Suspesa però no abolida

El passat 9 de març es va celebrar el desè aniversari de la publicació d'un Reial Decret que avançava la suspensió del servei militar obligatori a Espanya. Per commemorar-ho, l'Estat va celebrar un acte on hi havia la cúpula militar completa i que va tenir més d'homenatge a la mili que de celebració de la seva suspensió, amb personatges com Butragueño i Cándido Méndez explicant anècdotes i bons records.
Per què hem fet servir dues vegades la paraula suspensió, i no supressió o abolició? Doncs perquè al decret queda ben clar: la mili està suspesa, no abolida. A la Constitució segueix dient que "els espanyols tenen el deure de defensar Espanya", i mentre no es canviï el text, seguirà vigent. Ens hem de preocupar o és una exageració? Es pot pensar el que es vulgui, però la mili no està abolida i podria tornar en cas de "necessitat".
Una cosa semblant passa amb la pena de mort, que la Constitució, a l'article 15, diu que "queda abolida excepte el que puguin disposar les lleis penals militars en cas de guerra". La veritat és que, segons la Llei orgànica 11/1995, la pena de mort (fins i tot en cas de guerra) ha quedat definitivament abolida des de fa 16 anys, però l'article 15 de la Constitució no s'ha tocat. Potser ja tocaria, no?

Fonts:

1. El Reial Decret 247/2001 que suspèn el servei militar obligatori: http://www.belt.es/legislacion/vigente/segu_col/text_bas/rd_247_2001.pdf
2. L'acte de commemoració: http://www.diariosur.es/20110309/mas-actualidad/espana/diez-anos-mili-201103090141.html
3. La constitució espanyola: http://www.parlament.cat/activitat/constitucio.pdf
4. Llei orgànica 11/1995 que aboleix la pena de mort en temps de guerra: http://www.boe.es/boe/dias/1995/11/28/pdfs/A34269-34270.pdf
5. Article d'Amnistia Internacional sobre la pena de mort a Espanya: http://www.es.amnesty.org/temas/pena-de-muerte/espana-y-la-pena-de-muerte/

115 mil·límetres de perímetre

Associem les imatges de nens amb malnutrició aguda severa (SAM, per les seves sigles en anglès) amb els països africans, però de fam infantil n'hi ha a molts altres països i en alguns casos fins i tot està més estesa que a l'Àfrica. A l'Índia, per exemple, el 6,4% dels menors de cinc anys pateixen SAM, més del doble que a l'Àfrica, on són un 3%. Dit en percentatges la xifra pot semblar baixa, però un 6,4% dels menors de cinc anys de l'Índia suposen més de 8 milions de nens malnodrits; i a aquests cal sumar la resta dels nens que, tot i que menys severa, també  pateixen fam i malalties associades a la fam.
Per saber el grau de malnutrició que pateix un nen s'utilitzen diversos criteris, i un dels més freqüents és mesurar el perímetre de l'avantbraç: es considera que un nen pateix SAM quan fa menys de 115 mil·límetres de perímetre. Es fa difícil d'imaginar: en la imatge podeu veure unes quantes coses que també fan uns 115 mil·límetres de perímetre.
Sabem que tenim els mitjans suficients per eradicar la fam al món, i que per tant el que cal només és voluntat política: posar aquest problema a dalt de tot de les llistes de prioritats dels governs, al costat de l'educació universal. En el cas concret de la SAM caldria, a més, que els governs com el de l'Índia la reconeguessin com una malaltia que pot ser combatuda amb un tractament específic, i així podríem abordar-la amb campanyes com la de la malària o la tuberculosi i no deixar-la en mans de comissions d'estudi del Banc Mundial. Amb els recursos que tenim avui en dia, qualsevol mort per culpa de la fam que es produeix al nostre planeta hauria de ser considerada com un assassinat.
(Abans d'acusar-nos de radicals, tingueu en compte que l'última frase és de Jean Ziegler, un peix gros de l'ONU i antic membre del parlament federal suís).

Fonts:

1. Journal of the Indian Academy of Pediatrics. Nº8 volume 47 august 2010. Número especial: Severe Acute Malnutrition-UNICEF: http://www.indianpediatrics.net/aug2010/current.htm
2. Post de Donant Dades sobre el que costaria eradicar la fam al món: http://www.donantdades.com/2010/11/que-costaria-acabar-amb-la-fam-al-mon.html
3. Qui és Jean Ziegler: http://es.wikipedia.org/wiki/Jean_Ziegler

Estrangers i immigrants

Si donem un cop d'ull als mitjans de comunicació (siguin de la tendència que siguin) queda clar que les persones que viuen al nostre país però han nascut en un altre lloc poden ser de dos tipus: estrangers o immigrants. Quan es parla de marroquins, equatorians o senegalesos, per exemple, no són mai estrangers, són immigrants. I quan es parla de francesos, australians o japonesos no són mai immigrants, són estrangers. Només hi ha una possibilitat que els qui provenen de països pobres es converteixin en estrangers: que siguin milionaris. Els futbolistes, naturalment, pertanyen als estrangers sempre que juguin a primera divisió.
Si ens fixem en les lleis que afecten al col·lectiu (o als dos col·lectius, per ser més exactes), veurem que aquesta discriminació es dóna des de la mateixa frontera. Segons un Decret publicat l'11 de maig del 2007, els estrangers que vulguin entrar al país han d'acreditar que disposen d'una quantitat mínima diària de diners per fer front a les seves despeses. El més graciós (per dir-ho d'alguna manera) és que el decret estipula que aquesta quantitat ha de ser com a mínim del 10% del salari mínim interprofessional per a cada dia d'estada. Dit d'una altra manera: si el salari mínim a Espanya l'any 2011 és de 641,40€ mensuals, els estrangers que vulguin entrar hauran d'acreditar que disposen de 64,14€ per persona i dia. Al mes, són 1924,20€. I si es tracta d'una família de 4 membres, necessitaran 256,56€ diaris, que al mes són 7696,80€.
Desconec l'estat de les finances dels lectors de Donant Dades, però com diu el periodista Javier Galparsoro, a la majoria dels qui vivim aquí no ens deixarien entrar si ens apliquessin aquesta llei.

