Votar en contra dels propis interessos

Molta gent es pregunta, en temps d'eleccions, per què tenen tants vots els partits que tradicionalment defensen els interessos d'una minoria. És un tema recurrent als fòrums polítics i fins i tot als bars i cafès. N'hi ha prou amb anar al Google i teclejar "per què la gent vota X", canviant la X pel nom del partit que, segons el teu punt de vista, afavoreixi els interessos de la minoria amb les rendes més altes, per adonar-se que hi ha molta gent que es fa la mateixa pregunta. I que hi ha respostes per tot, també. Intentem analitzar-les. 

Bàsicament, les respostes que dóna la gent es poden resumir en dues. D'una banda, les que es basen en la ignorància en temes polítics de la gran majoria dels votants. Algunes d'aquestes respostes són més suaus ("cal un nivell cultural molt alt per fer-se una idea clara de la política, la història i l'economia, i això és difícil per a molta gent ") i d'altres són més radicals ("la gent és idiota"), però en tot cas vénen a dir el mateix: qui vota un partit que defensa interessos molt diferents als seus és perquè desconeix les intencions reals d'aquest partit i, fins i tot en molts casos, desconeix quin tipus de polítiques serien més favorables als seus propis interessos.

El segon gran grup de respostes, més o menys, ve a dir: la intenció de vot a les grans democràcies, sobretot en aquelles on el bipartidisme està més estès, reacciona a la llei del pèndol, que bàsicament castiga aquells que porten temps al poder perquè se'ls identifica amb tots els problemes del país i premia l'oposició perquè ha estat la veu crítica amb els mals que pateix la societat o, fins i tot, perquè és l'únic recanvi disponible. Hi ha èpoques en què el pèndol oscil·la cap a partits que coincideixen més amb els interessos de la majoria i èpoques en què oscil·la cap a la banda oposada. 

Quina de les dues és la bona? Bé, totes dues poden tenir part de raó (i la tenen: només cal donar un cop d'ull als diaris per identificar casos en què aquestes respostes es poden aplicar). Però que aquestes respostes es basin en la realitat no vol dir que l'expliquin completament. Potser la gent que vota contra els seus interessos no és tan ignorant, ni està tan desinformada, ni fa un vot de càstig. O com a mínim, no tota. Potser, senzillament, és que vota allò que li interessa votar. 

Aquest és el punt de vista de John Kenneth Galbraith, un dels grans economistes del segle XX, i està exposat en un dels seus llibres: La cultura de la satisfacció. Provarem de resumir-ho.

Durant segles, les normes les ha dictat la minoria que tenia el poder. La resta de la població, per més que suposessin una amplíssima majoria, no tenien ni veu ni vot en les decisions polítiques i econòmiques. Amb la conquesta de la democràcia parlamentària en una part significativa de països del món les coses han canviat, i ara hi ha molta més gent que participa en la presa de decisions. Però no ens hem de confondre: per més que siguin una majoria de ciutadans d'aquests països els qui tenen la possibilitat d'influir en la vida pública, no és tothom. És el que Galbraith anomena la Majoria Electoral Satisfeta, els afortunats econòmicament i socialment. I en tot cas són una majoria no de tots els ciutadans, sinó dels ciutadans que realment voten. Aquí cal restar-hi tots aquells ciutadans que no hi participen perquè no veuen que els serveixi de res fer-ho, i també totes aquelles persones que ni tan sols no tenen el dret a votar, com els immigrants sense papers. Aquesta majoria satisfeta defensa a les urnes aquells partits que els afavoreixen, aquells partits que prioritzen els seus interessos per sobre dels interessos dels altres. 

Quan es parla de retallar les despeses de l'Estat en època de dèficit es parla de retallar les ajudes socials, les vivendes barates, la sanitat pública, l'ensenyament públic o les necessitats dels col·lectius d'immigrants, però mai no es planteja retallar altres prestacions com ara les garanties financeres dels dipositaris dels bancs en fallida (que suposen pels estats una despesa astronòmica) o les subvencions als grans grups agraris que exporten al Tercer Món. Segons aquesta majoria satisfeta, aquestes despeses no suposen una càrrega per l'Estat (com és el cas de la sanitat pels pobres o les pensions als aturats) sinó que són pilars del benestar i la seguretat dels ciutadans. És a dir, que de la mateixa manera que la noblesa de l'Antic Règim justificava els seus privilegis com a necessaris pel bon funcionament de l'economia i l'estabilitat del país, actualment la majoria satisfeta justifica els seus privilegis amb els mateixos arguments. I no hi falten mai, naturalment, economistes i politòlegs que donin un vernís intel·lectual a aquesta justificació.

Aquesta defensa dels privilegis no és monolítica: una part cada cop més important dels privilegiats es preocupa per la situació dels qui no participen del benestar general, fins i tot passant per sobre de la pròpia satisfacció personal, i aquesta preocupació és una de les formes més acreditades de discurs social. Però a la pràctica la majoria satisfeta, a l'hora de votar, prioritza el seu benestar per sobre de la justícia social. 

Naturalment, quan es parla de privilegiats tots tendim a pensar que no va amb nosaltres. Però no només ens estem referint als qui viuen envoltats de luxe, iots i festes en illes tropicals, sinó a aquells que tenen una feina i una casa i no tenen excessius problemes per arribar a final de mes: són privilegiats per contrast amb els que estan per sota econòmicament. I el discurs contra les ajudes a aquells que estan pitjor que ells és un discurs que convenç perquè toca un punt sensible: conservar el que es té i no perdre cap privilegi. 

Els qui voten partits que defensen aquests privilegis estan recolzant el desmantellament de l'estat del benestar perquè creuen que el que en trauran d'aquest desmantellament (pagar menys impostos) els beneficiarà. I fins i tot arriben a justificar els excessos dels qui són encara més afortunats que ells perquè si la majoria satisfeta mostrés la seva ira contra la "minoria supersatisfeta", mostrant els seus excessos, deixaria en evidència els excessos propis en contrast amb la situació dels qui viuen pitjor. Com diu Galbraith, "l'opulència esplendorosa dels molt rics és el preu que paga la majoria electoral satisfeta per poder retenir el que té, que és menys però també està força bé". 

En resum, que potser a la crítica (justificadíssima!) que fem dels privilegis injustos dels més rics hi hauríem de començar a afegir certa autocrítica cap a la defensa que fem dels nostres propis privilegis; uns privilegis que, com en el cas del consum desmesurat o les demandes de menys impostos, condemnen milions de persones a la misèria més absoluta.
Potser els qui voten els partits que defensen els privilegis de la majoria satisfeta saben molt bé el que es fan. I potser haurien de començar a plantejar-se si és just defensar els propis interessos per sobre dels interessos dels qui no es poden defensar. 

Fonts:

1. John Kenneth Galbraith: http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Kenneth_Galbraith
2. La cultura de la satisfacció: http://www.claret.cat/ca/node/171151