Ni un peix per la borda

No fa massa parlàvem en aquest blog dels problemes de la sobrepesca i de l'extinció dels recursos que ens ofereix l'oceà. Actualment, la situació és desesperada. En els últims 60 anys han desaparegut el 90% dels grans peixos i, si seguim amb aquest ritme, al 2050 s'hauran esgotat totes les pesqueries del planeta.
Es calcula que un 75% dels estocs pesquers mundials estan sobreexplotats. Al Mediterrani, un mar petit i amb molta població, el percentatge puja fins al 87%.
Pel que fa al consum, Espanya és un dels països on es menja més peix. I no és precisament peix de les nostres costes: ens arriba peix de tots els racons del món. Si durant el 2012 només mengéssim el peix que es pot trobar a les nostres costes, el mes de maig ja ens l'hauríem menjat tot.
Així doncs, el nostre consum de peix és superior al que poden produir els mars. Però és que, a sobre, bona part del que pesquem ni tan sols no ho consumim. Hi ha peixos que, un cop pescats, no tenen la mida òptima, o pertanyen a espècies no comercials, o superen la quota de tones que cada vaixell pot pescar d'una mateixa espècie. Tots aquests peixos acaben llençats per la borda, sense vida, al mar.
No estem parlant d'uns quants peixets: es calcula que el 42% del que pesquen els grans vaixells d'arrossegament acaba llançat per la borda un cop mort. Cada any, a Europa es llencen un milió de tones de peix. Es diu aviat!
Per evitar-ho fa uns mesos que s'ha engegat la campanya internacional Ni un peix per la borda, que recull signatures per pressionar la Comissària Europea de Pesca. Aquests dies s'està reformant la política pesquera de la Unió Europea i és important fer pressió per aconseguir regular aquesta barbaritat.
Una dada: mentre que els grans vaixells d'arrossegament desestimen un 42% del que pesquen, les petites embarcacions tradicionals només es desfan d'un 3%. I, a més, donen feina a més gent, preserven tradicions mil·lenàries i practiquen una pesca de proximitat.

Fonts:

1. Post de Donant dades sobre la pesca del salmó: http://www.donantdades.com/2012/06/el-salmo-nedant-contra-corrent.html
2. Capítol del programa Latituds del Canal33 sobre la sobrepesca: http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4310050
3. Cada any es llença un milió de tones de peix per la borda a Europa: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/10/17/actualidad/1350491176_920727.html
4. Els grans vaixells de pesca: http://gustavoduch.wordpress.com/2012/11/07/la-extincion-2/
5. Campanya Ni un peix per la borda: http://www.niunpezporlaborda.org/
6. Una web molt interessant sobre les polítiques de pesca de la UE: http://www.fishforthefuture.eu/

    
    
    
    

El preu d'una caixa de cereals

Fotografia original del Dr. Roy Winkelman extreta de ClippixETC

Els gegants de la indústria de l'alimentació (Nestlé, Kellogg, Kraft, General Foods, etc.) són els qui imposen les normes del mercat dels aliments. Per una banda, decideixen els preus que es paguen als agricultors per les seves matèries primeres; de l'altra, collen els minoristes perquè afavoreixin els productes de l'empresa i retallin els seus marges. Fins i tot tenen el poder de decidir les campanyes publicitàries dels supermercats.   

Per entendre qui remena les cireres al sector de l'alimentació, el millor és veure quin percentatge del preu d'un producte s'endú cadascú dels qui participen en el procés de fabricació. Hem fet servir les dades d'un paquet de cereals d'esmorzar, un aliment preparat relativament comú a molts països.

L'agricultor s'endú aproximadament un 7% del preu final. En el cas d'una capsa grossa de cereals de 3,50€, són 25 cèntims. Una minúscula part d'aquests 25 cèntims són el benefici; la resta, llavor, maquinària, fertilitzants, arrendament de la terra, etc.
El 73% del preu de la caixa és per a l'empresa transformadora. D'aquí, el 29% és el cost de la transformació i l'embalatge i el 44% és el benefici. És, de lluny, qui fa el negoci més rodó.
Per últim, la botiga minorista s'endú prop del 20%. Aquest promig varia segons si es tracta d'una gran superfície, amb un poder de negociació molt major, o d'una botiga de barri. Aquí hi ha inclòs el seu benefici.

El periodista Paul Roberts, especialista en el tema, ho resumeix així: «La possibilitat d'aconseguir uns marges tan grans és la raó per la qual les empreses alimentàries han optat ininterrompudament i inexorablement per la transformació cada cop major dels aliments: com més es transforma la matèria primera agrícola en un bé de consum final, més pot cobrar l'empresa a canvi. El 1950, prop de la meitat del preu de venda al públic dels aliments es feia servir per pagar l'agricultor o qualsevol altre productor de matèries primeres agrícoles i l'altra meitat corresponia al valor afegit. L'any 2000 el percentatge corresponent al producte bàsic havia caigut per sota del 20%. Així doncs, tot i que els agricultors, els ramaders i la resta de productors guanyen cada cop menys amb els seus productes, les empreses alimentàries poden mantenir els seus ingressos augmentant sense interrupció el valor afegit.»

