La diversitat lingüística de Nova Guinea

La nostra llengua pertany a la família de llengües indoeuropees, com el francès, el persa, l'urdú, el rus, el grec o el bengalí. És la família lingüística més parlada al món: la llengua materna de la meitat dels habitants del planeta pertany a aquest grup. Però de les prop de 7.000 llengües vives que hi ha al món, només un 6,5% (unes 450) pertanyen a aquesta família. És, relativament, una família amb poques llengües i molts parlants.
A l'illa de Nova Guinea hi passa tot el contrari: està plena de llengües que tenen pocs parlants. És la zona del planeta amb més diversitat lingüística, amb molta diferència, tot i que no arriba als vuit milions d'habitants.
Nova Guinea és la segona illa més gran del món després de Groenlàndia (Austràlia es considera un continent). Té 786.000 km2: la mida de Turquia o d'una vegada i mitja Espanya. La meitat occidental de l'illa pertany a Indonèsia i la meitat oriental és un estat independent des del 1975: Papua Nova Guinea.
Segons la publicació Ethnologue: Languages of the World, un dels principals referents en aquest camp, en aquesta illa s'hi parlen 1.073 llengües, 826 a Papua Nova Guinea i 257 a la part occidental de l'illa. Això significa més d'un 15% de les 6.909 llengües vives que té censades aquesta publicació arreu del planeta.
La major part d'aquestes llengües pertanyen al grup de llengües austronèsies i al grup de llengües papús, que són el segon i tercer grup lingüístic amb més llengües després del grup de llengües nigerocongoleses.
A Espanya tenim menys d'una dotzena de llengües autòctones, de les quals només cinc són cooficials. Però així i tot, a força gent li sembla que "tanta diversitat lingüística" és un problema. Què deuen pensar els habitants de Nova Guinea d'un país com el nostre?

Fonts:

1. Les llengües indoeuropees: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4f/IndoEuropeanTree.svg
2. L'illa de Nova Guinea: http://goo.gl/maps/TaC0h
3. Llistat de països per superfície: http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_pa%C3%AFsos_per_superf%C3%ADcie
4. Indonèsia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Indon%C3%A8sia
5. Papua Nova Guinea: http://ca.wikipedia.org/wiki/Papua_Nova_Guinea
6. Web de Ethnologue: Languages of the World: http://www.ethnologue.com/
7. Grup de llengües austronèsies: http://ca.wikipedia.org/wiki/Lleng%C3%BCes_austron%C3%A8sies
8. Grup de llengües papús: http://ca.wikipedia.org/wiki/Lleng%C3%BCes_pap%C3%BAs
9. Les llengües d'Espanya: http://ca.wikipedia.org/wiki/Lleng%C3%BCes_d%27Espanya

     
      
      
    

Les llengües oficials de la Unió Europea

El 1958 es va aprovar el règim lingüístic de la Unió Europea, que llavors només comptava amb les quatre llengües oficials dels sis estats que en aquell moment formaven la Unió: el francès, l'italià, l'alemany i el neerlandès. Amb l'ampliació de la UE també ha crescut el nombre de llengües oficials, que actualment són 23. Aquestes llengües tenen dos drets principals: qualsevol ciutadà o institució pot enviar documents a la UE i rebre'n la resposta en una d'aquestes llengües i, a més, els reglaments, documents legislatius i el Diari Oficial de la UE es publiquen en aquestes 23 llengües. Tot i això, per evitar que les traduccions alenteixin la burocràcia europea encara més i en disparin el pressupost, la majoria de feina es fa només en tres llengües (anglès, francès i alemany), les denominades llengües de treball.
Naturalment, dins la UE es parlen moltes més llengües, a banda de les 23 oficials. De fet, no hi ha cap estat que no tingui, com a mínim, dues llengües pròpies, i a l'hora de decidir quines són les oficials és cada estat qui ha de proposar la inclusió o no d'alguna de les llengües que es parlen al seu territori per tal que la UE la inclogui com a llengua oficial. En això no es té en compte ni el nombre absolut de parlants ni el fet que sigui majoritària dins l'estat: el català, per exemple, no és oficial a la UE però té més parlants que nou de les llengües oficials (el danès, l'eslovac, l'eslovè, l'estonià, el finès, l'irlandès, el letó, el lituà i el maltès); a més, a la UE hi ha llengües oficials, com el gaèlic irlandès, que són proporcionalment més minoritàries que el català al seu propi país. Però tot i que no sigui una llengua oficial, el català ha estat reconegut per la UE com a llengua de comunicació, és a dir, que pot ser utilitzada per comunicar la feina de la UE als ciutadans (campanyes, publicacions, notes de premsa, web oficial, etc.).
La futura ampliació de la Unió Europea (actualment hi ha 4 estats candidats a l'adhesió, Turquia, Croàcia, Macedònia i Islàndia, i uns quants més que ho han sol·licitat) farà créixer el nombre de llengües oficials, cosa que alguns governs (casualment, els que tenen llengües més fortes) veuen com un problema. Però si tenim en compte que, segons l'Eurobaròmetre, un 56%  dels habitants de la Unió parlen dues llengües o més, i que un 28% en parlen tres o més, les institucions de la UE han d'acceptar l'evidència: vivim en un continent multilingüe.

Fonts:

1. Sobre l'ampliació de la UE: http://ca.wikipedia.org/wiki/Ampliaci%C3%B3_de_la_Uni%C3%B3_Europea
2. Web de la UE sobre les llengües oficials: http://ec.europa.eu/education/languages/index_es.htm
3. El català: http://ca.wikipedia.org/wiki/Catal%C3%A0
4. Eurobaròmetre sobre les llengües a la UE (en anglès):  http://ec.europa.eu/spain/barcelona/images/documents/catala/eurobarometre_complet.pdf
5. Multilingüisme: http://ca.wikipedia.org/wiki/Multiling%C3%BCisme