Treballar com un esclau

Quan diem que, al segle XXI, milions de persones (nens i adults) viuen com a esclaus no és una manera retòrica de parlar ni de referir-nos a les duríssimes condicions de treball que imperen en algunes zones del planeta. És literal. Tot i que una sèrie de tractats i convencions de les Nacions Unides (l'últim dels quals és la Convenció de 1956) prohibeixen l'esclavitud, encara hi ha un munt de llocs on es practica. Milions de persones són venudes com a objectes o se les obliga a treballar per salaris ínfims o sense salari i viuen a mercè dels seus "amos", tal com s'esforcen a explicar associacions com Anti-Slavery International, una organització que des del 1839 lluita contra l'esclavitud en qualsevol de les seves formes, des de l'esclavitud tradicional, on la persona literalment és una propietat personal d'algú, fins el treball forçat o l'explotació sexual de nens.
A diferència d'altres temes com la destrucció del medi ambient, amb l'esclavitud sempre ens sembla que no en tenim cap culpa, que passa molt lluny d'on vivim i que, per tant, poc hi podem fer. Però no és necessari tenir esclaus a casa per ser còmplice de l'esclavitud. N'hi ha prou amb consumir productes fabricats o cultivats per mà d'obra esclava per convertir-nos en còmplices d'aquesta barbàrie i posar el nostre granet de sorra perquè les coses segueixin igual. Si estàs en contra de l'esclavitud, comença per conèixer on i com es produeix tot el que compres i assegura't que el que consumeixes no participa d'aquesta injustícia. Per fer-ho, Anti-Slavery ha creat una eina molt pràctica: la campanya Products of Slavery. Si visiteu el seu web hi trobareu un mapa del món amb els països on es practica l'esclavitud i els productes en què aquesta pràctica hi pren part. Així, podreu saber que bona part dels cultivadors de pinyes del Brasil són nens d'entre 10 i 12 anys, i que el 20% no cobren cap salari. O que algunes empreses de la Xina que fabriquen calçat esportiu utilitzen presos forçats i no remunerats com a treballadors. O que a causa de la pobresa que hi ha a Burkina Faso, alguns nens són venuts per les famílies com a esclaus per treballar a les plantacions de cacau de Costa d'Ivori. O que l'Índia té el rècord de productes manufacturats per esclaus (18), i és un dels països on el treball forçós per tornar un deute està més estès.
Com a consumidors hem de prendre consciència que no vivim en una bombolla i que els nostres petits actes afecten, per bé o per mal, la vida de milers de persones. El nostre moneder és una arma molt poderosa i n'hem de ser conscients cada cop que l'obrim.

Fonts:

1. Convenció suplementària sobre l'abolició de l'esclavitud, el tràfic d'esclaus i les institucions i pràctiques anàlogues a l'esclavitud: http://white.oit.org.pe/spanish/260ameri/oitreg/activid/proyectos/ipec/documentos/conv_abol_esclav_trata.pdf
2. Web d'Anti-slavery: http://www.antislavery.org/spanish/default.aspx
3. La campanya Products of Slavery: http://www.productsofslavery.org/
4. Slavery Footprint, una web interessant sobre el tema: http://www.slaveryfootprint.org/

Una mica d'economia antinuclear

La consciència antinuclear creix a base d'ensurts. Ho hem vist aquesta setmana: França, que durant la catàstrofe de Fukushima assegurava que això no podia passar a les seves centrals perquè són molt més segures, acaba de patir l'últim ensurt i el debat nuclear s'ha reobert. I com sempre que hi ha un accident, els qui s'oposen a les nuclears guanyen adeptes. 

Però aquest debat sempre es fonamenta en la perillositat de les centrals i dels residus que generen, que són perillosos durant desenes de milers d'anys. Els qui són favorables a les nuclears, en canvi, fan servir arguments econòmics per rebatre-ho: és l'energia més barata, dóna feina a molta gent i, a diferència del petroli, amb les nuclears no depenem d'altres països per crear energia. A partir d'aquí el debat acostuma a centrar-se en si han de tenir prioritat els arguments mediambientals i de seguretat (i tancar les nuclears) o els econòmics (i potenciar l'energia atòmica). 

Però aquest és un fals debat, perquè el que no se'ns diu és que aquests arguments econòmics són absolutament falsos i, realment, l'energia nuclear no té cap defensa sòlida possible des de cap punt de vista. Donem un cop d'ull a aquests arguments econòmics per veure què hi ha de cert.

1.- En primer lloc, se'ns diu que l'energia nuclear és la més barata i que ara mateix, amb la crisi, no ens podem permetre canviar-la. Les estadístiques que presenta el lobby nuclear realment mostren que les centrals generen energia a costos relativament baixos, però això és perquè no tenen en compte tot el procés. Calculen el que costa produir energia sense tenir en compte el cost de la construcció de la central, ni els anys que duren les instal·lacions, ni el cost de la gestió dels residus. En un informe fet pel MIT el 2003 que estudia els costos d'inversió, el temps necessari per construir les centrals i els anys de vida d'una planta nuclear, es conclou que l'energia nuclear no pot ser competitiva perquè és massa cara. I això que en aquest estudi no es parla del cost de la gestió dels residus, que s'hauran d'emmagatzemar en un lloc segur durant desenes de milers d'anys fins que deixin de ser perillosos. Segons l'Empresa Nacional de Residus Radiactius (ENRESA), el cost de gestió d'aquests residus a Espanya serà de més de 13.000 milions d'euros només fins el 2070. L'energia nuclear no és, doncs, tan barata com ens diuen. 

2.- El segon argument econòmic per defensar les nuclears és que generen llocs de treball. Bé, és indubtable que en generen, però la pregunta és si en generen més o menys que un altre model energètic. En un informe de CCOO del 2008 es diu que el sector de les energies renovables a Espanya generava el 2007 89.000 llocs de treball directes i 99.000 indirectes. L'energia nuclear no arribava ni al 10% d'aquestes xifres. 

3.- El tercer argument de pes que es fa servir per defensar les nuclears és que aquest model permet als països ser independents energèticament perquè no els cal importar petroli, gas ni carbó sinó que poden fabricar l'energia in situ. En el cas d'Espanya (i de molts altres països) això no és ben bé així, com a mínim des de l'any 2000, en què es va tancar l'explotació minera de Saelices el Chico, a Salamanca, l'última mina d'urani del país. Actualment importem el 100% de l'urani que necessiten les nostres centrals de països com el Níger, cosa que ens fa tant dependents dels mercats internacionals com amb el petroli. Sí, bé, però com a mínim els nigerins sí que podran tenir independència energètica, no? Doncs tampoc, perquè la construcció de les plantes nuclears (a diferència de la majoria d'energies renovables) demana tecnologies que només es troben als països més desenvolupats. A més, el cost excessiu d'aquestes centrals fan que els països del Tercer Món no hi puguin accedir. En un món nuclear, els països pobres haurien de comprar l'energia als països rics. 

