Mites sobre el càncer

Tot i que cada cop en sabem més coses, encara persisteixen una sèrie de mites i idees falses sobre el càncer entre els ciutadans de tot el món. Aquestes idees errònies dificulten les polítiques de prevenció i lluita contra la malaltia. Una enquesta molt recent de la secció catalana de l'Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) exposa algunes d'aquestes idees errònies entre els catalans. És molt probable que els coneixements sobre el càncer que tenim els catalans no siguin molt diferents als que tenen els ciutadans d'altres punts del planeta.

Us en fem cinc cèntims:

1-. Un 12% dels enquestats creuen que el càncer és una malaltia que es dóna només als països desenvolupats.
2.- Un 15% no sap que el càncer es pot prevenir. De fet, segons l'AECC entre el 75 i el 80% dels càncers es poden atribuir a factors externs que, en general, la persona pot modificar per disminuir el risc de desenvolupar un càncer.
3.- Un 13% considera que els sostenidors amb cèrcol de metall poden causar càncer de mama.
4.- Un 30% creu que els desodorants poden provocar càncer de mama.
5.- Un 10% considera que un cop fort pot produir un càncer.
6.- Hi ha un 22% de la població que no creu que l'excés de pes o una alimentació mal equilibrada tinguin cap relació amb el desenvolupament d' un càncer.
7.- Un 20% dels enquestats desconeix que l'activitat física és un factor que pot disminuir la probabilitat de tenir càncer.

Fonts:

1. Aquí podeu llegir l'estudi Mites del càncer fet per la secció catalana de l'Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC): https://www.aecc.es/Nosotros/Dondeestamos/Barcelona/Paginas/Mitesdelcancer.aspx

    
    
   
    
   

Sobre elfs, gnoms, dracs i fades

Paracels va ser un dels introductors del mètode científic als estudis de medicina i un dels responsables que aquesta ciència abandonés la teoria hipocràtica i escolàstica dels quatre humors i comencés a introduir els remeis químics i la cirurgia com a base de la medicina moderna. Però no totes les seves idees eren tan "científiques". Paracels també és autor d'un munt de llibres sobre màgia i alquímia, escrits en una època en què aquestes disciplines anaven de la mà de la química i la resta de ciències naturals. Un dels seus llibres més curiosos, publicat el 1566 (un quart de segle després de la seva mort), és el Llibre de les nimfes, els silfs, els pigmeus, les salamandres i la resta d'esperits, que descriu totes les criatures màgiques i ocultes que, suposadament, habiten el planeta: "ningú no ha de meravellar-se que puguin existir criatures com aquestes, perquè Déu és meravellós en les seves obres, que sol presentar de manera miraculosa" diu al primer capítol del llibre.
Creure en criatures impossibles no és, doncs, patrimoni exclusiu de mentalitats precientífiques i enemigues de la lògica, sinó que fins i tot alguns dels científics més importants de la història hi han cregut amb més o menys força. Isaac Newton, que ningú no dubta que és un dels grans científics de tots els temps, va dedicar molts esforços per tal que la Royal Society patrocinés un viatge als Alps suissos amb la intenció d'estudiar els dracs que, en aquell temps, es creia que hi habitaven. No era una idea exòtica: des de la publicació dels viatges alpins del naturalista Johann Jakob Scheuchzer la idea que als Alps hi vivien dracs i altres criatures antediluvianes estava molt estesa entre els científics de tota Europa.
A tots ens sembla que tenim clara on és la frontera entre el que existeix i el que no, entre la realitat i la superstició. Ens sembla que aquestes creences són coses del passat, d'un temps en què estaven tan esteses que fins i tot els grans savis hi creien. I que avui el que en queda només són algunes bosses de crèduls situades en països llunyans o bé entre gent poc il·lustrada. Però això no és veritat, i encara avui hi ha molta gent que defensa l'existència d'éssers màgics. Un exemple: una enquesta feta a Islàndia el 1995 deia que el 70% de la població creu en l'existència de la "gent amagada", que és com es coneixen els elfs, els gnoms i la resta de criatures mitològiques de l'illa. De la resta, un 23% no n'estava segur i un 1% no contestava, cosa que ens deixa amb només un 6% d'islandesos que nega l'existència d'elfs amagats en la natura del seu país. D'enquestes sobre aquest tema se n'han fet moltes (amb resultats força semblants), perquè els elfs són un element molt important del folklore d'Islàndia, un folklore molt més viu del que ens pensem. Al Ministeri de Transports islandès, per exemple, hi ha una persona encarregada de vigilar que els traçats previstos de les noves carreteres no passin pels llocs on la tradició diu que hi viuen elfs, per tal de no molestar-los. Us imagineu que el govern gallec tingués un departament de meigas?
No és fàcil, doncs, veure on és la frontera entre el que és cert i el que és superstició, sobretot si ets un dels qui creu en coses irreals. Però com saber si el que creus és irreal o no? L'escriptor Fernando Arrabal, parlant dels dracs dels Alps, va resumir molt bé aquest dilema: "Si Newton, que tenia el cervell més privilegiat de la nostra espècie, creia en dragons, en quins dragons dec estar creient jo sense adonar-me'n?".

