Els CIE: camps de concentració al costat de casa

L'any 1985 es va aprovar a Espanya una llei d'estrangeria on es contemplava l'internament dels estrangers que no disposessin de papers en regla en algun tipus de centre que no tingués caràcter penitenciari. Amb la llei a la mà, els detinguts podien passar fins a 40 dies en aquests centres esperant el dia de l'expulsió del país.
El 1995, amb l'entrada en vigor dels acords de Schengen, es van construir per tot el continent una sèrie de Centres d'Internament d'Estrangers (CIE). Tot i que en el cas espanyol depenen del Ministeri de l'Interior, no hi ha cap informació oficial sobre el nombre de CIE que hi ha a l'Estat ni sobre quants detinguts hi passen cada any. Segons la campanya Stop CIES, duta a terme per l'ONG SOS Racisme i el Consell de la Joventut de Barcelona, a Europa hi ha 280 centres de detenció d'aquests, 11 dels quals a Espanya. A Barcelona n'hi ha un, a la Zona Franca. Ara, amb la nova legislació els interns hi poden passar fins a 60 dies.
Diverses organitzacions han denunciat que sovint els detinguts són maltractats, fins al punt que només al CIE de Zona Franca hi ha hagut quatre interns morts. El Ministeri de l'Interior ha atribuït les morts a causes naturals (i, en un cas, al suïcidi), però no hi ha cap manera de comprovar-ho. No hi ha control sobre l'activitat policial dins del centre, no hi ha memòries anuals, ni llistat de persones retingudes, ni memòria econòmica ni cap tipus d'informació pública. És a dir, és un camp de concentració per a persones que no han comès cap delicte (no tenir papers no és un delicte sinó una falta administrativa) i on no disposen de tots els seus drets.
A principis del 2012 diverses campanyes pel tancament d'aquests centres vergonyosos van aparèixer als mitjans. El Síndic de Greuges es va presentar al CIE de Zona Franca amb uns quants periodistes disposat a fer-ne una inspecció però no els van deixar entrar. Dies més tard, el Ministeri de l'Interior va permetre a uns quants periodistes entrar al centre i va començar una petita campanya per netejar la imatge dels CIE. El resultat és que, a partir d'ara, es diran CECE (Centres d'Estada Controlada d'Estrangers), que queda més fi. Però la resta continua igual i segueix sense haver-hi cap tipus de transparència.
La informació que ens arriba als ciutadans sobre l'existència dels CIE i sobre el que s'hi fa és poca, però no per això deixem de ser-ne còmplices. Són camps de concentració i estan a pocs quilòmetres de casa nostra.

Fonts:

1. Llei Orgànica 7/1985, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya: http://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1985-12767
2. Acords de Schengen: http://ca.wikipedia.org/wiki/Acords_de_Schengen
3. Informació del Ministeri d'Interior sobre els CIE: http://www.interior.gob.es/extranjeria-28/regimen-general-189/centro-de-internamiento-de-extranjeros-208?locale=es
4. Campanya Stop CIES de SOS Racisme i el Consell de la Joventut de Barcelona: http://stopcies.wordpress.com/que-son-els-cies/
5. Un jove mor al CIE de Zona Franca: http://www.lavanguardia.com/sucesos/20120107/54243703743/inmigrante-centro-internamiento.html
6. No tenir papers no és un delicte sinó una falta administrativa: http://www.papelesespana.com/documentacion/sin-papeles.html
7. Els periodistes entren al CIE de Zona Franca: http://www.elmundo.es/elmundo/2012/04/26/barcelona/1335425279.html
8. Canvien el nom dels CIE: http://www.abc.es/20120612/espana/abci-cies-anteproyecto-novedades-201206112037.html

     
    
    
    

Immigrants i sanitat

La pèrdua de drets sempre és un procés gradual. L'estat del benestar no es pot dinamitar de cop perquè la resposta ciutadana seria molt forta, però es pot anar desmuntant a poc a poc de manera que, al cap d'un temps, hagi desaparegut i ningú no sàpiga què ha passat exactament. Quan algú retalla un dret o un servei i anuncia la propera retallada, tendim a acceptar el que ha passat com a una batalla perduda i a fixar les nostres energies en les properes retallades... i ja ens han colat un gol. I així, de mica en mica, es va desmuntant el que ha costat tants anys de construir.

