La censura a Internet

clica sobre la imatge per ampliar-la

Com es pot veure al mapa, fet amb les dades de l'últim informe de Reporters Sense Fronteres, la major part de països del món promou algun tipus de censura a Internet. A banda dels 12 països que RSF anomena "els enemics d'Internet" (Aràbia Saudita, Birmània, Xina, Corea del Nord, Cuba, Egipte, Iran, Uzbekistan, Síria, Tunísia, Turkmenistan i Vietnam), n'hi ha molts que, tot i proclamar-se a favor de la llibertat d'expressió i en contra de qualsevol tipus de censura, posen restriccions a l'accés a la xarxa. Alguns d'ells, com Austràlia, estan sota el punt de mira de les organitzacions en contra de la censura per les lleis que preparen en aquest camp.
Hi ha internautes que aconsegueixen burlar la censura i accedir a pàgines web prohibides o publicar coses gràcies a les nombroses eines i programes existents, però sovint les penes per aquest tipus de delicte són tan greus que la majoria de gent no s'hi atreveix. Reporters Sense Fronteres té registrats més de 70 casos de persones que són a la presó per publicar algun comentari en contra del govern, sobretot a la Xina, el Vietnam i l'Iran. Sovint, els governs d'aquests països aconsegueixen descobrir els ciberdissidents gràcies a la col·laboració de les grans empreses del sector, que no tenen massa escrúpols en delatar-los a canvi que l'administració miri amb bons ulls el seu creixement.

Fonts:

1. Informe de RSF sobre la censura a Internet (pàgina 90 i següents): http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000191-9fd7aa0d1c/INFORME_2009_CATALA.pdf
2. Secció de la web de Reporters Sense Fronteres dedicat a Internet: http://en.rsf.org/internet.html
3. Pàgina web sobre la censura a Internet amb consells per burlar-la: http://en.cship.org/wiki/Main_Page
 

 

Terratrèmols a Barcelona

Quan es produeix un terratrèmol en algun punt del planeta la primera dada que ens arriba és la magnitud, que es pot mesurar amb l'escala de Mercalli, que quantifica la intensitat basant-se en els danys materials, o amb l'escala de Richter, que mesura l'energia alliberada. Naturalment, en el caos de les primeres hores es fa molt difícil saber quantes persones han perdut la vida i quin és l'estat de les ciutats i pobles properes a l'epicentre, i és per això que la dada de la magnitud pren tanta importància.
Però la magnitud no sempre és la dada més fiable per saber si el terratrèmol ha estat molt destructiu o no. A principis d'any a Xile hi va haver un terratrèmol de magnitud 9,2 a l'escala de Richter, un dels terratrèmols més importants dels últims segles. Hi van morir més de 700 persones i molts pobles i ciutats van ser devastats. Un mes i mig abans, a Haití, hi havia hagut un altre terratrèmol de 7 graus en l'escala de Richter que va causar 200.000 morts i va destruir bona part del país. Per fer-nos una idea de la potència dels dos terratrèmols hem de tenir en compte que la progressió de l'escala de Richter no és lineal, i que per tant, tot i que només tinguessin 2,2 graus de diferència, el terratrèmol de Xile va ser 65 vegades més fort que el d'Haití.
Què determina, doncs, la gravetat d'un terratrèmol? Hi ha dos factors, a part de la magnitud, que cal tenir en compte. El primer és la resposta que es dóna a l'emergència: si hi ha hospitals preparats, protecció civil o altres organismes entrenats per rescatar i assistir les víctimes, possibilitat de desplaçar ràpidament material mèdic, menjar, aigua potable, etc. El segon és la previsió en la construcció dels edificis, carreteres i infraestructures. Aquests dos factors són els que van marcar la diferència entre Xile i Haití. Mentre els xilens, acostumats als terratrèmols (el més important registrat mai en la història de la humanitat, de 9,5 graus en l'escala de Richter, també va ser a Xile, el 1960) han adaptat bona part dels seus edificis als terratrèmols, a Haití les construccions tradicionals en fusta de palma (més lleugeres i flexibles) han estat substituïdes per edificis moderns fets amb materials de mala qualitat. Algunes zones del món amb força moviments sísmics, com Xile, el Japó o la costa oest dels EUA, estan més preparades per patir terratrèmols.
I Barcelona? Què passaria si hi hagués un terratrèmol d'aquests a Barcelona? És probable que la resposta fos bastant eficient, però el capítol de la prevenció no el portem tan bé. Pocs edificis a la nostra ciutat estan preparats per patir un sisme important, i n'hi ha molts que s'aguanten recolzant-se en les mitgeres de l'edifici del costat, especialment els edificis antics. Un terratrèmol com el de Xile podria destruir bona part de la ciutat.  
I és que tot i que el nostre país no sigui una zona d'alt risc, les mesures antisísmiques no són les adequades. No fa pas tant, el 1755, un terratrèmol de 9 graus en l'escala de Richter va destruir Lisboa completament. Van morir entre 60.000 i 100.000 persones, un terç de la població.
Sovint pensem que aquestes coses només passen lluny d'aquí i que nosaltres estem millor preparats...