Fonts:

1. Paracels: http://ca.wikipedia.org/wiki/Paracels
2. La teoria dels quatre humors: http://ca.wikipedia.org/wiki/Teoria_dels_humors
3. Extracte del Llibre de les nimfes, els silfs, els pigmeus, les salamandres i la resta d'esperits, de Paracels: http://www.elementos.buap.mx/num22/pdf/3.pdf
4. Els viatges de Scheuchzer als Alps buscant dracs: http://bedejournal.blogspot.com/2009/08/dragons-of-swiss-alps.html
5. Enquestes sobre elfs a Islàndia: http://en.wikipedia.org/wiki/Hulduf%C3%B3lk#Surveys
6. El documental Investigació sobre el món invisible de Jean Michel Roux, que va passar uns anys estudiant la creença dels islandesos en elfs i altres criatures sobrenaturals: http://www.youtube.com/watch?v=gRjatXe5bis
7. Les carreteres islandeses eviten els llocs on hi viuen elfs: http://www.datosfreak.org/datos/slug/Los-elfos-de-islandia/
8. L'escriptor Fernando Arrabal: http://ca.wikipedia.org/wiki/Fernando_Arrabal

    
   
   
    
 

Els vampirs i les matemàtiques

Els vampirs estan de moda. De fet, sempre ho han estat, com a mínim durant els últims 200 anys. Se'n fan llibres, pel·lícules i còmics; són un fenomen com els extraterrestres, els dracs o els superherois, una icona de la nostra civilització. El problema és que hi ha gent que creu que existeixen realment, o com a mínim no ho descarten. En casos com aquests, el millor és fer quatre números. Som-hi.
No sabem des de quan hi ha vampirs; alguns llibres i pel·lícules insinuen que en temps dels faraons ja n'hi havia, però per ser conservadors anirem a èpoques molt més recents: totes les llegendes estan d'acord en acceptar que a l'edat mitjana els castells perduts enmig de boscos centreeuropeus n'eren plens. Posem el 1200 com a any de naixement del primer vampir, una data molt tardana, perquè ningú no es queixi. Bé, al 1200 tenim el nostre primer vampir, volant de nit per sobre els nostres caps buscant un coll fresc per sopar. Segons la majoria de llegendes, quan un vampir mossega algú i es beu la seva sang, aquest mor i es converteix en vampir. El que no sabem és cada quan ha de menjar: cada nit, cada setmana, cada lluna plena? Seguim sent molt conservadors: imaginem que un vampir en té prou amb menjar un cop l'any, una xifra molt allunyada dels tres àpats diaris que necessitem la resta d'homínids per funcionar. Durant el primer any, el 1200, el nostre immortal vampir caça una víctima, se la beu i la converteix en vampir, o sigui que l'1 de gener del 1201 ja són dos vampirs que terroritzen la humanitat. Al cap d'un any ja seran 4, perquè se suposa que tots dos han de menjar per poder sobreviure. El 1204 seran 8, el 1205 seran 16, el 1206 seran 32. Cada any es multiplicarà per dos el nombre de vampirs, i cap al 1225, un quart de segle després, aquesta progressió exponencial haurà arribat als 16 milions de vampirs sobre una població total al planeta d'uns 450 milions d'habitants. Seguim. Nou anys més tard, el 1234, la població vampírica hauria arribat als 8.000 