Els CIE: camps de concentració al costat de casa

L'any 1985 es va aprovar a Espanya una llei d'estrangeria on es contemplava l'internament dels estrangers que no disposessin de papers en regla en algun tipus de centre que no tingués caràcter penitenciari. Amb la llei a la mà, els detinguts podien passar fins a 40 dies en aquests centres esperant el dia de l'expulsió del país.
El 1995, amb l'entrada en vigor dels acords de Schengen, es van construir per tot el continent una sèrie de Centres d'Internament d'Estrangers (CIE). Tot i que en el cas espanyol depenen del Ministeri de l'Interior, no hi ha cap informació oficial sobre el nombre de CIE que hi ha a l'Estat ni sobre quants detinguts hi passen cada any. Segons la campanya Stop CIES, duta a terme per l'ONG SOS Racisme i el Consell de la Joventut de Barcelona, a Europa hi ha 280 centres de detenció d'aquests, 11 dels quals a Espanya. A Barcelona n'hi ha un, a la Zona Franca. Ara, amb la nova legislació els interns hi poden passar fins a 60 dies.
Diverses organitzacions han denunciat que sovint els detinguts són maltractats, fins al punt que només al CIE de Zona Franca hi ha hagut quatre interns morts. El Ministeri de l'Interior ha atribuït les morts a causes naturals (i, en un cas, al suïcidi), però no hi ha cap manera de comprovar-ho. No hi ha control sobre l'activitat policial dins del centre, no hi ha memòries anuals, ni llistat de persones retingudes, ni memòria econòmica ni cap tipus d'informació pública. És a dir, és un camp de concentració per a persones que no han comès cap delicte (no tenir papers no és un delicte sinó una falta administrativa) i on no disposen de tots els seus drets.
A principis del 2012 diverses campanyes pel tancament d'aquests centres vergonyosos van aparèixer als mitjans. El Síndic de Greuges es va presentar al CIE de Zona Franca amb uns quants periodistes disposat a fer-ne una inspecció però no els van deixar entrar. Dies més tard, el Ministeri de l'Interior va permetre a uns quants periodistes entrar al centre i va començar una petita campanya per netejar la imatge dels CIE. El resultat és que, a partir d'ara, es diran CECE (Centres d'Estada Controlada d'Estrangers), que queda més fi. Però la resta continua igual i segueix sense haver-hi cap tipus de transparència.
La informació que ens arriba als ciutadans sobre l'existència dels CIE i sobre el que s'hi fa és poca, però no per això deixem de ser-ne còmplices. Són camps de concentració i estan a pocs quilòmetres de casa nostra.

Fonts:

1. Llei Orgànica 7/1985, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya: http://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1985-12767
2. Acords de Schengen: http://ca.wikipedia.org/wiki/Acords_de_Schengen
3. Informació del Ministeri d'Interior sobre els CIE: http://www.interior.gob.es/extranjeria-28/regimen-general-189/centro-de-internamiento-de-extranjeros-208?locale=es
4. Campanya Stop CIES de SOS Racisme i el Consell de la Joventut de Barcelona: http://stopcies.wordpress.com/que-son-els-cies/
5. Un jove mor al CIE de Zona Franca: http://www.lavanguardia.com/sucesos/20120107/54243703743/inmigrante-centro-internamiento.html
6. No tenir papers no és un delicte sinó una falta administrativa: http://www.papelesespana.com/documentacion/sin-papeles.html
7. Els periodistes entren al CIE de Zona Franca: http://www.elmundo.es/elmundo/2012/04/26/barcelona/1335425279.html
8. Canvien el nom dels CIE: http://www.abc.es/20120612/espana/abci-cies-anteproyecto-novedades-201206112037.html

     
    
    
    

Un planeta viu

Amb més de cinc milions de membres, el Fons Mundial per la Natura (WWF per les seves sigles en anglès) és la major organització conservacionista del món.
Durant la primavera del 2012, quan es va filtrar l'accident del rei Joan Carles a Botswana mentre caçava elefants, l'ONG va rebre moltes crítiques per tenir a un caçador habitual com a president d'honor de la secció espanyola d'una organització per a la preservació de la vida salvatge. La pressió va ser tan forta que, al juliol, una assemblea extraordinària va decidir retirar-li el títol honorífic al rei amb un 94% de socis a favor. Així i tot, l'organització havia patit un cop molt dur contra la seva imatge i alguns socis es van donar de baixa.
El lligam de WWF amb les cases reials ve de lluny. Un dels fundadors fou el príncep consort dels Països Baixos Bernat de Lippe-Biestfeld, i l'actual president és el príncep Carles d'Anglaterra. És una qüestió de projecció internacional i d'assegurar-se que els seus actes i campanyes no només apareixeran a les revistes sobre medi ambient sinó fins i tot a la premsa rosa, on poden arribar a molta més gent. Una mica com el que passa amb els ambaixadors de bona voluntat.
Però més enllà d'aquest fet més o menys discutit, la tasca de WWF és immensa. Creen i gestionen àrees protegides, tiren endavant campanyes per protegir espècies, col·laboren amb comunitats indígenes per a la conservació dels seus territoris, etc. En total, tenen més de 1.200 projectes a tot el món.
A banda del treball de camp, també realitzen una magnífica tasca de divulgació dels problemes ambientals del nostre planeta. Són els autors, entre altres, d'un informe anomenat Planeta Viu que analitza l'estat del planeta i aporta un munt de dades i propostes de futur. Llegir-lo és una bona manera de veure com estem i a quins problemes ens enfrontem. I, sobretot, d'adonar-se que no podem seguir com fins ara: o reduïm el nostre impacte sobre el medi ambient o tenim un futur bastant negre.
Algunes dades tretes de l'informe per animar-vos a llegir-lo:

• La biodiversitat de la Terra en els últims 35 anys ha disminuït un 30%.
• El nostre consum actual de matèries primeres excedeix en un 50% la capacitat regeneradora del planeta. Vivim en un sol planeta, però en consumim un i mig.
• La desforestació i la degradació dels boscos són la causa del 20% de les nostres emissions de CO2 a l'atmosfera.
• Només una tercera part dels rius de més de 1.000 km del planeta flueixen lliurement, sense preses.
• En els últims 50 anys, les captures globals de peixos marins han augmentat cinc vegades. Moltes espècies estan sobreexplotades.
• Les últimes dècades han sigut més càlides que qualsevol altre període comparable dels últims 400 anys.

