Els vampirs i les matemàtiques

Els vampirs estan de moda. De fet, sempre ho han estat, com a mínim durant els últims 200 anys. Se'n fan llibres, pel·lícules i còmics; són un fenomen com els extraterrestres, els dracs o els superherois, una icona de la nostra civilització. El problema és que hi ha gent que creu que existeixen realment, o com a mínim no ho descarten. En casos com aquests, el millor és fer quatre números. Som-hi.
No sabem des de quan hi ha vampirs; alguns llibres i pel·lícules insinuen que en temps dels faraons ja n'hi havia, però per ser conservadors anirem a èpoques molt més recents: totes les llegendes estan d'acord en acceptar que a l'edat mitjana els castells perduts enmig de boscos centreeuropeus n'eren plens. Posem el 1200 com a any de naixement del primer vampir, una data molt tardana, perquè ningú no es queixi. Bé, al 1200 tenim el nostre primer vampir, volant de nit per sobre els nostres caps buscant un coll fresc per sopar. Segons la majoria de llegendes, quan un vampir mossega algú i es beu la seva sang, aquest mor i es converteix en vampir. El que no sabem és cada quan ha de menjar: cada nit, cada setmana, cada lluna plena? Seguim sent molt conservadors: imaginem que un vampir en té prou amb menjar un cop l'any, una xifra molt allunyada dels tres àpats diaris que necessitem la resta d'homínids per funcionar. Durant el primer any, el 1200, el nostre immortal vampir caça una víctima, se la beu i la converteix en vampir, o sigui que l'1 de gener del 1201 ja són dos vampirs que terroritzen la humanitat. Al cap d'un any ja seran 4, perquè se suposa que tots dos han de menjar per poder sobreviure. El 1204 seran 8, el 1205 seran 16, el 1206 seran 32. Cada any es multiplicarà per dos el nombre de vampirs, i cap al 1225, un quart de segle després, aquesta progressió exponencial haurà arribat als 16 milions de vampirs sobre una població total al planeta d'uns 450 milions d'habitants. Seguim. Nou anys més tard, el 1234, la població vampírica hauria arribat als 8.000 milions d'individus, un nombre superior als habitants que té el planeta a l'inici del segle XXI. Si seguíssim fins a l'actualitat, necessitaríem un bon ordinador per calcular-ho, i ens sortiria un nombre molt superior al de tots els grans de sorra del planeta junts. Amb aquestes dades queda clar que l'espècie vampírica és absolutament insostenible (encara més que la nostra), i això que no hem calculat què passaria si sopessin cada nit. Tenint en compte, tal com vam dir la setmana passada, que encara no hem aconseguit crear sang de forma artificial, els vampirs ho tenen bastant malament per existir. I és que som el que mengem.

 Ara, després de publicar aquest text contra els vampirs, aniré a posar unes cabeces d'all a la porta per si algun s'ho ha pres malament...

Fonts:

1. Una de les principals fonts clàssiques sobre vampirisme (en francès): http://books.google.com.co/books?id=uXAAAAAAMAAJ&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
2. La progressió exponencial: http://www.coyotes.es/ajedrez/imagenes/tablaGrande.gif
3. La donació de sang: http://www.donantdades.com/2011/01/que-corri-la-sang.html

El negoci de la superstició

Naturalment, cadascú és lliure de creure en el que vulgui. No només pel què fa a les preguntes més transcendents (què hi ha després de la mort, existeix algun ésser superior que ens hagi creat i esperi alguna cosa de nosaltres, té sentit la nostra existència, etc.) sinó també per coses més mundanes. Si algú vol creure que la Terra és plana, que hi ha extraterrestres entre nosaltres, que comprar loteria a la Bruixa d'or augmenta les possibilitats de guanyar el primer premi, que néixer sota el signe de Verge o de Capricorn influeix en el teu caràcter o que portar una pota de conill a la butxaca atrau la bona sort (al que la porta, és clar, al conill segur que no) no només té dret a fer-ho sinó que l'Estat i la resta de la societat ha de vetllar perquè aquest dret es respecti.
Però quan algú usa la superstició per enganyar als altres, per fer diners o sotmetre algú d'alguna manera, l'Estat ha de prendre part i posar límits. És un tema delicat perquè les creences són molt íntimes i perquè no sempre és possible falsar-les. Però hi ha casos evidents d'enganys que cal aturar perquè és evident que són mentida i poden arribar a fer molt mal. Fa cent anys, la revista The Lancet ja demanava una legislació en contra d'aquests timadors, però sembla que fins ara no ens hem començat a posar les piles: al Regne Unit han prohibit la publicitat d'un amulet perquè no està provat que garanteixi la protecció dels àngels, i la justícia australiana ha obligat a l'empresa Power Balance a publicar al seu web un anunci dient que els seus braçalets no tenen cap efecte comprovat científicament. 
Si els medicaments o els aliments han de passar controls estrictes per demostrar que el que diuen que contenen és cert i que els efectes que anuncien es compleixen, per què no ho han de fer la resta de productes?

Fonts:

1. Donant Dades sobre l'astrologia: http://www.donantdades.com/2010/07/latraccio-dels-astres-i-lastrologia.html
2. La revista The Lancet fa cent anys: http://blogs.elcorreo.com/magonia/2010/12/31/-the-lancet-pedia-hace-cien-anos-legislacion-contra-los
3. El cas de l'amulet dels àngels: http://blogs.elcorreo.com/magonia/2010/8/18/prohiben-reino-unido-publicidad-un-amuleto-porque-no
4. L'anunci de Power Balance: http://www.powerbalance.com/australia/CA
  

Que corri la sang!

