L'augment de les taxes universitàries

En els últims anys l'augment de les taxes universitàries ha estat tan significatiu que ja hi ha molts casos d'estudiants que s'han quedat fora del sistema educatiu per no poder-les pagar.
L'Observatori del Sistema Universitari ha publicat una sèrie d'informes sobre aquest augment del preu de les taxes i sobre els seus efectes. Algunes observacions:
Espanya és el sisè país de la UE on és més car estudiar a la universitat. Només a Portugal, Regne Unit, Països Baixos, Itàlia i Irlanda és més car.
A partir del Reial Decret-Llei 14/2012 aprovat l'any passat, l'estudiant pagarà entre un 15 i un 25% de l'import dels seus estudis. Però com que no hi ha cap manera de determinar aquests costos, cada comunitat autònoma estableix els preus segons els seus propis criteris.
Catalunya és la comunitat autònoma on han pujat més les taxes en els estudis de grau i una de les més cares en màsters i doctorats:

• Des de l'any 2001, els estudis de primer i segon cicle i els graus s'han encarit entre un 84% i un 103% per sobre de l'IPC.
• Des de la implantació del grau, l'any 2008, aquests estudis s'han encarit entre un 71% i un 76% per sobre de l'IPC.
• Aquest curs s'ha registrat l'augment de preus més alt des que tenim dades: un 67% en un sol any. Això representa entre 607 i 949 euros més per curs.

En aquest gràfic podeu veure l'augment de taxes a Catalunya. Representa l'interval de preus dels estudis de primer i segon cicle i graus en euros:

Fonts:

1. El cas d'un bon estudiant que s'ha vist obligat a abandonar la universitat per culpa de l'augment de les taxes. Aquest article, escrit pel seu professor, ha circulat molt per Internet aquesta última setmana: http://scientiablog.com/2013/06/07/una-puta-mierda/
2. L'Observatori del Sistema Universitari: http://www.observatoriuniversitari.org/

    
   
  
  

Temps de llistes

L'última setmana de l'any els mitjans de comunicació sempre s'omplen de llistes: les notícies més importants de l'any, les millors pel·lícules, els millors llibres, els millors gols o els famosos més guapos i guapes.
De totes aquestes llistes, una de les que més crida l'atenció és la que publica la revista Forbes sobre els homes més rics del món (i diem "homes" expressament, perquè entre els cinquanta primers només hi hem comptat quatre dones). La resta de mitjans sempre se'n fan ressò perquè és un tema que generalment interessa tot tipus de lectors. Així doncs, cada Nadal se'ns recorda que els tres homes més rics del món són el mexicà Carlos Slim i els nord-americans Bill Gates i Warren Buffett, o que Amancio Ortega, el propietari de Zara, és el més ric d'Espanya i cinquè del món.
El que no s'acostuma a posar mai en dubte és la legitimitat d'aquestes fortunes. I tampoc es diu que, per separat, qualsevol dels tres homes més rics té un patrimoni superior als 44 mil milions de dòlars, quantitat que la FAO considera que seria suficient per acabar amb la fam al món durant un any. Entre els cinc primers (Amancio Ortega inclòs), tenen prou diners com per acabar amb la fam durant sis anys.
Normalment, aquest tipus de comparacions solen ser titllades de demagògiques amb l'argument que les coses no són tan senzilles. Però en aquest cas sí que ho són. Només que una d'aquestes persones decidís fer les coses d'una altra manera es podrien dur a terme grans canvis. Ara, si han arribat on han arribat és perquè no tenen cap intenció de fer-ho.

Fonts:

1. La revista Forbes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Forbes
2. La llista Forbes de les persones més riques del món: http://www.forbes.com/billionaires/list/
3. Un post de Donant dades sobre el que costaria eradicar la fam al món: http://www.donantdades.com/2010/11/que-costaria-acabar-amb-la-fam-al-mon.html

   
   
   
   

En què ens gastem els diners?