Calen més arguments? Quants accidents nuclears com el de Txernòbil i Fukushima caldran perquè ens convencem que cal tancar les nuclears i apostar per energies netes, renovables i a l'abast de tothom?

Si voleu més informació, podeu llegir aquest informe de Greenpeace sobre les mentides de la indústria nuclear. 

Fonts:

1. Sarkozy defensa  les nuclears durant la catàstrofe de Fukushima: http://www.eleconomista.es/empresas-finanzas/noticias/2906644/03/11/Sarkozy-defiende-la-energia-nuclear-De-ninguna-manera-la-abandonaremos.html
2. Massachussetts Institute of Technology: http://web.mit.edu/
3. Llista dels accidents nuclears importants: http://es.wikipedia.org/wiki/Lista_de_accidentes_nucleares_civiles
4. Informe de Greenpeace: Una energía sin futuro. Desmontando las mentiras de la industria nuclear: http://www.greenpeace.org/raw/content/espana/reports/una-energ-a-sin-futuro-desmon.pdf

Les transition towns o comunitats de transició

Les evidències del canvi climàtic que estem patint són tantes que, actualment, els negacionistes del canvi climàtic s'han convertit en un grup absolutament minoritari mogut per interessos més aviat foscos i sense cap mena de base científica. Una mica com els qui neguen l'Holocaust o l'evolució de les espècies. Però el fet de saber que estem destrossant el món tampoc no sembla que tingui la força suficient per moure'ns a canviar les coses, cosa que no deixa de ser sorprenent. D'alguna manera, sembla que estiguem esperant que algú trobi la solució per nosaltres i que (sense que ens costi gaires diners ni haguem de canviar res del nostre dia a dia) descobreixin noves fonts d'energia no contaminants i renovables i deixin el planeta net de tot el que hi hem abocat fins ara.
El problema és que el model energètic i de consum actual encara pot durar uns quants anys i potser el dia que tinguem una alternativa ja serà massa tard. No és una afirmació catastrofista: és exactament així. És per això que cal començar a canviar de model avui mateix, encara que només sigui a escala local (a casa nostra, per entendre'ns).
Amb aquesta idea al cap en alguns centenars de pobles i ciutats d'arreu del món s'està duent a terme un experiment social a escala massiva: les transition towns o comunitats de transició. La idea és senzilla: es tracta d'organitzar xarxes de ciutadans que busquin maneres de donar respostes locals al fet que el petroli s'acaba i que les emissions de gasos d'efecte hivernacle estan provocant un canvi climàtic. Són, d'alguna manera, milers de petits laboratoris d'idees dedicats a la recerca de l'autosuficiència alimentària i energètica. Potser un ciutadà normal no pot inventar la pila d'hidrogen ni aturar l'excés d'emissions de CO2 del seu país, però pot fer un munt de coses, com ara menjar productes cultivats prop de casa seva (o fins i tot cultivar-los), millorar el cicle de reutilització i reciclatge dels seus residus o apostar per les energies renovables a petita escala. I si això es fa en petites (o no tan petites) comunitats, els efectes es multipliquen i és més fàcil donar-ho a conèixer a la resta de la societat.
Les ciutats, barris o pobles que s'hi apunten comparteixen recursos creatius amb la resta de la xarxa de comunitats en transició, i base de petits passos i canvis senzills poden arribar molt lluny. Per veure alguns exemples de transition towns i de la importància que estan agafant podeu veure el documental In transition 1.0.
La fi del petroli pot ser una catàstrofe, però també pot ser una oportunitat per a un canvi positiu i fins i tot agradable.

Fonts:

1. Article de Ramon Folch sobre els negacionistes del canvi climàtic: http://www.sostenible.cat/sostenible/web/noticies/sos_noticies_web.php?cod_idioma=1&seccio=5&num_noticia=442670
2. Xarxa mundial de transition towns: http://www.transitionnetwork.org/
3. Article de Donant Dades sobre el menjar de proximitat: http://www.donantdades.com/2011/08/menjar-sense-fronteres.html
4. Guia en pdf per convertir el teu poble o barri en una transition town: http://www.transitionnetwork.org/sites/default/files/TransitionInitiativesPrimer%283%29.pdf
5. Documental In transition 1.0: http://sites.google.com/site/sinpetroleo/cine/intransition1

Espècies invasores

Cada  any, noves espècies d'animals i vegetals entren a la llista d'espècies en perill d'extinció.
El nostre planeta ja ha patit cinc grans extincions en la seva història i sembla que ara ens trobem immersos en la sisena. Les cinc primeres no van ser culpa nostra (bàsicament perquè no hi érem), però sembla ser que aquesta d'ara sí que ho és.
Però avui no us volem parlar de les espècies que estan en perill d'extinció, sinó tot el contrari: de les espècies invasores que, per culpa nostra, s'estan extenent tant que s'han convertit en una amenaça per la biodiversitat del planeta. Fins no fa gaire, els oceans i les muntanyes eren fronteres naturals que impedien (o posaven molt difícil) que algunes espècies s'estenguessin per tot el planeta, però actualment això ja no és un impediment. Algunes espècies, amb la nostra ajuda, han envaït ecosistemes nous fins al punt de posar en perill la resta d'espècies i l'ecosistema sencer.
Per tal de conscienciar sobre la importància i la complexitat d'aquestes invasions, el Grup Especialista d'Espècies Invasores (GEEI), que pertany a la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), elabora un llistat amb cent d'aquestes espècies invasores que amenacen la biodiversitat. A la llista no hi són totes, i les que hi apareixen ni tan sols no són les cent més perilloses, sinó que hi trobem cent exemples il·lustratius el més variats possible. El fet que una espècie no surti a la llista no significa que no sigui perillosa.
La llista hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles, no només perquè tothom conegui els noms de les cent espècies sinó sobretot per entendre com és de fàcil destruir un ecosistema, fins i tot sense fer-ho amb mala fe.
Us posarem un parell d'exemples perquè veieu de què us estem parlant.
- Als anys 50 la sobreexplotació pesquera amenaçava amb deixar sense peixos el llac Victòria i per evitar-ho s'hi va introduir la perca del Nil. Per tal d'assecar els peixos, més greixosos que els que hi havia abans, es feien grans fogueres que van desforestar els boscos propers. Aquesta desforestació va fer que les pluges arrosseguessin molts residus cap al llac, cosa que va fer provocar una invasió d'algues i de jacints d'aigua, una altra espècie de la llista. Resultat: més de 200 espècies de peixos i moltes plantes han desaparegut del llac i les perques i els jacints ho colonitzen tot.
- La tortuga d'orelles vermelles, en els últims decennis, s'ha convertit en un dels animals domèstics més comercialitzats del mercat. Sí, ho heu endevinat, són aquelles tortuguetes petites d'aquari tan mones. I quan la gent se'n cansa, van a parar al clavegueram (o al riu, si els seus amos són una miqueta més sensibles). Us podeu imaginar la resta: són omnívors i depreden els petits invertebrats i plantes dels ecosistemes on van a parar, a més de transmetre malalties. I com que aquests invertebrats i plantes són el menjar d'altres espècies, afecta a tot l'ecosistema.
A banda d'aquestes dues, si consulteu la llista hi trobareu el porc senglar, el cérvol, el conill, cinc espècies de formigues, el gripau gegant, l'acàcia negra, el pi marítim o el musclo. Quan l'hem llegit només hi hem trobat a faltar una espècie, probablement la més invasora: nosaltres.

