Eradiquem la pobresa (encara que sigui per egoisme)

Gravat: Clipart ETC

Hi ha moltes raons per les quals un pot voler eradicar la pobresa. La principal és que la pobresa és la injustícia més important del nostre temps, i la lluita contra la injustícia és (o hauria de ser) un dels principals objectius dels nostres actes. Però és evident que hi ha qui no té cap interès en acabar amb la pobresa, sigui perquè considera que tots tenim les mateixes oportunitats i que qui és pobre és perquè no les sap aprofitar (que tot i ser un argument estúpid està molt més estès del que ens pensem) o perquè, tot i considerar que és una injustícia, prefereix seguir així i treure'n tot el profit que pugui.
Contra això hi ha un argument que és definitiu: eliminar la pobresa és la millor manera d'augmentar el benestar i la qualitat de vida d'una societat, incloses les seves capes més riques. És a dir, que fins i tot aquells que més es beneficien de l'existència de la pobresa es beneficiarien de la seva eradicació. En la lluita contra la pobresa tothom hi surt guanyant.
Aquest és l'argument principal del llibre Desigualdad: un análisis de la (in)felicidad colectiva, escrit per l'economista Richard Wilkinson i l'antropòloga Kate Pickett. El raonament que planteja aquest llibre interessantíssim és el següent:
Hi ha tota una sèrie de problemes socials i de salut que afecten especialment els més pobres i que, per tant, estan més estesos en països del Tercer Món que en països rics: mala salut, violència, malalties mentals, addicció a l'alcohol i les drogues, esperança de vida baixa, mortalitat alta, obesitat, mares adolescents, baix rendiment escolar dels nens, increment dels homicidis, taxa de població reclusa alta i poca mobilitat social. Aquests problemes són més greus en les societats més pobres, i si comparem El Salvador amb França, per exemple, o Nigèria amb Suïssa, veurem clarament de què parlem.
Fins aquí el que ja sabíem. El que han descobert aquests investigadors és que entre els països rics, aquests problemes no disminueixen a mesura que augmenta la riquesa: on es viu millor és als països que tenen menys desigualtats. Per entendre-ho, mirem aquest gràfic on apareixen els països més rics del món (alguns països d'Europa, el Canadà, els EUA, el Japó, Austràlia i Nova Zelanda):
  

Font: http://www.equalitytrust.org.uk/

A l'eix vertical hi ha un índex elaborat a partir dels problemes socials i de salut que hem llistat més amunt  amb dades tretes de l'OMS, l'ONU, l'OCDE, l'UNICEF i agències estatals de cada país. Com més amunt, més problemes té un país. A l'eix horitzontal hi ha la desigualtat en la renda dels ciutadans: com més a la dreta, més desigualtat hi ha entre les rendes dels habitants d'un país. Com es pot veure, els països en què les rendes són més desiguals (els rics són més rics i els pobres són més pobres) tenen més problemes. I aquests problemes no només afecten les capes baixes: si traiem de l'equació els més pobres del país, el gràfic segueix sent el mateix: entre els rics dels EUA, per exemple, hi ha més problemes que a Finlàndia.
Resumint: als països amb més desigualtat fins i tot els rics tenen una esperança de vida més curta, pitjor salut, més violència, més addiccions i, en definitiva, una qualitat de vida i un benestar menor. El país que té més problemes socials i de salut de tots els estudiats també és el que, tot i ser un dels països més rics del món, té les rendes més mal repartides: els EUA. A l'altre extrem, amb menys problemes i menys desigualtat, hi ha el Japó i els països nòrdics. Si reduïm les desigualtats, reduirem els problemes socials. 
Tinguem en compte una cosa: el que planteja aquest llibre no és cap utopia. No s'explica com haurien de funcionar les societats que no funcionen comparant-les amb societats ideals, sinó comparant-les amb societats ja existents. I si repartir millor la riquesa ajudaria als països rics més desiguals a viure millor, també ho podem aplicar al món sencer: lluitar contra la pobresa a Bolívia, per exemple, no només beneficiarà als bolivians sinó a la resta de països del món.

Fonts: 

1. Desigualdad: un análisis de la (in)felicidad colectiva, de Richard WILKINSON i Kate PICKETT: http://www.turnerlibros.com/Ent/Products/ProductDetail.aspx?ID=329

Documents de Donant dades

A partir d'avui, al botó de dalt a la dreta on hi diu "Documents Dd" hi podreu trobar els documents que acompanyen els nostres posts i que serveixen per fer difusió de les idees que hi defensem.
Per començar, hi hem penjat unes targetes amb els arguments que donàvem al post sobre la propina; els podeu imprimir, retallar i deixar al platet del compte als bars i restaurants.
Tots aquests documents tenen llicència Creative Commons. És a dir, que els podeu usar, tunejar i fer córrer tant com vulgueu!