A finals d'octubre l'Institut Nacional d'Estadística va publicar l'Enquesta de pressupostos familiars 2011 en què es detalla com ens gastem els diners els ciutadans espanyols. D'aquest informe se'n desprèn que la despesa mitjana per llar durant el 2011 ha estat de 29.482€, un 1% menys que l'any anterior. La partida que ha augmentat més és el lloguer, i la que ha disminuït més és la compra de vehicles.
Però més enllà de les conclusions principals, la lectura d'aquesta enquesta ens permet reflexionar sobre quina és la nostra escala de valors, sobre allò en què decidim gastar-nos els diners que ens queden. Algunes observacions:
En premsa, llibres i papereria ens gastem una mitjana de 272€ anuals per llar, la qual cosa suposa el 0,9% del nostre pressupost. És només una tercera part del que ens gastem en telefonia (894€, un 3% del pressupost).
En ensenyament ens gastem 311€ (un 1,1% del pressupost per llar), força menys del que ens gastem en sabates (382€, 1,3%).
En medicaments, productes farmacèutics i material terapèutic ens gastem 374€ (1,3%), una mica menys del que ens gastem en tabac (436€, 1,5%).
Per acabar, en flors, mascotes i altres "articles i equipaments recreatius" ens gastem 296€ (1%) i en joieria i bijuteria 207€ (0,7%), partides totes dues semblants al que ens gastem en llibres i premsa.
Com ha influït la crisi en el nostre consum? Si observem les dades del 2006 veurem que, per exemple, la venda de llibres i premsa ha caigut un 20,5%, però que el tabac ha pujat un 11,4%.

Fonts:

1. L'Institut Nacional d'Estadística: http://ca.wikipedia.org/wiki/INE
2. L'Enquesta de pressupostos familiars 2011: http://www.ine.es/prensa/np742.pdf

  
  
   
   
  

Aparells en standby

La torradora elèctrica és un petit electrodomèstic inventat el 1909 que, gràcies a dues resistències elèctriques que té a l'interior, permet fer torrades. A banda d'aquest mèrit, ja de per si prou lloable, en té un altre: quan no està fent torrades no consumeix electricitat.

És probable que aquesta sigui una de les frases inicials més estúpides que mai s'han escrit per començar un article, i com a càstig segur que hi ha lectors que no han seguit llegint. Però als qui encara seguiu aquí, us devem una explicació. I és que encara que sembli ridícul (i de fet ho és), a diferència de les torradores, bona part dels electrodomèstics que tenim a casa segueixen consumint electricitat quan no els fem servir, i fins i tot quan ni tan sols no estem a casa.

Estem parlant, naturalment, de la funció d'autonomia d'espera, que normalment es coneix amb un anglicisme: standby. És a dir, aquella llumeta que té la televisió, l'ADSL, la cadena de música, el DVD, VHS o BluRay, el portàtil i fins i tot algunes rentadores quan estan apagats. És evident que aquesta llumeta o petita pantalla amb numerets consumeix electricitat, però pot semblar una mica exagerat dedicar un article a aquesta despesa tan minúscula. Però si donem un cop d'ull a les dades sobre el consum dels aparells en standby que apareixen a l'estudi sobre el consum energètic del sector residencial a Espanya publicat fa unes setmanes per l'IDAE, l'Institut per a la Diversificació i Estalvi d'Energia, veurem que no és una despesa tan minúscula. L'estudi, finançat al 50% per l'Eurostat, l'agència d'estadística de la Unió Europea, és un dels més importants que s'ha fet mai al continent, i bona part de les dades són extrapolables a altres països, com a mínim per fer-nos-en una idea.

En primer lloc, cal tenir en compte que l'estudi només parla del consum elèctric de les llars espanyoles, que és un 25% del consum elèctric total de l'Estat. I ara la dada: l'standby suposa el 6,6% del consum elèctric de les llars espanyoles. Atenció: no estem parlant del consum total dels aparells que disposen de la funció standby, sinó només del consum directe de la funció standby; el consum d'aquests aparells quan estan en funcionament es calcula a part. Perquè us feu una idea, gastem en standby el triple que en refrigeració, el doble que en congeladors, el doble que en rentaplats, el triple que en assecadores de roba, una vegada i mitja més que en forns de cuina i una vegada i mitja més que en ordinadors.

