Propines... sí o no?

La propina (que en llatí significa 'invitació a beure') és una institució molt antiga que consisteix en que el client deixi una petita quantitat a qui el serveix per tal d'agrair el bon servei. La idea no sembla dolenta i s'acostuma a veure com una deferència cap a qui t'ha servit, fins al punt que no fer-ho pot semblar de mala educació. En alguns països la propina està tan institucionalitzada que fins i tot està estipulada (entre un 10 i un 15% segons el lloc) i en alguns casos és obligatòria. Quan es viatja, una de les primeres coses que es consulta és el protocol d'aquell país pel que fa a la propina.
Però les coses no són tan senzilles. La propina té una cara fosca i pot ser tan perjudicial per qui la dóna com per qui la rep. Donem-hi un cop d'ull.
En primer lloc hi ha el fet que la propina acostuma a ser una excusa per pagar salaris baixos. Com que ja l'arrodoniran amb la propina, l'empresari pot estalviar-se uns diners (i la part proporcional d'impostos) a costa de la bona voluntat del client. A Espanya, segons l'última enquesta anual del cost laboral feta per l'Institut Nacional d'Estadística, l'hostaleria té el salari més baix de tots els sectors, per sota dels 1000 euros, i això és culpa en bona part a les promeses (que no sempre es compleixen) d'arrodonir el sou amb les propines. És a dir, que l'argument que les propines beneficien els qui les reben és fals. Cobren menys i cotitzen menys, i per tant tenen menys prestacions socials quan les necessiten.
El segon argument de pes té a veure amb la invisibilitat de les propines: no consten enlloc, i per tant no paguen impostos. Són, literalment, diner negre, i formen part de l'economia submergida que tant mal fa a l'economia de cada país. És difícil quantificar els diners que els estats perden per culpa de les propines, precisament perquè són invisibles, però en tot cas són xifres altes. Si es declaressin podrien generar impostos que servissin per fer hospitals, contractar més metges i mestres o millorar les pensions. No hi ha xifres definitives de quants diners estem parlant, però segons l'Institut Nacional d'Estadística seria una xifra que a Espanya rondaria els 3.500 milions d'euros. Només oferim dades d'Espanya, però és fàcil imaginar-se que a tot arreu és molt semblant.
Si el propietari d'un bar o un restaurant considera que el preu que apareix al tiquet no inclou el servei i que per tant s'ha de pagar a part, la solució és clara: que l'incloguin. I que aquest servei pagui impostos, com passa a les llibreries, les botigues de roba o les fruiteries. I, de pas, que aprofitin aquests diners extra que hi haurà a la caixa per posar els salaris del sector a l'alçada de la resta. La propera vegada que demanis el compte, pensa-hi.

Si cliques aquí podràs descarregar i imprimir unes targetetes que hem fet amb els arguments contra la propina per deixar al bar o restaurant quan recullis el canvi i no quedar com un garrepa.

Fonts:

1. El protocol de la propina a Espanya: http://www.protocolo.org/social/etiqueta_en_publico/la_propina_cuando_darla_cuanto_dar_a_quien_dar_la_propina_.html
2. Enquesta anual del cost laboral de l'Institut Nacional d'Estadística: http://www.ine.es/prensa/np671.pdf
3. Comptabilitat Nacional d'Espanya de l'Institut Nacional d'Estadística: http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=/t35/p008/&file=inebase&L=0
4. Les targetes contra la propina amb arguments per no quedar com un garrepa per deixar al bar o restaurant quan recullis el canvi: http://dl.dropbox.com/u/43760454/propina%20cat.pdf

Menjar sense fronteres

Un carregament de gambes acabades de pescar surt de les platges escoceses i viatja fins la Xina, on la mà d'obra és molt barata, per ser pelades. Un cop feta la feina, tornen a pujar a un vaixell per ser venudes a... el Regne Unit. Segurament, alguna d'aquestes gambes se les menjaran a Escòcia, just davant la platja on van ser pescades. Les gambes que pesquen els canadencs, en canvi, viatgen fins a Islàndia perquè les pelin abans de ser comercialitzades en algun altre punt del planeta. I això passa amb molts productes: bona part del que mengem i bevem ha estat cultivat o manufacturat a milers de quilòmetres del lloc on serà consumit. Realment, no té cap sentit.
Aquesta bogeria té un cost evident pel planeta. Dave Reay, autor del llibre Climate Change Begins at Home, calcula que entre el 10 i el 20% del nostre impacte en el clima és degut al menjar: a l'elaboració, el transport i la manufacturació.
Per acabar amb aquesta pràctica suïcida s'han plantejat moltes solucions, com ara gravar amb impostos els productes menys eficients en aquest sentit, però la millor solució és, simplement, utilitzar el sentit comú. El nostre poder com a consumidors és molt més gran del que ens pensem, i optar per no consumir productes que suposin un alt malbaratament energètic (i fer una mica de campanya entre amics i coneguts) pot canviar moltes coses.
Com sempre, hi ha qui ho fa des de fa temps. Els integrants del moviment Slow Food, per exemple, en el seu intent de canviar de dalt a baix la relació que tenim amb el menjar, inclouen entre les seves recomanacions el fet de menjar i beure productes cultivats prop de casa. No són els únics.
El moviment que reclama consumir productes de proximitat ha rebut molts noms: quilòmetre zero, dieta dels 100 quilòmetres (o de les 100 milles), Consum local (local Food), dieta baixa en CO2 o Locavore són els més coneguts, però n'hi ha més. Naturalment, no cal pertànyer a cap moviment per menjar local, n'hi ha prou amb deixar-se guiar pel sentit comú: canviar la cervesa d'importació per una marca local que t'agradi, beure vi del país, preguntar a la fruiteria, a la carnisseria o a la peixateria d'on ve cada cosa i escollir productes que no vinguin de l'altra punta del món. Internet és ple de llocs amb consells i idees per afavorir el consum local, n'hi ha prou amb teclejar en un cercador qualsevol dels noms que acabem de donar.
Una bona manera de començar a pensar en el tema: la propera vegada que vagis a comprar o que facis el dinar, dóna un cop d'ull a les etiquetes dels productes i mira d'on ve cada ingredient. Veuràs que moltes d'aquestes coses poden ser substituïdes per productes locals de la mateixa qualitat (o fins i tot millors). Simplement, no hi havies pensat mai abans.