Una de cada deu persones que entra en un hospital necessita sang. Això és molta sang, sobretot tenint en compte que encara no hem après a fabricar-la artificialment ni n'hem trobat cap substitut i que la única manera de tenir sang per tots els pacients que en necessiten és la donació. Aquest cap de setmana s'ha celebrat la Marató de donació de sang de Barcelona, que cada any intenta incrementar les donacions i aparèixer als mitjans de comunicació. I és que la situació és crítica, no només ara sinó sempre: com es pot veure al web dels donants de sang de Catalunya, el dia abans de començar la marató només hi havia sang per quatre dies.
Algunes dades que cal saber sobre la donació:
- El procés és indolor, no hi ha cap risc de contagi de cap malaltia i no dura més d'un quart d'hora.
- Pots donar fins a quatre vegades l'any, amb dos mesos d'interval mínim entre donacions.
- Si dones sang a la primavera, estiu, tardor i hivern hauràs ajudat a salvar 12 vides.
- Pots donar sang tot l'any, segur que tens un centre de donació a prop. Consulta els webs de donació de sang de la teva zona.

Fonts:

1. Marató de donació de sang de Barcelona: http://www.quecorrilasang.org/
2. Pàgina dels donants de sang de Catalunya: http://www.donarsang.gencat.cat/index.html
  

 

 

Cervesa d'ampolla o de barril?

Hi ha qui té molt clar que prefereix la cervesa de barril a la d'ampolla (o al revés) però hi ha molta gent a qui això no li importa massa sempre que la cervesa estigui ben fresca. A tots aquests, potser els següents càlculs us fan inclinar la balança i convertir-vos en defensors de la cervesa de barril.
Un barril estàndard conté 30 litres de cervesa. Comptant que de cada barril es perd entre mig litre i un litre quan servim les copes, de cada un en podem treure un promig de 88 copes de 330 ml, que és l'equivalent d'una mitjana. Un barril té una vida útil d'uns deu anys, i tot i que durant aquest temps es pot reomplir tantes vegades com es vulgui, normalment es reomple unes sis vegades l'any. Resumint: de cada barril se’n poden servir 5.280 canyes de la mida d'una mitjana.
Ara passem a les ampolles. Una ampolla de cervesa de 330 ml es pot reomplir (un cop neta i tractada de nou a la planta d'embotellament) fins a 7 vegades, tot i que quasi sempre es trenca abans. La mitjana són 5 vegades. Això vol dir que cada barril equival a 1.056 ampolles de cervesa reomplertes cinc vegades.
Per últim, fem un petit càlcul de la cervesa que beurem al llarg de la vida, cosa difícil perquè no hi ha dues persones que tinguin exactament els mateixos hàbits. Però em sembla raonable estimar que algú que sigui amant de la cervesa però sense problemes d'alcoholisme pot beure una ampolla o copa al dia, tot i que sovint acumuli les de tota la setmana en els dos últims dies. Aquest bevedor estàndard, que beurà 365 cerveses l'any, en 50 anys n'haurà begut 18.250, uns 6.083 litres.
Mirem-nos-ho d'aquesta manera. En tota la vida, un bevedor de cervesa estàndard que opti per la cervesa d'ampolla haurà consumit unes 3.650 ampolles de vidre (cadascuna reomplerta i rebeguda cinc vegades); un bevedor que opti pel barril haurà consumit uns tres barrils i mig (reomplerts i rebeguts seixanta cops cada un). Imagineu una muntanya de residus feta amb 3.650 ampolles de vidre i, al costat, tres barrils i mig de cervesa.
La conclusió és evident: l'impacte ecològic del bevedor de cervesa de barril és molt menor. Si realment t'és igual... l'opció és clara!

Fonts:

Per fer aquests càlculs hem enviat un petit qüestionari a una dotzena d'empreses cerveseres. Els raonaments els hem fet al voltant d'una taula de bar amb una cervesa a la mà. De barril, naturalment.

Com llegim les estadístiques

Les estadístiques es poden interpretar de moltes maneres, i només cal veure la lectura dels resultats electorals que fan molts partits polítics (i diaris afins) per entendre que les estadístiques, sense context ni explicació, són fàcilment malinterpretables. Churchill deia que ell només creia en les estadístiques que havia manipulat prèviament. És molt interessant, per aprofundir en aquest tema, el llibre de John Allen Paulos El hombre anumérico, on es parla dels problemes que comporta la nul·la cultura matemàtica que tenim i de com és de fàcil manipular-nos si no som capaços ni d'entendre una estadística.
Una bona prova de tot això és el que ha passat aquestes últimes setmanes amb les acusacions d'assetjament sexual fetes per dues noies sueques a Julian Assange, el fundador de Wikileaks. Alguns mitjans de comunicació, buscant una mica de context per la notícia, donaven una dada: Suècia és el país amb més violacions d'Europa. Però si anem a la font d'aquesta dada, veurem que s'ha d'interpretar correctament: Suècia, diu l'estadística, és el país amb més denuncies per violació (53 per cada 100.000 persones) d'Europa, que és una cosa molt diferent. Naturalment, això no té a veure amb el nombre de violacions que es cometen, sinó amb la confiança que tenen les sueques en la justícia del seu país i en la menor tolerància amb els abusos que té la societat. Com a mínim, les 53 denuncies per violació per cada 100.000 persones de Suècia contrasten amb les 2 de Turquia, les 3 d'Albània, les 2 de Grècia o les 5 d'Espanya. El problema el té Suècia o el tenim la resta?  