Com que el preu del KWh varia segons el consum, segons el tipus d'energia i segons les pujades i baixades del mercat, es fa difícil fer un càlcul en euros del que es gasta en standby una família espanyola. Però n'hi ha prou amb que agafeu l'última factura del consum d'electricitat i una calculadora i mireu quants euros suposa per a vosaltres aquest 6,6% del consum total. I compteu també quant esteu pagant al llarg de l'any en llumetes vermelles... Si no reduïm el nostre consum per motius mediambientals, com a mínim fem-ho per deixar de llençar diners.

En aquesta web hi trobareu una calculadora on podeu afinar encara més la vostra despesa posant-hi els electrodomèstics que teniu a casa i calculant el consum anual, la despesa en euros i el  CO2 que produïu pel fet de deixar en standby els aparells quan no els feu servir. Potser no val la pena tenir-los encesos, no?

Fonts:

1. La torradora elèctrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Torradora
2. Estudi sobre consum energètic del sector residencial a Espanya fet per l'IDAE: http://www.idae.es/index.php/mod.documentos/mem.descarga?file=/documentos_Informe_SPAHOUSEC_ACC_f68291a3.pdf
3. IDAE, Institut per a la Diversificació i Estalvi d'Energia: http://www.idae.es/index.php/id.171/mod.noticias/mem.detalle
4. Eurostat, l'agència d'estadística de la Unió Europea:  http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page/portal/eurostat/home/
5. El Quilowatt hora (KWh): http://ca.wikipedia.org/wiki/KWh
6. Web on pots calcular el consum aproximat d'energia elèctrica dels teus aparells en standby: http://www.ocu.org/stand-by/

    
    
    
   

L'altre pressupost de la Casa del Rei

Avui, 28 de desembre del 2011, la Casa del Rei ha fet públic el desglossament del seu pressupost. Tot i que era una demanda recurrent, a diferència de la majoria de monarquies europees des de 1979 la Casa del Rei no s'havia pres la molèstia de fer-lo públic.
Però no n'hi ha prou. I no perquè no apreciem el gest, necessari en qualsevol democràcia, d'afavorir la transparència i permetre als ciutadans la possibilitat de fiscalitzar les despeses dels seus representants fetes amb diner públic, sinó perquè bona part del pressupost de la Casa del Rei segueix oculta. Ja ho dèiem en un post anterior: tot i que la partida dels pressupostos generals de l'Estat destinada a la Casa del Rei és de 8.434.280 euros, el total real puja a uns 25 milions d'euros. I això és perquè moltes partides s'oculten en altres pressupostos. El govern mai no ha desglossat aquestes partides, i per tant la xifra final segueix sent un misteri, però per que us en pugueu fer una idea us oferim una petita llista d'algunes partides que no s'inclouen en els 8 milions d'euros del pressupost de la Casa del Rei i que el senador Iñaki Anasagasti s'ha entretingut a recopilar:

- Seguretat (a càrrec d'Interior)
- Desplaçaments (a càrrec d'Interior)
- Viatges en avió (a càrrec de Defensa)
- Escoltes dels fills (a càrrec de Defensa)
- Cotxes: Rolls, Mercedes, Audis, etc. (a càrrec de Foment)
- Xofers (a càrrec de Foment)
- Palaus: Zarzuela, Oriente, la Granja de San Ildefonso, Marivent, el palau del príncep, etc. + manteniment, llum, gas, aigua, telèfon, jardiners, servei, etc. (a càrrec de Patrimoni)
- Viatges fora d'Espanya oficials i no oficials (a càrrec d'Exteriors)
- Personal de la secretaria general de la Casa (a càrrec de Presidència)

El document amb què la Casa del Rei ha fet públic aquest desglossament parla de transparència i austeritat. Però el pressupost segueix sent poc transparent i, evidentment, poc auster. Potser ha arribat el moment d'exigir al rei que compleixi amb el que predica.