Fonts:

1. Decret de l'11 de maig de 2007 sobre els mitjans econòmics que han d'acreditar els estrangers per entrar a Espanya: http://www.boe.es/boe/dias/2007/05/11/pdfs/A20390-20391.pdf
2. El Salari Mínim Interprofessional del 2011: http://www.ceo.es/pdf/es/ultima-hora/SMI.pdf
3. Article de Javier Galparsoro a Periodismo humano sobre el decret: http://conpapeles.periodismohumano.com/2010/05/10/algunos-espanoles-tendriamos-que-irnos/

 

Córrer més per arribar abans?

Aquesta setmana entra en vigor un paquet de 20 mesures que el govern espanyol ha aprovat per tal d'estalviar combustible, com ara abaratir un 5% el preu dels trens de rodalies i mitja distància, reduir la il·luminació de les carreteres i baixar el límit de velocitat en les autovies i autopistes de l'estat dels 120 km/h als 110 km/h. Aquesta última mesura durarà quatre mesos i a partir del 30 de juny s'estudiarà si s'amplia o es suspèn. Com sempre que s'aprova una llei que pot ser considerada restrictiva (i totes ho poden ser), les reaccions en contra no s'han fet esperar, sovint amb arguments força demagògics: es critiquen els 250.000€ que costarà la nova senyalització de les carreteres (sense dir enlloc que aquests diners són un 0,01% dels 2.300 milions d'euros anuals que suposarà l'estalvi d'importacions energètiques), es diu que les mesures no serveixen per a res si són transitòries, etc. L'argument estrella, però, el que més es repeteix als articles d'opinió i a les tertúlies a la barra del bar, és que baixar el límit de velocitat a 110 km/h ens farà perdre molt de temps. Contra aquest argument sembla que no hi ha discussió possible, que el temps que passarem al cotxe augmentarà inevitablement. Doncs bé, n'hi ha prou amb agafar una calculadora (com han fet els de Greenpeace) per veure que no té perquè ser així: si recorres una distància de 80 km a 110 km/h per comptes de 120 km/h només perdràs 3 minuts i mig. Si la distància és de 100 km, perdràs una mica menys de cinc minuts. Fins i tot aquells que han de recórrer llargues distàncies ho notaran poc: en 300 km hi ha una diferència de 14 minuts.
Per contra, i com que el consum creix exponencialment amb la velocitat, viatjar a 110km/h ens permetrà reduir el consum fins a 2 litres cada 100 km. Menys diners, menys petroli consumit, menys contaminació.
Per últim, un altre argument que hem escoltat aquests dies: és una mesura de país de pandereta. Contra això, l'única resposta possible és recordar el nom d'altres països de pandereta que també han fixat el límit a 110 km/h: Suècia, Dinamarca, Irlanda o el Regne Unit.

Fonts:

1. La limitació de 110 km/h: http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/375398-lestat-rebaixa-a-110-kmh-la-velocitat-maxima-a-les-autovies-i-autopistes.html
2. Atacs contra la llei: http://www.elmundo.es/elmundo/2011/02/25/espana/1298657509.html
3. Els números de Greenpeace: http://www.greenpeace.org/espana/es/Blog/110-o-120-kmh-en-las-autopistas/blog/33488?utm_source=facebook&utm_medium=social_network&utm_term=km&utm_content=transporte&utm_campaign=cambio+climatico
4. Article sobre l'estalvi energètic: http://ecomovilidad.net/barcelona/es/castellano-consideraciones-sobre-la-limitacion-de-110-kmh
 

 

Els nens del carrer

Segons la Unicef, al món hi ha més de 100 milions de nens del carrer, i aquesta és una xifra que no varia des de fa més de 20 anys. Es considera nen del carrer tot aquell menor de 18 anys que viu sense llar i sense la protecció i l'atenció d'algun familiar. A Amèrica Llatina, el continent on n'hi ha més, n'hi ha 40 milions. D'aquests 40 milions de nens i nenes del carrer que viuen a Amèrica Llatina, Unicef calcula que més de la meitat inhalen cola industrial, l'única droga que poden aconseguir. Són els clients d'un negoci que mou molts diners: cada mes consumeixen 77 milions de litres de cola.
La xifra és espantosa, però encara ho és més si ens parem a pensar quants són 20 milions de nens. A Espanya, en total, hi ha 8 milions de menors (8.290.639 segons el cens del 2010); a França, 13 milions (13.662.000 el 2008 segons la Unicef). Doncs bé, és com si tots els menors de  França i Espanya, des dels nadons fins als adolescents de 17 anys, inhalessin cola industrial.

Fonts:

1. Unicef: http://www.unicef.es
2. Web de Consortium for Street Children, una xarxa internacional que es dedica a fomentar els drets dels nens del carrer: http://www.streetchildren.org.uk
3. Institut Nacional d'Estadística: www.ine.es
4. Estadístiques de França: http://www.unicef.org/spanish/infobycountry/france_statistics.html#63
  

Més clar que l'aigua

És evident que beure aigua de l'aixeta (o de la font, si tenim sort) és molt millor que beure aigua embotellada, com a mínim pel que fa a la conservació del medi ambient. Però... per què? I fins a quin punt? Per respondre a aquesta pregunta hem agrupat unes quantes dades sobre l'aigua embotellada en quatre arguments, que hem anomenat "les quatre P": Preu, Plàstic, Ports i Pèrdues (una mica agafades Pels Pèls, tot s'ha de dir). A banda d'aquests quatre, hi ha qui argumenta que moltes aigües embotellades poden tenir algun efecte nociu per la salut, però no he trobat cap dada que em convencés... i a més no comença amb P.

Preu. L'aigua embotellada és més cara; algunes vegades, fins a 10.000 vegades més cara que la de l'aixeta. Però una cosa així és difícil de calcular, perquè no hi ha dues marques d'aigua embotellada que valguin el mateix, i l'aigua de l'aixeta varia molt el preu no només depenent de la zona del món sinó també del consum que en faci cada casa. Per fer-nos-en una idea, he agafat l'última factura d'aigua de casa meva, he tret la calculadora i he vist que, per cada litre d'aigua, pago 0,0004657€. O dit d'una altra manera: cada 2.147 litres d'aigua em costen 1€. A partir d'aquí, que cadascú vagi a mirar preus d'aigua embotellada on vulgui: és molt cara.

