Contaminació global i aneguets de goma

Foto original: Kim Steele
 

Quin és el país del món que contamina més? Una recerca ràpida d'aquest tema en qualsevol buscador d'Internet ens donarà com a resultat dotzenes de rànquings fets per organitzacions de fiabilitat variable, en els quals els resultats sempre són diferents. I és que aquesta pregunta té tantes variables que no és fàcil de contestar. Si els resultats són per habitant, surten uns països, però si es té en compte la contaminació total de cada país, només apareixen els països més grans; si es calcula en emissions de CO2 no surt el mateix que si es calculen les emissions d'altres gasos; si parlem de residus sòlids, la cosa torna a canviar, de la mateixa manera que si el que es calcula són els fertilitzants i pesticides de l'agricultura, o els productes químics de la indústria o els residus nuclears dels (relativament pocs) països que tenen centrals en funcionament.

Què en podem extreure, d'això? Que fins i tot els rànquings de contaminació més ben fets, com el que fa el CARMA (Carbon Monitoring for Action) sobre els països que emeten més CO2 a l'atmosfera, no tenen en compte una cosa evident: que la contaminació és un fenomen global que afecta tot el planeta alhora, i que no té massa sentit buscar petites solucions locals per frenar-la.

Una bona manera d'entendre com de global és la contaminació és la història dels aneguets de goma del professor Curtis Ebbesmeyer. Aquest oceanògraf està especialitzat en els moviments dels corrents marins, i fa anys que, amb alguns companys, posa a punt un programa d'ordinador que ens ajudi a entendre com funcionen aquests corrents. El problema és que les boies que fan servir els oceanògrafs per estudiar la deriva de les masses d'aigua tenen un preu molt elevat (fins a 1.650€ cadascuna) perquè porten una sèrie de dispositius de medició i de rastreig per satèl·lit per saber exactament on són a cada moment, i això fa que n'hi hagi poques i que les dades amb les que treballen els oceanògrafs siguin insuficients. Però la cosa va canviar el gener del 1992, quan un vaixell portacontenidors provinent de Hong Kong que es dirigia als EUA va perdre uns contenidors enmig del Pacífic i tota la càrrega se'n va anar a l'aigua. En total, 29.000 joguines de banyera es van dispersar, flotant, per l'oceà. Aneguets grocs, castors vermells, granotes verdes i tortugues blaves com les que podeu veure en aquesta foto, sobre el braç del simpàtic oceanògraf. Uns mesos més tard, al novembre d'aquell any, els primers aneguets arribaven, arrossegats pels corrents del Pacífic Nord, a les costes d'Alaska. La notícia va aparèixer en alguns mitjans i a l'oceanògraf se li va encendre la llumeta: ja tenia una manera barata de recopilar dades sobre els corrents marins. Va avisar al personal de costes i ports de tot el món, va donar algunes entrevistes a diaris i es va posar a esperar a que algú trobés més aneguets. I no va haver d'esperar molt. Durant anys, els aneguets han anat apareixent en diversos punts del planeta, i Ebbesmeyer ha anat recopilant les dades del seu llarguíssim viatge. Els aneguets grocs i els castors vermells han perdut el color i ara són blancs, però les granotes verdes i les tortugues blaves segueixen en bon estat. Coses de les radiacions solars.

Gràcies a la col·laboració de guardacostes, mariners, responsables dels ports o simples ciutadans que passegen per la platja, s'ha pogut reconstruir el viatge. Se sap que, de seguida de l'accident, el grup es va dividir en dos. Una part va seguir la costa americana cap al sud, vorejant les immenses illes de plàstic de què parlàvem fa unes setmanes, i el 1994 ja havia arribat a les costes d'Austràlia i Indonèsia. L'altra meitat va pujar cap al nord, es va quedar atrapada al gel de l'oceà àrtic durant cinc anys (del 1995 al 2000) i, després d'una llarga deriva, va anar a parar a l'Atlàntic Nord. El 2000 ja tocaven les costes atlàntiques del nord dels EUA (de Maine a Massachusetts), i el 2003 ja havien arribat a les illes Hèbrides, a la costa oest d'Escòcia. El 2007, després de 15 anys de viatge, els primers aneguets van decorar les platges britàniques, i a final d'any ja s'esperava la seva arribada a les costes de Galicia. Avui, a principis del 2012, hi ha pocs llocs al món que no hagin visitat.

Naturalment, els aneguets no són els únics objectes que han viatjat arrossegats per la marea i han estat usats pels oceanògrafs per entendre com funcionen els corrents marins. El 1997, cinc milions de peces de Lego van caure a l'oceà i segueixen, des de llavors, a la deriva. El mateix va passar el 1990 i el 2002 amb 80.000 i 33.000 parells de sabatilles Nike. I això són només alguns exemples: es calcula que, cada any, entre 2.000 i 10.000 contenidors cauen a l'aigua i perden la càrrega. I no només els objectes són arrossegats per la marea. Els productes químics o el petroli dels vessaments també recorren el món i s'escampen per tot arreu. I fins i tot la contaminació de terra ferma, que es filtra als rius i als aqüífers, acaba sovint al mar: pesticides, productes industrials, restes líquides dels abocadors d'escombraries...

La contaminació és un fenomen global, i cal tractar-la globalment. Si no, per més net que tinguem el jardí de casa en patirem les conseqüències.

Fonts:

1. Rànquing d'emissions de CO2 per país fet per Carbon Monitoring for Action (CARMA): http://carma.org/region
2. L'oceanògraf Curtis Ebbesmeyer: http://ca.wikipedia.org/wiki/Curtis_Ebbesmeyer
3. Un exemple de com són aquestes sofisticades boies: http://www.ocean-net.info/instrumentacion/LinkQuest/ADP_Flowquest.htm
4. Una foto dels animalons de plàstic: http://oceanmotion.org/html/research/ebbesmeyer.htm
5. Post de Donant dades sobre les illes de plàstic del Pacífic: http://www.donantdades.com/2011/10/illes-de-plastic.html
6. L'arribada a la Gran Bretanya: http://www.dailymail.co.uk/news/article-464768/Thousands-rubber-ducks-land-British-shores-15-year-journey.html