Fonts:

1. El Fons Mundial per la Natura (WWF): http://ca.wikipedia.org/wiki/Fons_Mundial_per_la_Natura
2. WWF treu la presidència d'honor de l'ONG a Espanya al rei Joan Carles: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/07/21/actualidad/1342865223_298426.html
3. Ambaixadors de bona voluntat: http://www.donantdades.com/2011/07/ambaixadors-de-bona-voluntat.html
4. Informe Planeta Viu 2012: http://www.wwf.es/noticias/informes_y_publicaciones/informe_planeta_vivo_2012/

      
      
      
  

El preu d'una caixa de cereals

Fotografia original del Dr. Roy Winkelman extreta de ClippixETC

Els gegants de la indústria de l'alimentació (Nestlé, Kellogg, Kraft, General Foods, etc.) són els qui imposen les normes del mercat dels aliments. Per una banda, decideixen els preus que es paguen als agricultors per les seves matèries primeres; de l'altra, collen els minoristes perquè afavoreixin els productes de l'empresa i retallin els seus marges. Fins i tot tenen el poder de decidir les campanyes publicitàries dels supermercats.   

Per entendre qui remena les cireres al sector de l'alimentació, el millor és veure quin percentatge del preu d'un producte s'endú cadascú dels qui participen en el procés de fabricació. Hem fet servir les dades d'un paquet de cereals d'esmorzar, un aliment preparat relativament comú a molts països.

L'agricultor s'endú aproximadament un 7% del preu final. En el cas d'una capsa grossa de cereals de 3,50€, són 25 cèntims. Una minúscula part d'aquests 25 cèntims són el benefici; la resta, llavor, maquinària, fertilitzants, arrendament de la terra, etc.
El 73% del preu de la caixa és per a l'empresa transformadora. D'aquí, el 29% és el cost de la transformació i l'embalatge i el 44% és el benefici. És, de lluny, qui fa el negoci més rodó.
Per últim, la botiga minorista s'endú prop del 20%. Aquest promig varia segons si es tracta d'una gran superfície, amb un poder de negociació molt major, o d'una botiga de barri. Aquí hi ha inclòs el seu benefici.

El periodista Paul Roberts, especialista en el tema, ho resumeix així: «La possibilitat d'aconseguir uns marges tan grans és la raó per la qual les empreses alimentàries han optat ininterrompudament i inexorablement per la transformació cada cop major dels aliments: com més es transforma la matèria primera agrícola en un bé de consum final, més pot cobrar l'empresa a canvi. El 1950, prop de la meitat del preu de venda al públic dels aliments es feia servir per pagar l'agricultor o qualsevol altre productor de matèries primeres agrícoles i l'altra meitat corresponia al valor afegit. L'any 2000 el percentatge corresponent al producte bàsic havia caigut per sota del 20%. Així doncs, tot i que els agricultors, els ramaders i la resta de productors guanyen cada cop menys amb els seus productes, les empreses alimentàries poden mantenir els seus ingressos augmentant sense interrupció el valor afegit.»

Fonts:

1. Les dades són del llibre de John Connor The Food Manufacturing Industries: Structure, Strategies, Performance and Polices. Lexington Books. Pàg. 66: http://trove.nla.gov.au/work/22263342?selectedversion=NBD3245057
2. Les podeu trobar citades al llibre de Paul Roberts El hambre que viene. La crisis alimentaria y sus consecuencias. Ediciones B. Pàg. 88: http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/25361/El_hambre_que_viene

     
    
    
    

Massa crítica: 20 anys reivindicant la bicicleta

Les bicicletes no interrompem el trànsit: som trànsit. Amb aquesta idea al cap, el 25 de setembre de 1992 una cinquantena de ciclistes de San Francisco (EUA) van sortir a pedalar per la seva ciutat tot reivindicant l'ús de la bicicleta. La idea havia sortit després que un grup d'amics veiessin el documental The Return of the Scorcher de Ted White, on s'explicava que en algunes ciutats de la Xina on les normes de circulació no es respecten massa els ciclistes s'esperen als semàfors fins a ser uns quants i poder creuar les grans avingudes com un sol vehicle.
En sociologia es fa servir l'expressió massa crítica per denominar la quantitat mínima de persones necessàries perquè s'esdevingui qualsevol fenomen. És una idea treta de la física i que aquest grupet de ciclistes de San Francisco van adoptar per batejar el seu moviment. La idea és senzilla: un munt de ciclistes queden un cop al mes per passejar per la ciutat en bicicleta tots junts. Senzillament això: no és una manifestació, ni es talla el trànsit, ni hi ha cap confrontació entre ciclistes i cotxes o entre ciclistes i policia. Senzillament, es vol acostumar la resta de ciutadans a la idea que les bicicletes hi són per quedar-se i que tenen dret al mateix respecte que la resta de vehicles. És un esdeveniment festiu, pacífic i, sovint, familiar. 
El fenomen va explotar ràpidament. Al cap d'un any ja eren més de mil els ciclistes que participaven a les pedalades de San Francisco i actualment té lloc a prop de 400 ciutats de tot el món. Si vols saber si a la teva ciutat n'hi ha, consulta-ho en aquest web.
El mes passat va fer vint anys de la primera massa crítica, però no en fa tants que podem parlar, realment, de "massa crítica". Cada any hi participa més gent i cada cop hi ha més ciutadans, ciclistes o no, que entenen que la bicicleta no és només una joguina per a nens o un hobby de cap de setmana sinó que és un vehicle alternatiu més saludable, més econòmic i més respectuós amb el medi ambient que qualsevol altre.
Pedala cada dia, celebra-ho un cop al mes!