Fonts:

1. Cada dia es produeixen terratrèmols. En aquest web podeu veure els últims: http://www.iris.edu/seismon/
2. Escala de Richter: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_Richter
3. Escala de Mercalli: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_de_Mercalli
4. Anàlisi del terratrèmol d'Haití d'un sismòleg: http://www.ca.globaltalentnews.com/reflexio/tribunes/2116/Terratremols-dHaiti-Que-en-podem-aprendre.html
 

La ciutat més gran del món

A l'Antiguitat ja hi havia grans ciutats. La falta de censos fa molt difícil estimar quina població tenien les capitals dels grans imperis, però els historiadors estan bastant d'acord en que cap d'elles no arribava al milió d'habitants. Roma, en els seus millors moments, tenia vora tres quarts de milió d'habitants; Alexandria, quasi mig milió; Bagdad, entre el 900 dC i el 1500 dC, arribava als 900.000; i Constantinoble, capital de l'imperi Bizantí, va arribar al mig milió d'habitants. La primera ciutat en arribar al milió d'habitants és possible que fos Pekín, i no ho va fer fins al 1750.
A la mateixa època a Europa començava la revolució industrial: la gent marxava dels camps per anar a treballar a les fàbriques, i les ciutats van començar a créixer i a passar del milió d'habitants. Durant un segle i mig totes les grans ciutats pertanyien als països més rics i més industrialitzats: Londres, París, Berlín, Viena, Nova York, Chicago.
El segle XX va començar amb una dotzena de ciutats de més d'un milió d'habitants, i entre elles hi havia una novetat: Calcuta, la primera gran ciutat del Tercer Món. Ràpidament, les metròpolis van proliferar: als anys 40 ja n'hi havia 51 que arribaven a aquesta xifra, i als anys 80 havien arribat a 226. Avui en dia són tantes que s'ha imposat una nova mesura: el 1990 es comptaven 35 ciutats de més de cinc milions d'habitants; deu anys més tard, quasi el doble. I seguim creixent...
Aquestes grans ciutats han crescut tant que sovint s'han menjat pobles i ciutats veïnes creant immenses àrees urbanes que s'estenen centenars de quilòmetres. Això fa difícil fer un llistat de les ciutats més poblades del planeta, perquè no es pot delimitar amb exactitud on comencen i on acaben. Què hem de tenir en compte? L'àrea metropolitana? L'aglomeració urbana? La ciutat en si? Si observem els diferents rànquings de ciutats més grans del món veurem que ni tan sols els experts es posen d'acord. En algunes llistes, Seül apareix com a segona ciutat amb més habitants del món perquè compten la ciutat veïna d'Incheon com a part de l'aglomeració urbana, però d'altres consideren que són dos ciutats diferents. Ciutat de Mèxic és la tercera en algunes llistes, però en d'altres queda per darrere de Nova York, Bombai, Delhi i Sao Paulo.
Però totes les llistes coincideixen en dues coses: la primera és que Tokio, amb uns 35 milions d'habitants vivint dins l'àrea metropolitana, és la ciutat més poblada del món; la segona és que la majoria de les grans ciutats pertanyen a països en vies de desenvolupament, on es concentra bona part de l'explosió demogràfica. Un exemple: Ciutat de Mèxic al 1900 només tenia 340.000 habitants, la població actual de l'illa d'Islàndia.
En els propers anys sembla que les ciutats seguiran creixent, però aquest creixement no serà il·limitat. Les ciutats actuals consumeixen tres quartes parts de l'energia mundial i provoquen tres quartes parts de la contaminació total. Aquest impacte és insostenible: o reduïm el volum de les ciutats o reduïm el consum i la contaminació, no hi ha cap altra solució.

Fonts:

1. Emrys JONES. Metrópolis, las grandes ciudades del mundo. Madrid: Alianza,1992. http://www.guardian.co.uk/news/2006/sep/15/guardianobituaries.highereducation 
2. Alguns rànquings de les ciutats més grans del món per nombre d'habitants:
   Citypopulation (Alemanya): http://www.citypopulation.de/world/Agglomerations.html
   ONU: http://esa.un.org/wup2009/unup/index.asp?panel=2
   Demographia: http://www.demographia.com/db-worldua2015.pdf 
3. Richard ROGERS. Ciudades para un pequeño planeta. Barcelona: Gustavo Gili, 2001. http://www.ggili.com/ficha_amp.cfm?IDPUBLICACION=403
 

 

Periodistes assassinats

Segons l'últim informe anual de Reporters Sense Fronteres, 76 periodistes van ser assassinats l'any 2009 arreu del món, xifra que només inclou aquells casos en què l'organització sap del cert que el motiu de l'assassinat ha sigut la professió de la víctima. Ha sigut un any dolent, és cert, però no especialment: el 2008 van morir 60 periodistes i el 2007, el pitjor any de la dècada, 86. A més, 157 periodistes han hagut d'abandonar el país per por a ser agredits o empresonats i 570 mitjans de comunicació han patit la censura dels seus governs.
Amb l'excepció de Christian Poveda, periodista franco-espanyol assassinat al Salvador, a la resta de periodistes els han matat al seu propi país. El motiu principal és sempre el mateix: les guerres i les eleccions. Els llocs més perillosos també tendeixen a repetir-se en els últims anys (el Caucas rus, la franja de Gaza, Somàlia i Mèxic), tot i que aquest any el primer lloc és per les Filipines, on en un sol dia, el 23 de novembre, més de 30 periodistes van ser assassinats a Maguindanao, a l'illa de Mindanao, al sud del país. Una cinquantena d'homes armats, entre els quals hi havia dos policies i l'alcalde, fill del governador local, van assaltar un comboi de vehicles conduit per partidaris d'Esmael Mangudadatu, principal opositor al càrrec de governador. Hi va haver entre 57 i 64 morts, entre els quals 30 periodistes (34 segons algunes fonts), la dona i dues germanes del polític i fins i tot alguns testimonis que anaven en altres vehicles. 