Legislant l'homosexualitat

A principis del 2011 van aparèixer, en un diari d'Uganda, un centenar de fotografies de personatges populars que formaven part de la comunitat homosexual del país. Les fotografies anaven acompanyades dels seus noms i domicilis i d'un titular en portada: "Pengeu-los!". Uns dies més tard un desconegut assassinava l'activista homosexual David Kato, el primer de la llista a caure. Ja feia uns mesos que la pressió internacional havia aconseguit que el parlament d'aquest país de l'Àfrica oriental retoqués la nova proposta de llei sobre la il·legalització de l'homosexualitat perquè "els reincidents" no fossin castigats amb la pena de mort sinó amb la cadena perpètua.
Uganda és un cas extrem de persecució de l'homosexualitat, però no és, ni molt menys, un cas aïllat. Al món hi ha molts països en què les lleis condemnen, d'una manera o altra, l'homosexualitat; i són pocs els que tenen lleis que equiparin els drets dels homosexuals amb els dels heterosexuals. Donem-hi un cop d'ull.
No va ser fins el 2008 que es va trencar el tabú a parlar dels drets LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) a l'assemblea de l'ONU, i va ser per aprovar la Declaració sobre orientació sexual i identitat de gènere de les Nacions Unides que condemna la violència, assetjament, discriminació, exclusió i estigmatització basats en l'orientació sexual. Però va ser una victòria pírrica: només 66 dels 192 països de l'ONU hi van votar a favor (39 dels quals eren europeus). És més, immediatament es va redactar una altra declaració en contra, amb el vot de 57 països (i el suport del Vaticà, que no és membre de l'ONU sinó observador permanent) amb arguments tan absurds com que legalitzar l'homosexualitat significava donar legitimitat als pederastes. Fins avui, cap de les dues declaracions no ha pogut prosperar per convertir-se en resolució i no sembla que, en breu, l'assemblea s'hagi de posar d'acord.
I mentrestant, cada estat fa la seva pròpia legislació. Pel que fa als càstigs, 7 països tenen pena de mort contra l'homosexualitat (Mauritània, el Sudan, l'Iran, l'Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, el Iemen i Somalilàndia), així com els 12 estats de Nigèria que han adoptat la llei islàmica. Això no vol dir, naturalment, que la resta de països equiparin els drets dels homosexuals amb els dels heterosexuals: només 11 països ho fan, com a mínim davant la llei (que es redueixen a 8 pel que fa a equiparar el matrimoni homosexual a l'heterosexual). A la resta, o bé hi ha penes de presó i multes, o bé se'ls nega l'accés a les forces armades o a altres organismes públics. Només 56 estats, una quarta part del total, tenen alguna llei en contra de l'homofòbia.
A més, molts països amb lleis favorables o com a mínim no discriminatòries, fan la vista grossa a l'hora d'impedir i castigar els abusos contra la comunitat homosexual. I és que les lleis favorables no sempre tenen el recolzament de tota la societat. Fins i tot en països relativament oberts com Espanya els corrents homòfobs i en contra de les lleis d'igualtat són importants, com hem pogut veure durant la polèmica de la llei del matrimoni homosexual. I als EUA, on els moviments de reivindicació dels drets dels homosexuals tenen molta força, 18 estats encara tenen lleis contra l'homosexualitat, algunes molt recents: 13 estats van prohibir explícitament el matrimoni homosexual o les unions civils durant les primàries del 2004, i actualment el matrimoni només està permès en 6 estats dels 50 que formen el país.
Un dels principals esculls amb què es topen els drets dels homosexuals és el fet que molta gent (sovint amb l'aval de la religió local) considera que l'homosexualitat és antinatural i que, per tant, no s'ha d'acceptar ni promoure. L'argument és estúpid, naturalment, perquè volar i navegar, que sí que són coses absolutament antinaturals, són actes plenament acceptats i la legislació els contempla i protegeix fins al punt que tenim lleis exclusives per l'aviació i la navegació.
Si volem acabar amb la discriminació abans haurem d'acabar amb aquesta idea absurda de que hi ha coses naturals i coses antinaturals. Els etòlegs consideren que hi ha unes 1.500 espècies animals que mostren comportaments homosexuals. Si tenim en compte que només una, l'ésser humà, té comportaments homòfobs, la pregunta que se'ns planteja és evident: quin dels dos comportaments és antinatural?

Fonts:

1. L'assassinat de David Kato, condemnat junt amb 100 persones més per un diari homòfob ugandès: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Asesinado/activista/gay/Uganda/despues/periodico/publicara/lista/homosexuales/colgar/elpepusoc/20110127elpepusoc_5/Tes
2. Projecte de llei antihomosexual a Uganda: http://es.wikipedia.org/wiki/Proyecto_de_ley_antihomosexual_de_Uganda
3. LGBT: http://ca.wikipedia.org/wiki/LGBT
4. Declaració sobre orientació sexual i identitat de gènere de les Nacions Unides: http://www.oas.org/dil/esp/orientacion_sexual_Declaracion_ONU.pdf
5. La informació sobre legislació l'hem tret del web SodomyLaws, de l'associació internacional ILGA i de diversos diaris: http://www.sodomylaws.org  y  http://ilga.org/ilga/es/index.html
6. Article sobre l'homosexualitat animal: http://www.news-medical.net/news/2006/10/23/20718.aspx

Illes de plàstic

El 1907 es va fabricar el primer polímer totalment sintètic, la baquelita: havia començat l'edat del plàstic. Des de llavors, i sobretot després de la Segona Guerra Mundial, el plàstic s'ha convertit en un material omnipresent perquè és barat, impermeable, aïllant, resistent i fàcil de treballar. Tot i que n'hi ha de naturals, com la goma del cautxú o els derivats de la cel·lulosa (el cel·luloide o la cel·lofana, per exemple), la majoria dels plàstics que fem servir són sintètics i provenen del petroli. Actualment es fabriquen, cada any, 115.000 milions de quilograms de plàstic en forma de nurdles, petites boletes de colors de la mida d'un perdigó a partir de les quals es fabriquen els objectes de plàstic. (Torneu a llegir l'última frase: 115.000 milions de quilograms! Us podeu fer una idea del munt de plàstic que significa això?).
Bona part d'aquests plàstics sintètics es poden reciclar, però precisament perquè són barats i n'hi ha tant no sempre es fa. De fet, la major part del plàstic no es recicla, sinó que va a parar als abocadors d'escombraries o al mar, on es comença a descompondre. Però el plàstic no és biodegradable, i tot i que de seguida s'esquerda i es trenca els trossets poden durar molt de temps. Com que és un material tan nou encara no sabem exactament quant de temps durarà, però els científics calculen que podria tenir una vida d'uns 10.000 anys sempre que estigui en contacte amb la llum del Sol i l'aire, cosa que no passa ni als abocadors ni al mar.
Al mar, a més, la situació és molt més greu. Des de fa anys la quantitat de plàstic que hi aboquem creix de manera exponencial. Una part d'aquest plàstic (un 20%) l'aboquen els vaixells de forma intencionada, però la resta, la immensa majoria, prové de terra ferma. El vent arrossega bosses, peces petites i trossets de plàstic cap als rius, les clavegueres i el mar, i tota aquesta brossa es va acumulant allà on la porta la marea. Pot semblar un problema menor, però actualment la contaminació per plàstic al mar és un dels problemes ambientals més greus a que s'enfronta el nostre planeta.
Les marees oceàniques creen espais morts on la deriva és mínima i en aquests punts és on es concentra la major part de brossa marina, creant illes de plàstic de centenars de quilòmetres de diàmetre i uns quants centenars de metres de profunditat. De moment s'han localitzat 11 grans illes de plàstic als cinc oceans del planeta, la major de les quals està situada al Pacífic nord i té una mida semblant a la de la península Ibèrica. Aquestes illes, a part de l'impacte visual, són un perill per la fauna i la flora marina. Moltes espècies de peixos es mengen els nurdles i els trossets de plàstic perquè els confonen amb ous, plàncton o krill, cosa que els provoca la mort. A més, la capa de plàstic dificulta el pas de la llum del Sol i impedeix que, a sota, hi creixin algues i fitoplàncton, que són la base de la cadena alimentària marítima. Us podeu imaginar com acaba.
Actualment hi ha associacions com la Fundació Algalita o la Plastic Pollution Coalition que lluiten per canviar les coses, però com es pot veure en aquest informe del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (UNEP), no és fàcil lluitar contra aquestes concentracions de plàstic. Els intents de recollir-lo mitjançant xarxes molt fines s'han demostrat contraproduents perquè també acaben amb qualsevol tipus de vida. I de moment ningú no sap com podem retirar els milers de tones de plàstic que suren al mar.
Però que no sapiguem com arreglar-ho no vol dir que no puguem fer-hi res. Per començar, podem reduir la quantitat de plàstic que fem servir per evitar que les illes de plàstic es facin encara més grans. La manera més ràpida i fàcil és reduint el nombre d'envasos i bosses: quan comprem, escollim els productes que tinguin menys plàstic i no utilitzem mai bosses d'un sol us. A més, llencem al contenidor de reciclatge tots els envasos que utilitzem. Mira dins el cubell de rebuig de casa teva i observa si hi has llençat alguna cosa de plàstic: una part del que hi llencis, començant per la bossa, acabarà al mar.
Però encara hi ha una altra cosa que podem fer per evitar aquesta catàstrofe. Com dèiem al principi, no tots els plàstics provenen del petroli, sinó que n'hi ha que estan fets a partir de materials naturals i que, per tant, són biodegradables. Són els anomenats EDP (les sigles en anglès per plàstics i polímers degradables en el medi ambient), extrets directament de la biomassa (com el midó o la cel·lulosa), produïts per síntesi química a partir de monòmers biològics de fonts renovables o produïts per microorganismes i bactèries, com els plàstics anomenats PHAS. Actualment aquest tipus de polímer representa una petitíssima part dels plàstics que es troben al mercat, però la pressió dels consumidors pot fer que esdevinguin majoritaris. És qüestió de pressionar, doncs. 

