Cadires per a tothom

El Consell de Seguretat, l'òrgan de les Nacions Unides encarregat de mantenir la pau i la seguretat entre nacions, té 15 estats membres. D'aquests, n'hi ha cinc de permanents que tenen dret a vetar qualsevol resolució. Són els cinc estats que van guanyar la Segona Guerra Mundial: la Xina, el Regne Unit, França, els Estats Units i Rússia.
A banda d'aquests cinc, n'hi ha deu més que són escollits per l'Assemblea General cada dos anys. Per fer l'elecció i que, aparentment, quedi equilibrat, s'ha dividit el planeta en cinc regions i totes han de tenir representació. Aquestes regions són:

• Àfrica: tres membres
• Àsia-Pacífic: tres membres
• Europa oriental: dos membres
• Amèrica Llatina i Carib: dos membres
• Europa occidental i altres (és a dir, el que coneixem com a Occident): cinc membres

Aquest repartiment, però, no té cap proporció ni amb el nombre d'estats ni amb el nombre d'habitants que forma cada unitat regional. Occident, amb menys població i menys estats que la resta, té més cadires que ningú. Vegem-ho.
Al grup d'Àfrica, amb 54 estats membres, i el grup d'Àsia-Pacífic, amb 53, només els corresponen tres cadires. En canvi, al grup d'Occident, amb 28 estats membres (i els EEUU com a observadors), els corresponen cinc cadires.
Pel que fa a població, la relació encara és més desigual. Als països del grup d'Europa occidental i altres hi viuen 546 milions de persones, és a dir, només un de cada 13 habitants del planeta. Ara bé, tenen una de cada tres cadires del Consell de Seguretat de l'ONU. Poc equilibrat, no trobeu?

Fonts:

1. El Consell de Seguretat de l'ONU: http://ca.wikipedia.org/wiki/Consell_de_Seguretat_de_l%27ONU
2. Les poblacions dels 28 països del grup Europa occidental i altres l'hem tret de l'anuari de la CIA: https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/rankorder/2119rank.html

   
   
    
   

L'IVA de l'Evo

Cada país grava els llibres amb l'impost que més li convé. En el cas de la Unió Europea, per exemple, les diferències són notables: des del 4% d'Espanya i Itàlia fins al 25% de Dinamarca. Els països de la UE que paguen menys impostos en llibres són Luxemburg, amb un 3%, i el Regne Unit, que no en té cap. Aquesta diferència entre estats ha portat a empreses com la llibreria virtual Amazon a traslladar la seva seu europea a Luxemburg, on els salaris són molt alts però s'estalvien molts impostos.

A més, les taxes també varien entre els llibres en paper i els electrònics. Espanya, per exemple, aplica un 21% d'IVA als llibres electrònics i només un 4% als de paper. Per acabar amb aquestes diferències, ja fa temps que la Comissió Europea vol unificar criteris i té previst fer-ho a finals del 2013 (i aplicar-ho durant el 2015).

És evident que el preu del llibre influeix en els índex de lectura d'un país. És per això que el món editorial i els organismes i institucions que lluiten per la difusió de la lectura sempre han apostat per polítiques impositives baixes. En el cas d'Espanya, per exemple, el preu fix del llibre (que permet que les llibreries petites i mitjanes sobrevisquin) i el fet de pagar un IVA superreduït del 4% han estat dues bones mesures en favor de la lectura.

Fa uns dies, el president de Bolívia Evo Morales, per tal d'aconseguir que els bolivians llegeixin més, ha aprovat un paquet de mesures. Les més destacades: ha constituït un Sistema Nacional de Biblioteques amb fons per comprar llibres actuals i ha anul·lat l'IVA dels llibres (que era del 13%) i l'impost a les transaccions de llibres (del 3%). Gràcies a això, es podrà rebaixar un 16% el preu del llibre.

En la presentació d'aquestes mesures, Evo Morales va parlar del problema de la falta de lectors que té el país i es va posar a sí mateix com a exemple: va reconèixer que no llegeix llibres més enllà dels títols i d'algun capítol molt de tant en tant.

El més curiós del cas, però, és la reacció de la major part dels diaris espanyols en parlar de la notícia. El titular, invariablement, era "A Evo Morales no li agrada llegir". I al cos de l'article, en lletra petita, s'explicaven les mesures per fomentar la lectura aprovades pel govern bolivià. Això en els casos en què s'explicaven, naturalment.

Alguns exemples:
El Mundo: «Evo Morales: "No me gusta leer"»:
 http://www.elmundo.es/america/2013/04/30/noticias/1367307011.html
ABC: «Evo Morales: "No me gusta leer"»: http://www.abc.es/internacional/20130430/abci-morales-gusta-leer-201304300833.html
La Vanguardia: «Evo Morales: "No me gusta leer"» http://www.lavanguardia.com/internacional/20130430/54373016764/evo-morales-no-me-gusta-leer.html
El País: «Morales admite que no le gusta leer al firmar una ley que baja los impuestos al libro»: http://economia.elpais.com/economia/2013/04/30/agencias/1367286502_156441.html
El Periódico: «Morales admite que no le gusta leer»: http://www.elperiodico.com/es/noticias/internacional/morales-admite-que-gusta-leer-2378316
20 Minutos: «Evo Morales reconoce que no le gusta leer: "Tengo este problema"»: http://www.20minutos.es/noticia/1801885/0/evo-morales/no-gusta-leer/baja-impuesto/
La Gaceta: «A Evo Morales no le gusta leer»: http://www.lagaceta.com.ar/nota/542975/mundo/a-evo-morales-no-le-gusta-leer.html
Libertaddigital / esRadio: «Evo Morales: "No me gusta leer"»: http://esradio.libertaddigital.com/fonoteca/2013-04-30/cultura-evo-morales-no-me-gusta-leer-58173.html

Fonts:

1. Els tipus d'IVA dels llibres a la Unió Europea: http://www.actualidadeditorial.com/iva-sistema-de-precios-libros-impresos-ebooks-comparativa/
2. Amazon a Luxemburg: http://www.amazon.es/b?ie=UTF8&node=1323178031
3. Tipus d'IVA a Espanya: http://www.rankia.com/blog/irpf-declaracion-renta/780527-tipos-iva-espana
4. Un article sobre els pros i contres del preu fix del llibre: http://www.leydellibro.org.mx/elpreciofijoeneuropa.shtml

    
   
   
  

Què ens preocupa?

(Cliqueu sobre la taula per veure-la més gran)

Comparant les enquestes que el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) fa cada any, és possible veure com evolucionen les preocupacions dels espanyols. A finals del 2012 s'ha publicat la cinquena enquesta d'actituds envers la immigració, que en la seva primera pregunta demana quin és el principal problema que existeix a Espanya segons els ciutadans enquestats.
Si comparem aquesta enquesta amb la que es va fer el setembre del 2008, tot just al començament de la crisi, hi trobarem canvis molt interessants. Tant en una com en l'altra es va fer exactament la mateixa pregunta ("Segons vostè, quin creu que és el principal problema que existeix actualment a Espanya?") i es van oferir les mateixes 35 respostes perquè l'entrevistat escollís.
A continuació, us exposem algunes coses interessants que n'hem tret de comparar totes dues enquestes:

• Els dos temes que més preocupen els espanyols, tant ara com fa quatre anys i mig, són l'atur i els problemes econòmics. Ara bé, llavors l'atur era el segon problema, votat per un 56,1% dels enquestats, i ara és el primer, amb el 85,8% dels vots.
• Això contrasta amb la preocupació per la qualitat del lloc de treball, que cau en picat, passant de la posició 8 a la 16. Sembla que la por a l'atur fa que acceptem molt més la precarietat laboral.
• L'estat de la sanitat preocupa cada cop més: en quatre anys ha passat de ser el problema número 11, amb un 3,3% dels vots, al número 4, amb un 9,1%. L'educació també preocupa més ara que fa quatre anys i ha guanyat dues posicions, passant del número 9 al 7.
• La corrupció i el frau també han guanyat importància. Han passat del lloc número 22 (de 35 temes proposats), al número 9. La classe política i els partits polítics, que ocupaven el lloc número 7, han pujat fins al 3: s'ha convertit en una de les principals preocupacions dels ciutadans.
• El terrorisme d'ETA, que ocupava el lloc número 3, baixa fins al 12. El terrorisme internacional passa de la posició 32 a la 31.
• Els nacionalismes, per més que es digui, no són un gran problema pels espanyols: passen de la posició 24 a la 25.
• Els problemes mediambientals, que sembla que no preocupaven gaire, encara preocupen menys. Han passat del lloc 20 al 22.
• Les guerres, tot i que avancen un punt, també queden molt lluny en la llista de preocupacions dels ciutadans: passen de la posició 33 a la 32.
• Amb la immigració passa una cosa curiosa. Tot i que els espanyols la situen com a un dels problemes importants (passa de la posició número 4 a la 5), no consideren que el racisme també sigui un gran problema (passa del 25 al 28, amb només un 0,2% dels enquestats).
• Els problemes relacionats amb la dona són els que surten més malparats. Passen de la posició 29 a la 35. És a dir, que dels problemes de la llista és el que menys preocupa als espanyols. I pel que fa a la violència contra la dona, passa del 19 al 20.

Quines conclusions en traieu?

Fonts:

1. Enquestes monogràfiques del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS): http://www.cis.es/cis/opencms/CA/busqueda.jsp?&query=actitudes%20hacia%20la%20inmigraci%C3%B3n&btnBuscar=Buscar
2. Enquesta "Actitudes hacia la inmigración" del 2012: http://www.cis.es/cis/opencm/CA/1_encuestas/estudios/listaMuestras.jsp?&estudio=13264
3. Enquesta "Actitudes hacia la inmigración" del 2008: http://www.cis.es/cis/opencm/CA/1_encuestas/estudios/listaMuestras.jsp?&estudio=9680

    

    
  
    

Lo que hay que Wert

Fotomuntatge: Martí Riu

Per primer cop des que vam començar aquest blog, l'article d'avui no l'hem escrit nosaltres. El nostre "autor convidat" es diu José Ignacio Wert i és l'actual ministre d'Educació, Cultura i Esports. I és que per fer aquest article en contra de les retallades al sistema educatiu n'hi ha hagut prou amb copiar algunes de les grans frases d'aquest ministre sobre l'educació.
Aquestes perles les hem tret del web Lo que hay que Wert, una campanya d'Educació Sense Fronteres per exigir al ministre que els pressupostos d'educació del 2013 tornin, com a mínim, als nivells del 2011.

• "La educación pública ha dejado de contribuir a la sociedad".
• "La tentación populista está en todas partes, pero justamente cuando se dice que los gobiernos tienen que ayudar a la gente en vez de a los bancos, es una petición por lo menos mal formulada, porque ayudar a los bancos es ayudar a la gente".
• [Sobre la massificació a les aules] "Porque hay que tener en cuenta que además de aprender, los niños en la escuela socializan, se comunican con otros niños, tienen experiencias normativas distintas... que son muy difíciles si el número es muy escaso”.
• [Sobre la fuga de cervells a Espanya] "Ni siquiera creo que haya que llamarlo así. El hecho de que haya jóvenes con capacidad y voluntad de movilidad, que dominen idiomas extranjeros, que tengan la voluntad de salir fuera, que quieran ensanchar sus horizontes profesionales, nunca puede considerarse un fenómeno negativo".
• "El concepto de Comunidad Escolar es abusivo e invasivo. La idea de co-gobierno (padres, alumnos, docentes, no docentes), la Comunidad educativa no puede ser una comunidad democrática, porque el proceso educativo no es democrático”.
• "Que la familia no tiene recursos para afrontar el pago de las tasas, ¿Qué quiere decir? Pues que no se quieren dedicar recursos a eso en detrimento de usar recursos en otras cosas".

Si estàs d'acord amb el que pretén aquesta campanya, pots signar aquí. I fer-la córrer...

Fonts:

1. José Ignacio Wert: http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Ignacio_Wert
2. Campanya Lo que hay que Wert: www.loquehayquewert.org
3. Educació Sense Fronteres: http://www.educacionsinfronteras.org/es/3894
4. Signa aquí en contra de les retallades en educació: http://www.loquehayquewert.org/firma.php

         
    
   

El Lissom i el comerç mundial d'arròs

El comerç internacional de matèries primeres és molt complex i sovint s'escapa a la nostra comprensió. A vegades, la millor manera d'entendre com alguns productes arriben fins al consumidor és amb una bona història, com la de l'últim viatge del vaixell Lissom.
El Lissom, un vaixell especialitzat en transportar cereals, va sortir de la Xina a finals de la tardor del 2001 en direcció a Abidjan, el port més important de Costa d'Ivori i la segona ciutat més gran de l'Àfrica Occidental. A les seves bodegues hi duia un carregament de 22.000 tones d'arròs.
Però el 16 de desembre, quan passava prop de l'atol de Diego García, al mig de l'oceà Índic, es va declarar un incendi a la sala de màquines i la tripulació va ser desallotjada. Tot el vaixell va cremar però no es va enfonsar. Durant quatre dies, amb els motors destruïts i sense tripulació, va navegar a la deriva per l'oceà Índic. Al final, el foc es va apagar però el vaixell estava completament inutilitzat. Vaixells de l'US Navy de la base de Diego García el van remolcar durant 2.000 milles fins al port més proper: Maputo, la capital de Moçambic, on arribà el 12 de febrer del 2002.
El vaixell és inservible, però l'arròs encara és a les bodegues. Què n'han de fer? Els importadors locals d'arròs no volen que el vaixell descarregui a Maputo perquè una quantitat tan gran d'arròs faria caure els preus i inundaria els mercats locals sense que ells en poguessin obtenir beneficis. Al país hi falta arròs i els preus estan molt alts per a la majoria de la població, però el govern, pressionat pels importadors locals i per les multinacionals que negocien la importació d'arròs al país, ordena que el carregament marxi de Maputo. Durant un mes, a raó de 750 tones cada dia, els sacs d'arròs són carregats a l'esquena de camàlics cap a un altre vaixell.
Els propietaris del Lissom, la companyia Rustal Trading de Ginebra, asseguren que l'arròs està en perfecte estat i que serà venut a Abidjan tal i com s'havia previst. Però no és veritat: està fumat i socarrat, i s'ha començat a fer malbé després de tantes setmanes a les bodegues en mal estat del vaixell.   
A Durban, a la República de Sud-àfrica, el carregament passa a dos vaixells més petits que intentaran vendre'l per tota la costa africana. Però no serà fàcil, perquè tot i que cal vendre'l a un preu més baix perquè està en mal estat ningú no vol un arròs que farà baixar el preu de la resta d'estoc.
Ni tan sols la companyia propietària de l'arròs no té ganes de vendre'l perquè la baixada de preus també afectaria els seus negocis. El Lissom només és un dels 40 o 50 vaixells que cada any envien a l'Àfrica carregats d'arròs: això vol dir un 2% de la seva mercaderia anual. A més, l'assegurança cobreix la pèrdua.
Mentrestant, a Maputo la carcassa del Lissom serà remolcada fins al Pakistan per ser convertida en ferralla. Però això no passarà fins al 18 de maig, i durant tota la primavera el que queda del vaixell s'estarà al port. Durant aquest temps, alguns pescadors amb petites embarcacions s'apropen al vaixell i s'adonen que, al fons de les bodegues, hi ha quedat l'arròs que estava en tan mal estat que els propietaris no s'han volgut endur.
Entre 800 i 950 tones d'arròs cremat i podrit apareixeran, durant l'abril, als mercats de Matola, al sud del país. Aquest arròs no és apte pel consum humà, i uns mesos més tard els venedors seran portats a judici.
La major part de l'arròs del Lissom, fins i tot el que està en pitjors condicions, serà venut als mercats africans. Aquest cereal cada dia és més important per alimentar el continent, i els organismes públics encarregats de comprar-ne no miren massa la qualitat del que compren, sobretot si reben un sobre ple de diners de mans d'una gran companyia cerealística. En paraules d'un dels intermediaris d'aquests negocis, "donen a les persones el que no haurien donat al bestiar".

