El ciberactivisme i la Twitter revolution

Durant la sèrie de revoltes als països del Magrib i l'Orient Mitjà que va començar amb la immolació de Mohamed Bouazizi a Tunísia el desembre del 2010 i que coneixem com a Primavera Àrab, les noves tecnologies hi van tenir un paper fonamental. Els historiadors del futur jutjaran quin va ser exactament aquest paper i si va ser determinant o no, però en tot cas és evident que bona part de les mobilitzacions es van canalitzar a través del Twitter, el Facebook i els blogs personals d'un munt d'activistes. No era la primera vegada, ni molt menys, que Internet, les xarxes socials i els telèfons mòbils apareixien en les manifestacions populars: ja havien aparegut durant les revoltes del 2009 posteriors a les eleccions presidencials de l'Iran o les eleccions parlamentàries de Moldàvia, durant les revoltes del mateix any a Xinjiang, a l'oest de la Xina o fins i tot, per posar un cas més proper, durant les manifestacions d'indignació contra la manipulació informativa després dels atemptats del 2004 a Madrid, que van ser convocades i seguides per sms i que, sense aquest canal de comunicació, probablement no haurien tingut tanta importància. Però ha estat durant les revoltes àrabs que la societat ha pres consciència del paper fonamental que poden jugar aquestes eines en el món de l'activisme.
Entre els teòrics del tema no hi ha consens sobre si realment aquestes eines juguen un paper tan important com diuen els ciberutòpics o per contra, com sostenen els ciberescèptics, tot això s'ha magnificat molt. És un debat que durarà anys i que donarà feina als sociòlegs i politòlegs del futur. Però sí que hi ha una cosa clara: les noves tecnologies cada cop estan més presents en els moviments socials i tenen un paper més actiu en qualsevol tipus d'activisme.
I no només en els grans esdeveniments històrics (el que el professor Evgeny Morozov, un dels ciberescèptics més influents, va batejar amb el nom de "revoltes Twitter" en un famós article al seu blog). Al món hi ha milers de ciberactivistes que fan servir les eines informàtiques per fer arribar el seu missatge, coordinar campanyes o, senzillament, mantenir-se en contacte amb altres activistes. D'aquest tipus d'activistes n'hi ha a tot arreu, però on prenen més importància és en països on la repressió contra la llibertat d'expressió és major i on els drets democràtics estan més qüestionats. Quan l'exèrcit o la policia impedeix als manifestants sortir al carrer, sempre els queda l'altra plaça pública: Internet. Un exemple molt clar és el de l'Arabia Saudita, on la major part dels bloguers són dones que no tenen cap altre mitjà per expressar les seves queixes, com s'extreu d'un informe de Reporters sense fronteres (RSF). Naturalment, la repressió contra els ciberactivistes, tot i que sovint són més difícils de caçar que els activistes "analògics", també és cada cop més important. Segons les estimacions de RSF, en el que portem d'any 123 ciberactivistes han estat empresonats, 70 dels quals a la Xina. El segon país amb més internautes empresonats és l'Iran amb 20, seguit del Vietnam amb 17 i Síria amb 4. El creixement del ciberactivisme (i de la repressió) es pot veure clarament en aquestes dades: el 2010 al món es van empresonar 109 internautes contra els 123 d'aquest any, i el 2009 van ser 83, 58 el 2008, 50 el 2007... Creix la força del ciberactivisme i també la censura i la repressió. Les autoritats saudites, per exemple, admeten tenir bloquejades 400.000 webs, entre elles nombroses plataformes de blogs. La Xina té un exèrcit de 40.000 censors que es dediquen a rastrejar la xarxa buscant qualsevol acte de dissidència per bloquejar-lo. Al món, un de cada tres internautes no té accés lliure a la xarxa, segons dades de RSF.
Però Internet és un camp molt gran on és molt difícil posar-hi tanques, i és per això que els censors, cada cop més, prefereixen manipular els continguts que simplement tallar la connexió o bloquejar una web. Molts governs tenen equips d'agents que es dediquen a enterrar els missatges negatius contra el règim que troben a la xarxa sota milers de missatges positius presumiblement escrits per altres ciutadans. Probablement, aquest serà el camí de la censura i la repressió en el futur, perquè ha quedat clar que la censura pura i dura és ineficient: els ciberactivistes sempre trobaran un forat per on colar-se. Si us interessa el que s'està coent al món, busqueu als blogs i a les xarxes socials. I per començar, podeu donar un cop d'ull al nostre Twitter!

