Tres dades sobre la prostitució

Aquesta setmana, tres dades impactants sobre la prostitució.

1. Es calcula que a Europa hi ha, aproximadament, un milió de prostitutes. Això representa el 0,63% de les dones de 15 a 49 anys. 
2. Espanya és el país d’Europa amb més consumidors de prostitució. Mentre que a Europa el 19% dels homes adults han consumit sexe de pagament alguna vegada a la vida, a Espanya ho han fet el 39%, més del doble. 
3. Cada dia, un milió i mig d’homes espanyols consumeixen algun tipus de sexe de pagament. Si tenim en compte que, segons l’Instituto Nacional de Estadística, a Espanya hi ha 18 milions d’homes adults... cadascú pot treure les seves conclusions.

Fonts:
Les dues primeres dades estan tretes de l’informe La trata con fines de explotación sexual publicat el 2011 per l’Asociación para la prevención, reinserción y atención de la mujer prostituida (Apramp). La tercera dada ha estat divulgada per diverses fonts i apareix al llibre Crónica negra de la prostitución. Trata de blancas, mafias, drogas, crímenes de Juan Rada.

• El web de l’Apramp: http://www.apramp.org/upload/doc169_LIBRO%20LA%20TRATA.pdf
• L’informe La trata con fines de explotación sexual: http://www.apramp.org/upload/doc169_LIBRO%20LA%20TRATA.pdf
• El llibre Crónica negra de la prostitución. Trata de blancas, mafias, drogas, crímenes de Juan Rada: http://www.juanrada.com/Miobra/Cronicanegraprostitucion.aspx
• La tercera dada tal com la presentava la cadena SER: http://www.cadenaser.com/sociedad/articulo/millon-medio-espanoles-acuden-diariamente-prostitucion/csrcsrpor/20050923csrcsrsoc_2/Tes
• Xifres de població de l’INE l’1 de juliol del 2013: http://www.ine.es/jaxi/tabla.do?path=/t20/p321/serie/l0/&file=01001.px&type=pcaxis&L=0

    
     
    
    

La societat ha d'acceptar l'homosexualitat?

Aquesta és la pregunta que ha fet el think tank Pew Research Center a 37.653 persones de 39 països diferents per elaborar un estudi sobre l'acceptació de l'homosexualitat al món.
Espanya, segons aquest estudi, és el país amb major acceptació de l'homosexualitat de tot el món: un 88% dels enquestats han contestat favorablement la pregunta. Cal dir, però, que Bèlgica, Noruega, Suècia o els Països Baixos, entre d'altres països on l'homosexualitat també està molt acceptada, no apareixen a l'estudi. És a dir, que probablement Espanya no estaria al número 1 si fos una enquesta veritablement global.
El país on els ciutadans són més homòfobs (sempre segons aquest estudi) és Nigèria, amb només un 1% d'acceptació. De fet, dels sis països africans que apareixen als resultats, cinc mostren una acceptació menor al 8% (Kènia, Uganda, Ghana, Senegal i Nigèria) i el sisè (la República de Sud-àfrica) només mostra una acceptació del 32%.
A l'Orient Mitjà les xifres són similars. Del 2% de Tunísia, el 3% d'Egipte i Jordània o el 4% dels Territoris Palestins, al 40% d'Israel i el 18% del Líban, els dos països de la zona amb més acceptació de l'homosexualitat. Cap d'ells no arriba al 50%.
A Amèrica Llatina va força millor. Dels set països estudiats, només dos (Bolívia i El Salvador) tenen una acceptació menor del 50%. La resta (Veneçuela, Brasil, Mèxic, Xile i l'Argentina) hi estan relativament a favor, tot i que cap d'ells no supera el 75%.
A la zona d'Àsia-Pacífic, l'acceptació de l'homosexualitat varia molt. Des del 79% d'Austràlia o el 73% de les Filipines, al 2% del Pakistan o el 3% d'Indonèsia.
Canadà i els Estats Units també es decanten majoritàriament per acceptar l'homosexualitat, tot i que el primer ho fa amb un 80% i el segon amb un 60%.
A Europa destaca el cas de França, que en els últims sis anys ha passat d'un 83% d'acceptació al 77% actual, un descens fruit del debat obert sobre el matrimoni homosexual i de les fortes campanyes de l'extrema dreta contra aquest col·lectiu. Alemanya, en canvi, ha fet un camí invers: ha passat del 81% al 87% en cinc anys i es col·loca en segon lloc després d'Espanya. En tercer lloc, la República Txeca amb un 80%.
Entre els països que més han canviat la seva postura sobre l'homosexualitat destaquen Corea del Sud, que ha passat del 18% al 39% (més del doble d'acceptació que fa només cinc anys) i els Estats Units (que han passat del 49% al 60%). En el sentit invers, a banda de França, hi ha Turquia, que ha passat del 14% al 9% (fruit de les campanyes que des del govern fan els islamistes conservadors) i els Territoris Palestins, que han passat del 9% al 4%.


