I+D civil contra I+D militar

El Centre d'Estudis per la Pau JMDelàs ha publicat el seu informe número 19 dedicat a la despesa militar prevista en els pressupostos del 2014. Un dels apartats més impactants de l'estudi és el dedicat a la comparació del que destinarem l'any que ve a I+D militar i civil.
Algunes dades:
Sumant les partides d'I+D del Ministeri de Defensa i les del Ministeri d'Indústria, Energia i Turisme dedicades a investigació militar, l'any 2014 ens gastarem 506.896.680 €. Com que la xifra (quasi 507 milions d'euros) és massa grossa per ser assimilada, comparem-la amb altres partides d'I+D previstes per l'any que ve:
- Els pressupostos destinaran 286 milions d'euros a investigació sanitària (un 56% del que es destinarà a investigació militar).
- A investigació i experimentació agrària es destinaran 78 milions (un 15% del que es destinarà a investigació militar). 
- A investigació energètica, mediambiental i tecnològica es destinaran 83 milions (un 16% del que es destinarà a investigació militar).
- La partida d'investigació en astronomia i astrofísica, que el 2013 va ser de 16 milions, el 2014 es cancel·larà. Zero euros. Només hauria suposat un 3% del que ens gastarem en investigació militar.

Una última dada: després d'uns quants pressupostos consecutius en què les partides d'I+D eren retallades, aquest 2014 pujaran un 1,3%. És una dada positiva? Potser sí. O potser simplement és una presa de pèl, perquè segons els pressupostos del 2014 l'I+D militar augmentarà un 39,5%.

Fonts:

1. El Centre d'Estudis per la Pau JMDelàs: http://www.centredelas.org/
2. L'Informe La cara oculta del gasto militar. El presupuesto militar del 2014: http://www.centredelas.org/images/stories/informes/informe19_cas.pdf

      
     
    
   

Inventari nuclear

L'Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), un organisme independent dedicat a la recerca sobre conflictes i armament, ha publicat el seu informe anual.
Entre altres temes, parla de les armes nuclears actives que hi ha al món.
Hi ha vuit països que posseeixen armes nuclears: els Estats Units, Rússia, el Regne Unit, França, la Xina, l'Índia, el Pakistan i Israel. A més, se sospita que Corea del Nord podria tenir entre sis i vuit caps nuclears. En total, l'inventari xifra en 17.270 els caps nuclears que hi ha al planeta, dels quals 4.400 estan actius i desplegats per poder-los fer servir en qualsevol moment.
Els Estats Units i Rússia són, de lluny, les principals potències nuclears. Entre els dos sumen 16.200 caps nuclears, pràcticament el 94% del total. A més, entre els dos disposen de 3.950 caps nuclears actius i desplegats, el 90% del total. La resta de caps nuclears actius són francesos (290) i del Regne Unit (160).
La Xina, l'Índia i el Pakistan estan augmentant el seu arsenal nuclear. Rússia i els Estats Units, al contrari, s'estan desfent de part del seu armament (tot i que estan molt lluny de deixar de ser les potències absolutes en aquest camp).
Podeu llegir la versió catalana resumida de l'informe aquí.

Fonts:

1. La web del SIPRI: http://www.sipri.org/
2. El SIPRI Yearbook 2013: http://www.sipri.org/yearbook/2013
3. Podeu consultar-ne un resum en català de 28 pàgines editat per FundiPau: http://fundipau.org/wp-content/uploads/2013/10/SIPRIYB13SummaryCA.pdf

   
    
    
   

Abolicionistes contra retencionistes

A finals dels anys seixanta, només 55 països havien abolit la pena de mort. Actualment, la xifra ha pujat fins als 140 i només queden 58 països que l'apliquin.
Ara bé, no tots els 140 països abolicionistes són iguals. De fet, podríem agrupar aquests països en tres categories:
•    Abolicionistes per a tot tipus de delicte: 97 països
•    Abolicionistes només per a delictes comuns: 8 països
•    Abolicionistes a la pràctica (tenen legislació per aplicar penes de mort però no ho fan): 35 països
En el següent mapa es pot veure molt clarament quins països són i com estan repartits:

Pels qui tinguin temptacions de creure que Europa és un oasi i que sempre ha estat així, un parell de dades: Espanya va abolir la pena de mort per a tot tipus de delictes el 1995; fins llavors, la Constitució (article 15) preveia que en temps de guerra els jutges militars poguessin aplicar penes de mort. I no només a Espanya l'abolició és una cosa recent: el Regne Unit la va abolir el 1998. Grècia, el 2004. I Letònia, el 2012.

Fonts:

1. Un post de Donant dades sobre la història de l'abolició de la pena de mort: http://www.donantdades.com/2012/12/llum-contra-la-pena-de-mort.html
2. Recompte d'Amnistia Internacional sobre països abolicionistes i retencionistes: http://www.amnesty.org/es/death-penalty/abolitionist-and-retentionist-countries
3. L'article 15 de la Constitució de 1978: http://www.congreso.es/consti/constitucion/indice/titulos/articulos.jsp?ini=15&fin=29&tipo=2

Nens armats

Fa un parell de setmanes va aparèixer als mitjans una notícia que parlava d'un trist fet ocorregut a Kentucky, als EUA. Un cop més, un menor (aquest cop era una nena de dos anys) va morir per culpa d'un tret de fusell disparat pel seu germà de cinc anys. A tot arreu on es parlava d'aquesta notícia es mencionava la paraula "accident". Però, fins a quin punt és accidental que passi això si els pares posen en mans dels seus fills un fusell? En aquest cas, és literalment així: no era el fusell del pare, oblidat sobre una taula, sinó que estava fabricat per la companyia Crickett – My first Rifle, especialitzada en armament per a nens. Tal com sona: armament per a nens.
En començar a preparar aquest article, just l'endemà del fet, vam poder consultar el catàleg de l'empresa al seu web: http://www.crickett.com/crickett_kidscorner.php. Com haureu comprovat si heu clicat l'enllaç, actualment la web està fora de servei. Però podeu veure'n algunes fotos aquí:

Aquesta tragèdia s'afegeix a tantes altres i serà utilitzada pels moviments que lluiten en contra de la proliferació d'armament domèstic als EUA. Però en un país on el dret a tenir armes està present a la constitució i bona part dels ciutadans hi estan clarament a favor, no serà fàcil. Un exemple de fins a quin punt les armes estan poc controlades i tothom accepta com a normal que les cases n'estiguin plenes és aquesta campanya d'un grup de mares que denuncien l'esquizofrènia que viu el país amb aquest tema: 

 

Denuncien que hi ha lleis que sobreprotegeixen els nens en alguns aspectes (com la prohibició a les escoles del conte de La caputxeta vermella perquè porta una ampolla de vi al cistell) mentre que poden utilitzar i posseir armes de tot tipus.
La setmana passada, mentre els diaris parlaven de la tragèdia de Kentucky, un grup de pares i mares de Michigan sortia als mitjans per demanar la retirada de les escoles del Diari d'Anna Frank. El motiu: segons aquests pares la descoberta del propi cos que relata la noia al llibre és "pornogràfica". I troben inacceptable que els seus fills tinguin accés a material tan perillós.

Fonts:

1. La notícia de la nena assassinada: http://www.lavanguardia.com/sucesos/20130502/54371729068/nino-5-anos-mata-hermana-2-rifle-infantil.html
2. La petició de retirar el Diari d'Anna Frank per pornogràfic: http://www.elmundo.es/america/2013/05/02/estados_unidos/1367490669.html

     
    
    
  

L'exèrcit espanyol contra l'exèrcit francès

Durant la passada Setmana Santa, el president francès François Hollande va anunciar que en els propers cinc anys vol reduir a zero el creixement de la despesa militar retallant 30.000 milions d'euros. També preveu prescindir d'una tercera part dels 300.000 soldats que té actualment l'exèrcit francès. És la retallada més important que s'ha fet mai en el pressupost de defensa d'aquest país.
L'estiu passat, l'exèrcit britànic també anunciava retallades: prescindirà de 20.000 dels 102.000 soldats que té actualment.
I Espanya, amb una crisi econòmica molt més devastadora que aquests dos països, què fa? Doncs res. Al contrari. Tenim quasi el doble de soldats que el Regne Unit (tot i tenir 16 milions d'habitants menys) i no només no retallem el pressupost sinó que l'incrementem en un 28,21%.
El mateix dia que apareixia la notícia de les retallades a l'exèrcit francès, podíem llegir als diaris un exemple de com gestiona Espanya el pressupost de Defensa: finançant una peregrinació a Lourdes de 17 militars i guàrdies civils per valor de 12.331 euros. 

Fonts:

1. França anuncia la retallada del seu pressupost militar: http://internacional.elpais.com/internacional/2013/03/26/actualidad/1364324106_279002.html
2. Les retallades en l'exèrcit britànic: http://www.donantdades.com/2012/07/soldadets-retallables.html
3. L'increment del pressupost de defensa espanyol: http://www.donantdades.com/2012/09/un-exercit-sense-crisi.html
4. Defensa finança una peregrinació a Lourdes: http://www.laicismo.org/detalle.php?pk=20067

     
    
    
     

Bombes de dispersió a Síria

Fa un temps vam dedicar un article a les bombes de dispersió, el que en castellà es coneix com a bombas de racimo. Dèiem que, tot i que el 2008 es va aprovar un tractat internacional que prohibeix als 65 països que l'han signat usar, fabricar, vendre, manipular i emmagatzemar aquest tipus de bomba, de tant en tant encara es fan servir. Sobretot, per atemorir la població civil, perquè és un tipus de bomba utilitzada per arrasar  grans extensions de terreny i que no discrimina entre civils i militars.

L'ONG Human Rights Watch ha fet públic un informe en el qual s'acusa el govern sirià d'utilitzar aquest tipus d'armament contra la població civil causant la mort de, com a mínim, onze nens durant un bombardeig el novembre del 2012. I no és la primera vegada que l'organització detecta l'ús d'aquestes bombes a Síria.

Segons l'ONG, Síria no és l'únic país que ha utilitzat aquest tipus de bomba des de la seva prohibició. Com a mínim, la Líbia de Gadafi i Tailàndia també les han fet servir contra la població civil. En el cas de Síria, les bombes van ser fabricades a la Unió Soviètica durant la dècada dels anys setanta.

De moment, 16 governs han condemnat l'ús d'aquest tipus de munició a Síria, entre els quals no hi figura Espanya. Casualitat? O potser té alguna cosa a veure amb el fet que, com explicàvem en l'anterior article sobre les bombes de dispersió, les que va utilitzar Gadafi per bombardejar la població civil líbia estaven fabricades precisament a Espanya? A Saragossa, per ser més exactes, on l'empresa Instalaza té una planta d'armament i on fins el 2008 hi fabricava aquest tipus d'explosiu.

I a veure qui sap qui era el conseller i representant de l'empresa Instalaza durant els anys en què es van fabricar i vendre les bombes a Gadafi? Doncs Pedro Morenés, l'actual ministre de Defensa. Potser per això Espanya no condemna l'atac del règim sirià.

Fonts:

1. Article de Donant dades sobre les bombes de dispersió: http://www.donantdades.com/2011/11/seguint-una-bomba-de-dispersio.html
2. Estudi de l'ONG Human Rights Watch sobre l'ús de bombes de dispersió a Síria: http://www.hrw.org/es/news/2012/11/27/siria-hay-pruebas-de-que-varios-ni-os-habr-muerto-por-bombas-de-racimo
3. Altres atacs de l'exèrcit sirià amb bombes de dispersió: http://www.hrw.org/news/2012/10/23/syria-despite-denials-more-cluster-bomb-attacks
4. Pedro Morenés, ministre de Defensa espanyol: http://www.lavanguardia.com/politica/20111221/54242635630/pedro-morenes-ministro-defensa.html

    
    
   
   