Fonts:

1. La primavera àrab: http://www.324.cat/especial/2094/altres/Revolta-al-mon-arab
2. Una bona manera d'introduir-se a la blogosfera dels països del Magreb i l'Orient mitjà és el blog de la periodista Lali Sandiumenge  Guerreros del Teclado: http://sajafia.blogspot.com (del 2007 a la Primavera Àrab) i http://blogs.lavanguardia.com/guerreros-del-teclado/ (els últims mesos)
3. El debat entre ciberutòpics i ciberescèptics: http://www.lanacion.com.ar/1356884-ciberutopicos-v-ciberescepticos
4. El post sobre la revolta a Moldàvia on es va encunyar el terme "revolta twitter": http://neteffect.foreignpolicy.com/posts/2009/04/07/moldovas_twitter_revolution
5. Informe Enemigos de Internet 2011 de Reporters Sense Fronteres (RSF): files.rsf-es.org/200000877-dcb20ddac0/RSF_ENEMIGOS_DE_INTERNET_2011.pdf
6. El baròmetre de la llibertat de premsa 2011 de RSF: http://es.rsf.org/
7. Un article de Donant dades sobre la censura a Internet: http://www.donantdades.com/2010/10/la-censura-internet.html
8. Article al diari Liberation (21/08/2011) sobre la censura a Internet a la Xina: http://www.liberation.fr/monde/01012357064-pekin-s-acharne-contre-les-microblogs
9. El Twitter de Donant dades:  https://twitter.com/#!/Donantdades
10. Article de Manuel Castells sobre les implicacions polítiques d'aquests moviments: http://www.lavanguardia.com/politica/20111022/54234096793/movimiento-y-politica.html

 
 
 