Plàstic. El formidable augment del preu no només respon als beneficis del comerciant: posar  l'aigua en ampolles costa diners. Però el principal problema dels envasos no és aquest, sinó el munt de plàstic i vidre que es necessita per fer-los. Cada any fem servir 17 milions de barrils de petroli per fabricar ampolles, que és el petroli necessari per moure un milió de cotxes durant un any. A  més, només una de cada cinc ampolles de plàstic es recicla.

Ports. L'impacte ambiental i la despesa en petroli i diners augmenta si tenim en compte que cal transportar el petroli per fer ampolles des dels pous fins a les fàbriques, que després cal portar els envasos fins a les plantes embotelladores, i que un cop plens cal portar-los a les botigues i d'aquí cap a casa. Una ampolla que es begui a Barcelona pot haver estat fabricada amb petroli del golf Pèrsic o del Brasil, fabricada al sud-est asiàtic, omplerta d'aigua al Pirineu o a Sierra Nevada i transportada a Barcelona per ser consumida. 

Pèrdues. El procés d'envasar l'aigua comporta grans pèrdues de líquid, sobretot si tenim en compte no només l'aigua que es perd des de l'aqüífer fins l'ampolla (que és d'entre 3 i 5 litres per litre embotellat) sinó també la necessària per fabricar el plàstic, per extreure i refinar el petroli, per fabricar l'acer dels camions i els vaixells, per reciclar les ampolles, etc. És impossible fer aquest càlcul perquè hi ha massa variants, però tinguem present una dada: per fer l'acer necessari per fabricar un cotxe calen 177.000 litres d'aigua.

La major part de l'aigua que gastem els humans no és per beure, sinó per construir, regar els camps i engreixar el bestiar. Però això no vol dir que l'aigua que bevem no tingui un impacte en el planeta, i si aquesta aigua és embotellada, l'impacte és molt superior. Una última dada: al món, cada any consumim 200.000 milions de litres d'aigua embotellada, 5.500 dels quals ens els bevem a Espanya.
Així doncs, molt millor si la cervesa la bevem de barril  i l'aigua de l'aixeta (amb filtre, si cal). I si compres aigua embotellada, com a mínim que sigui en ampolles grans o garrafes, així utilitzes menys plàstic.

Fonts:  

Hi ha moltes webs amb dades sobre l'aigua embotellada, algunes més serioses i d'altres menys. Aquí podeu veure algunes webs sobre el tema: 

1. http://eco.microsiervos.com/agua/datos-agua-embotellada.html
2. http://www.bottledwaterblues.com/bottled_water_facts.php
3. http://www.rebelion.org/noticia.php?id=54462
4. http://www.gisngeo.com/water/cat.php
5. http://www.techeblog.com/index.php/tech-gadget/bottled-water-facts
6. http://www.acsmedioambiente.com/hechos_de_agua4.htm
7. Post de Donant Dades sobre la cervesa embotellada: http://www.donantdades.com/2011/01/cervesa-dampolla-o-cervesa-de-barril.html

Selves de bastonets

Fa més de tres mil·lennis que en algunes zones d'Àsia es menja amb bastonets, i des de fa un temps, amb l'expansió de les cuines asiàtiques per la resta del planeta, es pot veure aquest tipus d'utensilis a qualsevol racó del món. De bastonets n'hi ha de plàstic, de metall i de fusta i, com els coberts occidentals, poden ser reutilitzables o d'un sol ús. Els més nombrosos són els bastonets de fusta, que normalment se solen llençar després de l'àpat.
Fa unes setmanes, Greenpeace va dur a terme una campanya a la Xina perquè els seus habitants deixin d'utilitzar aquest tipus de bastonets i es passin als reutilitzables. Exageració? Si fem quatre números veurem que no, ni molt menys.
Només a la Xina l'any 2009 es van fabricar 57.000 milions de parells de bastonets de fusta d'un sol ús. Comptant que la població del país és de més de 1.300 milions de persones, això vol dir que cada habitant va llençar una mitjana de 43 parells de bastonets l'any, quasi un parell per setmana. Són molts bastonets, i és molta la fusta necessària per fabricar-los: exactament, 3,8 milions d'arbres. I això pel que fa a la Xina; a la resta del món també usem grans quantitats de bastonets de fusta que, un cop utilitzats, van a parar a les escombraries. No és la fi del món, però potser ens ho podríem estalviar per ajudar a frenar la desforestació del planeta, que actualment és d'uns 130.000 km2 anuals, una superfície com la de Grècia.   

Fonts:

1. Campanya de Greenpeace a la Xina: http://www.greenpeace.org/eastasia/news/chopsticks-trees
2. Vídeo sobre la campanya: http://www.youtube.com/watch?v=diP-tjkuZmw
3. Desforestació del planeta: http://www.greenfacts.org/es/recursos-forestales/l-2/2-importancia-deforestacion.htm

A Mallorca en bicicleta

El mar d'Aral, situat a l'Àsia Central, ha patit en els últims anys una de les catàstrofes ecològiques més importants de la història de la humanitat. Des que als anys 60 la Unió Soviètica desviés la major part de l'aigua dels rius que hi arribaven per regar cultius (l'Amudarja i el Syrdarja, antigament coneguts com a Oxus i Laxartes, on Alexandre el Gran va abeurar els seus cavalls molts segles enrere), el mar s'ha anat assecant. S'ha assecat tant que, el 1987, es va partir en dos. La seva superfície ha passat dels 68.000 km2 que tenia originalment als 26.687 km2 del 1993 i als 17.160 km2 del 2004, una quarta part del que ocupava un segle abans. Actualment, el mar d'Aral és un conjunt de petits llacs salats. Les ciutats de la costa han quedat desertes; centenars de barques i vaixells descansen sobre la sorra; l'aigua cada cop és més salada i ha passat de 10 grams de sal per litre a 45; els vents de l'estepa s'emporten la crosta de sal que queda quan s'evapora l'aigua i ajuden a desertitzar les terres que envolten el mar...
Per fer-nos una idea podem veure vídeos i fotos de la catàstrofe, però sovint aquestes coses ens queden lluny i no ens les arribem a imaginar. La millor manera, en aquests casos, és extrapolar-ho al mar que tenim al costat i que coneixem bé. Què passaria si el Mediterrani s'assequés en la mateixa proporció? Doncs que es reduiria dels 2.510.000 de km2 de l'actualitat a només 633.405 km2. Per si es fa difícil d'imaginar, hem retocat una imatge del Google Maps per poder-ho entendre. No és més que una aproximació artística, però ens pot servir per fer-nos una idea del que passa al mar d'Aral.