Fonts:

1. Gambes escoceses que viatgen a la Xina per ser pelades: http://www.elpais.com/articulo/economia/Varias/empresas/llevan/China/gambas/pescadas/Escocia/pelarlas/mano/elpepueco/20070521elpepieco_6/Tes
2. L'afirmació que entre el 10 i el 20% del nostre impacte en el clima és degut al menjar prové del llibre Climate Change Begins at Home, de Dave Reay: http://www.opendemocracy.net/arts/climate_change_3012.jsp  
3. Slow Food Espanya: http://slowfood.es/

Buscant una feina decent

L'atur és un dels principals problemes a què s'enfronten els estats, ja siguin rics o pobres. Segons les estadístiques, el rècord d'aturats el té Zimbàbue, amb un 90% de la població activa sense feina; a l'altre extrem hi ha Andorra i Mònaco, que oficialment no tenen cap aturat. La crisi actual, a més, ha incrementat l'atur als països rics fins al punt que, en molts casos, els ha equiparat als índex dels països pobres. Segons l'Organització Internacional del Treball (OIT), el 2010 hi havia 205 milions d'aturats al món, el rècord històric.
A aquests índex d'atur tan alts s'hi afegeix un problema encara més gran, i és que no totes les feines són iguals ni estan pagades igual. Les estadístiques diuen quanta gent treballa, però quasi mai no parlen de com es treballa ni a canvi de què. En el mateix informe de l'OIT que hem citat més amunt hi ha una altra dada encara més esgarrifosa: a banda dels 205 milions d'aturats, al món hi ha  630 milions de treballadors (un de cada cinc) que cobren menys d'1,25 dòlars al dia, i 1.530 milions de treballadors (un de cada dos) que tenen un treball que l'OIT qualifica com a "vulnerable". I aquesta és una tendència que, clarament, va a més.
Després d'un segle i mig de lluites per aconseguir unes condicions laborals dignes, des dels anys 90 assistim a un deteriorament dels drets dels treballadors a tot el món. És la cara fosca de la globalització i tots sabem de què va, perquè qui més qui menys tots l'hem patit o hem vist algú proper que l'ha patit. Afecta els treballadors dels països rics, que veuen com les empreses deslocalitzen la producció i els serveis cap als països pobres, i els treballadors dels països pobres, que treballen en condicions duríssimes i per sous de misèria sense la protecció legal dels seus estats, pressionats per aquest tipus d'empreses.
En aquest context, a finals dels 90 l'OIT va impulsar el concepte de treball decent, que vol posar l'accent en les condicions i la retribució d'una feina abans de considerar-la com a tal. Segons l'OIT, el treball ha de ser font de dignitat personal, estabilitat familiar i pau a la comunitat, i teixir samarretes durant 16 hores diàries per 1€ al dia sense drets laborals ni protecció sanitària, per posar un exemple molt comú, no té res a veure amb tot això.
La gran diferència no és entre qui té feina i qui no en té, sinó entre qui té un treball decent i qui no el té, estigui aturat o no. La resta, són estadístiques.

Fonts:

1. Llistat d'atur per països: http://es.wikipedia.org/wiki/Desempleo_por_pa%C3%ADses
2. L'atur a Zimbàbue: http://www.reuters.com/article/2009/06/30/zimbabwe-crisis-china-idUSLU6431520090630
3. Informe de l'OIT sobre l'atur: http://www.ilo.org/global/publications/ilo-bookstore/order-online/books/WCMS_150442/lang--es/index.htm
4. El treball decent segons l'OIT: http://www.ilo.org/global/topics/decent-work/lang--es/index.htm

La sida als països rics

El passat 5 de juny es van complir 30 anys de la primera diagnosi de la sida, tot i que des dels anys 60 ja hi havia casos als EUA de malalts afectats per aquest virus provinent de l'Àfrica. Des de llavors, més de 60 milions de persones han estat infectades pel virus, la meitat de les quals han mort per culpa seva. Actualment hi ha uns 37 milions de persones infectades pel VIH.
La lluita contra la sida ha fet grans passos endavant gràcies als medicaments antiretrovirals, però el seu cost elevat fa que només siguin aplicats generalitzadament als països rics. Al Tercer Món, la sida segueix sent una de les causes principals de mort. Segons un informe de l'ONU, en alguns països del sud del continent africà la malaltia afecta una de cada quatre persones i els medicaments no estan, ni molt menys, a l'abast de tothom. Universalitzar els tractaments, doncs, és la prioritat principal.
Als països rics els problemes són uns altres. Hi ha estudis que diuen que la qualitat de vida dels qui s'han infectat recentment amb el VIH és, gràcies a la medicació, força semblant a la dels no infectats i que amb l'aparició de nous medicaments aviat podran dur la mateixa vida que duien abans. Però per fer possible això no n'hi ha prou amb trobar medicaments que ataquin el VIH: cal atacar també els prejudicis de la societat que fan més difícil la vida dels seropositius.
Algunes dades: un informe de la Coordinadora Estatal de VIH CESIDA diu que un 30% de les persones enquestades (totes amb VIH) s'han vist excloses d'activitats socials, un 24,2% en el món laboral, un 68% en l'àmbit sanitari i a un 20,4% se'ls ha denegat alguna vegada un servei de salut. Per veure més concretament com és aquesta discriminació, donem un cop d'ull a un cas concret: l'accés a serveis financers.
Des que va aparèixer el virus moltes asseguradores, emparant-se en la llibertat contractual, s'han negat a oferir assegurances de vida i altres productes als clients amb VIH. Sense aquest tipus d'assegurança, els bancs els han denegat la concessió d'hipoteques i altres préstecs, i per tant s'han convertit en víctimes del virus més enllà de l'aspecte fisiològic. Com es pot veure en aquest informe, aquesta és una pràctica habitual en molts països (entre ells Espanya), i les reclamacions dels col·lectius d'afectats i de les associacions que defensen els seus drets s'han trobat sempre amb el mateix problema: la demanda de no discriminació, un dels drets constitucionals fonamentals, xoca amb la llibertat contractual de les asseguradores, que no tenen l'obligació d'oferir els seus serveis a ningú. Segurament aquest sigui un tema molt interessant per debatre a les facultats de dret, però fora de les aules és evident que es tracta d'una discriminació i que cal posar-hi fi. Alguns països han començat a legislar per evitar aquesta injustícia. Als EUA, que és el país que més ha debatut aquest tema, tenen una llei que declara els infectats pel VIH com a discapacitats que no poden ser discriminats. Però encara hi ha molta feina per fer i, de moment, la discriminació segueix i impedeix aquestes persones dur la mateixa vida que la resta de ciutadans.
En general, tendim a relacionar un col·lectiu amb les seves necessitats principals, oblidant la resta: els infectats pel VIH busquen una cura; els immigrants sense papers busquen regularitzar la seva situació; els aturats busquen feina; els sense llar busquen una casa. Però aquesta simplificació deixa de banda una evidència: les reclamacions d'urgència només són un primer pas; les necessitats d'una persona per viure plenament integrada en la societat no s'acaben aquí.

Fonts:

1. Article sobre la diagnosi de la sida: http://www.vilaweb.cat/noticia/3895391/20110606/ni-pneumonia-ni-cancer-sida.html
2. Amb la informació continguda en centenars d'estudis sobre el virus del VIH s'han pogut crear aquestes imatges espectaculars sobre el virus: http://visualscience.ru/en/illustrations/modelling/hiv/
3. Comptador de persones infectades pel VIH: http://www.unfpa.org/aids_clock/
4. Els antiretrovirals: http://ca.wikipedia.org/wiki/Antiretroviral
5. Informe d'ONUSIDA sobre l'estat de la qüestió: http://www.unaids.org/es/dataanalysis/epidemiology/2008reportontheglobalaidsepidemic/  
6. Un estudi sobre la normalització de l'esperança de vida dels infectats pel VIH:  http://www.aidsmap.com/Many-patients-diagnosed-with-HIV-today-will-have-normal-life-expectancies-European-studies-find/page/1437877/
7. L'informe de CESIDA: http://www.cesida.org/index.php?option=com_content&task=view&id=736&Itemid=1
8. Llibertat contractual: http://es.wikipedia.org/wiki/Libertad_de_contrataci%C3%B3n
9. Informe sobre l'accés a assegurances i hipoteques dels infectats pel VIH: http://www.cesida.org/images/stories/documentacion/informe%20CESIDA%20-%20Acceso%20servicios%20financieros.pdf
10. American with Disabilities Act  de 1990: http://es.wikipedia.org/wiki/Ley_sobre_Estadounidenses_con_Discapacidades_de_1990
11. Més informació sobre l'accés a assegurances de vida de les persones amb VIH: http://gtt-vih.org/actualizate/lo_mas_positivo/lmp48/la_injusta_legalidad_de_las_aseguradoras