Fonts:

1. Desglossament del pressupost de la Casa del Rei del 2011: http://imagenes.publico-estaticos.es/resources/archivos/2011/12/28/1325074553154Desglose%20presupuestario.pdf
2. Post de Donant dades sobre la part oculta del pressupost: http://www.donantdades.com/2010/07/quin-es-el-pressupost-de-la-casa-del.html
3. La llista recopilada per Iñaki Anasagasti l'hem tret del seu llibre Una monarquía protegida por la censura, editat per Foca: http://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/2009/06/la-censura-al-libro.html  

   

Una mica d'economia antinuclear

La consciència antinuclear creix a base d'ensurts. Ho hem vist aquesta setmana: França, que durant la catàstrofe de Fukushima assegurava que això no podia passar a les seves centrals perquè són molt més segures, acaba de patir l'últim ensurt i el debat nuclear s'ha reobert. I com sempre que hi ha un accident, els qui s'oposen a les nuclears guanyen adeptes. 

Però aquest debat sempre es fonamenta en la perillositat de les centrals i dels residus que generen, que són perillosos durant desenes de milers d'anys. Els qui són favorables a les nuclears, en canvi, fan servir arguments econòmics per rebatre-ho: és l'energia més barata, dóna feina a molta gent i, a diferència del petroli, amb les nuclears no depenem d'altres països per crear energia. A partir d'aquí el debat acostuma a centrar-se en si han de tenir prioritat els arguments mediambientals i de seguretat (i tancar les nuclears) o els econòmics (i potenciar l'energia atòmica). 

Però aquest és un fals debat, perquè el que no se'ns diu és que aquests arguments econòmics són absolutament falsos i, realment, l'energia nuclear no té cap defensa sòlida possible des de cap punt de vista. Donem un cop d'ull a aquests arguments econòmics per veure què hi ha de cert.

1.- En primer lloc, se'ns diu que l'energia nuclear és la més barata i que ara mateix, amb la crisi, no ens podem permetre canviar-la. Les estadístiques que presenta el lobby nuclear realment mostren que les centrals generen energia a costos relativament baixos, però això és perquè no tenen en compte tot el procés. Calculen el que costa produir energia sense tenir en compte el cost de la construcció de la central, ni els anys que duren les instal·lacions, ni el cost de la gestió dels residus. En un informe fet pel MIT el 2003 que estudia els costos d'inversió, el temps necessari per construir les centrals i els anys de vida d'una planta nuclear, es conclou que l'energia nuclear no pot ser competitiva perquè és massa cara. I això que en aquest estudi no es parla del cost de la gestió dels residus, que s'hauran d'emmagatzemar en un lloc segur durant desenes de milers d'anys fins que deixin de ser perillosos. Segons l'Empresa Nacional de Residus Radiactius (ENRESA), el cost de gestió d'aquests residus a Espanya serà de més de 13.000 milions d'euros només fins el 2070. L'energia nuclear no és, doncs, tan barata com ens diuen. 

2.- El segon argument econòmic per defensar les nuclears és que generen llocs de treball. Bé, és indubtable que en generen, però la pregunta és si en generen més o menys que un altre model energètic. En un informe de CCOO del 2008 es diu que el sector de les energies renovables a Espanya generava el 2007 89.000 llocs de treball directes i 99.000 indirectes. L'energia nuclear no arribava ni al 10% d'aquestes xifres. 

3.- El tercer argument de pes que es fa servir per defensar les nuclears és que aquest model permet als països ser independents energèticament perquè no els cal importar petroli, gas ni carbó sinó que poden fabricar l'energia in situ. En el cas d'Espanya (i de molts altres països) això no és ben bé així, com a mínim des de l'any 2000, en què es va tancar l'explotació minera de Saelices el Chico, a Salamanca, l'última mina d'urani del país. Actualment importem el 100% de l'urani que necessiten les nostres centrals de països com el Níger, cosa que ens fa tant dependents dels mercats internacionals com amb el petroli. Sí, bé, però com a mínim els nigerins sí que podran tenir independència energètica, no? Doncs tampoc, perquè la construcció de les plantes nuclears (a diferència de la majoria d'energies renovables) demana tecnologies que només es troben als països més desenvolupats. A més, el cost excessiu d'aquestes centrals fan que els països del Tercer Món no hi puguin accedir. En un món nuclear, els països pobres haurien de comprar l'energia als països rics. 

Calen més arguments? Quants accidents nuclears com el de Txernòbil i Fukushima caldran perquè ens convencem que cal tancar les nuclears i apostar per energies netes, renovables i a l'abast de tothom?