Fonts:

1. Llista vermella d'espècies en perill d'extinció de la UICN: http://www.iucnredlist.org/
2. Les grans extincions: http://ca.wikipedia.org/wiki/Grans_Extincions
3. Què és una espècie invasora: http://ca.wikipedia.org/wiki/Esp%C3%A8cie_invasora
4. El Grup Especialista d'Espècies Invasores (GEEI) de la UICN: http://www.issg.org/
5. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN): http://www.iucn.org/es/
6. La llista de les 100 espècies exòtiques invasores més perjudicials del món: http://data.iucn.org/dbtw-wpd/edocs/2000-126-Es.pdf
7. La perca del Nil: http://es.wikipedia.org/wiki/Lates_niloticus
8. Jacint d'aigua: http://es.wikipedia.org/wiki/Jacinto_de_agua
9. La tortuga d'orelles vermelles: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tortuga_d%27orelles_vermelles

El joc de l'estiu

Per acabar aquest mes d'agost us proposem un joc. Es tracta de descobrir, amb les dades que us donem sobre com s'hi viu, de quin país estem parlant. Agafeu el mapamundi i... sort!

Les quatre pistes que us donem són les següents:


1.- Actualment (dades de l'1 de gener del 2011), 1.700.000 ciutadans d'aquest país són immigrants en un país estranger. 
2.- El 20,8% de la població (un de cada cinc habitants) està per sota del llindar de la pobresa relativa.
3.- Té prop d'un milió d'analfabets.
4.- Tot i estar prohibida per les lleis del país des del segle XIX, encara hi ha esclavitud.

Saps de quin país es tracta? O com a mínim, pots dir en quina zona del planeta es troba? Si vols veure la solució, clica aquí. 

Ho has endevinat o pensaves en un altre país? Potser havies dirigit la teva mirada una mica més cap al sud? 

Fonts:
De la pista 1: aquí
De la pista 2: aquí
De la pista 3: aquí
De la pista 4: aquí

Propines... sí o no?

La propina (que en llatí significa 'invitació a beure') és una institució molt antiga que consisteix en que el client deixi una petita quantitat a qui el serveix per tal d'agrair el bon servei. La idea no sembla dolenta i s'acostuma a veure com una deferència cap a qui t'ha servit, fins al punt que no fer-ho pot semblar de mala educació. En alguns països la propina està tan institucionalitzada que fins i tot està estipulada (entre un 10 i un 15% segons el lloc) i en alguns casos és obligatòria. Quan es viatja, una de les primeres coses que es consulta és el protocol d'aquell país pel que fa a la propina.
Però les coses no són tan senzilles. La propina té una cara fosca i pot ser tan perjudicial per qui la dóna com per qui la rep. Donem-hi un cop d'ull.
En primer lloc hi ha el fet que la propina acostuma a ser una excusa per pagar salaris baixos. Com que ja l'arrodoniran amb la propina, l'empresari pot estalviar-se uns diners (i la part proporcional d'impostos) a costa de la bona voluntat del client. A Espanya, segons l'última enquesta anual del cost laboral feta per l'Institut Nacional d'Estadística, l'hostaleria té el salari més baix de tots els sectors, per sota dels 1000 euros, i això és culpa en bona part a les promeses (que no sempre es compleixen) d'arrodonir el sou amb les propines. És a dir, que l'argument que les propines beneficien els qui les reben és fals. Cobren menys i cotitzen menys, i per tant tenen menys prestacions socials quan les necessiten.
El segon argument de pes té a veure amb la invisibilitat de les propines: no consten enlloc, i per tant no paguen impostos. Són, literalment, diner negre, i formen part de l'economia submergida que tant mal fa a l'economia de cada país. És difícil quantificar els diners que els estats perden per culpa de les propines, precisament perquè són invisibles, però en tot cas són xifres altes. Si es declaressin podrien generar impostos que servissin per fer hospitals, contractar més metges i mestres o millorar les pensions. No hi ha xifres definitives de quants diners estem parlant, però segons l'Institut Nacional d'Estadística seria una xifra que a Espanya rondaria els 3.500 milions d'euros. Només oferim dades d'Espanya, però és fàcil imaginar-se que a tot arreu és molt semblant.
Si el propietari d'un bar o un restaurant considera que el preu que apareix al tiquet no inclou el servei i que per tant s'ha de pagar a part, la solució és clara: que l'incloguin. I que aquest servei pagui impostos, com passa a les llibreries, les botigues de roba o les fruiteries. I, de pas, que aprofitin aquests diners extra que hi haurà a la caixa per posar els salaris del sector a l'alçada de la resta. La propera vegada que demanis el compte, pensa-hi.

Si cliques aquí podràs descarregar i imprimir unes targetetes que hem fet amb els arguments contra la propina per deixar al bar o restaurant quan recullis el canvi i no quedar com un garrepa.

Fonts:

1. El protocol de la propina a Espanya: http://www.protocolo.org/social/etiqueta_en_publico/la_propina_cuando_darla_cuanto_dar_a_quien_dar_la_propina_.html
2. Enquesta anual del cost laboral de l'Institut Nacional d'Estadística: http://www.ine.es/prensa/np671.pdf
3. Comptabilitat Nacional d'Espanya de l'Institut Nacional d'Estadística: http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=/t35/p008/&file=inebase&L=0
4. Les targetes contra la propina amb arguments per no quedar com un garrepa per deixar al bar o restaurant quan recullis el canvi: http://dl.dropbox.com/u/43760454/propina%20cat.pdf

