no sabem exactament quant de temps durarà, però els científics calculen que podria tenir una vida d'uns 10.000 anys sempre que estigui en contacte amb la llum del Sol i l'aire, cosa que no passa ni als abocadors ni al mar.
Al mar, a més, la situació és molt més greu. Des de fa anys la quantitat de plàstic que hi aboquem creix de manera exponencial. Una part d'aquest plàstic (un 20%) l'aboquen els vaixells de forma intencionada, però la resta, la immensa majoria, prové de terra ferma. El vent arrossega bosses, peces petites i trossets de plàstic cap als rius, les clavegueres i el mar, i tota aquesta brossa es va acumulant allà on la porta la marea. Pot semblar un problema menor, però actualment la contaminació per plàstic al mar és un dels problemes ambientals més greus a que s'enfronta el nostre planeta.
Les marees oceàniques creen espais morts on la deriva és mínima i en aquests punts és on es concentra la major part de brossa marina, creant illes de plàstic de centenars de quilòmetres de diàmetre i uns quants centenars de metres de profunditat. De moment s'han localitzat 11 grans illes de plàstic als cinc oceans del planeta, la major de les quals està situada al Pacífic nord i té una mida semblant a la de la península Ibèrica. Aquestes illes, a part de l'impacte visual, són un perill per la fauna i la flora marina. Moltes espècies de peixos es mengen els nurdles i els trossets de plàstic perquè els confonen amb ous, plàncton o krill, cosa que els provoca la mort. A més, la capa de plàstic dificulta el pas de la llum del Sol i impedeix que, a sota, hi creixin algues i fitoplàncton, que són la base de la cadena alimentària marítima. Us podeu imaginar com acaba.
Actualment hi ha associacions com la Fundació Algalita o la Plastic Pollution Coalition que lluiten per canviar les coses, però com es pot veure en aquest informe del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (UNEP), no és fàcil lluitar contra aquestes concentracions de plàstic. Els intents de recollir-lo mitjançant xarxes molt fines s'han demostrat contraproduents perquè també acaben amb qualsevol tipus de vida. I de moment ningú no sap com podem retirar els milers de tones de plàstic que suren al mar.
Però que no sapiguem com arreglar-ho no vol dir que no puguem fer-hi res. Per començar, podem reduir la quantitat de plàstic que fem servir per evitar que les illes de plàstic es facin encara més grans. La manera més ràpida i fàcil és reduint el nombre d'envasos i bosses: quan comprem, escollim els productes que tinguin menys plàstic i no utilitzem mai bosses d'un sol us. A més, llencem al contenidor de reciclatge tots els envasos que utilitzem. Mira dins el cubell de rebuig de casa teva i observa si hi has llençat alguna cosa de plàstic: una part del que hi llencis, començant per la bossa, acabarà al mar.
Però encara hi ha una altra cosa que podem fer per evitar aquesta catàstrofe. Com dèiem al principi, no tots els plàstics provenen del petroli, sinó que n'hi ha que estan fets a partir de materials naturals i que, per tant, són biodegradables. Són els anomenats EDP (les sigles en anglès per plàstics i polímers degradables en el medi ambient), extrets directament de la biomassa (com el midó o la cel·lulosa), produïts per síntesi química a partir de monòmers biològics de fonts renovables o produïts per microorganismes i bactèries, com els plàstics anomenats PHAS. Actualment aquest tipus de polímer representa una petitíssima part dels plàstics que es troben al mercat, però la pressió dels consumidors pot fer que esdevinguin majoritaris. És qüestió de pressionar, doncs. 