Fonts:

1. Cita de Churchill: http://en.wikiquote.org/wiki/Churchill
2. El hombre anumérico: http://es.wikipedia.org/wiki/El_hombre_anumérico
3. European Sourcebook of Crime and Criminal Justice Statistics 2010 (pàgina 46): http://www.europeansourcebook.org/ob285_full.pdf

El món sense nosaltres

Què passaria si, de sobte, la humanitat desaparegués però tot allò que hem construït i produït seguís aquí? Quan de temps necessitaria el planeta per esborrar definitivament la petjada que hem deixat sobre la seva superfície? Si ningú no controlés els residus que hem generat, podria haver-hi algun accident desastrós? Aquestes són algunes de les preguntes que es fa el periodista Alan Weisman a El mundo sin nosotros, un llibre de divulgació científica que explica com s'anirien enfonsant les cases i les ciutats, com la natura reocuparia els espais que ara estan coberts de ciment i asfalt, què passaria amb les centrals nuclears i els dipòsits de residus nuclears o quines espècies d'animals i plantes sortirien perjudicades amb la nostra extinció i quines se'n beneficiarien.
Algunes pistes: el planeta necessitaria 100.000 anys per tenir els nivells de CO2 que tenia abans de la nostra arribada;  farien falta 35.000 anys perquè el sòl quedés lliure del plom que s'hi ha dipositat durant l'era industrial; sense cables d'alta tensió, torres de vidre i la resta de perills causats pels humans, cada any sobreviurien mil milions d'ocells més; si tots els mecanismes que usem per drenar el subsòl de les ciutats s'aturessin, en pocs dies els carrers s'enfonsarien. I les cases, quants anys trigarien a enfonsar-se? I les ciutats a desaparèixer sense que en quedés cap rastre? Per saber-ho, cal llegir el llibre.

Fonts:

1. El mundo sin nosotros: http://www.terra.org/articulos/art02009.html
2. Exemples extrets del llibre: http://www.worldwithoutus.com/did_you_know.html
   

   

Corrupció pública i corrupció privada

 

                                                                                                Oriol Bosch

El passat 9 de desembre es va celebrar el Dia Internacional contra la Corrupció. Coincidint amb aquesta data, l'Oficina Antifrau de Catalunya va publicar l'enquesta La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes. És el primer cop que es publica un treball tan complet en aquest país, i s'hi poden trobar dades molt interessants.
Una de les coses que més crida l'atenció d'aquesta enquesta és que els ciutadans es mostren molt intransigents amb la corrupció política però bastant més permissius amb la corrupció empresarial i la petita corrupció de cada dia. Per exemple, el 85% dels enquestats creuen que la corrupció està molt o bastant estesa als partits polítics i un 21,7% diu que el motiu principal que porta a algú a presentar-se a un càrrec polític és l'enriquiment personal, però en canvi només un 57% de la població considera que el fet que un metge de la sanitat pública faci un viatge pagat per un laboratori farmacèutic és una conducta corrupta.
En aquesta mateixa línia, el 59,4% creu que, en casos de corrupció entre l'administració pública i l'empresa privada, el principal responsable és l'administració.
A més, per desgràcia, els ciutadans perceben que la lluita per la transparència és inútil: un 44% creu que la corrupció és inevitable i un 74% pensa que tots tenim un preu. El tenim?

Fonts: 

1. Dia Internacional contra la Corrupció: http://www.un.org/depts/dhl/spanish/events/anti_corruption/index.html
2. Oficina Antifrau de Catalunya: www.antifrau.cat
3. Enquesta La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes: http://www.antifrau.cat/images/stories/documentos/publicacions_estudis/resultats_enquesta_2010.pdf
4. Grup GRIS – Grup de Reflexió Indústria-Sanitat: http://www.grupgris.org/

 

La Segona Guerra Mundial no s'ha acabat encara

Els llibres d'història acostumen a dir que la Segona Guerra Mundial es va acabar el 2 de setembre del 1945, el dia en què els japonesos van signar el document de rendició davant dels aliats. D'altres afirmen que va ser el 14 d'agost, dia en què es van rendir, tot i que encara passessin un parell de setmanes abans que el tractat de rendició estigués redactat i signat. Pels soviètics, en canvi, la guerra s'acabà el 9 de maig del 1945, el Dia de la Victòria a la URSS. I de dates n'hi ha moltes més: el 8 de maig, dia en què els aliats van celebrar el Dia de la Victòria a Europa, el 12 de maig, en què els últims soldats alemanys es van rendir a Praga, el 9 de setembre, en què els últims soldats japonesos es van rendir a la Xina...
A la majoria de guerres passa el mateix: una cosa és la fi oficial dels combats, una altra la signatura de la pau i una altra la fi real dels combats més enllà del que diguin els estats majors dels exèrcits. I escollir una d'aquestes dates com la principal, la que sortirà als llibres d'història, no deixa de ser una convenció.
Però en el cas de la Segona Guerra Mundial cal afegir-hi una altra complicació: encara que sembli mentida, Rússia i el Japó encara no han signat la pau i, per tant, jurídicament la Segona Guerra Mundial encara no s'ha acabat. La cosa va anar així: l'agost del 1945 les tropes soviètiques van ocupar l'arxipèlag de les Kurils, al nord del Japó, que actualment forma part de la província (oblast) de Sakhalin de la Federació Russa. Aquestes illes havien estat cedides al Japó el 1875 però durant la conferència de Jalta en què els EUA i la URSS es repartiren el món es va decidir que aquestes illes formessin part del botí dels soviètics. A partir d'aquí, la cosa es complica. El 1951 els japonesos renuncien formalment a les illes en el tractat de pau de San Francisco, però com que els soviètics no signen el tractat, cinc anys més tard el Japó se'n desdiu i reclama l'arxipèlag, que anomena "territoris del Nord". Des de llavors hi ha hagut un munt d'intents de signar un tractat entre els dos països que marqués la fi jurídica de la guerra i atribuís les illes a un o altre, però sense resultats. Amb la desaparició de l'URSS, ni Ieltsin ni Putin no han canviat de parer i el problema de les Kurils sembla que va per llarg.
És penós que dos països no puguin seure en una taula per evitar començar una guerra, però encara és més penós que no puguin seure a negociar per acabar-la.

