Illes de plàstic

El 1907 es va fabricar el primer polímer totalment sintètic, la baquelita: havia començat l'edat del plàstic. Des de llavors, i sobretot després de la Segona Guerra Mundial, el plàstic s'ha convertit en un material omnipresent perquè és barat, impermeable, aïllant, resistent i fàcil de treballar. Tot i que n'hi ha de naturals, com la goma del cautxú o els derivats de la cel·lulosa (el cel·luloide o la cel·lofana, per exemple), la majoria dels plàstics que fem servir són sintètics i provenen del petroli. Actualment es fabriquen, cada any, 115.000 milions de quilograms de plàstic en forma de nurdles, petites boletes de colors de la mida d'un perdigó a partir de les quals es fabriquen els objectes de plàstic. (Torneu a llegir l'última frase: 115.000 milions de quilograms! Us podeu fer una idea del munt de plàstic que significa això?).
Bona part d'aquests plàstics sintètics es poden reciclar, però precisament perquè són barats i n'hi ha tant no sempre es fa. De fet, la major part del plàstic no es recicla, sinó que va a parar als abocadors d'escombraries o al mar, on es comença a descompondre. Però el plàstic no és biodegradable, i tot i que de seguida s'esquerda i es trenca els trossets poden durar molt de temps. Com que és un material tan nou encara no sabem exactament quant de temps durarà, però els científics calculen que podria tenir una vida d'uns 10.000 anys sempre que estigui en contacte amb la llum del Sol i l'aire, cosa que no passa ni als abocadors ni al mar.
Al mar, a més, la situació és molt més greu. Des de fa anys la quantitat de plàstic que hi aboquem creix de manera exponencial. Una part d'aquest plàstic (un 20%) l'aboquen els vaixells de forma intencionada, però la resta, la immensa majoria, prové de terra ferma. El vent arrossega bosses, peces petites i trossets de plàstic cap als rius, les clavegueres i el mar, i tota aquesta brossa es va acumulant allà on la porta la marea. Pot semblar un problema menor, però actualment la contaminació per plàstic al mar és un dels problemes ambientals més greus a que s'enfronta el nostre planeta.
Les marees oceàniques creen espais morts on la deriva és mínima i en aquests punts és on es concentra la major part de brossa marina, creant illes de plàstic de centenars de quilòmetres de diàmetre i uns quants centenars de metres de profunditat. De moment s'han localitzat 11 grans illes de plàstic als cinc oceans del planeta, la major de les quals està situada al Pacífic nord i té una mida semblant a la de la península Ibèrica. Aquestes illes, a part de l'impacte visual, són un perill per la fauna i la flora marina. Moltes espècies de peixos es mengen els nurdles i els trossets de plàstic perquè els confonen amb ous, plàncton o krill, cosa que els provoca la mort. A més, la capa de plàstic dificulta el pas de la llum del Sol i impedeix que, a sota, hi creixin algues i fitoplàncton, que són la base de la cadena alimentària marítima. Us podeu imaginar com acaba.
Actualment hi ha associacions com la Fundació Algalita o la Plastic Pollution Coalition que lluiten per canviar les coses, però com es pot veure en aquest informe del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (UNEP), no és fàcil lluitar contra aquestes concentracions de plàstic. Els intents de recollir-lo mitjançant xarxes molt fines s'han demostrat contraproduents perquè també acaben amb qualsevol tipus de vida. I de moment ningú no sap com podem retirar els milers de tones de plàstic que suren al mar.
Però que no sapiguem com arreglar-ho no vol dir que no puguem fer-hi res. Per començar, podem reduir la quantitat de plàstic que fem servir per evitar que les illes de plàstic es facin encara més grans. La manera més ràpida i fàcil és reduint el nombre d'envasos i bosses: quan comprem, escollim els productes que tinguin menys plàstic i no utilitzem mai bosses d'un sol us. A més, llencem al contenidor de reciclatge tots els envasos que utilitzem. Mira dins el cubell de rebuig de casa teva i observa si hi has llençat alguna cosa de plàstic: una part del que hi llencis, començant per la bossa, acabarà al mar.
Però encara hi ha una altra cosa que podem fer per evitar aquesta catàstrofe. Com dèiem al principi, no tots els plàstics provenen del petroli, sinó que n'hi ha que estan fets a partir de materials naturals i que, per tant, són biodegradables. Són els anomenats EDP (les sigles en anglès per plàstics i polímers degradables en el medi ambient), extrets directament de la biomassa (com el midó o la cel·lulosa), produïts per síntesi química a partir de monòmers biològics de fonts renovables o produïts per microorganismes i bactèries, com els plàstics anomenats PHAS. Actualment aquest tipus de polímer representa una petitíssima part dels plàstics que es troben al mercat, però la pressió dels consumidors pot fer que esdevinguin majoritaris. És qüestió de pressionar, doncs. 

Fonts:

1. Imatge d'un grapat de nurdles: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fd/Nurdles_01_gentlemanrook.jpg
2. L'illa de plàstic del nord del Pacífic: http://www.greenpeace.org/international/en/campaigns/oceans/pollution/trash-vortex/
3. Fundació Algalita de Recerca Marina: http://www.algalita.org/index.php
4. Plastic Pollution Coalition: http://plasticpollutioncoalition.org/es/
5. Informe del 2005 del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (UNEP) sobre la brossa marina: http://www.unep.org/regionalseas/marinelitter/publications/docs/anl_oview.pdf
6. Plàstics biodegradables: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pl%C3%A0stic#Pl.C3.A0stics_biodegradables
7. Un vídeo espectacular sobre els problemes d'algunes aus marines amb els residus plàstics: http://www.midwayfilm.com/