Si voleu més informació, podeu llegir aquest informe de Greenpeace sobre les mentides de la indústria nuclear. 

Fonts:

1. Sarkozy defensa  les nuclears durant la catàstrofe de Fukushima: http://www.eleconomista.es/empresas-finanzas/noticias/2906644/03/11/Sarkozy-defiende-la-energia-nuclear-De-ninguna-manera-la-abandonaremos.html
2. Massachussetts Institute of Technology: http://web.mit.edu/
3. Llista dels accidents nuclears importants: http://es.wikipedia.org/wiki/Lista_de_accidentes_nucleares_civiles
4. Informe de Greenpeace: Una energía sin futuro. Desmontando las mentiras de la industria nuclear: http://www.greenpeace.org/raw/content/espana/reports/una-energ-a-sin-futuro-desmon.pdf

Propines... sí o no?

La propina (que en llatí significa 'invitació a beure') és una institució molt antiga que consisteix en que el client deixi una petita quantitat a qui el serveix per tal d'agrair el bon servei. La idea no sembla dolenta i s'acostuma a veure com una deferència cap a qui t'ha servit, fins al punt que no fer-ho pot semblar de mala educació. En alguns països la propina està tan institucionalitzada que fins i tot està estipulada (entre un 10 i un 15% segons el lloc) i en alguns casos és obligatòria. Quan es viatja, una de les primeres coses que es consulta és el protocol d'aquell país pel que fa a la propina.
Però les coses no són tan senzilles. La propina té una cara fosca i pot ser tan perjudicial per qui la dóna com per qui la rep. Donem-hi un cop d'ull.
En primer lloc hi ha el fet que la propina acostuma a ser una excusa per pagar salaris baixos. Com que ja l'arrodoniran amb la propina, l'empresari pot estalviar-se uns diners (i la part proporcional d'impostos) a costa de la bona voluntat del client. A Espanya, segons l'última enquesta anual del cost laboral feta per l'Institut Nacional d'Estadística, l'hostaleria té el salari més baix de tots els sectors, per sota dels 1000 euros, i això és culpa en bona part a les promeses (que no sempre es compleixen) d'arrodonir el sou amb les propines. És a dir, que l'argument que les propines beneficien els qui les reben és fals. Cobren menys i cotitzen menys, i per tant tenen menys prestacions socials quan les necessiten.
El segon argument de pes té a veure amb la invisibilitat de les propines: no consten enlloc, i per tant no paguen impostos. Són, literalment, diner negre, i formen part de l'economia submergida que tant mal fa a l'economia de cada país. És difícil quantificar els diners que els estats perden per culpa de les propines, precisament perquè són invisibles, però en tot cas són xifres altes. Si es declaressin podrien generar impostos que servissin per fer hospitals, contractar més metges i mestres o millorar les pensions. No hi ha xifres definitives de quants diners estem parlant, però segons l'Institut Nacional d'Estadística seria una xifra que a Espanya rondaria els 3.500 milions d'euros. Només oferim dades d'Espanya, però és fàcil imaginar-se que a tot arreu és molt semblant.
Si el propietari d'un bar o un restaurant considera que el preu que apareix al tiquet no inclou el servei i que per tant s'ha de pagar a part, la solució és clara: que l'incloguin. I que aquest servei pagui impostos, com passa a les llibreries, les botigues de roba o les fruiteries. I, de pas, que aprofitin aquests diners extra que hi haurà a la caixa per posar els salaris del sector a l'alçada de la resta. La propera vegada que demanis el compte, pensa-hi.

Si cliques aquí podràs descarregar i imprimir unes targetetes que hem fet amb els arguments contra la propina per deixar al bar o restaurant quan recullis el canvi i no quedar com un garrepa.