Fonts:

1. El documental The Return of the Scorcher (en anglès): http://www.youtube.com/watch?v=gF-ddhcnT-s
2. Què vol dir "massa crítica": http://es.wikipedia.org/wiki/Masa_cr%C3%ADtica_%28sociodin%C3%A1mica%29
3. On serà la propera?: http://criticalmass.wikia.com/wiki/List_of_rides   

   
    
    

Restaurants km0

A Espanya cada any importem 29.000 milions de quilograms d'aliments. És a dir, més de 700 kg anuals per habitant. Davant la salvatjada mediambiental que això suposa, no fa massa parlàvem en aquest blog de certs moviments que estan apareixent en diversos punts del món que aposten per un retorn al consum de proximitat. Es tracta, en definitiva, de consumir aquells productes que es cultiven o es fabriquen prop de casa, evitant així l'impacte ambiental que suposa el seu transport i reduint els problemes derivats de tenir agricultures de monocultiu als països del Tercer Món.
Aquest moviment ha rebut molts noms: quilòmetre zero (km0), dieta dels 100 quilòmetres (o de les 100 milles), consum local (local food), dieta baixa en CO2 o Locavore són els més coneguts, però n'hi ha més.  
Com qualsevol altre canvi en els nostres hàbits, la implantació del consum local en la nostra vida quotidiana no és fàcil i caldrà temps. Tot i que fa anys que se'n parla, és un canvi que ha dut a terme molt poca gent. Però a poc a poc va augmentant la massa crítica de consumidors que tenen en compte aquests valors a l'hora d'omplir el cistell de la compra.
Un dels actors importants en la implantació d'aquest "nou" model de consum (que no deixa de ser el que tenien els nostres avis) són els restaurants. En els últims anys una bona colla de bars i restaurants s'han sumat a aquest moviment i han fet una feina molt important a l'hora de divulgar-ne les virtuts i fer palès que qualsevol altre model és insostenible. Gràcies als restaurants km0 els ciutadans poden adonar-se que és possible fer una cuina excel·lent (en varietat i qualitat) sense necessitat de portar productes de l'altra punta del món. Des de bars d'entrepans fins a restaurants amb la cuina més sofisticada s'hi han unit.
Quan escollim un restaurant per anar a menjar tenim en compte una sèrie de factors: la qualitat, el preu, la situació, el local, l'amabilitat, l'habilitat dels cuiners, etc. A partir d'ara, potser podríem afegir-hi un nou factor a tenir en compte: que usin productes de consum local. Per ajudar-vos a fer la tria, podeu consultar algun d'aquests webs o llegir guies com aquesta, de Pol·len edicions, que inclou els 33 restaurants que han rebut el guardó Slow Food a Catalunya. Bon profit!

Restaurants km0:

• A Catalunya: http://restaurantskm0.wordpress.com/
• A Espanya: http://cocineros.slowfood.es/listado-de-restaurantes-y-cocineros-km-0-2010-11/
• Als Estats Units: http://www.eatwellguide.org/i.php?pd=Home
• A la resta del món: http://www.foodkm.com/foodkm/myweb.php?hls=1031

Fonts:

1. Post de Donant Dades sobre la importació d'aliments: http://www.donantdades.com/2012/05/aliments-del-mes-enlla.html
2. Post de Donant dades sobre el consum de proximitat: http://www.donantdades.com/2011/08/menjar-sense-fronteres.html
3. Guia A taula amb km0: http://www.pol-len.cat/products/a-taula-amb-km-0-guia-de-restaurants-km-0-de-catalunya-2012

    
    
    
    

Un exèrcit sense crisi

Fa unes setmanes vam publicar un post en què comparàvem les retallades en camions de bombers (i en la lluita contra els incendis en general) amb la compra per part de l'exèrcit de 772 camions militars amb un cost de 149 milions d'euros (sense iva). Sembla que la crisi no afecta al Ministeri de Defensa, i la compra de camions no és un cas aïllat.
En els últims dies, el Consell de Ministres ha aprovat un crèdit extraordinari de 1.782 milions d'euros per la compra d'armament. Això suposarà un increment del pressupost de Defensa del 28,21%: mentre es retallen els serveis socials, l'exèrcit no para de créixer.
Un altre exemple de com llencem aquests diners és la compra d'helicòpters militars NH90 anunciada pel Govern. La comanda inicial feta el 2006 era de 45 aparells, que finalment es reduiran a 38. Fa un parell de dies el rei Joan Carles va pilotar un d'aquests helicòpters per tal de presentar-lo en societat.
Cada aparell d'aquests té un cost de 25 milions d'euros. Això suposa una despesa de 950 milions d'euros per uns helicòpters que no faran cap servei útil a la societat. I mentrestant, per culpa de la crisi, les retallades en helicòpters civils augmenten fins al punt que Andalusia i les Balears s'han quedat sense cap helicòpter de rescat de muntanya. El motiu: no hi ha diners.