Fonts:

1. La història apareix al llibre de Jean-Pierre BORIS Le roman noir des matières premières: http://www.amazon.fr/Le-roman-noir-mati%C3%A8res-premi%C3%A8res/dp/2818501733/ref=dp_ob_title_bk/275-6901948-3295145
2. Una foto del vaixell cerealístic Lissom: http://www.shipspotting.com/gallery/photo.php?lid=1477425
3. Abidjan, a Costa d'Ivori: http://ca.wikipedia.org/wiki/Abidjan
4. L'atol de Diego García: http://ca.wikipedia.org/wiki/Diego_Garcia
5. Maputo, la capital de Moçambic: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maputo
6. Durban, a la República de Sud-àfrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Durban
7. La troballa d'arròs al fons de les bodegues: http://www.news24.com/xArchive/Archive/Moz-warns-against-wrecks-rice-20020424
8. L'arròs de Matola i el judici: http://allafrica.com/stories/200208070562.html

    
     
    
    

La fórmula Mohawk, o com desmuntar una vaga

Durant el primer terç del segle XX, moltes grans empreses van començar a contractar grups de matons que, armats amb porres, apareixien a les vagues i manifestacions sindicals i atonyinaven a tots els participants. Sovint també hi havia trets, i molts sindicalistes a tot el món van perdre la vida, ja sigui enmig de les manifestacions o en algun carreró fosc. A Barcelona, aquestes pràctiques van ser molt habituals a principis dels anys 20, i van rebre el nom de pistolerisme. Però van ser un fenomen global, molt estès en tots els països industrialitzats.
Naturalment, és una manera bastant efectiva de dissoldre manifestacions i de dissuadir els treballadors de fer vaga, però aviat es van adonar que no era massa eficient a llarg termini. En primer lloc, alguns sindicats i associacions anarquistes (com la CNT espanyola) van crear els seus propis grups armats, que van arribar a assassinar el president del Govern Eduardo Dato el 1921 i uns quants governadors civils. En segon lloc, la ràbia que generaven aquests escamots trencavagues i el fet evident que estaven conxorxats amb la policia i el govern donava arguments als treballadors per seguir manifestant-se, i fins i tot ajudava a convèncer alguns indecisos.
Però llavors, algú va tenir una gran idea. Va ser el 1937, durant una vaga del sector de l'acer a Johnstown, a l'oest de Pennsilvània. Si per comptes d'atacar el gruix dels manifestants amb porres i pistoles s'atacava els seus líders amb articles i discursos, mirant de posar en contra seva la resta de treballadors, s'aconseguiria acabar amb les vagues i manifestacions i, a sobre, quedar com els bons de la pel·lícula. És el que es coneix com a fórmula Mohawk.
El raonament és molt senzill. "Nosaltres", empresaris, banquers, aturats, treballadors i mestresses de casa, tenim interès en que les empreses vagin bé, hi hagi feina, no hi hagi disturbis i tot funcioni. "Ells", els sindicalistes, volen problemes, provoquen disturbis, viuen d'això. Per tant, hem de defensar tots junts els "nostres interessos", estar units, no caure en les seves provocacions. Els vaguistes són subversius, violents, antidemocràtics, provoquen aldarulls, i d'alguna manera la gent de bé els hem de parar els peus. L'executiu d'un gran banc i la persona que li neteja l'oficina tenen els mateixos interessos, han de lluitar plegats contra els antisistema.
Sembla un argument molt barroer i fàcil, però si el repeteixes molt i des de tot arreu (des dels mitjans, des de les tribunes polítiques, des de les aules, etc.) acaba funcionant. I molt bé! Tant, que avui en dia és la fórmula més utilitzada per desfer vagues i manifestacions, o com a mínim per evitar que un gruix important dels ciutadans hi participin, cosa que converteix els qui lluiten pels drets laborals i socials en una minoria, en "grupets d'antisistemes".
És molt interessant donar un cop d'ull als titulars dels diaris i a les declaracions de certs polítics o dels representants de la patronal durant els dies previs i posteriors a una vaga. Durant els dies previs a la vaga general del 29 de març vam estar col·leccionant retalls de diari amb declaracions a l'estil Mohawk... i en vam acumular alguns centenars. Si algú hi té interès, només cal que passi uns minuts fullejant les hemeroteques de qualsevol diari. Hi trobarà des d'articles que parlen de l'enriquiment dels sindicalistes o del fet que no els descomptin del sou el dia de vaga, fins a arguments que ataquen les vagues per les pèrdues econòmiques que representen (i que recauen en els treballadors, naturalment).  I és que, com diu Noam Chomsky, que ha escrit força sobre la fórmula Mohawk, "la propaganda és a la democràcia el que la porra a l'estat totalitari".

Fonts:

1. Tres textos de Noam Chomsky sobre la fórmula Mohawk:

• Cómo nos venden la moto. Información, poder y concentración de medios:  http://books.google.es/books?id=uGx5-LJZYAoC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
• Chomsky on Democracy & Education: http://books.google.es/books?id=Y5Ouy4XoXPsC&pg=PA229&lpg=PA229&dq=Mohawk+Valley+formula&hl=ca#v=onepage&q=Mohawk%20Valley%20formula&f=false
• Propaganda and the public mind.  Interviews with Noam Chomsky: http://books.google.es/books?id=nTMEirKUw-QC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

1. El pistolerisme a Barcelona: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pistolerisme
2. Eduardo Dato, president del govern assassinat pels anarquistes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Eduardo_Dato

De què serveixen els títols nobiliaris?

Qui llegeixi la pregunta que ens fem al títol pot pensar que no serveixen per res, que són cosa del passat. I és veritat, els títols nobiliaris, avui en dia, no estan associats a la llarga llista de privilegis de què gaudien fa no massa temps. Però els títols segueixen existint, i són reconeguts pels estats monàrquics europeus. Fins i tot, a diferència d'altres títols de caràcter privat (com el de Miss Espanya, el de bisbe o el de Rey del pollo frito), hi ha organismes públics que es dediquen a vetllar per ells i, tot i que les lleis no els donen cap privilegi, en tenen alguns. Donem-hi un cop d'ull.