Fonts:

1. Les dades són del llibre de John Connor The Food Manufacturing Industries: Structure, Strategies, Performance and Polices. Lexington Books. Pàg. 66: http://trove.nla.gov.au/work/22263342?selectedversion=NBD3245057
2. Les podeu trobar citades al llibre de Paul Roberts El hambre que viene. La crisis alimentaria y sus consecuencias. Ediciones B. Pàg. 88: http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/25361/El_hambre_que_viene

     
    
    
    

Restaurants km0

A Espanya cada any importem 29.000 milions de quilograms d'aliments. És a dir, més de 700 kg anuals per habitant. Davant la salvatjada mediambiental que això suposa, no fa massa parlàvem en aquest blog de certs moviments que estan apareixent en diversos punts del món que aposten per un retorn al consum de proximitat. Es tracta, en definitiva, de consumir aquells productes que es cultiven o es fabriquen prop de casa, evitant així l'impacte ambiental que suposa el seu transport i reduint els problemes derivats de tenir agricultures de monocultiu als països del Tercer Món.
Aquest moviment ha rebut molts noms: quilòmetre zero (km0), dieta dels 100 quilòmetres (o de les 100 milles), consum local (local food), dieta baixa en CO2 o Locavore són els més coneguts, però n'hi ha més.  
Com qualsevol altre canvi en els nostres hàbits, la implantació del consum local en la nostra vida quotidiana no és fàcil i caldrà temps. Tot i que fa anys que se'n parla, és un canvi que ha dut a terme molt poca gent. Però a poc a poc va augmentant la massa crítica de consumidors que tenen en compte aquests valors a l'hora d'omplir el cistell de la compra.
Un dels actors importants en la implantació d'aquest "nou" model de consum (que no deixa de ser el que tenien els nostres avis) són els restaurants. En els últims anys una bona colla de bars i restaurants s'han sumat a aquest moviment i han fet una feina molt important a l'hora de divulgar-ne les virtuts i fer palès que qualsevol altre model és insostenible. Gràcies als restaurants km0 els ciutadans poden adonar-se que és possible fer una cuina excel·lent (en varietat i qualitat) sense necessitat de portar productes de l'altra punta del món. Des de bars d'entrepans fins a restaurants amb la cuina més sofisticada s'hi han unit.
Quan escollim un restaurant per anar a menjar tenim en compte una sèrie de factors: la qualitat, el preu, la situació, el local, l'amabilitat, l'habilitat dels cuiners, etc. A partir d'ara, potser podríem afegir-hi un nou factor a tenir en compte: que usin productes de consum local. Per ajudar-vos a fer la tria, podeu consultar algun d'aquests webs o llegir guies com aquesta, de Pol·len edicions, que inclou els 33 restaurants que han rebut el guardó Slow Food a Catalunya. Bon profit!

Restaurants km0:

• A Catalunya: http://restaurantskm0.wordpress.com/
• A Espanya: http://cocineros.slowfood.es/listado-de-restaurantes-y-cocineros-km-0-2010-11/
• Als Estats Units: http://www.eatwellguide.org/i.php?pd=Home
• A la resta del món: http://www.foodkm.com/foodkm/myweb.php?hls=1031

Fonts:

1. Post de Donant Dades sobre la importació d'aliments: http://www.donantdades.com/2012/05/aliments-del-mes-enlla.html
2. Post de Donant dades sobre el consum de proximitat: http://www.donantdades.com/2011/08/menjar-sense-fronteres.html
3. Guia A taula amb km0: http://www.pol-len.cat/products/a-taula-amb-km-0-guia-de-restaurants-km-0-de-catalunya-2012

    
    
    
    

El Lissom i el comerç mundial d'arròs

El comerç internacional de matèries primeres és molt complex i sovint s'escapa a la nostra comprensió. A vegades, la millor manera d'entendre com alguns productes arriben fins al consumidor és amb una bona història, com la de l'últim viatge del vaixell Lissom.
El Lissom, un vaixell especialitzat en transportar cereals, va sortir de la Xina a finals de la tardor del 2001 en direcció a Abidjan, el port més important de Costa d'Ivori i la segona ciutat més gran de l'Àfrica Occidental. A les seves bodegues hi duia un carregament de 22.000 tones d'arròs.
Però el 16 de desembre, quan passava prop de l'atol de Diego García, al mig de l'oceà Índic, es va declarar un incendi a la sala de màquines i la tripulació va ser desallotjada. Tot el vaixell va cremar però no es va enfonsar. Durant quatre dies, amb els motors destruïts i sense tripulació, va navegar a la deriva per l'oceà Índic. Al final, el foc es va apagar però el vaixell estava completament inutilitzat. Vaixells de l'US Navy de la base de Diego García el van remolcar durant 2.000 milles fins al port més proper: Maputo, la capital de Moçambic, on arribà el 12 de febrer del 2002.
El vaixell és inservible, però l'arròs encara és a les bodegues. Què n'han de fer? Els importadors locals d'arròs no volen que el vaixell descarregui a Maputo perquè una quantitat tan gran d'arròs faria caure els preus i inundaria els mercats locals sense que ells en poguessin obtenir beneficis. Al país hi falta arròs i els preus estan molt alts per a la majoria de la població, però el govern, pressionat pels importadors locals i per les multinacionals que negocien la importació d'arròs al país, ordena que el carregament marxi de Maputo. Durant un mes, a raó de 750 tones cada dia, els sacs d'arròs són carregats a l'esquena de camàlics cap a un altre vaixell.
Els propietaris del Lissom, la companyia Rustal Trading de Ginebra, asseguren que l'arròs està en perfecte estat i que serà venut a Abidjan tal i com s'havia previst. Però no és veritat: està fumat i socarrat, i s'ha començat a fer malbé després de tantes setmanes a les bodegues en mal estat del vaixell.   
A Durban, a la República de Sud-àfrica, el carregament passa a dos vaixells més petits que intentaran vendre'l per tota la costa africana. Però no serà fàcil, perquè tot i que cal vendre'l a un preu més baix perquè està en mal estat ningú no vol un arròs que farà baixar el preu de la resta d'estoc.
Ni tan sols la companyia propietària de l'arròs no té ganes de vendre'l perquè la baixada de preus també afectaria els seus negocis. El Lissom només és un dels 40 o 50 vaixells que cada any envien a l'Àfrica carregats d'arròs: això vol dir un 2% de la seva mercaderia anual. A més, l'assegurança cobreix la pèrdua.
Mentrestant, a Maputo la carcassa del Lissom serà remolcada fins al Pakistan per ser convertida en ferralla. Però això no passarà fins al 18 de maig, i durant tota la primavera el que queda del vaixell s'estarà al port. Durant aquest temps, alguns pescadors amb petites embarcacions s'apropen al vaixell i s'adonen que, al fons de les bodegues, hi ha quedat l'arròs que estava en tan mal estat que els propietaris no s'han volgut endur.
Entre 800 i 950 tones d'arròs cremat i podrit apareixeran, durant l'abril, als mercats de Matola, al sud del país. Aquest arròs no és apte pel consum humà, i uns mesos més tard els venedors seran portats a judici.
La major part de l'arròs del Lissom, fins i tot el que està en pitjors condicions, serà venut als mercats africans. Aquest cereal cada dia és més important per alimentar el continent, i els organismes públics encarregats de comprar-ne no miren massa la qualitat del que compren, sobretot si reben un sobre ple de diners de mans d'una gran companyia cerealística. En paraules d'un dels intermediaris d'aquests negocis, "donen a les persones el que no haurien donat al bestiar".