Com va anunciar el Govern fa uns dies, ara toca excloure els immigrants de la sanitat pública. Per què els immigrants? Doncs perquè no voten i perquè, a diferència dels nens, que tampoc no voten, són un col·lectiu que sempre ha despertat recels en una part de la població que sí que té dret a vot.
Per fer-ho, i per aconseguir el suport de part de la ciutadania a aquesta mesura tan injusta i perillosa, es fan servir els arguments de sempre: els immigrants copen la sanitat pública sense aportar res a canvi, bloquegen les urgències, disparen la despesa en medicaments, etc.
Són arguments estúpids i racistes. I ho són perquè es basen en premisses falses. I només calen quatre dades per entendre que són profundament injustos:
 

• Els immigrants van menys al metge que la resta de ciutadans. En un estudi sobre l'accés a la sanitat pública dels immigrants de la Comunitat de Madrid fet el 2009 es diu que 8 de cada 100 nacionals van a l'hospital cada any per només 5,8 immigrants de cada 100. 
• Els immigrants tenen un consum farmacèutic de 96,5 euros l'any mentre que la resta de ciutadans gasta 446,4 euros anuals, quasi cinc vegades més.
• L'únic servei mèdic on hi ha sobrerepresentació d'immigrants són les unitats de maternitat.  
• Només el 7,3% dels pacients que han passat pel quiròfan a Catalunya el 2009 eren immigrants, segons la Conselleria de Salut (mentre que el percentatge de població immigrant a Catalunya és del 15,7%). 
• L'ús de les urgències sanitàries per part dels immigrants és exactament el mateix que per part de la resta de ciutadans, segons un estudi de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.

L'exclusió dels immigrants de la sanitat pública és un pas més cap a la privatització dels drets i serveis. Després dels immigrants vindran els aturats ("qui no paga no pot tenir els mateixos drets!"), després els pensionistes ("hem de prioritzar els joves, i els vells són massa cars!") i després la resta.

Bona part d'aquestes dades les podeu trobar al web de la Xarxa Antirumors de Barcelona, una iniciativa molt interessant dedicada a rebatre els rumors més estesos contra la immigració i a qui vam dedicar un article fa uns mesos.

Fonts:

1. L'anunci de l'exclusió sanitària dels immigrants: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/04/24/actualidad/1335254687_707783.html
2. Estudi d'Ángel Alberquilla sobre la sanitat pública a la Comunitat de Madrid (2009) d'on hem tret algunes de les dades sobre immigració i sanitat: http://ep00.epimg.net/sociedad/imagenes/2012/04/24/actualidad/1335254687_707783_1335262552_sumario_grande.jpg
3. La immigració a Catalunya en xifres, monogràfic del butlletí de la Direcció General per a la Immigració, abril 2012: http://www20.gencat.cat/docs/bsf/05butlletins/03butlletiImmigracio/02immigracioenxifres/2012/num13/Links/xifres13.pdf
4.  La resta de dades les hem extret del web de la Xarxa Antirumors de Barcelona: http://www.bcnantirumors.cat/
5. Un article de Donant dades sobre l'Agència Antirumors de Barcelona: http://www.donantdades.com/2011/06/jo-no-soc-racista-pero.html

   
    
    
    

Treballar com un esclau

Quan diem que, al segle XXI, milions de persones (nens i adults) viuen com a esclaus no és una manera retòrica de parlar ni de referir-nos a les duríssimes condicions de treball que imperen en algunes zones del planeta. És literal. Tot i que una sèrie de tractats i convencions de les Nacions Unides (l'últim dels quals és la Convenció de 1956) prohibeixen l'esclavitud, encara hi ha un munt de llocs on es practica. Milions de persones són venudes com a objectes o se les obliga a treballar per salaris ínfims o sense salari i viuen a mercè dels seus "amos", tal com s'esforcen a explicar associacions com Anti-Slavery International, una organització que des del 1839 lluita contra l'esclavitud en qualsevol de les seves formes, des de l'esclavitud tradicional, on la persona literalment és una propietat personal d'algú, fins el treball forçat o l'explotació sexual de nens.
A diferència d'altres temes com la destrucció del medi ambient, amb l'esclavitud sempre ens sembla que no en tenim cap culpa, que passa molt lluny d'on vivim i que, per tant, poc hi podem fer. Però no és necessari tenir esclaus a casa per ser còmplice de l'esclavitud. N'hi ha prou amb consumir productes fabricats o cultivats per mà d'obra esclava per convertir-nos en còmplices d'aquesta barbàrie i posar el nostre granet de sorra perquè les coses segueixin igual. Si estàs en contra de l'esclavitud, comença per conèixer on i com es produeix tot el que compres i assegura't que el que consumeixes no participa d'aquesta injustícia. Per fer-ho, Anti-Slavery ha creat una eina molt pràctica: la campanya Products of Slavery. Si visiteu el seu web hi trobareu un mapa del món amb els països on es practica l'esclavitud i els productes en què aquesta pràctica hi pren part. Així, podreu saber que bona part dels cultivadors de pinyes del Brasil són nens d'entre 10 i 12 anys, i que el 20% no cobren cap salari. O que algunes empreses de la Xina que fabriquen calçat esportiu utilitzen presos forçats i no remunerats com a treballadors. O que a causa de la pobresa que hi ha a Burkina Faso, alguns nens són venuts per les famílies com a esclaus per treballar a les plantacions de cacau de Costa d'Ivori. O que l'Índia té el rècord de productes manufacturats per esclaus (18), i és un dels països on el treball forçós per tornar un deute està més estès.
Com a consumidors hem de prendre consciència que no vivim en una bombolla i que els nostres petits actes afecten, per bé o per mal, la vida de milers de persones. El nostre moneder és una arma molt poderosa i n'hem de ser conscients cada cop que l'obrim.