Esportistes milionaris... i no tant

Cada any apareixen als diaris i televisions informacions sobre les xifres escandaloses que guanyen els esportistes d'elit. És un bon exemple per parlar de les diferències entre els més rics i els més pobres d'aquest planeta, i per fer comparacions com per exemple aquesta: Tiger Woods, l'esportista més ben pagat del món, el 2010 va cobrar 90,5 milions de dòlars, que són 5.356 vegades el salari mínim anual d'un treballador de Califòrnia, on va néixer el jugador de golf. 
Però les diferències no s'acaben aquí. També entre els esportistes més ben pagats hi ha diferències importants segons el país d'on vinguin. En aquesta taula, que mostra el que cobra l'esportista més ben pagat de cada país (on només es té en compte el que guanyen per competir, no el que ingressen per publicitat, empreses pròpies, etc.) hi trobem una dada molt curiosa: la dels esportistes dels països pobres. Misdongarde Betoligar, un futbolista del Txad que juga al FK Metalac de Sèrbia, és l'esportista més ben pagat del seu país. Cobra 21.500 dòlars l'any, que al canvi d'avui són 14.900€. És a dir, que pràcticament és un mileurista. I encara és més evident el cas de Santosh Sahukhala, un futbolista del Nepal que juga en un equip del seu país i, tot i ser l'esportista nepalès més ben pagat del món, guanya 5.842€ l'any. No són, precisament, milionaris, i quan els comparem amb els seus col·legues occidentals les diferències són gegants. Però... i si ho comparem amb la resta de ciutadans del seu país? Al Nepal, el salari mínim anual és de 55.200 rúpies nepaleses, que al canvi d'avui són 531€. I un treballador qualificat guanya 59.400 rúpies, uns 572€ anuals.
Les diferències entre els salaris dels països rics i els països pobres són evidents, però a tot arreu hi ha una desproporció entre el que guanyen els esportistes d'elit i el que guanya, per exemple, un mestre d'escola. Potser és aquí on tenim el problema.

Fonts:

1. Tiger Woods: http://en.wikipedia.org/wiki/Tiger_Woods
2. El salari mínim a Califòrnia: http://www.dol.gov/whd/minwage/america.htm#California
3. L'esportista més ben pagat de cada país (només es té en compte el que guanyen per competir, no els diners de publicitat, etc.): http://sports.espn.go.com/espn/news/story?id=6391145
4. Salari mínim a Nepal: http://www.minimum-wage.org/international/en/Nepal

 
 
 
 

Ambaixadors de bona voluntat

S'ha de reconèixer: a vegades fa una mica de ràbia veure algun famós de Hollywood visitant un camp de refugiats o un hospital del Tercer Món com a ambaixador de bona voluntat d'algun organisme internacional, sobretot quan no fa massa l'hem vist comprant-se un castell al sud de França o gastant-se el que guanyarem en tota la nostra vida en una festa en una illa tropical. D'alguna manera, ens recorda els discursos que fan les guanyadores dels concursos de bellesa en què diuen que utilitzaran el premi per portar la pau al món.
Naturalment, és absolutament legítim sentir aquest punt d'indignació davant d'un acte que ens sembla absolutament hipòcrita i que sovint no respon més que a la necessitat de netejar la consciència o, senzillament, fer màrqueting personal. Però també és cert que aquests ambaixadors de bona voluntat tenen el seu rol en la tasca més important del nostre segle: canviar les mentalitats per fer possible un món millor. Quan, fa uns dies, Angelina Jolie (ambaixadora de bona voluntat de l'ACNUR, l'agència de l'ONU que vetlla pels refugiats) va visitar la frontera entre Turquia i Síria per interessar-se pels qui fugien de les repressions del règim de Bashar al-Assad, mig món va veure l'actriu a la portada dels diaris i als informatius de televisió i alguns van sentir per primer cop que a Síria hi ha protestes als carrers i que l'exèrcit dispara als ciutadans que es manifesten. Alguns, fins i tot, van sentir a parlar per primer cop d'un país que es diu Síria i d'un president que es diu Bashar al-Assad. I no només els lectors de diaris: les revistes i programes del cor, aquells dies, també van parlar de Síria i de la repressió. Potser els nostres prejudicis (qui no en té?!) no ens deixen valorar la part positiva de la figura de l'ambaixador de bona voluntat. Per fer-ho, el millor és que comencem amb quatre dades: qui són i què fan, els ambaixadors de bona voluntat?
D'ambaixadors de bona voluntat n'hi ha centenars, tot i que alguns són més coneguts. Són persones cèlebres (sobretot del món del cinema, l'esport o la música, però també escriptors, científics i activistes) que dediquen una part del seu temps a recolzar les campanyes d'organitzacions internacionals i a donar visibilitat a temes que, si no fos per ells, no apareixerien mai als mitjans de comunicació. Com a mínim, no amb la freqüència i importància amb què, gràcies a la seva tasca, apareixen actualment. També tenen un rol important a l'hora de fer pressió als governs perquè escoltin els punts de vista de les organitzacions que representen.
Moltes ONG i organitzacions internacionals tenen ambaixadors de bona voluntat. Els més coneguts són els que pertanyen als diversos organismes de l'ONU: l'ACNUR (Angelina Jolie, Barbara Hendricks, Jesús Vázquez o Giorgio Armani, entre d'altres), l'OMS (Jet Li o l'Orquestra Filarmònica de Viena), l'UNESCO (Kitín Muñoz,  Wole Soyinka o Bahia Hariri), la UNICEF (David Beckham, Mia Farrow, Orlando Bloom, Leo Messi o Shakira), etc. La Unió Europea, el Lions Club, la Unió Africana o el Comité Olímpic Internacional també tenen ambaixadors de bona voluntat, així com associacions com el Global Peace Index. Fins i tot algunes universitats, ciutats i països en tenen. La llista completa d'ambaixadors de bona voluntat dels organismes associats a l'ONU és aquesta. 
Per tal de donar a conèixer el què passa al món i les persones i organitzacions que treballen per canviar-lo tota col·laboració és benvinguda. Amb tots els peròs que vulgueu, naturalment.