Per fer-ho, agafarem el cas d'Espanya, tot i que bona part de les dades són extrapolables als altres països europeus amb monarquia. Els títols nobiliaris són tan antics com les monarquies, i per tant n'hi ha des de fa molts segles. Els que actualment s'usen en les monarquies europees com la nostra, però, venen de l'edat mitjana. Aquest no és el lloc per parlar de la història i els privilegis de ducs, marquesos, comtes i barons, i per tant no tirarem tan enrere. Ens limitarem a anar fins al 9 de desembre de 1931, dia en què es va aprovar la Constitució de la Segona República Espanyola que, en el seu article 25, abolia els títols nobiliaris amb l'argument que "no podran ser fonaments de privilegi jurídic la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques ni les creences religioses". Però aquest article, com la república, no va durar massa, i el 1947 el general Franco va restaurar els títols nobiliaris... fins avui. Amb l'aprovació de l'actual constitució, on queda clar que "correspon al rei concedir honors i distincions" (art. 62), els títols nobiliaris han sigut acceptats dins el règim democràtic, i amb una sèrie de reials decrets posteriors, com el Reial Decret 602/1980, s'ha acabat de legalitzar el tema.
Comencem per les xifres. El 1980, el Ministeri de Justícia (que encara que sembli un acudit és qui s'encarrega de gestionar els títols nobiliaris) va editar la Guía oficial de Grandezas y Títulos de España, l'última versió de la qual ha sortit el 2011. A l'edició del 1980 hi havia 2601 títols, portats per 1940 persones (penseu que hi ha gent que té més d'un títol nobiliari; la duquesa d'Alba, per exemple, que és la persona amb més títols nobiliaris del món, en té més de 50). No he pogut consultar la versió del 2011 de la guia (no estava a la biblioteca de cap universitat catalana i, sincerament, em feia mandra pagar 20 euros per aquest totxo de prop d'un miler de pàgines) però a la del 2004 ja n'he comptat 2833, 232 més que l'any 80. O sigui, que el rei Joan Carles té certa propensió a nomenar nous nobles per pagar favors, simpaties i amistats. Per exemple, en el cas de Vicente del Bosque, a qui va atorgar el títol de marquès quan va guanyar el mundial, o Mario Vargas Llosa, a qui li va concedir el mateix títol quan va guanyar el premi Nobel. Per tant, no és una institució que es vagi apagant i que algun dia desapareixerà, al contrari. Cada dia hi ha més nobles.
Ara passem a l'altre gran tòpic sobre la noblesa actual, el de que no tenen cap privilegi... que tampoc no acaba de ser del tot així. Sí que és cert que, amb les Corts de Cadis de 1812 s'aboleixen formalment els antics privilegis, és a dir, els beneficis que el poder legislatiu donava a algú pel fet d'haver nascut noble (no pagar impostos, no anar mai a la presó per deutes, etc.). Però les constitucions modernes no han abolit el principal privilegi de què gaudien en altres temps: la propietat dels béns mobles i immobles aconseguits gràcies a l'espoli i el cobrament d'impostos a les persones que tenien sota la seva jurisdicció. Sempre que surt aquest tema, els defensors i els beneficiaris d'aquest espoli fan servir l'argument sagrat del dret a la propietat privada, que és la manera fina del "santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita", i titllen els qui es queixen de demagogs i rabiosos. Cosa que no deixa de ser curiosa. L'espoli practicat per la noblesa feudal fa uns segles no és molt diferent del practicat pels jerarques nazis fa poc més de mig segle, però sembla que el temps dóna una pàtina de legitimitat a aquests delictes: els descendents no només no s'avergonyeixen dels actes dels seus avantpassats sinó que els defensen amb orgull.
Però els privilegis no s'acaben aquí. Naturalment, els que atorgava l'Estat ja no són vigents, però els que s'atorgaven els nobles entre ells encara estan en ús, i ningú no els pot prohibir. Entre aquests privilegis, hi ha el que tenen tots els nobles amb grandesa d'Espanya de ser rebuts pel rei sempre que ho desitgin. Pot semblar una tonteria sense importància, però en alguns moments ha sigut un privilegi molt valorat. Un exemple: durant la transició, els partits polítics intentaven tenir algun noble amb privilegi de grandesa militant al partit per poder ser rebuts pel rei sempre que ho desitgessin. És per això, per exemple, que José Luís de Vilallonga, marquès de Castellbell, va tenir un lloc destacat a la Junta Democràtica i al PSOE d'aquells anys. Naturalment, a la seva autobiografia diu que era per les seves qualitats intel·lectuals; però a les autobiografies dels altres no es diu ben bé el mateix. La seva única aportació era que el monarca estava obligat a obrir-li les portes a ell i als seus acompanyants sempre que ho demanés.
L'argument principal dels defensors de la noblesa és que els privilegis ja no existeixen i que actualment són una espècie de club privat amb el mateix dret a existir que la resta de clubs privats. Però els clubs privats de veritat no tenen una secció del Ministeri de Justícia, finançada amb diners públics, encarregada de portar-los els números, ni tenen a un dels seus membres fent de cap d'Estat únicament pel fet de ser el president del club.
Des del 1997, l'escriptor Javier Marías s'ha convertit, sense més legitimitat que la que li atorga la seva pròpia voluntat, en rei de l'illot de Redonda, un munt de pedres al mig del Carib. Des de llavors, no para d'atorgar títols nobiliaris als seus amics i a personalitats de la cultura. Suposo que els nobles "de veritat" veuen això com un joc que no va més enllà, com una excentricitat de l'escriptor. Però no s'adonen que és exactament el mateix que han fet ells, i que Javier Marías (Javier I de Redonda) té tanta legitimitat per atorgar títols nobiliaris com Joan Carles I. Com a mínim, els de Redonda no han robat res a ningú.

Fonts:

1. El Rey del pollo frito: http://www.elmundo.es/elmundo/2011/07/27/cultura/1311788189.html
2. La Constitució de la Segona República que abolia els títols nobiliaris (art. 25): http://www.icsi.berkeley.edu/~chema/republica/constitucion.html
3. La Constitució actual (art. 62f): http://www.congreso.es/consti/constitucion/indice/titulos/articulos.jsp?ini=62&tipo=2
4. Reial Decret 602/1980 que modifica les lleis anteriors en matèria de títols nobiliaris: http://www.boe.es/aeboe/consultas/bases_datos/doc.php?id=BOE-A-1980-7011
5. Guía oficial de Grandezas y títulos nobiliarios editada pel Ministeri de Justícia: http://www.mjusticia.gob.es/cs/Satellite/ca/1215198356356/Publicacion/1288775574131/Detalle.html
6. Vicente del Bosque i Mario Vargas Llosa, nous marquesos: http://www.lavanguardia.com/gente/20110204/54110565649/el-rey-nombra-marques-a-vicente-del-bosque.html
7. Les Corts de Cadis, on s'aboleixen els privilegis de la noblesa: http://ca.wikipedia.org/wiki/Corts_de_Cadis
8. Els antics privilegis de la noblesa: http://es.wikipedia.org/wiki/Privilegio#Privilegios_varios
9. Grandesa d'Espanya: http://ca.wikipedia.org/wiki/Grandesa_d%27Espanya
10. El regne de Redonda: http://www.javiermarias.es/REDONDIANA/EspecialPeriodicoCatalunya.html
11. Els ducs del regne de Redonda: http://www.javiermarias.es/REDONDIANA/DuquesdeRedonda.html

    
     
     
     