Fonts:

1. Convenció suplementària sobre l'abolició de l'esclavitud, el tràfic d'esclaus i les institucions i pràctiques anàlogues a l'esclavitud: http://white.oit.org.pe/spanish/260ameri/oitreg/activid/proyectos/ipec/documentos/conv_abol_esclav_trata.pdf
2. Web d'Anti-slavery: http://www.antislavery.org/spanish/default.aspx
3. La campanya Products of Slavery: http://www.productsofslavery.org/
4. Slavery Footprint, una web interessant sobre el tema: http://www.slaveryfootprint.org/

La sida als països rics

El passat 5 de juny es van complir 30 anys de la primera diagnosi de la sida, tot i que des dels anys 60 ja hi havia casos als EUA de malalts afectats per aquest virus provinent de l'Àfrica. Des de llavors, més de 60 milions de persones han estat infectades pel virus, la meitat de les quals han mort per culpa seva. Actualment hi ha uns 37 milions de persones infectades pel VIH.
La lluita contra la sida ha fet grans passos endavant gràcies als medicaments antiretrovirals, però el seu cost elevat fa que només siguin aplicats generalitzadament als països rics. Al Tercer Món, la sida segueix sent una de les causes principals de mort. Segons un informe de l'ONU, en alguns països del sud del continent africà la malaltia afecta una de cada quatre persones i els medicaments no estan, ni molt menys, a l'abast de tothom. Universalitzar els tractaments, doncs, és la prioritat principal.
Als països rics els problemes són uns altres. Hi ha estudis que diuen que la qualitat de vida dels qui s'han infectat recentment amb el VIH és, gràcies a la medicació, força semblant a la dels no infectats i que amb l'aparició de nous medicaments aviat podran dur la mateixa vida que duien abans. Però per fer possible això no n'hi ha prou amb trobar medicaments que ataquin el VIH: cal atacar també els prejudicis de la societat que fan més difícil la vida dels seropositius.
Algunes dades: un informe de la Coordinadora Estatal de VIH CESIDA diu que un 30% de les persones enquestades (totes amb VIH) s'han vist excloses d'activitats socials, un 24,2% en el món laboral, un 68% en l'àmbit sanitari i a un 20,4% se'ls ha denegat alguna vegada un servei de salut. Per veure més concretament com és aquesta discriminació, donem un cop d'ull a un cas concret: l'accés a serveis financers.
Des que va aparèixer el virus moltes asseguradores, emparant-se en la llibertat contractual, s'han negat a oferir assegurances de vida i altres productes als clients amb VIH. Sense aquest tipus d'assegurança, els bancs els han denegat la concessió d'hipoteques i altres préstecs, i per tant s'han convertit en víctimes del virus més enllà de l'aspecte fisiològic. Com es pot veure en aquest informe, aquesta és una pràctica habitual en molts països (entre ells Espanya), i les reclamacions dels col·lectius d'afectats i de les associacions que defensen els seus drets s'han trobat sempre amb el mateix problema: la demanda de no discriminació, un dels drets constitucionals fonamentals, xoca amb la llibertat contractual de les asseguradores, que no tenen l'obligació d'oferir els seus serveis a ningú. Segurament aquest sigui un tema molt interessant per debatre a les facultats de dret, però fora de les aules és evident que es tracta d'una discriminació i que cal posar-hi fi. Alguns països han començat a legislar per evitar aquesta injustícia. Als EUA, que és el país que més ha debatut aquest tema, tenen una llei que declara els infectats pel VIH com a discapacitats que no poden ser discriminats. Però encara hi ha molta feina per fer i, de moment, la discriminació segueix i impedeix aquestes persones dur la mateixa vida que la resta de ciutadans.
En general, tendim a relacionar un col·lectiu amb les seves necessitats principals, oblidant la resta: els infectats pel VIH busquen una cura; els immigrants sense papers busquen regularitzar la seva situació; els aturats busquen feina; els sense llar busquen una casa. Però aquesta simplificació deixa de banda una evidència: les reclamacions d'urgència només són un primer pas; les necessitats d'una persona per viure plenament integrada en la societat no s'acaben aquí.