Fonts:

1. Post de Donant dades sobre la compra de camions militars: http://www.donantdades.com/2012/08/camions-contra-camions.html
2. El crèdit extraordinari de 1.782 milions d'euros: http://politica.elpais.com/politica/2012/09/07/actualidad/1347023720_054735.html
3. L'helicòpter NH90: http://www.armada.mde.es/ArmadaPortal/page/Portal/ArmadaEspannola/buques_unidades/prefLang_es/05_helicop_nh90--01_antecedentes_es
4. El rei fa un vol de prova: http://www.ara.cat/politica/rei-helicopter_0_775722560.html
5. Les retallades en helicòpters de rescat: http://desnivel.com/escalada-roca/retiran-los-helicopteros-de-rescate-de-bomberos-en-andalucia-y-mallorca-y-mas-problemas-en-alicante

    
    
    

Països megadiversos

En algunes zones del planeta hi ha més biodiversitat que en d'altres. Els llocs amb més densitat d'espècies no tenen per què ser les zones on més es protegeix el medi ambient, sinó que normalment té més a veure amb el tipus d'ecosistema. Les selves tropicals són els ecosistemes amb més biodiversitat: només a la selva amazònica hi viu una de cada deu espècies conegudes.
És per això que hi ha països que tenen una responsabilitat major a l'hora de protegir aquesta diversitat. Així ho va entendre el Centre de Monitoratge de la Conservació del Medi Ambient de l'ONU, que des de 1988 ha identificat 17 països als quals ha atorgat el títol de megadiversos. Són països amb un gran nombre d'espècies endèmiques: per ser qualificats com a tals han de tenir com a mínim 5.000 espècies de plantes endèmiques.

El continent que té més països megadiversos és Amèrica, amb 7:
Brasil
Colòmbia
Equador
Estats Units
Mèxic
Perú
Veneçuela

En segon lloc Àsia, amb 5:
Filipines
Índia
Indonèsia
Malàisia
Xina

En tercer lloc Àfrica, amb 3:
Madagascar
República Democràtica del Congo
República de Sud-àfrica

En quart lloc Oceania, amb 2:
Austràlia
Papua Nova Guinea

Europa no en té cap.

Fonts:

1. Biodiversitat: http://ca.wikipedia.org/wiki/Biodiversitat
2. La biodiversitat de la selva amazònica: http://wwf.panda.org/what_we_do/where_we_work/amazon/
3. El Centre de Monitoratge de la Conservació del Medi Ambient de l'ONU: http://www.unep-wcmc.org/
4. Els països megadiversos: http://www.biodiversitya-z.org/areas/26
5. Espècies endèmiques: http://ca.wikipedia.org/wiki/Endemisme

   
   
   
   

La diversitat lingüística de Nova Guinea

La nostra llengua pertany a la família de llengües indoeuropees, com el francès, el persa, l'urdú, el rus, el grec o el bengalí. És la família lingüística més parlada al món: la llengua materna de la meitat dels habitants del planeta pertany a aquest grup. Però de les prop de 7.000 llengües vives que hi ha al món, només un 6,5% (unes 450) pertanyen a aquesta família. És, relativament, una família amb poques llengües i molts parlants.
A l'illa de Nova Guinea hi passa tot el contrari: està plena de llengües que tenen pocs parlants. És la zona del planeta amb més diversitat lingüística, amb molta diferència, tot i que no arriba als vuit milions d'habitants.
Nova Guinea és la segona illa més gran del món després de Groenlàndia (Austràlia es considera un continent). Té 786.000 km2: la mida de Turquia o d'una vegada i mitja Espanya. La meitat occidental de l'illa pertany a Indonèsia i la meitat oriental és un estat independent des del 1975: Papua Nova Guinea.
Segons la publicació Ethnologue: Languages of the World, un dels principals referents en aquest camp, en aquesta illa s'hi parlen 1.073 llengües, 826 a Papua Nova Guinea i 257 a la part occidental de l'illa. Això significa més d'un 15% de les 6.909 llengües vives que té censades aquesta publicació arreu del planeta.
La major part d'aquestes llengües pertanyen al grup de llengües austronèsies i al grup de llengües papús, que són el segon i tercer grup lingüístic amb més llengües després del grup de llengües nigerocongoleses.
A Espanya tenim menys d'una dotzena de llengües autòctones, de les quals només cinc són cooficials. Però així i tot, a força gent li sembla que "tanta diversitat lingüística" és un problema. Què deuen pensar els habitants de Nova Guinea d'un país com el nostre?

Fonts:

1. Les llengües indoeuropees: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/4/4f/IndoEuropeanTree.svg
2. L'illa de Nova Guinea: http://goo.gl/maps/TaC0h
3. Llistat de països per superfície: http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_pa%C3%AFsos_per_superf%C3%ADcie
4. Indonèsia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Indon%C3%A8sia
5. Papua Nova Guinea: http://ca.wikipedia.org/wiki/Papua_Nova_Guinea
6. Web de Ethnologue: Languages of the World: http://www.ethnologue.com/
7. Grup de llengües austronèsies: http://ca.wikipedia.org/wiki/Lleng%C3%BCes_austron%C3%A8sies
8. Grup de llengües papús: http://ca.wikipedia.org/wiki/Lleng%C3%BCes_pap%C3%BAs
9. Les llengües d'Espanya: http://ca.wikipedia.org/wiki/Lleng%C3%BCes_d%27Espanya

     
      
      
    

Camions contra camions

Espanya ha viscut un dels pitjors estius dels últims 20 anys pel que fa als incendis forestals. Les zones més afectades han estat València, Catalunya i les illes Canàries, però el foc ha cremat boscos a pràcticament totes les comunitats autònomes. El 12 d'agost, encara a la meitat de l'estiu, ja s'havien cremat 140.000 hectàrees. Per que us feu una idea: al món hi ha 67 països amb una superfície total més petita que el territori que s'ha cremat a Espanya aquest estiu.
Aquests incendis són fruit de diverses causes. D'una banda, uns quants anys plujosos seguits d'un hivern molt sec i un estiu molt calorós: l'escenari ideal per tenir el sotabosc molt espès, sec i a punt per encendre's. Però en aquesta tragèdia també hi tenen un paper important les retallades en bombers i en neteja de boscos que han dut a terme el govern central i alguns governs autonòmics. Només a València, la Generalitat ha retallat en 15 milions d'euros el pressupost de la lluita contra el foc.
Des dels diversos governs aquestes retallades es justifiquen amb la crisi: d'alguna banda cal retallar ara que hi ha menys diners. I probablement sigui veritat, però es pot escollir millor. El març passat, sense anar més lluny, el govern central va autoritzar la compra de 772 camions militars amb un cost de 149 milions d'euros (sense iva). Potser hauria estat més útil comprar camions de bombers, no?