Fonts:

1. La història apareix al llibre de Jean-Pierre BORIS Le roman noir des matières premières: http://www.amazon.fr/Le-roman-noir-mati%C3%A8res-premi%C3%A8res/dp/2818501733/ref=dp_ob_title_bk/275-6901948-3295145
2. Una foto del vaixell cerealístic Lissom: http://www.shipspotting.com/gallery/photo.php?lid=1477425
3. Abidjan, a Costa d'Ivori: http://ca.wikipedia.org/wiki/Abidjan
4. L'atol de Diego García: http://ca.wikipedia.org/wiki/Diego_Garcia
5. Maputo, la capital de Moçambic: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maputo
6. Durban, a la República de Sud-àfrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Durban
7. La troballa d'arròs al fons de les bodegues: http://www.news24.com/xArchive/Archive/Moz-warns-against-wrecks-rice-20020424
8. L'arròs de Matola i el judici: http://allafrica.com/stories/200208070562.html

    
     
    
    

La petjada hídrica dels espanyols

La major part de l'aigua que consumim no l'arribem a veure mai. Fa prop d'un any, en un post publicat en aquest blog, parlàvem de conceptes com aigua virtual i petjada hídrica. Dèiem, resumint, que l'aigua que surt de l'aixeta de casa és només una petita part de la que consumim: la major part és la que s'utilitza per cultivar el nostre menjar, engreixar el bestiar, per fabricar la roba, el cotxe, l'ordinador o les ulleres que portem, o fins i tot per construir la nostra casa i posar benzina als nostres vehicles. Tota aquesta aigua reunida és el que coneixem com a petjada hídrica: l'impacte que, pel simple fet d'existir, tenim sobre els recursos hidràulics del planeta.

Un estudi recent ha quantificat aquesta petjada. La mitjana mundial (calculada durant el període que va del 1996 al 2005) és de 1.385 m³ l'any per cada persona. Com sempre que hi ha xifres tan altes, el millor és comparar-les amb alguna cosa que coneguem una mica més, i això és el que ha fet Clemente Álvarez, autor de l'interessantíssim blog Ecolaboratorio: si tenim en compte que en un camió cisterna de mida mitjana hi caben uns 15 m³ d'aigua, caldrien 92 camions per transportar l'aigua que utilitza cada ésser humà durant un any.

L'estudi dóna una dada encara més impactant: Espanya està entre els cinc països amb una petjada hídrica més alta. Concretament, la despesa en aigua per habitant és de 2.461 m³ anuals. O el que és el mateix, 164 camions cisterna. Pràcticament el doble que la mitjana mundial.

Si tenim en compte que el 92% de la petjada hídrica mundial està relacionada amb el que mengem, potser ha arribat l'hora de canviar d'hàbits. Dues dades a tenir en compte pels qui vulguin començar a fer canvis en la seva alimentació:

• Amb diferència, el producte que més aigua consumeix és la carn. Per exemple, cal 15 vegades més aigua per obtenir cent grams de vedella que cent grams de patates. Potser no cal menjar-ne cada dia...
• No només hem de fixar-nos en què consumim; també és important el lloc on s'ha produït, perquè el transport també té un impacte molt fort i necessita molta aigua virtual. Busca aliments produïts prop de casa teva.

Fonts:

1. Post de Donant dades sobre l'aigua virtual: http://www.donantdades.com/2011/05/aigua-virtual.html
2. Què és l'aigua virtual: http://ca.wikipedia.org/wiki/Aigua_virtual
3. Què és la petjada hídrica: http://www.huellahidrica.org/index.php?page=files/home
4. Estudi The water footprint of humanity: http://www.pnas.org/content/early/2012/02/06/1109936109.abstract
5. Més informació sobre l'estudi: http://blogs.elpais.com/eco-lab/2012/02/los-164-camiones-de-agua-anuales-por-cada-espanol.html#more
6. Post de Donant dades sobre l'impacte ambiental del consum de carn: http://www.donantdades.com/2011/04/sobrevivim-gracies-als-vegetarians.html
7. Post de Donant dades sobre el transport d'aliments: http://www.donantdades.com/2012/05/aliments-del-mes-enlla.html

   
    
    
     

El salmó: nedant contra corrent

El peix que mengem

El peix s'ha convertit, en les últimes dècades, en un aliment pràcticament universal. Pots trobar peix a quasi tot arreu, independentment que estiguis prop del mar, d'un llac o d'un riu o a milers de quilòmetres. No només cada dia hi ha més gent que menja peix, sinó que els qui ja ho feien en consumeixen més quantitat cada dia. Actualment extraiem del mar 90 milions de tones de peix cada any, 75 de les quals són de peix salvatge i la resta de piscifactoria. És un nombre massa gran per ser entès; per fer-nos-en una idea, equival al pes de tots els éssers humans de la Xina.