Llum contra la pena de mort

El 30 de novembre de 1786, ara fa 226 anys, el Gran Ducat de Toscana va abolir la pena de mort. Era la primera vegada que un estat europeu acabava per llei amb aquesta pràctica. Com a bon príncep il·lustrat, el gran duc Leopold I de Toscana va introduir aquesta novetat entre altres lleis destinades a enfortir el comerç i la indústria, augmentar la productivitat agrària i desmantellar l'exèrcit naval dels Mèdici.
Aquesta efemèride ha estat aprofitada per la comunitat de Sant Egidi, amb el recolzament de més de 300 organitzacions de tot el món, per engegar la campanya internacional Cities for life, que des de fa deu anys lluita en contra de la pena de mort al món. Cada 30 de novembre, més de 1.500 ciutats de tot el món il·luminen alguns dels seus edificis més emblemàtics per cridar l'atenció sobre les execucions que es produeixen cada any al món. Segons un informe d'Amnistia Internacional, durant el 2011 hi ha hagut un mínim de 676 execucions en 20 països diferents. Aquesta xifra no inclou els milers de persones que es creu que van ser executades a la Xina, on aquestes xifres es consideren secret d'estat. Alguns països, com l'Iran, també tenen una llista secreta d'execucions al marge de les oficials, i es creu que podrien arribar a doblar les xifres oficials.
Actualment, 140 països ja han abolit la pena de mort. És un pas important si tenim en compte que a finals dels anys 60 només 55 països havien seguit l'exemple del gran duc de Toscana. Però avui en dia encara queden 58 països que la mantenen, tot i que no tots l'apliquen.
A finals del 2011 hi havia 18.750 persones esperant condemna als corredors de la mort de centenars de presons arreu del món.

Fonts:

1. El Gran Ducat de Toscana: http://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_Ducat_de_Toscana
2. El gran duc Leopold I de Toscana (més tard Leopold II del Sacre Imperi Romanogermànic):  http://ca.wikipedia.org/wiki/Leopold_II_del_Sacre_Imperi_Romanogerm%C3%A0nic
3. Comunitat de Sant Egidi: http://www.santegidio.org/index.php?&idLng=1071
4. La campanya Cities for life: http://nodeathpenalty.santegidio.org/
5. La pena de mort al 2011 segons Amnistia Internacional: http://www.amnesty.org/en/library/asset/ACT50/001/2012/en/3f5c8686-f37c-422e-8386-610968cb8107/act500012012es.pdf

   
   
   
    

Desmantellant la cooperació internacional

L'aportació de diners públics a la cooperació internacional mai no ha estat gaire generosa. Des que als anys noranta la ciutadania pressionés per tal que els governs dels països rics aportessin el 0,7% del seu PIB a la cooperació, només cinc països (Dinamarca, Països Baixos, Luxemburg, Noruega i Suècia) han arribat a aquesta xifra.
La resta, no només no hi han arribat (la mitjana és d'un 0,3%) sinó que han aprofitat la crisi financera dels últims anys per retallar encara més aquestes partides. A Espanya els governs autonòmics han retallat, en els últims quatre anys, el 71% del pressupost destinat a l'ajut oficial al desenvolupament (AOD).
Durant la X Trobada anual de coordinadores autonòmiques d'ONG celebrada fa uns dies a Bilbao, s'ha denunciat que les intencions dels governs autonòmics pel 2013 són seguir amb aquest ritme dràstic de retallades. Concretament, es preveu que les autonomies retallin un 44% més en AOD, passant dels 240 milions d'euros actuals a només 134.
Aquestes retallades, naturalment, tenen conseqüències directes: han quedat paralitzats molts projectes de salut, educació i alimentació al Tercer Món i es creu que bona part dels que han sobreviscut tenen els dies comptats si es continua retallant. A més, també han minvat les partides destinades a l'educació per al desenvolupament, és a dir, a tots aquells programes i campanyes de denuncia social i mobilització ciutadana destinats a conscienciar els ciutadans espanyols de la importància de la cooperació i fer-los veure que les seves accions individuals (com ara escollir què compres i a qui li compres) tenen repercussions globals.
A diferència del (relatiu) suport popular que tenen les mobilitzacions en contra de les retallades en educació i sanitat, les retallades en cooperació no estan tan mal vistes. Sembla com si, en temps de crisi, la cooperació internacional hagués de quedar en segon pla. Però això és perquè no som prou conscients de la importància dels projectes que es financen amb aquests diners. I perquè no ens adonem que, ben mirat, aquestes partides no suposen una despesa gaire important i, si ens les estalviéssim, no canviaria gran cosa en la nostra economia: pel que fa a la cooperació autonòmica, només suposen cinc euros anuals per habitant. En defensa, sense anar més lluny, ens en gastem 368. Aquí sí que caldria fer-hi una bona retallada!

Fonts:

1. Els cinc països que destinen el 0,7% del PIB a la cooperació: http://www.abc.es/hemeroteca/historico-23-03-2002/abc/Internacional/dinamarca-holanda-noruega-suecia-y-luxemburgo-superan-el-07_86722.html
2. Les xifres d'aquest article estan tretes dels documents oficials de la X Trobada anual de coordinadores autonòmiques d'ONG: http://www.congde.org/index.php/noticias/vernoticia/id_noticia/1791

    
    
   

Un exèrcit sense crisi

Fa unes setmanes vam publicar un post en què comparàvem les retallades en camions de bombers (i en la lluita contra els incendis en general) amb la compra per part de l'exèrcit de 772 camions militars amb un cost de 149 milions d'euros (sense iva). Sembla que la crisi no afecta al Ministeri de Defensa, i la compra de camions no és un cas aïllat.
En els últims dies, el Consell de Ministres ha aprovat un crèdit extraordinari de 1.782 milions d'euros per la compra d'armament. Això suposarà un increment del pressupost de Defensa del 28,21%: mentre es retallen els serveis socials, l'exèrcit no para de créixer.
Un altre exemple de com llencem aquests diners és la compra d'helicòpters militars NH90 anunciada pel Govern. La comanda inicial feta el 2006 era de 45 aparells, que finalment es reduiran a 38. Fa un parell de dies el rei Joan Carles va pilotar un d'aquests helicòpters per tal de presentar-lo en societat.
Cada aparell d'aquests té un cost de 25 milions d'euros. Això suposa una despesa de 950 milions d'euros per uns helicòpters que no faran cap servei útil a la societat. I mentrestant, per culpa de la crisi, les retallades en helicòpters civils augmenten fins al punt que Andalusia i les Balears s'han quedat sense cap helicòpter de rescat de muntanya. El motiu: no hi ha diners.