Fonts:

1. Article sobre la diagnosi de la sida: http://www.vilaweb.cat/noticia/3895391/20110606/ni-pneumonia-ni-cancer-sida.html
2. Amb la informació continguda en centenars d'estudis sobre el virus del VIH s'han pogut crear aquestes imatges espectaculars sobre el virus: http://visualscience.ru/en/illustrations/modelling/hiv/
3. Comptador de persones infectades pel VIH: http://www.unfpa.org/aids_clock/
4. Els antiretrovirals: http://ca.wikipedia.org/wiki/Antiretroviral
5. Informe d'ONUSIDA sobre l'estat de la qüestió: http://www.unaids.org/es/dataanalysis/epidemiology/2008reportontheglobalaidsepidemic/  
6. Un estudi sobre la normalització de l'esperança de vida dels infectats pel VIH:  http://www.aidsmap.com/Many-patients-diagnosed-with-HIV-today-will-have-normal-life-expectancies-European-studies-find/page/1437877/
7. L'informe de CESIDA: http://www.cesida.org/index.php?option=com_content&task=view&id=736&Itemid=1
8. Llibertat contractual: http://es.wikipedia.org/wiki/Libertad_de_contrataci%C3%B3n
9. Informe sobre l'accés a assegurances i hipoteques dels infectats pel VIH: http://www.cesida.org/images/stories/documentacion/informe%20CESIDA%20-%20Acceso%20servicios%20financieros.pdf
10. American with Disabilities Act  de 1990: http://es.wikipedia.org/wiki/Ley_sobre_Estadounidenses_con_Discapacidades_de_1990
11. Més informació sobre l'accés a assegurances de vida de les persones amb VIH: http://gtt-vih.org/actualizate/lo_mas_positivo/lmp48/la_injusta_legalidad_de_las_aseguradoras

Estrangers i immigrants

Si donem un cop d'ull als mitjans de comunicació (siguin de la tendència que siguin) queda clar que les persones que viuen al nostre país però han nascut en un altre lloc poden ser de dos tipus: estrangers o immigrants. Quan es parla de marroquins, equatorians o senegalesos, per exemple, no són mai estrangers, són immigrants. I quan es parla de francesos, australians o japonesos no són mai immigrants, són estrangers. Només hi ha una possibilitat que els qui provenen de països pobres es converteixin en estrangers: que siguin milionaris. Els futbolistes, naturalment, pertanyen als estrangers sempre que juguin a primera divisió.
Si ens fixem en les lleis que afecten al col·lectiu (o als dos col·lectius, per ser més exactes), veurem que aquesta discriminació es dóna des de la mateixa frontera. Segons un Decret publicat l'11 de maig del 2007, els estrangers que vulguin entrar al país han d'acreditar que disposen d'una quantitat mínima diària de diners per fer front a les seves despeses. El més graciós (per dir-ho d'alguna manera) és que el decret estipula que aquesta quantitat ha de ser com a mínim del 10% del salari mínim interprofessional per a cada dia d'estada. Dit d'una altra manera: si el salari mínim a Espanya l'any 2011 és de 641,40€ mensuals, els estrangers que vulguin entrar hauran d'acreditar que disposen de 64,14€ per persona i dia. Al mes, són 1924,20€. I si es tracta d'una família de 4 membres, necessitaran 256,56€ diaris, que al mes són 7696,80€.
Desconec l'estat de les finances dels lectors de Donant Dades, però com diu el periodista Javier Galparsoro, a la majoria dels qui vivim aquí no ens deixarien entrar si ens apliquessin aquesta llei.

Fonts:

1. Decret de l'11 de maig de 2007 sobre els mitjans econòmics que han d'acreditar els estrangers per entrar a Espanya: http://www.boe.es/boe/dias/2007/05/11/pdfs/A20390-20391.pdf
2. El Salari Mínim Interprofessional del 2011: http://www.ceo.es/pdf/es/ultima-hora/SMI.pdf
3. Article de Javier Galparsoro a Periodismo humano sobre el decret: http://conpapeles.periodismohumano.com/2010/05/10/algunos-espanoles-tendriamos-que-irnos/

 

Que corri la sang!