Fonts:

1. Article al The Guardian sobre els incendis d'aquest estiu a Espanya: http://www.guardian.co.uk/world/2012/aug/22/cuts-blamed-deaths-spanish-wildfires
2. Els principals incendis d'aquest estiu a Espanya: http://www.greenpeace.org/espana/es/Trabajamos-en/Bosques/Incendios-forestales-en-Espana/
3.  El 12 d'agost s'havien cremat 140.000 ha: http://www.greenpeace.org/espana/es/Blog/ms-presupuestos-y-menos-demagogia-contra-los-/blog/41820/
4. Rànquing de països per superfície: http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_countries_and_outlying_territories_by_total_area
5. Les retallades a València: http://politica.elpais.com/politica/2012/06/30/actualidad/1341074103_491294.html
6. Els camions militars que hem comprat: http://www.europapress.es/nacional/noticia-consejo-gobierno-autoriza-compra-772-camiones-militares-mas-149-millones-euros-20120309155558.html

    
    
    
    

El Lissom i el comerç mundial d'arròs

El comerç internacional de matèries primeres és molt complex i sovint s'escapa a la nostra comprensió. A vegades, la millor manera d'entendre com alguns productes arriben fins al consumidor és amb una bona història, com la de l'últim viatge del vaixell Lissom.
El Lissom, un vaixell especialitzat en transportar cereals, va sortir de la Xina a finals de la tardor del 2001 en direcció a Abidjan, el port més important de Costa d'Ivori i la segona ciutat més gran de l'Àfrica Occidental. A les seves bodegues hi duia un carregament de 22.000 tones d'arròs.
Però el 16 de desembre, quan passava prop de l'atol de Diego García, al mig de l'oceà Índic, es va declarar un incendi a la sala de màquines i la tripulació va ser desallotjada. Tot el vaixell va cremar però no es va enfonsar. Durant quatre dies, amb els motors destruïts i sense tripulació, va navegar a la deriva per l'oceà Índic. Al final, el foc es va apagar però el vaixell estava completament inutilitzat. Vaixells de l'US Navy de la base de Diego García el van remolcar durant 2.000 milles fins al port més proper: Maputo, la capital de Moçambic, on arribà el 12 de febrer del 2002.
El vaixell és inservible, però l'arròs encara és a les bodegues. Què n'han de fer? Els importadors locals d'arròs no volen que el vaixell descarregui a Maputo perquè una quantitat tan gran d'arròs faria caure els preus i inundaria els mercats locals sense que ells en poguessin obtenir beneficis. Al país hi falta arròs i els preus estan molt alts per a la majoria de la població, però el govern, pressionat pels importadors locals i per les multinacionals que negocien la importació d'arròs al país, ordena que el carregament marxi de Maputo. Durant un mes, a raó de 750 tones cada dia, els sacs d'arròs són carregats a l'esquena de camàlics cap a un altre vaixell.
Els propietaris del Lissom, la companyia Rustal Trading de Ginebra, asseguren que l'arròs està en perfecte estat i que serà venut a Abidjan tal i com s'havia previst. Però no és veritat: està fumat i socarrat, i s'ha començat a fer malbé després de tantes setmanes a les bodegues en mal estat del vaixell.   
A Durban, a la República de Sud-àfrica, el carregament passa a dos vaixells més petits que intentaran vendre'l per tota la costa africana. Però no serà fàcil, perquè tot i que cal vendre'l a un preu més baix perquè està en mal estat ningú no vol un arròs que farà baixar el preu de la resta d'estoc.
Ni tan sols la companyia propietària de l'arròs no té ganes de vendre'l perquè la baixada de preus també afectaria els seus negocis. El Lissom només és un dels 40 o 50 vaixells que cada any envien a l'Àfrica carregats d'arròs: això vol dir un 2% de la seva mercaderia anual. A més, l'assegurança cobreix la pèrdua.
Mentrestant, a Maputo la carcassa del Lissom serà remolcada fins al Pakistan per ser convertida en ferralla. Però això no passarà fins al 18 de maig, i durant tota la primavera el que queda del vaixell s'estarà al port. Durant aquest temps, alguns pescadors amb petites embarcacions s'apropen al vaixell i s'adonen que, al fons de les bodegues, hi ha quedat l'arròs que estava en tan mal estat que els propietaris no s'han volgut endur.
Entre 800 i 950 tones d'arròs cremat i podrit apareixeran, durant l'abril, als mercats de Matola, al sud del país. Aquest arròs no és apte pel consum humà, i uns mesos més tard els venedors seran portats a judici.
La major part de l'arròs del Lissom, fins i tot el que està en pitjors condicions, serà venut als mercats africans. Aquest cereal cada dia és més important per alimentar el continent, i els organismes públics encarregats de comprar-ne no miren massa la qualitat del que compren, sobretot si reben un sobre ple de diners de mans d'una gran companyia cerealística. En paraules d'un dels intermediaris d'aquests negocis, "donen a les persones el que no haurien donat al bestiar".