Fonts:

1. Web de Reporters Sense Fronteres: http://www.rsf-es.org/
2. Informe anual de Reporters Sense Fronteres La llibertat de premsa al món 2009: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000191-9fd7aa0d1c/INFORME_2009_CATALA.pdf
3. Resum de l'informe: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000119-6e2d56f27d/BALANCE_ANUAL_2009.pdf
4. A la versió catalana de l'informe no hi apareixen comptabilitzats els morts de la matança de Maguindanao, a les Filipines. Podeu consultar la versió castellana: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000189-ea364eb304/INFORME_2009_CASTELLANO.pdf
5. Christian Poveda: http://joanfores.wordpress.com/2009/09/03/el-fotograf-christian-poveda-assassinat-a-el-salvador/
6. Matança de Maguindanao:  http://es.wikipedia.org/wiki/Matanza_de_Maguindanao
 

 

La petjada ecològica d'un viatge en avió

Totes les nostres accions, començant per respirar, tenen un impacte sobre el medi ambient. Produir aliments, desplaçar-se, vestir-se, tenir una casa o escalfar-se repercuteix en el que ens envolta, perquè per fer-ho necessitem extreure minerals, cremar combustibles o ocupar terrenys per fer cases, carreteres i cultius. Aquest impacte no té per què ser dolent en si mateix: la resta d'animals i plantes també el provoquen i, fins i tot, a vegades l'impacte que ocasiona una espècie permet a una altra de sobreviure.
És inevitable, doncs, que tots els éssers vius deixem una petjada ecològica, concepte que resumeix les repercussions de la nostra activitat sobre el medi ambient. Però l'activitat d'un habitant del Perú, per exemple, té un impacte diferent que la d'un habitant del Canadà, amb un consum molt més elevat (més menjar, més petroli, més aigua, més terreny, més objectes, més de tot). La petjada ecològica d'un peruà, doncs, serà menor.
Algunes de les nostres accions, evidentment, tenen un impacte més elevat que d'altres. Un dels exemples que es posa sovint és el de viatjar en avió, una de les despeses d'energia més altes que podem fer. Per entendre-ho, vegem quin impacte ambiental té un vol en una companyia regular des de Barcelona a Sevilla en un avió de mida normal com ara un Airbus A-320. La distància entre els dos aeroports és de 908 km, i si fem el vol d'anada i tornada podem calcular que el viatge significarà un alliberament a l'atmosfera de 0,542 tones de CO2 per cada passatger. Aquesta mitja tona per viatger ocupa el volum de dos autobusos de dos pisos (a una pressió d'una atmosfera i 15º de temperatura), una dada força espectacular però que no ens diu massa res del que representa. És més fàcil entendre el que significa mitja tona de CO2 si sabem que és el que emet un europeu mitjà per alimentar-se, escalfar-se, desplaçar-se i vestir-se durant una mica més de dues setmanes. En el cas d'un ciutadà dels EUA, aquesta quantitat de CO2 l'emet en una sola setmana, i un indi ho fa... en un any. Mitja tona de CO2 també és el que es genera per produir 2.350 kg de patates, 600 kg de pa o 50 kg de carn de vedella.
Per últim, si el viatge l'haguéssim fet en tren, emetent la mateixa quantitat de CO2 a l'atmosfera podríem haver anat 8 vegades de Barcelona a Copenhaguen, que queda una mica més lluny que Sevilla.    
Fins a quin punt un viatge en avió és necessari? Bé, això depèn de les prioritats de cadascú, però en tot cas hem de tenir en compte que les nostres accions quotidianes tenen conseqüències i que, com a mínim, tenim el deure de saber quines són.    
 

Fonts:

1. Definició de petjada ecològica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Petjada_ecol%C3%B2gica
2. Web per calcular emissions de CO2 a l'atmosfera: http://carbonfund.org/index.php?option=com_zoo&task=item&item_id=4&Itemid=216
3.  Web per visualitzar sobre un mapa de Londres el que significa una quantitat qualsevol de CO2:  http://carbonquilt.org/gallery/images
4. Alguns exemples d'accions que emeten una tona de CO2  a l'atmosfera: http://blogs.elpais.com/eco-lab/2010/04/una-tonelada-de-co2.html

 