Fonts:

1. El mar d'Aral: http://ca.wikipedia.org/wiki/Mar_d%27Aral
2. Localització del mar d'Aral: http://maps.google.es/maps?f=q&source=s_q&hl=ca&geocode=&q=aral+sea&sll=40.396764, 3.713379&sspn=4.852408,14.128418&ie=UTF8&hq=&hnear=Mar+d%27Aral&ll=45.644768,56.381836&spn=4.454796,22.5&t=h&z=6
3. Fotografia aèria del mar d'Aral el 1989 i el 2003: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjnix6CjUstiw88lfFZMUA5gVHU2Ju-WMnuARodivjUSIFEKgGmXb2TWr6ll2vHQRHo7pES5kPHGhSYjHfYaOFg2DiZrNqBVRFd5KZEcEd3O7CDmBAlINBXMSXEftT8O2NQrAOwF1CjnLoa/s400/mar+aral+1.jpg
4. Fotografia aèria del 2004: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/95/Aral_Sea_1989-2008.jpg
5. Vídeo sobre la catàstrofe del mar d'Aral: http://www.youtube.com/watch?gl=ES&feature=related&hl=es&v=2hu0Hr9eS_g
  

Els vampirs i les matemàtiques

Els vampirs estan de moda. De fet, sempre ho han estat, com a mínim durant els últims 200 anys. Se'n fan llibres, pel·lícules i còmics; són un fenomen com els extraterrestres, els dracs o els superherois, una icona de la nostra civilització. El problema és que hi ha gent que creu que existeixen realment, o com a mínim no ho descarten. En casos com aquests, el millor és fer quatre números. Som-hi.
No sabem des de quan hi ha vampirs; alguns llibres i pel·lícules insinuen que en temps dels faraons ja n'hi havia, però per ser conservadors anirem a èpoques molt més recents: totes les llegendes estan d'acord en acceptar que a l'edat mitjana els castells perduts enmig de boscos centreeuropeus n'eren plens. Posem el 1200 com a any de naixement del primer vampir, una data molt tardana, perquè ningú no es queixi. Bé, al 1200 tenim el nostre primer vampir, volant de nit per sobre els nostres caps buscant un coll fresc per sopar. Segons la majoria de llegendes, quan un vampir mossega algú i es beu la seva sang, aquest mor i es converteix en vampir. El que no sabem és cada quan ha de menjar: cada nit, cada setmana, cada lluna plena? Seguim sent molt conservadors: imaginem que un vampir en té prou amb menjar un cop l'any, una xifra molt allunyada dels tres àpats diaris que necessitem la resta d'homínids per funcionar. Durant el primer any, el 1200, el nostre immortal vampir caça una víctima, se la beu i la converteix en vampir, o sigui que l'1 de gener del 1201 ja són dos vampirs que terroritzen la humanitat. Al cap d'un any ja seran 4, perquè se suposa que tots dos han de menjar per poder sobreviure. El 1204 seran 8, el 1205 seran 16, el 1206 seran 32. Cada any es multiplicarà per dos el nombre de vampirs, i cap al 1225, un quart de segle després, aquesta progressió exponencial haurà arribat als 16 milions de vampirs sobre una població total al planeta d'uns 450 milions d'habitants. Seguim. Nou anys més tard, el 1234, la població vampírica hauria arribat als 8.000 milions d'individus, un nombre superior als habitants que té el planeta a l'inici del segle XXI. Si seguíssim fins a l'actualitat, necessitaríem un bon ordinador per calcular-ho, i ens sortiria un nombre molt superior al de tots els grans de sorra del planeta junts. Amb aquestes dades queda clar que l'espècie vampírica és absolutament insostenible (encara més que la nostra), i això que no hem calculat què passaria si sopessin cada nit. Tenint en compte, tal com vam dir la setmana passada, que encara no hem aconseguit crear sang de forma artificial, els vampirs ho tenen bastant malament per existir. I és que som el que mengem.

 Ara, després de publicar aquest text contra els vampirs, aniré a posar unes cabeces d'all a la porta per si algun s'ho ha pres malament...

Fonts:

1. Una de les principals fonts clàssiques sobre vampirisme (en francès): http://books.google.com.co/books?id=uXAAAAAAMAAJ&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
2. La progressió exponencial: http://www.coyotes.es/ajedrez/imagenes/tablaGrande.gif
3. La donació de sang: http://www.donantdades.com/2011/01/que-corri-la-sang.html

El negoci de la superstició

Naturalment, cadascú és lliure de creure en el que vulgui. No només pel què fa a les preguntes més transcendents (què hi ha després de la mort, existeix algun ésser superior que ens hagi creat i esperi alguna cosa de nosaltres, té sentit la nostra existència, etc.) sinó també per coses més mundanes. Si algú vol creure que la Terra és plana, que hi ha extraterrestres entre nosaltres, que comprar loteria a la Bruixa d'or augmenta les possibilitats de guanyar el primer premi, que néixer sota el signe de Verge o de Capricorn influeix en el teu caràcter o que portar una pota de conill a la butxaca atrau la bona sort (al que la porta, és clar, al conill segur que no) no només té dret a fer-ho sinó que l'Estat i la resta de la societat ha de vetllar perquè aquest dret es respecti.
Però quan algú usa la superstició per enganyar als altres, per fer diners o sotmetre algú d'alguna manera, l'Estat ha de prendre part i posar límits. És un tema delicat perquè les creences són molt íntimes i perquè no sempre és possible falsar-les. Però hi ha casos evidents d'enganys que cal aturar perquè és evident que són mentida i poden arribar a fer molt mal. Fa cent anys, la revista The Lancet ja demanava una legislació en contra d'aquests timadors, però sembla que fins ara no ens hem començat a posar les piles: al Regne Unit han prohibit la publicitat d'un amulet perquè no està provat que garanteixi la protecció dels àngels, i la justícia australiana ha obligat a l'empresa Power Balance a publicar al seu web un anunci dient que els seus braçalets no tenen cap efecte comprovat científicament. 
Si els medicaments o els aliments han de passar controls estrictes per demostrar que el que diuen que contenen és cert i que els efectes que anuncien es compleixen, per què no ho han de fer la resta de productes?