Fonts:

1. El protocol de la propina a Espanya: http://www.protocolo.org/social/etiqueta_en_publico/la_propina_cuando_darla_cuanto_dar_a_quien_dar_la_propina_.html
2. Enquesta anual del cost laboral de l'Institut Nacional d'Estadística: http://www.ine.es/prensa/np671.pdf
3. Comptabilitat Nacional d'Espanya de l'Institut Nacional d'Estadística: http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=/t35/p008/&file=inebase&L=0
4. Les targetes contra la propina amb arguments per no quedar com un garrepa per deixar al bar o restaurant quan recullis el canvi: http://dl.dropbox.com/u/43760454/propina%20cat.pdf

Viure en un abocador d'escombraries

Moltes de les grans ciutats del Tercer Món no tenen una gestió eficient dels seus residus i es limiten a abocar-los en grans extensions de terreny als afores de la ciutat. Sovint, aquests abocadors on es barreja la brossa urbana, els residus industrials i la runa provinent de la construcció no estan preparats per rebre tantes tones diàries de residus. La brossa s'acumula, el metà i altres gasos provinents de la descomposició s'alliberen a l'atmosfera en núvols grisos que es veuen a quilòmetres de distància i les filtracions d'aigües residuals i de líquids tòxics provinents de la indústria es filtren als rius, llacs i aqüífers propers, que queden absolutament contaminats. Quan les ciutats veïnes creixen acaben envoltant aquests abocadors, que es converteixen en un barri més. I com passa sempre en aquests casos, els més pobres d'entre els pobres acaben vivint i treballant allà. Abocadors com el de Jardim Gramacho a Rio de Janeiro, Bantar Gebang a Indonèsia o La Chureca al barri de Acahualinca, als afores de Managua, són exemples d'abocadors convertits en barris.
A La Chureca, per exemple, l'abocador més gran d'Amèrica Central, hi ha 2000 cases de llauna i cartrons construïdes entre la brossa. Cap d'elles no disposa d'aigua, llum ni serveis bàsics. Els seus habitants viuen a l'abocador i de l'abocador, perquè es passen el dia furgant entre les deixalles per trobar alguna cosa per vendre o per menjar.  El 70% de la població del barri es dedica a la recol·lecció d'escombraries, nens inclosos. La manca d'educació i d'esperances ha disparat el consum d'alcohol i drogues entre els joves i adolescents. És una situació dramàtica.
Quan veiem imatges de misèria extrema com les de La Chureca als mitjans de comunicació sovint vénen acompanyades de la sensació que no hi ha res a fer, que no és possible acabar amb la pobresa perquè és massa generalitzada i ni tan sols destinant tots els recursos del planeta seria possible posar-hi fi. Naturalment, és mentida: els recursos hi són i la única cosa que fa falta per girar la truita és voluntat política.
Un exemple: l'Agència espanyola de cooperació internacional va aprovar el 2008 un projecte per solucionar els problemes de La Chureca. És el projecte de cooperació internacional al qual el govern espanyol ha destinat més diners: 30 milions d'euros. El resultat: el 2012 s'haurà acabat de segellar l'antic abocador, s'haurà construït un nou abocador controlat i una planta de tractament de residus moderna (que de passada donarà una feina estable i digna als habitants del barri) i s'hauran construït 260 cases de protecció oficial que substituiran les barraques de llauna.
Es pot pensar que només és una acció puntual enmig de tants casos, d'acord. I també es pot objectar que el cost és força alt. Però, com sempre, tot depèn de les nostres prioritats. Amb el que costa una de les fragates F100 que té l'exèrcit espanyol, 517 milions d'euros, es podrien condicionar 17 abocadors com el de La Chureca. Vist així ja no sembla tan car ni tan difícil de dur a terme, no?

Fonts:

1. L'abocador de Jardim Gramacho, a Rio de Janeiro: http://cine-invisible.blogs.fotogramas.es/tag/jardim-gramacho/
2. L'abocador de Bantar Gebang, a Indonèsia: http://www.lavozdegalicia.es/sociedad/2010/01/29/00031264763219118971216.htm
3. L'abocador de La Chureca, a Nicaragua: http://www.el-tesoro.org/
4. L'abocador de La Chureca vist des de l'aire: http://maps.google.es/maps?f=q&source=s_q&hl=ca&geocode=&q=+12%C2%B0+9%2756.07%22N++86%C2%B018%2722.94%22O&aq=&sll=-22.713484,-43.259438&sspn=0.101026,0.220757&ie=UTF8&ll=12.163359,-86.314709&spn=0.006691,0.021973&t=h&z=16
5.  L'Agència espanyola de cooperació internacional i el projecte de Nicaragua: http://www.aecid.org.ni/coop-bilateral/proyecto/30-programa-integral-de-desarrollo-
6. Fitxa tècnica del programa de La Chureca: http://www.aecid.org.ni/files/proyecto/1249505686_Ficha%20pyto%20La%20Chureca.pdf
7. Un documental sobre La Chureca: http://vimeo.com/24503032
8. Quant costa una fragata F100: http://www.donantdades.com/2010/07/les-fragates-f100-de-larmada-espanyola.html