El meu país és tan petit

Xenòfanes de Colofó, un filòsof grec de l'Antiguitat, deia que si els cavalls provessin d'imaginar-se a Déu segurament tindria forma de cavall. Quan els europeus hem provat d'imaginar-nos el món també li hem donat la nostra forma, i als mapes que hem dibuixat el nostre continent sempre estava situat al centre i tenia una mida considerable. Sovint, molt més considerable que la real.
Però quina és la mida real del nostre continent? Com que el planeta on vivim és una esfera bastant regular (això que s'acostuma a dir que és una esfera aixafada als pols és una exageració, perquè la diferència entre el radi polar i el radi equatorial és de només 21 km) es fa difícil dibuixar-lo en dues dimensions sobre un paper. Els geògrafs i els matemàtics porten molts anys inventant noves formes per aproximar com més millor aquests dibuixos a la realitat, però no es pot lluitar contra l'evidència: un objecte en 3D sempre apareix deformat d'una manera o altra en una representació en 2D.
L'any 1974, el cineasta alemany Arno Peters va fer famosa una nova projecció del planeta on les superfícies dels països eren més realistes que en la representació que acostumava (i acostuma) a aparèixer sempre que es dibuixa el planeta, feta pel cartògraf flamenc Gerardus Mercator 400 anys abans. Aquest nou mapa, tot i que la Unesco i altres ONG el van adoptar de seguida perquè en ell es veu que el Tercer Món és més gran del que s'havia dit fins ara i que, per tant, el repartiment de la riquesa entre nord i sud és encara més injust del que ens pensàvem, no ha aconseguit imposar-se. Però ens ha fet veure que el món pot ser representat d'una altra manera i que potser hem de canviar la nostra manera de veure'ns a nosaltres mateixos.
Mirem les dades. Si la comparem amb els països amb més superfície del món, n'hi ha sis (Rússia, Canadà, els Estats Units, la Xina, el Brasil i Austràlia) que són més grans que l'Europa dels 27, que té 4.324.782 km2. Rússia, el més gran de tots, és 4 vegades més gran que la Unió Europea, que cabria perfectament dins l'illa d'Austràlia.
Hi ha un bon exercici per entendre que el nostre continent no és massa gran: n'hi ha prou amb agafar un mapamundi, retallar la silueta de Xile (que a la posició 38 no sembla que hagi de ser un país massa gran) i posar-la sobre d'Europa. Si situem un extrem al nord de Suècia, l'altre extrem arriba fins... al Sàhara.
Naturalment, com s'acostuma a dir, la mida no sempre és el més important. 

Fonts: 

1. Xenòfanes de Colofó: http://ca.wikipedia.org/wiki/Xen%C3%B2fanes_de_Colof%C3%B3
2. Els primers mapamundis: http://valdeperrillos.com/books/cartografia-historia-mapas-antiguos/cartografia-antigueedad-clasica 
3. Article sobre les projeccions cartogràfiques: http://ca.wikipedia.org/wiki/Projecci%C3%B3_%28cartografia%29
4. Comparació gràfica de la projecció de Peters i la de Mercator: http://www.elpais.com/graficos/internacional/Representaciones/mapamundi/elpgraint/20100318elpepuint_1/Ges/
5. Altres projeccions possibles: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f8/Netzentwuerfe.png
6. Estimació de la CIA sobre la superfície dels països: https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/rankorder/2147rank.html
7. Comparació gràfica de la mida d'Austràlia amb altres països: http://www.thekeenans.id.au/images/Australia-comparison.jpg

 
 

Morir ofegat

Segons l'OMS, cada any moren ofegades 388.000 persones arreu del món, de les quals 175.000 són nens. Aquí s'hi inclouen només els morts per asfixia en submergir-se en un líquid, sigui al mar, en un riu, una piscina o en qualsevol altre tipus de cavitat natural o artificial; els morts per asfixia causada per fums o gasos es compten a banda. Com sempre que parlem de números alts, ja sigui de persones, de diners o d'estrelles, se'ns fa molt difícil entendre què representen exactament i cal comparar-los amb altres xifres per fer-se'n una idea. Doncs bé, per posar un exemple, al món mor cada any el doble de gent per ofegament que per ferida de guerra (172.000).
A la major part de països, entre ells Espanya, l'ofegament és la tercera causa de mort accidental, la primera en menors de cinc anys. De moment, al primer lloc del rànquing hi ha encara els accidents de trànsit: a Espanya l'any 2008 van morir 2.052 persones ofegades contra 2.560 en accident de trànsit. Però les campanyes per prevenir les morts a la carretera són efectives i poden arribar a modificar aquestes estadístiques: el 2003 a Espanya van morir quasi el doble de persones en accidents de trànsit (5.478) que cinc anys més tard, i si segueix baixant podria passar com a Galícia, on els ofegaments ja són la primera causa de mort per accident.
Per explicar que unes xifres baixin i les altres no, es diu que els accidents de trànsit es poden preveure i combatre però els ofegaments no, perquè són un fenomen natural i inevitable. Però si ens fixem en les estadístiques veurem que en aquest argument hi ha alguna cosa que no quadra: una persona té sis vegades més possibilitats d'ofegar-se si viu en un país de renda baixa o mitjana que si viu en un país de renda alta. Potser morir ofegat no és tan natural...
 

Fonts:

1. Organització Mundial de la Salud (OMS): http://www.who.int/es/
2. World Report on Child Injury Prevention 2008 (anglès): http://whqlibdoc.who.int/publications/2008/9789241563574_eng.pdf
3. Informe sobre la salud en el mundo 2004 (castellà): http://www.who.int/whr/2004/annex/topic/en/annex_2_es.pdf
4. Web de l'Institut Nacional d'Estadística (castellà): www.ine.es
5. Article de El Faro de Vigo sobre els accidents mortals a Galícia (castellà): http://www.farodevigo.es/galicia/2010/03/03/ahogamientos-son-principal-causa-muerte-accidental-galicia/416711.html

Turisme a Espanya

Tot i que el 2009 el nombre de turistes que va visitar Espanya va baixar un 8,7% respecte a l'any anterior per culpa de la crisi econòmica, la xifra és molt alta: 52,2 milions de turistes van entrar a Espanya el 2009. Una xifra altíssima si la comparem amb els 45.989.016 habitants que tenia el país a finals del 2009.
L'OMT (Organització Mundial del Turisme), un organisme que depèn de l'ONU i que es dedica a promoure el Turisme i elaborar-ne estadístiques des de la seva seu a Madrid, en el seu últim informe situa Espanya com a tercer país més visitat del món, per darrere de França (74 milions de turistes) i els EUA (55 milions), i seguida de la Xina, Itàlia, el Regne Unit, Turquia, Alemanya, Malàisia i Mèxic, que són els deu països més turístics.
En aquest tipus d'estudis, però, només s'acostuma a prestar atenció a l'impacte econòmic del turisme, deixant de banda l'impacte social, cultural o ecològic que té el fet que cada any un de cada vuit habitants del planeta (880 milions) decideixi viatjar per motius turístics a un altre país. 