Una de cada deu persones que entra en un hospital necessita sang. Això és molta sang, sobretot tenint en compte que encara no hem après a fabricar-la artificialment ni n'hem trobat cap substitut i que la única manera de tenir sang per tots els pacients que en necessiten és la donació. Aquest cap de setmana s'ha celebrat la Marató de donació de sang de Barcelona, que cada any intenta incrementar les donacions i aparèixer als mitjans de comunicació. I és que la situació és crítica, no només ara sinó sempre: com es pot veure al web dels donants de sang de Catalunya, el dia abans de començar la marató només hi havia sang per quatre dies.
Algunes dades que cal saber sobre la donació:
- El procés és indolor, no hi ha cap risc de contagi de cap malaltia i no dura més d'un quart d'hora.
- Pots donar fins a quatre vegades l'any, amb dos mesos d'interval mínim entre donacions.
- Si dones sang a la primavera, estiu, tardor i hivern hauràs ajudat a salvar 12 vides.
- Pots donar sang tot l'any, segur que tens un centre de donació a prop. Consulta els webs de donació de sang de la teva zona.

Fonts:

1. Marató de donació de sang de Barcelona: http://www.quecorrilasang.org/
2. Pàgina dels donants de sang de Catalunya: http://www.donarsang.gencat.cat/index.html
  

 

 

Els Objectius del Mil·lenni

Som la primera generació que pot acabar amb la pobresa extrema. Tenim els mitjans per fer-ho i, per primera vegada, comencem a tenir voluntat política per tirar-ho endavant. Amb aquesta idea al cap es va celebrar el setembre del 2000 a la ciutat de Nova York la Cimera del Mil·lenni, on representants de 189 estats van signar la Declaració del Mil·lenni, un text que establia les prioritats de desenvolupament humà pels propers anys. En aquesta declaració es parla de pau, de dignitat humana i d'eradicació de la pobresa, i s'estableixen vuit objectius concrets, set dels quals cal complir abans del 2015. Els Objectius del Mil·lenni són:
   
1. Eradicar la pobresa extrema i la fam
2. Universalitzar l'ensenyament primari
3. Promoure la igualtat de gèneres i l'autonomia de la dona
4. Reduir la mortalitat infantil
5. Millorar la salut materna
6. Combatre el VIH, la malària i altres malalties epidèmiques
7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient
8. Crear una aliança mundial pel desenvolupament

Encara estem molt lluny d'aconseguir-ho, i en algun dels objectius fins i tot hem retrocedit durant els deu anys que han passat des de la signatura. Però encara hi som a temps, i hem d'exigir als nostres governs que posin els Objectius del Mil·lenni a dalt de tot de la seva llista de prioritats i que els compleixin. Sense excuses.

Fonts:

1. 189 és una proporció molt elevada dels estats del món: http://www.donantdades.com/2010/07/quants-paisos-hi-ha-al-mon.html
2. Declaració del Mil·lenni: http://www.un.org/spanish/millenniumgoals/ares552.html
3. Els Objectius del Mil·lenni: http://www.un.org/spanish/millenniumgoals/index.shtml
4. Situació actual dels ODM: http://www.intermonoxfam.org/ca/page.asp?id=2600
5. Campanya Sense Excuses 2015: http://www.senseexcuses2015.org/
  

 