Fonts:

1. Donant Dades sobre l'astrologia: http://www.donantdades.com/2010/07/latraccio-dels-astres-i-lastrologia.html
2. La revista The Lancet fa cent anys: http://blogs.elcorreo.com/magonia/2010/12/31/-the-lancet-pedia-hace-cien-anos-legislacion-contra-los
3. El cas de l'amulet dels àngels: http://blogs.elcorreo.com/magonia/2010/8/18/prohiben-reino-unido-publicidad-un-amuleto-porque-no
4. L'anunci de Power Balance: http://www.powerbalance.com/australia/CA
  

Que corri la sang!

Una de cada deu persones que entra en un hospital necessita sang. Això és molta sang, sobretot tenint en compte que encara no hem après a fabricar-la artificialment ni n'hem trobat cap substitut i que la única manera de tenir sang per tots els pacients que en necessiten és la donació. Aquest cap de setmana s'ha celebrat la Marató de donació de sang de Barcelona, que cada any intenta incrementar les donacions i aparèixer als mitjans de comunicació. I és que la situació és crítica, no només ara sinó sempre: com es pot veure al web dels donants de sang de Catalunya, el dia abans de començar la marató només hi havia sang per quatre dies.
Algunes dades que cal saber sobre la donació:
- El procés és indolor, no hi ha cap risc de contagi de cap malaltia i no dura més d'un quart d'hora.
- Pots donar fins a quatre vegades l'any, amb dos mesos d'interval mínim entre donacions.
- Si dones sang a la primavera, estiu, tardor i hivern hauràs ajudat a salvar 12 vides.
- Pots donar sang tot l'any, segur que tens un centre de donació a prop. Consulta els webs de donació de sang de la teva zona.

Fonts:

1. Marató de donació de sang de Barcelona: http://www.quecorrilasang.org/
2. Pàgina dels donants de sang de Catalunya: http://www.donarsang.gencat.cat/index.html
  

 

 

Cervesa d'ampolla o de barril?

Hi ha qui té molt clar que prefereix la cervesa de barril a la d'ampolla (o al revés) però hi ha molta gent a qui això no li importa massa sempre que la cervesa estigui ben fresca. A tots aquests, potser els següents càlculs us fan inclinar la balança i convertir-vos en defensors de la cervesa de barril.
Un barril estàndard conté 30 litres de cervesa. Comptant que de cada barril es perd entre mig litre i un litre quan servim les copes, de cada un en podem treure un promig de 88 copes de 330 ml, que és l'equivalent d'una mitjana. Un barril té una vida útil d'uns deu anys, i tot i que durant aquest temps es pot reomplir tantes vegades com es vulgui, normalment es reomple unes sis vegades l'any. Resumint: de cada barril se’n poden servir 5.280 canyes de la mida d'una mitjana.
Ara passem a les ampolles. Una ampolla de cervesa de 330 ml es pot reomplir (un cop neta i tractada de nou a la planta d'embotellament) fins a 7 vegades, tot i que quasi sempre es trenca abans. La mitjana són 5 vegades. Això vol dir que cada barril equival a 1.056 ampolles de cervesa reomplertes cinc vegades.
Per últim, fem un petit càlcul de la cervesa que beurem al llarg de la vida, cosa difícil perquè no hi ha dues persones que tinguin exactament els mateixos hàbits. Però em sembla raonable estimar que algú que sigui amant de la cervesa però sense problemes d'alcoholisme pot beure una ampolla o copa al dia, tot i que sovint acumuli les de tota la setmana en els dos últims dies. Aquest bevedor estàndard, que beurà 365 cerveses l'any, en 50 anys n'haurà begut 18.250, uns 6.083 litres.
Mirem-nos-ho d'aquesta manera. En tota la vida, un bevedor de cervesa estàndard que opti per la cervesa d'ampolla haurà consumit unes 3.650 ampolles de vidre (cadascuna reomplerta i rebeguda cinc vegades); un bevedor que opti pel barril haurà consumit uns tres barrils i mig (reomplerts i rebeguts seixanta cops cada un). Imagineu una muntanya de residus feta amb 3.650 ampolles de vidre i, al costat, tres barrils i mig de cervesa.
La conclusió és evident: l'impacte ecològic del bevedor de cervesa de barril és molt menor. Si realment t'és igual... l'opció és clara!

Fonts:

Per fer aquests càlculs hem enviat un petit qüestionari a una dotzena d'empreses cerveseres. Els raonaments els hem fet al voltant d'una taula de bar amb una cervesa a la mà. De barril, naturalment.

Com llegim les estadístiques

Les estadístiques es poden interpretar de moltes maneres, i només cal veure la lectura dels resultats electorals que fan molts partits polítics (i diaris afins) per entendre que les estadístiques, sense context ni explicació, són fàcilment malinterpretables. Churchill deia que ell només creia en les estadístiques que havia manipulat prèviament. És molt interessant, per aprofundir en aquest tema, el llibre de John Allen Paulos El hombre anumérico, on es parla dels problemes que comporta la nul·la cultura matemàtica que tenim i de com és de fàcil manipular-nos si no som capaços ni d'entendre una estadística.
Una bona prova de tot això és el que ha passat aquestes últimes setmanes amb les acusacions d'assetjament sexual fetes per dues noies sueques a Julian Assange, el fundador de Wikileaks. Alguns mitjans de comunicació, buscant una mica de context per la notícia, donaven una dada: Suècia és el país amb més violacions d'Europa. Però si anem a la font d'aquesta dada, veurem que s'ha d'interpretar correctament: Suècia, diu l'estadística, és el país amb més denuncies per violació (53 per cada 100.000 persones) d'Europa, que és una cosa molt diferent. Naturalment, això no té a veure amb el nombre de violacions que es cometen, sinó amb la confiança que tenen les sueques en la justícia del seu país i en la menor tolerància amb els abusos que té la societat. Com a mínim, les 53 denuncies per violació per cada 100.000 persones de Suècia contrasten amb les 2 de Turquia, les 3 d'Albània, les 2 de Grècia o les 5 d'Espanya. El problema el té Suècia o el tenim la resta?  