Fonts:

1. Dades del Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç sobre turisme (2009): http://www.la-moncloa.es/NR/rdonlyres/2BC2EBB2-3E2C-4D50-96BC-F3B3E9D13BBB/101302/diego.pdf
2. Estimació de població feta per l'Institut Nacional d'Estadística: http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft20%2Fp259&file=inebase&L=
3. Web de l'OMT, l'Organització Mundial de Turisme: http://www.unwto.org/index_s.php
4. Baròmetre del turisme mundial 2009 de l'OMT (anglès): http://www.unwto.org/facts/eng/pdf/barometer/UNWTO_Barom10_update_april_en_excerpt.pdf 

 

La percepció de la corrupció política al món

Cap país no es salva de la corrupció política, però ni de lluny és igual a tot arreu. Cada any, Transparency International, una ONG amb seu a Berlín que es dedica a combatre la corrupció política i divulgar la informació que recull, elabora una sèrie d'índex de com perceben els empresaris i els analistes polítics la corrupció política als seus països. Entre els deu països més corruptes del món, un del Carib (Haití), cinc d'Àsia Central i l'Orient Mitjà (Iran, Turkmenistan, Uzbekistan, Iraq i Afganistan), un del sud-est asiàtic (Myanmar) i tres de l'Àfrica (el Txad, el Sudan i Somàlia).

Entre els països menys corruptes, hi trobem força països del nord d'Europa, però també algunes sorpreses: al número 1 hi ha Nova Zelanda, i el tercer lloc és per Singapur.

Dins la UE, els tres països amb una percepció de la corrupció més alta són Bulgària, Grècia i Romania, i els que la tenen més baixa són Dinamarca, Suècia i Suïssa. Espanya es troba al lloc 32 de l'índex mundial, per darrere de països com Israel, Xipre o Xile, i a la posició 18 dels 30 països de la UE.

Fonts:

1. http://www.transparencia.org.es/
2. Índex 2009 de percepció de la corrupció al món elaborat per Transparency International: http://www.transparencia.org.es/INDICE%20DE%20PERCEPCI%C3%93N%202009/Tabla%20sint%C3%A9tica.CPI_2009_table_spanish.pdf
3. Índex 2009 de percepció de la corrupció a la Unió Europea elaborat per Transparency International: http://www.transparencia.org.es/INDICE%20DE%20PERCEPCI%C3%93N%202009/Regiones.%20Union%20Europea%20y%20Europa%20del%20Oeste%5B1%5D.pdf 

Quants països hi ha al món?

En teoria hauria de ser fàcil saber quants països hi ha: n'hi hauria d'haver prou amb agafar un atles o una enciclopèdia i comptar-los. El problema és que hi ha molts territoris que no tenen un estatus gaire definit, o que no estan acceptats per la comunitat internacional tot i ser estats independents, com el cas de Taiwan, que tot i ser un país absolutament independent des de 1949 ni l'ONU ni la majoria d'estats del món no l'han reconegut per culpa de les pressions de la Xina, que el considera un territori rebel del seu propi país.
Ni tan sols l'ONU no s'atreveix a comptabilitzar els països que hi ha al món, i al seu web diu que "[per dir quants països hi ha] no som cap autoritat en la matèria. La millor opció és visitar una biblioteca de la seva àrea, consultar una enciclopèdia o un almanac mundial". I això és el que hem fet.
Al món hi ha 193 estats reconeguts per tothom: els 192 que formen l'ONU i un altre, el Vaticà, que tot i que és observador permanent a les Nacions Unides no en forma part.
A banda d'aquests estats reconeguts per tothom, hi ha un bon nombre de països, independents o no, que reclamen aquest estatus. Cada llista i cada autor dóna una xifra diferent, la més alta de les quals és de 50, que units als 193 anteriors dóna un total de 243 països.
D'aquests, 9 o 10 són estats plenament sobirans tot i no tenir un reconeixement internacional, com Taiwan (reconegut només per 24 estats), la part turca de Xipre (només reconegut per Turquia però independent de facto), l'Estat de Palestina als territoris de Gaza i Cisjordània (reconegut per 92 estats), Kosovo (reconegut per més d'un terç dels membres de l'ONU però no per Espanya) o Ossètia del Sud.
A banda, hi ha una quarantena de regions habitades que depenen d'altres països però estan o bé en tràmits per esdevenir independents, com Groenlàndia i les illes Fèroe de Dinamarca,  o bé tenen un estatus propi, com les possessions d'ultramar d'alguns països europeus que han passat de ser colònies a ser territoris més o menys autònoms però que encara formen part de les seves metròpolis. A més, a la llista hi apareixen alguns casos especials com les illes Cook, lliurement associades a Nova Zelanda, o les regions administratives especials de Hong Kong i Macau, reconegudes pels tractats internacionals.
Per últim, cal tenir en compte que al món, actualment, hi ha molts estats amb territoris que volen la independència i que és possible que alguns d'aquests entrin, en els propers anys, en les llistes de nous països.
Vist així, no és estrany que fins i tot l'ONU es renti les mans a l'hora de dir quants països hi ha al món.