Menjar sense fronteres

Un carregament de gambes acabades de pescar surt de les platges escoceses i viatja fins la Xina, on la mà d'obra és molt barata, per ser pelades. Un cop feta la feina, tornen a pujar a un vaixell per ser venudes a... el Regne Unit. Segurament, alguna d'aquestes gambes se les menjaran a Escòcia, just davant la platja on van ser pescades. Les gambes que pesquen els canadencs, en canvi, viatgen fins a Islàndia perquè les pelin abans de ser comercialitzades en algun altre punt del planeta. I això passa amb molts productes: bona part del que mengem i bevem ha estat cultivat o manufacturat a milers de quilòmetres del lloc on serà consumit. Realment, no té cap sentit.
Aquesta bogeria té un cost evident pel planeta. Dave Reay, autor del llibre Climate Change Begins at Home, calcula que entre el 10 i el 20% del nostre impacte en el clima és degut al menjar: a l'elaboració, el transport i la manufacturació.
Per acabar amb aquesta pràctica suïcida s'han plantejat moltes solucions, com ara gravar amb impostos els productes menys eficients en aquest sentit, però la millor solució és, simplement, utilitzar el sentit comú. El nostre poder com a consumidors és molt més gran del que ens pensem, i optar per no consumir productes que suposin un alt malbaratament energètic (i fer una mica de campanya entre amics i coneguts) pot canviar moltes coses.
Com sempre, hi ha qui ho fa des de fa temps. Els integrants del moviment Slow Food, per exemple, en el seu intent de canviar de dalt a baix la relació que tenim amb el menjar, inclouen entre les seves recomanacions el fet de menjar i beure productes cultivats prop de casa. No són els únics.
El moviment que reclama consumir productes de proximitat ha rebut molts noms: quilòmetre zero, dieta dels 100 quilòmetres (o de les 100 milles), Consum local (local Food), dieta baixa en CO2 o Locavore són els més coneguts, però n'hi ha més. Naturalment, no cal pertànyer a cap moviment per menjar local, n'hi ha prou amb deixar-se guiar pel sentit comú: canviar la cervesa d'importació per una marca local que t'agradi, beure vi del país, preguntar a la fruiteria, a la carnisseria o a la peixateria d'on ve cada cosa i escollir productes que no vinguin de l'altra punta del món. Internet és ple de llocs amb consells i idees per afavorir el consum local, n'hi ha prou amb teclejar en un cercador qualsevol dels noms que acabem de donar.
Una bona manera de començar a pensar en el tema: la propera vegada que vagis a comprar o que facis el dinar, dóna un cop d'ull a les etiquetes dels productes i mira d'on ve cada ingredient. Veuràs que moltes d'aquestes coses poden ser substituïdes per productes locals de la mateixa qualitat (o fins i tot millors). Simplement, no hi havies pensat mai abans.

Fonts:

1. Gambes escoceses que viatgen a la Xina per ser pelades: http://www.elpais.com/articulo/economia/Varias/empresas/llevan/China/gambas/pescadas/Escocia/pelarlas/mano/elpepueco/20070521elpepieco_6/Tes
2. L'afirmació que entre el 10 i el 20% del nostre impacte en el clima és degut al menjar prové del llibre Climate Change Begins at Home, de Dave Reay: http://www.opendemocracy.net/arts/climate_change_3012.jsp  
3. Slow Food Espanya: http://slowfood.es/

Buscant una feina decent

L'atur és un dels principals problemes a què s'enfronten els estats, ja siguin rics o pobres. Segons les estadístiques, el rècord d'aturats el té Zimbàbue, amb un 90% de la població activa sense feina; a l'altre extrem hi ha Andorra i Mònaco, que oficialment no tenen cap aturat. La crisi actual, a més, ha incrementat l'atur als països rics fins al punt que, en molts casos, els ha equiparat als índex dels països pobres. Segons l'Organització Internacional del Treball (OIT), el 2010 hi havia 205 milions d'aturats al món, el rècord històric.
A aquests índex d'atur tan alts s'hi afegeix un problema encara més gran, i és que no totes les feines són iguals ni estan pagades igual. Les estadístiques diuen quanta gent treballa, però quasi mai no parlen de com es treballa ni a canvi de què. En el mateix informe de l'OIT que hem citat més amunt hi ha una altra dada encara més esgarrifosa: a banda dels 205 milions d'aturats, al món hi ha  630 milions de treballadors (un de cada cinc) que cobren menys d'1,25 dòlars al dia, i 1.530 milions de treballadors (un de cada dos) que tenen un treball que l'OIT qualifica com a "vulnerable". I aquesta és una tendència que, clarament, va a més.
Després d'un segle i mig de lluites per aconseguir unes condicions laborals dignes, des dels anys 90 assistim a un deteriorament dels drets dels treballadors a tot el món. És la cara fosca de la globalització i tots sabem de què va, perquè qui més qui menys tots l'hem patit o hem vist algú proper que l'ha patit. Afecta els treballadors dels països rics, que veuen com les empreses deslocalitzen la producció i els serveis cap als països pobres, i els treballadors dels països pobres, que treballen en condicions duríssimes i per sous de misèria sense la protecció legal dels seus estats, pressionats per aquest tipus d'empreses.
En aquest context, a finals dels 90 l'OIT va impulsar el concepte de treball decent, que vol posar l'accent en les condicions i la retribució d'una feina abans de considerar-la com a tal. Segons l'OIT, el treball ha de ser font de dignitat personal, estabilitat familiar i pau a la comunitat, i teixir samarretes durant 16 hores diàries per 1€ al dia sense drets laborals ni protecció sanitària, per posar un exemple molt comú, no té res a veure amb tot això.
La gran diferència no és entre qui té feina i qui no en té, sinó entre qui té un treball decent i qui no el té, estigui aturat o no. La resta, són estadístiques.

Fonts:

1. Llistat d'atur per països: http://es.wikipedia.org/wiki/Desempleo_por_pa%C3%ADses
2. L'atur a Zimbàbue: http://www.reuters.com/article/2009/06/30/zimbabwe-crisis-china-idUSLU6431520090630
3. Informe de l'OIT sobre l'atur: http://www.ilo.org/global/publications/ilo-bookstore/order-online/books/WCMS_150442/lang--es/index.htm
4. El treball decent segons l'OIT: http://www.ilo.org/global/topics/decent-work/lang--es/index.htm