Pagant per contaminar

Des que va començar la revolució industrial fa més de dos segles les emissions de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera no han parat d'augmentar. Sabem que aquests gasos (el CO2, el metà, l'òxid nitrós o els famosos CFC que destrueixen la capa d'ozó) són els principals responsables de l'escalfament global, i que si no hi posem remei aviat patirem un canvi climàtic irreversible que pot ser absolutament destructiu per la vida al nostre planeta. Sabem també que el gas que més contribueix a l'efecte hivernacle (pel volum de gas que emetem, no perquè sigui el més nociu) és el CO2, i que les emissions es deuen, sobretot, a la crema de combustibles fòssils. Hi ha altres causes com la desforestació (que allibera grans quantitats de CO2 i destrueix els arbres que el podrien reabsorbir), però la crema de petroli, carbó i gas n'és la causa principal. 
Si sabem tot això, per què no hi posem remei? Amb aquesta idea al cap, l'any 1997 l'ONU va convocar el Conveni internacional per la prevenció del canvi climàtic, que va acabar aprovant el que coneixem com a Protocol de Kyoto. L'objectiu d'aquest tractat internacional és que els països industrialitzats redueixin les emissions un 8% per sota del volum del que emetien el 1990, una xifra no gaire ambiciosa però suficient com a pla de xoc contra l'escalfament global. La història de la ratificació del Protocol de Kyoto és molt complexa, perquè feia falta que el signessin els països responsables de com a mínim el 55% de les emissions perquè es convertís en un tractat internacional d'obligat compliment, i davant la negativa dels EUA i Rússia a ratificar-lo les negociacions van ser molt llargues. Finalment, el 2005 Rússia va signar i vam arribar al 55% necessari, tot i que a canvi la UE es va comprometre a finançar la reconversió industrial russa i la modernització de les seves plantes petrolíferes. En les negociacions de tractats internacionals ningú no signa res si no en treu alguna cosa. Els EUA, d'altra banda, encara no l'han signat.
El problema és que, ara que el Protocol de Kyoto ha entrat en vigor, ha quedat clar que és una eina que no serveix per gran cosa. El tractat està molt bé però, com sempre que es signa alguna cosa, s'ha d'anar en compte amb la lletra petita. I a la lletra petita del Protocol de Kyoto hi ha una clàusula que parla de "mecanismes de flexibilitat" i que és la culpable de que la cosa no funcioni.
Ho resumirem: el tractat fixa les emissions de CO2 que cada país pot emetre cada any. Com que els efectes de la contaminació són globals i no importa on es contamini perquè tot va a parar al mateix lloc, es va pensar que seria una bona idea convertir els drets d'emissió de cada país en quotes de CO2 que es poguessin comprar i vendre, de manera que si un país té una quota més alta de la que realment necessita pugui vendre el que li sobra a un altre país que sobrepassi el seu límit. O sigui, que com que jo tinc molta gana i tu no t'acabaràs el teu tall de pastís, em menjo el meu, et compro una part del teu i tots contents. Com que els països més rics tenen més indústria i per tant els costaria més reduir les emissions, gràcies a aquest mecanisme poden comprar quotes als països pobres, amb molta menys indústria, i entre tots contaminem el que assigna el tractat. A més, els diners que es paguin per aquestes quotes de CO2 hauran de servir per implantar tecnologies netes als països en vies de desenvolupament, que així "creixeran sans" i sense contaminar. Tot plegat ajudaria a reduir el total de les nostres emissions beneficiant a tothom: els rics perquè no han de reduir la seva producció i els pobres perquè tenen diners per implantar energies netes. Sobre el paper no sembla mala idea. Però a la pràctica és molt diferent.