Fonts:

1. Cita de Churchill: http://en.wikiquote.org/wiki/Churchill
2. El hombre anumérico: http://es.wikipedia.org/wiki/El_hombre_anumérico
3. European Sourcebook of Crime and Criminal Justice Statistics 2010 (pàgina 46): http://www.europeansourcebook.org/ob285_full.pdf

El món sense nosaltres

Què passaria si, de sobte, la humanitat desaparegués però tot allò que hem construït i produït seguís aquí? Quan de temps necessitaria el planeta per esborrar definitivament la petjada que hem deixat sobre la seva superfície? Si ningú no controlés els residus que hem generat, podria haver-hi algun accident desastrós? Aquestes són algunes de les preguntes que es fa el periodista Alan Weisman a El mundo sin nosotros, un llibre de divulgació científica que explica com s'anirien enfonsant les cases i les ciutats, com la natura reocuparia els espais que ara estan coberts de ciment i asfalt, què passaria amb les centrals nuclears i els dipòsits de residus nuclears o quines espècies d'animals i plantes sortirien perjudicades amb la nostra extinció i quines se'n beneficiarien.
Algunes pistes: el planeta necessitaria 100.000 anys per tenir els nivells de CO2 que tenia abans de la nostra arribada;  farien falta 35.000 anys perquè el sòl quedés lliure del plom que s'hi ha dipositat durant l'era industrial; sense cables d'alta tensió, torres de vidre i la resta de perills causats pels humans, cada any sobreviurien mil milions d'ocells més; si tots els mecanismes que usem per drenar el subsòl de les ciutats s'aturessin, en pocs dies els carrers s'enfonsarien. I les cases, quants anys trigarien a enfonsar-se? I les ciutats a desaparèixer sense que en quedés cap rastre? Per saber-ho, cal llegir el llibre.

Fonts:

1. El mundo sin nosotros: http://www.terra.org/articulos/art02009.html
2. Exemples extrets del llibre: http://www.worldwithoutus.com/did_you_know.html
   

   

Corrupció pública i corrupció privada

 

                                                                                                Oriol Bosch

El passat 9 de desembre es va celebrar el Dia Internacional contra la Corrupció. Coincidint amb aquesta data, l'Oficina Antifrau de Catalunya va publicar l'enquesta La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes. És el primer cop que es publica un treball tan complet en aquest país, i s'hi poden trobar dades molt interessants.
Una de les coses que més crida l'atenció d'aquesta enquesta és que els ciutadans es mostren molt intransigents amb la corrupció política però bastant més permissius amb la corrupció empresarial i la petita corrupció de cada dia. Per exemple, el 85% dels enquestats creuen que la corrupció està molt o bastant estesa als partits polítics i un 21,7% diu que el motiu principal que porta a algú a presentar-se a un càrrec polític és l'enriquiment personal, però en canvi només un 57% de la població considera que el fet que un metge de la sanitat pública faci un viatge pagat per un laboratori farmacèutic és una conducta corrupta.
En aquesta mateixa línia, el 59,4% creu que, en casos de corrupció entre l'administració pública i l'empresa privada, el principal responsable és l'administració.
A més, per desgràcia, els ciutadans perceben que la lluita per la transparència és inútil: un 44% creu que la corrupció és inevitable i un 74% pensa que tots tenim un preu. El tenim?

Fonts: 

1. Dia Internacional contra la Corrupció: http://www.un.org/depts/dhl/spanish/events/anti_corruption/index.html
2. Oficina Antifrau de Catalunya: www.antifrau.cat
3. Enquesta La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes: http://www.antifrau.cat/images/stories/documentos/publicacions_estudis/resultats_enquesta_2010.pdf
4. Grup GRIS – Grup de Reflexió Indústria-Sanitat: http://www.grupgris.org/

 

La Segona Guerra Mundial no s'ha acabat encara

Els llibres d'història acostumen a dir que la Segona Guerra Mundial es va acabar el 2 de setembre del 1945, el dia en què els japonesos van signar el document de rendició davant dels aliats. D'altres afirmen que va ser el 14 d'agost, dia en què es van rendir, tot i que encara passessin un parell de setmanes abans que el tractat de rendició estigués redactat i signat. Pels soviètics, en canvi, la guerra s'acabà el 9 de maig del 1945, el Dia de la Victòria a la URSS. I de dates n'hi ha moltes més: el 8 de maig, dia en què els aliats van celebrar el Dia de la Victòria a Europa, el 12 de maig, en què els últims soldats alemanys es van rendir a Praga, el 9 de setembre, en què els últims soldats japonesos es van rendir a la Xina...
A la majoria de guerres passa el mateix: una cosa és la fi oficial dels combats, una altra la signatura de la pau i una altra la fi real dels combats més enllà del que diguin els estats majors dels exèrcits. I escollir una d'aquestes dates com la principal, la que sortirà als llibres d'història, no deixa de ser una convenció.
Però en el cas de la Segona Guerra Mundial cal afegir-hi una altra complicació: encara que sembli mentida, Rússia i el Japó encara no han signat la pau i, per tant, jurídicament la Segona Guerra Mundial encara no s'ha acabat. La cosa va anar així: l'agost del 1945 les tropes soviètiques van ocupar l'arxipèlag de les Kurils, al nord del Japó, que actualment forma part de la província (oblast) de Sakhalin de la Federació Russa. Aquestes illes havien estat cedides al Japó el 1875 però durant la conferència de Jalta en què els EUA i la URSS es repartiren el món es va decidir que aquestes illes formessin part del botí dels soviètics. A partir d'aquí, la cosa es complica. El 1951 els japonesos renuncien formalment a les illes en el tractat de pau de San Francisco, però com que els soviètics no signen el tractat, cinc anys més tard el Japó se'n desdiu i reclama l'arxipèlag, que anomena "territoris del Nord". Des de llavors hi ha hagut un munt d'intents de signar un tractat entre els dos països que marqués la fi jurídica de la guerra i atribuís les illes a un o altre, però sense resultats. Amb la desaparició de l'URSS, ni Ieltsin ni Putin no han canviat de parer i el problema de les Kurils sembla que va per llarg.
És penós que dos països no puguin seure en una taula per evitar començar una guerra, però encara és més penós que no puguin seure a negociar per acabar-la.