La sida als països rics

El passat 5 de juny es van complir 30 anys de la primera diagnosi de la sida, tot i que des dels anys 60 ja hi havia casos als EUA de malalts afectats per aquest virus provinent de l'Àfrica. Des de llavors, més de 60 milions de persones han estat infectades pel virus, la meitat de les quals han mort per culpa seva. Actualment hi ha uns 37 milions de persones infectades pel VIH.
La lluita contra la sida ha fet grans passos endavant gràcies als medicaments antiretrovirals, però el seu cost elevat fa que només siguin aplicats generalitzadament als països rics. Al Tercer Món, la sida segueix sent una de les causes principals de mort. Segons un informe de l'ONU, en alguns països del sud del continent africà la malaltia afecta una de cada quatre persones i els medicaments no estan, ni molt menys, a l'abast de tothom. Universalitzar els tractaments, doncs, és la prioritat principal.
Als països rics els problemes són uns altres. Hi ha estudis que diuen que la qualitat de vida dels qui s'han infectat recentment amb el VIH és, gràcies a la medicació, força semblant a la dels no infectats i que amb l'aparició de nous medicaments aviat podran dur la mateixa vida que duien abans. Però per fer possible això no n'hi ha prou amb trobar medicaments que ataquin el VIH: cal atacar també els prejudicis de la societat que fan més difícil la vida dels seropositius.
Algunes dades: un informe de la Coordinadora Estatal de VIH CESIDA diu que un 30% de les persones enquestades (totes amb VIH) s'han vist excloses d'activitats socials, un 24,2% en el món laboral, un 68% en l'àmbit sanitari i a un 20,4% se'ls ha denegat alguna vegada un servei de salut. Per veure més concretament com és aquesta discriminació, donem un cop d'ull a un cas concret: l'accés a serveis financers.
Des que va aparèixer el virus moltes asseguradores, emparant-se en la llibertat contractual, s'han negat a oferir assegurances de vida i altres productes als clients amb VIH. Sense aquest tipus d'assegurança, els bancs els han denegat la concessió d'hipoteques i altres préstecs, i per tant s'han convertit en víctimes del virus més enllà de l'aspecte fisiològic. Com es pot veure en aquest informe, aquesta és una pràctica habitual en molts països (entre ells Espanya), i les reclamacions dels col·lectius d'afectats i de les associacions que defensen els seus drets s'han trobat sempre amb el mateix problema: la demanda de no discriminació, un dels drets constitucionals fonamentals, xoca amb la llibertat contractual de les asseguradores, que no tenen l'obligació d'oferir els seus serveis a ningú. Segurament aquest sigui un tema molt interessant per debatre a les facultats de dret, però fora de les aules és evident que es tracta d'una discriminació i que cal posar-hi fi. Alguns països han començat a legislar per evitar aquesta injustícia. Als EUA, que és el país que més ha debatut aquest tema, tenen una llei que declara els infectats pel VIH com a discapacitats que no poden ser discriminats. Però encara hi ha molta feina per fer i, de moment, la discriminació segueix i impedeix aquestes persones dur la mateixa vida que la resta de ciutadans.
En general, tendim a relacionar un col·lectiu amb les seves necessitats principals, oblidant la resta: els infectats pel VIH busquen una cura; els immigrants sense papers busquen regularitzar la seva situació; els aturats busquen feina; els sense llar busquen una casa. Però aquesta simplificació deixa de banda una evidència: les reclamacions d'urgència només són un primer pas; les necessitats d'una persona per viure plenament integrada en la societat no s'acaben aquí.

Fonts:

1. Article sobre la diagnosi de la sida: http://www.vilaweb.cat/noticia/3895391/20110606/ni-pneumonia-ni-cancer-sida.html
2. Amb la informació continguda en centenars d'estudis sobre el virus del VIH s'han pogut crear aquestes imatges espectaculars sobre el virus: http://visualscience.ru/en/illustrations/modelling/hiv/
3. Comptador de persones infectades pel VIH: http://www.unfpa.org/aids_clock/
4. Els antiretrovirals: http://ca.wikipedia.org/wiki/Antiretroviral
5. Informe d'ONUSIDA sobre l'estat de la qüestió: http://www.unaids.org/es/dataanalysis/epidemiology/2008reportontheglobalaidsepidemic/  
6. Un estudi sobre la normalització de l'esperança de vida dels infectats pel VIH:  http://www.aidsmap.com/Many-patients-diagnosed-with-HIV-today-will-have-normal-life-expectancies-European-studies-find/page/1437877/
7. L'informe de CESIDA: http://www.cesida.org/index.php?option=com_content&task=view&id=736&Itemid=1
8. Llibertat contractual: http://es.wikipedia.org/wiki/Libertad_de_contrataci%C3%B3n
9. Informe sobre l'accés a assegurances i hipoteques dels infectats pel VIH: http://www.cesida.org/images/stories/documentacion/informe%20CESIDA%20-%20Acceso%20servicios%20financieros.pdf
10. American with Disabilities Act  de 1990: http://es.wikipedia.org/wiki/Ley_sobre_Estadounidenses_con_Discapacidades_de_1990
11. Més informació sobre l'accés a assegurances de vida de les persones amb VIH: http://gtt-vih.org/actualizate/lo_mas_positivo/lmp48/la_injusta_legalidad_de_las_aseguradoras

Esportistes milionaris... i no tant

Cada any apareixen als diaris i televisions informacions sobre les xifres escandaloses que guanyen els esportistes d'elit. És un bon exemple per parlar de les diferències entre els més rics i els més pobres d'aquest planeta, i per fer comparacions com per exemple aquesta: Tiger Woods, l'esportista més ben pagat del món, el 2010 va cobrar 90,5 milions de dòlars, que són 5.356 vegades el salari mínim anual d'un treballador de Califòrnia, on va néixer el jugador de golf. 
Però les diferències no s'acaben aquí. També entre els esportistes més ben pagats hi ha diferències importants segons el país d'on vinguin. En aquesta taula, que mostra el que cobra l'esportista més ben pagat de cada país (on només es té en compte el que guanyen per competir, no el que ingressen per publicitat, empreses pròpies, etc.) hi trobem una dada molt curiosa: la dels esportistes dels països pobres. Misdongarde Betoligar, un futbolista del Txad que juga al FK Metalac de Sèrbia, és l'esportista més ben pagat del seu país. Cobra 21.500 dòlars l'any, que al canvi d'avui són 14.900€. És a dir, que pràcticament és un mileurista. I encara és més evident el cas de Santosh Sahukhala, un futbolista del Nepal que juga en un equip del seu país i, tot i ser l'esportista nepalès més ben pagat del món, guanya 5.842€ l'any. No són, precisament, milionaris, i quan els comparem amb els seus col·legues occidentals les diferències són gegants. Però... i si ho comparem amb la resta de ciutadans del seu país? Al Nepal, el salari mínim anual és de 55.200 rúpies nepaleses, que al canvi d'avui són 531€. I un treballador qualificat guanya 59.400 rúpies, uns 572€ anuals.
Les diferències entre els salaris dels països rics i els països pobres són evidents, però a tot arreu hi ha una desproporció entre el que guanyen els esportistes d'elit i el que guanya, per exemple, un mestre d'escola. Potser és aquí on tenim el problema.