Menjar peix és molt sa: té un contingut en proteïnes molt alt, els seus greixos són insaturats i ajuden a lubricar i netejar les venes, i els àcids grassos coneguts com a Omega-3 del peix blau ajuden a regular els nivells de colesterol. També és una font important de fòsfor i de vitamines. Però el peix, com la resta d'espècies, no és infinit, i la sobrepesca i la destrucció dels seus hàbitats pot arribar a exterminar-ne moltes espècies en els propers anys.  

Per entendre com funciona la indústria pesquera i quin és l'impacte que el nostre consum de peix té sobre el medi ambient ens fixarem en el cas del salmó, un dels peixos més coneguts del món.

El salmó

Hem escollit el salmó perquè és el peix d'escates més consumit a Occident i perquè és el primer peix que es va domesticar a gran escala.

Els humans mengem salmó des de fa mil·lennis perquè és un peix relativament fàcil de pescar, sobretot en l'època que remunten els rius per fresar (pondre els ous), i perquè la seva carn és molt bona. Però la universalització d'aquest peix als mercats i taules d'Occident es produí a finals dels anys 60, quan es va començar a criar en piscifactories.

El salmó s'ha convertit en el principal peix de piscifactoria del món. Dels 2 milions de tones anuals de salmó que extraiem del mar, tres quartes parts són salmons de granja.

El salmó neix a les aigües ràpides i poc profundes de les capçaleres dels rius. Els pocs alevins que sobreviuen (aproximadament un 1% dels ous) baixen als oceans, on s'alimenten bàsicament de peixos més petits (sardines, anxoves, arengades, etc.) durant mesos fins que, en grup, tornen a remuntar els mateixos rius on van néixer i posen els ous abans de morir.

La contaminació dels rius i la construcció de preses i dics han expulsat els salmons de bona part dels rius on fresaven els seus avantpassats, i cada cop és més difícil trobar poblacions sanes i nombroses d'aquests peixos. Es calcula que actualment només queden mil milions de salmons salvatges al món, una xifra ridícula comparada amb els que hi havia fa només un segle.

Quan a finals dels anys 60 es va escollir el salmó per fer experiments de cria en captivitat no es va escollir aquest peix a l'atzar. Els ous del salmó són, de lluny, dels més grossos entre els peixos d'aquest tipus, i la tecnologia de què es disposava llavors feia difícil la cria de peixos amb ous més petits. Gràcies a això, coneixem el salmó molt millor del que coneixem qualsevol altre peix, però això no vol dir que sigui un peix idoni per ser criat en granges.

La cria del salmó

La cria del salmó va començar a Noruega, que encara avui és un dels principals productors del món. Les aigües calmades i fredes dels seus fiords eren un lloc ideal per a instal·lar-hi les gàbies de xarxa, i a més s'hi troba molt peix petit i fàcil de pescar per alimentar els salmons. Però les diverses espècies de salmó són grans devoradores de peix petit, i la cria era molt cara. Gràcies a la selecció artificial es va arribar a criar una espècie nova, el salmo domesticus, que només necessita 3 kg de peix per generar 1 kg de salmó, exactament la meitat que el salmó salvatge. A més, és més gregari i sobreviu millor engabiat. El salmo domesticus s'ha convertit, des que fou creat el 1971, en l'espècie de salmó més criat a les piscifactories de tot el món.

Totes les espècies de salmó del món es concentren a les aigües fredes del nord de l'hemisferi nord; a l'hemisferi sud no hi ha salmons perquè l'equador fa de frontera tèrmica que, de forma natural, els salmons no poden travessar. Però amb l'augment de la demanda de salmó (molt apreciat i, un cop domesticat, molt barat) el salmó va deixar enrere les seves terres i va ser introduït a Xile, que actualment és el segon major productor de salmó de granja. El salmo domesticus s'ha adaptat molt bé als corrents freds del sud del país i des de fa uns anys les costes xilenes estan plenes de piscifactories. 

Arguments a favor de la cria de salmó

Els defensors del salmó de granja tenen arguments molt contundents. D'una banda, és una indústria que té un paper destacat a l'hora de proporcionar proteïnes a una part important de la població. La lluita contra la fam passa, segons els defensors d'aquest model d'explotació dels recursos del mar, per criar com més peix millor en piscifactories arreu del món. A més, les espècies modificades genèticament consumeixen la meitat de peix que les salvatges, cosa que segons els seus defensors és un estalvi pels ecosistemes.

Arguments en contra de la cria del salmó

Però els qui són contraris a la cria del salmó també tenen arguments de pes. Per començar, els salmons salvatges mengen més peix que els de granja però el pesquen ells mateixos, estalviant als fons marins de tot el món l'impacte que causen les xarxes d'arrossegament. A més, la cria del salmó n'ha disminuït molt el preu, la qual cosa comporta que el consum de salmó hagi augmentat exponencialment i, per tant, l'impacte ambiental també.