Fonts:

1. Mapa de les illes Kurils: http://www.lib.utexas.edu/maps/middle_east_and_asia/japan_ussr_rel88.jpg
2. La disputa de les illes Kurils: http://www1.american.edu/ted/ice/kurile.htm
3. Els territoris del Nord (versió japonesa): http://www.mofa.go.jp/region/europe/russia/territory/
4. Documental sobre la disputa (26 min): http://www.forcedmigration.org/video/chishima/media/

 

Els governs donen dades

Els governs i les administracions generen i tenen accés a grans quantitats de dades d'interès general. Algunes (poques) cal mantenir-les en secret per motius de seguretat però la gran majoria haurien de ser de domini públic: com la resta de béns gestionats per l'administració, els ciutadans en són els propietaris. Malauradament això no acostuma a passar gaire sovint, ja sigui per la dificultat de fer pública tota aquesta informació o per la reticència de les administracions a compartir-la.
Però les noves tecnologies han facilitat tant aquest procés que ja no hi ha excuses per no publicar tot allò que s'hauria de publicar per millorar la transparència de la gestió pública i acabar amb el secretisme. Algunes administracions s'han sumat al moviment Open Data, una filosofia que aposta precisament per fer públic tot aquest material de la forma més accessible possible. Un dels pioners és el govern britànic, i a l'Estat espanyol les administracions d'Astúries, País Basc i Catalunya s'hi han afegit recentment. Als seus webs hi publiquen gran quantitat de dades estadístiques, demogràfiques, de trànsit, meteorològiques, cartogràfiques, etc. en formats reutilitzables perquè qualsevol ciutadà o associació hi pugui accedir.
Però no n'hi ha prou amb fer públic tot aquest material, cal analitzar-lo, separar el gra de la palla i, finalment, divulgar-lo. Nedem en un immens mar de dades, i com que això només és el principi d'una tendència que va a més hem d'inventar noves formes d'assimilar tanta informació. Per convertir tot això en alguna cosa útil moltes administracions estan promovent concursos per crear aplicacions de software que ens ajudin a navegar entre tanta informació. Un bon exemple és Apps for Development, una iniciativa del Banc Mundial on els concursants han de crear programes informàtics que usin aquesta informació per avançar en la consecució d'algun dels Objectius del Mil·lenni. 

Fonts:

1. La filosofia Open Data: http://ca.wikipedia.org/wiki/Open_Data
2. Open Data Regne Unit: http://www.nationalarchives.gov.uk/news/498.htm
3. Open Data d'Astúries: http://www.asturias.es/portal/site/Asturias/menuitem.77b6558ac8616446e44f5310bb30a0a0/?vgnextoid=05badd42ece45210VgnVCM10000097030a0aRCRD&vgnextchannel=05badd42ece45210VgnVCM10000097030a0aRCRD&i18n.http.lang=es
4. Open Data Euskadi: http://opendata.euskadi.net/w79-home/es
5. Open Data Catalunya: http://dadesobertes.gencat.cat/
6. Catàleg d'Open Data d'administracions de tot el món: http://www.epsiplatform.eu/psi_data_catalogues/category_1_public_sector_information_psi_data_catalogues_by_governments_direct_access_to_data
7. Apps For Development, iniciativa del Banc Mundial: http://appsfordevelopment.challengepost.com/
8. Objectius del Mil·lenni: http://www.donantdades.com/2010/11/els-objectius-del-millenni.html

 

Els Objectius del Mil·lenni

Som la primera generació que pot acabar amb la pobresa extrema. Tenim els mitjans per fer-ho i, per primera vegada, comencem a tenir voluntat política per tirar-ho endavant. Amb aquesta idea al cap es va celebrar el setembre del 2000 a la ciutat de Nova York la Cimera del Mil·lenni, on representants de 189 estats van signar la Declaració del Mil·lenni, un text que establia les prioritats de desenvolupament humà pels propers anys. En aquesta declaració es parla de pau, de dignitat humana i d'eradicació de la pobresa, i s'estableixen vuit objectius concrets, set dels quals cal complir abans del 2015. Els Objectius del Mil·lenni són:
   
1. Eradicar la pobresa extrema i la fam
2. Universalitzar l'ensenyament primari
3. Promoure la igualtat de gèneres i l'autonomia de la dona
4. Reduir la mortalitat infantil
5. Millorar la salut materna
6. Combatre el VIH, la malària i altres malalties epidèmiques
7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient
8. Crear una aliança mundial pel desenvolupament

Encara estem molt lluny d'aconseguir-ho, i en algun dels objectius fins i tot hem retrocedit durant els deu anys que han passat des de la signatura. Però encara hi som a temps, i hem d'exigir als nostres governs que posin els Objectius del Mil·lenni a dalt de tot de la seva llista de prioritats i que els compleixin. Sense excuses.

Fonts:

1. 189 és una proporció molt elevada dels estats del món: http://www.donantdades.com/2010/07/quants-paisos-hi-ha-al-mon.html
2. Declaració del Mil·lenni: http://www.un.org/spanish/millenniumgoals/ares552.html
3. Els Objectius del Mil·lenni: http://www.un.org/spanish/millenniumgoals/index.shtml
4. Situació actual dels ODM: http://www.intermonoxfam.org/ca/page.asp?id=2600
5. Campanya Sense Excuses 2015: http://www.senseexcuses2015.org/
  

 

Què costaria acabar amb la fam al món?

La FAO, l'organització de les Nacions Unides per a l'agricultura i l'alimentació, calcula periòdicament quin seria el cost econòmic d'eradicar la fam al món i intenta, en les seves cimeres, que els països més rics donin aquesta quantitat. Fins ara, a l'hora de pagar tots els estats han dit que no disposaven d'aquesta suma, que és l'eufemisme que es fa servir per dir que la fam i la malnutrició no són, ni de lluny, una de les prioritats d'aquests governs. Entre les excuses que es donen n'hi ha una que es repeteix molt sovint: és un objectiu molt noble però queda fora de les nostres possibilitats. Vegem si és veritat.
En l'última cimera mundial sobre seguretat alimentària, celebrada a Roma el novembre del 2009, la FAO va declarar que faria falta una inversió de 44 mil milions de dòlars anuals per eradicar la fam. És molt? Els governs diuen que sí, que no disposem d'aquests diners i que és utòpic creure que els podem aconseguir. El que no es diu és que, per exemple, el 2007 vam gastar més de trenta vegades aquesta xifra en armament (1.340 mil milions de dòlars). O que 44 mil milions de dòlars és el que, aproximadament, van costar els jocs olímpics de Pequín del 2008. L'únic que cal per eradicar la fam, doncs, és voluntat política. 