Fonts:

1. Imatge d'un grapat de nurdles: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fd/Nurdles_01_gentlemanrook.jpg
2. L'illa de plàstic del nord del Pacífic: http://www.greenpeace.org/international/en/campaigns/oceans/pollution/trash-vortex/
3. Fundació Algalita de Recerca Marina: http://www.algalita.org/index.php
4. Plastic Pollution Coalition: http://plasticpollutioncoalition.org/es/
5. Informe del 2005 del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (UNEP) sobre la brossa marina: http://www.unep.org/regionalseas/marinelitter/publications/docs/anl_oview.pdf
6. Plàstics biodegradables: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pl%C3%A0stic#Pl.C3.A0stics_biodegradables
7. Un vídeo espectacular sobre els problemes d'algunes aus marines amb els residus plàstics: http://www.midwayfilm.com/

Treballar com un esclau

Quan diem que, al segle XXI, milions de persones (nens i adults) viuen com a esclaus no és una manera retòrica de parlar ni de referir-nos a les duríssimes condicions de treball que imperen en algunes zones del planeta. És literal. Tot i que una sèrie de tractats i convencions de les Nacions Unides (l'últim dels quals és la Convenció de 1956) prohibeixen l'esclavitud, encara hi ha un munt de llocs on es practica. Milions de persones són venudes com a objectes o se les obliga a treballar per salaris ínfims o sense salari i viuen a mercè dels seus "amos", tal com s'esforcen a explicar associacions com Anti-Slavery International, una organització que des del 1839 lluita contra l'esclavitud en qualsevol de les seves formes, des de l'esclavitud tradicional, on la persona literalment és una propietat personal d'algú, fins el treball forçat o l'explotació sexual de nens.
A diferència d'altres temes com la destrucció del medi ambient, amb l'esclavitud sempre ens sembla que no en tenim cap culpa, que passa molt lluny d'on vivim i que, per tant, poc hi podem fer. Però no és necessari tenir esclaus a casa per ser còmplice de l'esclavitud. N'hi ha prou amb consumir productes fabricats o cultivats per mà d'obra esclava per convertir-nos en còmplices d'aquesta barbàrie i posar el nostre granet de sorra perquè les coses segueixin igual. Si estàs en contra de l'esclavitud, comença per conèixer on i com es produeix tot el que compres i assegura't que el que consumeixes no participa d'aquesta injustícia. Per fer-ho, Anti-Slavery ha creat una eina molt pràctica: la campanya Products of Slavery. Si visiteu el seu web hi trobareu un mapa del món amb els països on es practica l'esclavitud i els productes en què aquesta pràctica hi pren part. Així, podreu saber que bona part dels cultivadors de pinyes del Brasil són nens d'entre 10 i 12 anys, i que el 20% no cobren cap salari. O que algunes empreses de la Xina que fabriquen calçat esportiu utilitzen presos forçats i no remunerats com a treballadors. O que a causa de la pobresa que hi ha a Burkina Faso, alguns nens són venuts per les famílies com a esclaus per treballar a les plantacions de cacau de Costa d'Ivori. O que l'Índia té el rècord de productes manufacturats per esclaus (18), i és un dels països on el treball forçós per tornar un deute està més estès.
Com a consumidors hem de prendre consciència que no vivim en una bombolla i que els nostres petits actes afecten, per bé o per mal, la vida de milers de persones. El nostre moneder és una arma molt poderosa i n'hem de ser conscients cada cop que l'obrim.

Fonts:

1. Convenció suplementària sobre l'abolició de l'esclavitud, el tràfic d'esclaus i les institucions i pràctiques anàlogues a l'esclavitud: http://white.oit.org.pe/spanish/260ameri/oitreg/activid/proyectos/ipec/documentos/conv_abol_esclav_trata.pdf
2. Web d'Anti-slavery: http://www.antislavery.org/spanish/default.aspx
3. La campanya Products of Slavery: http://www.productsofslavery.org/
4. Slavery Footprint, una web interessant sobre el tema: http://www.slaveryfootprint.org/

Una mica d'economia antinuclear

La consciència antinuclear creix a base d'ensurts. Ho hem vist aquesta setmana: França, que durant la catàstrofe de Fukushima assegurava que això no podia passar a les seves centrals perquè són molt més segures, acaba de patir l'últim ensurt i el debat nuclear s'ha reobert. I com sempre que hi ha un accident, els qui s'oposen a les nuclears guanyen adeptes. 

Però aquest debat sempre es fonamenta en la perillositat de les centrals i dels residus que generen, que són perillosos durant desenes de milers d'anys. Els qui són favorables a les nuclears, en canvi, fan servir arguments econòmics per rebatre-ho: és l'energia més barata, dóna feina a molta gent i, a diferència del petroli, amb les nuclears no depenem d'altres països per crear energia. A partir d'aquí el debat acostuma a centrar-se en si han de tenir prioritat els arguments mediambientals i de seguretat (i tancar les nuclears) o els econòmics (i potenciar l'energia atòmica). 

Però aquest és un fals debat, perquè el que no se'ns diu és que aquests arguments econòmics són absolutament falsos i, realment, l'energia nuclear no té cap defensa sòlida possible des de cap punt de vista. Donem un cop d'ull a aquests arguments econòmics per veure què hi ha de cert.

