Un rànquing diferent

Sovint apareixen als mitjans llistats amb els països més rics i més pobres del planeta, els que tenen més creixement econòmic, els que tenen menys corrupció, etc. Normalment, els noms dels països de la part de dalt de la llista són sempre els mateixos en diferent ordre, i el mateix passa amb els que ocupen els últims llocs.
És per això que és molt sa veure que hi ha altres maneres de classificar el desenvolupament i la felicitat dels habitants d'un país, i que els resultats poden ser sorprenents. Des del 2006, la New Economics Foundation, un think-tank amb seu a Londres, publica l'Índex del Planeta Feliç, que mesura el desenvolupament dels països a partir de l'esperança de vida, la percepció subjectiva de la felicitat i la petjada ecològica. Segons aquest índex, els deu països on els habitants tenen una vida més llarga, feliç i sostenible són:
Costa Rica
Vietnam
Colòmbia
Belize
El Salvador
Jamaica
Panamà
Nicaragua
Veneçuela
Guatemala

El primer país europeu de la llista no apareix fins a la posició número 18. I és... Albània. Els Estats Units, que sovint lideren aquest tipus de rànquings, estan situats a la posició 105 de 151.

Fonts:

1. La New Economics Foundation: http://en.wikipedia.org/wiki/New_Economics_Foundation
2. L'Índex del Planeta Feliç: http://www.happyplanetindex.org

   
   
   
   

Un planeta viu

Amb més de cinc milions de membres, el Fons Mundial per la Natura (WWF per les seves sigles en anglès) és la major organització conservacionista del món.
Durant la primavera del 2012, quan es va filtrar l'accident del rei Joan Carles a Botswana mentre caçava elefants, l'ONG va rebre moltes crítiques per tenir a un caçador habitual com a president d'honor de la secció espanyola d'una organització per a la preservació de la vida salvatge. La pressió va ser tan forta que, al juliol, una assemblea extraordinària va decidir retirar-li el títol honorífic al rei amb un 94% de socis a favor. Així i tot, l'organització havia patit un cop molt dur contra la seva imatge i alguns socis es van donar de baixa.
El lligam de WWF amb les cases reials ve de lluny. Un dels fundadors fou el príncep consort dels Països Baixos Bernat de Lippe-Biestfeld, i l'actual president és el príncep Carles d'Anglaterra. És una qüestió de projecció internacional i d'assegurar-se que els seus actes i campanyes no només apareixeran a les revistes sobre medi ambient sinó fins i tot a la premsa rosa, on poden arribar a molta més gent. Una mica com el que passa amb els ambaixadors de bona voluntat.
Però més enllà d'aquest fet més o menys discutit, la tasca de WWF és immensa. Creen i gestionen àrees protegides, tiren endavant campanyes per protegir espècies, col·laboren amb comunitats indígenes per a la conservació dels seus territoris, etc. En total, tenen més de 1.200 projectes a tot el món.
A banda del treball de camp, també realitzen una magnífica tasca de divulgació dels problemes ambientals del nostre planeta. Són els autors, entre altres, d'un informe anomenat Planeta Viu que analitza l'estat del planeta i aporta un munt de dades i propostes de futur. Llegir-lo és una bona manera de veure com estem i a quins problemes ens enfrontem. I, sobretot, d'adonar-se que no podem seguir com fins ara: o reduïm el nostre impacte sobre el medi ambient o tenim un futur bastant negre.
Algunes dades tretes de l'informe per animar-vos a llegir-lo:

• La biodiversitat de la Terra en els últims 35 anys ha disminuït un 30%.
• El nostre consum actual de matèries primeres excedeix en un 50% la capacitat regeneradora del planeta. Vivim en un sol planeta, però en consumim un i mig.
• La desforestació i la degradació dels boscos són la causa del 20% de les nostres emissions de CO2 a l'atmosfera.
• Només una tercera part dels rius de més de 1.000 km del planeta flueixen lliurement, sense preses.
• En els últims 50 anys, les captures globals de peixos marins han augmentat cinc vegades. Moltes espècies estan sobreexplotades.
• Les últimes dècades han sigut més càlides que qualsevol altre període comparable dels últims 400 anys.