Fonts: 

1. Web de la FAO: http://www.fao.org/index_es.htm
2. Declaració de la Cimera mundial sobre seguretat alimentària (pdf): http://www.fao.org/fileadmin/templates/wsfs/Summit/Docs/Final_Declaration/K6050S_WSFS_OEWG_06.pdf
3. Dades donades a la cimera: http://www.fao.org/news/story/es/item/37425/icode/
4. Jocs olímpics de Pequín: http://es.wikipedia.org/wiki/Juegos_Ol%C3%ADmpicos_de_Pek%C3%ADn_2008#cite_note-4
 

  

Les llengües oficials de la Unió Europea

El 1958 es va aprovar el règim lingüístic de la Unió Europea, que llavors només comptava amb les quatre llengües oficials dels sis estats que en aquell moment formaven la Unió: el francès, l'italià, l'alemany i el neerlandès. Amb l'ampliació de la UE també ha crescut el nombre de llengües oficials, que actualment són 23. Aquestes llengües tenen dos drets principals: qualsevol ciutadà o institució pot enviar documents a la UE i rebre'n la resposta en una d'aquestes llengües i, a més, els reglaments, documents legislatius i el Diari Oficial de la UE es publiquen en aquestes 23 llengües. Tot i això, per evitar que les traduccions alenteixin la burocràcia europea encara més i en disparin el pressupost, la majoria de feina es fa només en tres llengües (anglès, francès i alemany), les denominades llengües de treball.
Naturalment, dins la UE es parlen moltes més llengües, a banda de les 23 oficials. De fet, no hi ha cap estat que no tingui, com a mínim, dues llengües pròpies, i a l'hora de decidir quines són les oficials és cada estat qui ha de proposar la inclusió o no d'alguna de les llengües que es parlen al seu territori per tal que la UE la inclogui com a llengua oficial. En això no es té en compte ni el nombre absolut de parlants ni el fet que sigui majoritària dins l'estat: el català, per exemple, no és oficial a la UE però té més parlants que nou de les llengües oficials (el danès, l'eslovac, l'eslovè, l'estonià, el finès, l'irlandès, el letó, el lituà i el maltès); a més, a la UE hi ha llengües oficials, com el gaèlic irlandès, que són proporcionalment més minoritàries que el català al seu propi país. Però tot i que no sigui una llengua oficial, el català ha estat reconegut per la UE com a llengua de comunicació, és a dir, que pot ser utilitzada per comunicar la feina de la UE als ciutadans (campanyes, publicacions, notes de premsa, web oficial, etc.).
La futura ampliació de la Unió Europea (actualment hi ha 4 estats candidats a l'adhesió, Turquia, Croàcia, Macedònia i Islàndia, i uns quants més que ho han sol·licitat) farà créixer el nombre de llengües oficials, cosa que alguns governs (casualment, els que tenen llengües més fortes) veuen com un problema. Però si tenim en compte que, segons l'Eurobaròmetre, un 56%  dels habitants de la Unió parlen dues llengües o més, i que un 28% en parlen tres o més, les institucions de la UE han d'acceptar l'evidència: vivim en un continent multilingüe.

Fonts:

1. Sobre l'ampliació de la UE: http://ca.wikipedia.org/wiki/Ampliaci%C3%B3_de_la_Uni%C3%B3_Europea
2. Web de la UE sobre les llengües oficials: http://ec.europa.eu/education/languages/index_es.htm
3. El català: http://ca.wikipedia.org/wiki/Catal%C3%A0
4. Eurobaròmetre sobre les llengües a la UE (en anglès):  http://ec.europa.eu/spain/barcelona/images/documents/catala/eurobarometre_complet.pdf
5. Multilingüisme: http://ca.wikipedia.org/wiki/Multiling%C3%BCisme
 

 

Islàndia i la llibertat de premsa

El 2008 Islàndia va patir una crisi financera que va col·lapsar bona part dels bancs i la moneda nacional i va destruir completament l'economia del país. Gràcies a algunes estratagemes legals, els bancs de l'illa van poder amagar l'estat dels seus comptes durant 4 mesos i evitar que es prenguessin mesures urgents, cosa que va empitjorar la situació. Per sort, una televisió local va filtrar la informació a la pàgina web Wikileaks i finalment es va saber tot.
Islàndia sempre ha estat un dels països més ben valorats del món pel que fa a la llibertat d'expressió, i ara el parlament de l'illa s'ha proposat convertir-se en un paradís periodístic internacional. Parlamentaris de diversos partits s'han interessat per la proposta de Wikileaks de crear una legislació que protegeixi la llibertat de premsa i estan treballant per promulgar una llei que reculli les bones pràctiques legislatives de cada país. La idea de fons és que hi ha força països que tenen bones lleis, però cap no les reuneix totes... fins ara.
Amb aquesta nova legislació, anomenada IMMI (Icelandic Modern Media Initiative), es vol crear un marc favorable pel periodisme d'investigació i la llibertat d'expressió amb la finalitat que diaris, televisions i pàgines web obrin una oficina a l'illa. Entre les noves mesures que s'adoptaran, es protegirà jurídicament les fonts, es protegiran els treballadors públics que trenquin el compromís de confidencialitat en casos extrems i d'interès públic i es donaran eines per lluitar contra el que s'anomena turisme de difamació, que consisteix en posar querelles per difamació en països on els resultats puguin ser favorables; a Islàndia es podrà apel·lar aquestes sentències independentment del país on s'hagin produït.
Moltes associacions de periodistes ja han valorat la mesura com a molt positiva. La Federació Espanyola de Sindicats de Periodistes, per exemple, ha dit que és el pas més important en defensa de la llibertat d'expressió que s'ha donat mai.