Fonts:

1. Post de Donant dades sobre la compra de camions militars: http://www.donantdades.com/2012/08/camions-contra-camions.html
2. El crèdit extraordinari de 1.782 milions d'euros: http://politica.elpais.com/politica/2012/09/07/actualidad/1347023720_054735.html
3. L'helicòpter NH90: http://www.armada.mde.es/ArmadaPortal/page/Portal/ArmadaEspannola/buques_unidades/prefLang_es/05_helicop_nh90--01_antecedentes_es
4. El rei fa un vol de prova: http://www.ara.cat/politica/rei-helicopter_0_775722560.html
5. Les retallades en helicòpters de rescat: http://desnivel.com/escalada-roca/retiran-los-helicopteros-de-rescate-de-bomberos-en-andalucia-y-mallorca-y-mas-problemas-en-alicante

    
    
    

Soldadets retallables

El govern britànic acaba d'anunciar que els seus exèrcits faran la major retallada de soldats de les últimes dècades. En total, les forces armades britàniques eliminaran durant els propers 8 anys 17 grans unitats, entre les que destaquen quatre batallons complets. Parlant clar: es desfaran de 20.000 soldats i passaran de 102.000 a 82.000.

I mentrestant, què passa a Espanya? Doncs que les forces armades en tenen 157.933. És a dir, que tot i tenir 16 milions d'habitants menys, tindrem 75.933 soldats més. Pràcticament el doble que els britànics. I seguim creixent: en la última dècada els efectius de les forces armades espanyoles han augmentat un 10%.

Entre els qui defensen aquesta desproporció hi ha un argument que apareix sempre: amb la d'aturats que tenim, només ens faltaria enviar a l'atur a la meitat de l'exèrcit! D'acord, però... i si amb els diners que ens estalviéssim contractéssim 75.933 metges, mestres, bombers o forestals?

Fonts:

1. L'anunci de la retallada de soldats al Regne Unit: http://www.elmundo.es/elmundo/2012/07/05/internacional/1341495305.html
2. Població comparada dels dos països: http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Pa%C3%ADses_por_poblaci%C3%B3n
3. El número total de militars espanyols l'hem tret d'aquestes dues estadístiques publicades el 2011 pel Ministeri de Defensa:

• http://www.portalcultura.mde.es/Galerias/publicaciones/fichero/Estadistica_PMCGC_2010.pdf
• http://www.portalcultura.mde.es/Galerias/publicaciones/fichero/Estadistica_PMCPTM_2011.pdf

    
    
    
    

Aconseguirem posar les armes sota control?

Ara fa un any vam dedicar un article del nostre blog a la campanya internacional Armes sota control. No és una campanya qualsevol: probablement és un dels passos més importants que ha fet la nostra espècie per aconseguir un món en pau. I el moment decisiu d'aquesta campanya, després de quasi deu anys de camí, és aquest juliol, quan la Conferència Diplomàtica sobre el Tractat Mundial de Comerç d'Armes ha de decidir si tira endavant amb aquest tractat.
Per què no hi ha normes internacionals que regulin el comerç d'armes? Aquesta pregunta, sorgida d'un grup de premis Nobel de la Pau a finals dels anys 90, va cristal·litzar el 2003 en la campanya Armes sota control impulsada per associacions de la societat civil com ara Amnistia i Oxfam.
Per culpa de la falta de lleis, els traficants d'armes venen les seves porqueries arreu del món, fins i tot en països on es violen els drets humans més elementals. Gràcies a la impunitat d'aquest comerç, una de cada deu persones té una arma i cada any es fabriquen 12.000 milions de bales, suficients per matar dues vegades a tots els habitants del planeta. I no és només una amenaça: cada dia moren 2.000 persones per culpa d'aquest comerç.
Si disposéssim d'un tractat internacional que regulés la venda internacional d'armament podríem aturar les transferències d'armes i municions quan hi hagi el risc que es puguin usar en violacions dels drets humans, per cometre genocidis o per perpetuar la pobresa. Un tractat així obligaria a governs com el d'Espanya, fortament implicats en el comerç mundial d'armes, a rendir comptes davant la llei internacional.
La campanya, de moment, ha sigut efectiva. El 2006, un cop convençut Kofi Annan, llavors Secretari General de l'ONU, 153 estats van votar a favor de redactar un tractat sobre el control d'armes. Només un país s'hi va oposar: els Estats Units. Aquest juliol hi ha la votació definitiva, i la societat civil ha d'exercir pressió per contrarestar la pressió del lobby armamentístic.
Totes les campanyes són importants, però en aquesta ens hi juguem el futur de milions de persones. Aquestes setmanes cal que tothom posi el seu granet de sorra per fer realitat aquest tractat. Fes pressió, parla'n amb els amics, informa't sobre el que implica el tractat i, si no ho has fet encara, signa aquí per donar suport a la campanya.