Fonts:

1. Tiger Woods: http://en.wikipedia.org/wiki/Tiger_Woods
2. El salari mínim a Califòrnia: http://www.dol.gov/whd/minwage/america.htm#California
3. L'esportista més ben pagat de cada país (només es té en compte el que guanyen per competir, no els diners de publicitat, etc.): http://sports.espn.go.com/espn/news/story?id=6391145
4. Salari mínim a Nepal: http://www.minimum-wage.org/international/en/Nepal

 
 
 
 

Ambaixadors de bona voluntat

S'ha de reconèixer: a vegades fa una mica de ràbia veure algun famós de Hollywood visitant un camp de refugiats o un hospital del Tercer Món com a ambaixador de bona voluntat d'algun organisme internacional, sobretot quan no fa massa l'hem vist comprant-se un castell al sud de França o gastant-se el que guanyarem en tota la nostra vida en una festa en una illa tropical. D'alguna manera, ens recorda els discursos que fan les guanyadores dels concursos de bellesa en què diuen que utilitzaran el premi per portar la pau al món.
Naturalment, és absolutament legítim sentir aquest punt d'indignació davant d'un acte que ens sembla absolutament hipòcrita i que sovint no respon més que a la necessitat de netejar la consciència o, senzillament, fer màrqueting personal. Però també és cert que aquests ambaixadors de bona voluntat tenen el seu rol en la tasca més important del nostre segle: canviar les mentalitats per fer possible un món millor. Quan, fa uns dies, Angelina Jolie (ambaixadora de bona voluntat de l'ACNUR, l'agència de l'ONU que vetlla pels refugiats) va visitar la frontera entre Turquia i Síria per interessar-se pels qui fugien de les repressions del règim de Bashar al-Assad, mig món va veure l'actriu a la portada dels diaris i als informatius de televisió i alguns van sentir per primer cop que a Síria hi ha protestes als carrers i que l'exèrcit dispara als ciutadans que es manifesten. Alguns, fins i tot, van sentir a parlar per primer cop d'un país que es diu Síria i d'un president que es diu Bashar al-Assad. I no només els lectors de diaris: les revistes i programes del cor, aquells dies, també van parlar de Síria i de la repressió. Potser els nostres prejudicis (qui no en té?!) no ens deixen valorar la part positiva de la figura de l'ambaixador de bona voluntat. Per fer-ho, el millor és que comencem amb quatre dades: qui són i què fan, els ambaixadors de bona voluntat?
D'ambaixadors de bona voluntat n'hi ha centenars, tot i que alguns són més coneguts. Són persones cèlebres (sobretot del món del cinema, l'esport o la música, però també escriptors, científics i activistes) que dediquen una part del seu temps a recolzar les campanyes d'organitzacions internacionals i a donar visibilitat a temes que, si no fos per ells, no apareixerien mai als mitjans de comunicació. Com a mínim, no amb la freqüència i importància amb què, gràcies a la seva tasca, apareixen actualment. També tenen un rol important a l'hora de fer pressió als governs perquè escoltin els punts de vista de les organitzacions que representen.
Moltes ONG i organitzacions internacionals tenen ambaixadors de bona voluntat. Els més coneguts són els que pertanyen als diversos organismes de l'ONU: l'ACNUR (Angelina Jolie, Barbara Hendricks, Jesús Vázquez o Giorgio Armani, entre d'altres), l'OMS (Jet Li o l'Orquestra Filarmònica de Viena), l'UNESCO (Kitín Muñoz,  Wole Soyinka o Bahia Hariri), la UNICEF (David Beckham, Mia Farrow, Orlando Bloom, Leo Messi o Shakira), etc. La Unió Europea, el Lions Club, la Unió Africana o el Comité Olímpic Internacional també tenen ambaixadors de bona voluntat, així com associacions com el Global Peace Index. Fins i tot algunes universitats, ciutats i països en tenen. La llista completa d'ambaixadors de bona voluntat dels organismes associats a l'ONU és aquesta. 
Per tal de donar a conèixer el què passa al món i les persones i organitzacions que treballen per canviar-lo tota col·laboració és benvinguda. Amb tots els peròs que vulgueu, naturalment.

Fonts:

1. Les mansions d'Angelina Jolie, ambaixadora de bona voluntat de l'ACNUR: http://www.labotana.com/index.php/fotogalerias/item/4713/asInline
2. El nivell a què ens tenen acostumats les Miss: http://www.youtube.com/watch?v=OS_fvUiJ7LI&feature=related
3. Ambaixadors de bona voluntat de l'ACNUR: http://www.acnur.org/t3/el-acnur/embajadores-de-buena-voluntad/
4. Ambaixadors de bona voluntat de l'OMS: http://www.who.int/goodwill_ambassadors/es/index.html
5. Ambaixadors de bona voluntat de la UNESCO: http://portal.unesco.org/culture/es/ev.php-URL_ID=37151&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html
6. Ambaixadors de bona voluntat d'UNICEF: http://www.unicef.org/spanish/people/people_ambassadors.html
7. Article de Donant Dades sobre el Global Peace Index: http://www.donantdades.com/2011/06/la-pau-pot-ser-mesurada.html
8. Ambaixadors de bona voluntat de tots els organismes de l'ONU: http://www.goodwillembassy.org/goodwillambass.html

 

El Tercer Món del passat

Dels molts tòpics falsos sobre la pobresa, un dels més repetits és que és inevitable. Naturalment, aquest argument s'acompanya d'altres prejudicis: els països pobres ho són per culpa seva, als seus habitants no els agrada treballar, la seva cultura és així, sempre han estat pobres i sempre ho seran, etc. Per desmuntar aquests mites és molt útil fer un breu passeig pel Tercer Món del passat: les coses no sempre han estat així, i poden tornar a canviar.
Comencem. Els romans, per exemple, també compartien aquests prejudicis sobre els països pobres, però ho aplicaven a altres països. Corneli Tàcit, un dels grans historiadors romans, va escriure a finals del segle I un llibre sobre els costums dels pobles germànics on, tot i defensar la seva superioritat moral sobre la "depravada Roma", els descrivia com un poble endarrerit i miserable, sense cap de les comoditats de la vida moderna... d'aquells temps. Les coses han canviat molt des d'aleshores, però en aquell temps un habitant de la província romana de Cirenaica (l'actual Líbia) veia als habitants de les illes britàniques amb els mateixos ulls que avui un parisenc veu un etíop.   
Un altre exemple interessant és el de l'escriptora anglesa Mary Wollstonecraft, una de les primeres pensadores feministes i mare de Mary Shelley, que a finals del segle XVIII va publicar un llibre interessantíssim sobre els seus viatges per Suècia, Noruega i Dinamarca. El llibre, en forma de cartes, retrata uns països escandinaus molt diferents dels actuals, molt pobres, sense cap tipus d'indústria, tancats al món exterior. L'autora reprodueix molts dels tòpics que els viatgers actuals tenen dels països pobres: sempre ha estat un lloc miserable, els seus habitants no fan res per sortir de la pobresa, és una qüestió de caràcters i els escandinaus sempre seran pobres perquè no tenen el que cal per canviar. Però les coses han canviat bastant, no?
Amb aquests precedents no costa gaire fer un exercici de política ficció i imaginar un futur on Bolívia, Mali i Bangla Desh siguin els països on es viu millor. Davant d'una idea així podem somriure però tinguem en compte que, fa un segle, ningú no hauria apostat res pel futur del Brasil, l'Índia o la Xina, i actualment ja no sembla tan extravagant pensar que en pocs anys es poden convertir en les tres principals potències mundials.