Fonts:

1. Imatge d'un grapat de nurdles: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fd/Nurdles_01_gentlemanrook.jpg
2. L'illa de plàstic del nord del Pacífic: http://www.greenpeace.org/international/en/campaigns/oceans/pollution/trash-vortex/
3. Fundació Algalita de Recerca Marina: http://www.algalita.org/index.php
4. Plastic Pollution Coalition: http://plasticpollutioncoalition.org/es/
5. Informe del 2005 del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (UNEP) sobre la brossa marina: http://www.unep.org/regionalseas/marinelitter/publications/docs/anl_oview.pdf
6. Plàstics biodegradables: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pl%C3%A0stic#Pl.C3.A0stics_biodegradables
7. Un vídeo espectacular sobre els problemes d'algunes aus marines amb els residus plàstics: http://www.midwayfilm.com/

Dofins en llauna

La tonyina és un dels peixos més consumits arreu del món, sobretot en llauna. Només al Regne Unit, el 2006 es van consumir 700 milions de llaunes de tonyina. Per pescar tantes tonyines s'utilitzen mètodes molt agressius que discriminen poc el que agafen: es calcula que, de cada deu quilograms de captura, un pertany a altres espècies (tortugues, taurons, dofins i rajades) o a tonyines massa joves per ser pescades. 
Des dels anys 80, associacions com Greenpeace i l'Institut Earth Island lluiten per conscienciar l'opinió pública sobre la salvatjada que suposa aquest tipus de pesca. La simpatia que desperten els dofins a tot el món ha dotat de cert èxit aquestes campanyes, i actualment existeixen un sèrie de segells anomenats Dolphin Safe que destaquen aquelles empreses que no capturen dofins durant la pesca de la tonyina, tot i que hi ha molts dubtes sobre els mètodes emprats per certificar-ho. A més, aquests segells no diuen res de tortugues, taurons i rajades, per exemple.
Tot i que és una pràctica interessant, no n'hi ha prou amb aquest segell per controlar l'espectacular impacte ecològic de la pesca de la tonyina. Per anar bé, hauríem de regular millor els mètodes de pesca, evitant els que són absolutament insostenibles. Però no n'hi ha prou amb això: hem de reduir el consum de tonyina i de proteïnes d'origen animal en general si volem seguir alimentant-nos tots. Senzillament, no és possible basar l'alimentació de 7.000 milions de persones en proteïnes d'origen animal.

Fonts:

1. Article de Greenpeace de 2008 sobre la pesca de la tonyina: http://www.greenpeace.org/raw/content/usa/press-center/reports4/canned-tuna-s-hidden-catch.pdf
2. El segell Dolphin Safe: http://en.wikipedia.org/wiki/Dolphin_safe_label
3. Llistat d'empreses per països que tenen el segell Dolphin Safe: http://www.earthisland.org/dolphinSafeTuna/DolphinSafeCanners.html

A Mallorca en bicicleta

El mar d'Aral, situat a l'Àsia Central, ha patit en els últims anys una de les catàstrofes ecològiques més importants de la història de la humanitat. Des que als anys 60 la Unió Soviètica desviés la major part de l'aigua dels rius que hi arribaven per regar cultius (l'Amudarja i el Syrdarja, antigament coneguts com a Oxus i Laxartes, on Alexandre el Gran va abeurar els seus cavalls molts segles enrere), el mar s'ha anat assecant. S'ha assecat tant que, el 1987, es va partir en dos. La seva superfície ha passat dels 68.000 km2 que tenia originalment als 26.687 km2 del 1993 i als 17.160 km2 del 2004, una quarta part del que ocupava un segle abans. Actualment, el mar d'Aral és un conjunt de petits llacs salats. Les ciutats de la costa han quedat desertes; centenars de barques i vaixells descansen sobre la sorra; l'aigua cada cop és més salada i ha passat de 10 grams de sal per litre a 45; els vents de l'estepa s'emporten la crosta de sal que queda quan s'evapora l'aigua i ajuden a desertitzar les terres que envolten el mar...
Per fer-nos una idea podem veure vídeos i fotos de la catàstrofe, però sovint aquestes coses ens queden lluny i no ens les arribem a imaginar. La millor manera, en aquests casos, és extrapolar-ho al mar que tenim al costat i que coneixem bé. Què passaria si el Mediterrani s'assequés en la mateixa proporció? Doncs que es reduiria dels 2.510.000 de km2 de l'actualitat a només 633.405 km2. Per si es fa difícil d'imaginar, hem retocat una imatge del Google Maps per poder-ho entendre. No és més que una aproximació artística, però ens pot servir per fer-nos una idea del que passa al mar d'Aral.