En segon lloc, els salmons domesticats fan molt mal a les poblacions de salmons salvatges. Quan un salmó domesticat s'escapa (cosa que passa milions de vegades cada any) comença a competir pel menjar amb els salmons salvatges, molts dels quals són desplaçats i moren sense poder criar. Però aquests salmons "cimarrons", un cop han desplaçat els salmons salvatges, són incapaços de criar. Els salmons de granja s'han criat per menjar molt i créixer molt de pressa, però  han perdut l'instint per trobar els rius idonis, remuntar-los i pondre els ous abans de morir. I tampoc no sobreviuen a les grans fluctuacions tèrmiques, ni tenen la musculatura necessària per nedar en corrents forts. És a dir, que impedeixen que els altres salmons tinguin descendència i tampoc no en tenen ells, cosa que fa que el nombre total d'exemplars disminueixi dràsticament cada any. 

En tercer lloc, amb l'aparició del peix de granja van caure dràsticament els preus, cosa que va comportar que les condicions de les granges empitjoressin: menys espai, més contaminació, menys oxigen a l'aigua, més nitrogen provinent dels excrements, etc. Amb aquestes condicions pèssimes, semblants a les d'alguns animals de granja terrestres, van aparèixer noves plagues i malalties que van passar a les poblacions salvatges, ja prou castigades per la contaminació de mars i rius.

El quart argument en contra d'aquest tipus d'indústria és que s'acostumen a prioritzar peixos grans com el salmó, el llobarro o la tonyina, que són bàsicament carnívors. Ja ho hem dit abans: anant molt bé, un salmó menjarà 3 kg de peix per generar cada kg de salmó. Potser ens sortiria més a compte i tindria un impacte més baix menjar-nos directament aquests 3 kg de sardines, arengades i anxoves, no?

Per últim, hi ha un argument definitiu: el salmó de granja té un impacte major en la nostra salut. La major part de contaminants que hi ha al mar, com ara el bifenil policlorat (PCB), tan present als nostres oceans des de fa unes dècades, s'acumulen a la grassa del peix, i com que el salmó domèstic té més del doble de grassa que el salvatge (un 15% el primer per només un 6% el segon) té més contaminants. A banda, naturalment, dels productes que els criadors puguin afegir al pinso de peix per accelerar el creixement dels salmons o curar-los de les plagues i malalties.

Mort dels salmons salvatges

El salmó ha desaparegut de molts rius de l'hemisferi nord. Al Yukon, un dels principals rius salmoners del món que comparteixen Alaska i el Canadà, quasi no hi va entrar cap salmó durant els anys 2008 i 2009. Els indis yupik, que des d'abans de l'arribada dels colonitzadors han viscut de la pesca del salmó, han començat a patir fam. El 2010 es va declarar el riu zona catastròfica i no se sap si algun dia hi tornaran els salmons. I el Yukon no és l'únic riu amb aquests problemes.

Per evitar-ho, ja fa anys que a molts rius de l'hemisferi nord s'hi reintrodueixen salmons que s'han criat en vivers. Actualment, un de cada tres salmons "salvatges" d'Alaska ha crescut en un viver. I sembla que, lluny de solucionar el problema, n'està creant de nous, perquè aquests salmons ajuden a exterminar els que són realment salvatges competint pels pocs recursos que hi ha en aquests rius. Això sí: si es deixés de reintroduir salmons als rius dels EUA, l'espècie desapareixeria del mapa en pocs anys.

El futur del salmó

El futur del salmó salvatge, com el de molts altres peixos, està en perill. Fins i tot el salmó de granja té un futur incert, perquè depèn de la pesca de grans quantitats de peix petit i les poblacions d'aquests "aliments del salmó" també estan disminuint de forma alarmant. Cal posar ordre a aquest tipus d'indústria alimentària abans que no sigui massa tard.

Com? Una de les primeres accions que es podrien dur a terme és una moratòria en la pesca del salmó salvatge i de les espècies que es pesquen per alimentar els salmons de granja. En la història de la pesca comercial es parla de la Segona Guerra Mundial com del "gran indult", perquè el fet que durant cinc o sis anys s'aturés la pesca a alta mar (els vaixells de pesca tenien por de trobar submarins) va suposar la ràpida recuperació de la majoria d'espècies amenaçades. Hi ha precedents: actualment, bona part dels grans bancs de bacallà de l'Atlàntic nord estan exclosos de la pesca durant bona part de l'any per evitar l'extinció de l'espècie. Però sembla que la indústria del salmó no està disposada a fer el mateix, i ni els estats ni els organismes internacionals contemplen aquesta possibilitat. Actualment, només un 1% dels hàbitats oceànics estan protegits, i l'ONU calcula que l'actual flota pesquera mundial és dues vegades major del que els mars poden suportar.

Orri Vigfússon, un pescador islandès jubilat, ha trobat una manera de dur a terme una moratòria de la pesca del salmó sense comptar amb els estats; al capdavant de la seva organització, es dedica a comprar els drets de pesca del salmó a l'Atlàntic nord... i no fer-los servir. Així, evita que altres vaixells capturin les quotes de salmó que ell ha comprat i permet a aquests peixos créixer i posar ous. Pot semblar una solució utòpica, però els biòlegs especialistes en salmons diuen que feia anys que, en el tros d'oceà que va de les illes Feroe fins a Islàndia, no s'hi veien tants salmons.

A nivell particular, nosaltres com a consumidors també podem fer pressió per rebaixar la pesca del salmó: n'hi ha prou amb no comprar-ne, o comprar-ne menys. I és que cada cop que anem al mercat i obrim el portamonedes estem dipositant un vot en el gran referèndum sobre quin món volem.