Fonts:

1.  http://www.un.org/es/
2.  http://www.un.org/spanish/geninfo/faq/faq.html

 

L'atracció dels astres i l'astrologia

Sempre hem cregut en coses rares. Des que som humans, la mateixa ànsia que ens ha portat a desenvolupar el pensament científic per contestar les nostres preguntes ens ha angoixat quan no hem trobat respostes, i aquesta angoixa l'hem substituït per explicacions mítiques i pseudocientífiques com la màgia, el tarot, els fantasmes, l'astrologia o la mitologia. A mida que el nostre coneixement del món ha avançat, algunes d'aquestes explicacions fantàstiques han anat desapareixent, com la creença que el tro és una mostra d'hostilitat d'una divinitat per alguna cosa que hem fet malament.
Però algunes d'aquestes creences segueixen incrustades en les nostres mentalitats, i sovint s'usa un llenguatge semblant al científic per guanyar legitimitat als ulls dels incauts.
Els astròlegs, per exemple, sovint parlen de la força que exerceixen els astres sobre nosaltres per justificar la seva influència en el nostre caràcter i les nostres vides, i per fer-ho parlen de l'atracció gravitatòria. Les Lleis de Newton se citen quasi tant en els llibres d'astrologia com en els d'astronomia.
Doncs bé, comprovem-ho. L'atracció gravitatòria de Mart, segons els astròlegs, és una d'aquestes forces que tenen tanta influència al moment del nostre naixement i que poden marcar les nostres vides per sempre. Mart és un planeta una mica més petit que la Terra, amb una massa de 6 x 10²³ kg i que es troba a una distància de 7,7 x 10¹⁰ metres de nosaltres. Així doncs (i seguint la llei de Newton que diu que dos cossos qualssevol de l'univers senten una atracció gravitatòria entre ells que serà més gran com més grans siguin els cossos i més petita com més lluny es trobin), Mart exerceix una força de 6,8 x 10-8 kg sobre una persona situada a la superfície de la Terra que pesi un centenar de kg. Curiosament, aquesta força és exactament la mateixa que exerciria una altra persona d'un centenar de kg que es trobés a un metre de distància, cosa que ens dóna un nou axioma per l'astrologia:
"Si la força gravitatòria de Mart exerceix alguna influència en el nostre caràcter a l'hora de néixer, la influència que exerceixi la força gravitatòria del cos d'una llevadora grassoneta que es trobi a menys d'un metre del nadó encara serà més gran. I la que exercirien les parets del quiròfan ja seria tan important que, segurament, afectaria per sempre el nostre caràcter."

 

Fonts:

1. Michael Shermer. Por qué creemos en cosas raras. Editorial Alba:
   http://www.albaeditorial.es/php/sl.php?shop.showprod&numusr=7455%2F1084&lang=1&m=Eur&ref=97884-84284222&fldr=0
   Una bona introducció als mecanismes que ens fan creure en pseudociències i creences sense cap fonament científic.
2. http://ca.wikipedia.org/wiki/Gravetat
3. Les dades de l'atracció de Mart i d'una persona de 100kg estan tretes de James S. Trefil. Un científico a la orilla del mar. Barcelona: Planeta, 1989, un llibre de divulgació científica que fa pedagogia sobre els diversos camps de la física mitjançant el que es pot veure i experimentar en qualsevol platja del planeta.
   http://es.wikipedia.org/wiki/Un_cient%C3%ADfico_a_la_orilla_del_mar
4. Una cita de Carl Sagan sobre els tocòlegs i l'astrologia:
   http://es.wikiquote.org/wiki/Carl_Sagan

Quin és el pressupost de la Casa del Rei?

Com passa amb l'apartat de Defensa, el que ens gastem en el manteniment de la Casa del Rei és una dada difícil de saber. Si bé als Pressupostos Generals de l'Estat hi ha una partida assignada clara (8.663.020€ el 2008), també hi ha partides amagades en els pressupostos destinats a Interior, Patrimoni, Defensa, etc. Es calcula que el que realment ens gastem amb la monarquia puja a 25 milions d'euros anuals, que és tres vegades i mitja el que el Ministeri d'Educació es va gastar el 2009 en formació permanent del professorat (6.310.360€) i quasi el doble del que es va gastar en atenció a la infància i a les famílies (13.540.530€).

Fonts:

1. Els pressupostos oficials de la Casa del Rei:
   http://www.sgpg.pap.meh.es/Presup/PGE2008Ley/PGE-ROM/doc/1/3/1/2/2/N_08_E_R_31_101_1_1_2_3.PDF
2. Article d'El País parlant de les dificultats d'establir quant cobra:
   http://www.elpais.com/articulo/reportajes/Cuentas/demasiado/opacas/elpepusocdmg/20071230elpdmgrep_3/Tes
3. Article d'El Economista que xifra les despeses en uns 25 milions d'euros:
   http://www.eleconomista.es/economia/noticias/113839/12/06/Chirac-se-salta-la-egalite-la-Republica-cuesta-4-veces-mas-que-el-Rey-de-Espana.html
4. Pressupostos Generals de l'Estat 2009 (Educació):
   http://www.sgpg.pap.meh.es/Presup/PGE2009Ley/MaestroTomos/PGE-ROM/doc/L_09_E_G8.PDF  (buscar pàgina 121)

Quants humans han viscut sobre la Terra al llarg de la història i quin percentatge d'aquests humans encara hi viuen?