Fonts:

1. El Pew Research Center: http://www.pewresearch.org/
2. L'informe Divisió global sobre l'homosexualitat, que es pot consultar online: http://www.pewglobal.org/2013/06/04/the-global-divide-on-homosexuality/

    
    
    
    
   

Immigrants i sanitat

La pèrdua de drets sempre és un procés gradual. L'estat del benestar no es pot dinamitar de cop perquè la resposta ciutadana seria molt forta, però es pot anar desmuntant a poc a poc de manera que, al cap d'un temps, hagi desaparegut i ningú no sàpiga què ha passat exactament. Quan algú retalla un dret o un servei i anuncia la propera retallada, tendim a acceptar el que ha passat com a una batalla perduda i a fixar les nostres energies en les properes retallades... i ja ens han colat un gol. I així, de mica en mica, es va desmuntant el que ha costat tants anys de construir.

Com va anunciar el Govern fa uns dies, ara toca excloure els immigrants de la sanitat pública. Per què els immigrants? Doncs perquè no voten i perquè, a diferència dels nens, que tampoc no voten, són un col·lectiu que sempre ha despertat recels en una part de la població que sí que té dret a vot.
Per fer-ho, i per aconseguir el suport de part de la ciutadania a aquesta mesura tan injusta i perillosa, es fan servir els arguments de sempre: els immigrants copen la sanitat pública sense aportar res a canvi, bloquegen les urgències, disparen la despesa en medicaments, etc.
Són arguments estúpids i racistes. I ho són perquè es basen en premisses falses. I només calen quatre dades per entendre que són profundament injustos:
 

• Els immigrants van menys al metge que la resta de ciutadans. En un estudi sobre l'accés a la sanitat pública dels immigrants de la Comunitat de Madrid fet el 2009 es diu que 8 de cada 100 nacionals van a l'hospital cada any per només 5,8 immigrants de cada 100. 
• Els immigrants tenen un consum farmacèutic de 96,5 euros l'any mentre que la resta de ciutadans gasta 446,4 euros anuals, quasi cinc vegades més.
• L'únic servei mèdic on hi ha sobrerepresentació d'immigrants són les unitats de maternitat.  
• Només el 7,3% dels pacients que han passat pel quiròfan a Catalunya el 2009 eren immigrants, segons la Conselleria de Salut (mentre que el percentatge de població immigrant a Catalunya és del 15,7%). 
• L'ús de les urgències sanitàries per part dels immigrants és exactament el mateix que per part de la resta de ciutadans, segons un estudi de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.

L'exclusió dels immigrants de la sanitat pública és un pas més cap a la privatització dels drets i serveis. Després dels immigrants vindran els aturats ("qui no paga no pot tenir els mateixos drets!"), després els pensionistes ("hem de prioritzar els joves, i els vells són massa cars!") i després la resta.

Bona part d'aquestes dades les podeu trobar al web de la Xarxa Antirumors de Barcelona, una iniciativa molt interessant dedicada a rebatre els rumors més estesos contra la immigració i a qui vam dedicar un article fa uns mesos.

Fonts:

1. L'anunci de l'exclusió sanitària dels immigrants: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/04/24/actualidad/1335254687_707783.html
2. Estudi d'Ángel Alberquilla sobre la sanitat pública a la Comunitat de Madrid (2009) d'on hem tret algunes de les dades sobre immigració i sanitat: http://ep00.epimg.net/sociedad/imagenes/2012/04/24/actualidad/1335254687_707783_1335262552_sumario_grande.jpg
3. La immigració a Catalunya en xifres, monogràfic del butlletí de la Direcció General per a la Immigració, abril 2012: http://www20.gencat.cat/docs/bsf/05butlletins/03butlletiImmigracio/02immigracioenxifres/2012/num13/Links/xifres13.pdf
4.  La resta de dades les hem extret del web de la Xarxa Antirumors de Barcelona: http://www.bcnantirumors.cat/
5. Un article de Donant dades sobre l'Agència Antirumors de Barcelona: http://www.donantdades.com/2011/06/jo-no-soc-racista-pero.html