Fonts:

1. Les mansions d'Angelina Jolie, ambaixadora de bona voluntat de l'ACNUR: http://www.labotana.com/index.php/fotogalerias/item/4713/asInline
2. El nivell a què ens tenen acostumats les Miss: http://www.youtube.com/watch?v=OS_fvUiJ7LI&feature=related
3. Ambaixadors de bona voluntat de l'ACNUR: http://www.acnur.org/t3/el-acnur/embajadores-de-buena-voluntad/
4. Ambaixadors de bona voluntat de l'OMS: http://www.who.int/goodwill_ambassadors/es/index.html
5. Ambaixadors de bona voluntat de la UNESCO: http://portal.unesco.org/culture/es/ev.php-URL_ID=37151&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html
6. Ambaixadors de bona voluntat d'UNICEF: http://www.unicef.org/spanish/people/people_ambassadors.html
7. Article de Donant Dades sobre el Global Peace Index: http://www.donantdades.com/2011/06/la-pau-pot-ser-mesurada.html
8. Ambaixadors de bona voluntat de tots els organismes de l'ONU: http://www.goodwillembassy.org/goodwillambass.html

 

El Tercer Món del passat

Dels molts tòpics falsos sobre la pobresa, un dels més repetits és que és inevitable. Naturalment, aquest argument s'acompanya d'altres prejudicis: els països pobres ho són per culpa seva, als seus habitants no els agrada treballar, la seva cultura és així, sempre han estat pobres i sempre ho seran, etc. Per desmuntar aquests mites és molt útil fer un breu passeig pel Tercer Món del passat: les coses no sempre han estat així, i poden tornar a canviar.
Comencem. Els romans, per exemple, també compartien aquests prejudicis sobre els països pobres, però ho aplicaven a altres països. Corneli Tàcit, un dels grans historiadors romans, va escriure a finals del segle I un llibre sobre els costums dels pobles germànics on, tot i defensar la seva superioritat moral sobre la "depravada Roma", els descrivia com un poble endarrerit i miserable, sense cap de les comoditats de la vida moderna... d'aquells temps. Les coses han canviat molt des d'aleshores, però en aquell temps un habitant de la província romana de Cirenaica (l'actual Líbia) veia als habitants de les illes britàniques amb els mateixos ulls que avui un parisenc veu un etíop.   
Un altre exemple interessant és el de l'escriptora anglesa Mary Wollstonecraft, una de les primeres pensadores feministes i mare de Mary Shelley, que a finals del segle XVIII va publicar un llibre interessantíssim sobre els seus viatges per Suècia, Noruega i Dinamarca. El llibre, en forma de cartes, retrata uns països escandinaus molt diferents dels actuals, molt pobres, sense cap tipus d'indústria, tancats al món exterior. L'autora reprodueix molts dels tòpics que els viatgers actuals tenen dels països pobres: sempre ha estat un lloc miserable, els seus habitants no fan res per sortir de la pobresa, és una qüestió de caràcters i els escandinaus sempre seran pobres perquè no tenen el que cal per canviar. Però les coses han canviat bastant, no?
Amb aquests precedents no costa gaire fer un exercici de política ficció i imaginar un futur on Bolívia, Mali i Bangla Desh siguin els països on es viu millor. Davant d'una idea així podem somriure però tinguem en compte que, fa un segle, ningú no hauria apostat res pel futur del Brasil, l'Índia o la Xina, i actualment ja no sembla tan extravagant pensar que en pocs anys es poden convertir en les tres principals potències mundials.

Fonts:

1. Corneli TÀCIT: http://ca.wikipedia.org/wiki/T%C3%A0cit
2. Mary WOLLSTONECRAFT. Cartes sobre Suècia, Noruega i Dinamarca: http://www.tresiquatre.com/cataleg_ficha.php?id=GI006

La pau pot ser mesurada?

Durant segles s'ha considerat que la pau és, senzillament, l'absència de guerra. De fet, la major part de diccionaris actuals en donen aquesta definició. Però poc a poc hem anat entenent que no és el mateix la pau que gaudeixen a Finlàndia que la d'Etiòpia o Haití, per posar dos exemples, i que hi ha societats amb "més pau" que d'altres. La pau, doncs, no és només l'absència de conflictes sinó també els valors, actituds i comportaments amb què les societats solucionen els seus problemes renunciant a qualsevol tipus de violència. 
Des del 2007, una sèrie d'instituts per la pau i think tanks, amb la col·laboració de la Universitat de Sidney i el setmanari britànic The Economist elaboren un rànquing (el Global Peace Index) amb els països ordenats segons el seu nivell de pau. Per fer aquesta llista tenen en compte 24 factors, el primer dels quals és l'absència de conflictes armats interns o externs, però on també es té en compte la relació amb els estats veïns, el nivell de desconfiança dels ciutadans cap a altres ciutadans, la inestabilitat política, el número d'homicidis o de persones empresonades, la despesa militar en relació amb el PIB o la facilitat per aconseguir una arma, entre d'altres. Seguint aquest índex podem veure que el 2011 els països més pacífics eren Islàndia, Nova Zelanda, el Japó, Dinamarca i la República Txeca, i els menys pacífics Corea del Nord, l'Afganistan, el Sudan, l'Iraq i Somàlia. Espanya està al lloc 28 de 153, per sota d'Hongria i Taiwan i per sobre de França i els Estats Units, que ocupa el lloc 82.
Tres conclusions molt interessants que han sortit d'aquest treball:
- els nivells de pau estan directament relacionats amb els nivells d'ingressos, d'educació i d'integració regional.
- En els països més pacífics hi ha els nivells més alts de transparència i els més baixos de corrupció.
- Els països petits, estables i que pertanyen a blocs regionals tenen puntuacions més altes.
En els darrers anys estem avançant cap a una nova cultura de la pau però encara ens queda molta feina per desterrar els conflictes violents del nostre dia a dia; tot just estem aprenent a fer els primers passos. Per fer-los, cal tenir en compte que, com deia Gandhi, "no hi ha un camí cap a la pau, la pau és el camí".

Fonts:

1. Definició de "pau" al diccionari: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0101136
2. El web de Global Peace Index: http://www.visionofhumanity.org/info-center/global-peace-index-2011/
3. L'informe del 2011: http://www.visionofhumanity.org/wp-content/uploads/2011/05/2011-GPI-Results-Report-Final.pdf

Viure en un abocador d'escombraries

Moltes de les grans ciutats del Tercer Món no tenen una gestió eficient dels seus residus i es limiten a abocar-los en grans extensions de terreny als afores de la ciutat. Sovint, aquests abocadors on es barreja la brossa urbana, els residus industrials i la runa provinent de la construcció no estan preparats per rebre tantes tones diàries de residus. La brossa s'acumula, el metà i altres gasos provinents de la descomposició s'alliberen a l'atmosfera en núvols grisos que es veuen a quilòmetres de distància i les filtracions d'aigües residuals i de líquids tòxics provinents de la indústria es filtren als rius, llacs i aqüífers propers, que queden absolutament contaminats. Quan les ciutats veïnes creixen acaben envoltant aquests abocadors, que es converteixen en un barri més. I com passa sempre en aquests casos, els més pobres d'entre els pobres acaben vivint i treballant allà. Abocadors com el de Jardim Gramacho a Rio de Janeiro, Bantar Gebang a Indonèsia o La Chureca al barri de Acahualinca, als afores de Managua, són exemples d'abocadors convertits en barris.
A La Chureca, per exemple, l'abocador més gran d'Amèrica Central, hi ha 2000 cases de llauna i cartrons construïdes entre la brossa. Cap d'elles no disposa d'aigua, llum ni serveis bàsics. Els seus habitants viuen a l'abocador i de l'abocador, perquè es passen el dia furgant entre les deixalles per trobar alguna cosa per vendre o per menjar.  El 70% de la població del barri es dedica a la recol·lecció d'escombraries, nens inclosos. La manca d'educació i d'esperances ha disparat el consum d'alcohol i drogues entre els joves i adolescents. És una situació dramàtica.
Quan veiem imatges de misèria extrema com les de La Chureca als mitjans de comunicació sovint vénen acompanyades de la sensació que no hi ha res a fer, que no és possible acabar amb la pobresa perquè és massa generalitzada i ni tan sols destinant tots els recursos del planeta seria possible posar-hi fi. Naturalment, és mentida: els recursos hi són i la única cosa que fa falta per girar la truita és voluntat política.
Un exemple: l'Agència espanyola de cooperació internacional va aprovar el 2008 un projecte per solucionar els problemes de La Chureca. És el projecte de cooperació internacional al qual el govern espanyol ha destinat més diners: 30 milions d'euros. El resultat: el 2012 s'haurà acabat de segellar l'antic abocador, s'haurà construït un nou abocador controlat i una planta de tractament de residus moderna (que de passada donarà una feina estable i digna als habitants del barri) i s'hauran construït 260 cases de protecció oficial que substituiran les barraques de llauna.
Es pot pensar que només és una acció puntual enmig de tants casos, d'acord. I també es pot objectar que el cost és força alt. Però, com sempre, tot depèn de les nostres prioritats. Amb el que costa una de les fragates F100 que té l'exèrcit espanyol, 517 milions d'euros, es podrien condicionar 17 abocadors com el de La Chureca. Vist així ja no sembla tan car ni tan difícil de dur a terme, no?