Fonts:

1. El Fons Mundial per la Natura (WWF): http://ca.wikipedia.org/wiki/Fons_Mundial_per_la_Natura
2. WWF treu la presidència d'honor de l'ONG a Espanya al rei Joan Carles: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/07/21/actualidad/1342865223_298426.html
3. Ambaixadors de bona voluntat: http://www.donantdades.com/2011/07/ambaixadors-de-bona-voluntat.html
4. Informe Planeta Viu 2012: http://www.wwf.es/noticias/informes_y_publicaciones/informe_planeta_vivo_2012/

      
      
      
  

Eradiquem la pobresa (encara que sigui per egoisme)

Gravat: Clipart ETC

Hi ha moltes raons per les quals un pot voler eradicar la pobresa. La principal és que la pobresa és la injustícia més important del nostre temps, i la lluita contra la injustícia és (o hauria de ser) un dels principals objectius dels nostres actes. Però és evident que hi ha qui no té cap interès en acabar amb la pobresa, sigui perquè considera que tots tenim les mateixes oportunitats i que qui és pobre és perquè no les sap aprofitar (que tot i ser un argument estúpid està molt més estès del que ens pensem) o perquè, tot i considerar que és una injustícia, prefereix seguir així i treure'n tot el profit que pugui.
Contra això hi ha un argument que és definitiu: eliminar la pobresa és la millor manera d'augmentar el benestar i la qualitat de vida d'una societat, incloses les seves capes més riques. És a dir, que fins i tot aquells que més es beneficien de l'existència de la pobresa es beneficiarien de la seva eradicació. En la lluita contra la pobresa tothom hi surt guanyant.
Aquest és l'argument principal del llibre Desigualdad: un análisis de la (in)felicidad colectiva, escrit per l'economista Richard Wilkinson i l'antropòloga Kate Pickett. El raonament que planteja aquest llibre interessantíssim és el següent:
Hi ha tota una sèrie de problemes socials i de salut que afecten especialment els més pobres i que, per tant, estan més estesos en països del Tercer Món que en països rics: mala salut, violència, malalties mentals, addicció a l'alcohol i les drogues, esperança de vida baixa, mortalitat alta, obesitat, mares adolescents, baix rendiment escolar dels nens, increment dels homicidis, taxa de població reclusa alta i poca mobilitat social. Aquests problemes són més greus en les societats més pobres, i si comparem El Salvador amb França, per exemple, o Nigèria amb Suïssa, veurem clarament de què parlem.
Fins aquí el que ja sabíem. El que han descobert aquests investigadors és que entre els països rics, aquests problemes no disminueixen a mesura que augmenta la riquesa: on es viu millor és als països que tenen menys desigualtats. Per entendre-ho, mirem aquest gràfic on apareixen els països més rics del món (alguns països d'Europa, el Canadà, els EUA, el Japó, Austràlia i Nova Zelanda):
  

Font: http://www.equalitytrust.org.uk/

A l'eix vertical hi ha un índex elaborat a partir dels problemes socials i de salut que hem llistat més amunt  amb dades tretes de l'OMS, l'ONU, l'OCDE, l'UNICEF i agències estatals de cada país. Com més amunt, més problemes té un país. A l'eix horitzontal hi ha la desigualtat en la renda dels ciutadans: com més a la dreta, més desigualtat hi ha entre les rendes dels habitants d'un país. Com es pot veure, els països en què les rendes són més desiguals (els rics són més rics i els pobres són més pobres) tenen més problemes. I aquests problemes no només afecten les capes baixes: si traiem de l'equació els més pobres del país, el gràfic segueix sent el mateix: entre els rics dels EUA, per exemple, hi ha més problemes que a Finlàndia.
Resumint: als països amb més desigualtat fins i tot els rics tenen una esperança de vida més curta, pitjor salut, més violència, més addiccions i, en definitiva, una qualitat de vida i un benestar menor. El país que té més problemes socials i de salut de tots els estudiats també és el que, tot i ser un dels països més rics del món, té les rendes més mal repartides: els EUA. A l'altre extrem, amb menys problemes i menys desigualtat, hi ha el Japó i els països nòrdics. Si reduïm les desigualtats, reduirem els problemes socials. 
Tinguem en compte una cosa: el que planteja aquest llibre no és cap utopia. No s'explica com haurien de funcionar les societats que no funcionen comparant-les amb societats ideals, sinó comparant-les amb societats ja existents. I si repartir millor la riquesa ajudaria als països rics més desiguals a viure millor, també ho podem aplicar al món sencer: lluitar contra la pobresa a Bolívia, per exemple, no només beneficiarà als bolivians sinó a la resta de països del món.