1.- En primer lloc, se'ns diu que l'energia nuclear és la més barata i que ara mateix, amb la crisi, no ens podem permetre canviar-la. Les estadístiques que presenta el lobby nuclear realment mostren que les centrals generen energia a costos relativament baixos, però això és perquè no tenen en compte tot el procés. Calculen el que costa produir energia sense tenir en compte el cost de la construcció de la central, ni els anys que duren les instal·lacions, ni el cost de la gestió dels residus. En un informe fet pel MIT el 2003 que estudia els costos d'inversió, el temps necessari per construir les centrals i els anys de vida d'una planta nuclear, es conclou que l'energia nuclear no pot ser competitiva perquè és massa cara. I això que en aquest estudi no es parla del cost de la gestió dels residus, que s'hauran d'emmagatzemar en un lloc segur durant desenes de milers d'anys fins que deixin de ser perillosos. Segons l'Empresa Nacional de Residus Radiactius (ENRESA), el cost de gestió d'aquests residus a Espanya serà de més de 13.000 milions d'euros només fins el 2070. L'energia nuclear no és, doncs, tan barata com ens diuen. 

2.- El segon argument econòmic per defensar les nuclears és que generen llocs de treball. Bé, és indubtable que en generen, però la pregunta és si en generen més o menys que un altre model energètic. En un informe de CCOO del 2008 es diu que el sector de les energies renovables a Espanya generava el 2007 89.000 llocs de treball directes i 99.000 indirectes. L'energia nuclear no arribava ni al 10% d'aquestes xifres. 

3.- El tercer argument de pes que es fa servir per defensar les nuclears és que aquest model permet als països ser independents energèticament perquè no els cal importar petroli, gas ni carbó sinó que poden fabricar l'energia in situ. En el cas d'Espanya (i de molts altres països) això no és ben bé així, com a mínim des de l'any 2000, en què es va tancar l'explotació minera de Saelices el Chico, a Salamanca, l'última mina d'urani del país. Actualment importem el 100% de l'urani que necessiten les nostres centrals de països com el Níger, cosa que ens fa tant dependents dels mercats internacionals com amb el petroli. Sí, bé, però com a mínim els nigerins sí que podran tenir independència energètica, no? Doncs tampoc, perquè la construcció de les plantes nuclears (a diferència de la majoria d'energies renovables) demana tecnologies que només es troben als països més desenvolupats. A més, el cost excessiu d'aquestes centrals fan que els països del Tercer Món no hi puguin accedir. En un món nuclear, els països pobres haurien de comprar l'energia als països rics. 

Calen més arguments? Quants accidents nuclears com el de Txernòbil i Fukushima caldran perquè ens convencem que cal tancar les nuclears i apostar per energies netes, renovables i a l'abast de tothom?

Si voleu més informació, podeu llegir aquest informe de Greenpeace sobre les mentides de la indústria nuclear. 

Fonts:

1. Sarkozy defensa  les nuclears durant la catàstrofe de Fukushima: http://www.eleconomista.es/empresas-finanzas/noticias/2906644/03/11/Sarkozy-defiende-la-energia-nuclear-De-ninguna-manera-la-abandonaremos.html
2. Massachussetts Institute of Technology: http://web.mit.edu/
3. Llista dels accidents nuclears importants: http://es.wikipedia.org/wiki/Lista_de_accidentes_nucleares_civiles
4. Informe de Greenpeace: Una energía sin futuro. Desmontando las mentiras de la industria nuclear: http://www.greenpeace.org/raw/content/espana/reports/una-energ-a-sin-futuro-desmon.pdf

Les transition towns o comunitats de transició

Les evidències del canvi climàtic que estem patint són tantes que, actualment, els negacionistes del canvi climàtic s'han convertit en un grup absolutament minoritari mogut per interessos més aviat foscos i sense cap mena de base científica. Una mica com els qui neguen l'Holocaust o l'evolució de les espècies. Però el fet de saber que estem destrossant el món tampoc no sembla que tingui la força suficient per moure'ns a canviar les coses, cosa que no deixa de ser sorprenent. D'alguna manera, sembla que estiguem esperant que algú trobi la solució per nosaltres i que (sense que ens costi gaires diners ni haguem de canviar res del nostre dia a dia) descobreixin noves fonts d'energia no contaminants i renovables i deixin el planeta net de tot el que hi hem abocat fins ara.
El problema és que el model energètic i de consum actual encara pot durar uns quants anys i potser el dia que tinguem una alternativa ja serà massa tard. No és una afirmació catastrofista: és exactament així. És per això que cal començar a canviar de model avui mateix, encara que només sigui a escala local (a casa nostra, per entendre'ns).
Amb aquesta idea al cap en alguns centenars de pobles i ciutats d'arreu del món s'està duent a terme un experiment social a escala massiva: les transition towns o comunitats de transició. La idea és senzilla: es tracta d'organitzar xarxes de ciutadans que busquin maneres de donar respostes locals al fet que el petroli s'acaba i que les emissions de gasos d'efecte hivernacle estan provocant un canvi climàtic. Són, d'alguna manera, milers de petits laboratoris d'idees dedicats a la recerca de l'autosuficiència alimentària i energètica. Potser un ciutadà normal no pot inventar la pila d'hidrogen ni aturar l'excés d'emissions de CO2 del seu país, però pot fer un munt de coses, com ara menjar productes cultivats prop de casa seva (o fins i tot cultivar-los), millorar el cicle de reutilització i reciclatge dels seus residus o apostar per les energies renovables a petita escala. I si això es fa en petites (o no tan petites) comunitats, els efectes es multipliquen i és més fàcil donar-ho a conèixer a la resta de la societat.
Les ciutats, barris o pobles que s'hi apunten comparteixen recursos creatius amb la resta de la xarxa de comunitats en transició, i base de petits passos i canvis senzills poden arribar molt lluny. Per veure alguns exemples de transition towns i de la importància que estan agafant podeu veure el documental In transition 1.0.
La fi del petroli pot ser una catàstrofe, però també pot ser una oportunitat per a un canvi positiu i fins i tot agradable.

Fonts:

1. Article de Ramon Folch sobre els negacionistes del canvi climàtic: http://www.sostenible.cat/sostenible/web/noticies/sos_noticies_web.php?cod_idioma=1&seccio=5&num_noticia=442670
2. Xarxa mundial de transition towns: http://www.transitionnetwork.org/
3. Article de Donant Dades sobre el menjar de proximitat: http://www.donantdades.com/2011/08/menjar-sense-fronteres.html
4. Guia en pdf per convertir el teu poble o barri en una transition town: http://www.transitionnetwork.org/sites/default/files/TransitionInitiativesPrimer%283%29.pdf
5. Documental In transition 1.0: http://sites.google.com/site/sinpetroleo/cine/intransition1