Fonts:

1. Article de Donant dades sobre la campanya Armes sota control:  http://www.donantdades.com/2011/05/la-societat-civil-reclama-posar-les.html
2. El web de la campanya: http://www.controlarms.org/home/es
3. Conferència Diplomàtica sobre el Tractat Mundial de Comerç d'Armes: http://www.un.org/disarmament/convarms/ATTPrepCom/
4. Recursos sobre el Tractat: http://www20.gencat.cat/portal/site/icip/menuitem.a0d8dad669f5ec7556159f10b0c0e1a0/?vgnextoid=34a4ea341fe60310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=34a4ea341fe60310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default
5. Signa aquí per recolzar la campanya Armes sota control: http://www.fundacioperlapau.org/tca/signa.php

    
    
     
    

La indústria militar espanyola

En els últims mesos hi ha hagut retallades a pràcticament tots els apartats dels pressupostos generals de l'Estat. Però mentre que el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat ha patit una retallada del 13,7% i el d'Educació, Cultura i Esports del 21,2%, el Ministeri de Defensa només ha retallat el seu pressupost en un 8,8%.
Naturalment, per justificar-ho es parla de la defensa nacional, que no podem deixar de banda, com si deixar sense educació i sanitat de qualitat als ciutadans no fos més perillós que una poc probable invasió estrangera. Fins i tot Fernando García Sánchez, cap de l'Estat Major de la Defensa (màxima autoritat militar després del rei), afirmava en una entrevista a principis d'abril que la principal amenaça que pateix Espanya en aquests moments és la crisi econòmica.
L'altre gran argument que es fa servir per justificar les poques retallades en Defensa és la importància econòmica de la indústria armamentística espanyola i el fet que dóna feina a molta gent, i que per tant seria contraproduent posar pals a les rodes del sector si volem sortir de la crisi. Però com demostra l'estudi El complejo militar-industrial. Un parásito en la economía española del Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs, aquesta indústria no només no té massa pes en el total de la producció del país sinó que contribueix a agreujar la crisi econòmica. Vegem-ho.
La indústria militar espanyola va facturar, l'any 2009, 6.560 milions d'euros. Són molts diners, però només suposa un 1,24% del total de la producció industrial de l'estat. Pel que fa a l'exportació d'armes espanyoles, que tan mal ha fet en les poblacions civils d'uns quants països, només suposen un 0,6% del total de les exportacions espanyoles. Vaja, que l'eliminació d'aquesta indústria tampoc no seria tan traumàtica per les nostres butxaques, i a canvi suposaria desfer-se d'un sector que agreuja les injustícies al món i contribueix a augmentar les diferències entre rics i pobres. Pel que fa als treballadors que perdrien la feina, només són 29.000, un 1,1% dels treballadors de la indústria espanyola.
A canvi, aquest sector suposa una important font de despeses per als ciutadans. El Ministeri de Defensa (i, per tant, tots nosaltres) deu a la indústria militar 37.000 milions d'euros, que no pot pagar i que contribueixen a fer gran el forat del dèficit públic.
I qui són, aquestes empreses? D'empreses que subministren armament i serveis al Ministeri de Defensa n'hi ha prop de 500, però 4 d'elles, sumades, representen el 75,4% del total de la facturació militar:

• Navantia, que fa els vaixells de guerra de l'armada.
• EADS-Casa, dedicada a l'aeronàutica militar.
• Santa Bárbara / General Dynamics, especialitzada en armes lleugeres i pesades per a l'exèrcit de terra.
• INDRA, especialitzada en els components electrònics i de noves tecnologies de l'armament.

Acabem l'article amb les propostes dels autors de l'estudi per tal de reduir l'impacte negatiu de la indústria militar sobre l'economia espanyola. En primer lloc, reduir el nombre de soldats de l'exèrcit espanyol per tal de retallar la despesa d'armament; en segon lloc, paralitzar la compra de més material; en tercer lloc, no donar més crèdits en I+D militar a les empreses del sector; i per acabar, ajudar a reconvertir la indústria militar en civil per no perdre els llocs de treball ni les fàbriques. En altres paraules: convertir la indústria militar espanyola en alguna cosa útil.

Fonts:

1. Les retallades a cada ministeri: http://www.lavanguardia.com/economia/20120330/54279837412/todos-recortes-ministerios.html
2. Entrevista a Fernando García Sánchez, cap de l'Estat Major de la Defensa: http://www.abc.es/20120304/espana/abci-entrevista-jemad-201203040008.html
3. Informe El complejo militar-industrial. Un parásito en la economía española del Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs: http://www.centredelas.org/index.php?option=com_content&view=article&id=905%3Ainforme-sobre-el-complejo-militar-industrial-espanol&catid=52%3Ainformes&Itemid=85&lang=es#.T6IoXvJZpbM.twitter
4. Post de Donant dades sobre l'exportació de bombes de dispersió a la Líbia de Gaddafi: http://www.donantdades.com/2011/11/seguint-una-bomba-de-dispersio.html
5. Navantia: http://es.wikipedia.org/wiki/Navantia
6. EADS-Casa: http://ca.wikipedia.org/wiki/Construcciones_Aeron%C3%A1uticas
7. General Dynamics/Santa Bárbara: http://es.wikipedia.org/wiki/Santa_B%C3%A1rbara_Sistemas
8. Indra: http://es.wikipedia.org/wiki/Indra_Sistemas

   
   
   
    

Esperant els diamants sintètics

Hi ha poques coses tan estúpides com gastar una petita fortuna comprant un diamant. Qui hagi entrat alguna vegada a una botiga de minerals i gemmes haurà vist que, pel preu d'una entrada de cine, pot comprar pedres tan boniques com els diamants. Pedres que, com el diamant, són temporals i es destrueixen fàcilment amb l'escalfor. I és que, tot i el que digui la publicitat, un diamant no és per sempre, i a més la seva bellesa està sobrevalorada. Però això és una opinió, i per tant, va a gustos. Com diu aquell acudit:

- Mira, una pedra preciosa!

- Però què dius! Si és un maó!

- Doncs a mi m'agrada...

Naturalment, cadascú és lliure de fer el que vulgui amb els seus diners, però ha de ser conscient que les seves accions com a consumidor no són neutres. El comerç de diamants és un dels factors més importants a l'hora de prolongar les guerres i conflictes en diversos països africans, i comprar diamants provinents d'aquest comerç és ajudar a finançar la guerra. L'1 de desembre del 2000, l'Assemblea General de l'ONU va reconèixer que els diamants en zones de conflicte serveixen per eternitzar les guerres en països com Angola o Sierra Leone, i des de llavors és un tema que apareix sovint als mitjans i fins i tot s'ha tractat en una pel·lícula  de Hollywood: Diamant de sang. Lluitar contra això és difícil, tot i que hi ha iniciatives molt lloables, com els intents d'exigir certificats de procedència a les empreses. El problema és que algunes d'aquestes empreses, com la sud-africana De Beers, la més important del món (i responsable de l'eslògan "un diamant és per sempre"), tenen tants interessos en aquests diamants barats que no només no fan res per evitar-ho sinó que sovint són els principals instigadors dels conflictes.

