País ric, país sa?

Les retallades estan desmantellant el nostre sistema públic de salut, que fins no fa massa era considerat un dels més decents del món. Però el que fa que l'atenció sanitària d'un país sigui bona no és només una qüestió de pressupost, sinó de model: decidir qui té dret a ser atès i de quina manera.
No n'hi ha prou amb ser un país ric per tenir un bon sistema sanitari si bona part de la població no hi té accés. Al cap i a la fi, decidir quin model sanitari volem no depèn només dels diners que hi puguem destinar.
Un bon exemple d'aquesta afirmació és el cas dels Estats Units, que tot i ser el país del món que gasta més diners en salut té un sistema sanitari molt poc eficient, com es desprèn d'aquest article del doctor Juan Gérvas, membre de l'equip CESCA (dedicat a la investigació sobre l'assistència en atenció primària) i activista en favor de la sanitat pública . Donem un cop d'ull a les dades que presenta:

• Els EUA gasten un 18% del seu PIB en salut, mentre que la mitjana dels països desenvolupats de l'OCDE és del 9,5%. Afinant una mica més: els EUA gasten 8.233 dòlars anuals per càpita en sanitat mentre que el promig de l'OCDE és de 3.268. És el país del món que destina més recursos a la salut.
• Als EUA, ser ric no significa necessàriament tenir una bona cobertura mèdica. En un sistema sanitari absolutament privat i enfocat a treure el màxim rendiment econòmic de les prestacions que s'ofereixen, són freqüents els problemes de salut motivats per l'excés d'intervencions. Concretament, 250.000 persones moren cada any als Estats Units per culpa de l'activitat mèdica: és la tercera causa de mort al país.
• La mort de nadons en el seu primer dia de vida és el doble d'alta que a la Unió Europea: 11.300 nounats moren cada any als EUA per 5.800 a la UE. I això que, en nombres absoluts, neixen més nens a la UE que als EUA.
• La mortalitat de les dones per causa del part s'ha triplicat des de finals dels anys vuitanta. Només hi ha un altre país on hagi passat això: Zimbàbue. Més de la meitat d'aquestes morts serien evitables si tota la població tingués accés a l'atenció sanitària.

Fonts:

1. Les dades les hem extret d'un article del metge Juan Gérvas, membre de l'equip CESCA (dedicat a la investigació sobre l'assistència en atenció primària) i activista en favor de la sanitat pública. L'article és aquest: http://www.actasanitaria.com/opinion/el-mirador/articulo-the-best-health-care-in-the-world-las-mujeres-mueren-mas-jovenes-que-sus-madres-en-estados-unidos.html
2. L'OCDE: http://ca.wikipedia.org/wiki/Organitzaci%C3%B3_de_Cooperaci%C3%B3_i_Desenvolupament_Econ%C3%B2mic 
3. La resta de links els hem extret d'aquest article. Són aquests:

• Efectes de la iatrogènia als EUA: http://www.jhsph.edu/research/centers-and-institutes/johns-hopkins-primary-care-policy-center/Publications_PDFs/A154.pdf
• La mort de nadons als EUA: http://www.savethechildrenweb.org/SOWM-2013/#/7/zoomed
• La mortalitat de les dones per causa del part s'ha triplicat: http://www.amnestyusa.org/sites/default/files/pdfs/deadlydelivery.pdf
• La meitat d'aquestes morts serien evitables: http://www.arhp.org/publications-and-resources/contraception-journal/march-2011

     
    
    
     

Mites sobre el càncer

Tot i que cada cop en sabem més coses, encara persisteixen una sèrie de mites i idees falses sobre el càncer entre els ciutadans de tot el món. Aquestes idees errònies dificulten les polítiques de prevenció i lluita contra la malaltia. Una enquesta molt recent de la secció catalana de l'Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) exposa algunes d'aquestes idees errònies entre els catalans. És molt probable que els coneixements sobre el càncer que tenim els catalans no siguin molt diferents als que tenen els ciutadans d'altres punts del planeta.