Fonts: 

1. Desigualdad: un análisis de la (in)felicidad colectiva, de Richard WILKINSON i Kate PICKETT: http://www.turnerlibros.com/Ent/Products/ProductDetail.aspx?ID=329

Jo no sóc racista, però...

És evident que el racisme es fonamenta en la ignorància i que només combatent la ignorància es pot acabar amb el racisme. En els últims anys a Europa hi proliferen els partits obertament racistes i ho fan gràcies a la ignorància dels seus votants, que accepten raonaments que no tenen res de raonables. I no només perquè aquests discursos fomentin l'odi i l'exclusió sinó perquè, a més a més, es construeixen sobre premisses falses. En general, tenen un discurs basat en rumors falsos que la gent es creu perquè se'ls vol creure, perquè és més còmode pensar que tots els teus problemes són culpa de la immigració i que n'hi hauria prou amb expulsar els immigrants perquè tot funcionés meravellosament bé.
Per sort, hi ha qui es dedica a combatre aquests rumors per tal de desarmar el racisme. Una de les bones pràctiques més interessants que s'han fet en aquest sentit és una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona: l'Agència Antirumors. Des del seu web es dediquen a combatre els rumors més estesos sobre "els mals que provoca la immigració", i ho fan amb dades a la mà i mitjançant arguments contundents que no es basen en qüestions morals sinó en demostrar que les idees preconcebudes que sovint tenim en contra de la immigració estan construïdes sobre premisses absolutament falses.
Alguns exemples de rumors que la pàgina desmenteix:
"Ens estan envaint"
"Copen els ajuts socials"
"No paguen impostos"
"Abusen dels serveis sanitaris i col·lapsen les urgències"
"Els seus comerços poden obrir a qualsevol hora"
"Estem perdent la identitat"
A part d'aquest corpus d'arguments, la xarxa disposa de cursos per formar "agents antirumors" (el març del 2011 ja havien fet el curs més de 250 persones), un manual per combatre rumors i estereotips i un còmic antirumors il·lustrat per Gallardo. 
Amb la crisi actual els arguments demagògics en contra de la immigració ja no són només patrimoni dels partits obertament racistes, sinó que comencen a sentir-se en partits que tradicionalment no jugaven aquest tipus de joc brut. Arguments com aquell amb què el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen va convertir-se en la tercera força política a França ("a França tenim dos milions d'aturats i dos milions d'immigrants; fem fora els immigrants i hi haurà feina per a tothom") apareixen als mitjans de comunicació i a les converses de cafè cada cop amb més freqüència. Campanyes antirumors com aquesta són molt positives perquè donen arguments sòlids als ciutadans per desmuntar tota aquesta demagògia, i és molt interessant que surtin de les administracions públiques i no només d'ONG i activistes pels drets humans: la lluita contra el racisme és una lluita en favor de la democràcia i la convivència, i tots, començant pels nostres representants polítics, hi hem de prendre un paper actiu.

Fonts:

1. Agència Antirumors de Barcelona: www.bcnantirumors.cat
2. Alguns exemples de rumors desmentits a la pàgina: http://bcnantirumors.cat/page/rumors
3. Un video amb dades sobre immigrants i estat del benestar fet per l'Agència: http://www.youtube.com/watch?v=fQUW4DhF4hA&feature=related   
4. El còmic de Gallardo: http://www.bcnantirumors.cat/sites/default/files/Comic%20convivencia_BlancaRositaBCN_1.pdf