Espècies invasores

Cada  any, noves espècies d'animals i vegetals entren a la llista d'espècies en perill d'extinció.
El nostre planeta ja ha patit cinc grans extincions en la seva història i sembla que ara ens trobem immersos en la sisena. Les cinc primeres no van ser culpa nostra (bàsicament perquè no hi érem), però sembla ser que aquesta d'ara sí que ho és.
Però avui no us volem parlar de les espècies que estan en perill d'extinció, sinó tot el contrari: de les espècies invasores que, per culpa nostra, s'estan extenent tant que s'han convertit en una amenaça per la biodiversitat del planeta. Fins no fa gaire, els oceans i les muntanyes eren fronteres naturals que impedien (o posaven molt difícil) que algunes espècies s'estenguessin per tot el planeta, però actualment això ja no és un impediment. Algunes espècies, amb la nostra ajuda, han envaït ecosistemes nous fins al punt de posar en perill la resta d'espècies i l'ecosistema sencer.
Per tal de conscienciar sobre la importància i la complexitat d'aquestes invasions, el Grup Especialista d'Espècies Invasores (GEEI), que pertany a la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), elabora un llistat amb cent d'aquestes espècies invasores que amenacen la biodiversitat. A la llista no hi són totes, i les que hi apareixen ni tan sols no són les cent més perilloses, sinó que hi trobem cent exemples il·lustratius el més variats possible. El fet que una espècie no surti a la llista no significa que no sigui perillosa.
La llista hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles, no només perquè tothom conegui els noms de les cent espècies sinó sobretot per entendre com és de fàcil destruir un ecosistema, fins i tot sense fer-ho amb mala fe.
Us posarem un parell d'exemples perquè veieu de què us estem parlant.
- Als anys 50 la sobreexplotació pesquera amenaçava amb deixar sense peixos el llac Victòria i per evitar-ho s'hi va introduir la perca del Nil. Per tal d'assecar els peixos, més greixosos que els que hi havia abans, es feien grans fogueres que van desforestar els boscos propers. Aquesta desforestació va fer que les pluges arrosseguessin molts residus cap al llac, cosa que va fer provocar una invasió d'algues i de jacints d'aigua, una altra espècie de la llista. Resultat: més de 200 espècies de peixos i moltes plantes han desaparegut del llac i les perques i els jacints ho colonitzen tot.
- La tortuga d'orelles vermelles, en els últims decennis, s'ha convertit en un dels animals domèstics més comercialitzats del mercat. Sí, ho heu endevinat, són aquelles tortuguetes petites d'aquari tan mones. I quan la gent se'n cansa, van a parar al clavegueram (o al riu, si els seus amos són una miqueta més sensibles). Us podeu imaginar la resta: són omnívors i depreden els petits invertebrats i plantes dels ecosistemes on van a parar, a més de transmetre malalties. I com que aquests invertebrats i plantes són el menjar d'altres espècies, afecta a tot l'ecosistema.
A banda d'aquestes dues, si consulteu la llista hi trobareu el porc senglar, el cérvol, el conill, cinc espècies de formigues, el gripau gegant, l'acàcia negra, el pi marítim o el musclo. Quan l'hem llegit només hi hem trobat a faltar una espècie, probablement la més invasora: nosaltres.

Fonts:

1. Llista vermella d'espècies en perill d'extinció de la UICN: http://www.iucnredlist.org/
2. Les grans extincions: http://ca.wikipedia.org/wiki/Grans_Extincions
3. Què és una espècie invasora: http://ca.wikipedia.org/wiki/Esp%C3%A8cie_invasora
4. El Grup Especialista d'Espècies Invasores (GEEI) de la UICN: http://www.issg.org/
5. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN): http://www.iucn.org/es/
6. La llista de les 100 espècies exòtiques invasores més perjudicials del món: http://data.iucn.org/dbtw-wpd/edocs/2000-126-Es.pdf
7. La perca del Nil: http://es.wikipedia.org/wiki/Lates_niloticus
8. Jacint d'aigua: http://es.wikipedia.org/wiki/Jacinto_de_agua
9. La tortuga d'orelles vermelles: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tortuga_d%27orelles_vermelles

El joc de l'estiu

Per acabar aquest mes d'agost us proposem un joc. Es tracta de descobrir, amb les dades que us donem sobre com s'hi viu, de quin país estem parlant. Agafeu el mapamundi i... sort!

Les quatre pistes que us donem són les següents:


1.- Actualment (dades de l'1 de gener del 2011), 1.700.000 ciutadans d'aquest país són immigrants en un país estranger. 
2.- El 20,8% de la població (un de cada cinc habitants) està per sota del llindar de la pobresa relativa.
3.- Té prop d'un milió d'analfabets.
4.- Tot i estar prohibida per les lleis del país des del segle XIX, encara hi ha esclavitud.

Saps de quin país es tracta? O com a mínim, pots dir en quina zona del planeta es troba? Si vols veure la solució, clica aquí. 

Ho has endevinat o pensaves en un altre país? Potser havies dirigit la teva mirada una mica més cap al sud? 

Fonts:
De la pista 1: aquí
De la pista 2: aquí
De la pista 3: aquí
De la pista 4: aquí

Propines... sí o no?

La propina (que en llatí significa 'invitació a beure') és una institució molt antiga que consisteix en que el client deixi una petita quantitat a qui el serveix per tal d'agrair el bon servei. La idea no sembla dolenta i s'acostuma a veure com una deferència cap a qui t'ha servit, fins al punt que no fer-ho pot semblar de mala educació. En alguns països la propina està tan institucionalitzada que fins i tot està estipulada (entre un 10 i un 15% segons el lloc) i en alguns casos és obligatòria. Quan es viatja, una de les primeres coses que es consulta és el protocol d'aquell país pel que fa a la propina.
Però les coses no són tan senzilles. La propina té una cara fosca i pot ser tan perjudicial per qui la dóna com per qui la rep. Donem-hi un cop d'ull.
En primer lloc hi ha el fet que la propina acostuma a ser una excusa per pagar salaris baixos. Com que ja l'arrodoniran amb la propina, l'empresari pot estalviar-se uns diners (i la part proporcional d'impostos) a costa de la bona voluntat del client. A Espanya, segons l'última enquesta anual del cost laboral feta per l'Institut Nacional d'Estadística, l'hostaleria té el salari més baix de tots els sectors, per sota dels 1000 euros, i això és culpa en bona part a les promeses (que no sempre es compleixen) d'arrodonir el sou amb les propines. És a dir, que l'argument que les propines beneficien els qui les reben és fals. Cobren menys i cotitzen menys, i per tant tenen menys prestacions socials quan les necessiten.
El segon argument de pes té a veure amb la invisibilitat de les propines: no consten enlloc, i per tant no paguen impostos. Són, literalment, diner negre, i formen part de l'economia submergida que tant mal fa a l'economia de cada país. És difícil quantificar els diners que els estats perden per culpa de les propines, precisament perquè són invisibles, però en tot cas són xifres altes. Si es declaressin podrien generar impostos que servissin per fer hospitals, contractar més metges i mestres o millorar les pensions. No hi ha xifres definitives de quants diners estem parlant, però segons l'Institut Nacional d'Estadística seria una xifra que a Espanya rondaria els 3.500 milions d'euros. Només oferim dades d'Espanya, però és fàcil imaginar-se que a tot arreu és molt semblant.
Si el propietari d'un bar o un restaurant considera que el preu que apareix al tiquet no inclou el servei i que per tant s'ha de pagar a part, la solució és clara: que l'incloguin. I que aquest servei pagui impostos, com passa a les llibreries, les botigues de roba o les fruiteries. I, de pas, que aprofitin aquests diners extra que hi haurà a la caixa per posar els salaris del sector a l'alçada de la resta. La propera vegada que demanis el compte, pensa-hi.