Us en fem cinc cèntims:

1-. Un 12% dels enquestats creuen que el càncer és una malaltia que es dóna només als països desenvolupats.
2.- Un 15% no sap que el càncer es pot prevenir. De fet, segons l'AECC entre el 75 i el 80% dels càncers es poden atribuir a factors externs que, en general, la persona pot modificar per disminuir el risc de desenvolupar un càncer.
3.- Un 13% considera que els sostenidors amb cèrcol de metall poden causar càncer de mama.
4.- Un 30% creu que els desodorants poden provocar càncer de mama.
5.- Un 10% considera que un cop fort pot produir un càncer.
6.- Hi ha un 22% de la població que no creu que l'excés de pes o una alimentació mal equilibrada tinguin cap relació amb el desenvolupament d' un càncer.
7.- Un 20% dels enquestats desconeix que l'activitat física és un factor que pot disminuir la probabilitat de tenir càncer.

Fonts:

1. Aquí podeu llegir l'estudi Mites del càncer fet per la secció catalana de l'Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC): https://www.aecc.es/Nosotros/Dondeestamos/Barcelona/Paginas/Mitesdelcancer.aspx

    
    
   
    
   

Immigrants i sanitat

La pèrdua de drets sempre és un procés gradual. L'estat del benestar no es pot dinamitar de cop perquè la resposta ciutadana seria molt forta, però es pot anar desmuntant a poc a poc de manera que, al cap d'un temps, hagi desaparegut i ningú no sàpiga què ha passat exactament. Quan algú retalla un dret o un servei i anuncia la propera retallada, tendim a acceptar el que ha passat com a una batalla perduda i a fixar les nostres energies en les properes retallades... i ja ens han colat un gol. I així, de mica en mica, es va desmuntant el que ha costat tants anys de construir.

Com va anunciar el Govern fa uns dies, ara toca excloure els immigrants de la sanitat pública. Per què els immigrants? Doncs perquè no voten i perquè, a diferència dels nens, que tampoc no voten, són un col·lectiu que sempre ha despertat recels en una part de la població que sí que té dret a vot.
Per fer-ho, i per aconseguir el suport de part de la ciutadania a aquesta mesura tan injusta i perillosa, es fan servir els arguments de sempre: els immigrants copen la sanitat pública sense aportar res a canvi, bloquegen les urgències, disparen la despesa en medicaments, etc.
Són arguments estúpids i racistes. I ho són perquè es basen en premisses falses. I només calen quatre dades per entendre que són profundament injustos:
 

• Els immigrants van menys al metge que la resta de ciutadans. En un estudi sobre l'accés a la sanitat pública dels immigrants de la Comunitat de Madrid fet el 2009 es diu que 8 de cada 100 nacionals van a l'hospital cada any per només 5,8 immigrants de cada 100. 
• Els immigrants tenen un consum farmacèutic de 96,5 euros l'any mentre que la resta de ciutadans gasta 446,4 euros anuals, quasi cinc vegades més.
• L'únic servei mèdic on hi ha sobrerepresentació d'immigrants són les unitats de maternitat.  
• Només el 7,3% dels pacients que han passat pel quiròfan a Catalunya el 2009 eren immigrants, segons la Conselleria de Salut (mentre que el percentatge de població immigrant a Catalunya és del 15,7%). 
• L'ús de les urgències sanitàries per part dels immigrants és exactament el mateix que per part de la resta de ciutadans, segons un estudi de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.

L'exclusió dels immigrants de la sanitat pública és un pas més cap a la privatització dels drets i serveis. Després dels immigrants vindran els aturats ("qui no paga no pot tenir els mateixos drets!"), després els pensionistes ("hem de prioritzar els joves, i els vells són massa cars!") i després la resta.

Bona part d'aquestes dades les podeu trobar al web de la Xarxa Antirumors de Barcelona, una iniciativa molt interessant dedicada a rebatre els rumors més estesos contra la immigració i a qui vam dedicar un article fa uns mesos.

