Cada cop hi ha més gent que compra la roba a les grans superfícies. És més barata i t'estalvies fer més d'un desplaçament: la pots comprar mentre omples el carro de menjar.
La comoditat i el preu han convertit les grans superfícies en un punt de venda de roba i calçat cada cop més habitual. El 2005, les grans superfícies van vendre 54.000 milions d'euros en roba i calçat, un 6% de les vendes mundials. I cada any en venen més.
Actualment, l'empresa més gran del món és un supermercat: Wall-Mart, el gegant de la venda al detall dels Estats Units. Cada setmana passen 175 milions de clients pels seus supermercats. La segona i tercera cadena de supermercats i hipermercats més importants són l'anglesa Tesco (amb 30 milions de clients setmanals) i la francesa Carrefour (amb 25 milions). I, en quart i cinquè lloc, hi tenim dos cadenes alemanyes de supermercats de descompte: Lidl i Aldi. Aquest tipus de supermercats, amb preus encara més baixos, cada cop són més populars (en part gràcies a la crisi) i el 2012 ja tenien el 20% de la quota de mercat.
La roba que venen les grans superfícies no té gaire qualitat, com bona part dels seus productes. Però és tan barata que, a molts consumidors, els compensa. I si es fa malbé de pressa, es llença i se'n compra de nova.
Però aquests preus tan baixos tenen truc, naturalment. La Campanya Roba Neta, una xarxa mundial d'ONG, sindicats i associacions de consumidors que lluiten per millorar les condicions laborals en la indústria tèxtil i minimitzar el seu impacte sobre el medi ambient, ha editat un informe sobre la roba que es ven en aquest tipus d'establiments.
Les conclusions de l'informe són clares: les condicions de treball en les empreses que fabriquen aquests productes són molt precàries, i ho són perquè els supermercats les pressionen per acceptar preus impossibles de tan baixos. Per poder servir les comandes, els fabricants (situats sempre en països pobres i amb lleis laborals insuficients o inexistents) paguen salaris de misèria, no tenen cap mena de seguretat laboral i es desfan dels productes químics usats llençant-los directament al medi ambient.
Per posar un exemple: el 2006, la proporció de factories tèxtils proveïdores de Wall-Mart que presentaven un "risc mitjà" o un "risc alt" de violació dels estàndards laborals era del 91%. I això que aquests estàndards ja són molt baixos de per si: a la majoria de països productors de roba, el salari mínim del sector es situa prop del 50% del que s'estima que hauria de ser un salari suficient per viure. A Bangalore (Índia), per exemple, es va calcular que la quantitat necessària per cobrir les necessitats bàsiques d'una família mitjana era de 80 euros. La immensa majoria dels treballadors i treballadores de la zona, però, cobren una mitja de 42 euros. A Sri Lanka, només un 43'9% dels treballadors cobren un salari igual o superior al mínim establert per la llei del país.
A més, moltes d'aquestes empreses no permeten sindicar-se als seus treballadors, i els ofereixen només contractes precaris i de curta durada.
I no només els productors ho passen malament: els qui vénen els productes al supermercat també tenen unes condicions molt dolentes. Wall-Mart, que té dos milions de treballadors només en distribució i venda (sense comptar la fabricació dels productes), fixa un màxim de 72 hores setmanals, no té salari mínim i les condicions de treball empitjoren cada dia.
Amb aquestes condicions, s'entén perfectament que les grans superfícies puguin tenir aquests preus. Però val la pena?
Un parell de dades per acabar d'entendre el que significa comprar la roba al supermercat. Pel fet de portar els seus productes de més lluny, un supermercat produeix tres vegades més emissions de CO2 per metre quadrat que una botiga de barri. I, de mitjana, l'obertura d'una gran superfície suposa la pèrdua de 276 llocs de treball i el tancament de petits comerços en un radi de 12 km.