Per últim, hi ha una altra solució: millorar les condicions de les piscifactories i fer que disminueixi el seu impacte ambiental. Algunes empreses ja practiquen el que s'anomena aqüicultura multitròfica integrada, que consisteix a combinar espècies que necessiten alimentació (com el salmó) amb altres espècies que reciclin bona part dels excrements d'aquests peixos, com les algues, els musclos i els eriçons de mar. Això, a banda de reduir la contaminació de les piscifactories i extreure'n altres productes sense augmentar l'impacte, té beneficis per la salut: s'ha descobert que els musclos absorbeixen alguns dels virus de l'anèmia infecciosa del salmó i trenquen el cicle de la malaltia, i els estudis d'aquest tipus tot just estan començant a aparèixer.

Fonts:

1. La principal font d'informació d'aquest article és el llibre de Paul Greenberg Cuatro peces. El futuro de los últimos alimentos salvajes: http://www.sellorba.com/cuatro-peces_el-futuro-de-los-ultimos-alimentos-salvajes_paul-greenberg_libro-ONFI458-es.html
2. Els greixos insaturats: http://ca.wikipedia.org/wiki/Greixos_insaturats
3. Els àcids grassos Omega-3: http://ca.wikipedia.org/wiki/Omega-3
4. El salmó: http://ca.wikipedia.org/wiki/Salm%C3%B3
5. El bifenil policlorat (PCB), un dels grans contaminants industrials dels nostres oceans: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bifenil_policlorat
6. Orri Vigfússon, el pescador islandès que lluita per salvar el salmó: http://www.goldmanprize.org/2007/islands
7. l'aqüicultura multitròfica integrada:  http://es.wikipedia.org/wiki/Acuicultura_multitr%C3%B3fica_integrada

   
   
    
    

Aliments del més enllà

Fa uns mesos parlàvem en aquest blog de la importància de menjar productes de consum local. No té massa sentit, dèiem, pescar gambes a Escòcia, portar-les a la Xina per pelar-les i envasar-les, i tornar-les a portar a Europa per consumir-les. És una animalada absolutament insostenible.
Gràcies a un estudi fet per l'associació ecologista Amigos de la Tierra i investigadors de les universitats de Vigo i Sevilla, ens podem fer una idea clara de què significa exactament aquesta animalada. Posem-hi unes quantes xifres.
Tot i que cada vegada tenim més consciència del problema, els nostres hàbits en aquest tema són cada cop pitjors. Entre el 1995 i el 2007 les importacions d'aliments a Espanya s'han incrementat en un 53%. Actualment importem cada any 29.000 milions de quilograms d'aliments. Un 29 seguit de 9 zeros. No està malament, no? I això té un cost ambiental: 4,7 milions de tones de CO2 emeses a l'atmosfera que ajuden a accelerar el canvi climàtic.
Com arriben a Espanya? El 70% arriben en vaixell i la resta, bàsicament, per carretera. També hi ha aliments que arriben en tren o avió, però són percentatges molt petits. Tot i això, el transport en avió és molt contaminant: només suposa un 0,22% del total dels aliments que traspassen les nostres fronteres però és responsable del 16% del total d'emissions de CO2 que generen les importacions. Sort que només és el 0,22%!
Per acabar-ho de fer malament, tots aquests aliments no els importem precisament d'aquí al costat: de mitjana, fan 5.013 km abans d'arribar a Espanya. Els menys viatgers són els productes làctics, que recorren una mitjana de 1.339 km. Els que vénen de més lluny són els pinsos per animals, que fan 7.901 km. I no val dir que tu no consumeixes pinso, a no ser que siguis vegetarià i no prenguis llet ni ous!
El 1995 el país d'on importàvem més aliments eren els EUA, amb un 24% del total. Però els nostres hàbits han canviat: actualment importem un 39% dels aliments de l'Amèrica Llatina, sobretot de l'Argentina, que ha passat del 4,25% del 1995 al 25%.

Aquí pots veure una llista dels principals països de procedència:

• Vi: Xile, l'Argentina i Itàlia
• Làctics i ous: França, Portugal i Alemanya
• Cafè i cacau: el Vietnam, Alemanya i el Brasil
• Animals vius: els Països Baixos, França i Suïssa
• Preparats: Europa
• Productes carnis: França, el Brasil, Alemanya i els Països Baixos
• Cigrons: Mèxic
• Peix: l'Argentina, el Marroc, la Xina, França i Portugal
• Cereals: el Brasil, França, els EUA i l'Argentina
• Porcs: França, els Països Baixos i Hongria
• Fruites i llegums: França, Tailàndia i Portugal
• Pinsos: l'Argentina
• Soja: l'Argentina i el Brasil
• Sucre: França, l'Índia i Portugal

Tot plegat, no té massa sentit, no? Quan vagis a comprar, fixa't d'on vénen els teus aliments. És el primer pas per començar a canviar els nostres hàbits de consum.

Fonts:

1. Article de Donant dades sobre la importància de menjar productes de consum local: http://www.donantdades.com/2011/08/menjar-sense-fronteres.html
2. Informe Alimentos kilométricos. Las emisiones de CO2 por la importación de alimentos al estado español fet per l'associació ecologista Amigos de la Tierra i investigadors de les universitats de Vigo i Sevilla: http://issuu.com/amigos_de_la_tierra_esp/docs/informe_alimentoskm
3. Amigos de la Tierra: http://www.tierra.org/spip/

    
     
      