Fonts:

1. La història apareix al llibre de Jean-Pierre BORIS Le roman noir des matières premières: http://www.amazon.fr/Le-roman-noir-mati%C3%A8res-premi%C3%A8res/dp/2818501733/ref=dp_ob_title_bk/275-6901948-3295145
2. Una foto del vaixell cerealístic Lissom: http://www.shipspotting.com/gallery/photo.php?lid=1477425
3. Abidjan, a Costa d'Ivori: http://ca.wikipedia.org/wiki/Abidjan
4. L'atol de Diego García: http://ca.wikipedia.org/wiki/Diego_Garcia
5. Maputo, la capital de Moçambic: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maputo
6. Durban, a la República de Sud-àfrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Durban
7. La troballa d'arròs al fons de les bodegues: http://www.news24.com/xArchive/Archive/Moz-warns-against-wrecks-rice-20020424
8. L'arròs de Matola i el judici: http://allafrica.com/stories/200208070562.html

    
     
    
    

Camps de golf i altres animalades

Els camps de golf i les pistes d'esquí són els terrenys esportius amb un impacte ambiental més potent. A simple vista ningú no ho diria, perquè semblen zones absolutament verdes (o blanques), molt més "naturals" que un camp de bàsquet. Però la seva construcció enmig de zones "realment" verdes i la ingent quantitat d'aigua que necessiten pel seu manteniment les converteix en depredadores del medi ambient.
Dues dades per entendre el volum d'aigua que es necessita per mantenir un camp de golf:

• Segons WWF/Adena, un camp de golf en zona mediterrània gasta el volum d'aigua equivalent a una ciutat de 12.000 habitants.  
•  Només als Estats Units es fan servir 7.800 milions de litres d'aigua diaris per regar camps de golf. Si tenim en compte que la població del país és d'uns 310 milions de persones, surt a més de 25 litres diaris per persona destinats a mantenir camps de golf.

En els últims anys s'han estudiat algunes solucions a aquest problema, com ara la introducció de gespa del gènere Paspalum, que es pot regar amb aigua salada i aguanta bé la set, però hi ha una solució molt més senzilla, sostenible i econòmica: buscar una altra manera de passar una bona estona fent esport.

Fonts:

1. La dada de WWF/Adena: http://mediterranean.panda.org/?14176/Mediterranean-water-resources-threatened-by-expanding-tourism
2. La dada sobre l'aigua usada als camps de golf dels EUA l'hem tret de l'edició impresa en castellà de la revista National Geographic de l'abril de 2010: http://www.nationalgeographic.com.es/
3. Població dels EUA: http://ca.wikipedia.org/wiki/Estats_Units_d%27Am%C3%A8rica
4. Poàcies del gènere Paspalum: http://ca.wikipedia.org/wiki/Paspalum

   
    
    
    

El linx ibèric

De les quatre espècies de linxs que hi ha a tot el món, tres gaudeixen d'una salut relativament bona i es poden trobar en àmplies extensions de territori de l'hemisferi nord. Però la quarta, el linx ibèric (lynx pardinus), és el felí més amenaçat del món. Els dos o tres centenars d'individus que queden al planeta es reparteixen per alguns parcs naturals del sud i l'oest de la península Ibèrica. 
Com passa amb molts grans mamífers amenaçats, s'ha convertit en una icona. A Espanya, especialment, ho és des que a finals dels anys vuitanta es va fer el primer cens científic i es va veure que la població de linxs era, com a molt, de 1.200 exemplars, amb només 350 femelles reproductores. En ser conscients del perill en què es trobava l'espècie, van començar una sèrie de campanyes per tal de salvar-lo i el linx es va convertir en protagonista de la major part de programes de televisió, radio, llibres i enciclopèdies dedicats a la fauna ibèrica. Actualment, la imatge del linx està tan associada a l'amenaça d'extinció que es fa servir per campanyes que no tenen res a veure amb aquest animal. Semblava, doncs, que hi posaríem remei.
Però la situació d'aquest felí va empitjorar.
A mitjan dels anys vuitanta va aparèixer a la Xina la malaltia hemorràgica viral del conill, que no va trigar a estendre's pel planeta i empastifar poblacions a tot arreu... A Itàlia, per exemple, va comportar la mort del 80% de les cries de conill de granja. I què té a veure això amb el linx? Doncs que el conill salvatge suposa entre el 90 i el 100% de la dieta d'aquest felí, i que la mort de grans poblacions de conills va comportar de desaparició del linx de moltes zones on era tradicionalment abundant. Resultat: a principis del segle XXI només quedaven entre 84 i 143 individus de més d'un any a tot el món.
En aquesta última dècada s'han dut a terme molts programes i hi ha hagut inversions per evitar l'extinció del linx ibèric. Gràcies a aquests esforços, la població s'ha triplicat i la superfície on es troba aquest mamífer s'ha duplicat. A banda, s'ha aconseguit una població d'un centenar d'exemplars en captivitat per fer-los criar i tornar-los a deixar en llibertat. Però el futur del linx penja d'un fil. Estem a punt de perdre un tresor.

Fonts:

1. El linx ibèric: http://ca.wikipedia.org/wiki/Linx_ib%C3%A8ric
2. El felí més amenaçat del món: http://www.iberianature.com/material/documents/LynxBrief12E.pdf
3. Primer butlletí de WWF sobre el linx ibèric: http://awsassets.wwf.es/downloads/lince_online_newsletter_2.pdf
4. La malaltia hemorràgica viral del conill: http://www.veterinaria.org/revistas/vetenfinf/conejos/EHVC.htm
5. Campanya de l'Església en contra de l'avortament que utilitza la imatge del linx: http://www.cadenaser.com/sociedad/articulo/conferencia-episcopal-lanza-nueva-campana-aborto/csrcsrpor/20090316csrcsrsoc_3/Tes

     
     
     
     

Soldadets retallables

El govern britànic acaba d'anunciar que els seus exèrcits faran la major retallada de soldats de les últimes dècades. En total, les forces armades britàniques eliminaran durant els propers 8 anys 17 grans unitats, entre les que destaquen quatre batallons complets. Parlant clar: es desfaran de 20.000 soldats i passaran de 102.000 a 82.000.