   
    
    
    

Legislant l'homosexualitat

A principis del 2011 van aparèixer, en un diari d'Uganda, un centenar de fotografies de personatges populars que formaven part de la comunitat homosexual del país. Les fotografies anaven acompanyades dels seus noms i domicilis i d'un titular en portada: "Pengeu-los!". Uns dies més tard un desconegut assassinava l'activista homosexual David Kato, el primer de la llista a caure. Ja feia uns mesos que la pressió internacional havia aconseguit que el parlament d'aquest país de l'Àfrica oriental retoqués la nova proposta de llei sobre la il·legalització de l'homosexualitat perquè "els reincidents" no fossin castigats amb la pena de mort sinó amb la cadena perpètua.
Uganda és un cas extrem de persecució de l'homosexualitat, però no és, ni molt menys, un cas aïllat. Al món hi ha molts països en què les lleis condemnen, d'una manera o altra, l'homosexualitat; i són pocs els que tenen lleis que equiparin els drets dels homosexuals amb els dels heterosexuals. Donem-hi un cop d'ull.
No va ser fins el 2008 que es va trencar el tabú a parlar dels drets LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) a l'assemblea de l'ONU, i va ser per aprovar la Declaració sobre orientació sexual i identitat de gènere de les Nacions Unides que condemna la violència, assetjament, discriminació, exclusió i estigmatització basats en l'orientació sexual. Però va ser una victòria pírrica: només 66 dels 192 països de l'ONU hi van votar a favor (39 dels quals eren europeus). És més, immediatament es va redactar una altra declaració en contra, amb el vot de 57 països (i el suport del Vaticà, que no és membre de l'ONU sinó observador permanent) amb arguments tan absurds com que legalitzar l'homosexualitat significava donar legitimitat als pederastes. Fins avui, cap de les dues declaracions no ha pogut prosperar per convertir-se en resolució i no sembla que, en breu, l'assemblea s'hagi de posar d'acord.
I mentrestant, cada estat fa la seva pròpia legislació. Pel que fa als càstigs, 7 països tenen pena de mort contra l'homosexualitat (Mauritània, el Sudan, l'Iran, l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, el Iemen i Somalilàndia), així com els 12 estats de Nigèria que han adoptat la llei islàmica. Això no vol dir, naturalment, que la resta de països equiparin els drets dels homosexuals amb els dels heterosexuals: només 11 països ho fan, com a mínim davant la llei (que es redueixen a 8 pel que fa a equiparar el matrimoni homosexual a l'heterosexual). A la resta, o bé hi ha penes de presó i multes, o bé se'ls nega l'accés a les forces armades o a altres organismes públics. Només 56 estats, una quarta part del total, tenen alguna llei en contra de l'homofòbia.
A més, molts països amb lleis favorables o com a mínim no discriminatòries, fan la vista grossa a l'hora d'impedir i castigar els abusos contra la comunitat homosexual. I és que les lleis favorables no sempre tenen el recolzament de tota la societat. Fins i tot en països relativament oberts com Espanya els corrents homòfobs i en contra de les lleis d'igualtat són importants, com hem pogut veure durant la polèmica de la llei del matrimoni homosexual. I als EUA, on els moviments de reivindicació dels drets dels homosexuals tenen molta força, 18 estats encara tenen lleis contra l'homosexualitat, algunes molt recents: 13 estats van prohibir explícitament el matrimoni homosexual o les unions civils durant les primàries del 2004, i actualment el matrimoni només està permès en 6 estats dels 50 que formen el país.
Un dels principals esculls amb què es topen els drets dels homosexuals és el fet que molta gent (sovint amb l'aval de la religió local) considera que l'homosexualitat és antinatural i que, per tant, no s'ha d'acceptar ni promoure. L'argument és estúpid, naturalment, perquè volar i navegar, que sí que són coses absolutament antinaturals, són actes plenament acceptats i la legislació els contempla i protegeix fins al punt que tenim lleis exclusives per l'aviació i la navegació.
Si volem acabar amb la discriminació abans haurem d'acabar amb aquesta idea absurda de que hi ha coses naturals i coses antinaturals. Els etòlegs consideren que hi ha unes 1.500 espècies animals que mostren comportaments homosexuals. Si tenim en compte que només una, l'ésser humà, té comportaments homòfobs, la pregunta que se'ns planteja és evident: quin dels dos comportaments és antinatural?