Fonts:

1. Corneli TÀCIT: http://ca.wikipedia.org/wiki/T%C3%A0cit
2. Mary WOLLSTONECRAFT. Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca: http://www.tresiquatre.com/cataleg_ficha.php?id=GI006

La pau pot ser mesurada?

Durant segles s'ha considerat que la pau és, senzillament, l'absència de guerra. De fet, la major part de diccionaris actuals en donen aquesta definició. Però poc a poc hem anat entenent que no és el mateix la pau que gaudeixen a Finlàndia que la d'Etiòpia o Haití, per posar dos exemples, i que hi ha societats amb "més pau" que d'altres. La pau, doncs, no és només l'absència de conflictes sinó també els valors, actituds i comportaments amb què les societats solucionen els seus problemes renunciant a qualsevol tipus de violència. 
Des del 2007, una sèrie d'instituts per la pau i think tanks, amb la col·laboració de la Universitat de Sidney i el setmanari britànic The Economist elaboren un rànquing (el Global Peace Index) amb els països ordenats segons el seu nivell de pau. Per fer aquesta llista tenen en compte 24 factors, el primer dels quals és l'absència de conflictes armats interns o externs, però on també es té en compte la relació amb els estats veïns, el nivell de desconfiança dels ciutadans cap a altres ciutadans, la inestabilitat política, el número d'homicidis o de persones empresonades, la despesa militar en relació amb el PIB o la facilitat per aconseguir una arma, entre d'altres. Seguint aquest índex podem veure que el 2011 els països més pacífics eren Islàndia, Nova Zelanda, el Japó, Dinamarca i la República Txeca, i els menys pacífics Corea del Nord, l'Afganistan, el Sudan, l'Iraq i Somàlia. Espanya està al lloc 28 de 153, per sota d'Hongria i Taiwan i per sobre de França i els Estats Units, que ocupa el lloc 82.
Tres conclusions molt interessants que han sortit d'aquest treball:
- els nivells de pau estan directament relacionats amb els nivells d'ingressos, d'educació i d'integració regional.
- En els països més pacífics hi ha els nivells més alts de transparència i els més baixos de corrupció.
- Els països petits, estables i que pertanyen a blocs regionals tenen puntuacions més altes.
En els darrers anys estem avançant cap a una nova cultura de la pau però encara ens queda molta feina per desterrar els conflictes violents del nostre dia a dia; tot just estem aprenent a fer els primers passos. Per fer-los, cal tenir en compte que, com deia Gandhi, "no hi ha un camí cap a la pau, la pau és el camí".

Fonts:

1. Definició de "pau" al diccionari: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0101136
2. El web de Global Peace Index: http://www.visionofhumanity.org/info-center/global-peace-index-2011/
3. L'informe del 2011: http://www.visionofhumanity.org/wp-content/uploads/2011/05/2011-GPI-Results-Report-Final.pdf

Viure en un abocador d'escombraries

Moltes de les grans ciutats del Tercer Món no tenen una gestió eficient dels seus residus i es limiten a abocar-los en grans extensions de terreny als afores de la ciutat. Sovint, aquests abocadors on es barreja la brossa urbana, els residus industrials i la runa provinent de la construcció no estan preparats per rebre tantes tones diàries de residus. La brossa s'acumula, el metà i altres gasos provinents de la descomposició s'alliberen a l'atmosfera en núvols grisos que es veuen a quilòmetres de distància i les filtracions d'aigües residuals i de líquids tòxics provinents de la indústria es filtren als rius, llacs i aqüífers propers, que queden absolutament contaminats. Quan les ciutats veïnes creixen acaben envoltant aquests abocadors, que es converteixen en un barri més. I com passa sempre en aquests casos, els més pobres d'entre els pobres acaben vivint i treballant allà. Abocadors com el de Jardim Gramacho a Rio de Janeiro, Bantar Gebang a Indonèsia o La Chureca al barri de Acahualinca, als afores de Managua, són exemples d'abocadors convertits en barris.
A La Chureca, per exemple, l'abocador més gran d'Amèrica Central, hi ha 2000 cases de llauna i cartrons construïdes entre la brossa. Cap d'elles no disposa d'aigua, llum ni serveis bàsics. Els seus habitants viuen a l'abocador i de l'abocador, perquè es passen el dia furgant entre les deixalles per trobar alguna cosa per vendre o per menjar.  El 70% de la població del barri es dedica a la recol·lecció d'escombraries, nens inclosos. La manca d'educació i d'esperances ha disparat el consum d'alcohol i drogues entre els joves i adolescents. És una situació dramàtica.
Quan veiem imatges de misèria extrema com les de La Chureca als mitjans de comunicació sovint vénen acompanyades de la sensació que no hi ha res a fer, que no és possible acabar amb la pobresa perquè és massa generalitzada i ni tan sols destinant tots els recursos del planeta seria possible posar-hi fi. Naturalment, és mentida: els recursos hi són i la única cosa que fa falta per girar la truita és voluntat política.
Un exemple: l'Agència espanyola de cooperació internacional va aprovar el 2008 un projecte per solucionar els problemes de La Chureca. És el projecte de cooperació internacional al qual el govern espanyol ha destinat més diners: 30 milions d'euros. El resultat: el 2012 s'haurà acabat de segellar l'antic abocador, s'haurà construït un nou abocador controlat i una planta de tractament de residus moderna (que de passada donarà una feina estable i digna als habitants del barri) i s'hauran construït 260 cases de protecció oficial que substituiran les barraques de llauna.
Es pot pensar que només és una acció puntual enmig de tants casos, d'acord. I també es pot objectar que el cost és força alt. Però, com sempre, tot depèn de les nostres prioritats. Amb el que costa una de les fragates F100 que té l'exèrcit espanyol, 517 milions d'euros, es podrien condicionar 17 abocadors com el de La Chureca. Vist així ja no sembla tan car ni tan difícil de dur a terme, no?