Fonts:

1. El mar d'Aral: http://ca.wikipedia.org/wiki/Mar_d%27Aral
2. Localització del mar d'Aral: http://maps.google.es/maps?f=q&source=s_q&hl=ca&geocode=&q=aral+sea&sll=40.396764, 3.713379&sspn=4.852408,14.128418&ie=UTF8&hq=&hnear=Mar+d%27Aral&ll=45.644768,56.381836&spn=4.454796,22.5&t=h&z=6
3. Fotografia aèria del mar d'Aral el 1989 i el 2003: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjnix6CjUstiw88lfFZMUA5gVHU2Ju-WMnuARodivjUSIFEKgGmXb2TWr6ll2vHQRHo7pES5kPHGhSYjHfYaOFg2DiZrNqBVRFd5KZEcEd3O7CDmBAlINBXMSXEftT8O2NQrAOwF1CjnLoa/s400/mar+aral+1.jpg
4. Fotografia aèria del 2004: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/95/Aral_Sea_1989-2008.jpg
5. Vídeo sobre la catàstrofe del mar d'Aral: http://www.youtube.com/watch?gl=ES&feature=related&hl=es&v=2hu0Hr9eS_g
  

Morir ofegat

Segons l'OMS, cada any moren ofegades 388.000 persones arreu del món, de les quals 175.000 són nens. Aquí s'hi inclouen només els morts per asfixia en submergir-se en un líquid, sigui al mar, en un riu, una piscina o en qualsevol altre tipus de cavitat natural o artificial; els morts per asfixia causada per fums o gasos es compten a banda. Com sempre que parlem de números alts, ja sigui de persones, de diners o d'estrelles, se'ns fa molt difícil entendre què representen exactament i cal comparar-los amb altres xifres per fer-se'n una idea. Doncs bé, per posar un exemple, al món mor cada any el doble de gent per ofegament que per ferida de guerra (172.000).
A la major part de països, entre ells Espanya, l'ofegament és la tercera causa de mort accidental, la primera en menors de cinc anys. De moment, al primer lloc del rànquing hi ha encara els accidents de trànsit: a Espanya l'any 2008 van morir 2.052 persones ofegades contra 2.560 en accident de trànsit. Però les campanyes per prevenir les morts a la carretera són efectives i poden arribar a modificar aquestes estadístiques: el 2003 a Espanya van morir quasi el doble de persones en accidents de trànsit (5.478) que cinc anys més tard, i si segueix baixant podria passar com a Galícia, on els ofegaments ja són la primera causa de mort per accident.
Per explicar que unes xifres baixin i les altres no, es diu que els accidents de trànsit es poden preveure i combatre però els ofegaments no, perquè són un fenomen natural i inevitable. Però si ens fixem en les estadístiques veurem que en aquest argument hi ha alguna cosa que no quadra: una persona té sis vegades més possibilitats d'ofegar-se si viu en un país de renda baixa o mitjana que si viu en un país de renda alta. Potser morir ofegat no és tan natural...
 

Fonts:

1. Organització Mundial de la Salud (OMS): http://www.who.int/es/
2. World Report on Child Injury Prevention 2008 (anglès): http://whqlibdoc.who.int/publications/2008/9789241563574_eng.pdf
3. Informe sobre la salud en el mundo 2004 (castellà): http://www.who.int/whr/2004/annex/topic/en/annex_2_es.pdf
4. Web de l'Institut Nacional d'Estadística (castellà): www.ine.es
5. Article de El Faro de Vigo sobre els accidents mortals a Galícia (castellà): http://www.farodevigo.es/galicia/2010/03/03/ahogamientos-son-principal-causa-muerte-accidental-galicia/416711.html