Fonts:

1. L'abocador de Jardim Gramacho, a Rio de Janeiro: http://cine-invisible.blogs.fotogramas.es/tag/jardim-gramacho/
2. L'abocador de Bantar Gebang, a Indonèsia: http://www.lavozdegalicia.es/sociedad/2010/01/29/00031264763219118971216.htm
3. L'abocador de La Chureca, a Nicaragua: http://www.el-tesoro.org/
4. L'abocador de La Chureca vist des de l'aire: http://maps.google.es/maps?f=q&source=s_q&hl=ca&geocode=&q=+12%C2%B0+9%2756.07%22N++86%C2%B018%2722.94%22O&aq=&sll=-22.713484,-43.259438&sspn=0.101026,0.220757&ie=UTF8&ll=12.163359,-86.314709&spn=0.006691,0.021973&t=h&z=16
5.  L'Agència espanyola de cooperació internacional i el projecte de Nicaragua: http://www.aecid.org.ni/coop-bilateral/proyecto/30-programa-integral-de-desarrollo-
6. Fitxa tècnica del programa de La Chureca: http://www.aecid.org.ni/files/proyecto/1249505686_Ficha%20pyto%20La%20Chureca.pdf
7. Un documental sobre La Chureca: http://vimeo.com/24503032
8. Quant costa una fragata F100: http://www.donantdades.com/2010/07/les-fragates-f100-de-larmada-espanyola.html

Jo no sóc racista, però...

És evident que el racisme es fonamenta en la ignorància i que només combatent la ignorància es pot acabar amb el racisme. En els últims anys a Europa hi proliferen els partits obertament racistes i ho fan gràcies a la ignorància dels seus votants, que accepten raonaments que no tenen res de raonables. I no només perquè aquests discursos fomentin l'odi i l'exclusió sinó perquè, a més a més, es construeixen sobre premisses falses. En general, tenen un discurs basat en rumors falsos que la gent es creu perquè se'ls vol creure, perquè és més còmode pensar que tots els teus problemes són culpa de la immigració i que n'hi hauria prou amb expulsar els immigrants perquè tot funcionés meravellosament bé.
Per sort, hi ha qui es dedica a combatre aquests rumors per tal de desarmar el racisme. Una de les bones pràctiques més interessants que s'han fet en aquest sentit és una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona: l'Agència Antirumors. Des del seu web es dediquen a combatre els rumors més estesos sobre "els mals que provoca la immigració", i ho fan amb dades a la mà i mitjançant arguments contundents que no es basen en qüestions morals sinó en demostrar que les idees preconcebudes que sovint tenim en contra de la immigració estan construïdes sobre premisses absolutament falses.
Alguns exemples de rumors que la pàgina desmenteix:
"Ens estan envaint"
"Copen els ajuts socials"
"No paguen impostos"
"Abusen dels serveis sanitaris i col·lapsen les urgències"
"Els seus comerços poden obrir a qualsevol hora"
"Estem perdent la identitat"
A part d'aquest corpus d'arguments, la xarxa disposa de cursos per formar "agents antirumors" (el març del 2011 ja havien fet el curs més de 250 persones), un manual per combatre rumors i estereotips i un còmic antirumors il·lustrat per Gallardo. 
Amb la crisi actual els arguments demagògics en contra de la immigració ja no són només patrimoni dels partits obertament racistes, sinó que comencen a sentir-se en partits que tradicionalment no jugaven aquest tipus de joc brut. Arguments com aquell amb què el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen va convertir-se en la tercera força política a França ("a França tenim dos milions d'aturats i dos milions d'immigrants; fem fora els immigrants i hi haurà feina per a tothom") apareixen als mitjans de comunicació i a les converses de cafè cada cop amb més freqüència. Campanyes antirumors com aquesta són molt positives perquè donen arguments sòlids als ciutadans per desmuntar tota aquesta demagògia, i és molt interessant que surtin de les administracions públiques i no només d'ONG i activistes pels drets humans: la lluita contra el racisme és una lluita en favor de la democràcia i la convivència, i tots, començant pels nostres representants polítics, hi hem de prendre un paper actiu.

Fonts:

1. Agència Antirumors de Barcelona: www.bcnantirumors.cat
2. Alguns exemples de rumors desmentits a la pàgina: http://bcnantirumors.cat/page/rumors
3. Un video amb dades sobre immigrants i estat del benestar fet per l'Agència: http://www.youtube.com/watch?v=fQUW4DhF4hA&feature=related   
4. El còmic de Gallardo: http://www.bcnantirumors.cat/sites/default/files/Comic%20convivencia_BlancaRositaBCN_1.pdf

La societat civil reclama posar les armes sota control

Al món, una de cada deu persones té una arma. I no la té per fer bonic: cada any, 747.000 persones són assassinades i es fabriquen 12.000 milions de bales, dues per cada habitant del planeta. Aquestes xifres provenen de la campanya Armes sota control, que des del 2003 lluita perquè les Nacions Unides signin un tractat que legisli la fabricació i venda d'armament arreu del món. Hi ha països que ja tenen tractats d'aquest tipus, però si no hi ha cap llei a nivell global sovint no serveixen de gaire. Espanya, per exemple, sisè classificat entre els països exportadors d'armes el 2008, té lleis que prohibeixen la venda d'armes a països amb conflictes armats però no s'esforça gaire en complir-les, en part per la pressió del lobby armamentístic i en part perquè, com la resta d'empreses, els fabricants d'armament també amenacen amb deslocalitzar i marxar a països amb menys legislació si el govern els posa les coses difícils. 
Aquesta campanya és un clar exemple de com la pressió de la societat civil pot canviar les coses. El 2003, una sèrie de premis Nobel de la pau i organitzacions de tot el món van llençar la idea, que tres anys més tard havia aconseguit el recolzament d'un milió de persones. Amb aquestes signatures sota el braç, els organitzadors van anar a veure Kofi Annan, llavors Secretari General de l'ONU, per exigir-li que fes alguna cosa. Això passava el juny del 2006; el desembre d'aquell any 153 estats van votar a favor de redactar un tractat sobre el control d'armes que ha de ser aprovat definitivament en una assemblea el juliol del 2012. Només un país va votar en contra: els Estats Units. Si finalment s'aprova, serà la primera eina global per lluitar contra aquest comerç fastigós.  
Si no ho has fet encara i vols afegir el teu nom a aquesta campanya, només has de signar aquí. 