Un càlcul com aquest és realment especulatiu i impossible de fer amb una certa esperança d'èxit, no només pel fet que no hi ha dades sobre quina era la població del planeta durant la major part de la història de la nostra espècie, sinó sobretot perquè no ens posaríem d'acord sobre quan hem de començar a comptar. Tot i això, tenint en compte les especulacions sobre quina població hi ha hagut al planeta en cada època i les mitjanes de naixements es pot fer una aproximació: en els últims 50.000 anys han viscut unes 107.890.000.000 persones. Com que al 2010 som quasi set mil milions de persones (6.866.900.000), actualment un 6,3% dels éssers humans que han viscut des que existeix la nostra espècie seguim vius.

Fonts: 

1. http://www.blogodisea.com/cuantas-personas-vivido-tierra-hasta-dia-hoy/historia/?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed%3A+Blogodisea+%28Blogodisea%29&utm_content=Google+Reader
2.  Population Reference Bureau (EUA): http://www.prb.org/

Míssils Tomahawk

L'any 2002 l'Armada espanyola va iniciar els contactes amb el Pentàgon per tal de convertir-se en el tercer exèrcit del món, després del d'EUA i el del Regne Unit, en disposar de míssils Tomahawk pels seus vaixells. Aquests míssils permeten matar gent que es trobi a 1.600 km de distància, cosa que segons la delirant retòrica de l'exèrcit "permet atacar objectius sense posar en perill vides humanes". Es refereixen a les dels pilots que els llancen, naturalment.
La primera comanda de 24 míssils es va efectuar el 2007 i va tenir un cost de 72 milions d'euros. A aquesta comanda en seguiran d'altres, perquè cadascuna de les fragates de l'Armada està preparada per portar-ne 12.
72 milions d'euros és, per fer-nos una idea, dues vegades i mitja el que el Govern espanyol es va gastar el 2009 en actuacions per a la prevenció de la violència de gènere (28.321.180€).

Fonts:

1. Article d'El País (14/05/2007) on apareix la compra dels míssils:
   http://www.elpais.com/articulo/espana/Armada/inicia/verano/compra/24/primeros/misiles/Tomahawk/72/millones/elpepuesp/20070514elpepinac_25/Tes
2. Pressupostos Generals de l'Estat 2009. Ministeri d'Igualtat (pàg. 37): http://www.sgpg.pap.meh.es/Presup/PGE2009Ley/MaestroTomos/PGE-ROM/doc/L_09_E_MI.PDF 

  

Carrers amb nom de dona

Les ciutats i pobles de tot el món posen els noms dels seus carrers escollint-los entre llocs geogràfics, oficis o personalitats que hagin tingut alguna importància en la història política, econòmica, cultural, religiosa o militar de la ciutat o del país. Els criteris de selecció varien segons la  localitat, i també segons l'època en què s'escull el nom. A més, hi ha diverses sensibilitats segons el país. Això es fa evident quan viatges, per exemple, pel nord d'Europa, on és normal que els carrers tinguin nom de poetes, científics i músics. Al nostre país és més fàcil trobar noms de militars i de religiosos. Tot i així, el que és relativament comú a tot arreu és que els noms d'home superen sempre els noms de dona.
A Barcelona, per exemple, al nomenclàtor oficial hi apareixen actualment 1.907 noms d'home per només 306 noms de dona. Una dona per cada sis homes i mig.
A més, en els últims 10 anys només s'han incorporat 317 nous noms, dels quals aproximadament un quart són noms d'home i un quart noms de dona (la resta, localitats, països, etc.). A aquest pas, canviar aquestes proporcions ens portarà un parell de segles més. 

Fonts:

1. http://www.bcn.es/nomenclator/
2. http://cpnl.cat/noticies/3192/nou-diccionari-nomenclator-dels-carrers-de-barcelona

 

Refugiats a Somàlia

La guerra civil que pateix Somàlia des de fa 19 anys ha convertit el país en un dels territoris més grans del món sense cap tipus de govern. La guerra, unida a la sequera i les inundacions dels últims anys han provocat que 1,4 milions de persones hagin deixat les seves llars i s'hagin desplaçat a altres regions del país; a aquests desplaçats cal sumar-li 560.000 persones que s'han refugiat en països veïns com Etiòpia, Kenia i el Iemen.
Estem acostumats a llegir xifres de refugiats i desplaçats, sobretot a l'Àfrica i a Àsia Central, però a vegades no ens fem una idea clara del que significa. Doncs bé, per fer-nos una idea, és com si la població de Castella-la Manxa (2.038.191 habitants l'abril del 2010) visqués fora de casa, en tendes de campanya, repartida per Múrcia, València, Madrid, Catalunya i Andalusia. A més, si tenim en compte que Somàlia només té uns 8 milions d'habitants (8.228.000 aprox. el 2005), significa que un 23,8% de la població del país viu com a desplaçada o refugiada. Això, traslladat a Espanya, seria com si a més a més de Castella-la Manxa hi suméssim tota Andalusia, Ceuta i Melilla: quasi 11 milions de persones vivint en campaments de refugiats lluny de casa seva.