Fonts:

1. Mapa de les illes Kurils: http://www.lib.utexas.edu/maps/middle_east_and_asia/japan_ussr_rel88.jpg
2. La disputa de les illes Kurils: http://www1.american.edu/ted/ice/kurile.htm
3. Els territoris del Nord (versió japonesa): http://www.mofa.go.jp/region/europe/russia/territory/
4. Documental sobre la disputa (26 min): http://www.forcedmigration.org/video/chishima/media/

 

Els governs donen dades

Els governs i les administracions generen i tenen accés a grans quantitats de dades d'interès general. Algunes (poques) cal mantenir-les en secret per motius de seguretat però la gran majoria haurien de ser de domini públic: com la resta de béns gestionats per l'administració, els ciutadans en són els propietaris. Malauradament això no acostuma a passar gaire sovint, ja sigui per la dificultat de fer pública tota aquesta informació o per la reticència de les administracions a compartir-la.
Però les noves tecnologies han facilitat tant aquest procés que ja no hi ha excuses per no publicar tot allò que s'hauria de publicar per millorar la transparència de la gestió pública i acabar amb el secretisme. Algunes administracions s'han sumat al moviment Open Data, una filosofia que aposta precisament per fer públic tot aquest material de la forma més accessible possible. Un dels pioners és el govern britànic, i a l'Estat espanyol les administracions d'Astúries, País Basc i Catalunya s'hi han afegit recentment. Als seus webs hi publiquen gran quantitat de dades estadístiques, demogràfiques, de trànsit, meteorològiques, cartogràfiques, etc. en formats reutilitzables perquè qualsevol ciutadà o associació hi pugui accedir.
Però no n'hi ha prou amb fer públic tot aquest material, cal analitzar-lo, separar el gra de la palla i, finalment, divulgar-lo. Nedem en un immens mar de dades, i com que això només és el principi d'una tendència que va a més hem d'inventar noves formes d'assimilar tanta informació. Per convertir tot això en alguna cosa útil moltes administracions estan promovent concursos per crear aplicacions de software que ens ajudin a navegar entre tanta informació. Un bon exemple és Apps for Development, una iniciativa del Banc Mundial on els concursants han de crear programes informàtics que usin aquesta informació per avançar en la consecució d'algun dels Objectius del Mil·lenni. 

Fonts:

1. La filosofia Open Data: http://ca.wikipedia.org/wiki/Open_Data
2. Open Data Regne Unit: http://www.nationalarchives.gov.uk/news/498.htm
3. Open Data d'Astúries: http://www.asturias.es/portal/site/Asturias/menuitem.77b6558ac8616446e44f5310bb30a0a0/?vgnextoid=05badd42ece45210VgnVCM10000097030a0aRCRD&vgnextchannel=05badd42ece45210VgnVCM10000097030a0aRCRD&i18n.http.lang=es
4. Open Data Euskadi: http://opendata.euskadi.net/w79-home/es
5. Open Data Catalunya: http://dadesobertes.gencat.cat/
6. Catàleg d'Open Data d'administracions de tot el món: http://www.epsiplatform.eu/psi_data_catalogues/category_1_public_sector_information_psi_data_catalogues_by_governments_direct_access_to_data
7. Apps For Development, iniciativa del Banc Mundial: http://appsfordevelopment.challengepost.com/
8. Objectius del Mil·lenni: http://www.donantdades.com/2010/11/els-objectius-del-millenni.html

 

Els Objectius del Mil·lenni

Som la primera generació que pot acabar amb la pobresa extrema. Tenim els mitjans per fer-ho i, per primera vegada, comencem a tenir voluntat política per tirar-ho endavant. Amb aquesta idea al cap es va celebrar el setembre del 2000 a la ciutat de Nova York la Cimera del Mil·lenni, on representants de 189 estats van signar la Declaració del Mil·lenni, un text que establia les prioritats de desenvolupament humà pels propers anys. En aquesta declaració es parla de pau, de dignitat humana i d'eradicació de la pobresa, i s'estableixen vuit objectius concrets, set dels quals cal complir abans del 2015. Els Objectius del Mil·lenni són:
   
1. Eradicar la pobresa extrema i la fam
2. Universalitzar l'ensenyament primari
3. Promoure la igualtat de gèneres i l'autonomia de la dona
4. Reduir la mortalitat infantil
5. Millorar la salut materna
6. Combatre el VIH, la malària i altres malalties epidèmiques
7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient
8. Crear una aliança mundial pel desenvolupament

Encara estem molt lluny d'aconseguir-ho, i en algun dels objectius fins i tot hem retrocedit durant els deu anys que han passat des de la signatura. Però encara hi som a temps, i hem d'exigir als nostres governs que posin els Objectius del Mil·lenni a dalt de tot de la seva llista de prioritats i que els compleixin. Sense excuses.

Fonts:

1. 189 és una proporció molt elevada dels estats del món: http://www.donantdades.com/2010/07/quants-paisos-hi-ha-al-mon.html
2. Declaració del Mil·lenni: http://www.un.org/spanish/millenniumgoals/ares552.html
3. Els Objectius del Mil·lenni: http://www.un.org/spanish/millenniumgoals/index.shtml
4. Situació actual dels ODM: http://www.intermonoxfam.org/ca/page.asp?id=2600
5. Campanya Sense Excuses 2015: http://www.senseexcuses2015.org/
  

 

Què costaria acabar amb la fam al món?

La FAO, l'organització de les Nacions Unides per a l'agricultura i l'alimentació, calcula periòdicament quin seria el cost econòmic d'eradicar la fam al món i intenta, en les seves cimeres, que els països més rics donin aquesta quantitat. Fins ara, a l'hora de pagar tots els estats han dit que no disposaven d'aquesta suma, que és l'eufemisme que es fa servir per dir que la fam i la malnutrició no són, ni de lluny, una de les prioritats d'aquests governs. Entre les excuses que es donen n'hi ha una que es repeteix molt sovint: és un objectiu molt noble però queda fora de les nostres possibilitats. Vegem si és veritat.
En l'última cimera mundial sobre seguretat alimentària, celebrada a Roma el novembre del 2009, la FAO va declarar que faria falta una inversió de 44 mil milions de dòlars anuals per eradicar la fam. És molt? Els governs diuen que sí, que no disposem d'aquests diners i que és utòpic creure que els podem aconseguir. El que no es diu és que, per exemple, el 2007 vam gastar més de trenta vegades aquesta xifra en armament (1.340 mil milions de dòlars). O que 44 mil milions de dòlars és el que, aproximadament, van costar els jocs olímpics de Pequín del 2008. L'únic que cal per eradicar la fam, doncs, és voluntat política. 

