Les llistes de llibres prohibits

Des que hi ha llibres hi ha tarats que els destrueixen. I fins i tot, tarats que destrueixen els seus autors perquè no en puguin escriure més ni difondre el que ja han escrit. La història de la destrucció de llibres és llarga i vergonyant, i hi ha molts estudiosos que s'han dedicat a recórrer aquest conjunt d'estupideses i barbaritats. Pels qui hi estiguin interessats, una bona introducció és la Historia universal de la destrucción de libros, de l'excèntric i curiosíssim historiador Fernando Báez. Hi trobareu els incendis que han patit les biblioteques d'Alexandria, Pèrgam, Babilònia, Roma, Grècia i la Xina, o la destrucció de llibres a Bagdad des de la invasió de Genguis Khan fins a la de George Bush, passant per la crema de llibres (i d'autors) durant la Contrareforma.
Però a banda de la destrucció, una altra manera (més subtil però igualment pràctica) d'evitar que es llegeixi un llibre és prohibir la seva lectura incloent-lo en una llista de llibres prohibits. De totes les llistes que s'han fet fins ara la més coneguda és, sens dubte, l'Index librorum prohibitorum, el llistat de llibres prohibits de l'Església catòlica. No és un llistat medieval, com s'acostuma a dir, sinó que es va començar a publicar durant el Concili de Trento, l'any 1559. Per què no s'havia fet abans? Bé, de llibres prohibits per l'Església ja n'hi havia hagut, però segurament no calia una llista perquè fins a l'expansió de la impremta tampoc no hi havia tants llibres ni tanta gent que els pogués llegir. A més, la idea original d'aquest llistat era frenar la divulgació de la Reforma protestant que en aquells anys s'expandia per Europa, motiu pel qual es va fer el concili.
Un altre equívoc sobre l'Índex: en realitat no incloïa tots els llibres que l'Església considerava que no s'havien de llegir, sinó només aquells en què hi havia la possibilitat que els lectors no s'adonessin que eren contraris a la doctrina de l'Església. Els llibres dels autors ateus o hostils al catolicisme eren bandejats ipso facto, sense necessitat de ser inclosos a l'Índex. El 1948, quan es va publicar l'última edició, hi havia 4000 títols a l'Índex. Una ullada al llistat (teniu el link al final) dóna una idea del tipus de llibres que hi havia: bona part de les grans novel·les del segle XIX hi són representades. Els motius? Sexe explícit (o el que els redactors de l'Índex consideraven sexe explícit, però que els adolescents d'avui considerarien carícies infantils per avorrir les cabres), comportaments no del tot cristians dels protagonistes, idees polítiques "equivocades", etc. Durant uns anys i fins el 1961 encara es van anar afegint llibres al llistat, però el 1966 es va abandonar definitivament.
Vist això, sembla que els llistats de llibres prohibits siguin cosa del passat... però no és ben bé així. Un exemple: en aquesta web d'exmembres de l'Opus Dei hi ha un llistat dels llibres prohibits per la prelatura, amb codis segons si el llibre es pot llegir sense problemes, amb permís especial de la delegació o està absolutament prohibit i només es pot llegir amb un permís del pare prelat. A més, inclou una sèrie de fitxes de lectura d'uns quants centenars de llibres, prohibits o no, sobre els aspectes morals i doctrinals de cada un d'ells. No sé si tenen algun efecte entre els fidels, però en mi sí: gràcies a aquests centenars de fitxes he passat dues apassionants nits en blanc.
De totes maneres, hi ha casos molt més greus que aquest ja que, en definitiva, a l'Opus Dei hi entra qui vol i qualsevol és lliure d'abandonar-lo quan li vingui de gust. Però quan la censura prové de les administracions públiques, fins i tot de les de països democràtics, la cosa canvia. D'exemples n'hi ha molts, com ara els que podeu veure en aquest mapa dels EUA en el qual l'American Library Association (ALA) ha marcat 348 casos de llibres prohibits per ajuntaments, biblioteques públiques, consells escolars, etc. Els motius són diversos, però abunden els casos de llibres prohibits per presentar personatges homosexuals o ateus. D'altres, tenen motius més "raonables": contenen comentaris racistes o sexistes. Però amb aquest criteri, bona part de les grans obres de la literatura universal haurien de ser prohibides. És absurd, i cap llibre hauria de ser prohibit per més fastigós que ens sembli el seu contingut. Seguint aquest raonament, l'ALA va crear, el 1982, la Setmana dels Llibres Prohibits, que se celebra cada any als Estats Units i que té com a objectiu donar veu i presència als llibres que, per una raó o una altra, han estat prohibits. I és que, com diu el lingüista Noam Chomsky, "si no creiem en la llibertat d'expressió per a les persones que menyspreem, no creiem en ella en absolut".