En primer lloc, aquests mecanismes de flexibilitat han servit perquè els països del nord segueixin contaminant tant o més que abans, amb l'única diferència que ara han de pagar una mica. Però segueix sortint molt barat, perquè els diners que paguen van destinats a projectes als països del sud que, curiosament, s'encarreguen a les mateixes empreses transnacionals que contaminen i paguen al nord. O sigui que, de moment, tot es queda a casa. Als països rics es contamina el mateix, molt per sobre de les quotes exigides, però com que es compren les quotes d'altres països tot queda legitimat i ningú no es pot queixar: hem complert el Protocol de Kyoto. Als països pobres les coses tampoc no van massa bé, perquè molts dels projectes aparentment nets segueixen tenint els combustibles fòssils com a base i, per tant, contaminen més que abans. I a sobre la major part els duen a terme empreses estrangeres que s'enduen els beneficis per comptes de reinvertir-los al país. Al final, al conjunt del planeta les emissions augmenten cada any, però tothom té la consciència ben tranquil·la. I no només no disminueixen les emissions de CO2 sinó que augmenta la desigualtat entre països rics i països pobres i apareix un nou mercat per especular: el de la compravenda de drets d'emissió. És el que es ja coneix com a colonialisme del carboni.
Un exemple: al maig del 2011 Espanya ja havia gastat la seva quota anual de drets d'emissió de CO2. Com que no podia deixar d'emetre gasos ni s'havia fet absolutament res per reduir les emissions, ens vam limitar a comprar drets d'emissió al Senegal i seguir contaminant. 
I una petita anècdota: un dels principals impulsors d'aquests mecanismes de flexibilitat (i el que va pressionar la UE perquè els aprovés) va ser un exvicepresident dels EUA reconvertit en activista ambiental: Al Gore. Curiós, oi?
Un cop hem arribat fins aquí, la pregunta és inevitable: ha servit per alguna cosa, el Protocol de Kyoto? La resposta que més m'agrada és la que apareix en un article de Gwyn Prins i Steve Rayner publicat a la revista Nature: "El Protocol de Kyoto és important simbòlicament com a expressió de la preocupació dels governs pel canvi climàtic, però com a instrument per a reduir les emissions ha fracassat". 


Algunes dades sobre les emissions de CO2 al món:
No hi ha acord per saber quin país és el que emet més CO2 a l'atmosfera, però en totes les llistes els dos primers llocs se'ls disputen els EUA i la Xina (a vegades guanya un i a vegades l'altre). En tercer lloc hi ha sempre la Unió Europea, tot i que si el que comptem no són les emissions totals d'un país sinó les emissions per càpita, la UE passa al lloc número 10, la Xina al 19 i els primers llocs són pels EUA, Austràlia i el Canadà. En qualsevol cas, la llista dels països més contaminants sempre té els mateixos noms en diferent ordre: els països més industrialitzats i alguns dels grans gegants emergents com la Xina, el Brasil, Rússia, Iran o Turquia.
La contaminació per emissió de CO2 és cosa dels més grans: els 10 països que més contaminen emeten el 67,07% del total. Espanya (47 milions d'habitants) emet 30 vegades més CO2 que Kenya (41 milions) i 175 vegades més que la República Democràtica del Congo (70 milions).