Terratrèmols a Barcelona

Quan es produeix un terratrèmol en algun punt del planeta la primera dada que ens arriba és la magnitud, que es pot mesurar amb l'escala de Mercalli, que quantifica la intensitat basant-se en els danys materials, o amb l'escala de Richter, que mesura l'energia alliberada. Naturalment, en el caos de les primeres hores es fa molt difícil saber quantes persones han perdut la vida i quin és l'estat de les ciutats i pobles properes a l'epicentre, i és per això que la dada de la magnitud pren tanta importància.
Però la magnitud no sempre és la dada més fiable per saber si el terratrèmol ha estat molt destructiu o no. A principis d'any a Xile hi va haver un terratrèmol de magnitud 9,2 a l'escala de Richter, un dels terratrèmols més importants dels últims segles. Hi van morir més de 700 persones i molts pobles i ciutats van ser devastats. Un mes i mig abans, a Haití, hi havia hagut un altre terratrèmol de 7 graus en l'escala de Richter que va causar 200.000 morts i va destruir bona part del país. Per fer-nos una idea de la potència dels dos terratrèmols hem de tenir en compte que la progressió de l'escala de Richter no és lineal, i que per tant, tot i que només tinguessin 2,2 graus de diferència, el terratrèmol de Xile va ser 65 vegades més fort que el d'Haití.
Què determina, doncs, la gravetat d'un terratrèmol? Hi ha dos factors, a part de la magnitud, que cal tenir en compte. El primer és la resposta que es dóna a l'emergència: si hi ha hospitals preparats, protecció civil o altres organismes entrenats per rescatar i assistir les víctimes, possibilitat de desplaçar ràpidament material mèdic, menjar, aigua potable, etc. El segon és la previsió en la construcció dels edificis, carreteres i infraestructures. Aquests dos factors són els que van marcar la diferència entre Xile i Haití. Mentre els xilens, acostumats als terratrèmols (el més important registrat mai en la història de la humanitat, de 9,5 graus en l'escala de Richter, també va ser a Xile, el 1960) han adaptat bona part dels seus edificis als terratrèmols, a Haití les construccions tradicionals en fusta de palma (més lleugeres i flexibles) han estat substituïdes per edificis moderns fets amb materials de mala qualitat. Algunes zones del món amb força moviments sísmics, com Xile, el Japó o la costa oest dels EUA, estan més preparades per patir terratrèmols.
I Barcelona? Què passaria si hi hagués un terratrèmol d'aquests a Barcelona? És probable que la resposta fos bastant eficient, però el capítol de la prevenció no el portem tan bé. Pocs edificis a la nostra ciutat estan preparats per patir un sisme important, i n'hi ha molts que s'aguanten recolzant-se en les mitgeres de l'edifici del costat, especialment els edificis antics. Un terratrèmol com el de Xile podria destruir bona part de la ciutat.  
I és que tot i que el nostre país no sigui una zona d'alt risc, les mesures antisísmiques no són les adequades. No fa pas tant, el 1755, un terratrèmol de 9 graus en l'escala de Richter va destruir Lisboa completament. Van morir entre 60.000 i 100.000 persones, un terç de la població.
Sovint pensem que aquestes coses només passen lluny d'aquí i que nosaltres estem millor preparats...

Fonts:

1. Cada dia es produeixen terratrèmols. En aquest web podeu veure els últims: http://www.iris.edu/seismon/
2. Escala de Richter: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_Richter
3. Escala de Mercalli: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_de_Mercalli
4. Anàlisi del terratrèmol d'Haití d'un sismòleg: http://www.ca.globaltalentnews.com/reflexio/tribunes/2116/Terratremols-dHaiti-Que-en-podem-aprendre.html
 

La ciutat més gran del món

A l'Antiguitat ja hi havia grans ciutats. La falta de censos fa molt difícil estimar quina població tenien les capitals dels grans imperis, però els historiadors estan bastant d'acord en que cap d'elles no arribava al milió d'habitants. Roma, en els seus millors moments, tenia vora tres quarts de milió d'habitants; Alexandria, quasi mig milió; Bagdad, entre el 900 dC i el 1500 dC, arribava als 900.000; i Constantinoble, capital de l'imperi Bizantí, va arribar al mig milió d'habitants. La primera ciutat en arribar al milió d'habitants és possible que fos Pekín, i no ho va fer fins al 1750.
A la mateixa època a Europa començava la revolució industrial: la gent marxava dels camps per anar a treballar a les fàbriques, i les ciutats van començar a créixer i a passar del milió d'habitants. Durant un segle i mig totes les grans ciutats pertanyien als països més rics i més industrialitzats: Londres, París, Berlín, Viena, Nova York, Chicago.
El segle XX va començar amb una dotzena de ciutats de més d'un milió d'habitants, i entre elles hi havia una novetat: Calcuta, la primera gran ciutat del Tercer Món. Ràpidament, les metròpolis van proliferar: als anys 40 ja n'hi havia 51 que arribaven a aquesta xifra, i als anys 80 havien arribat a 226. Avui en dia són tantes que s'ha imposat una nova mesura: el 1990 es comptaven 35 ciutats de més de cinc milions d'habitants; deu anys més tard, quasi el doble. I seguim creixent...
Aquestes grans ciutats han crescut tant que sovint s'han menjat pobles i ciutats veïnes creant immenses àrees urbanes que s'estenen centenars de quilòmetres. Això fa difícil fer un llistat de les ciutats més poblades del planeta, perquè no es pot delimitar amb exactitud on comencen i on acaben. Què hem de tenir en compte? L'àrea metropolitana? L'aglomeració urbana? La ciutat en si? Si observem els diferents rànquings de ciutats més grans del món veurem que ni tan sols els experts es posen d'acord. En algunes llistes, Seül apareix com a segona ciutat amb més habitants del món perquè compten la ciutat veïna d'Incheon com a part de l'aglomeració urbana, però d'altres consideren que són dos ciutats diferents. Ciutat de Mèxic és la tercera en algunes llistes, però en d'altres queda per darrere de Nova York, Bombai, Delhi i Sao Paulo.
Però totes les llistes coincideixen en dues coses: la primera és que Tokio, amb uns 35 milions d'habitants vivint dins l'àrea metropolitana, és la ciutat més poblada del món; la segona és que la majoria de les grans ciutats pertanyen a països en vies de desenvolupament, on es concentra bona part de l'explosió demogràfica. Un exemple: Ciutat de Mèxic al 1900 només tenia 340.000 habitants, la població actual de l'illa d'Islàndia.
En els propers anys sembla que les ciutats seguiran creixent, però aquest creixement no serà il·limitat. Les ciutats actuals consumeixen tres quartes parts de l'energia mundial i provoquen tres quartes parts de la contaminació total. Aquest impacte és insostenible: o reduïm el volum de les ciutats o reduïm el consum i la contaminació, no hi ha cap altra solució.