Fonts:

1. Butlletí de febrer de 2010 de l'Acnur-Espanya, la delegació espanyola de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (en castellà): http://www.eacnur.org/media/docs/BoRef_FEB-10_baja.pdf
2. Dades de població de les Comunitats Autònomes de l'Institut Nacional d'Estadística (abril 2010): http://www.ine.es/jaxiBD/tabla.do?per=01&type=db&divi=EPOB&idtab=4
3. Població i dades de Somàlia (estimació del 2005): http://ca.wikipedia.org/wiki/Som%C3%A0lia

 

Les fragates F100 de l'Armada espanyola

Justícia i Pau és una entitat catalana que es dedica a sensibilitzar i informar la ciutadania en temes de drets humans, justícia social, pau i desarmament, solidaritat i respecte al medi ambient i que fa pressió política sobre institucions i partits. Entre els informes que publica hi ha molta informació sobre el que ens gastem en l'exèrcit i sobre les exportacions i fabricació d'armament al nostre país, dades que sovint el govern publica de forma tan críptica i enganyosa que cal una comissió d'experts per entendre-les.
En un d'aquests informes apareix una dada esgarrifosa: cadascuna de les 5 fragates F100 de l'Armada ha costat 517 milions d'euros, que és el que costaria mantenir 71.428 aturats durant un any. Multiplicat per cinc, són més de 350 mil aturats.

Fonts:

1. Web de Justícia i Pau: http://www.justiciaipau.org/
2. Article de la Wikipèdia sobre les Fragates F100: http://es.wikipedia.org/wiki/Fragata_F-100
3. Informe Les exportacions espanyoles d'armament 1999-2008 (català). Autors: Tica Font i Albert Benítez. Centre d'estudis per la Pau J. M. Delàs - Justícia i Pau (2010). Versió online:
   http://77.246.179.85/aa_upload/7dc10f2cdabf56575884fff9bafc49b5/Informe_exportacions_1999_2008.pdf

 

Què costa un semàfor?

El preu d'un semàfor a Espanya depèn molt de l'empresa que el fabrica, però ronda els 1.000€. Això és el que costa un semàfor de leds, que són deu vegades més cars que els de bombetes halògenes però que consumeixen molt poc i a la llarga són més rentables.
Actualment a Espanya hi ha uns 300.000 semàfors, un 10% dels quals són a Barcelona. El consum d'aquests senyals és de 350 gigawatts anuals, l'equivalent al consum de 150.000 llars. Amb els nous semàfors de leds, però, aquest consum baixaria un 80%, i és per això que s'estan substituint paulatinament a totes les ciutats i pobles de l'estat.
A més, hi ha maneres encara més econòmiques de gestionar el trànsit, com a la ciutat basca d'Amorebieta-Etxano, on han fet un experiment que sembla que funciona molt bé: treure els semàfors.

Fonts:

1. http://www.3cat24.cat/noticia/405426
2. http://www.consumer.es/web/es/medio_ambiente/2007/07/24/165309.php
3. http://www.elpunt.cat/noticia/article/1-territori/10-administracions/173447-tants-caps-tants-llums.html
4. http://www.deia.com/2010/05/04/bizkaia/duranguesado/un-pueblo-tranquilo-sin-semaforos

 

El preu del llibre

A diferència d'altres productes, en el món del llibre els percentatges del preu de venda que s'endú cadascú dels qui participen en la seva gestació és relativament estable:

L'autor s'endú un 10% del preu de portada de cada llibre que es ven, independentment dels que s'hagin editat. Aquest percentatge pot créixer una mica, fins a un 12%, en el cas que sigui un autor molt venut que l'editorial no vulgui perdre o que tingui un agent literari que faci molta pressió. Pels llibres de butxaca l'autor percep un 5% del preu final.

L'editorial s'endú un 40%. Menys d'una quarta part són beneficis; la resta, paper, impressió, traductors, correctors, editors, personal, manteniment de l'editorial, magatzems, transports, publicitat, gestió de contractes...

La distribuïdora que s'encarrega d'emmagatzemar els estocs i servir-los a les llibreries s'endú prop d'un 20%, que pot reduir-se a fins a un 10% segons els tractes que fa amb cada llibreria. Tot i això, el marge de beneficis de la distribuïdora acostuma a ser el més alt.

Per últim, la llibreria s'endú un 30%, que segons com ho negociï amb la distribuïdora pot arribar a ser un 40%. A banda de pagar el local i els treballadors, la llibreria ha de pagar els llibres quan la distribuïdora no els deixa en dipòsit i pot fer un 5% de descompte al client, màxim legal permès en aquest país. Tot i això, amb targetes de fidelitat i altres promocions a vegades es fa un descompte que pot arribar al 8%, i fins i tot al 10% en alguns casos especials, tot de forma més o menys alegal.

El dia de Sant Jordi, les llibreries fan un 10% de descompte a tots els clients, tant a la botiga com a les parades del carrer.

A Espanya, el preu del llibre és fix i cap llibreria ni web poden vendre'l més car o més barat més enllà del 5% de descompte autoritzat. Això ha permès a la indústria del llibre espanyola tenir una àmplia xarxa de petites i mitjanes llibreries i editorials que poden conviure amb les grans superfícies i els grans grups editorials sense ser escombrades en una guerra de preus.