Fonts:

1. El text del Protocol de Kyoto:  http://unfccc.int/resource/docs/convkp/kpspan.pdf
2. Sobre el "colonialisme del carboni": http://www.carbontradewatch.org/in-the-media-castellano/el-comercio-del-co2-es-una-nueva-forma-de-colonialismo.html
3. L'article de Gwyn Prins i Steve Rayner a la revista Nature sobre els resultats del Protocol de Kyoto: http://www.nature.com/nature/journal/v449/n7165/full/449973a.html
4. De llistats sobre la quantitat de CO2 que emet cada país n'hi ha molts i tots diuen coses diferents. Per fer-se una idea aproximada podeu consultar aquest: http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Pa%C3%ADses_por_emisiones_de_di%C3%B3xido_de_carbono
5. Emissions de CO2 per càpita: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/c/c4/CO2_emission_2002.png

 
 
 

Eradiquem la pobresa (encara que sigui per egoisme)

Gravat: Clipart ETC

Hi ha moltes raons per les quals un pot voler eradicar la pobresa. La principal és que la pobresa és la injustícia més important del nostre temps, i la lluita contra la injustícia és (o hauria de ser) un dels principals objectius dels nostres actes. Però és evident que hi ha qui no té cap interès en acabar amb la pobresa, sigui perquè considera que tots tenim les mateixes oportunitats i que qui és pobre és perquè no les sap aprofitar (que tot i ser un argument estúpid està molt més estès del que ens pensem) o perquè, tot i considerar que és una injustícia, prefereix seguir així i treure'n tot el profit que pugui.
Contra això hi ha un argument que és definitiu: eliminar la pobresa és la millor manera d'augmentar el benestar i la qualitat de vida d'una societat, incloses les seves capes més riques. És a dir, que fins i tot aquells que més es beneficien de l'existència de la pobresa es beneficiarien de la seva eradicació. En la lluita contra la pobresa tothom hi surt guanyant.
Aquest és l'argument principal del llibre Desigualdad: un análisis de la (in)felicidad colectiva, escrit per l'economista Richard Wilkinson i l'antropòloga Kate Pickett. El raonament que planteja aquest llibre interessantíssim és el següent:
Hi ha tota una sèrie de problemes socials i de salut que afecten especialment els més pobres i que, per tant, estan més estesos en països del Tercer Món que en països rics: mala salut, violència, malalties mentals, addicció a l'alcohol i les drogues, esperança de vida baixa, mortalitat alta, obesitat, mares adolescents, baix rendiment escolar dels nens, increment dels homicidis, taxa de població reclusa alta i poca mobilitat social. Aquests problemes són més greus en les societats més pobres, i si comparem El Salvador amb França, per exemple, o Nigèria amb Suïssa, veurem clarament de què parlem.
Fins aquí el que ja sabíem. El que han descobert aquests investigadors és que entre els països rics, aquests problemes no disminueixen a mesura que augmenta la riquesa: on es viu millor és als països que tenen menys desigualtats. Per entendre-ho, mirem aquest gràfic on apareixen els països més rics del món (alguns països d'Europa, el Canadà, els EUA, el Japó, Austràlia i Nova Zelanda):
  