Però hi ha un altre camí per acabar amb aquest conflicte sagnant: la ciència. Des que al 1954 es va aconseguir fabricar el primer diamant sintètic, petit i de mala qualitat, la cursa per descobrir una manera de fabricar diamants de gran qualitat s'ha accelerat. El mètode més usat és el que s'anomena HPHT (High Pressure High Temperature), que consisteix a imitar la forma natural com es formen aquests cristalls, cristal·litzant el carboni a pressions de 50.000 o 60.000 bars i temperatures d'entre 1.300 1.600ºC. Més o menys, la temperatura i la pressió que hi ha a 200 quilòmetres de profunditat. Amb aquest mètode de seguida es van aconseguir petits diamants de mala qualitat, molt útils per a la indústria, que els fa servir com a abrasius. Però fins al 1970 no es va aconseguir fabricar un diamant gros i bonic, semblant als naturals, d'un pes d'un quirat (uns 200 mg).

Hi ha altres sistemes a banda de l'HPHT, com ara la deposició química de vapor (CVD), que tot i que fins fa poc es pensava que no es podria comercialitzar mai perquè és un mètode molt lent, des del 2005 ja hi ha una empresa que en fabrica i subministra al mercat internacional de diamants. Tot i que encara queda molt camí per aconseguir la perfecció absoluta, la identificació dels diamants sintètics, en alguns casos, ja només està a l'abast de laboratoris molt especialitzats. El temps en què un expert amb una lent d'augment es mirava un diamant i, per les imperfeccions i impureses, detectava si era fals o no, ha quedat enrere.

És a dir, que en pocs anys les "falsificacions" seran tan perfectes que ja no seran falsificacions; hi haurà diamants reals creats per les forces geològiques i diamants reals creats per l'home. Quan això sigui així, és possible que la passió pels diamants desaparegui i, amb ella, aquest comerç horrorós.

Si no es pot evitar que a la gent li fascini una cosa tan absurda com un diamant, com a mínim evitem que mori gent per aconseguir-los.

Fonts:

1. Theodore GRAY. Els elements. Una exploració visual de tots els àtoms coneguts de l'únivers. Editat per l'Institut d'Estudis Catalans, PUV i UAB: http://blocs.iec.cat/aiq2011/files/2011/03/Triptic_Els_elements.pdf
2. Informe de les Nacions Unides sobre els conflictes generats pels diamants: http://www.un.org/spanish/docs/comitesanciones/Diamond.html
3. La pel·lícula Diamant de sang: http://www.filmaffinity.com/es/film109220.html
4. De Beers, el líder mundial en comerç de diamants, amb un llarg historial promovent guerres i conflictes: http://es.wikipedia.org/wiki/De_Beers
5. Pàgina sobre diamants sintètics de l'IGE, l'Instituto Gemológico Español: http://www.ige.org/Como-comprar-un-diamante/Diamantes-Sinteticos
6. Què és un quirat:  http://ca.wikipedia.org/wiki/Quirat

    
    
     
      

Un vaixell per explorar els confins de l'ètica

La història de la conquesta i exploració dels oceans és, de fet, la història d'una llarga llista de vaixells mítics. Però, dels vaixells d'aquesta llista, no tots tenen el mateix valor. Molts d'ells són coneguts arreu del món i molt celebrats als països d'origen dels seus navegants però no van significar, precisament, un avenç per la humanitat. Són vaixells usats per conquerir altres pobles, per saquejar riqueses naturals i per colonitzar nous territoris. Només cal que pregunteu als indis caribs per la Santa María, als indígenes de Nova Anglaterra pel Mayflower o, sense anar tan enrere, als pescadors de les costes del mar Roig per l'Alakrana. Però en aquesta llista també hi ha vaixells que, per la seva contribució a la història del coneixement, mereixen un lloc d'honor: el Beagle on viatjava Charles Darwin, el Fram de l'explorador polar Fridtjof Nansen o el Calypso del comandant Jacques-Yves Cousteau.
Avui, aprofitant la celebració del quarantè aniversari de Greenpeace, us volem parlar d'un altre d'aquests vaixells mítics: el Rainbow Warrior. Amb aquest nom han navegat pels mars i oceans de tot el món tres vaixells de l'organització Greenpeace dedicats a l'estudi de l'impacte que l'ésser humà duu a terme irresponsablement sobre el medi ambient. Però a diferència d'altres vaixells científics, el Rainbow Warrior no s'ha limitat a constatar els delictes ambientals i documentar-los, sinó que s'hi ha implicat intentant aturar algunes de les barbaritats que la nostra espècie ha practicat als oceans. Algunes de les seves accions són molt conegudes, com l'assetjament als vaixells que cacen balenes indiscriminadament i fins l'extermini de l'espècie, la denúncia dels abocaments de petroli (accidentals o no) o l'intent de boicotejar proves nuclears en mar obert. D'altres, com els estudis per demostrar l'impacte de la pesca d'arrossegament a Nova Zelanda o el retrocés dels glaciars noruecs no són tan mediàtiques, però han tingut un paper importantíssim en la lluita per protegir aquests ecosistemes.
Però, com hem dit al principi, no és un sol vaixell sinó tres els que han portat aquest nom sense coincidir mai en el temps, i això ha sigut gràcies a la inestimable ajuda del govern francès. La història és prou coneguda i vergonyosa. El 1978 Greenpeace va comprar primer el vaixell, construït pel ministeri britànic com a vaixell d'investigació l'any 1955 i que posteriorment havia servit per pescar al mar del Nord. Durant vuit anys, el Rainbow Warrior, que pren el nom d'una llegenda dels pobles indígenes d'Amèrica del Nord que, en aquells anys, estava força estesa entre les organitzacions ecologistes, va participar en moltes campanyes ambientalistes arreu del món. L'any 1985, el vaixell tenia la intenció d'entrar en aigües territorials franceses per impedir les proves nuclears que el govern francès volia dur a terme a l'atol de Mururoa, a la Polinèsia. Esperava ancorat a Nova Zelanda, però no va arribar a sortir del port: agents de la Direcció General de la Seguretat Exterior, l'agència d'intel·ligència francesa, van posar una bomba al vaixell i el van enfonsar. Un fotògraf de l'expedició, Fernando Pereira, va morir en el que seria el primer atemptat terrorista de la història de Nova Zelanda. L'atribució als serveis secrets francesos no té res de paranoia conspirativa: han estat jutjats per la justícia neozelandesa i els noms i cognoms dels agents implicats són coneguts i apareixen als llibres d'història.
El vaixell es va poder reflotar, però era impossible reparar-lo i el van enfonsar a les illes Cavalli perquè servís com a santuari de vida marina. I quatre anys més tard, el 1989, Greenpeace va comprar un altre vaixell al quan va donar el nom de Rainbow Warrior II i que va estar en actiu fins el 2011, que va passar a mans de l'ONG Friendship per fer de vaixell hospital. Aquests dies ha tingut lloc l'avarada del Rainbow Warrior III, que comença el seu viatge amb una "gira de presentació" que coincideix amb el quarantè aniversari de Greenpeace. Si teniu curiositat per conèixer aquest vaixell us podeu apropar al port de Barcelona, on el Rainbow Warrior arribarà el dia 14 de desembre i es podrà visitar fins el dia 19. Si no viviu per aquí, podeu buscar al web de Greenpeace quina serà la propera parada...
Si el visiteu us adonareu d'una cosa: no és un vaixell immens ni espectacular, però és un gegant pel que representa: és un símbol del nou pas endavant que ha de fer la nostra espècie. Ja no ens podem conformar amb saber què passa al món, cal fer-hi alguna cosa.