Fonts:

1. Wikileaks: http://ca.wikipedia.org/wiki/Wikileaks
2. Iniciativa del parlament islandès: http://www.immi.is/
3. Un article sobre la nova proposta de llei a Islàndia: http://www.presseurop.eu/es/content/article/193771-para-libertad-de-prensa-haga-clic-sobre-islandia
4. Sobre el turisme de difamació: http://en.wikipedia.org/wiki/Libel_tourism

     

Qui necessita líders?

En temps de crisis econòmiques, polítiques o militars sovint se senten veus reclamant un líder fort. En els últims segles, els caps de la tribu han anat deixant pas als reis, i aquests als presidents i primers ministres (no a tot arreu), però encara avui seguim als líders i els donem els poders necessaris per decidir per nosaltres. I no només al govern: qualsevol grup humà, des d'una empresa a un club esportiu, té el seu líder. Però el fet de delegar la tasca política en representants escollits democràticament (actualment la democràcia representativa és un dels sistemes de govern més comuns al planeta) no implica necessàriament l'existència de líders.
La idea de prescindir de líders pot sonar utòpica o excessivament radical, però no és així. Ens podem fer una idea de com seria un món sense líders veient com funciona el govern suís, que fa més de 150 anys va fer el primer pas en aquesta direcció. A Suïssa el lideratge del govern és col•legiat, és a dir, que no l'exerceix una persona sinó set, un dels quals assumeix la presidència per rotació per fer les feines de representació del país, tot i que el fet de ser president no li dóna cap poder extra. Les decisions les prenen els set membres del Consell Federal en ple, i bona part de les lleis s'aproven, es ratifiquen o s'impugnen per referèndum: cada any se'n fan quatre o cinc. No és perfecte, però és el que més s'apropa a una democràcia directa entre els exemples que funcionen al nostre voltant.
Naturalment, en el camí de pensar i actuar per nosaltres mateixos encara es poden fer molts més passos, però per algun lloc cal començar.

Fonts: 

1. Democràcia representativa: http://ca.wikipedia.org/wiki/Democr%C3%A0cia_representativa
2. Política de Suïssa: http://es.wikipedia.org/wiki/Pol%C3%ADtica_de_Suiza
3. El Consell Federal suís: http://www.swissinfo.ch/spa/noticias/politica_suiza/El_Consejo_Federal,_un_gobierno_sin_jefatura.html?cid=814162
4. Democràcia directa: http://ca.wikipedia.org/wiki/Democr%C3%A0cia_directa
5. Per primer cop en la història, les dones són majoria al Consell Federal suís: http://alexmasllorens.blogspot.com/2010/09/mujeres-y-poder.html
  

 

La censura a Internet

clica sobre la imatge per ampliar-la

Com es pot veure al mapa, fet amb les dades de l'últim informe de Reporters Sense Fronteres, la major part de països del món promou algun tipus de censura a Internet. A banda dels 12 països que RSF anomena "els enemics d'Internet" (Aràbia Saudita, Birmània, Xina, Corea del Nord, Cuba, Egipte, Iran, Uzbekistan, Síria, Tunísia, Turkmenistan i Vietnam), n'hi ha molts que, tot i proclamar-se a favor de la llibertat d'expressió i en contra de qualsevol tipus de censura, posen restriccions a l'accés a la xarxa. Alguns d'ells, com Austràlia, estan sota el punt de mira de les organitzacions en contra de la censura per les lleis que preparen en aquest camp.
Hi ha internautes que aconsegueixen burlar la censura i accedir a pàgines web prohibides o publicar coses gràcies a les nombroses eines i programes existents, però sovint les penes per aquest tipus de delicte són tan greus que la majoria de gent no s'hi atreveix. Reporters Sense Fronteres té registrats més de 70 casos de persones que són a la presó per publicar algun comentari en contra del govern, sobretot a la Xina, el Vietnam i l'Iran. Sovint, els governs d'aquests països aconsegueixen descobrir els ciberdissidents gràcies a la col·laboració de les grans empreses del sector, que no tenen massa escrúpols en delatar-los a canvi que l'administració miri amb bons ulls el seu creixement.

Fonts:

1. Informe de RSF sobre la censura a Internet (pàgina 90 i següents): http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000191-9fd7aa0d1c/INFORME_2009_CATALA.pdf
2. Secció de la web de Reporters Sense Fronteres dedicat a Internet: http://en.rsf.org/internet.html
3. Pàgina web sobre la censura a Internet amb consells per burlar-la: http://en.cship.org/wiki/Main_Page
 

 