Menjar sense fronteres

Un carregament de gambes acabades de pescar surt de les platges escoceses i viatja fins la Xina, on la mà d'obra és molt barata, per ser pelades. Un cop feta la feina, tornen a pujar a un vaixell per ser venudes a... el Regne Unit. Segurament, alguna d'aquestes gambes se les menjaran a Escòcia, just davant la platja on van ser pescades. Les gambes que pesquen els canadencs, en canvi, viatgen fins a Islàndia perquè les pelin abans de ser comercialitzades en algun altre punt del planeta. I això passa amb molts productes: bona part del que mengem i bevem ha estat cultivat o manufacturat a milers de quilòmetres del lloc on serà consumit. Realment, no té cap sentit.
Aquesta bogeria té un cost evident pel planeta. Dave Reay, autor del llibre Climate Change Begins at Home, calcula que entre el 10 i el 20% del nostre impacte en el clima és degut al menjar: a l'elaboració, el transport i la manufacturació.
Per acabar amb aquesta pràctica suïcida s'han plantejat moltes solucions, com ara gravar amb impostos els productes menys eficients en aquest sentit, però la millor solució és, simplement, utilitzar el sentit comú. El nostre poder com a consumidors és molt més gran del que ens pensem, i optar per no consumir productes que suposin un alt malbaratament energètic (i fer una mica de campanya entre amics i coneguts) pot canviar moltes coses.
Com sempre, hi ha qui ho fa des de fa temps. Els integrants del moviment Slow Food, per exemple, en el seu intent de canviar de dalt a baix la relació que tenim amb el menjar, inclouen entre les seves recomanacions el fet de menjar i beure productes cultivats prop de casa. No són els únics.
El moviment que reclama consumir productes de proximitat ha rebut molts noms: quilòmetre zero, dieta dels 100 quilòmetres (o de les 100 milles), Consum local (local Food), dieta baixa en CO2 o Locavore són els més coneguts, però n'hi ha més. Naturalment, no cal pertànyer a cap moviment per menjar local, n'hi ha prou amb deixar-se guiar pel sentit comú: canviar la cervesa d'importació per una marca local que t'agradi, beure vi del país, preguntar a la fruiteria, a la carnisseria o a la peixateria d'on ve cada cosa i escollir productes que no vinguin de l'altra punta del món. Internet és ple de llocs amb consells i idees per afavorir el consum local, n'hi ha prou amb teclejar en un cercador qualsevol dels noms que acabem de donar.
Una bona manera de començar a pensar en el tema: la propera vegada que vagis a comprar o que facis el dinar, dóna un cop d'ull a les etiquetes dels productes i mira d'on ve cada ingredient. Veuràs que moltes d'aquestes coses poden ser substituïdes per productes locals de la mateixa qualitat (o fins i tot millors). Simplement, no hi havies pensat mai abans.

Fonts:

1. Gambes escoceses que viatgen a la Xina per ser pelades: http://www.elpais.com/articulo/economia/Varias/empresas/llevan/China/gambas/pescadas/Escocia/pelarlas/mano/elpepueco/20070521elpepieco_6/Tes
2. L'afirmació que entre el 10 i el 20% del nostre impacte en el clima és degut al menjar prové del llibre Climate Change Begins at Home, de Dave Reay: http://www.opendemocracy.net/arts/climate_change_3012.jsp  
3. Slow Food Espanya: http://slowfood.es/

Sobrevivim gràcies als vegetarians

Hi pot haver molts motius per ser vegetarià (i molts per no ser-ho), però en tot cas avui no volem parlar dels arguments que mouen algú a fer-se vegetarià sinó del que passa amb els centenars de milions de persones que són "vegetarians a la força", és a dir, que tenen una dieta sense proteïnes d'origen animal (o amb molt poques) perquè no tenen accés a la carn.
La producció de carn és més costosa (en diners i en superfície) que la producció d'hortalisses o de gra perquè els animals necessiten menjar grans quantitats de vegetals per cada quilogram de carn que se'n pot aprofitar. Això ha fet que, des que vam deixar de ser caçadors-recolectors, menjar carn sigui un luxe al qual no tothom hi té accés.
La FAO va anunciar el 2002 que el nivell de producció actual d'aliments serviria per cobrir les necessitats de tota la població mundial i encara hi hauria un excedent del 10%, però és evident que alguna cosa falla perquè bona part de la població mundial passa gana. Com pot ser? Doncs perquè una part important dels aliments que produïm els destinem a altres coses, com ara fer biocombustibles o alimentar bestiar.
A Occident tenim una dieta molt rica en carn i aliments no bàsics, i aquesta dieta demana grans quantitats de sòl agrícola. Concretament, la dieta que porta un occidental no vegetarià suposa unes necessitats de 4.000 m2 de sòl cultivable per càpita. Per contra, una dieta vegetariana basada en cultius intensius només necessita entre 700 i 800 m2 de sòl per càpita. Actualment, la major part de la població mundial no té accés a una dieta "a la occidental", i això ens ha permès seguir alimentant-nos així: si tots els habitants del planeta necessitéssim 4.000m2 de sòl agrícola per càpita per alimentar-nos no en tindríem prou amb un sol planeta. Però què passarà el dia en què la fam desaparegui, la pobresa es redueixi i la resta del planeta reclami el seu dret a alimentar-se com ens alimentem nosaltres? Naturalment, serà insostenible. Només hi ha dues possibilitats: o reduïm el nostre consum o seguim amb la dieta actual obligant a la resta a passar gana. La primera possibilitat no és tan extrema com pugui semblar, ni obliga a abandonar completament els nostres hàbits carnívors: la FAO calcula que n'hi hauria prou amb una dieta equilibrada, amb un 30% de proteïnes d'origen animal (sobretot làctics, ous, aviram i porc), amb un cultiu moderadament intensiu i 2.500kcal per càpita (que és una mica més del que recomana l'OMS) per alimentar 10.000 milions de persones sense augmentar la superfície cultivada que hi ha ara. Amb aquest tipus de dieta només farien falta 1.500m2 de sòl cultivable per càpita: pràcticament una tercera part del que consumim actualment a Occident.
Tampoc no es tracta d'un canvi tan radical en la nostra alimentació, i suposaria una millora en les condicions de vida de milions de persones. No podem seguir consumint la quantitat ingent de carn que consumim actualment perquè no surten els números; podem començar a fer canvis en les nostres vides i les nostres dietes a poc a poc o seguir donant l'esquena al problema un parell de generacions més, però al final no tindrem més remei que actuar. Com deia Gandhi, cal viure senzillament perquè els altres, senzillament, puguin viure.