Fonts:

1. Santa Maria: http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Mar%C3%ADa_%28nau%29
2. Mayflower: http://ca.wikipedia.org/wiki/Mayflower
3. Alakrana: http://ca.wikipedia.org/wiki/Alakrana
4. Beagle: http://ca.wikipedia.org/wiki/HMS_Beagle
5. Fram: http://es.wikipedia.org/wiki/Fram_%281892%29
6. Calypso: http://es.wikipedia.org/wiki/Calypso_%28barco%29
7. Els 40 anys de Greenpeace: http://www.greenpeace.org/espana/es/Por-dentro/40-anos-de-Greenpeace/?utm_source=newsletter-interessados&utm_medium=email&utm_term=ImagenOpen&utm_content=Cuarentones+pero+guerreros&utm_campaign=Rainbow#inicio
8. El(s) Rainbow Warrior: http://ca.wikipedia.org/wiki/Rainbow_Warrior
9. L'enfonsament del Rainbow Warrior I: http://www.greenpeace.org/espana/es/news/100708/
10. Fernando Pereira, el fotògraf de Greenpeace assassinat pels serveis secrets francesos: http://www.lainsignia.org/2005/julio/ecol_001.htm

   
   
  

Seguint una bomba de dispersió

El negoci de les armes és un dels grans negocis del nostre temps. Les xifres ho diuen tot: el 2010 es van moure 150.000 milions de dòlars. És un negoci tan gran i amb tants actors (fabricants, compradors, intermediaris, exèrcits regulars, paramilitars, guerrilles, traficants, etc.) que es fa difícil d'entendre el seu funcionament.
Per fer-ho més proper i entendre una mica com funciona el negoci de les armes el millor és agafar una empresa mitjana, que no sigui una de les més grans i despersonalitzades, i seguir un dels seus productes. Posar noms i cognoms a les coses, i a ser possible que aquests noms i cognoms no ens sonin massa llunyans ni tinguin la seu en una illa caribenya. Hem escollit una empresa espanyola, per proximitat i perquè Espanya és el novè exportador més important d'armes de tot el món, cosa que converteix aquest país en un dels actors principals del comerç d'armes. L'empresa escollida és Instalaza, una empresa amb seu a Madrid i fàbrica a Saragossa que equipa exèrcits de molts països. És important que quedi clar que hem escollit aquesta empresa com podríem haver-ne escollit una altra, i que en principi no és millor ni pitjor que altres empreses armamentístiques. Es tracta de veure com actua una empresa qualsevol de les que es dediquen a aquest abominable negoci.
El producte d'aquesta empresa que hem escollit són les bombes MAT-120, conegudes com a bombes de dispersió o bombes clúster (en castellà, bombas de racimo), que l'empresa va fabricar i vendre fins el 2008. La bomba de dispersió és un tipus de projectil que es llança des de l'aire o des de la superfície i que, quan l'altímetre que porta incorporat detecta que ha arribat a certa alçada, s'obre i deixa anar dotzenes de bombes que es dispersen per tal d'ocasionar el màxim dany possible. Aquesta dispersió és molt efectiva a l'hora d'arrasar una zona, i per aquest motiu és una de les bombes que més mal fa a la població civil. Aquesta capacitat destructiva tan descontrolada va ser el motiu que, el 2008, s'aprovés un tractat internacional que prohibeix als 65 països que l'han signat usar, fabricar, vendre, manipular i emmagatzemar aquest tipus de bomba. Espanya va ser el cinquè país a ratificar el tractat i el primer que va desmantellar totalment el seu arsenal de quasi 6.000 bombes de dispersió.
L'empresa Instalaza, que encara mostra aquest tipus de bomba al seu catàleg (tot i que després que la notícia saltés a la premsa el gener del 2009 especifica clarament que no les fabrica ni les ven), es va queixar al govern espanyol perquè li havien enfonsat el negoci i, a sobre, va tenir la barra de reclamar 40 milions d'euros en concepte de lucre cessant. El govern, naturalment, va dir que no. Tot i que, curiosament, fa uns mesos va requalificar els terrenys de la fàbrica de manera molt i molt profitosa. Potser és coincidència, naturalment.
Doncs bé, què ha passat amb les bombes de dispersió que Instalaza va fabricar fins el 2008 i que no es van desmantellar perquè s'havien venut a l'exterior? Dels 7 països a qui suposadament Instalaza va vendre aquest tipus de bomba, només en coneixíem un: Finlàndia, on l'empresa va guanyar un concurs per subministrar aquest tipus d'armament a l'exèrcit. De la resta, res de res... fins que, l'abril del 2011, la ONG Humans Rights Watch va descobrir a Misrata, a Líbia, les restes d'unes bombes de dispersió d'aquesta empresa amb les que l'exèrcit de Gadafi havia bombardejat la població civil durant la revolta que va acabar amb el seu règim. Segons el que indiquen les restes, van ser fabricades el 2007. On són, la resta de bombes de dispersió d'Instalaza? Haurem d'esperar a que algú les llanci contra la població civil per saber on més les han venut.
No és fàcil lluitar contra aquest tipus de comerç. Per cada bomba prohibida, els catàlegs d'aquestes empreses tenen pàgines i pàgines de productes "legals". I els tractats internacionals per frenar aquest negoci són lents i molt limitats. I com que no som consumidors d'aquest tipus de producte, tampoc no el podem boicotejar. Però hi ha una cosa que sí que podem fer, que és pressionar a aquells que han finançat tot això. En un informe de Setem del 2007 podem veure que aquell any les bombes que es van vendre a Gadafi es van fabricar gràcies als crèdits que l'empresa va demanar als següents bancs: Deutsche Bank, Cajalón, Caja Rural, Caja España, Caja del Mediterráneo, Bankinter, Barclays Bank, Ibercaja, Banco Popular, Banc de Sabadell i La Caixa. 
Tens els teus diners en algun d'ells? O en algun altre banc espanyol que finança el negoci de les armes? Potser és el moment de començar a pensar en la banca ètica, no?