Fonts:

1. Fernando BAEZ. Historia universal de la destrucción de libros: http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/8996/Historia_universal_de_la_destruccion_de_los_libros
2. L'última versió de l'Index librorum prohibitorum, de 1948: http://www.cvm.qc.ca/gconti/905/BABEL/Index%20Librorum%20Prohibitorum-1948.htm
3. El Concili de Trento on es va aprovar l'Índex i altres mesures contrareformistes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Concili_de_Trento
4. La Reforma protestant: http://ca.wikipedia.org/wiki/Reforma_Protestant
5. Els llistats de llibres prohibits de l'Opus Dei: http://www.opus-info.org/index.php?title=%C3%8Dndice_de_libros_prohibidos
6. Mapa de llibres prohibits als EUA: http://maps.google.com/maps/ms?ie=UTF8&hl=en&oe=UTF8&source=embed&t=h&msa=0&msid=112317617303679724608.00047051ed493efec0bb8&ll=38.68551,-96.503906&spn=32.757579,56.25&z=4
7. Web de l'American Library Association: http://www.ala.org/advocacy/banned
8. La Setmana dels Llibres Prohibits: http://www.bannedbooksweek.org/

   
    
    
    

El ciberactivisme i la Twitter revolution

Durant la sèrie de revoltes als països del Magrib i l'Orient Mitjà que va començar amb la immolació de Mohamed Bouazizi a Tunísia el desembre del 2010 i que coneixem com a Primavera Àrab, les noves tecnologies hi van tenir un paper fonamental. Els historiadors del futur jutjaran quin va ser exactament aquest paper i si va ser determinant o no, però en tot cas és evident que bona part de les mobilitzacions es van canalitzar a través del Twitter, el Facebook i els blogs personals d'un munt d'activistes. No era la primera vegada, ni molt menys, que Internet, les xarxes socials i els telèfons mòbils apareixien en les manifestacions populars: ja havien aparegut durant les revoltes del 2009 posteriors a les eleccions presidencials de l'Iran o les eleccions parlamentàries de Moldàvia, durant les revoltes del mateix any a Xinjiang, a l'oest de la Xina o fins i tot, per posar un cas més proper, durant les manifestacions d'indignació contra la manipulació informativa després dels atemptats del 2004 a Madrid, que van ser convocades i seguides per sms i que, sense aquest canal de comunicació, probablement no haurien tingut tanta importància. Però ha estat durant les revoltes àrabs que la societat ha pres consciència del paper fonamental que poden jugar aquestes eines en el món de l'activisme.
Entre els teòrics del tema no hi ha consens sobre si realment aquestes eines juguen un paper tan important com diuen els ciberutòpics o per contra, com sostenen els ciberescèptics, tot això s'ha magnificat molt. És un debat que durarà anys i que donarà feina als sociòlegs i politòlegs del futur. Però sí que hi ha una cosa clara: les noves tecnologies cada cop estan més presents en els moviments socials i tenen un paper més actiu en qualsevol tipus d'activisme.
I no només en els grans esdeveniments històrics (el que el professor Evgeny Morozov, un dels ciberescèptics més influents, va batejar amb el nom de "revoltes Twitter" en un famós article al seu blog). Al món hi ha milers de ciberactivistes que fan servir les eines informàtiques per fer arribar el seu missatge, coordinar campanyes o, senzillament, mantenir-se en contacte amb altres activistes. D'aquest tipus d'activistes n'hi ha a tot arreu, però on prenen més importància és en països on la repressió contra la llibertat d'expressió és major i on els drets democràtics estan més qüestionats. Quan l'exèrcit o la policia impedeix als manifestants sortir al carrer, sempre els queda l'altra plaça pública: Internet. Un exemple molt clar és el de l'Arabia Saudita, on la major part dels bloguers són dones que no tenen cap altre mitjà per expressar les seves queixes, com s'extreu d'un informe de Reporters sense fronteres (RSF). Naturalment, la repressió contra els ciberactivistes, tot i que sovint són més difícils de caçar que els activistes "analògics", també és cada cop més important. Segons les estimacions de RSF, en el que portem d'any 123 ciberactivistes han estat empresonats, 70 dels quals a la Xina. El segon país amb més internautes empresonats és l'Iran amb 20, seguit del Vietnam amb 17 i Síria amb 4. El creixement del ciberactivisme (i de la repressió) es pot veure clarament en aquestes dades: el 2010 al món es van empresonar 109 internautes contra els 123 d'aquest any, i el 2009 van ser 83, 58 el 2008, 50 el 2007... Creix la força del ciberactivisme i també la censura i la repressió. Les autoritats saudites, per exemple, admeten tenir bloquejades 400.000 webs, entre elles nombroses plataformes de blogs. La Xina té un exèrcit de 40.000 censors que es dediquen a rastrejar la xarxa buscant qualsevol acte de dissidència per bloquejar-lo. Al món, un de cada tres internautes no té accés lliure a la xarxa, segons dades de RSF.
Però Internet és un camp molt gran on és molt difícil posar-hi tanques, i és per això que els censors, cada cop més, prefereixen manipular els continguts que simplement tallar la connexió o bloquejar una web. Molts governs tenen equips d'agents que es dediquen a enterrar els missatges negatius contra el règim que troben a la xarxa sota milers de missatges positius presumiblement escrits per altres ciutadans. Probablement, aquest serà el camí de la censura i la repressió en el futur, perquè ha quedat clar que la censura pura i dura és ineficient: els ciberactivistes sempre trobaran un forat per on colar-se. Si us interessa el que s'està coent al món, busqueu als blogs i a les xarxes socials. I per començar, podeu donar un cop d'ull al nostre Twitter!

