Durant el primer terç del segle XX, moltes grans empreses van començar a contractar grups de matons que, armats amb porres, apareixien a les vagues i manifestacions sindicals i atonyinaven a tots els participants. Sovint també hi havia trets, i molts sindicalistes a tot el món van perdre la vida, ja sigui enmig de les manifestacions o en algun carreró fosc. A Barcelona, aquestes pràctiques van ser molt habituals a principis dels anys 20, i van rebre el nom de pistolerisme. Però van ser un fenomen global, molt estès en tots els països industrialitzats.
Naturalment, és una manera bastant efectiva de dissoldre manifestacions i de dissuadir els treballadors de fer vaga, però aviat es van adonar que no era massa eficient a llarg termini. En primer lloc, alguns sindicats i associacions anarquistes (com la CNT espanyola) van crear els seus propis grups armats, que van arribar a assassinar el president del Govern Eduardo Dato el 1921 i uns quants governadors civils. En segon lloc, la ràbia que generaven aquests escamots trencavagues i el fet evident que estaven conxorxats amb la policia i el govern donava arguments als treballadors per seguir manifestant-se, i fins i tot ajudava a convèncer alguns indecisos.
Però llavors, algú va tenir una gran idea. Va ser el 1937, durant una vaga del sector de l'acer a Johnstown, a l'oest de Pennsilvània. Si per comptes d'atacar el gruix dels manifestants amb porres i pistoles s'atacava els seus líders amb articles i discursos, mirant de posar en contra seva la resta de treballadors, s'aconseguiria acabar amb les vagues i manifestacions i, a sobre, quedar com els bons de la pel·lícula. És el que es coneix com a fórmula Mohawk.
El raonament és molt senzill. "Nosaltres", empresaris, banquers, aturats, treballadors i mestresses de casa, tenim interès en que les empreses vagin bé, hi hagi feina, no hi hagi disturbis i tot funcioni. "Ells", els sindicalistes, volen problemes, provoquen disturbis, viuen d'això. Per tant, hem de defensar tots junts els "nostres interessos", estar units, no caure en les seves provocacions. Els vaguistes són subversius, violents, antidemocràtics, provoquen aldarulls, i d'alguna manera la gent de bé els hem de parar els peus. L'executiu d'un gran banc i la persona que li neteja l'oficina tenen els mateixos interessos, han de lluitar plegats contra els antisistema.
Sembla un argument molt barroer i fàcil, però si el repeteixes molt i des de tot arreu (des dels mitjans, des de les tribunes polítiques, des de les aules, etc.) acaba funcionant. I molt bé! Tant, que avui en dia és la fórmula més utilitzada per desfer vagues i manifestacions, o com a mínim per evitar que un gruix important dels ciutadans hi participin, cosa que converteix els qui lluiten pels drets laborals i socials en una minoria, en "grupets d'antisistemes".
És molt interessant donar un cop d'ull als titulars dels diaris i a les declaracions de certs polítics o dels representants de la patronal durant els dies previs i posteriors a una vaga. Durant els dies previs a la vaga general del 29 de març vam estar col·leccionant retalls de diari amb declaracions a l'estil Mohawk... i en vam acumular alguns centenars. Si algú hi té interès, només cal que passi uns minuts fullejant les hemeroteques de qualsevol diari. Hi trobarà des d'articles que parlen de l'enriquiment dels sindicalistes o del fet que no els descomptin del sou el dia de vaga, fins a arguments que ataquen les vagues per les pèrdues econòmiques que representen (i que recauen en els treballadors, naturalment). I és que, com diu Noam Chomsky, que ha escrit força sobre la fórmula Mohawk, "la propaganda és a la democràcia el que la porra a l'estat totalitari".
Fonts:
Naturalment, és una manera bastant efectiva de dissoldre manifestacions i de dissuadir els treballadors de fer vaga, però aviat es van adonar que no era massa eficient a llarg termini. En primer lloc, alguns sindicats i associacions anarquistes (com la CNT espanyola) van crear els seus propis grups armats, que van arribar a assassinar el president del Govern Eduardo Dato el 1921 i uns quants governadors civils. En segon lloc, la ràbia que generaven aquests escamots trencavagues i el fet evident que estaven conxorxats amb la policia i el govern donava arguments als treballadors per seguir manifestant-se, i fins i tot ajudava a convèncer alguns indecisos.
Però llavors, algú va tenir una gran idea. Va ser el 1937, durant una vaga del sector de l'acer a Johnstown, a l'oest de Pennsilvània. Si per comptes d'atacar el gruix dels manifestants amb porres i pistoles s'atacava els seus líders amb articles i discursos, mirant de posar en contra seva la resta de treballadors, s'aconseguiria acabar amb les vagues i manifestacions i, a sobre, quedar com els bons de la pel·lícula. És el que es coneix com a fórmula Mohawk.
El raonament és molt senzill. "Nosaltres", empresaris, banquers, aturats, treballadors i mestresses de casa, tenim interès en que les empreses vagin bé, hi hagi feina, no hi hagi disturbis i tot funcioni. "Ells", els sindicalistes, volen problemes, provoquen disturbis, viuen d'això. Per tant, hem de defensar tots junts els "nostres interessos", estar units, no caure en les seves provocacions. Els vaguistes són subversius, violents, antidemocràtics, provoquen aldarulls, i d'alguna manera la gent de bé els hem de parar els peus. L'executiu d'un gran banc i la persona que li neteja l'oficina tenen els mateixos interessos, han de lluitar plegats contra els antisistema.
Sembla un argument molt barroer i fàcil, però si el repeteixes molt i des de tot arreu (des dels mitjans, des de les tribunes polítiques, des de les aules, etc.) acaba funcionant. I molt bé! Tant, que avui en dia és la fórmula més utilitzada per desfer vagues i manifestacions, o com a mínim per evitar que un gruix important dels ciutadans hi participin, cosa que converteix els qui lluiten pels drets laborals i socials en una minoria, en "grupets d'antisistemes".
És molt interessant donar un cop d'ull als titulars dels diaris i a les declaracions de certs polítics o dels representants de la patronal durant els dies previs i posteriors a una vaga. Durant els dies previs a la vaga general del 29 de març vam estar col·leccionant retalls de diari amb declaracions a l'estil Mohawk... i en vam acumular alguns centenars. Si algú hi té interès, només cal que passi uns minuts fullejant les hemeroteques de qualsevol diari. Hi trobarà des d'articles que parlen de l'enriquiment dels sindicalistes o del fet que no els descomptin del sou el dia de vaga, fins a arguments que ataquen les vagues per les pèrdues econòmiques que representen (i que recauen en els treballadors, naturalment). I és que, com diu Noam Chomsky, que ha escrit força sobre la fórmula Mohawk, "la propaganda és a la democràcia el que la porra a l'estat totalitari".
Fonts:
- Tres textos de Noam Chomsky sobre la fórmula Mohawk:
- Cómo nos venden la moto. Información, poder y concentración de medios: http://books.google.es/books?id=uGx5-LJZYAoC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
- Chomsky on Democracy & Education: http://books.google.es/books?id=Y5Ouy4XoXPsC&pg=PA229&lpg=PA229&dq=Mohawk+Valley+formula&hl=ca#v=onepage&q=Mohawk%20Valley%20formula&f=false
- Propaganda and the public mind. Interviews with Noam Chomsky: http://books.google.es/books?id=nTMEirKUw-QC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
- El pistolerisme a Barcelona: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pistolerisme
- Eduardo Dato, president del govern assassinat pels anarquistes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Eduardo_Dato
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.