Camps de concentració a Corea del Nord

El juliol de 1977 Kang Chol Hwan, un nen de nou anys, va ser detingut amb la resta de la seva família perquè el seu avi no s'havia mostrat prou entusiasta amb el règim de Kim Il Sung, el dictador vitalici de Corea del Nord. L'avi, pel que sembla, tampoc no és que s'hi oposés: havia viatjat uns anys abans des del Japó amb tota la seva família per viure la revolució nord-coreana i havia donat la seva fortuna al partit, però sembla que no n'hi havia prou.
Kang i la seva família van passar deu anys al camp de concentració de Yodok com a "familiars d'un delinqüent", i anys més tard, quan va aconseguir fugir del país i va anar a parar a Corea del Sud després d'un llarg periple per la Xina, va descriure el seu pas pel camp de Yodok al llibre Els aquaris de Pyongyang, el primer testimoni d'un camp de concentració nord-coreà que es publica a Europa. El llibre és un exemple més d'aquesta literatura de l'horror que ens ha permès conèixer com eren els camps de concentració nazis, els gulags soviètics o els camps del franquisme, entre d'altres. La vida a Yodok no val res. L'autor pateix gana i fred, sobreviu menjant rates i insectes, és obligat a presenciar execucions i veu com un professor mata a cops a un altre nen perquè ha gosat contestar-li. I el més horrible és que Yodok no és el pitjor camp de concentració del règim. Kang, quan es refereix a la resta dels camps del país (Amnistia Internacional n'ha localitzat sis però ningú no sap quants n'hi ha), afirma: "Sento un cert escrúpol per queixar-me públicament de la vida que vaig dur a Yodok. Escrúpol, sí, perquè Yodok no és el camp de concentració més dur de Corea del Nord. N'hi ha de molt pitjors, envoltats de tant misteri que durant molt de temps ha estat impossible parlar-ne amb precisió".
A més, hi ha una diferència entre els camps nord-coreans i els gulags soviètics o els camps de concentració nazis: els de Corea del Nord encara avui estan plens de gent. Es calcula que a Corea del Nord, amb una població de 24 milions de persones, n'hi ha entre 150.000 i 200.000 tancades en camps de concentració per motius polítics. Alguns d'ells són dissidents; d'altres, com en el cas de Kang, ni tan sols això, tot i que el règim els considera com a tals. Bona part, senzillament han comès el crim de ser familiars d'un pres.
Des de fa anys, organitzacions com Amnistia estan lluitant per donar a conèixer aquests camps i per fer pressió sobre el règim de Kim Jong Un (nét de Kim Il Sung i fill de Kim Jong Il, que acaba de morir el passat 17 de desembre) perquè tanqui els camps i alliberi els presos. Si vols ajudar a fer pressió, signa aquesta petició. Camps com el de Yodok, el de Senghori o el de Guantánamo són una vergonya per la nostra espècie.

Fonts:

1. Kang Chol Hwan: http://es.wikipedia.org/wiki/Kang_Chol-Hwan
2. Els aquaris de Pyongyang, el llibre de Kang Chol Hwan sobre l'estada al camp de Yodok: http://www.todostuslibros.com/libros/los-acuarios-de-pyongyang_978-84-931457-8-1
3. Campanya de recollida de signatures d'Amnistia per tancar el camp de concentració de Yodok: http://web.es.amnesty.org/enportada/campo-penitenciario-yodok.php

   
   
   
  

Votar en contra dels propis interessos

Molta gent es pregunta, en temps d'eleccions, per què tenen tants vots els partits que tradicionalment defensen els interessos d'una minoria. És un tema recurrent als fòrums polítics i fins i tot als bars i cafès. N'hi ha prou amb anar al Google i teclejar "per què la gent vota X", canviant la X pel nom del partit que, segons el teu punt de vista, afavoreixi els interessos de la minoria amb les rendes més altes, per adonar-se que hi ha molta gent que es fa la mateixa pregunta. I que hi ha respostes per tot, també. Intentem analitzar-les. 

Bàsicament, les respostes que dóna la gent es poden resumir en dues. D'una banda, les que es basen en la ignorància en temes polítics de la gran majoria dels votants. Algunes d'aquestes respostes són més suaus ("cal un nivell cultural molt alt per fer-se una idea clara de la política, la història i l'economia, i això és difícil per a molta gent ") i d'altres són més radicals ("la gent és idiota"), però en tot cas vénen a dir el mateix: qui vota un partit que defensa interessos molt diferents als seus és perquè desconeix les intencions reals d'aquest partit i, fins i tot en molts casos, desconeix quin tipus de polítiques serien més favorables als seus propis interessos.

El segon gran grup de respostes, més o menys, ve a dir: la intenció de vot a les grans democràcies, sobretot en aquelles on el bipartidisme està més estès, reacciona a la llei del pèndol, que bàsicament castiga aquells que porten temps al poder perquè se'ls identifica amb tots els problemes del país i premia l'oposició perquè ha estat la veu crítica amb els mals que pateix la societat o, fins i tot, perquè és l'únic recanvi disponible. Hi ha èpoques en què el pèndol oscil·la cap a partits que coincideixen més amb els interessos de la majoria i èpoques en què oscil·la cap a la banda oposada. 

Quina de les dues és la bona? Bé, totes dues poden tenir part de raó (i la tenen: només cal donar un cop d'ull als diaris per identificar casos en què aquestes respostes es poden aplicar). Però que aquestes respostes es basin en la realitat no vol dir que l'expliquin completament. Potser la gent que vota contra els seus interessos no és tan ignorant, ni està tan desinformada, ni fa un vot de càstig. O com a mínim, no tota. Potser, senzillament, és que vota allò que li interessa votar. 

Aquest és el punt de vista de John Kenneth Galbraith, un dels grans economistes del segle XX, i està exposat en un dels seus llibres: La cultura de la satisfacció. Provarem de resumir-ho.

Durant segles, les normes les ha dictat la minoria que tenia el poder. La resta de la població, per més que suposessin una amplíssima majoria, no tenien ni veu ni vot en les decisions polítiques i econòmiques. Amb la conquesta de la democràcia parlamentària en una part significativa de països del món les coses han canviat, i ara hi ha molta més gent que participa en la presa de decisions. Però no ens hem de confondre: per més que siguin una majoria de ciutadans d'aquests països els qui tenen la possibilitat d'influir en la vida pública, no és tothom. És el que Galbraith anomena la Majoria Electoral Satisfeta, els afortunats econòmicament i socialment. I en tot cas són una majoria no de tots els ciutadans, sinó dels ciutadans que realment voten. Aquí cal restar-hi tots aquells ciutadans que no hi participen perquè no veuen que els serveixi de res fer-ho, i també totes aquelles persones que ni tan sols no tenen el dret a votar, com els immigrants sense papers. Aquesta majoria satisfeta defensa a les urnes aquells partits que els afavoreixen, aquells partits que prioritzen els seus interessos per sobre dels interessos dels altres. 

Quan es parla de retallar les despeses de l'Estat en època de dèficit es parla de retallar les ajudes socials, les vivendes barates, la sanitat pública, l'ensenyament públic o les necessitats dels col·lectius d'immigrants, però mai no es planteja retallar altres prestacions com ara les garanties financeres dels dipositaris dels bancs en fallida (que suposen pels estats una despesa astronòmica) o les subvencions als grans grups agraris que exporten al Tercer Món. Segons aquesta majoria satisfeta, aquestes despeses no suposen una càrrega per l'Estat (com és el cas de la sanitat pels pobres o les pensions als aturats) sinó que són pilars del benestar i la seguretat dels ciutadans. És a dir, que de la mateixa manera que la noblesa de l'Antic Règim justificava els seus privilegis com a necessaris pel bon funcionament de l'economia i l'estabilitat del país, actualment la majoria satisfeta justifica els seus privilegis amb els mateixos arguments. I no hi falten mai, naturalment, economistes i politòlegs que donin un vernís intel·lectual a aquesta justificació.

Aquesta defensa dels privilegis no és monolítica: una part cada cop més important dels privilegiats es preocupa per la situació dels qui no participen del benestar general, fins i tot passant per sobre de la pròpia satisfacció personal, i aquesta preocupació és una de les formes més acreditades de discurs social. Però a la pràctica la majoria satisfeta, a l'hora de votar, prioritza el seu benestar per sobre de la justícia social. 

Naturalment, quan es parla de privilegiats tots tendim a pensar que no va amb nosaltres. Però no només ens estem referint als qui viuen envoltats de luxe, iots i festes en illes tropicals, sinó a aquells que tenen una feina i una casa i no tenen excessius problemes per arribar a final de mes: són privilegiats per contrast amb els que estan per sota econòmicament. I el discurs contra les ajudes a aquells que estan pitjor que ells és un discurs que convenç perquè toca un punt sensible: conservar el que es té i no perdre cap privilegi. 

Els qui voten partits que defensen aquests privilegis estan recolzant el desmantellament de l'estat del benestar perquè creuen que el que en trauran d'aquest desmantellament (pagar menys impostos) els beneficiarà. I fins i tot arriben a justificar els excessos dels qui són encara més afortunats que ells perquè si la majoria satisfeta mostrés la seva ira contra la "minoria supersatisfeta", mostrant els seus excessos, deixaria en evidència els excessos propis en contrast amb la situació dels qui viuen pitjor. Com diu Galbraith, "l'opulència esplendorosa dels molt rics és el preu que paga la majoria electoral satisfeta per poder retenir el que té, que és menys però també està força bé". 