Si cliques aquí podràs descarregar i imprimir unes targetetes que hem fet amb els arguments contra la propina per deixar al bar o restaurant quan recullis el canvi i no quedar com un garrepa.

Fonts:

1. El protocol de la propina a Espanya: http://www.protocolo.org/social/etiqueta_en_publico/la_propina_cuando_darla_cuanto_dar_a_quien_dar_la_propina_.html
2. Enquesta anual del cost laboral de l'Institut Nacional d'Estadística: http://www.ine.es/prensa/np671.pdf
3. Comptabilitat Nacional d'Espanya de l'Institut Nacional d'Estadística: http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=/t35/p008/&file=inebase&L=0
4. Les targetes contra la propina amb arguments per no quedar com un garrepa per deixar al bar o restaurant quan recullis el canvi: http://dl.dropbox.com/u/43760454/propina%20cat.pdf

Menjar sense fronteres

Un carregament de gambes acabades de pescar surt de les platges escoceses i viatja fins la Xina, on la mà d'obra és molt barata, per ser pelades. Un cop feta la feina, tornen a pujar a un vaixell per ser venudes a... el Regne Unit. Segurament, alguna d'aquestes gambes se les menjaran a Escòcia, just davant la platja on van ser pescades. Les gambes que pesquen els canadencs, en canvi, viatgen fins a Islàndia perquè les pelin abans de ser comercialitzades en algun altre punt del planeta. I això passa amb molts productes: bona part del que mengem i bevem ha estat cultivat o manufacturat a milers de quilòmetres del lloc on serà consumit. Realment, no té cap sentit.
Aquesta bogeria té un cost evident pel planeta. Dave Reay, autor del llibre Climate Change Begins at Home, calcula que entre el 10 i el 20% del nostre impacte en el clima és degut al menjar: a l'elaboració, el transport i la manufacturació.
Per acabar amb aquesta pràctica suïcida s'han plantejat moltes solucions, com ara gravar amb impostos els productes menys eficients en aquest sentit, però la millor solució és, simplement, utilitzar el sentit comú. El nostre poder com a consumidors és molt més gran del que ens pensem, i optar per no consumir productes que suposin un alt malbaratament energètic (i fer una mica de campanya entre amics i coneguts) pot canviar moltes coses.
Com sempre, hi ha qui ho fa des de fa temps. Els integrants del moviment Slow Food, per exemple, en el seu intent de canviar de dalt a baix la relació que tenim amb el menjar, inclouen entre les seves recomanacions el fet de menjar i beure productes cultivats prop de casa. No són els únics.
El moviment que reclama consumir productes de proximitat ha rebut molts noms: quilòmetre zero, dieta dels 100 quilòmetres (o de les 100 milles), Consum local (local Food), dieta baixa en CO2 o Locavore són els més coneguts, però n'hi ha més. Naturalment, no cal pertànyer a cap moviment per menjar local, n'hi ha prou amb deixar-se guiar pel sentit comú: canviar la cervesa d'importació per una marca local que t'agradi, beure vi del país, preguntar a la fruiteria, a la carnisseria o a la peixateria d'on ve cada cosa i escollir productes que no vinguin de l'altra punta del món. Internet és ple de llocs amb consells i idees per afavorir el consum local, n'hi ha prou amb teclejar en un cercador qualsevol dels noms que acabem de donar.
Una bona manera de començar a pensar en el tema: la propera vegada que vagis a comprar o que facis el dinar, dóna un cop d'ull a les etiquetes dels productes i mira d'on ve cada ingredient. Veuràs que moltes d'aquestes coses poden ser substituïdes per productes locals de la mateixa qualitat (o fins i tot millors). Simplement, no hi havies pensat mai abans.

Fonts:

1. Gambes escoceses que viatgen a la Xina per ser pelades: http://www.elpais.com/articulo/economia/Varias/empresas/llevan/China/gambas/pescadas/Escocia/pelarlas/mano/elpepueco/20070521elpepieco_6/Tes
2. L'afirmació que entre el 10 i el 20% del nostre impacte en el clima és degut al menjar prové del llibre Climate Change Begins at Home, de Dave Reay: http://www.opendemocracy.net/arts/climate_change_3012.jsp  
3. Slow Food Espanya: http://slowfood.es/

Buscant una feina decent

L'atur és un dels principals problemes a què s'enfronten els estats, ja siguin rics o pobres. Segons les estadístiques, el rècord d'aturats el té Zimbàbue, amb un 90% de la població activa sense feina; a l'altre extrem hi ha Andorra i Mònaco, que oficialment no tenen cap aturat. La crisi actual, a més, ha incrementat l'atur als països rics fins al punt que, en molts casos, els ha equiparat als índex dels països pobres. Segons l'Organització Internacional del Treball (OIT), el 2010 hi havia 205 milions d'aturats al món, el rècord històric.
A aquests índex d'atur tan alts s'hi afegeix un problema encara més gran, i és que no totes les feines són iguals ni estan pagades igual. Les estadístiques diuen quanta gent treballa, però quasi mai no parlen de com es treballa ni a canvi de què. En el mateix informe de l'OIT que hem citat més amunt hi ha una altra dada encara més esgarrifosa: a banda dels 205 milions d'aturats, al món hi ha  630 milions de treballadors (un de cada cinc) que cobren menys d'1,25 dòlars al dia, i 1.530 milions de treballadors (un de cada dos) que tenen un treball que l'OIT qualifica com a "vulnerable". I aquesta és una tendència que, clarament, va a més.
Després d'un segle i mig de lluites per aconseguir unes condicions laborals dignes, des dels anys 90 assistim a un deteriorament dels drets dels treballadors a tot el món. És la cara fosca de la globalització i tots sabem de què va, perquè qui més qui menys tots l'hem patit o hem vist algú proper que l'ha patit. Afecta els treballadors dels països rics, que veuen com les empreses deslocalitzen la producció i els serveis cap als països pobres, i els treballadors dels països pobres, que treballen en condicions duríssimes i per sous de misèria sense la protecció legal dels seus estats, pressionats per aquest tipus d'empreses.
En aquest context, a finals dels 90 l'OIT va impulsar el concepte de treball decent, que vol posar l'accent en les condicions i la retribució d'una feina abans de considerar-la com a tal. Segons l'OIT, el treball ha de ser font de dignitat personal, estabilitat familiar i pau a la comunitat, i teixir samarretes durant 16 hores diàries per 1€ al dia sense drets laborals ni protecció sanitària, per posar un exemple molt comú, no té res a veure amb tot això.
La gran diferència no és entre qui té feina i qui no en té, sinó entre qui té un treball decent i qui no el té, estigui aturat o no. La resta, són estadístiques.