Terratrèmols a Barcelona

Quan es produeix un terratrèmol en algun punt del planeta la primera dada que ens arriba és la magnitud, que es pot mesurar amb l'escala de Mercalli, que quantifica la intensitat basant-se en els danys materials, o amb l'escala de Richter, que mesura l'energia alliberada. Naturalment, en el caos de les primeres hores es fa molt difícil saber quantes persones han perdut la vida i quin és l'estat de les ciutats i pobles properes a l'epicentre, i és per això que la dada de la magnitud pren tanta importància.
Però la magnitud no sempre és la dada més fiable per saber si el terratrèmol ha estat molt destructiu o no. A principis d'any a Xile hi va haver un terratrèmol de magnitud 9,2 a l'escala de Richter, un dels terratrèmols més importants dels últims segles. Hi van morir més de 700 persones i molts pobles i ciutats van ser devastats. Un mes i mig abans, a Haití, hi havia hagut un altre terratrèmol de 7 graus en l'escala de Richter que va causar 200.000 morts i va destruir bona part del país. Per fer-nos una idea de la potència dels dos terratrèmols hem de tenir en compte que la progressió de l'escala de Richter no és lineal, i que per tant, tot i que només tinguessin 2,2 graus de diferència, el terratrèmol de Xile va ser 65 vegades més fort que el d'Haití.
Què determina, doncs, la gravetat d'un terratrèmol? Hi ha dos factors, a part de la magnitud, que cal tenir en compte. El primer és la resposta que es dóna a l'emergència: si hi ha hospitals preparats, protecció civil o altres organismes entrenats per rescatar i assistir les víctimes, possibilitat de desplaçar ràpidament material mèdic, menjar, aigua potable, etc. El segon és la previsió en la construcció dels edificis, carreteres i infraestructures. Aquests dos factors són els que van marcar la diferència entre Xile i Haití. Mentre els xilens, acostumats als terratrèmols (el més important registrat mai en la història de la humanitat, de 9,5 graus en l'escala de Richter, també va ser a Xile, el 1960) han adaptat bona part dels seus edificis als terratrèmols, a Haití les construccions tradicionals en fusta de palma (més lleugeres i flexibles) han estat substituïdes per edificis moderns fets amb materials de mala qualitat. Algunes zones del món amb força moviments sísmics, com Xile, el Japó o la costa oest dels EUA, estan més preparades per patir terratrèmols.
I Barcelona? Què passaria si hi hagués un terratrèmol d'aquests a Barcelona? És probable que la resposta fos bastant eficient, però el capítol de la prevenció no el portem tan bé. Pocs edificis a la nostra ciutat estan preparats per patir un sisme important, i n'hi ha molts que s'aguanten recolzant-se en les mitgeres de l'edifici del costat, especialment els edificis antics. Un terratrèmol com el de Xile podria destruir bona part de la ciutat.  
I és que tot i que el nostre país no sigui una zona d'alt risc, les mesures antisísmiques no són les adequades. No fa pas tant, el 1755, un terratrèmol de 9 graus en l'escala de Richter va destruir Lisboa completament. Van morir entre 60.000 i 100.000 persones, un terç de la població.
Sovint pensem que aquestes coses només passen lluny d'aquí i que nosaltres estem millor preparats...

Fonts:

1. Cada dia es produeixen terratrèmols. En aquest web podeu veure els últims: http://www.iris.edu/seismon/
2. Escala de Richter: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_Richter
3. Escala de Mercalli: http://ca.wikipedia.org/wiki/Escala_de_Mercalli
4. Anàlisi del terratrèmol d'Haití d'un sismòleg: http://www.ca.globaltalentnews.com/reflexio/tribunes/2116/Terratremols-dHaiti-Que-en-podem-aprendre.html
 

La ciutat més gran del món

A l'Antiguitat ja hi havia grans ciutats. La falta de censos fa molt difícil estimar quina població tenien les capitals dels grans imperis, però els historiadors estan bastant d'acord en que cap d'elles no arribava al milió d'habitants. Roma, en els seus millors moments, tenia vora tres quarts de milió d'habitants; Alexandria, quasi mig milió; Bagdad, entre el 900 dC i el 1500 dC, arribava als 900.000; i Constantinoble, capital de l'imperi Bizantí, va arribar al mig milió d'habitants. La primera ciutat en arribar al milió d'habitants és possible que fos Pekín, i no ho va fer fins al 1750.
A la mateixa època a Europa començava la revolució industrial: la gent marxava dels camps per anar a treballar a les fàbriques, i les ciutats van començar a créixer i a passar del milió d'habitants. Durant un segle i mig totes les grans ciutats pertanyien als països més rics i més industrialitzats: Londres, París, Berlín, Viena, Nova York, Chicago.
El segle XX va començar amb una dotzena de ciutats de més d'un milió d'habitants, i entre elles hi havia una novetat: Calcuta, la primera gran ciutat del Tercer Món. Ràpidament, les metròpolis van proliferar: als anys 40 ja n'hi havia 51 que arribaven a aquesta xifra, i als anys 80 havien arribat a 226. Avui en dia són tantes que s'ha imposat una nova mesura: el 1990 es comptaven 35 ciutats de més de cinc milions d'habitants; deu anys més tard, quasi el doble. I seguim creixent...
Aquestes grans ciutats han crescut tant que sovint s'han menjat pobles i ciutats veïnes creant immenses àrees urbanes que s'estenen centenars de quilòmetres. Això fa difícil fer un llistat de les ciutats més poblades del planeta, perquè no es pot delimitar amb exactitud on comencen i on acaben. Què hem de tenir en compte? L'àrea metropolitana? L'aglomeració urbana? La ciutat en si? Si observem els diferents rànquings de ciutats més grans del món veurem que ni tan sols els experts es posen d'acord. En algunes llistes, Seül apareix com a segona ciutat amb més habitants del món perquè compten la ciutat veïna d'Incheon com a part de l'aglomeració urbana, però d'altres consideren que són dos ciutats diferents. Ciutat de Mèxic és la tercera en algunes llistes, però en d'altres queda per darrere de Nova York, Bombai, Delhi i Sao Paulo.
Però totes les llistes coincideixen en dues coses: la primera és que Tokio, amb uns 35 milions d'habitants vivint dins l'àrea metropolitana, és la ciutat més poblada del món; la segona és que la majoria de les grans ciutats pertanyen a països en vies de desenvolupament, on es concentra bona part de l'explosió demogràfica. Un exemple: Ciutat de Mèxic al 1900 només tenia 340.000 habitants, la població actual de l'illa d'Islàndia.
En els propers anys sembla que les ciutats seguiran creixent, però aquest creixement no serà il·limitat. Les ciutats actuals consumeixen tres quartes parts de l'energia mundial i provoquen tres quartes parts de la contaminació total. Aquest impacte és insostenible: o reduïm el volum de les ciutats o reduïm el consum i la contaminació, no hi ha cap altra solució.