Fonts:

1. L'abocador de Jardim Gramacho, a Rio de Janeiro: http://cine-invisible.blogs.fotogramas.es/tag/jardim-gramacho/
2. L'abocador de Bantar Gebang, a Indonèsia: http://www.lavozdegalicia.es/sociedad/2010/01/29/00031264763219118971216.htm
3. L'abocador de La Chureca, a Nicaragua: http://www.el-tesoro.org/
4. L'abocador de La Chureca vist des de l'aire: http://maps.google.es/maps?f=q&source=s_q&hl=ca&geocode=&q=+12%C2%B0+9%2756.07%22N++86%C2%B018%2722.94%22O&aq=&sll=-22.713484,-43.259438&sspn=0.101026,0.220757&ie=UTF8&ll=12.163359,-86.314709&spn=0.006691,0.021973&t=h&z=16
5.  L'Agència espanyola de cooperació internacional i el projecte de Nicaragua: http://www.aecid.org.ni/coop-bilateral/proyecto/30-programa-integral-de-desarrollo-
6. Fitxa tècnica del programa de La Chureca: http://www.aecid.org.ni/files/proyecto/1249505686_Ficha%20pyto%20La%20Chureca.pdf
7. Un documental sobre La Chureca: http://vimeo.com/24503032
8. Quant costa una fragata F100: http://www.donantdades.com/2010/07/les-fragates-f100-de-larmada-espanyola.html

Jo no sóc racista, però...

És evident que el racisme es fonamenta en la ignorància i que només combatent la ignorància es pot acabar amb el racisme. En els últims anys a Europa hi proliferen els partits obertament racistes i ho fan gràcies a la ignorància dels seus votants, que accepten raonaments que no tenen res de raonables. I no només perquè aquests discursos fomentin l'odi i l'exclusió sinó perquè, a més a més, es construeixen sobre premisses falses. En general, tenen un discurs basat en rumors falsos que la gent es creu perquè se'ls vol creure, perquè és més còmode pensar que tots els teus problemes són culpa de la immigració i que n'hi hauria prou amb expulsar els immigrants perquè tot funcionés meravellosament bé.
Per sort, hi ha qui es dedica a combatre aquests rumors per tal de desarmar el racisme. Una de les bones pràctiques més interessants que s'han fet en aquest sentit és una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona: l'Agència Antirumors. Des del seu web es dediquen a combatre els rumors més estesos sobre "els mals que provoca la immigració", i ho fan amb dades a la mà i mitjançant arguments contundents que no es basen en qüestions morals sinó en demostrar que les idees preconcebudes que sovint tenim en contra de la immigració estan construïdes sobre premisses absolutament falses.
Alguns exemples de rumors que la pàgina desmenteix:
"Ens estan envaint"
"Copen els ajuts socials"
"No paguen impostos"
"Abusen dels serveis sanitaris i col·lapsen les urgències"
"Els seus comerços poden obrir a qualsevol hora"
"Estem perdent la identitat"
A part d'aquest corpus d'arguments, la xarxa disposa de cursos per formar "agents antirumors" (el març del 2011 ja havien fet el curs més de 250 persones), un manual per combatre rumors i estereotips i un còmic antirumors il·lustrat per Gallardo. 
Amb la crisi actual els arguments demagògics en contra de la immigració ja no són només patrimoni dels partits obertament racistes, sinó que comencen a sentir-se en partits que tradicionalment no jugaven aquest tipus de joc brut. Arguments com aquell amb què el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen va convertir-se en la tercera força política a França ("a França tenim dos milions d'aturats i dos milions d'immigrants; fem fora els immigrants i hi haurà feina per a tothom") apareixen als mitjans de comunicació i a les converses de cafè cada cop amb més freqüència. Campanyes antirumors com aquesta són molt positives perquè donen arguments sòlids als ciutadans per desmuntar tota aquesta demagògia, i és molt interessant que surtin de les administracions públiques i no només d'ONG i activistes pels drets humans: la lluita contra el racisme és una lluita en favor de la democràcia i la convivència, i tots, començant pels nostres representants polítics, hi hem de prendre un paper actiu.

Fonts:

1. Agència Antirumors de Barcelona: www.bcnantirumors.cat
2. Alguns exemples de rumors desmentits a la pàgina: http://bcnantirumors.cat/page/rumors
3. Un video amb dades sobre immigrants i estat del benestar fet per l'Agència: http://www.youtube.com/watch?v=fQUW4DhF4hA&feature=related   
4. El còmic de Gallardo: http://www.bcnantirumors.cat/sites/default/files/Comic%20convivencia_BlancaRositaBCN_1.pdf

La societat civil reclama posar les armes sota control

Al món, una de cada deu persones té una arma. I no la té per fer bonic: cada any, 747.000 persones són assassinades i es fabriquen 12.000 milions de bales, dues per cada habitant del planeta. Aquestes xifres provenen de la campanya Armes sota control, que des del 2003 lluita perquè les Nacions Unides signin un tractat que legisli la fabricació i venda d'armament arreu del món. Hi ha països que ja tenen tractats d'aquest tipus, però si no hi ha cap llei a nivell global sovint no serveixen de gaire. Espanya, per exemple, sisè classificat entre els països exportadors d'armes el 2008, té lleis que prohibeixen la venda d'armes a països amb conflictes armats però no s'esforça gaire en complir-les, en part per la pressió del lobby armamentístic i en part perquè, com la resta d'empreses, els fabricants d'armament també amenacen amb deslocalitzar i marxar a països amb menys legislació si el govern els posa les coses difícils. 
Aquesta campanya és un clar exemple de com la pressió de la societat civil pot canviar les coses. El 2003, una sèrie de premis Nobel de la pau i organitzacions de tot el món van llençar la idea, que tres anys més tard havia aconseguit el recolzament d'un milió de persones. Amb aquestes signatures sota el braç, els organitzadors van anar a veure Kofi Annan, llavors Secretari General de l'ONU, per exigir-li que fes alguna cosa. Això passava el juny del 2006; el desembre d'aquell any 153 estats van votar a favor de redactar un tractat sobre el control d'armes que ha de ser aprovat definitivament en una assemblea el juliol del 2012. Només un país va votar en contra: els Estats Units. Si finalment s'aprova, serà la primera eina global per lluitar contra aquest comerç fastigós.  
Si no ho has fet encara i vols afegir el teu nom a aquesta campanya, només has de signar aquí. 

Fonts:

1. Campanya Armes sota control: www.controlarms.org/index.php?lang=es
2. La llei espanyola 53/2007 sobre el control del comerç exterior d'armes: http://www.boe.es/boe/dias/2007/12/29/pdfs/A53670-53676.pdf
3. Informe conjunt d'Intermón Oxfam, Amnistia Internacional, Fundació per la pau i Greenpeace sobre el compliment de la llei 53/2007: http://www.intermonoxfam.org/UnidadesInformacion/anexos/11157/090930_contrainformeArmas09.pdf
4. Documents sobre el comerç d'armes al món i les seves conseqüències: http://www.controlarms.org/indepth.php?lang=es
5. Signa per tenir les Armes sota control:  http://www.controlarms.org/join.php?lang=es