Fonts:

1. La primavera àrab: http://www.324.cat/especial/2094/altres/Revolta-al-mon-arab
2. Una bona manera d'introduir-se a la blogosfera dels països del Magreb i l'Orient mitjà és el blog de la periodista Lali Sandiumenge  Guerreros del Teclado: http://sajafia.blogspot.com (del 2007 a la Primavera Àrab) i http://blogs.lavanguardia.com/guerreros-del-teclado/ (els últims mesos)
3. El debat entre ciberutòpics i ciberescèptics: http://www.lanacion.com.ar/1356884-ciberutopicos-v-ciberescepticos
4. El post sobre la revolta a Moldàvia on es va encunyar el terme "revolta twitter": http://neteffect.foreignpolicy.com/posts/2009/04/07/moldovas_twitter_revolution
5. Informe Enemigos de Internet 2011 de Reporters Sense Fronteres (RSF): files.rsf-es.org/200000877-dcb20ddac0/RSF_ENEMIGOS_DE_INTERNET_2011.pdf
6. El baròmetre de la llibertat de premsa 2011 de RSF: http://es.rsf.org/
7. Un article de Donant dades sobre la censura a Internet: http://www.donantdades.com/2010/10/la-censura-internet.html
8. Article al diari Liberation (21/08/2011) sobre la censura a Internet a la Xina: http://www.liberation.fr/monde/01012357064-pekin-s-acharne-contre-les-microblogs
9. El Twitter de Donant dades:  https://twitter.com/#!/Donantdades
10. Article de Manuel Castells sobre les implicacions polítiques d'aquests moviments: http://www.lavanguardia.com/politica/20111022/54234096793/movimiento-y-politica.html

 
 
 

Islàndia i la llibertat de premsa

El 2008 Islàndia va patir una crisi financera que va col·lapsar bona part dels bancs i la moneda nacional i va destruir completament l'economia del país. Gràcies a algunes estratagemes legals, els bancs de l'illa van poder amagar l'estat dels seus comptes durant 4 mesos i evitar que es prenguessin mesures urgents, cosa que va empitjorar la situació. Per sort, una televisió local va filtrar la informació a la pàgina web Wikileaks i finalment es va saber tot.
Islàndia sempre ha estat un dels països més ben valorats del món pel que fa a la llibertat d'expressió, i ara el parlament de l'illa s'ha proposat convertir-se en un paradís periodístic internacional. Parlamentaris de diversos partits s'han interessat per la proposta de Wikileaks de crear una legislació que protegeixi la llibertat de premsa i estan treballant per promulgar una llei que reculli les bones pràctiques legislatives de cada país. La idea de fons és que hi ha força països que tenen bones lleis, però cap no les reuneix totes... fins ara.
Amb aquesta nova legislació, anomenada IMMI (Icelandic Modern Media Initiative), es vol crear un marc favorable pel periodisme d'investigació i la llibertat d'expressió amb la finalitat que diaris, televisions i pàgines web obrin una oficina a l'illa. Entre les noves mesures que s'adoptaran, es protegirà jurídicament les fonts, es protegiran els treballadors públics que trenquin el compromís de confidencialitat en casos extrems i d'interès públic i es donaran eines per lluitar contra el que s'anomena turisme de difamació, que consisteix en posar querelles per difamació en països on els resultats puguin ser favorables; a Islàndia es podrà apel·lar aquestes sentències independentment del país on s'hagin produït.
Moltes associacions de periodistes ja han valorat la mesura com a molt positiva. La Federació Espanyola de Sindicats de Periodistes, per exemple, ha dit que és el pas més important en defensa de la llibertat d'expressió que s'ha donat mai.