Fonts:

1. L'anunci de l'exclusió sanitària dels immigrants: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/04/24/actualidad/1335254687_707783.html
2. Estudi d'Ángel Alberquilla sobre la sanitat pública a la Comunitat de Madrid (2009) d'on hem tret algunes de les dades sobre immigració i sanitat: http://ep00.epimg.net/sociedad/imagenes/2012/04/24/actualidad/1335254687_707783_1335262552_sumario_grande.jpg
3. La immigració a Catalunya en xifres, monogràfic del butlletí de la Direcció General per a la Immigració, abril 2012: http://www20.gencat.cat/docs/bsf/05butlletins/03butlletiImmigracio/02immigracioenxifres/2012/num13/Links/xifres13.pdf
4.  La resta de dades les hem extret del web de la Xarxa Antirumors de Barcelona: http://www.bcnantirumors.cat/
5. Un article de Donant dades sobre l'Agència Antirumors de Barcelona: http://www.donantdades.com/2011/06/jo-no-soc-racista-pero.html

   
    
    
    

El mercat d'òrgans humans de Tondo

A principis dels anys 90, un rumor es va escampar arreu dels Estats Units. Una persona, normalment un home adult de classe alta, s'havia despertat en una habitació desconeguda d'hotel amb una gran cicatriu al costat del ventre i una nota on hi deia: "t'hem extret un ronyó; si vols viure, truca a l'hospital". Aquest rumor va córrer tant que, uns anys més tard, la policia de Nova Orleans es va veure obligada a desmentir-lo de forma oficial. Naturalment, es tractava d'una llegenda urbana.

Això no vol dir, però, que no es donin casos de robatoris d'òrgans en contra de la voluntat dels "donants", tot i que tenen una dimensió molt menor del que diuen les llegendes i alguns diaris sensacionalistes. No obstant això, hi ha casos provats, com el que va denunciar l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa del robatori de bebès a Ucraïna l'any 2005 o el denunciat per una monja espanyola a Moçambic.

Però a banda d'aquests casos relativament marginals, hi ha un altre mercat d'òrgans molt més estès i tàcitament permès. És el que passa a llocs com Tondo, un suburbi als afores de Manila, a les Filipines. Tondo és una de les àrees més pobres i superpoblades del planeta i alguns dels seus habitants, per sobreviure, han optat per vendre's un ronyó o una còrnia. Sally Gutiérrez, una directora espanyola de curtmetratges documentals, va rodar el 2009 un vídeo de 15 minuts amb entrevistes a alguns dels veïns del barri que havien cedit un òrgan a canvi d'entre 1.200 i 1.500 euros. Al documental, titulat Organ Market, es veu només una cara del negoci, la dels donants, però no apareixen els receptors ni els intermediaris, tot i que molts dels entrevistats expliquen que l'operació per extreure l'òrgan es va fer al Saint Luke's Hospital, el més important del país. És legal? Bé, tècnicament ho va deixar de ser el 2008, quan es va publicar una llei que prohibia el tràfic d'òrgans a les Filipines, però el documental és del 2009 i sembla que no ha canviat gran cosa. La pel·lícula es va rodar seguint unes investigadores de bioètica de la Universitat de les Filipines que pagaven un euro a cada donant a canvi de ser entrevistats. Al vídeo hi apareixen una dotzena de persones que han venut un ronyó o una còrnia, molts dels quals tenen greus problemes de salut; la dona d'un d'ells explica que els diners que van rebre amb prou feines cobreixen les medicines que s'ha de prendre el seu marit per tractar la insuficiència renal que pateix i que li impedeix fins i tot de caminar. Bona part dels entrevistats s'han gastat els diners en la compra d'un sidecar per poder treballar o bé en una casa de llautó nova, i uns quants fins i tot es consideren afortunats i exhorten a la gent del barri a fer-ho. Naturalment, hi haurà qui defensi aquest negoci pel fet que els donants ho fan voluntàriament i que ningú no els ha empès a desprendre's del seu òrgan, però qui ho faci no coneix el que és la pobresa extrema ni com de difícil és escapar de les seves mans, i no és capaç d'entendre que la necessitat pot portar fins a l'extrem de sentir-se afortunat en una situació tan horrible i inhumana.