Fonts:

1. Emrys JONES. Metrópolis, las grandes ciudades del mundo. Madrid: Alianza,1992. http://www.guardian.co.uk/news/2006/sep/15/guardianobituaries.highereducation 
2. Alguns rànquings de les ciutats més grans del món per nombre d'habitants:
   Citypopulation (Alemanya): http://www.citypopulation.de/world/Agglomerations.html
   ONU: http://esa.un.org/wup2009/unup/index.asp?panel=2
   Demographia: http://www.demographia.com/db-worldua2015.pdf 
3. Richard ROGERS. Ciudades para un pequeño planeta. Barcelona: Gustavo Gili, 2001. http://www.ggili.com/ficha_amp.cfm?IDPUBLICACION=403
 

 

Morir ofegat

Segons l'OMS, cada any moren ofegades 388.000 persones arreu del món, de les quals 175.000 són nens. Aquí s'hi inclouen només els morts per asfixia en submergir-se en un líquid, sigui al mar, en un riu, una piscina o en qualsevol altre tipus de cavitat natural o artificial; els morts per asfixia causada per fums o gasos es compten a banda. Com sempre que parlem de números alts, ja sigui de persones, de diners o d'estrelles, se'ns fa molt difícil entendre què representen exactament i cal comparar-los amb altres xifres per fer-se'n una idea. Doncs bé, per posar un exemple, al món mor cada any el doble de gent per ofegament que per ferida de guerra (172.000).
A la major part de països, entre ells Espanya, l'ofegament és la tercera causa de mort accidental, la primera en menors de cinc anys. De moment, al primer lloc del rànquing hi ha encara els accidents de trànsit: a Espanya l'any 2008 van morir 2.052 persones ofegades contra 2.560 en accident de trànsit. Però les campanyes per prevenir les morts a la carretera són efectives i poden arribar a modificar aquestes estadístiques: el 2003 a Espanya van morir quasi el doble de persones en accidents de trànsit (5.478) que cinc anys més tard, i si segueix baixant podria passar com a Galícia, on els ofegaments ja són la primera causa de mort per accident.
Per explicar que unes xifres baixin i les altres no, es diu que els accidents de trànsit es poden preveure i combatre però els ofegaments no, perquè són un fenomen natural i inevitable. Però si ens fixem en les estadístiques veurem que en aquest argument hi ha alguna cosa que no quadra: una persona té sis vegades més possibilitats d'ofegar-se si viu en un país de renda baixa o mitjana que si viu en un país de renda alta. Potser morir ofegat no és tan natural...
 

Fonts:

1. Organització Mundial de la Salud (OMS): http://www.who.int/es/
2. World Report on Child Injury Prevention 2008 (anglès): http://whqlibdoc.who.int/publications/2008/9789241563574_eng.pdf
3. Informe sobre la salud en el mundo 2004 (castellà): http://www.who.int/whr/2004/annex/topic/en/annex_2_es.pdf
4. Web de l'Institut Nacional d'Estadística (castellà): www.ine.es
5. Article de El Faro de Vigo sobre els accidents mortals a Galícia (castellà): http://www.farodevigo.es/galicia/2010/03/03/ahogamientos-son-principal-causa-muerte-accidental-galicia/416711.html