Fonts:

1. L'assassinat de David Kato, condemnat junt amb 100 persones més per un diari homòfob ugandès: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Asesinado/activista/gay/Uganda/despues/periodico/publicara/lista/homosexuales/colgar/elpepusoc/20110127elpepusoc_5/Tes
2. Projecte de llei antihomosexual a Uganda: http://es.wikipedia.org/wiki/Proyecto_de_ley_antihomosexual_de_Uganda
3. LGBT: http://ca.wikipedia.org/wiki/LGBT
4. Declaració sobre orientació sexual i identitat de gènere de les Nacions Unides: http://www.oas.org/dil/esp/orientacion_sexual_Declaracion_ONU.pdf
5. La informació sobre legislació l'hem tret del web SodomyLaws, de l'associació internacional ILGA i de diversos diaris: http://www.sodomylaws.org  y  http://ilga.org/ilga/es/index.html
6. Article sobre l'homosexualitat animal: http://www.news-medical.net/news/2006/10/23/20718.aspx

Jo no sóc racista, però...

És evident que el racisme es fonamenta en la ignorància i que només combatent la ignorància es pot acabar amb el racisme. En els últims anys a Europa hi proliferen els partits obertament racistes i ho fan gràcies a la ignorància dels seus votants, que accepten raonaments que no tenen res de raonables. I no només perquè aquests discursos fomentin l'odi i l'exclusió sinó perquè, a més a més, es construeixen sobre premisses falses. En general, tenen un discurs basat en rumors falsos que la gent es creu perquè se'ls vol creure, perquè és més còmode pensar que tots els teus problemes són culpa de la immigració i que n'hi hauria prou amb expulsar els immigrants perquè tot funcionés meravellosament bé.
Per sort, hi ha qui es dedica a combatre aquests rumors per tal de desarmar el racisme. Una de les bones pràctiques més interessants que s'han fet en aquest sentit és una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona: l'Agència Antirumors. Des del seu web es dediquen a combatre els rumors més estesos sobre "els mals que provoca la immigració", i ho fan amb dades a la mà i mitjançant arguments contundents que no es basen en qüestions morals sinó en demostrar que les idees preconcebudes que sovint tenim en contra de la immigració estan construïdes sobre premisses absolutament falses.
Alguns exemples de rumors que la pàgina desmenteix:
"Ens estan envaint"
"Copen els ajuts socials"
"No paguen impostos"
"Abusen dels serveis sanitaris i col·lapsen les urgències"
"Els seus comerços poden obrir a qualsevol hora"
"Estem perdent la identitat"
A part d'aquest corpus d'arguments, la xarxa disposa de cursos per formar "agents antirumors" (el març del 2011 ja havien fet el curs més de 250 persones), un manual per combatre rumors i estereotips i un còmic antirumors il·lustrat per Gallardo. 
Amb la crisi actual els arguments demagògics en contra de la immigració ja no són només patrimoni dels partits obertament racistes, sinó que comencen a sentir-se en partits que tradicionalment no jugaven aquest tipus de joc brut. Arguments com aquell amb què el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen va convertir-se en la tercera força política a França ("a França tenim dos milions d'aturats i dos milions d'immigrants; fem fora els immigrants i hi haurà feina per a tothom") apareixen als mitjans de comunicació i a les converses de cafè cada cop amb més freqüència. Campanyes antirumors com aquesta són molt positives perquè donen arguments sòlids als ciutadans per desmuntar tota aquesta demagògia, i és molt interessant que surtin de les administracions públiques i no només d'ONG i activistes pels drets humans: la lluita contra el racisme és una lluita en favor de la democràcia i la convivència, i tots, començant pels nostres representants polítics, hi hem de prendre un paper actiu.