Fonts:

1. Nota de la policia de Nova Orleans desmentint la llegenda urbana sobre el robatori de ronyons (1997): http://www.mardigrasday.com/police1.html
2. El tràfic d'òrgans d'Ucraïna: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/UE/confirma/robo/bebes/Ucrania/trafico/organos/elpporint/20050905elpepisoc_6/Tes
3. El tràfic d'òrgans a Moçambic: http://www.elmundo.es/elmundo/2007/03/04/solidaridad/1172981284.html
4. El districte de Tondo, a la ciutat de Manila, a les Filipines: http://es.wikipedia.org/wiki/Tondo_%28Filipinas%29
5. Sally Gutiérrez, la realitzadora del documental: http://www.hamacaonline.net/autor.php?id=84
6. Organ Market, documental de 15 minuts sobre el tràfic d'òrgans a Tondo: http://www.hamacaonline.net/obra.php?id=814
7. L'hospital Saint Luke, el més important de les Filipines, on es fan part de les extraccions: http://www.stluke.com.ph/
8. El març de 2008 es va aprovar una llei que il·legalitzava el tràfic d'òrgans a Filipines: http://archive.arabnews.com/?page=4&section=0&article=124049

   
   
   
    

La sida als països rics

El passat 5 de juny es van complir 30 anys de la primera diagnosi de la sida, tot i que des dels anys 60 ja hi havia casos als EUA de malalts afectats per aquest virus provinent de l'Àfrica. Des de llavors, més de 60 milions de persones han estat infectades pel virus, la meitat de les quals han mort per culpa seva. Actualment hi ha uns 37 milions de persones infectades pel VIH.
La lluita contra la sida ha fet grans passos endavant gràcies als medicaments antiretrovirals, però el seu cost elevat fa que només siguin aplicats generalitzadament als països rics. Al Tercer Món, la sida segueix sent una de les causes principals de mort. Segons un informe de l'ONU, en alguns països del sud del continent africà la malaltia afecta una de cada quatre persones i els medicaments no estan, ni molt menys, a l'abast de tothom. Universalitzar els tractaments, doncs, és la prioritat principal.
Als països rics els problemes són uns altres. Hi ha estudis que diuen que la qualitat de vida dels qui s'han infectat recentment amb el VIH és, gràcies a la medicació, força semblant a la dels no infectats i que amb l'aparició de nous medicaments aviat podran dur la mateixa vida que duien abans. Però per fer possible això no n'hi ha prou amb trobar medicaments que ataquin el VIH: cal atacar també els prejudicis de la societat que fan més difícil la vida dels seropositius.
Algunes dades: un informe de la Coordinadora Estatal de VIH CESIDA diu que un 30% de les persones enquestades (totes amb VIH) s'han vist excloses d'activitats socials, un 24,2% en el món laboral, un 68% en l'àmbit sanitari i a un 20,4% se'ls ha denegat alguna vegada un servei de salut. Per veure més concretament com és aquesta discriminació, donem un cop d'ull a un cas concret: l'accés a serveis financers.
Des que va aparèixer el virus moltes asseguradores, emparant-se en la llibertat contractual, s'han negat a oferir assegurances de vida i altres productes als clients amb VIH. Sense aquest tipus d'assegurança, els bancs els han denegat la concessió d'hipoteques i altres préstecs, i per tant s'han convertit en víctimes del virus més enllà de l'aspecte fisiològic. Com es pot veure en aquest informe, aquesta és una pràctica habitual en molts països (entre ells Espanya), i les reclamacions dels col·lectius d'afectats i de les associacions que defensen els seus drets s'han trobat sempre amb el mateix problema: la demanda de no discriminació, un dels drets constitucionals fonamentals, xoca amb la llibertat contractual de les asseguradores, que no tenen l'obligació d'oferir els seus serveis a ningú. Segurament aquest sigui un tema molt interessant per debatre a les facultats de dret, però fora de les aules és evident que es tracta d'una discriminació i que cal posar-hi fi. Alguns països han començat a legislar per evitar aquesta injustícia. Als EUA, que és el país que més ha debatut aquest tema, tenen una llei que declara els infectats pel VIH com a discapacitats que no poden ser discriminats. Però encara hi ha molta feina per fer i, de moment, la discriminació segueix i impedeix aquestes persones dur la mateixa vida que la resta de ciutadans.
En general, tendim a relacionar un col·lectiu amb les seves necessitats principals, oblidant la resta: els infectats pel VIH busquen una cura; els immigrants sense papers busquen regularitzar la seva situació; els aturats busquen feina; els sense llar busquen una casa. Però aquesta simplificació deixa de banda una evidència: les reclamacions d'urgència només són un primer pas; les necessitats d'una persona per viure plenament integrada en la societat no s'acaben aquí.