Què costaria acabar amb la fam al món?

La FAO, l'organització de les Nacions Unides per a l'agricultura i l'alimentació, calcula periòdicament quin seria el cost econòmic d'eradicar la fam al món i intenta, en les seves cimeres, que els països més rics donin aquesta quantitat. Fins ara, a l'hora de pagar tots els estats han dit que no disposaven d'aquesta suma, que és l'eufemisme que es fa servir per dir que la fam i la malnutrició no són, ni de lluny, una de les prioritats d'aquests governs. Entre les excuses que es donen n'hi ha una que es repeteix molt sovint: és un objectiu molt noble però queda fora de les nostres possibilitats. Vegem si és veritat.
En l'última cimera mundial sobre seguretat alimentària, celebrada a Roma el novembre del 2009, la FAO va declarar que faria falta una inversió de 44 mil milions de dòlars anuals per eradicar la fam. És molt? Els governs diuen que sí, que no disposem d'aquests diners i que és utòpic creure que els podem aconseguir. El que no es diu és que, per exemple, el 2007 vam gastar més de trenta vegades aquesta xifra en armament (1.340 mil milions de dòlars). O que 44 mil milions de dòlars és el que, aproximadament, van costar els jocs olímpics de Pequín del 2008. L'únic que cal per eradicar la fam, doncs, és voluntat política. 

Fonts: 

1. Web de la FAO: http://www.fao.org/index_es.htm
2. Declaració de la Cimera mundial sobre seguretat alimentària (pdf): http://www.fao.org/fileadmin/templates/wsfs/Summit/Docs/Final_Declaration/K6050S_WSFS_OEWG_06.pdf
3. Dades donades a la cimera: http://www.fao.org/news/story/es/item/37425/icode/
4. Jocs olímpics de Pequín: http://es.wikipedia.org/wiki/Juegos_Ol%C3%ADmpicos_de_Pek%C3%ADn_2008#cite_note-4
 

  

Quin és el pressupost de la Casa del Rei?

Com passa amb l'apartat de Defensa, el que ens gastem en el manteniment de la Casa del Rei és una dada difícil de saber. Si bé als Pressupostos Generals de l'Estat hi ha una partida assignada clara (8.663.020€ el 2008), també hi ha partides amagades en els pressupostos destinats a Interior, Patrimoni, Defensa, etc. Es calcula que el que realment ens gastem amb la monarquia puja a 25 milions d'euros anuals, que és tres vegades i mitja el que el Ministeri d'Educació es va gastar el 2009 en formació permanent del professorat (6.310.360€) i quasi el doble del que es va gastar en atenció a la infància i a les famílies (13.540.530€).

Fonts:

1. Els pressupostos oficials de la Casa del Rei:
   http://www.sgpg.pap.meh.es/Presup/PGE2008Ley/PGE-ROM/doc/1/3/1/2/2/N_08_E_R_31_101_1_1_2_3.PDF
2. Article d'El País parlant de les dificultats d'establir quant cobra:
   http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Cuentas/demasiado/opacas/elpepusocdmg/20071230elpdmgrep_3/Tes
3. Article d'El Economista que xifra les despeses en uns 25 milions d'euros:
   http://www.eleconomista.es/economia/noticias/113839/12/06/Chirac-se-salta-la-egalite-la-Republica-cuesta-4-veces-mas-que-el-Rey-de-Espana.html
4. Pressupostos Generals de l'Estat 2009 (Educació):
   http://www.sgpg.pap.meh.es/Presup/PGE2009Ley/MaestroTomos/PGE-ROM/doc/L_09_E_G8.PDF  (buscar pàgina 121)