I mentrestant, què passa a Espanya? Doncs que les forces armades en tenen 157.933. És a dir, que tot i tenir 16 milions d'habitants menys, tindrem 75.933 soldats més. Pràcticament el doble que els britànics. I seguim creixent: en la última dècada els efectius de les forces armades espanyoles han augmentat un 10%.

Entre els qui defensen aquesta desproporció hi ha un argument que apareix sempre: amb la d'aturats que tenim, només ens faltaria enviar a l'atur a la meitat de l'exèrcit! D'acord, però... i si amb els diners que ens estalviéssim contractéssim 75.933 metges, mestres, bombers o forestals?

Fonts:

1. L'anunci de la retallada de soldats al Regne Unit: http://www.elmundo.es/elmundo/2012/07/05/internacional/1341495305.html
2. Població comparada dels dos països: http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Pa%C3%ADses_por_poblaci%C3%B3n
3. El número total de militars espanyols l'hem tret d'aquestes dues estadístiques publicades el 2011 pel Ministeri de Defensa:

• http://www.portalcultura.mde.es/Galerias/publicaciones/fichero/Estadistica_PMCGC_2010.pdf
• http://www.portalcultura.mde.es/Galerias/publicaciones/fichero/Estadistica_PMCPTM_2011.pdf

    
    
    
    

La petjada hídrica dels espanyols

La major part de l'aigua que consumim no l'arribem a veure mai. Fa prop d'un any, en un post publicat en aquest blog, parlàvem de conceptes com aigua virtual i petjada hídrica. Dèiem, resumint, que l'aigua que surt de l'aixeta de casa és només una petita part de la que consumim: la major part és la que s'utilitza per cultivar el nostre menjar, engreixar el bestiar, per fabricar la roba, el cotxe, l'ordinador o les ulleres que portem, o fins i tot per construir la nostra casa i posar benzina als nostres vehicles. Tota aquesta aigua reunida és el que coneixem com a petjada hídrica: l'impacte que, pel simple fet d'existir, tenim sobre els recursos hidràulics del planeta.

Un estudi recent ha quantificat aquesta petjada. La mitjana mundial (calculada durant el període que va del 1996 al 2005) és de 1.385 m³ l'any per cada persona. Com sempre que hi ha xifres tan altes, el millor és comparar-les amb alguna cosa que coneguem una mica més, i això és el que ha fet Clemente Álvarez, autor de l'interessantíssim blog Ecolaboratorio: si tenim en compte que en un camió cisterna de mida mitjana hi caben uns 15 m³ d'aigua, caldrien 92 camions per transportar l'aigua que utilitza cada ésser humà durant un any.

L'estudi dóna una dada encara més impactant: Espanya està entre els cinc països amb una petjada hídrica més alta. Concretament, la despesa en aigua per habitant és de 2.461 m³ anuals. O el que és el mateix, 164 camions cisterna. Pràcticament el doble que la mitjana mundial.

Si tenim en compte que el 92% de la petjada hídrica mundial està relacionada amb el que mengem, potser ha arribat l'hora de canviar d'hàbits. Dues dades a tenir en compte pels qui vulguin començar a fer canvis en la seva alimentació:

• Amb diferència, el producte que més aigua consumeix és la carn. Per exemple, cal 15 vegades més aigua per obtenir cent grams de vedella que cent grams de patates. Potser no cal menjar-ne cada dia...
• No només hem de fixar-nos en què consumim; també és important el lloc on s'ha produït, perquè el transport també té un impacte molt fort i necessita molta aigua virtual. Busca aliments produïts prop de casa teva.

Fonts:

1. Post de Donant dades sobre l'aigua virtual: http://www.donantdades.com/2011/05/aigua-virtual.html
2. Què és l'aigua virtual: http://ca.wikipedia.org/wiki/Aigua_virtual
3. Què és la petjada hídrica: http://www.huellahidrica.org/index.php?page=files/home
4. Estudi The water footprint of humanity: http://www.pnas.org/content/early/2012/02/06/1109936109.abstract
5. Més informació sobre l'estudi: http://blogs.elpais.com/eco-lab/2012/02/los-164-camiones-de-agua-anuales-por-cada-espanol.html#more
6. Post de Donant dades sobre l'impacte ambiental del consum de carn: http://www.donantdades.com/2011/04/sobrevivim-gracies-als-vegetarians.html
7. Post de Donant dades sobre el transport d'aliments: http://www.donantdades.com/2012/05/aliments-del-mes-enlla.html

   
    
    
     

El salmó: nedant contra corrent

El peix que mengem

El peix s'ha convertit, en les últimes dècades, en un aliment pràcticament universal. Pots trobar peix a quasi tot arreu, independentment que estiguis prop del mar, d'un llac o d'un riu o a milers de quilòmetres. No només cada dia hi ha més gent que menja peix, sinó que els qui ja ho feien en consumeixen més quantitat cada dia. Actualment extraiem del mar 90 milions de tones de peix cada any, 75 de les quals són de peix salvatge i la resta de piscifactoria. És un nombre massa gran per ser entès; per fer-nos-en una idea, equival al pes de tots els éssers humans de la Xina.

Menjar peix és molt sa: té un contingut en proteïnes molt alt, els seus greixos són insaturats i ajuden a lubricar i netejar les venes, i els àcids grassos coneguts com a Omega-3 del peix blau ajuden a regular els nivells de colesterol. També és una font important de fòsfor i de vitamines. Però el peix, com la resta d'espècies, no és infinit, i la sobrepesca i la destrucció dels seus hàbitats pot arribar a exterminar-ne moltes espècies en els propers anys.  

Per entendre com funciona la indústria pesquera i quin és l'impacte que el nostre consum de peix té sobre el medi ambient ens fixarem en el cas del salmó, un dels peixos més coneguts del món.

El salmó

Hem escollit el salmó perquè és el peix d'escates més consumit a Occident i perquè és el primer peix que es va domesticar a gran escala.