Fonts:

1. Article sobre la diagnosi de la sida: http://www.vilaweb.cat/noticia/3895391/20110606/ni-pneumonia-ni-cancer-sida.html
2. Amb la informació continguda en centenars d'estudis sobre el virus del VIH s'han pogut crear aquestes imatges espectaculars sobre el virus: http://visualscience.ru/en/illustrations/modelling/hiv/
3. Comptador de persones infectades pel VIH: http://www.unfpa.org/aids_clock/
4. Els antiretrovirals: http://ca.wikipedia.org/wiki/Antiretroviral
5. Informe d'ONUSIDA sobre l'estat de la qüestió: http://www.unaids.org/es/dataanalysis/epidemiology/2008reportontheglobalaidsepidemic/  
6. Un estudi sobre la normalització de l'esperança de vida dels infectats pel VIH:  http://www.aidsmap.com/Many-patients-diagnosed-with-HIV-today-will-have-normal-life-expectancies-European-studies-find/page/1437877/
7. L'informe de CESIDA: http://www.cesida.org/index.php?option=com_content&task=view&id=736&Itemid=1
8. Llibertat contractual: http://es.wikipedia.org/wiki/Libertad_de_contrataci%C3%B3n
9. Informe sobre l'accés a assegurances i hipoteques dels infectats pel VIH: http://www.cesida.org/images/stories/documentacion/informe%20CESIDA%20-%20Acceso%20servicios%20financieros.pdf
10. American with Disabilities Act  de 1990: http://es.wikipedia.org/wiki/Ley_sobre_Estadounidenses_con_Discapacidades_de_1990
11. Més informació sobre l'accés a assegurances de vida de les persones amb VIH: http://gtt-vih.org/actualizate/lo_mas_positivo/lmp48/la_injusta_legalidad_de_las_aseguradoras

Que corri la sang!

Una de cada deu persones que entra en un hospital necessita sang. Això és molta sang, sobretot tenint en compte que encara no hem après a fabricar-la artificialment ni n'hem trobat cap substitut i que la única manera de tenir sang per tots els pacients que en necessiten és la donació. Aquest cap de setmana s'ha celebrat la Marató de donació de sang de Barcelona, que cada any intenta incrementar les donacions i aparèixer als mitjans de comunicació. I és que la situació és crítica, no només ara sinó sempre: com es pot veure al web dels donants de sang de Catalunya, el dia abans de començar la marató només hi havia sang per quatre dies.
Algunes dades que cal saber sobre la donació:
- El procés és indolor, no hi ha cap risc de contagi de cap malaltia i no dura més d'un quart d'hora.
- Pots donar fins a quatre vegades l'any, amb dos mesos d'interval mínim entre donacions.
- Si dones sang a la primavera, estiu, tardor i hivern hauràs ajudat a salvar 12 vides.
- Pots donar sang tot l'any, segur que tens un centre de donació a prop. Consulta els webs de donació de sang de la teva zona.

Fonts:

1. Marató de donació de sang de Barcelona: http://www.quecorrilasang.org/
2. Pàgina dels donants de sang de Catalunya: http://www.donarsang.gencat.cat/index.html