En resum, que potser a la crítica (justificadíssima!) que fem dels privilegis injustos dels més rics hi hauríem de començar a afegir certa autocrítica cap a la defensa que fem dels nostres propis privilegis; uns privilegis que, com en el cas del consum desmesurat o les demandes de menys impostos, condemnen milions de persones a la misèria més absoluta.
Potser els qui voten els partits que defensen els privilegis de la majoria satisfeta saben molt bé el que es fan. I potser haurien de començar a plantejar-se si és just defensar els propis interessos per sobre dels interessos dels qui no es poden defensar. 

Fonts:

1. John Kenneth Galbraith: http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Kenneth_Galbraith
2. La cultura de la satisfacció: http://www.claret.cat/ca/node/171151

  
   
   

Treballar com un esclau

Quan diem que, al segle XXI, milions de persones (nens i adults) viuen com a esclaus no és una manera retòrica de parlar ni de referir-nos a les duríssimes condicions de treball que imperen en algunes zones del planeta. És literal. Tot i que una sèrie de tractats i convencions de les Nacions Unides (l'últim dels quals és la Convenció de 1956) prohibeixen l'esclavitud, encara hi ha un munt de llocs on es practica. Milions de persones són venudes com a objectes o se les obliga a treballar per salaris ínfims o sense salari i viuen a mercè dels seus "amos", tal com s'esforcen a explicar associacions com Anti-Slavery International, una organització que des del 1839 lluita contra l'esclavitud en qualsevol de les seves formes, des de l'esclavitud tradicional, on la persona literalment és una propietat personal d'algú, fins el treball forçat o l'explotació sexual de nens.
A diferència d'altres temes com la destrucció del medi ambient, amb l'esclavitud sempre ens sembla que no en tenim cap culpa, que passa molt lluny d'on vivim i que, per tant, poc hi podem fer. Però no és necessari tenir esclaus a casa per ser còmplice de l'esclavitud. N'hi ha prou amb consumir productes fabricats o cultivats per mà d'obra esclava per convertir-nos en còmplices d'aquesta barbàrie i posar el nostre granet de sorra perquè les coses segueixin igual. Si estàs en contra de l'esclavitud, comença per conèixer on i com es produeix tot el que compres i assegura't que el que consumeixes no participa d'aquesta injustícia. Per fer-ho, Anti-Slavery ha creat una eina molt pràctica: la campanya Products of Slavery. Si visiteu el seu web hi trobareu un mapa del món amb els països on es practica l'esclavitud i els productes en què aquesta pràctica hi pren part. Així, podreu saber que bona part dels cultivadors de pinyes del Brasil són nens d'entre 10 i 12 anys, i que el 20% no cobren cap salari. O que algunes empreses de la Xina que fabriquen calçat esportiu utilitzen presos forçats i no remunerats com a treballadors. O que a causa de la pobresa que hi ha a Burkina Faso, alguns nens són venuts per les famílies com a esclaus per treballar a les plantacions de cacau de Costa d'Ivori. O que l'Índia té el rècord de productes manufacturats per esclaus (18), i és un dels països on el treball forçós per tornar un deute està més estès.
Com a consumidors hem de prendre consciència que no vivim en una bombolla i que els nostres petits actes afecten, per bé o per mal, la vida de milers de persones. El nostre moneder és una arma molt poderosa i n'hem de ser conscients cada cop que l'obrim.

Fonts:

1. Convenció suplementària sobre l'abolició de l'esclavitud, el tràfic d'esclaus i les institucions i pràctiques anàlogues a l'esclavitud: http://white.oit.org.pe/spanish/260ameri/oitreg/activid/proyectos/ipec/documentos/conv_abol_esclav_trata.pdf
2. Web d'Anti-slavery: http://www.antislavery.org/spanish/default.aspx
3. La campanya Products of Slavery: http://www.productsofslavery.org/
4. Slavery Footprint, una web interessant sobre el tema: http://www.slaveryfootprint.org/

Les transition towns o comunitats de transició

Les evidències del canvi climàtic que estem patint són tantes que, actualment, els negacionistes del canvi climàtic s'han convertit en un grup absolutament minoritari mogut per interessos més aviat foscos i sense cap mena de base científica. Una mica com els qui neguen l'Holocaust o l'evolució de les espècies. Però el fet de saber que estem destrossant el món tampoc no sembla que tingui la força suficient per moure'ns a canviar les coses, cosa que no deixa de ser sorprenent. D'alguna manera, sembla que estiguem esperant que algú trobi la solució per nosaltres i que (sense que ens costi gaires diners ni haguem de canviar res del nostre dia a dia) descobreixin noves fonts d'energia no contaminants i renovables i deixin el planeta net de tot el que hi hem abocat fins ara.
El problema és que el model energètic i de consum actual encara pot durar uns quants anys i potser el dia que tinguem una alternativa ja serà massa tard. No és una afirmació catastrofista: és exactament així. És per això que cal començar a canviar de model avui mateix, encara que només sigui a escala local (a casa nostra, per entendre'ns).
Amb aquesta idea al cap en alguns centenars de pobles i ciutats d'arreu del món s'està duent a terme un experiment social a escala massiva: les transition towns o comunitats de transició. La idea és senzilla: es tracta d'organitzar xarxes de ciutadans que busquin maneres de donar respostes locals al fet que el petroli s'acaba i que les emissions de gasos d'efecte hivernacle estan provocant un canvi climàtic. Són, d'alguna manera, milers de petits laboratoris d'idees dedicats a la recerca de l'autosuficiència alimentària i energètica. Potser un ciutadà normal no pot inventar la pila d'hidrogen ni aturar l'excés d'emissions de CO2 del seu país, però pot fer un munt de coses, com ara menjar productes cultivats prop de casa seva (o fins i tot cultivar-los), millorar el cicle de reutilització i reciclatge dels seus residus o apostar per les energies renovables a petita escala. I si això es fa en petites (o no tan petites) comunitats, els efectes es multipliquen i és més fàcil donar-ho a conèixer a la resta de la societat.
Les ciutats, barris o pobles que s'hi apunten comparteixen recursos creatius amb la resta de la xarxa de comunitats en transició, i base de petits passos i canvis senzills poden arribar molt lluny. Per veure alguns exemples de transition towns i de la importància que estan agafant podeu veure el documental In transition 1.0.
La fi del petroli pot ser una catàstrofe, però també pot ser una oportunitat per a un canvi positiu i fins i tot agradable.