Com llegim les estadístiques

Les estadístiques es poden interpretar de moltes maneres, i només cal veure la lectura dels resultats electorals que fan molts partits polítics (i diaris afins) per entendre que les estadístiques, sense context ni explicació, són fàcilment malinterpretables. Churchill deia que ell només creia en les estadístiques que havia manipulat prèviament. És molt interessant, per aprofundir en aquest tema, el llibre de John Allen Paulos El hombre anumérico, on es parla dels problemes que comporta la nul·la cultura matemàtica que tenim i de com és de fàcil manipular-nos si no som capaços ni d'entendre una estadística.
Una bona prova de tot això és el que ha passat aquestes últimes setmanes amb les acusacions d'assetjament sexual fetes per dues noies sueques a Julian Assange, el fundador de Wikileaks. Alguns mitjans de comunicació, buscant una mica de context per la notícia, donaven una dada: Suècia és el país amb més violacions d'Europa. Però si anem a la font d'aquesta dada, veurem que s'ha d'interpretar correctament: Suècia, diu l'estadística, és el país amb més denuncies per violació (53 per cada 100.000 persones) d'Europa, que és una cosa molt diferent. Naturalment, això no té a veure amb el nombre de violacions que es cometen, sinó amb la confiança que tenen les sueques en la justícia del seu país i en la menor tolerància amb els abusos que té la societat. Com a mínim, les 53 denuncies per violació per cada 100.000 persones de Suècia contrasten amb les 2 de Turquia, les 3 d'Albània, les 2 de Grècia o les 5 d'Espanya. El problema el té Suècia o el tenim la resta?  

Fonts:

1. Cita de Churchill: http://en.wikiquote.org/wiki/Churchill
2. El hombre anumérico: http://es.wikipedia.org/wiki/El_hombre_anumérico
3. European Sourcebook of Crime and Criminal Justice Statistics 2010 (pàgina 46): http://www.europeansourcebook.org/ob285_full.pdf

Els governs donen dades

Els governs i les administracions generen i tenen accés a grans quantitats de dades d'interès general. Algunes (poques) cal mantenir-les en secret per motius de seguretat però la gran majoria haurien de ser de domini públic: com la resta de béns gestionats per l'administració, els ciutadans en són els propietaris. Malauradament això no acostuma a passar gaire sovint, ja sigui per la dificultat de fer pública tota aquesta informació o per la reticència de les administracions a compartir-la.
Però les noves tecnologies han facilitat tant aquest procés que ja no hi ha excuses per no publicar tot allò que s'hauria de publicar per millorar la transparència de la gestió pública i acabar amb el secretisme. Algunes administracions s'han sumat al moviment Open Data, una filosofia que aposta precisament per fer públic tot aquest material de la forma més accessible possible. Un dels pioners és el govern britànic, i a l'Estat espanyol les administracions d'Astúries, País Basc i Catalunya s'hi han afegit recentment. Als seus webs hi publiquen gran quantitat de dades estadístiques, demogràfiques, de trànsit, meteorològiques, cartogràfiques, etc. en formats reutilitzables perquè qualsevol ciutadà o associació hi pugui accedir.
Però no n'hi ha prou amb fer públic tot aquest material, cal analitzar-lo, separar el gra de la palla i, finalment, divulgar-lo. Nedem en un immens mar de dades, i com que això només és el principi d'una tendència que va a més hem d'inventar noves formes d'assimilar tanta informació. Per convertir tot això en alguna cosa útil moltes administracions estan promovent concursos per crear aplicacions de software que ens ajudin a navegar entre tanta informació. Un bon exemple és Apps for Development, una iniciativa del Banc Mundial on els concursants han de crear programes informàtics que usin aquesta informació per avançar en la consecució d'algun dels Objectius del Mil·lenni. 

Fonts:

1. La filosofia Open Data: http://ca.wikipedia.org/wiki/Open_Data
2. Open Data Regne Unit: http://www.nationalarchives.gov.uk/news/498.htm
3. Open Data d'Astúries: http://www.asturias.es/portal/site/Asturias/menuitem.77b6558ac8616446e44f5310bb30a0a0/?vgnextoid=05badd42ece45210VgnVCM10000097030a0aRCRD&vgnextchannel=05badd42ece45210VgnVCM10000097030a0aRCRD&i18n.http.lang=es
4. Open Data Euskadi: http://opendata.euskadi.net/w79-home/es
5. Open Data Catalunya: http://dadesobertes.gencat.cat/
6. Catàleg d'Open Data d'administracions de tot el món: http://www.epsiplatform.eu/psi_data_catalogues/category_1_public_sector_information_psi_data_catalogues_by_governments_direct_access_to_data
7. Apps For Development, iniciativa del Banc Mundial: http://appsfordevelopment.challengepost.com/
8. Objectius del Mil·lenni: http://www.donantdades.com/2010/11/els-objectius-del-millenni.html

 

La percepció de la corrupció política al món

Cap país no es salva de la corrupció política, però ni de lluny és igual a tot arreu. Cada any, Transparency International, una ONG amb seu a Berlín que es dedica a combatre la corrupció política i divulgar la informació que recull, elabora una sèrie d'índex de com perceben els empresaris i els analistes polítics la corrupció política als seus països. Entre els deu països més corruptes del món, un del Carib (Haití), cinc d'Àsia Central i l'Orient Mitjà (Iran, Turkmenistan, Uzbekistan, Iraq i Afganistan), un del sud-est asiàtic (Myanmar) i tres de l'Àfrica (el Txad, el Sudan i Somàlia).