Font: http://www.equalitytrust.org.uk/

A l'eix vertical hi ha un índex elaborat a partir dels problemes socials i de salut que hem llistat més amunt  amb dades tretes de l'OMS, l'ONU, l'OCDE, l'UNICEF i agències estatals de cada país. Com més amunt, més problemes té un país. A l'eix horitzontal hi ha la desigualtat en la renda dels ciutadans: com més a la dreta, més desigualtat hi ha entre les rendes dels habitants d'un país. Com es pot veure, els països en què les rendes són més desiguals (els rics són més rics i els pobres són més pobres) tenen més problemes. I aquests problemes no només afecten les capes baixes: si traiem de l'equació els més pobres del país, el gràfic segueix sent el mateix: entre els rics dels EUA, per exemple, hi ha més problemes que a Finlàndia.
Resumint: als països amb més desigualtat fins i tot els rics tenen una esperança de vida més curta, pitjor salut, més violència, més addiccions i, en definitiva, una qualitat de vida i un benestar menor. El país que té més problemes socials i de salut de tots els estudiats també és el que, tot i ser un dels països més rics del món, té les rendes més mal repartides: els EUA. A l'altre extrem, amb menys problemes i menys desigualtat, hi ha el Japó i els països nòrdics. Si reduïm les desigualtats, reduirem els problemes socials. 
Tinguem en compte una cosa: el que planteja aquest llibre no és cap utopia. No s'explica com haurien de funcionar les societats que no funcionen comparant-les amb societats ideals, sinó comparant-les amb societats ja existents. I si repartir millor la riquesa ajudaria als països rics més desiguals a viure millor, també ho podem aplicar al món sencer: lluitar contra la pobresa a Bolívia, per exemple, no només beneficiarà als bolivians sinó a la resta de països del món.

Fonts: 

1. Desigualdad: un análisis de la (in)felicidad colectiva, de Richard WILKINSON i Kate PICKETT: http://www.turnerlibros.com/Ent/Products/ProductDetail.aspx?ID=329

Documents de Donant dades

A partir d'avui, al botó de dalt a la dreta on hi diu "Documents Dd" hi podreu trobar els documents que acompanyen els nostres posts i que serveixen per fer difusió de les idees que hi defensem.
Per començar, hi hem penjat unes targetes amb els arguments que donàvem al post sobre la propina; els podeu imprimir, retallar i deixar al platet del compte als bars i restaurants.
Tots aquests documents tenen llicència Creative Commons. És a dir, que els podeu usar, tunejar i fer córrer tant com vulgueu!

Legislant l'homosexualitat

A principis del 2011 van aparèixer, en un diari d'Uganda, un centenar de fotografies de personatges populars que formaven part de la comunitat homosexual del país. Les fotografies anaven acompanyades dels seus noms i domicilis i d'un titular en portada: "Pengeu-los!". Uns dies més tard un desconegut assassinava l'activista homosexual David Kato, el primer de la llista a caure. Ja feia uns mesos que la pressió internacional havia aconseguit que el parlament d'aquest país de l'Àfrica oriental retoqués la nova proposta de llei sobre la il·legalització de l'homosexualitat perquè "els reincidents" no fossin castigats amb la pena de mort sinó amb la cadena perpètua.
Uganda és un cas extrem de persecució de l'homosexualitat, però no és, ni molt menys, un cas aïllat. Al món hi ha molts països en què les lleis condemnen, d'una manera o altra, l'homosexualitat; i són pocs els que tenen lleis que equiparin els drets dels homosexuals amb els dels heterosexuals. Donem-hi un cop d'ull.
No va ser fins el 2008 que es va trencar el tabú a parlar dels drets LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) a l'assemblea de l'ONU, i va ser per aprovar la Declaració sobre orientació sexual i identitat de gènere de les Nacions Unides que condemna la violència, assetjament, discriminació, exclusió i estigmatització basats en l'orientació sexual. Però va ser una victòria pírrica: només 66 dels 192 països de l'ONU hi van votar a favor (39 dels quals eren europeus). És més, immediatament es va redactar una altra declaració en contra, amb el vot de 57 països (i el suport del Vaticà, que no és membre de l'ONU sinó observador permanent) amb arguments tan absurds com que legalitzar l'homosexualitat significava donar legitimitat als pederastes. Fins avui, cap de les dues declaracions no ha pogut prosperar per convertir-se en resolució i no sembla que, en breu, l'assemblea s'hagi de posar d'acord.
I mentrestant, cada estat fa la seva pròpia legislació. Pel que fa als càstigs, 7 països tenen pena de mort contra l'homosexualitat (Mauritània, el Sudan, l'Iran, l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, el Iemen i Somalilàndia), així com els 12 estats de Nigèria que han adoptat la llei islàmica. Això no vol dir, naturalment, que la resta de països equiparin els drets dels homosexuals amb els dels heterosexuals: només 11 països ho fan, com a mínim davant la llei (que es redueixen a 8 pel que fa a equiparar el matrimoni homosexual a l'heterosexual). A la resta, o bé hi ha penes de presó i multes, o bé se'ls nega l'accés a les forces armades o a altres organismes públics. Només 56 estats, una quarta part del total, tenen alguna llei en contra de l'homofòbia.
A més, molts països amb lleis favorables o com a mínim no discriminatòries, fan la vista grossa a l'hora d'impedir i castigar els abusos contra la comunitat homosexual. I és que les lleis favorables no sempre tenen el recolzament de tota la societat. Fins i tot en països relativament oberts com Espanya els corrents homòfobs i en contra de les lleis d'igualtat són importants, com hem pogut veure durant la polèmica de la llei del matrimoni homosexual. I als EUA, on els moviments de reivindicació dels drets dels homosexuals tenen molta força, 18 estats encara tenen lleis contra l'homosexualitat, algunes molt recents: 13 estats van prohibir explícitament el matrimoni homosexual o les unions civils durant les primàries del 2004, i actualment el matrimoni només està permès en 6 estats dels 50 que formen el país.
Un dels principals esculls amb què es topen els drets dels homosexuals és el fet que molta gent (sovint amb l'aval de la religió local) considera que l'homosexualitat és antinatural i que, per tant, no s'ha d'acceptar ni promoure. L'argument és estúpid, naturalment, perquè volar i navegar, que sí que són coses absolutament antinaturals, són actes plenament acceptats i la legislació els contempla i protegeix fins al punt que tenim lleis exclusives per l'aviació i la navegació.
Si volem acabar amb la discriminació abans haurem d'acabar amb aquesta idea absurda de que hi ha coses naturals i coses antinaturals. Els etòlegs consideren que hi ha unes 1.500 espècies animals que mostren comportaments homosexuals. Si tenim en compte que només una, l'ésser humà, té comportaments homòfobs, la pregunta que se'ns planteja és evident: quin dels dos comportaments és antinatural?