Fonts:

1. Wikileaks: http://ca.wikipedia.org/wiki/Wikileaks
2. Iniciativa del parlament islandès: http://www.immi.is/
3. Un article sobre la nova proposta de llei a Islàndia: http://www.presseurop.eu/es/content/article/193771-para-libertad-de-prensa-haga-clic-sobre-islandia
4. Sobre el turisme de difamació: http://en.wikipedia.org/wiki/Libel_tourism

     

La censura a Internet

clica sobre la imatge per ampliar-la

Com es pot veure al mapa, fet amb les dades de l'últim informe de Reporters Sense Fronteres, la major part de països del món promou algun tipus de censura a Internet. A banda dels 12 països que RSF anomena "els enemics d'Internet" (Aràbia Saudita, Birmània, Xina, Corea del Nord, Cuba, Egipte, Iran, Uzbekistan, Síria, Tunísia, Turkmenistan i Vietnam), n'hi ha molts que, tot i proclamar-se a favor de la llibertat d'expressió i en contra de qualsevol tipus de censura, posen restriccions a l'accés a la xarxa. Alguns d'ells, com Austràlia, estan sota el punt de mira de les organitzacions en contra de la censura per les lleis que preparen en aquest camp.
Hi ha internautes que aconsegueixen burlar la censura i accedir a pàgines web prohibides o publicar coses gràcies a les nombroses eines i programes existents, però sovint les penes per aquest tipus de delicte són tan greus que la majoria de gent no s'hi atreveix. Reporters Sense Fronteres té registrats més de 70 casos de persones que són a la presó per publicar algun comentari en contra del govern, sobretot a la Xina, el Vietnam i l'Iran. Sovint, els governs d'aquests països aconsegueixen descobrir els ciberdissidents gràcies a la col·laboració de les grans empreses del sector, que no tenen massa escrúpols en delatar-los a canvi que l'administració miri amb bons ulls el seu creixement.

Fonts:

1. Informe de RSF sobre la censura a Internet (pàgina 90 i següents): http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000191-9fd7aa0d1c/INFORME_2009_CATALA.pdf
2. Secció de la web de Reporters Sense Fronteres dedicat a Internet: http://en.rsf.org/internet.html
3. Pàgina web sobre la censura a Internet amb consells per burlar-la: http://en.cship.org/wiki/Main_Page
 

 

Periodistes assassinats

Segons l'últim informe anual de Reporters Sense Fronteres, 76 periodistes van ser assassinats l'any 2009 arreu del món, xifra que només inclou aquells casos en què l'organització sap del cert que el motiu de l'assassinat ha sigut la professió de la víctima. Ha sigut un any dolent, és cert, però no especialment: el 2008 van morir 60 periodistes i el 2007, el pitjor any de la dècada, 86. A més, 157 periodistes han hagut d'abandonar el país per por a ser agredits o empresonats i 570 mitjans de comunicació han patit la censura dels seus governs.
Amb l'excepció de Christian Poveda, periodista franco-espanyol assassinat al Salvador, a la resta de periodistes els han matat al seu propi país. El motiu principal és sempre el mateix: les guerres i les eleccions. Els llocs més perillosos també tendeixen a repetir-se en els últims anys (el Caucas rus, la franja de Gaza, Somàlia i Mèxic), tot i que aquest any el primer lloc és per les Filipines, on en un sol dia, el 23 de novembre, més de 30 periodistes van ser assassinats a Maguindanao, a l'illa de Mindanao, al sud del país. Una cinquantena d'homes armats, entre els quals hi havia dos policies i l'alcalde, fill del governador local, van assaltar un comboi de vehicles conduit per partidaris d'Esmael Mangudadatu, principal opositor al càrrec de governador. Hi va haver entre 57 i 64 morts, entre els quals 30 periodistes (34 segons algunes fonts), la dona i dues germanes del polític i fins i tot alguns testimonis que anaven en altres vehicles. 

Fonts:

1. Web de Reporters Sense Fronteres: http://www.rsf-es.org/
2. Informe anual de Reporters Sense Fronteres La llibertat de premsa al món 2009: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000191-9fd7aa0d1c/INFORME_2009_CATALA.pdf
3. Resum de l'informe: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000119-6e2d56f27d/BALANCE_ANUAL_2009.pdf
4. A la versió catalana de l'informe no hi apareixen comptabilitzats els morts de la matança de Maguindanao, a les Filipines. Podeu consultar la versió castellana: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000189-ea364eb304/INFORME_2009_CASTELLANO.pdf
5. Christian Poveda: http://joanfores.wordpress.com/2009/09/03/el-fotograf-christian-poveda-assassinat-a-el-salvador/
6. Matança de Maguindanao:  http://es.wikipedia.org/wiki/Matanza_de_Maguindanao