Turisme a Espanya

Tot i que el 2009 el nombre de turistes que va visitar Espanya va baixar un 8,7% respecte a l'any anterior per culpa de la crisi econòmica, la xifra és molt alta: 52,2 milions de turistes van entrar a Espanya el 2009. Una xifra altíssima si la comparem amb els 45.989.016 habitants que tenia el país a finals del 2009.
L'OMT (Organització Mundial del Turisme), un organisme que depèn de l'ONU i que es dedica a promoure el Turisme i elaborar-ne estadístiques des de la seva seu a Madrid, en el seu últim informe situa Espanya com a tercer país més visitat del món, per darrere de França (74 milions de turistes) i els EUA (55 milions), i seguida de la Xina, Itàlia, el Regne Unit, Turquia, Alemanya, Malàisia i Mèxic, que són els deu països més turístics.
En aquest tipus d'estudis, però, només s'acostuma a prestar atenció a l'impacte econòmic del turisme, deixant de banda l'impacte social, cultural o ecològic que té el fet que cada any un de cada vuit habitants del planeta (880 milions) decideixi viatjar per motius turístics a un altre país. 

Fonts:

1. Dades del Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç sobre turisme (2009): http://www.la-moncloa.es/NR/rdonlyres/2BC2EBB2-3E2C-4D50-96BC-F3B3E9D13BBB/101302/diego.pdf
2. Estimació de població feta per l'Institut Nacional d'Estadística: http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft20%2Fp259&file=inebase&L=
3. Web de l'OMT, l'Organització Mundial de Turisme: http://www.unwto.org/index_s.php
4. Baròmetre del turisme mundial 2009 de l'OMT (anglès): http://www.unwto.org/facts/eng/pdf/barometer/UNWTO_Barom10_update_april_en_excerpt.pdf 

 

Quants humans han viscut sobre la Terra al llarg de la història i quin percentatge d'aquests humans encara hi viuen?

Un càlcul com aquest és realment especulatiu i impossible de fer amb una certa esperança d'èxit, no només pel fet que no hi ha dades sobre quina era la població del planeta durant la major part de la història de la nostra espècie, sinó sobretot perquè no ens posaríem d'acord sobre quan hem de començar a comptar. Tot i això, tenint en compte les especulacions sobre quina població hi ha hagut al planeta en cada època i les mitjanes de naixements es pot fer una aproximació: en els últims 50.000 anys han viscut unes 107.890.000.000 persones. Com que al 2010 som quasi set mil milions de persones (6.866.900.000), actualment un 6,3% dels éssers humans que han viscut des que existeix la nostra espècie seguim vius.

Fonts: 

1. http://www.blogodisea.com/cuantas-personas-vivido-tierra-hasta-dia-hoy/historia/?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed%3A+Blogodisea+%28Blogodisea%29&utm_content=Google+Reader
2.  Population Reference Bureau (EUA): http://www.prb.org/

Refugiats a Somàlia

La guerra civil que pateix Somàlia des de fa 19 anys ha convertit el país en un dels territoris més grans del món sense cap tipus de govern. La guerra, unida a la sequera i les inundacions dels últims anys han provocat que 1,4 milions de persones hagin deixat les seves llars i s'hagin desplaçat a altres regions del país; a aquests desplaçats cal sumar-li 560.000 persones que s'han refugiat en països veïns com Etiòpia, Kenia i el Iemen.
Estem acostumats a llegir xifres de refugiats i desplaçats, sobretot a l'Àfrica i a Àsia Central, però a vegades no ens fem una idea clara del que significa. Doncs bé, per fer-nos una idea, és com si la població de Castella-la Manxa (2.038.191 habitants l'abril del 2010) visqués fora de casa, en tendes de campanya, repartida per Múrcia, València, Madrid, Catalunya i Andalusia. A més, si tenim en compte que Somàlia només té uns 8 milions d'habitants (8.228.000 aprox. el 2005), significa que un 23,8% de la població del país viu com a desplaçada o refugiada. Això, traslladat a Espanya, seria com si a més a més de Castella-la Manxa hi suméssim tota Andalusia, Ceuta i Melilla: quasi 11 milions de persones vivint en campaments de refugiats lluny de casa seva.

Fonts:

1. Butlletí de febrer de 2010 de l'Acnur-Espanya, la delegació espanyola de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (en castellà): http://www.eacnur.org/media/docs/BoRef_FEB-10_baja.pdf
2. Dades de població de les Comunitats Autònomes de l'Institut Nacional d'Estadística (abril 2010): http://www.ine.es/jaxiBD/tabla.do?per=01&type=db&divi=EPOB&idtab=4
3. Població i dades de Somàlia (estimació del 2005): http://ca.wikipedia.org/wiki/Som%C3%A0lia