Fonts:

1. L'assassinat de David Kato, condemnat junt amb 100 persones més per un diari homòfob ugandès: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Asesinado/activista/gay/Uganda/despues/periodico/publicara/lista/homosexuales/colgar/elpepusoc/20110127elpepusoc_5/Tes
2. Projecte de llei antihomosexual a Uganda: http://es.wikipedia.org/wiki/Proyecto_de_ley_antihomosexual_de_Uganda
3. LGBT: http://ca.wikipedia.org/wiki/LGBT
4. Declaració sobre orientació sexual i identitat de gènere de les Nacions Unides: http://www.oas.org/dil/esp/orientacion_sexual_Declaracion_ONU.pdf
5. La informació sobre legislació l'hem tret del web SodomyLaws, de l'associació internacional ILGA i de diversos diaris: http://www.sodomylaws.org  y  http://ilga.org/ilga/es/index.html
6. Article sobre l'homosexualitat animal: http://www.news-medical.net/news/2006/10/23/20718.aspx

Illes de plàstic

El 1907 es va fabricar el primer polímer totalment sintètic, la baquelita: havia començat l'edat del plàstic. Des de llavors, i sobretot després de la Segona Guerra Mundial, el plàstic s'ha convertit en un material omnipresent perquè és barat, impermeable, aïllant, resistent i fàcil de treballar. Tot i que n'hi ha de naturals, com la goma del cautxú o els derivats de la cel·lulosa (el cel·luloide o la cel·lofana, per exemple), la majoria dels plàstics que fem servir són sintètics i provenen del petroli. Actualment es fabriquen, cada any, 115.000 milions de quilograms de plàstic en forma de nurdles, petites boletes de colors de la mida d'un perdigó a partir de les quals es fabriquen els objectes de plàstic. (Torneu a llegir l'última frase: 115.000 milions de quilograms! Us podeu fer una idea del munt de plàstic que significa això?).
Bona part d'aquests plàstics sintètics es poden reciclar, però precisament perquè són barats i n'hi ha tant no sempre es fa. De fet, la major part del plàstic no es recicla, sinó que va a parar als abocadors d'escombraries o al mar, on es comença a descompondre. Però el plàstic no és biodegradable, i tot i que de seguida s'esquerda i es trenca els trossets poden durar molt de temps. Com que és un material tan nou encara no sabem exactament quant de temps durarà, però els científics calculen que podria tenir una vida d'uns 10.000 anys sempre que estigui en contacte amb la llum del Sol i l'aire, cosa que no passa ni als abocadors ni al mar.
Al mar, a més, la situació és molt més greu. Des de fa anys la quantitat de plàstic que hi aboquem creix de manera exponencial. Una part d'aquest plàstic (un 20%) l'aboquen els vaixells de forma intencionada, però la resta, la immensa majoria, prové de terra ferma. El vent arrossega bosses, peces petites i trossets de plàstic cap als rius, les clavegueres i el mar, i tota aquesta brossa es va acumulant allà on la porta la marea. Pot semblar un problema menor, però actualment la contaminació per plàstic al mar és un dels problemes ambientals més greus a que s'enfronta el nostre planeta.
Les marees oceàniques creen espais morts on la deriva és mínima i en aquests punts és on es concentra la major part de brossa marina, creant illes de plàstic de centenars de quilòmetres de diàmetre i uns quants centenars de metres de profunditat. De moment s'han localitzat 11 grans illes de plàstic als cinc oceans del planeta, la major de les quals està situada al Pacífic nord i té una mida semblant a la de la península Ibèrica. Aquestes illes, a part de l'impacte visual, són un perill per la fauna i la flora marina. Moltes espècies de peixos es mengen els nurdles i els trossets de plàstic perquè els confonen amb ous, plàncton o krill, cosa que els provoca la mort. A més, la capa de plàstic dificulta el pas de la llum del Sol i impedeix que, a sota, hi creixin algues i fitoplàncton, que són la base de la cadena alimentària marítima. Us podeu imaginar com acaba.
Actualment hi ha associacions com la Fundació Algalita o la Plastic Pollution Coalition que lluiten per canviar les coses, però com es pot veure en aquest informe del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (UNEP), no és fàcil lluitar contra aquestes concentracions de plàstic. Els intents de recollir-lo mitjançant xarxes molt fines s'han demostrat contraproduents perquè també acaben amb qualsevol tipus de vida. I de moment ningú no sap com podem retirar els milers de tones de plàstic que suren al mar.
Però que no sapiguem com arreglar-ho no vol dir que no puguem fer-hi res. Per començar, podem reduir la quantitat de plàstic que fem servir per evitar que les illes de plàstic es facin encara més grans. La manera més ràpida i fàcil és reduint el nombre d'envasos i bosses: quan comprem, escollim els productes que tinguin menys plàstic i no utilitzem mai bosses d'un sol us. A més, llencem al contenidor de reciclatge tots els envasos que utilitzem. Mira dins el cubell de rebuig de casa teva i observa si hi has llençat alguna cosa de plàstic: una part del que hi llencis, començant per la bossa, acabarà al mar.
Però encara hi ha una altra cosa que podem fer per evitar aquesta catàstrofe. Com dèiem al principi, no tots els plàstics provenen del petroli, sinó que n'hi ha que estan fets a partir de materials naturals i que, per tant, són biodegradables. Són els anomenats EDP (les sigles en anglès per plàstics i polímers degradables en el medi ambient), extrets directament de la biomassa (com el midó o la cel·lulosa), produïts per síntesi química a partir de monòmers biològics de fonts renovables o produïts per microorganismes i bactèries, com els plàstics anomenats PHAS. Actualment aquest tipus de polímer representa una petitíssima part dels plàstics que es troben al mercat, però la pressió dels consumidors pot fer que esdevinguin majoritaris. És qüestió de pressionar, doncs. 

Fonts:

1. Imatge d'un grapat de nurdles: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fd/Nurdles_01_gentlemanrook.jpg
2. L'illa de plàstic del nord del Pacífic: http://www.greenpeace.org/international/en/campaigns/oceans/pollution/trash-vortex/
3. Fundació Algalita de Recerca Marina: http://www.algalita.org/index.php
4. Plastic Pollution Coalition: http://plasticpollutioncoalition.org/es/
5. Informe del 2005 del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (UNEP) sobre la brossa marina: http://www.unep.org/regionalseas/marinelitter/publications/docs/anl_oview.pdf
6. Plàstics biodegradables: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pl%C3%A0stic#Pl.C3.A0stics_biodegradables
7. Un vídeo espectacular sobre els problemes d'algunes aus marines amb els residus plàstics: http://www.midwayfilm.com/