Fonts:

1. Campanya Armes sota control: www.controlarms.org/index.php?lang=es
2. La llei espanyola 53/2007 sobre el control del comerç exterior d'armes: http://www.boe.es/boe/dias/2007/12/29/pdfs/A53670-53676.pdf
3. Informe conjunt d'Intermón Oxfam, Amnistia Internacional, Fundació per la pau i Greenpeace sobre el compliment de la llei 53/2007: http://www.intermonoxfam.org/UnidadesInformacion/anexos/11157/090930_contrainformeArmas09.pdf
4. Documents sobre el comerç d'armes al món i les seves conseqüències: http://www.controlarms.org/indepth.php?lang=es
5. Signa per tenir les Armes sota control:  http://www.controlarms.org/join.php?lang=es
 

 

Com canalitzar la ràbia electoral

Sempre que s'apropen unes eleccions, siguin del tipus que siguin, es repeteix el mateix fenomen: bona part de la població, amb ganes de mostrar el seu rebuig cap a la classe política, busca alternatives a votar per un partit tot canalitzant la seva ràbia electoral cap al vot en blanc, l'abstenció, el vot nul o qualsevol altra alternativa. Però moltes vegades aquest acte polític (perquè no deixa de ser un acte polític per més que provingui del rebuig cap a les formacions polítiques convencionals) es fa sense entendre exactament el que representa: com ho faig?, a qui beneficiarà?, com es comptabilitzarà? Fem-ne cinc cèntims.

Vot en blanc. Es considera vot en blanc el sobre que no conté res al seu interior o, en algunes ocasions (com en les eleccions al Senat espanyol) la papereta electoral que no ha estat marcada per l'elector per escollir un candidat. En alguns països, com ara Colòmbia, a les paperetes electorals ja hi ha una casella per votar en blanc. Si s'introdueix un tros de paper en blanc al sobre a la majoria de països es considerarà com a vot nul, no com a vot en blanc. A diferència de l'abstenció, que mai no se sap si s'ha de comptabilitzar com a protesta o com a desídia d'algú que prefereix anar a la platja, el vot en blanc s'entén sempre com un vot de queixa d'un ciutadà que ha anat a votar però no se sent representat per cap dels partits que es presenten. Pel que fa a la utilitat, el vot en blanc se suma al total de vots de l'escrutini, i a partir d'aquesta xifra es fan els càlculs per repartir els escons. En la majoria de sistemes electorals (com el sistema D'Hondt, utilitzat a Espanya i a molts altres països) cal un mínim de vots per tal que un partit tingui representació (un 3% a Espanya, un 10% a Turquia) i, per tant, com que els vots en blanc augmenten el nombre de vots totals però no el de vots destinats a un partit concret, com més vots en blanc hi hagi més difícil ho tindran els partits petits per tenir representació a la cambra. Per tant, el vot en blanc acostuma a afavorir els partits més grans i a consolidar les majories.

Abstenció. Per optar per aquesta opció només cal que no vagis a votar. La dificultat la trobem a l'hora d'atribuir un motiu a l'abstenció, ja que no en queda constància enlloc: tant pot ser un boicot al sistema electoral com un desinterès total per la política. En alguns països on el vot és obligatori, aquesta posició de protesta contra el sistema queda més clara, però normalment no és així. En molts casos l'abstenció és prou alta com per desbancar fins i tot la principal força política en nombre de vots, però el pes d'aquesta xifra desapareix al cap de pocs dies, perquè els escons es reparteixen per número de vots independentment del percentatge de la població que hagi votat. És per això que l'abstenció té poca importància a l'hora de decidir la formació d'un parlament o l'elecció d'un representant. A més, si tenim en compte que molt sovint la suma dels que s'abstenen més els que voten a partits de l'oposició superen de llarg els votants de la nova majoria, es considera que l'abstenció és una ocasió perduda de fer un vot de càstig al govern.

Vot nul. El vot nul és aquell que no compleix les regles electorals establertes, ja sigui perquè no permet saber quina és la voluntat de l'elector o perquè no es fa convenientment. Es considera vot nul tot aquell que no sigui un vot destinat a un partit que es presenti a les eleccions ni sigui un vot en blanc. Aquí hi entren tant els vots dels qui s'equivoquen (posant dues paperetes dins el sobre, per exemple) com els qui ho fan deliberadament (introduint al sobre un escrit, etc.). Els vots de protesta (introduint per exemple una papereta destinada a un partit que no s'ha pogut presentar) són considerats nuls.  Pel que fa al repartiment d'escons, el vot nul compta igual que l'abstenció.

Vot a un partit insubmís. En algunes eleccions es presenten partits que proposen deixar l'escó que guanyin sense que ningú l'ocupi ni voti en cap decisió política o faci cap parlament. El perfil del seu votant és el ciutadà que se sent defraudat per la poca utilitat del vot en blanc o l'abstenció i busca una manera de fer present el seu descontentament no només el dia de la votació sinó durant tota la legislatura. Aquesta opció no sempre és possible perquè depèn, naturalment, de que algun partit insubmís es presenti als comicis. Un exemple d'aquest tipus de partit són els Ciudadanos en blanco, que a Catalunya es presenten en coalició amb Escons en blanc, i que han anat creixent en els últims anys. Votar aquesta opció representa reduir el nombre d'escons dels partits majoritaris (en cas de ser escollits). A la pràctica, però, la seva utilitat es veu limitada pel fet que no exerceixen en cap votació ni a favor ni en contra, i per tant les proporcions dels altres partits segueixen sent les mateixes. En una cambra de 100 escons, per exemple, la majoria absoluta és de 51. Si hi ha 10 escons insubmisos els partits grans perdran 10 escons i els serà més difícil arribar als 51 vots per tirar endavant alguna proposta sense que ningú s'hi pugui oposar, però com que a la pràctica els escons buits no voten en contra, la nova majoria absoluta serà de 46 escons (la meitat més 1 dels 90 escons plens). Així doncs, a la pràctica només serveix per denunciar a cada ple la disconformitat d'un grup de votants amb el sistema tradicional de partits quan surten escons buits a les imatges i algú recorda a què es deuen.

Vot a un partit "no polític". A banda dels partits tradicionals (siguin majoritaris o no, tinguin representació política o no) hi ha partits que es presenten a les eleccions amb la intenció de recollir el vot de càstig dels ciutadans descontents sense tenir cap tipus de programa polític. Sovint estan formats per personatges famosos de la televisió, esportistes, humoristes, etc. A la pràctica, en cas de ser escollits, probablement tindran un comportament semblant al d'un escó insubmís: exercir la crítica del sistema polític convertint els seus parlaments en un espectacle. El problema és que, a diferència dels escons en blanc, aquests sí que hi van, i cap dels seus electors no té ni idea de quina és la seva ideologia ni de què votaran en cada cas, cosa que no deixa de ser perillós. Els partits tradicionals, més o menys, tothom sap què en pensen de cada tema (fins i tot quan el que pensen i fan no té res a veure amb el que expressen en el seu programa electoral). Aquest problema es dóna també en partits que només es posicionen en un tema concret: a favor (o en contra) de la legalització de la marihuana, de les curses de braus, etc. Què votaran en la resta de temes?