Fonts:
La comoditat i el preu han convertit les grans superfícies en un punt de venda de roba i calçat cada cop més habitual. El 2005, les grans superfícies van vendre 54.000 milions d'euros en roba i calçat, un 6% de les vendes mundials. I cada any en venen més.
Actualment, l'empresa més gran del món és un supermercat: Wall-Mart, el gegant de la venda al detall dels Estats Units. Cada setmana passen 175 milions de clients pels seus supermercats. La segona i tercera cadena de supermercats i hipermercats més importants són l'anglesa Tesco (amb 30 milions de clients setmanals) i la francesa Carrefour (amb 25 milions). I, en quart i cinquè lloc, hi tenim dos cadenes alemanyes de supermercats de descompte: Lidl i Aldi. Aquest tipus de supermercats, amb preus encara més baixos, cada cop són més populars (en part gràcies a la crisi) i el 2012 ja tenien el 20% de la quota de mercat.
La roba que venen les grans superfícies no té gaire qualitat, com bona part dels seus productes. Però és tan barata que, a molts consumidors, els compensa. I si es fa malbé de pressa, es llença i se'n compra de nova.
Però aquests preus tan baixos tenen truc, naturalment. La Campanya Roba Neta, una xarxa mundial d'ONG, sindicats i associacions de consumidors que lluiten per millorar les condicions laborals en la indústria tèxtil i minimitzar el seu impacte sobre el medi ambient, ha editat un informe sobre la roba que es ven en aquest tipus d'establiments.
Les conclusions de l'informe són clares: les condicions de treball en les empreses que fabriquen aquests productes són molt precàries, i ho són perquè els supermercats les pressionen per acceptar preus impossibles de tan baixos. Per poder servir les comandes, els fabricants (situats sempre en països pobres i amb lleis laborals insuficients o inexistents) paguen salaris de misèria, no tenen cap mena de seguretat laboral i es desfan dels productes químics usats llençant-los directament al medi ambient.
Per posar un exemple: el 2006, la proporció de factories tèxtils proveïdores de Wall-Mart que presentaven un "risc mitjà" o un "risc alt" de violació dels estàndards laborals era del 91%. I això que aquests estàndards ja són molt baixos de per si: a la majoria de països productors de roba, el salari mínim del sector es situa prop del 50% del que s'estima que hauria de ser un salari suficient per viure. A Bangalore (Índia), per exemple, es va calcular que la quantitat necessària per cobrir les necessitats bàsiques d'una família mitjana era de 80 euros. La immensa majoria dels treballadors i treballadores de la zona, però, cobren una mitja de 42 euros. A Sri Lanka, només un 43'9% dels treballadors cobren un salari igual o superior al mínim establert per la llei del país.
A més, moltes d'aquestes empreses no permeten sindicar-se als seus treballadors, i els ofereixen només contractes precaris i de curta durada.
I no només els productors ho passen malament: els qui vénen els productes al supermercat també tenen unes condicions molt dolentes. Wall-Mart, que té dos milions de treballadors només en distribució i venda (sense comptar la fabricació dels productes), fixa un màxim de 72 hores setmanals, no té salari mínim i les condicions de treball empitjoren cada dia.
Amb aquestes condicions, s'entén perfectament que les grans superfícies puguin tenir aquests preus. Però val la pena?
Un parell de dades per acabar d'entendre el que significa comprar la roba al supermercat. Pel fet de portar els seus productes de més lluny, un supermercat produeix tres vegades més emissions de CO2 per metre quadrat que una botiga de barri. I, de mitjana, l'obertura d'una gran superfície suposa la pèrdua de 276 llocs de treball i el tancament de petits comerços en un radi de 12 km.
Fonts:
- Campanya Roba Neta: http://robaneta.wordpress.com/
- Les dades per aquest article l'hem tret de l'informe Passeu per caixa. Les grans superfícies i les condicions laborals a la indústria de la confecció elaborat per la Campanya Roba Neta: http://setem.cat/pdf/passeu_per_caixacat.pdf
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.