Fonts:

1. El comerç mundial d'armes: http://www.globalissues.org/article/75/world-military-spending
2. Post de Donant dades sobre el comerç d'armes lleugeres: http://www.donantdades.com/2011/05/la-societat-civil-reclama-posar-les.html
3. Els principals països exportadors d'armes: http://www.sipri.org/databases
4. Article sobre Instalaza a la Wikipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Instalaza
5. Bombes de dispersió o bombes clúster: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bomba_de_dispersi%C3%B3
6. El tractat que limita l'ús de les bombes de dispersió: http://ca.wikipedia.org/wiki/Normes_sobre_les_municions_de_dispersi%C3%B3
7. El catàleg d'Instalaza: http://www.instalaza.es/
8. Instalaza demana 40 milions al govern: http://www.cincodias.com/articulo/empresas/instalaza-pide-millones-prohibicion-bombas-racimo/20110509cdscdiemp_1/
9. La requalificació dels terrenys d'Instalaza: http://www.heraldo.es/noticias/zaragoza/urbanismo_recalifica_los_suelos_fabrica_armas_instalaza_para_sacarla_del_casco.html
10.  Humans Rights Watch descobreix bombes de dispersió de Instalaza a Líbia: http://www.hrw.org/es/news/2011/04/15/libia-municiones-en-racimo-hacen-impacto-en-misrata
11. Els comptes d'Instalaza: http://www.setem.org/setem_ftp/madrid/descargasweb/ANEXO-BANCALIMPIA-SETEM-bombasInstalaza.pdf
12. Informe de Setem sobre els bancs que financien el comerç d'armes: http://www.bancalimpia.com/pdf/negocios-sucios.pdf

 
 
 
 

La pau pot ser mesurada?

Durant segles s'ha considerat que la pau és, senzillament, l'absència de guerra. De fet, la major part de diccionaris actuals en donen aquesta definició. Però poc a poc hem anat entenent que no és el mateix la pau que gaudeixen a Finlàndia que la d'Etiòpia o Haití, per posar dos exemples, i que hi ha societats amb "més pau" que d'altres. La pau, doncs, no és només l'absència de conflictes sinó també els valors, actituds i comportaments amb què les societats solucionen els seus problemes renunciant a qualsevol tipus de violència. 
Des del 2007, una sèrie d'instituts per la pau i think tanks, amb la col·laboració de la Universitat de Sidney i el setmanari britànic The Economist elaboren un rànquing (el Global Peace Index) amb els països ordenats segons el seu nivell de pau. Per fer aquesta llista tenen en compte 24 factors, el primer dels quals és l'absència de conflictes armats interns o externs, però on també es té en compte la relació amb els estats veïns, el nivell de desconfiança dels ciutadans cap a altres ciutadans, la inestabilitat política, el número d'homicidis o de persones empresonades, la despesa militar en relació amb el PIB o la facilitat per aconseguir una arma, entre d'altres. Seguint aquest índex podem veure que el 2011 els països més pacífics eren Islàndia, Nova Zelanda, el Japó, Dinamarca i la República Txeca, i els menys pacífics Corea del Nord, l'Afganistan, el Sudan, l'Iraq i Somàlia. Espanya està al lloc 28 de 153, per sota d'Hongria i Taiwan i per sobre de França i els Estats Units, que ocupa el lloc 82.
Tres conclusions molt interessants que han sortit d'aquest treball:
- els nivells de pau estan directament relacionats amb els nivells d'ingressos, d'educació i d'integració regional.
- En els països més pacífics hi ha els nivells més alts de transparència i els més baixos de corrupció.
- Els països petits, estables i que pertanyen a blocs regionals tenen puntuacions més altes.
En els darrers anys estem avançant cap a una nova cultura de la pau però encara ens queda molta feina per desterrar els conflictes violents del nostre dia a dia; tot just estem aprenent a fer els primers passos. Per fer-los, cal tenir en compte que, com deia Gandhi, "no hi ha un camí cap a la pau, la pau és el camí".

Fonts:

1. Definició de "pau" al diccionari: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0101136
2. El web de Global Peace Index: http://www.visionofhumanity.org/info-center/global-peace-index-2011/
3. L'informe del 2011: http://www.visionofhumanity.org/wp-content/uploads/2011/05/2011-GPI-Results-Report-Final.pdf