Totes aquestes opcions són absolutament dignes com a expressió de la queixa cap a un sistema profundament injust. Naturalment, a banda d'aquests camins per canalitzar la ràbia electoral n'hi ha un altre que acostuma a ser molt més efectiu: anar a votar i votar per un partit que canviï les coses. És evident que el sistema democràtic que tenim és molt insuficient, que és molt poc participatiu, que els mecanismes de control que els ciutadans podem exercir sobre els escollits són molt febles i fàcilment eludibles, però també és veritat que no li hem tret tot el suc que se'n pot treure i que la manera més ràpida i fàcil de canviar el que no ens agrada és entrant-hi i participant. La sanitat, l'educació, les pensions, les prestacions d'atur, la llibertat d'expressió, els drets civils o les lleis laborals que tenim, per incompletes i millorables que siguin, les hem aconseguit gràcies a aquest sistema, i menystenir les seves possibilitats és menystenir l'esforç de generacions i generacions de persones que han lluitat per obtenir i consolidar el que tenim. Hi ha altres maneres de canviar el món, i moltes d'elles no passen per la democràcia representativa, però no podem obviar tan fàcilment aquesta possibilitat de canviar coses.
Si votéssim per partits amb ganes de canviar les coses, si anéssim als plens (que ara són buits) i fiscalitzéssim cadascuna de les accions dels nostres representants, si aprofitéssim els (tímids i ocasionals) processos participatius que s'obren per dir-hi la nostra (ara són pràcticament buits) i n'exigíssim més, si ens informéssim amb profunditat de tot el que passa al nostre voltant i ens en creéssim una opinió raonada, les coses podrien ser molt diferents. Indigna't, queixa't, manifesta't i vés a votar.

Fonts:

1. Sistemes electorals: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sistemes_electorals
2. La fórmula D'Hondt que s'utilitza en molts països per repartir els escons en un sistema de representació proporcional de partits: http://ca.wikipedia.org/wiki/Regla_D%27Hondt
3. Simulador electoral. Càlcul de resultats segons la regla D'Hondt: http://icon.cat/util/eleccions
4. Països on el vot és obligatori: http://es.wikipedia.org/wiki/Sufragio_obligatorio
5. European citizens for a ‘None Of The Above’ option: http://www.cevb.org/?lng=en
6. Ciudadanos en blanco: http://www.ciudadanosenblanco.com/
7. Escons insubmisos/Escons en blanc: http://esconsenblanc.org/

Aigua virtual

La idea que l'aigua és un bé finit i que cal estalviar-la ha anat quallant a poc a poc en les nostres consciències. A molta gent li esgarrifa veure una aixeta que raja sense que ningú no n'aprofiti l'aigua o sentir d'algú que es passa una hora sota la dutxa, però fa uns quants anys això no passava. En aquest sentit, hem fet un pas endavant. Però si cada cop estem més mentalitzats amb l'estalvi d'aigua, com és que el nostre consum no para de créixer? La resposta és senzilla: encara no som prou conscients de les moltes maneres que tenim de malgastar aigua. Dit d'una altra manera, hi ha moltes més maneres de malbaratar aigua, a banda de deixar que s'escapi per l'aixeta.
Si observem un gràfic del consum d'aigua a nivell mundial veurem que la part que pertoca al consum domèstic és molt petita (menys d'un 10%) i que la major part l'utilitza la indústria i sobretot l'agricultura. És a dir, que tot el que fem per estalviar aigua a casa està molt bé, però és només la punta de l'iceberg de l'aigua que realment malbaratem. A banda de l'aigua que s'escapa per l'aixeta hi ha el que es coneix com a aigua virtual: l'aigua que es fa servir per a produir un bé o un servei però que nosaltres no arribem a veure. Tot el que es fabrica o es cultiva necessita aigua per cadascun dels passos de la cadena de producció i pel transport, i aquí és on veritablement gastem milions de metres cúbics d'aigua. Us donarem algunes xifres, però per fer-les més entenedores per comptes de donar-les en metres cúbics les donarem en "minuts d'aixeta oberta", que ens permetrà d'entendre molt millor a què ens estem referint. Per fer-ho, hem tingut en compte que una aixeta normal (sense cap dels molt recomanables mecanismes estalviadors que hi ha al mercat) deixa anar entre 12 i 16 litres per minut, i per tant ens hem quedat amb 14 litres per minut d'aixeta oberta com a mesura estàndard.
I ara, les xifres:
Per obtenir 100 grams de carn de vedella necessitem 10 metres cúbics d'aigua, o el que és el mateix, l'equivalent a deixar durant 714 minuts (12 hores) una aixeta d'aigua oberta; per contra, només calen 145 minuts d'aixeta oberta per obtenir 100 grams d'arròs, 178 per produir 100 grams de llet o 47 minuts d'aixeta oberta per 100 grams de patates.
Per fabricar l'ordinador amb el que estàs llegint aquest post s'ha necessitat l'aigua equivalent a 107 minuts d'aixeta oberta (1.500 litres).
En la fabricació de derivats del plàstic també es fan servir grans quantitats d'aigua: 6 minuts d'aixeta oberta per una ampolla de plàstic d'un litre o 18 minuts per una garrafa de cinc litres.
Per fer uns pantalons texans cal pràcticament l'equivalent a 13 hores d'aixeta oberta, i quasi 5 hores per fer una samarreta de cotó.
Per un cotxe de 1.100 kg caldria deixar una aixeta oberta durant quasi tres setmanes.
Finalment, per fer una casa l'aigua d'una aixeta hauria de rajar durant pràcticament un any.
De tot això en podem treure dues conclusions: la primera és que bona part de l'aigua que consumim no l'arribem a veure mai; la segona és que molta d'aquesta aigua no ve de fonts properes (rius, aqüífers subterranis, etc.) sinó del lloc on s'ha fabricat o cultivat el producte. Això comporta que, a la pràctica, molts països rics estiguem "important" grans quantitats d'aigua del Tercer Món en forma de productes i que sovint aquesta aigua la importem de països amb problemes de sequera. Encara no som prou conscients de la petjada hídrica que produeix el nostre consum.

Fonts:

1. Percentatges de consum d'aigua al món: http://www.intermonoxfam.org/ca/page.asp?id=2379
2. Aigua virtual: http://ca.wikipedia.org/wiki/Aigua_virtual
3. Els mecanismes estalviadors d'aigua: http://www.xtec.cat/centres/b7007300/fmarch/EstalviAigua.htm  
4. Les dades sobre consum d'aigua en l'agricultura les hem tret de l'informe de Worldwatch Institute. L'estat del món 2004: http://www.unescocat.org/ca/recursos/publicacions/l-estat-del-mon-2004-la-societat-de-consum
5. L'aigua necessària per fabricar un ordinador: http://www.elpais.com/articulo/internet/fabricar/ordenador/lees/consumieron/1500/litros/agua/elpeputec/20070307elpepunet_4/Tes
6. L'aigua usada en la fabricació de plàstic: http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2008/645/1203807604.html
7. Petjada hídrica: http://www.huellahidrica.org/index.php?page=files/home