Míssils Tomahawk

L'any 2002 l'Armada espanyola va iniciar els contactes amb el Pentàgon per tal de convertir-se en el tercer exèrcit del món, després del d'EUA i el del Regne Unit, en disposar de míssils Tomahawk pels seus vaixells. Aquests míssils permeten matar gent que es trobi a 1.600 km de distància, cosa que segons la delirant retòrica de l'exèrcit "permet atacar objectius sense posar en perill vides humanes". Es refereixen a les dels pilots que els llancen, naturalment.
La primera comanda de 24 míssils es va efectuar el 2007 i va tenir un cost de 72 milions d'euros. A aquesta comanda en seguiran d'altres, perquè cadascuna de les fragates de l'Armada està preparada per portar-ne 12.
72 milions d'euros és, per fer-nos una idea, dues vegades i mitja el que el Govern espanyol es va gastar el 2009 en actuacions per a la prevenció de la violència de gènere (28.321.180€).

Fonts:

1. Article d'El País (14/05/2007) on apareix la compra dels míssils:
   http://www.elpais.com/articulo/espana/Armada/inicia/verano/compra/24/primeros/misiles/Tomahawk/72/millones/elpepuesp/20070514elpepinac_25/Tes
2. Pressupostos Generals de l'Estat 2009. Ministeri d'Igualtat (pàg. 37): http://www.sgpg.pap.meh.es/Presup/PGE2009Ley/MaestroTomos/PGE-ROM/doc/L_09_E_MI.PDF 

  

Les fragates F100 de l'Armada espanyola

Justícia i Pau és una entitat catalana que es dedica a sensibilitzar i informar la ciutadania en temes de drets humans, justícia social, pau i desarmament, solidaritat i respecte al medi ambient i que fa pressió política sobre institucions i partits. Entre els informes que publica hi ha molta informació sobre el que ens gastem en l'exèrcit i sobre les exportacions i fabricació d'armament al nostre país, dades que sovint el govern publica de forma tan críptica i enganyosa que cal una comissió d'experts per entendre-les.
En un d'aquests informes apareix una dada esgarrifosa: cadascuna de les 5 fragates F100 de l'Armada ha costat 517 milions d'euros, que és el que costaria mantenir 71.428 aturats durant un any. Multiplicat per cinc, són més de 350 mil aturats.

Fonts:

1. Web de Justícia i Pau: http://www.justiciaipau.org/
2. Article de la Wikipèdia sobre les Fragates F100: http://es.wikipedia.org/wiki/Fragata_F-100
3. Informe Les exportacions espanyoles d'armament 1999-2008 (català). Autors: Tica Font i Albert Benítez. Centre d'estudis per la Pau J. M. Delàs - Justícia i Pau (2010). Versió online:
   http://77.246.179.85/aa_upload/7dc10f2cdabf56575884fff9bafc49b5/Informe_exportacions_1999_2008.pdf

 

Què costa un semàfor?

El preu d'un semàfor a Espanya depèn molt de l'empresa que el fabrica, però ronda els 1.000€. Això és el que costa un semàfor de leds, que són deu vegades més cars que els de bombetes halògenes però que consumeixen molt poc i a la llarga són més rentables.
Actualment a Espanya hi ha uns 300.000 semàfors, un 10% dels quals són a Barcelona. El consum d'aquests senyals és de 350 gigawatts anuals, l'equivalent al consum de 150.000 llars. Amb els nous semàfors de leds, però, aquest consum baixaria un 80%, i és per això que s'estan substituint paulatinament a totes les ciutats i pobles de l'estat.
A més, hi ha maneres encara més econòmiques de gestionar el trànsit, com a la ciutat basca d'Amorebieta-Etxano, on han fet un experiment que sembla que funciona molt bé: treure els semàfors.

Fonts:

1. http://www.3cat24.cat/noticia/405426
2. http://www.consumer.es/web/es/medio_ambiente/2007/07/24/165309.php
3. http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/10-administracions/173447-tants-caps-tants-llums.html
4. http://www.deia.com/2010/05/04/bizkaia/duranguesado/un-pueblo-tranquilo-sin-semaforos