Entre els països menys corruptes, hi trobem força països del nord d'Europa, però també algunes sorpreses: al número 1 hi ha Nova Zelanda, i el tercer lloc és per Singapur.

Dins la UE, els tres països amb una percepció de la corrupció més alta són Bulgària, Grècia i Romania, i els que la tenen més baixa són Dinamarca, Suècia i Suïssa. Espanya es troba al lloc 32 de l'índex mundial, per darrere de països com Israel, Xipre o Xile, i a la posició 18 dels 30 països de la UE.

Fonts:

1. http://www.transparencia.org.es/
2. Índex 2009 de percepció de la corrupció al món elaborat per Transparency International: http://www.transparencia.org.es/INDICE%20DE%20PERCEPCI%C3%93N%202009/Tabla%20sint%C3%A9tica.CPI_2009_table_spanish.pdf
3. Índex 2009 de percepció de la corrupció a la Unió Europea elaborat per Transparency International: http://www.transparencia.org.es/INDICE%20DE%20PERCEPCI%C3%93N%202009/Regiones.%20Union%20Europea%20y%20Europa%20del%20Oeste%5B1%5D.pdf 

Accions Urgents d'Amnistia Internacional

Al nostre país, el fet que un ciutadà escrigui una carta a alguna autoritat, administració o representant polític per queixar-se d'alguna cosa o denunciar algun fet es veu, sovint, com una pèrdua de temps i com una raresa pròpia de jubilats i gent amb molt temps lliure. Com a màxim, com a l'últim recurs d'un ciutadà desesperat. En altres països, però, és una activitat corrent que forma part de l'activitat política d'un ciutadà normal i corrent. El sistema electoral dels països anglosaxons, per exemple, on els ciutadans escullen directament els representants de la seva circumscripció perquè els representin i exerceixen un cert control sobre els seus actes i votacions al parlament fa que aquesta pressió epistolar tingui més força que a casa nostra.
Però tot i la poca acceptació d'aquest mètode a bona part del món, el cert és que les cartes escrites acostumen a ser llegides i, sovint, contestades i tingudes en compte. Amnistia Internacional fa anys que té un programa d'accions urgents on desenes de milers de voluntaris de tot el món escriuen cartes a governs de qualsevol país exigint respostes sobre accions concretes com l'empresonament d'un activista dels drets humans, el desallotjament forçós d'un barri de faveles sense previ avís, casos de tortures i desaparicions, etc. Els participants d'aquesta xarxa reben, amb la periodicitat que escullen, petits expedients de casos concrets amb tota la informació necessària per escriure una carta a les autoritats locals exigint alguna cosa. En aquests informes hi ha les dades necessàries per entendre el que passa, els punts que cal exigir als representants del govern, les adreces de les personalitats a qui cal enviar les cartes, fax o emails i, fins i tot, el tractament amb què s'han de dirigir a cada autoritat (Excel·lència, Estimat Senyor, Senyor President, etc.). Un cop enviada la carta, a més, es pot seguir el cas i veure com acaba.
Serveix per alguna cosa? Sí. Amnistia ha calculat que prop d'un terç d'aquests casos experimenten millores gràcies a la pressió.
En cas que no tinguem temps per escriure cartes, sempre podem dedicar un parell de minuts a introduir les nostres dades en una ciberacció d'Amnistia, on per comptes de cartes personalitzades s'envien signatures recollides a tot el món.
I, naturalment, també es poden escriure cartes a qualsevol autoritat per qualsevol motiu que es consideri important seguint la pròpia consciència.

Fonts: 

1. http://www.es.amnesty.org
2. http://www.es.amnesty.org/rau/ 
3. http://www.es.amnesty.org/actua/ciberacciones/