Fonts:

1. Emrys JONES. Metrópolis, las grandes ciudades del mundo. Madrid: Alianza,1992. http://www.guardian.co.uk/news/2006/sep/15/guardianobituaries.highereducation 
2. Alguns rànquings de les ciutats més grans del món per nombre d'habitants:
   Citypopulation (Alemanya): http://www.citypopulation.de/world/Agglomerations.html
   ONU: http://esa.un.org/wup2009/unup/index.asp?panel=2
   Demographia: http://www.demographia.com/db-worldua2015.pdf 
3. Richard ROGERS. Ciudades para un pequeño planeta. Barcelona: Gustavo Gili, 2001. http://www.ggili.com/ficha_amp.cfm?IDPUBLICACION=403
 

 

Periodistes assassinats

Segons l'últim informe anual de Reporters Sense Fronteres, 76 periodistes van ser assassinats l'any 2009 arreu del món, xifra que només inclou aquells casos en què l'organització sap del cert que el motiu de l'assassinat ha sigut la professió de la víctima. Ha sigut un any dolent, és cert, però no especialment: el 2008 van morir 60 periodistes i el 2007, el pitjor any de la dècada, 86. A més, 157 periodistes han hagut d'abandonar el país per por a ser agredits o empresonats i 570 mitjans de comunicació han patit la censura dels seus governs.
Amb l'excepció de Christian Poveda, periodista franco-espanyol assassinat al Salvador, a la resta de periodistes els han matat al seu propi país. El motiu principal és sempre el mateix: les guerres i les eleccions. Els llocs més perillosos també tendeixen a repetir-se en els últims anys (el Caucas rus, la franja de Gaza, Somàlia i Mèxic), tot i que aquest any el primer lloc és per les Filipines, on en un sol dia, el 23 de novembre, més de 30 periodistes van ser assassinats a Maguindanao, a l'illa de Mindanao, al sud del país. Una cinquantena d'homes armats, entre els quals hi havia dos policies i l'alcalde, fill del governador local, van assaltar un comboi de vehicles conduit per partidaris d'Esmael Mangudadatu, principal opositor al càrrec de governador. Hi va haver entre 57 i 64 morts, entre els quals 30 periodistes (34 segons algunes fonts), la dona i dues germanes del polític i fins i tot alguns testimonis que anaven en altres vehicles. 

Fonts:

1. Web de Reporters Sense Fronteres: http://www.rsf-es.org/
2. Informe anual de Reporters Sense Fronteres La llibertat de premsa al món 2009: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000191-9fd7aa0d1c/INFORME_2009_CATALA.pdf
3. Resum de l'informe: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000119-6e2d56f27d/BALANCE_ANUAL_2009.pdf
4. A la versió catalana de l'informe no hi apareixen comptabilitzats els morts de la matança de Maguindanao, a les Filipines. Podeu consultar la versió castellana: http://files.reporterossinfronteras.webnode.es/200000189-ea364eb304/INFORME_2009_CASTELLANO.pdf
5. Christian Poveda: http://joanfores.wordpress.com/2009/09/03/el-fotograf-christian-poveda-assassinat-a-el-salvador/
6. Matança de Maguindanao:  http://es.wikipedia.org/wiki/Matanza_de_Maguindanao
 

 

La petjada ecològica d'un viatge en avió

Totes les nostres accions, començant per respirar, tenen un impacte sobre el medi ambient. Produir aliments, desplaçar-se, vestir-se, tenir una casa o escalfar-se repercuteix en el que ens envolta, perquè per fer-ho necessitem extreure minerals, cremar combustibles o ocupar terrenys per fer cases, carreteres i cultius. Aquest impacte no té per què ser dolent en si mateix: la resta d'animals i plantes també el provoquen i, fins i tot, a vegades l'impacte que ocasiona una espècie permet a una altra de sobreviure.
És inevitable, doncs, que tots els éssers vius deixem una petjada ecològica, concepte que resumeix les repercussions de la nostra activitat sobre el medi ambient. Però l'activitat d'un habitant del Perú, per exemple, té un impacte diferent que la d'un habitant del Canadà, amb un consum molt més elevat (més menjar, més petroli, més aigua, més terreny, més objectes, més de tot). La petjada ecològica d'un peruà, doncs, serà menor.
Algunes de les nostres accions, evidentment, tenen un impacte més elevat que d'altres. Un dels exemples que es posa sovint és el de viatjar en avió, una de les despeses d'energia més altes que podem fer. Per entendre-ho, vegem quin impacte ambiental té un vol en una companyia regular des de Barcelona a Sevilla en un avió de mida normal com ara un Airbus A-320. La distància entre els dos aeroports és de 908 km, i si fem el vol d'anada i tornada podem calcular que el viatge significarà un alliberament a l'atmosfera de 0,542 tones de CO2 per cada passatger. Aquesta mitja tona per viatger ocupa el volum de dos autobusos de dos pisos (a una pressió d'una atmosfera i 15º de temperatura), una dada força espectacular però que no ens diu massa res del que representa. És més fàcil entendre el que significa mitja tona de CO2 si sabem que és el que emet un europeu mitjà per alimentar-se, escalfar-se, desplaçar-se i vestir-se durant una mica més de dues setmanes. En el cas d'un ciutadà dels EUA, aquesta quantitat de CO2 l'emet en una sola setmana, i un indi ho fa... en un any. Mitja tona de CO2 també és el que es genera per produir 2.350 kg de patates, 600 kg de pa o 50 kg de carn de vedella.
Per últim, si el viatge l'haguéssim fet en tren, emetent la mateixa quantitat de CO2 a l'atmosfera podríem haver anat 8 vegades de Barcelona a Copenhaguen, que queda una mica més lluny que Sevilla.    
Fins a quin punt un viatge en avió és necessari? Bé, això depèn de les prioritats de cadascú, però en tot cas hem de tenir en compte que les nostres accions quotidianes tenen conseqüències i que, com a mínim, tenim el deure de saber quines són.    
 

Fonts:

1. Definició de petjada ecològica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Petjada_ecol%C3%B2gica
2. Web per calcular emissions de CO2 a l'atmosfera: http://carbonfund.org/index.php?option=com_zoo&task=item&item_id=4&Itemid=216
3.  Web per visualitzar sobre un mapa de Londres el que significa una quantitat qualsevol de CO2:  http://carbonquilt.org/gallery/images
4. Alguns exemples d'accions que emeten una tona de CO2  a l'atmosfera: http://blogs.elpais.com/eco-lab/2010/04/una-tonelada-de-co2.html