milions d'individus, un nombre superior als habitants que té el planeta a l'inici del segle XXI. Si seguíssim fins a l'actualitat, necessitaríem un bon ordinador per calcular-ho, i ens sortiria un nombre molt superior al de tots els grans de sorra del planeta junts. Amb aquestes dades queda clar que l'espècie vampírica és absolutament insostenible (encara més que la nostra), i això que no hem calculat què passaria si sopessin cada nit. Tenint en compte, tal com vam dir la setmana passada, que encara no hem aconseguit crear sang de forma artificial, els vampirs ho tenen bastant malament per existir. I és que som el que mengem.

 Ara, després de publicar aquest text contra els vampirs, aniré a posar unes cabeces d'all a la porta per si algun s'ho ha pres malament...

Fonts:

1. Una de les principals fonts clàssiques sobre vampirisme (en francès): http://books.google.com.co/books?id=uXAAAAAAMAAJ&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
2. La progressió exponencial: http://www.coyotes.es/ajedrez/imagenes/tablaGrande.gif
3. La donació de sang: http://www.donantdades.com/2011/01/que-corri-la-sang.html

El negoci de la superstició

Naturalment, cadascú és lliure de creure en el que vulgui. No només pel què fa a les preguntes més transcendents (què hi ha després de la mort, existeix algun ésser superior que ens hagi creat i esperi alguna cosa de nosaltres, té sentit la nostra existència, etc.) sinó també per coses més mundanes. Si algú vol creure que la Terra és plana, que hi ha extraterrestres entre nosaltres, que comprar loteria a la Bruixa d'or augmenta les possibilitats de guanyar el primer premi, que néixer sota el signe de Verge o de Capricorn influeix en el teu caràcter o que portar una pota de conill a la butxaca atrau la bona sort (al que la porta, és clar, al conill segur que no) no només té dret a fer-ho sinó que l'Estat i la resta de la societat ha de vetllar perquè aquest dret es respecti.
Però quan algú usa la superstició per enganyar als altres, per fer diners o sotmetre algú d'alguna manera, l'Estat ha de prendre part i posar límits. És un tema delicat perquè les creences són molt íntimes i perquè no sempre és possible falsar-les. Però hi ha casos evidents d'enganys que cal aturar perquè és evident que són mentida i poden arribar a fer molt mal. Fa cent anys, la revista The Lancet ja demanava una legislació en contra d'aquests timadors, però sembla que fins ara no ens hem començat a posar les piles: al Regne Unit han prohibit la publicitat d'un amulet perquè no està provat que garanteixi la protecció dels àngels, i la justícia australiana ha obligat a l'empresa Power Balance a publicar al seu web un anunci dient que els seus braçalets no tenen cap efecte comprovat científicament. 
Si els medicaments o els aliments han de passar controls estrictes per demostrar que el que diuen que contenen és cert i que els efectes que anuncien es compleixen, per què no ho han de fer la resta de productes?