Fonts: 

1. Web de la FAO: http://www.fao.org/index_es.htm
2. Declaració de la Cimera mundial sobre seguretat alimentària (pdf): http://www.fao.org/fileadmin/templates/wsfs/Summit/Docs/Final_Declaration/K6050S_WSFS_OEWG_06.pdf
3. Dades donades a la cimera: http://www.fao.org/news/story/es/item/37425/icode/
4. Jocs olímpics de Pequín: http://es.wikipedia.org/wiki/Juegos_Ol%C3%ADmpicos_de_Pek%C3%ADn_2008#cite_note-4
 

  

Les llengües oficials de la Unió Europea

El 1958 es va aprovar el règim lingüístic de la Unió Europea, que llavors només comptava amb les quatre llengües oficials dels sis estats que en aquell moment formaven la Unió: el francès, l'italià, l'alemany i el neerlandès. Amb l'ampliació de la UE també ha crescut el nombre de llengües oficials, que actualment són 23. Aquestes llengües tenen dos drets principals: qualsevol ciutadà o institució pot enviar documents a la UE i rebre'n la resposta en una d'aquestes llengües i, a més, els reglaments, documents legislatius i el Diari Oficial de la UE es publiquen en aquestes 23 llengües. Tot i això, per evitar que les traduccions alenteixin la burocràcia europea encara més i en disparin el pressupost, la majoria de feina es fa només en tres llengües (anglès, francès i alemany), les denominades llengües de treball.
Naturalment, dins la UE es parlen moltes més llengües, a banda de les 23 oficials. De fet, no hi ha cap estat que no tingui, com a mínim, dues llengües pròpies, i a l'hora de decidir quines són les oficials és cada estat qui ha de proposar la inclusió o no d'alguna de les llengües que es parlen al seu territori per tal que la UE la inclogui com a llengua oficial. En això no es té en compte ni el nombre absolut de parlants ni el fet que sigui majoritària dins l'estat: el català, per exemple, no és oficial a la UE però té més parlants que nou de les llengües oficials (el danès, l'eslovac, l'eslovè, l'estonià, el finès, l'irlandès, el letó, el lituà i el maltès); a més, a la UE hi ha llengües oficials, com el gaèlic irlandès, que són proporcionalment més minoritàries que el català al seu propi país. Però tot i que no sigui una llengua oficial, el català ha estat reconegut per la UE com a llengua de comunicació, és a dir, que pot ser utilitzada per comunicar la feina de la UE als ciutadans (campanyes, publicacions, notes de premsa, web oficial, etc.).
La futura ampliació de la Unió Europea (actualment hi ha 4 estats candidats a l'adhesió, Turquia, Croàcia, Macedònia i Islàndia, i uns quants més que ho han sol·licitat) farà créixer el nombre de llengües oficials, cosa que alguns governs (casualment, els que tenen llengües més fortes) veuen com un problema. Però si tenim en compte que, segons l'Eurobaròmetre, un 56%  dels habitants de la Unió parlen dues llengües o més, i que un 28% en parlen tres o més, les institucions de la UE han d'acceptar l'evidència: vivim en un continent multilingüe.

Fonts:

1. Sobre l'ampliació de la UE: http://ca.wikipedia.org/wiki/Ampliaci%C3%B3_de_la_Uni%C3%B3_Europea
2. Web de la UE sobre les llengües oficials: http://ec.europa.eu/education/languages/index_es.htm
3. El català: http://ca.wikipedia.org/wiki/Catal%C3%A0
4. Eurobaròmetre sobre les llengües a la UE (en anglès):  http://ec.europa.eu/spain/barcelona/images/documents/catala/eurobarometre_complet.pdf
5. Multilingüisme: http://ca.wikipedia.org/wiki/Multiling%C3%BCisme
 

 

Islàndia i la llibertat de premsa

El 2008 Islàndia va patir una crisi financera que va col·lapsar bona part dels bancs i la moneda nacional i va destruir completament l'economia del país. Gràcies a algunes estratagemes legals, els bancs de l'illa van poder amagar l'estat dels seus comptes durant 4 mesos i evitar que es prenguessin mesures urgents, cosa que va empitjorar la situació. Per sort, una televisió local va filtrar la informació a la pàgina web Wikileaks i finalment es va saber tot.
Islàndia sempre ha estat un dels països més ben valorats del món pel que fa a la llibertat d'expressió, i ara el parlament de l'illa s'ha proposat convertir-se en un paradís periodístic internacional. Parlamentaris de diversos partits s'han interessat per la proposta de Wikileaks de crear una legislació que protegeixi la llibertat de premsa i estan treballant per promulgar una llei que reculli les bones pràctiques legislatives de cada país. La idea de fons és que hi ha força països que tenen bones lleis, però cap no les reuneix totes... fins ara.
Amb aquesta nova legislació, anomenada IMMI (Icelandic Modern Media Initiative), es vol crear un marc favorable pel periodisme d'investigació i la llibertat d'expressió amb la finalitat que diaris, televisions i pàgines web obrin una oficina a l'illa. Entre les noves mesures que s'adoptaran, es protegirà jurídicament les fonts, es protegiran els treballadors públics que trenquin el compromís de confidencialitat en casos extrems i d'interès públic i es donaran eines per lluitar contra el que s'anomena turisme de difamació, que consisteix en posar querelles per difamació en països on els resultats puguin ser favorables; a Islàndia es podrà apel·lar aquestes sentències independentment del país on s'hagin produït.
Moltes associacions de periodistes ja han valorat la mesura com a molt positiva. La Federació Espanyola de Sindicats de Periodistes, per exemple, ha dit que és el pas més important en defensa de la llibertat d'expressió que s'ha donat mai.

Fonts:

1. Wikileaks: http://ca.wikipedia.org/wiki/Wikileaks
2. Iniciativa del parlament islandès: http://www.immi.is/
3. Un article sobre la nova proposta de llei a Islàndia: http://www.presseurop.eu/es/content/article/193771-para-libertad-de-prensa-haga-clic-sobre-islandia
4. Sobre el turisme de difamació: http://en.wikipedia.org/wiki/Libel_tourism