Execucions extrajudicials

Al món actualment hi ha 58 països que encara contemplen la pena de mort en la seva legislació, tot i que no tots l'apliquen. A banda, però, alguns estats practiquen el que es coneix com a execucions extrajudicials, és a dir, l'homicidi deliberat d'una persona per part d'un servidor públic sense que la víctima hagi estat jutjada ni condemnada per cap tribunal. Aquest tipus d'acció està considerada com una violació dels drets humans des del punt de vista del dret internacional humanitari, i la major part d'estats democràtics la repudien en les seves legislacions. Però una cosa és el que es diu i una altra el que es fa, com hem pogut veure aquesta setmana amb l'assassinat d'Ossama bin Laden per part del govern dels Estats Units. No és el primer cop que succeeix, i segurament no serà l'últim, però en aquest cas hi ha una diferència important amb la resta d'execucions extrajudicials que s'han comès fins ara: l'aprovació incondicional d'aquest assassinat per la resta de països democràtics i per l'ONU.
Si donem un cop d'ull a alguns casos anteriors veurem que normalment la resta d'estats o bé condemnen l'acció (com en el cas de l’assassinat d’alguns líders antiapartheid a la República de Sud-àfrica), o la justifiquen apel·lant al dret a defensar-se d'un estat contra aquells qui l'ataquen (com en el cas dels assassinats per part del Mossad dels integrants del grup terrorista Setembre Negre, que havien provocat la matança del jocs olímpics de Munic de 1972), o simplement es queden en silenci. 
Aquest cop, però, la major part dels aliats dels EUA han felicitat de forma oficial Obama per l'assassinat, com ha fet el govern espanyol des del web de la Moncloa (no deixa de ser curiós que, en un estat que té una llei que permet il·legalitzar un partit per no condemnar el terrorisme de forma prou enèrgica, el govern aplaudeixi un acte terrorista com el d’aquesta setmana sense que això tingui repercussions judicials). Fins i tot el Consell de Seguretat de l'ONU ha emès un comunicat felicitant els EUA, tot i que precisament les Nacions Unides van redactar, el novembre de 1989, una declaració on  condemnaven aquest tipus d'accions extrajudicials.
Durant els últims dies hem pogut sentir arguments de tota mena defensant aquest assassinat, basant-se quasi sempre en la magnitud de la monstruositat que va perpetrar bin Laden a les torres bessones. Però aquest mai no pot ser un argument vàlid: els criminals, per malvats que siguin, han de ser jutjats i tancats, mai assassinats. Si els estats comencen a venjar-se amb accions terroristes fora del sistema judicial, amb quina autoritat moral podran condemnar més tard un ciutadà que hagi assassinat, per exemple, els assassins de la seva família? La història de la civilització és una història de la justícia contra la llei del Talió, contra la venjança.

Fonts:

1. Països amb pena de mort segons Amnistia Internacional: http://www.amnesty.org/es/death-penalty/abolitionist-and-retentionist-countries
2. El dret internacional humanitari: http://www.acnur.org/secciones/index.php?viewCat=272
3. Llistat d'alguns casos coneguts d'execucions extrajudicials: http://en.wikipedia.org/wiki/Category:Extrajudicial_killings
4. L’apartheid a la República de Sud-àfrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Apartheid
5. L’operació Còlera de Déu en que el Mossad va cometre execucions extrajudicials: http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%B3lera_de_Dios
6. Felicitació oficial del govern espanyol al dels EUA per l'assassinat de bin Laden: http://www.lamoncloa.gob.es/ServiciosdePrensa/NotasPrensa/Gobierno/2011/020511DeclaracionGobiernoOsama.htm
7. El Consell de Seguretat de l'ONU felicita els EUA: http://www.elpais.com/articulo/internacional/ONU/muerte/Bin/Laden/avance/crucial/elpepuint/20110503elpepuint_4/Tes
8. Declaració 44/162 de l'ONU (15 de novembre de 1989) sobre els drets humans en l'administració de justícia: http://www.un.org/spanish/documents/ga/res/44/list44.htm

Els reis són els pares... de qui?

Hi ha tants arguments en contra de la monarquia i són tots tan evidents que costa d'entendre com hi pot haver gent que encara hi estigui a favor (tret dels membres de les famílies reials, naturalment). Una possible explicació d'aquest fenomen és la que donava el periodista Rafael Ramos fa uns anys en un article sobre el casament del príncep Carles d'Anglaterra i Camilla Parker Bowles: "Les monarquies europees se sustenten en tres pilars tradicionals: l'aureola de misteri, l'espiritualitat i la inevitabilitat institucional". A aquestes tres potes n'hi podríem afegir una quarta: representen la unitat nacional, són un símbol del país que governen, un estereotip del ciutadà mitjà amb tots els seus tòpics (positius i negatius). I és que, des de sempre, molts dels estereotips d'un país han traspassat les fronteres gràcies al monarca; la reina Isabel d'Anglaterra, per exemple, representa per a molts estrangers la flegma britànica i tots els tòpics (sovint absurds) que tenim sobre els habitants de l'illa: és la més anglesa de tots els anglesos, de la mateixa manera que el rei Joan Carles és el més espanyol de tots els espanyols.
Cosa que no deixa de ser sorprenent si donem un cop d'ull als seus arbres genealògics. 
La reina Isabel II d'Anglaterra, per exemple, pertany a la casa de Windsor, un nom ben anglès. Però el nom no és gaire antic: prové de l'època de la Primera Guerra Mundial, quan el rei Jordi V, avi de l'actual reina, va canviar el nom de la família (casa de Sachsen-Coburg i Gotha) pel de Windsor. Per què? Perquè sonava massa alemany, i la Primera Guerra Mundial no era el millor moment perquè el nom de la família reial britànica sonés alemany. I per què sonava alemany? Doncs, senzillament, perquè eren una família alemanya, formada de la unió de la casa de Sachsen-Coburg i Gotha amb la de Hannover. Per tant, els reis i reines anglesos són alemanys.
Amb la casa reial espanyola passa una cosa semblant: els Borbons són una família francesa (Felip V era nét de Lluís XIV, el rei Sol francès) que havien substituït l'anterior família reial, que tampoc no era espanyola sinó austríaca. Però no només això: si ens fixem en els avis de Joan Carles I veurem que no són precisament de Múrcia: Alfons XIII (Borbó), Victòria Eugènia de Battenberg (d'una família alemanya que vivia a Anglaterra), Carles de Borbó-Dues Sicílies (emparentat amb els Àustria, els Borbó i la casa de Saxònia, entre d'altres) i Lluïsa d'Orleans (francesa).
Els reis de Suècia pertanyen a la casa de Bernadotte, fundada pel mariscal napoleònic (francès, per tant) Jean Baptiste Bernadotte, que va succeir al rei Carles XIII de Suècia el 1818 quan aquest va morir sense descendència.
En el cas de Noruega, només cal veure qui són els avis del rei Harald V, l'actual rei: Maud de Gales, Carles de Suècia, Ingeborg de Dinamarca i Haakon VII (aquest sí de Noruega, però fill del rei de Dinamarca i la princesa de Suècia).    
A Bèlgica hi regna la casa de Wettin, una família de monarques alemanys de Saxònia; la reina Beatriu I dels Països Baixos té 3 dels 4 avis alemanys; amb la reina Margarita II de Dinamarca n'hi ha prou llegint el seu nom complet per entendre els seus orígens: Margrethe de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg i Bernadotte; podríem seguir amb els principats o amb les cases reials dels països que actualment tenen règims republicans (França, Itàlia, Portugal, Grècia, Bulgària, etc.), però ja tenim exemples suficients.
És curiós que, en una Europa on bona part dels seus ciutadans consideren que algú que sigui nét de marroquins (o turcs, o senegalesos) seguirà sent marroquí per més que no hagi visitat mai el Marroc i que ni tan sols els seus pares no hi hagin viscut, tinguem una vara de mesurar tan diferent amb els nostres monarques, a qui considerem els representants més autòctons del país.