Fonts:

1. Article de Ramon Folch sobre els negacionistes del canvi climàtic: http://www.sostenible.cat/sostenible/web/noticies/sos_noticies_web.php?cod_idioma=1&seccio=5&num_noticia=442670
2. Xarxa mundial de transition towns: http://www.transitionnetwork.org/
3. Article de Donant Dades sobre el menjar de proximitat: http://www.donantdades.com/2011/08/menjar-sense-fronteres.html
4. Guia en pdf per convertir el teu poble o barri en una transition town: http://www.transitionnetwork.org/sites/default/files/TransitionInitiativesPrimer%283%29.pdf
5. Documental In transition 1.0: http://sites.google.com/site/sinpetroleo/cine/intransition1

Esportistes milionaris... i no tant

Cada any apareixen als diaris i televisions informacions sobre les xifres escandaloses que guanyen els esportistes d'elit. És un bon exemple per parlar de les diferències entre els més rics i els més pobres d'aquest planeta, i per fer comparacions com per exemple aquesta: Tiger Woods, l'esportista més ben pagat del món, el 2010 va cobrar 90,5 milions de dòlars, que són 5.356 vegades el salari mínim anual d'un treballador de Califòrnia, on va néixer el jugador de golf. 
Però les diferències no s'acaben aquí. També entre els esportistes més ben pagats hi ha diferències importants segons el país d'on vinguin. En aquesta taula, que mostra el que cobra l'esportista més ben pagat de cada país (on només es té en compte el que guanyen per competir, no el que ingressen per publicitat, empreses pròpies, etc.) hi trobem una dada molt curiosa: la dels esportistes dels països pobres. Misdongarde Betoligar, un futbolista del Txad que juga al FK Metalac de Sèrbia, és l'esportista més ben pagat del seu país. Cobra 21.500 dòlars l'any, que al canvi d'avui són 14.900€. És a dir, que pràcticament és un mileurista. I encara és més evident el cas de Santosh Sahukhala, un futbolista del Nepal que juga en un equip del seu país i, tot i ser l'esportista nepalès més ben pagat del món, guanya 5.842€ l'any. No són, precisament, milionaris, i quan els comparem amb els seus col·legues occidentals les diferències són gegants. Però... i si ho comparem amb la resta de ciutadans del seu país? Al Nepal, el salari mínim anual és de 55.200 rúpies nepaleses, que al canvi d'avui són 531€. I un treballador qualificat guanya 59.400 rúpies, uns 572€ anuals.
Les diferències entre els salaris dels països rics i els països pobres són evidents, però a tot arreu hi ha una desproporció entre el que guanyen els esportistes d'elit i el que guanya, per exemple, un mestre d'escola. Potser és aquí on tenim el problema.

Fonts:

1. Tiger Woods: http://en.wikipedia.org/wiki/Tiger_Woods
2. El salari mínim a Califòrnia: http://www.dol.gov/whd/minwage/america.htm#California
3. L'esportista més ben pagat de cada país (només es té en compte el que guanyen per competir, no els diners de publicitat, etc.): http://sports.espn.go.com/espn/news/story?id=6391145
4. Salari mínim a Nepal: http://www.minimum-wage.org/international/en/Nepal

 
 
 
 

Ambaixadors de bona voluntat

S'ha de reconèixer: a vegades fa una mica de ràbia veure algun famós de Hollywood visitant un camp de refugiats o un hospital del Tercer Món com a ambaixador de bona voluntat d'algun organisme internacional, sobretot quan no fa massa l'hem vist comprant-se un castell al sud de França o gastant-se el que guanyarem en tota la nostra vida en una festa en una illa tropical. D'alguna manera, ens recorda els discursos que fan les guanyadores dels concursos de bellesa en què diuen que utilitzaran el premi per portar la pau al món.
Naturalment, és absolutament legítim sentir aquest punt d'indignació davant d'un acte que ens sembla absolutament hipòcrita i que sovint no respon més que a la necessitat de netejar la consciència o, senzillament, fer màrqueting personal. Però també és cert que aquests ambaixadors de bona voluntat tenen el seu rol en la tasca més important del nostre segle: canviar les mentalitats per fer possible un món millor. Quan, fa uns dies, Angelina Jolie (ambaixadora de bona voluntat de l'ACNUR, l'agència de l'ONU que vetlla pels refugiats) va visitar la frontera entre Turquia i Síria per interessar-se pels qui fugien de les repressions del règim de Bashar al-Assad, mig món va veure l'actriu a la portada dels diaris i als informatius de televisió i alguns van sentir per primer cop que a Síria hi ha protestes als carrers i que l'exèrcit dispara als ciutadans que es manifesten. Alguns, fins i tot, van sentir a parlar per primer cop d'un país que es diu Síria i d'un president que es diu Bashar al-Assad. I no només els lectors de diaris: les revistes i programes del cor, aquells dies, també van parlar de Síria i de la repressió. Potser els nostres prejudicis (qui no en té?!) no ens deixen valorar la part positiva de la figura de l'ambaixador de bona voluntat. Per fer-ho, el millor és que comencem amb quatre dades: qui són i què fan, els ambaixadors de bona voluntat?
D'ambaixadors de bona voluntat n'hi ha centenars, tot i que alguns són més coneguts. Són persones cèlebres (sobretot del món del cinema, l'esport o la música, però també escriptors, científics i activistes) que dediquen una part del seu temps a recolzar les campanyes d'organitzacions internacionals i a donar visibilitat a temes que, si no fos per ells, no apareixerien mai als mitjans de comunicació. Com a mínim, no amb la freqüència i importància amb què, gràcies a la seva tasca, apareixen actualment. També tenen un rol important a l'hora de fer pressió als governs perquè escoltin els punts de vista de les organitzacions que representen.
Moltes ONG i organitzacions internacionals tenen ambaixadors de bona voluntat. Els més coneguts són els que pertanyen als diversos organismes de l'ONU: l'ACNUR (Angelina Jolie, Barbara Hendricks, Jesús Vázquez o Giorgio Armani, entre d'altres), l'OMS (Jet Li o l'Orquestra Filarmònica de Viena), l'UNESCO (Kitín Muñoz,  Wole Soyinka o Bahia Hariri), la UNICEF (David Beckham, Mia Farrow, Orlando Bloom, Leo Messi o Shakira), etc. La Unió Europea, el Lions Club, la Unió Africana o el Comité Olímpic Internacional també tenen ambaixadors de bona voluntat, així com associacions com el Global Peace Index. Fins i tot algunes universitats, ciutats i països en tenen. La llista completa d'ambaixadors de bona voluntat dels organismes associats a l'ONU és aquesta. 
Per tal de donar a conèixer el què passa al món i les persones i organitzacions que treballen per canviar-lo tota col·laboració és benvinguda. Amb tots els peròs que vulgueu, naturalment.

Fonts:

1. Les mansions d'Angelina Jolie, ambaixadora de bona voluntat de l'ACNUR: http://www.labotana.com/index.php/fotogalerias/item/4713/asInline
2. El nivell a què ens tenen acostumats les Miss: http://www.youtube.com/watch?v=OS_fvUiJ7LI&feature=related
3. Ambaixadors de bona voluntat de l'ACNUR: http://www.acnur.org/t3/el-acnur/embajadores-de-buena-voluntad/
4. Ambaixadors de bona voluntat de l'OMS: http://www.who.int/goodwill_ambassadors/es/index.html
5. Ambaixadors de bona voluntat de la UNESCO: http://portal.unesco.org/culture/es/ev.php-URL_ID=37151&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html
6. Ambaixadors de bona voluntat d'UNICEF: http://www.unicef.org/spanish/people/people_ambassadors.html
7. Article de Donant Dades sobre el Global Peace Index: http://www.donantdades.com/2011/06/la-pau-pot-ser-mesurada.html
8. Ambaixadors de bona voluntat de tots els organismes de l'ONU: http://www.goodwillembassy.org/goodwillambass.html

 

Com canalitzar la ràbia electoral

Sempre que s'apropen unes eleccions, siguin del tipus que siguin, es repeteix el mateix fenomen: bona part de la població, amb ganes de mostrar el seu rebuig cap a la classe política, busca alternatives a votar per un partit tot canalitzant la seva ràbia electoral cap al vot en blanc, l'abstenció, el vot nul o qualsevol altra alternativa. Però moltes vegades aquest acte polític (perquè no deixa de ser un acte polític per més que provingui del rebuig cap a les formacions polítiques convencionals) es fa sense entendre exactament el que representa: com ho faig?, a qui beneficiarà?, com es comptabilitzarà? Fem-ne cinc cèntims.