Fonts:

1. Agència Antirumors de Barcelona: www.bcnantirumors.cat
2. Alguns exemples de rumors desmentits a la pàgina: http://bcnantirumors.cat/page/rumors
3. Un video amb dades sobre immigrants i estat del benestar fet per l'Agència: http://www.youtube.com/watch?v=fQUW4DhF4hA&feature=related   
4. El còmic de Gallardo: http://www.bcnantirumors.cat/sites/default/files/Comic%20convivencia_BlancaRositaBCN_1.pdf

El sufragi femení a Occident

Quan es parla del sufragi femení sempre se citen països com l'Aràbia Saudita o Brunei, on les dones no poden votar. És veritat, hi ha països en què les dones no poden participar en cap tipus d'elecció, i això és repugnant (hi ha un munt de països en què no hi poden participar ni homes ni dones, però això ho deixarem per un altre post). Però també és veritat que sovint es parla d'aquests països com si, democràticament parlant, estiguessin a anys llum de nosaltres. I potser cal donar un cop d'ull al sufragi femení de les democràcies occidentals per veure que, de fet, no és una cosa tan antiga i arrelada com ens sembla.
Per començar, només hi ha tres països (Nova Zelanda, Austràlia i Finlàndia) on les dones faci més d'un segle que poden votar. I no massa més d'un segle: a Nova Zelanda van poder votar des de 1893, però no es podien presentar per ser escollides. No és fins al 1902 a Austràlia del sud i el 1903 a Tasmània que les dones poden participar activament en unes eleccions per primera vegada. La resta de democràcies occidentals s'hi van anar afegint més tard; entre els últims, Liechtenstein, que va acceptar el vot femení el 1984 i Suïssa, que va atorgar el vot a les dones el 1971, després que el 1959 una votació popular tombés, amb dos terços dels electors masculins en contra, una llei de l'any anterior que permetia votar a les dones.
Alguns d'aquests països, a més, fan una mica de trampes a l'hora de parlar del seu passat democràtic: els EUA i Sud-àfrica van legalitzar el vot de les dones el 1920 i 1930 respectivament, però fins el 1965 als EUA i el 1994 a Sud-àfrica només podien votar els blancs; a Espanya el sufragi femení es va regularitzar el 1931 (durant un dels dos brevíssims períodes de la història del país en què no ha governat un rei o un dictador), però després vam estar quasi 40 anys sense que ningú no pogués exercir aquest dret.
És evident que la carrera per la democràcia no va a la mateixa velocitat a tot el món, però és una il·lusió pretendre que les distàncies són més grans del que realment són. Encara ens queda molt camí per fer per poder-nos considerar països plenament democràtics, tant pel que fa a la profunditat de les actituds democràtiques com per la seva universalitat: sentim vergonya quan pensem que, al nostre país, no fa gaire les dones no tenien dret a vot, però  ¿sentirem algun dia vergonya en el futur quan recordem que el 2011 els immigrants no tenien dret a vot tot i formar part de la societat exactament igual que la resta? 

Fonts: 

1. El vot femení a l'Aràbia Saudita: http://au.news.yahoo.com/thewest/a/-/world/9090933/no-votes-for-women-in-saudi-municipal-elections/
2. Llista de països amb sufragi femení per ordre d'aprovació: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sufragi_femen%C3%AD#Llista_comparativa_de_pa.C3.AFsos_amb_sufragi_femen.C3.AD_.28per_ordre_d.27aprovaci.C3.B3.29
3. El vot de les dones a Suïssa: http://www.swissworld.org/es/poblacion/mujeres/sufragio_femenino/

Carrers amb nom de dona

Les ciutats i pobles de tot el món posen els noms dels seus carrers escollint-los entre llocs geogràfics, oficis o personalitats que hagin tingut alguna importància en la història política, econòmica, cultural, religiosa o militar de la ciutat o del país. Els criteris de selecció varien segons la  localitat, i també segons l'època en què s'escull el nom. A més, hi ha diverses sensibilitats segons el país. Això es fa evident quan viatges, per exemple, pel nord d'Europa, on és normal que els carrers tinguin nom de poetes, científics i músics. Al nostre país és més fàcil trobar noms de militars i de religiosos. Tot i així, el que és relativament comú a tot arreu és que els noms d'home superen sempre els noms de dona.
A Barcelona, per exemple, al nomenclàtor oficial hi apareixen actualment 1.907 noms d'home per només 306 noms de dona. Una dona per cada sis homes i mig.
A més, en els últims 10 anys només s'han incorporat 317 nous noms, dels quals aproximadament un quart són noms d'home i un quart noms de dona (la resta, localitats, països, etc.). A aquest pas, canviar aquestes proporcions ens portarà un parell de segles més. 

Fonts:

1. http://www.bcn.es/nomenclator/
2. http://cpnl.cat/noticies/3192/nou-diccionari-nomenclator-dels-carrers-de-barcelona