Fonts:

1. Llistat d'atur per països: http://es.wikipedia.org/wiki/Desempleo_por_pa%C3%ADses
2. L'atur a Zimbàbue: http://www.reuters.com/article/2009/06/30/zimbabwe-crisis-china-idUSLU6431520090630
3. Informe de l'OIT sobre l'atur: http://www.ilo.org/global/publications/ilo-bookstore/order-online/books/WCMS_150442/lang--es/index.htm
4. El treball decent segons l'OIT: http://www.ilo.org/global/topics/decent-work/lang--es/index.htm

La sida als països rics

El passat 5 de juny es van complir 30 anys de la primera diagnosi de la sida, tot i que des dels anys 60 ja hi havia casos als EUA de malalts afectats per aquest virus provinent de l'Àfrica. Des de llavors, més de 60 milions de persones han estat infectades pel virus, la meitat de les quals han mort per culpa seva. Actualment hi ha uns 37 milions de persones infectades pel VIH.
La lluita contra la sida ha fet grans passos endavant gràcies als medicaments antiretrovirals, però el seu cost elevat fa que només siguin aplicats generalitzadament als països rics. Al Tercer Món, la sida segueix sent una de les causes principals de mort. Segons un informe de l'ONU, en alguns països del sud del continent africà la malaltia afecta una de cada quatre persones i els medicaments no estan, ni molt menys, a l'abast de tothom. Universalitzar els tractaments, doncs, és la prioritat principal.
Als països rics els problemes són uns altres. Hi ha estudis que diuen que la qualitat de vida dels qui s'han infectat recentment amb el VIH és, gràcies a la medicació, força semblant a la dels no infectats i que amb l'aparició de nous medicaments aviat podran dur la mateixa vida que duien abans. Però per fer possible això no n'hi ha prou amb trobar medicaments que ataquin el VIH: cal atacar també els prejudicis de la societat que fan més difícil la vida dels seropositius.
Algunes dades: un informe de la Coordinadora Estatal de VIH CESIDA diu que un 30% de les persones enquestades (totes amb VIH) s'han vist excloses d'activitats socials, un 24,2% en el món laboral, un 68% en l'àmbit sanitari i a un 20,4% se'ls ha denegat alguna vegada un servei de salut. Per veure més concretament com és aquesta discriminació, donem un cop d'ull a un cas concret: l'accés a serveis financers.
Des que va aparèixer el virus moltes asseguradores, emparant-se en la llibertat contractual, s'han negat a oferir assegurances de vida i altres productes als clients amb VIH. Sense aquest tipus d'assegurança, els bancs els han denegat la concessió d'hipoteques i altres préstecs, i per tant s'han convertit en víctimes del virus més enllà de l'aspecte fisiològic. Com es pot veure en aquest informe, aquesta és una pràctica habitual en molts països (entre ells Espanya), i les reclamacions dels col·lectius d'afectats i de les associacions que defensen els seus drets s'han trobat sempre amb el mateix problema: la demanda de no discriminació, un dels drets constitucionals fonamentals, xoca amb la llibertat contractual de les asseguradores, que no tenen l'obligació d'oferir els seus serveis a ningú. Segurament aquest sigui un tema molt interessant per debatre a les facultats de dret, però fora de les aules és evident que es tracta d'una discriminació i que cal posar-hi fi. Alguns països han començat a legislar per evitar aquesta injustícia. Als EUA, que és el país que més ha debatut aquest tema, tenen una llei que declara els infectats pel VIH com a discapacitats que no poden ser discriminats. Però encara hi ha molta feina per fer i, de moment, la discriminació segueix i impedeix aquestes persones dur la mateixa vida que la resta de ciutadans.
En general, tendim a relacionar un col·lectiu amb les seves necessitats principals, oblidant la resta: els infectats pel VIH busquen una cura; els immigrants sense papers busquen regularitzar la seva situació; els aturats busquen feina; els sense llar busquen una casa. Però aquesta simplificació deixa de banda una evidència: les reclamacions d'urgència només són un primer pas; les necessitats d'una persona per viure plenament integrada en la societat no s'acaben aquí.

Fonts:

1. Article sobre la diagnosi de la sida: http://www.vilaweb.cat/noticia/3895391/20110606/ni-pneumonia-ni-cancer-sida.html
2. Amb la informació continguda en centenars d'estudis sobre el virus del VIH s'han pogut crear aquestes imatges espectaculars sobre el virus: http://visualscience.ru/en/illustrations/modelling/hiv/
3. Comptador de persones infectades pel VIH: http://www.unfpa.org/aids_clock/
4. Els antiretrovirals: http://ca.wikipedia.org/wiki/Antiretroviral
5. Informe d'ONUSIDA sobre l'estat de la qüestió: http://www.unaids.org/es/dataanalysis/epidemiology/2008reportontheglobalaidsepidemic/  
6. Un estudi sobre la normalització de l'esperança de vida dels infectats pel VIH:  http://www.aidsmap.com/Many-patients-diagnosed-with-HIV-today-will-have-normal-life-expectancies-European-studies-find/page/1437877/
7. L'informe de CESIDA: http://www.cesida.org/index.php?option=com_content&task=view&id=736&Itemid=1
8. Llibertat contractual: http://es.wikipedia.org/wiki/Libertad_de_contrataci%C3%B3n
9. Informe sobre l'accés a assegurances i hipoteques dels infectats pel VIH: http://www.cesida.org/images/stories/documentacion/informe%20CESIDA%20-%20Acceso%20servicios%20financieros.pdf
10. American with Disabilities Act  de 1990: http://es.wikipedia.org/wiki/Ley_sobre_Estadounidenses_con_Discapacidades_de_1990
11. Més informació sobre l'accés a assegurances de vida de les persones amb VIH: http://gtt-vih.org/actualizate/lo_mas_positivo/lmp48/la_injusta_legalidad_de_las_aseguradoras