Vot en blanc. Es considera vot en blanc el sobre que no conté res al seu interior o, en algunes ocasions (com en les eleccions al Senat espanyol) la papereta electoral que no ha estat marcada per l'elector per escollir un candidat. En alguns països, com ara Colòmbia, a les paperetes electorals ja hi ha una casella per votar en blanc. Si s'introdueix un tros de paper en blanc al sobre a la majoria de països es considerarà com a vot nul, no com a vot en blanc. A diferència de l'abstenció, que mai no se sap si s'ha de comptabilitzar com a protesta o com a desídia d'algú que prefereix anar a la platja, el vot en blanc s'entén sempre com un vot de queixa d'un ciutadà que ha anat a votar però no se sent representat per cap dels partits que es presenten. Pel que fa a la utilitat, el vot en blanc se suma al total de vots de l'escrutini, i a partir d'aquesta xifra es fan els càlculs per repartir els escons. En la majoria de sistemes electorals (com el sistema D'Hondt, utilitzat a Espanya i a molts altres països) cal un mínim de vots per tal que un partit tingui representació (un 3% a Espanya, un 10% a Turquia) i, per tant, com que els vots en blanc augmenten el nombre de vots totals però no el de vots destinats a un partit concret, com més vots en blanc hi hagi més difícil ho tindran els partits petits per tenir representació a la cambra. Per tant, el vot en blanc acostuma a afavorir els partits més grans i a consolidar les majories.

Abstenció. Per optar per aquesta opció només cal que no vagis a votar. La dificultat la trobem a l'hora d'atribuir un motiu a l'abstenció, ja que no en queda constància enlloc: tant pot ser un boicot al sistema electoral com un desinterès total per la política. En alguns països on el vot és obligatori, aquesta posició de protesta contra el sistema queda més clara, però normalment no és així. En molts casos l'abstenció és prou alta com per desbancar fins i tot la principal força política en nombre de vots, però el pes d'aquesta xifra desapareix al cap de pocs dies, perquè els escons es reparteixen per número de vots independentment del percentatge de la població que hagi votat. És per això que l'abstenció té poca importància a l'hora de decidir la formació d'un parlament o l'elecció d'un representant. A més, si tenim en compte que molt sovint la suma dels que s'abstenen més els que voten a partits de l'oposició superen de llarg els votants de la nova majoria, es considera que l'abstenció és una ocasió perduda de fer un vot de càstig al govern.

Vot nul. El vot nul és aquell que no compleix les regles electorals establertes, ja sigui perquè no permet saber quina és la voluntat de l'elector o perquè no es fa convenientment. Es considera vot nul tot aquell que no sigui un vot destinat a un partit que es presenti a les eleccions ni sigui un vot en blanc. Aquí hi entren tant els vots dels qui s'equivoquen (posant dues paperetes dins el sobre, per exemple) com els qui ho fan deliberadament (introduint al sobre un escrit, etc.). Els vots de protesta (introduint per exemple una papereta destinada a un partit que no s'ha pogut presentar) són considerats nuls.  Pel que fa al repartiment d'escons, el vot nul compta igual que l'abstenció.

Vot a un partit insubmís. En algunes eleccions es presenten partits que proposen deixar l'escó que guanyin sense que ningú l'ocupi ni voti en cap decisió política o faci cap parlament. El perfil del seu votant és el ciutadà que se sent defraudat per la poca utilitat del vot en blanc o l'abstenció i busca una manera de fer present el seu descontentament no només el dia de la votació sinó durant tota la legislatura. Aquesta opció no sempre és possible perquè depèn, naturalment, de que algun partit insubmís es presenti als comicis. Un exemple d'aquest tipus de partit són els Ciudadanos en blanco, que a Catalunya es presenten en coalició amb Escons en blanc, i que han anat creixent en els últims anys. Votar aquesta opció representa reduir el nombre d'escons dels partits majoritaris (en cas de ser escollits). A la pràctica, però, la seva utilitat es veu limitada pel fet que no exerceixen en cap votació ni a favor ni en contra, i per tant les proporcions dels altres partits segueixen sent les mateixes. En una cambra de 100 escons, per exemple, la majoria absoluta és de 51. Si hi ha 10 escons insubmisos els partits grans perdran 10 escons i els serà més difícil arribar als 51 vots per tirar endavant alguna proposta sense que ningú s'hi pugui oposar, però com que a la pràctica els escons buits no voten en contra, la nova majoria absoluta serà de 46 escons (la meitat més 1 dels 90 escons plens). Així doncs, a la pràctica només serveix per denunciar a cada ple la disconformitat d'un grup de votants amb el sistema tradicional de partits quan surten escons buits a les imatges i algú recorda a què es deuen.

Vot a un partit "no polític". A banda dels partits tradicionals (siguin majoritaris o no, tinguin representació política o no) hi ha partits que es presenten a les eleccions amb la intenció de recollir el vot de càstig dels ciutadans descontents sense tenir cap tipus de programa polític. Sovint estan formats per personatges famosos de la televisió, esportistes, humoristes, etc. A la pràctica, en cas de ser escollits, probablement tindran un comportament semblant al d'un escó insubmís: exercir la crítica del sistema polític convertint els seus parlaments en un espectacle. El problema és que, a diferència dels escons en blanc, aquests sí que hi van, i cap dels seus electors no té ni idea de quina és la seva ideologia ni de què votaran en cada cas, cosa que no deixa de ser perillós. Els partits tradicionals, més o menys, tothom sap què en pensen de cada tema (fins i tot quan el que pensen i fan no té res a veure amb el que expressen en el seu programa electoral). Aquest problema es dóna també en partits que només es posicionen en un tema concret: a favor (o en contra) de la legalització de la marihuana, de les curses de braus, etc. Què votaran en la resta de temes?

Totes aquestes opcions són absolutament dignes com a expressió de la queixa cap a un sistema profundament injust. Naturalment, a banda d'aquests camins per canalitzar la ràbia electoral n'hi ha un altre que acostuma a ser molt més efectiu: anar a votar i votar per un partit que canviï les coses. És evident que el sistema democràtic que tenim és molt insuficient, que és molt poc participatiu, que els mecanismes de control que els ciutadans podem exercir sobre els escollits són molt febles i fàcilment eludibles, però també és veritat que no li hem tret tot el suc que se'n pot treure i que la manera més ràpida i fàcil de canviar el que no ens agrada és entrant-hi i participant. La sanitat, l'educació, les pensions, les prestacions d'atur, la llibertat d'expressió, els drets civils o les lleis laborals que tenim, per incompletes i millorables que siguin, les hem aconseguit gràcies a aquest sistema, i menystenir les seves possibilitats és menystenir l'esforç de generacions i generacions de persones que han lluitat per obtenir i consolidar el que tenim. Hi ha altres maneres de canviar el món, i moltes d'elles no passen per la democràcia representativa, però no podem obviar tan fàcilment aquesta possibilitat de canviar coses.
Si votéssim per partits amb ganes de canviar les coses, si anéssim als plens (que ara són buits) i fiscalitzéssim cadascuna de les accions dels nostres representants, si aprofitéssim els (tímids i ocasionals) processos participatius que s'obren per dir-hi la nostra (ara són pràcticament buits) i n'exigíssim més, si ens informéssim amb profunditat de tot el que passa al nostre voltant i ens en creéssim una opinió raonada, les coses podrien ser molt diferents. Indigna't, queixa't, manifesta't i vés a votar.

Fonts:

1. Sistemes electorals: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistemes_electorals
2. La fórmula D'Hondt que s'utilitza en molts països per repartir els escons en un sistema de representació proporcional de partits: http://ca.wikipedia.org/wiki/Regla_D%27Hondt
3. Simulador electoral. Càlcul de resultats segons la regla D'Hondt: http://icon.cat/util/eleccions
4. Països on el vot és obligatori: http://es.wikipedia.org/wiki/Sufragio_obligatorio
5. European citizens for a ‘None Of The Above’ option: http://www.cevb.org/?lng=en
6. Ciudadanos en blanco: http://www.ciudadanosenblanco.com/
7. Escons insubmisos/Escons en blanc: http://esconsenblanc.org/