Fonts:

1. Web de la FAO: http://www.fao.org/index_es.htm
2. Post de Donant Dades sobre la fam: http://www.donantdades.com/2010/11/que-costaria-acabar-amb-la-fam-al-mon.html
3. Web de l'OMS: http://www.who.int/es/
4. La frase de Gandhi: http://www.amnistiacatalunya.org/edu/pelis/dudh/cat/gandhi.html

Dofins en llauna

La tonyina és un dels peixos més consumits arreu del món, sobretot en llauna. Només al Regne Unit, el 2006 es van consumir 700 milions de llaunes de tonyina. Per pescar tantes tonyines s'utilitzen mètodes molt agressius que discriminen poc el que agafen: es calcula que, de cada deu quilograms de captura, un pertany a altres espècies (tortugues, taurons, dofins i rajades) o a tonyines massa joves per ser pescades. 
Des dels anys 80, associacions com Greenpeace i l'Institut Earth Island lluiten per conscienciar l'opinió pública sobre la salvatjada que suposa aquest tipus de pesca. La simpatia que desperten els dofins a tot el món ha dotat de cert èxit aquestes campanyes, i actualment existeixen un sèrie de segells anomenats Dolphin Safe que destaquen aquelles empreses que no capturen dofins durant la pesca de la tonyina, tot i que hi ha molts dubtes sobre els mètodes emprats per certificar-ho. A més, aquests segells no diuen res de tortugues, taurons i rajades, per exemple.
Tot i que és una pràctica interessant, no n'hi ha prou amb aquest segell per controlar l'espectacular impacte ecològic de la pesca de la tonyina. Per anar bé, hauríem de regular millor els mètodes de pesca, evitant els que són absolutament insostenibles. Però no n'hi ha prou amb això: hem de reduir el consum de tonyina i de proteïnes d'origen animal en general si volem seguir alimentant-nos tots. Senzillament, no és possible basar l'alimentació de 7.000 milions de persones en proteïnes d'origen animal.

Fonts:

1. Article de Greenpeace de 2008 sobre la pesca de la tonyina: http://www.greenpeace.org/raw/content/usa/press-center/reports4/canned-tuna-s-hidden-catch.pdf
2. El segell Dolphin Safe: http://en.wikipedia.org/wiki/Dolphin_safe_label
3. Llistat d'empreses per països que tenen el segell Dolphin Safe: http://www.earthisland.org/dolphinSafeTuna/DolphinSafeCanners.html

Cervesa d'ampolla o de barril?

Hi ha qui té molt clar que prefereix la cervesa de barril a la d'ampolla (o al revés) però hi ha molta gent a qui això no li importa massa sempre que la cervesa estigui ben fresca. A tots aquests, potser els següents càlculs us fan inclinar la balança i convertir-vos en defensors de la cervesa de barril.
Un barril estàndard conté 30 litres de cervesa. Comptant que de cada barril es perd entre mig litre i un litre quan servim les copes, de cada un en podem treure un promig de 88 copes de 330 ml, que és l'equivalent d'una mitjana. Un barril té una vida útil d'uns deu anys, i tot i que durant aquest temps es pot reomplir tantes vegades com es vulgui, normalment es reomple unes sis vegades l'any. Resumint: de cada barril se’n poden servir 5.280 canyes de la mida d'una mitjana.
Ara passem a les ampolles. Una ampolla de cervesa de 330 ml es pot reomplir (un cop neta i tractada de nou a la planta d'embotellament) fins a 7 vegades, tot i que quasi sempre es trenca abans. La mitjana són 5 vegades. Això vol dir que cada barril equival a 1.056 ampolles de cervesa reomplertes cinc vegades.
Per últim, fem un petit càlcul de la cervesa que beurem al llarg de la vida, cosa difícil perquè no hi ha dues persones que tinguin exactament els mateixos hàbits. Però em sembla raonable estimar que algú que sigui amant de la cervesa però sense problemes d'alcoholisme pot beure una ampolla o copa al dia, tot i que sovint acumuli les de tota la setmana en els dos últims dies. Aquest bevedor estàndard, que beurà 365 cerveses l'any, en 50 anys n'haurà begut 18.250, uns 6.083 litres.
Mirem-nos-ho d'aquesta manera. En tota la vida, un bevedor de cervesa estàndard que opti per la cervesa d'ampolla haurà consumit unes 3.650 ampolles de vidre (cadascuna reomplerta i rebeguda cinc vegades); un bevedor que opti pel barril haurà consumit uns tres barrils i mig (reomplerts i rebeguts seixanta cops cada un). Imagineu una muntanya de residus feta amb 3.650 ampolles de vidre i, al costat, tres barrils i mig de cervesa.
La conclusió és evident: l'impacte ecològic del bevedor de cervesa de barril és molt menor. Si realment t'és igual... l'opció és clara!

Fonts:

Per fer aquests càlculs hem enviat un petit qüestionari a una dotzena d'empreses cerveseres. Els raonaments els hem fet al voltant d'una taula de bar amb una cervesa a la mà. De barril, naturalment.