Fonts:

1. Donant Dades sobre l'astrologia: http://www.donantdades.com/2010/07/latraccio-dels-astres-i-lastrologia.html
2. La revista The Lancet fa cent anys: http://blogs.elcorreo.com/magonia/2010/12/31/-the-lancet-pedia-hace-cien-anos-legislacion-contra-los
3. El cas de l'amulet dels àngels: http://blogs.elcorreo.com/magonia/2010/8/18/prohiben-reino-unido-publicidad-un-amuleto-porque-no
4. L'anunci de Power Balance: http://www.powerbalance.com/australia/CA
  

L'atracció dels astres i l'astrologia

Sempre hem cregut en coses rares. Des que som humans, la mateixa ànsia que ens ha portat a desenvolupar el pensament científic per contestar les nostres preguntes ens ha angoixat quan no hem trobat respostes, i aquesta angoixa l'hem substituït per explicacions mítiques i pseudocientífiques com la màgia, el tarot, els fantasmes, l'astrologia o la mitologia. A mida que el nostre coneixement del món ha avançat, algunes d'aquestes explicacions fantàstiques han anat desapareixent, com la creença que el tro és una mostra d'hostilitat d'una divinitat per alguna cosa que hem fet malament.
Però algunes d'aquestes creences segueixen incrustades en les nostres mentalitats, i sovint s'usa un llenguatge semblant al científic per guanyar legitimitat als ulls dels incauts.
Els astròlegs, per exemple, sovint parlen de la força que exerceixen els astres sobre nosaltres per justificar la seva influència en el nostre caràcter i les nostres vides, i per fer-ho parlen de l'atracció gravitatòria. Les Lleis de Newton se citen quasi tant en els llibres d'astrologia com en els d'astronomia.
Doncs bé, comprovem-ho. L'atracció gravitatòria de Mart, segons els astròlegs, és una d'aquestes forces que tenen tanta influència al moment del nostre naixement i que poden marcar les nostres vides per sempre. Mart és un planeta una mica més petit que la Terra, amb una massa de 6 x 10²³ kg i que es troba a una distància de 7,7 x 10¹⁰ metres de nosaltres. Així doncs (i seguint la llei de Newton que diu que dos cossos qualssevol de l'univers senten una atracció gravitatòria entre ells que serà més gran com més grans siguin els cossos i més petita com més lluny es trobin), Mart exerceix una força de 6,8 x 10-8 kg sobre una persona situada a la superfície de la Terra que pesi un centenar de kg. Curiosament, aquesta força és exactament la mateixa que exerciria una altra persona d'un centenar de kg que es trobés a un metre de distància, cosa que ens dóna un nou axioma per l'astrologia:
"Si la força gravitatòria de Mart exerceix alguna influència en el nostre caràcter a l'hora de néixer, la influència que exerceixi la força gravitatòria del cos d'una llevadora grassoneta que es trobi a menys d'un metre del nadó encara serà més gran. I la que exercirien les parets del quiròfan ja seria tan important que, segurament, afectaria per sempre el nostre caràcter."

 

Fonts:

1. Michael Shermer. Por qué creemos en cosas raras. Editorial Alba:
   http://www.albaeditorial.es/php/sl.php?shop.showprod&numusr=7455%2F1084&lang=1&m=Eur&ref=97884-84284222&fldr=0
   Una bona introducció als mecanismes que ens fan creure en pseudociències i creences sense cap fonament científic.
2. http://ca.wikipedia.org/wiki/Gravetat
3. Les dades de l'atracció de Mart i d'una persona de 100kg estan tretes de James S. Trefil. Un científico a la orilla del mar. Barcelona: Planeta, 1989, un llibre de divulgació científica que fa pedagogia sobre els diversos camps de la física mitjançant el que es pot veure i experimentar en qualsevol platja del planeta.
   http://es.wikipedia.org/wiki/Un_cient%C3%ADfico_a_la_orilla_del_mar
4. Una cita de Carl Sagan sobre els tocòlegs i l'astrologia:
   http://es.wikiquote.org/wiki/Carl_Sagan