Esportistes milionaris... i no tant

Cada any apareixen als diaris i televisions informacions sobre les xifres escandaloses que guanyen els esportistes d'elit. És un bon exemple per parlar de les diferències entre els més rics i els més pobres d'aquest planeta, i per fer comparacions com per exemple aquesta: Tiger Woods, l'esportista més ben pagat del món, el 2010 va cobrar 90,5 milions de dòlars, que són 5.356 vegades el salari mínim anual d'un treballador de Califòrnia, on va néixer el jugador de golf. 
Però les diferències no s'acaben aquí. També entre els esportistes més ben pagats hi ha diferències importants segons el país d'on vinguin. En aquesta taula, que mostra el que cobra l'esportista més ben pagat de cada país (on només es té en compte el que guanyen per competir, no el que ingressen per publicitat, empreses pròpies, etc.) hi trobem una dada molt curiosa: la dels esportistes dels països pobres. Misdongarde Betoligar, un futbolista del Txad que juga al FK Metalac de Sèrbia, és l'esportista més ben pagat del seu país. Cobra 21.500 dòlars l'any, que al canvi d'avui són 14.900€. És a dir, que pràcticament és un mileurista. I encara és més evident el cas de Santosh Sahukhala, un futbolista del Nepal que juga en un equip del seu país i, tot i ser l'esportista nepalès més ben pagat del món, guanya 5.842€ l'any. No són, precisament, milionaris, i quan els comparem amb els seus col·legues occidentals les diferències són gegants. Però... i si ho comparem amb la resta de ciutadans del seu país? Al Nepal, el salari mínim anual és de 55.200 rúpies nepaleses, que al canvi d'avui són 531€. I un treballador qualificat guanya 59.400 rúpies, uns 572€ anuals.
Les diferències entre els salaris dels països rics i els països pobres són evidents, però a tot arreu hi ha una desproporció entre el que guanyen els esportistes d'elit i el que guanya, per exemple, un mestre d'escola. Potser és aquí on tenim el problema.

Fonts:

1. Tiger Woods: http://en.wikipedia.org/wiki/Tiger_Woods
2. El salari mínim a Califòrnia: http://www.dol.gov/whd/minwage/america.htm#California
3. L'esportista més ben pagat de cada país (només es té en compte el que guanyen per competir, no els diners de publicitat, etc.): http://sports.espn.go.com/espn/news/story?id=6391145
4. Salari mínim a Nepal: http://www.minimum-wage.org/international/en/Nepal

 
 
 
 

Ambaixadors de bona voluntat

S'ha de reconèixer: a vegades fa una mica de ràbia veure algun famós de Hollywood visitant un camp de refugiats o un hospital del Tercer Món com a ambaixador de bona voluntat d'algun organisme internacional, sobretot quan no fa massa l'hem vist comprant-se un castell al sud de França o gastant-se el que guanyarem en tota la nostra vida en una festa en una illa tropical. D'alguna manera, ens recorda els discursos que fan les guanyadores dels concursos de bellesa en què diuen que utilitzaran el premi per portar la pau al món.
Naturalment, és absolutament legítim sentir aquest punt d'indignació davant d'un acte que ens sembla absolutament hipòcrita i que sovint no respon més que a la necessitat de netejar la consciència o, senzillament, fer màrqueting personal. Però també és cert que aquests ambaixadors de bona voluntat tenen el seu rol en la tasca més important del nostre segle: canviar les mentalitats per fer possible un món millor. Quan, fa uns dies, Angelina Jolie (ambaixadora de bona voluntat de l'ACNUR, l'agència de l'ONU que vetlla pels refugiats) va visitar la frontera entre Turquia i Síria per interessar-se pels qui fugien de les repressions del règim de Bashar al-Assad, mig món va veure l'actriu a la portada dels diaris i als informatius de televisió i alguns van sentir per primer cop que a Síria hi ha protestes als carrers i que l'exèrcit dispara als ciutadans que es manifesten. Alguns, fins i tot, van sentir a parlar per primer cop d'un país que es diu Síria i d'un president que es diu Bashar al-Assad. I no només els lectors de diaris: les revistes i programes del cor, aquells dies, també van parlar de Síria i de la repressió. Potser els nostres prejudicis (qui no en té?!) no ens deixen valorar la part positiva de la figura de l'ambaixador de bona voluntat. Per fer-ho, el millor és que comencem amb quatre dades: qui són i què fan, els ambaixadors de bona voluntat?
D'ambaixadors de bona voluntat n'hi ha centenars, tot i que alguns són més coneguts. Són persones cèlebres (sobretot del món del cinema, l'esport o la música, però també escriptors, científics i activistes) que dediquen una part del seu temps a recolzar les campanyes d'organitzacions internacionals i a donar visibilitat a temes que, si no fos per ells, no apareixerien mai als mitjans de comunicació. Com a mínim, no amb la freqüència i importància amb què, gràcies a la seva tasca, apareixen actualment. També tenen un rol important a l'hora de fer pressió als governs perquè escoltin els punts de vista de les organitzacions que representen.
Moltes ONG i organitzacions internacionals tenen ambaixadors de bona voluntat. Els més coneguts són els que pertanyen als diversos organismes de l'ONU: l'ACNUR (Angelina Jolie, Barbara Hendricks, Jesús Vázquez o Giorgio Armani, entre d'altres), l'OMS (Jet Li o l'Orquestra Filarmònica de Viena), l'UNESCO (Kitín Muñoz,  Wole Soyinka o Bahia Hariri), la UNICEF (David Beckham, Mia Farrow, Orlando Bloom, Leo Messi o Shakira), etc. La Unió Europea, el Lions Club, la Unió Africana o el Comité Olímpic Internacional també tenen ambaixadors de bona voluntat, així com associacions com el Global Peace Index. Fins i tot algunes universitats, ciutats i països en tenen. La llista completa d'ambaixadors de bona voluntat dels organismes associats a l'ONU és aquesta. 
Per tal de donar a conèixer el què passa al món i les persones i organitzacions que treballen per canviar-lo tota col·laboració és benvinguda. Amb tots els peròs que vulgueu, naturalment.

Fonts:

1. Les mansions d'Angelina Jolie, ambaixadora de bona voluntat de l'ACNUR: http://www.labotana.com/index.php/fotogalerias/item/4713/asInline
2. El nivell a què ens tenen acostumats les Miss: http://www.youtube.com/watch?v=OS_fvUiJ7LI&feature=related
3. Ambaixadors de bona voluntat de l'ACNUR: http://www.acnur.org/t3/el-acnur/embajadores-de-buena-voluntad/
4. Ambaixadors de bona voluntat de l'OMS: http://www.who.int/goodwill_ambassadors/es/index.html
5. Ambaixadors de bona voluntat de la UNESCO: http://portal.unesco.org/culture/es/ev.php-URL_ID=37151&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html
6. Ambaixadors de bona voluntat d'UNICEF: http://www.unicef.org/spanish/people/people_ambassadors.html
7. Article de Donant Dades sobre el Global Peace Index: http://www.donantdades.com/2011/06/la-pau-pot-ser-mesurada.html
8. Ambaixadors de bona voluntat de tots els organismes de l'ONU: http://www.goodwillembassy.org/goodwillambass.html