Els humans mengem salmó des de fa mil·lennis perquè és un peix relativament fàcil de pescar, sobretot en l'època que remunten els rius per fresar (pondre els ous), i perquè la seva carn és molt bona. Però la universalització d'aquest peix als mercats i taules d'Occident es produí a finals dels anys 60, quan es va començar a criar en piscifactories.

El salmó s'ha convertit en el principal peix de piscifactoria del món. Dels 2 milions de tones anuals de salmó que extraiem del mar, tres quartes parts són salmons de granja.

El salmó neix a les aigües ràpides i poc profundes de les capçaleres dels rius. Els pocs alevins que sobreviuen (aproximadament un 1% dels ous) baixen als oceans, on s'alimenten bàsicament de peixos més petits (sardines, anxoves, arengades, etc.) durant mesos fins que, en grup, tornen a remuntar els mateixos rius on van néixer i posen els ous abans de morir.

La contaminació dels rius i la construcció de preses i dics han expulsat els salmons de bona part dels rius on fresaven els seus avantpassats, i cada cop és més difícil trobar poblacions sanes i nombroses d'aquests peixos. Es calcula que actualment només queden mil milions de salmons salvatges al món, una xifra ridícula comparada amb els que hi havia fa només un segle.

Quan a finals dels anys 60 es va escollir el salmó per fer experiments de cria en captivitat no es va escollir aquest peix a l'atzar. Els ous del salmó són, de lluny, dels més grossos entre els peixos d'aquest tipus, i la tecnologia de què es disposava llavors feia difícil la cria de peixos amb ous més petits. Gràcies a això, coneixem el salmó molt millor del que coneixem qualsevol altre peix, però això no vol dir que sigui un peix idoni per ser criat en granges.

La cria del salmó

La cria del salmó va començar a Noruega, que encara avui és un dels principals productors del món. Les aigües calmades i fredes dels seus fiords eren un lloc ideal per a instal·lar-hi les gàbies de xarxa, i a més s'hi troba molt peix petit i fàcil de pescar per alimentar els salmons. Però les diverses espècies de salmó són grans devoradores de peix petit, i la cria era molt cara. Gràcies a la selecció artificial es va arribar a criar una espècie nova, el salmo domesticus, que només necessita 3 kg de peix per generar 1 kg de salmó, exactament la meitat que el salmó salvatge. A més, és més gregari i sobreviu millor engabiat. El salmo domesticus s'ha convertit, des que fou creat el 1971, en l'espècie de salmó més criat a les piscifactories de tot el món.

Totes les espècies de salmó del món es concentren a les aigües fredes del nord de l'hemisferi nord; a l'hemisferi sud no hi ha salmons perquè l'equador fa de frontera tèrmica que, de forma natural, els salmons no poden travessar. Però amb l'augment de la demanda de salmó (molt apreciat i, un cop domesticat, molt barat) el salmó va deixar enrere les seves terres i va ser introduït a Xile, que actualment és el segon major productor de salmó de granja. El salmo domesticus s'ha adaptat molt bé als corrents freds del sud del país i des de fa uns anys les costes xilenes estan plenes de piscifactories. 

Arguments a favor de la cria de salmó

Els defensors del salmó de granja tenen arguments molt contundents. D'una banda, és una indústria que té un paper destacat a l'hora de proporcionar proteïnes a una part important de la població. La lluita contra la fam passa, segons els defensors d'aquest model d'explotació dels recursos del mar, per criar com més peix millor en piscifactories arreu del món. A més, les espècies modificades genèticament consumeixen la meitat de peix que les salvatges, cosa que segons els seus defensors és un estalvi pels ecosistemes.

Arguments en contra de la cria del salmó

Però els qui són contraris a la cria del salmó també tenen arguments de pes. Per començar, els salmons salvatges mengen més peix que els de granja però el pesquen ells mateixos, estalviant als fons marins de tot el món l'impacte que causen les xarxes d'arrossegament. A més, la cria del salmó n'ha disminuït molt el preu, la qual cosa comporta que el consum de salmó hagi augmentat exponencialment i, per tant, l'impacte ambiental també.

En segon lloc, els salmons domesticats fan molt mal a les poblacions de salmons salvatges. Quan un salmó domesticat s'escapa (cosa que passa milions de vegades cada any) comença a competir pel menjar amb els salmons salvatges, molts dels quals són desplaçats i moren sense poder criar. Però aquests salmons "cimarrons", un cop han desplaçat els salmons salvatges, són incapaços de criar. Els salmons de granja s'han criat per menjar molt i créixer molt de pressa, però  han perdut l'instint per trobar els rius idonis, remuntar-los i pondre els ous abans de morir. I tampoc no sobreviuen a les grans fluctuacions tèrmiques, ni tenen la musculatura necessària per nedar en corrents forts. És a dir, que impedeixen que els altres salmons tinguin descendència i tampoc no en tenen ells, cosa que fa que el nombre total d'exemplars disminueixi dràsticament cada any. 

En tercer lloc, amb l'aparició del peix de granja van caure dràsticament els preus, cosa que va comportar que les condicions de les granges empitjoressin: menys espai, més contaminació, menys oxigen a l'aigua, més nitrogen provinent dels excrements, etc. Amb aquestes condicions pèssimes, semblants a les d'alguns animals de granja terrestres, van aparèixer noves plagues i malalties que van passar a les poblacions salvatges, ja prou castigades per la contaminació de mars i rius.

El quart argument en contra d'aquest tipus d'indústria és que s'acostumen a prioritzar peixos grans com el salmó, el llobarro o la tonyina, que són bàsicament carnívors. Ja ho hem dit abans: anant molt bé, un salmó menjarà 3 kg de peix per generar cada kg de salmó. Potser ens sortiria més a compte i tindria un impacte més baix menjar-nos directament aquests 3 kg de sardines, arengades i anxoves, no?

Per últim, hi ha un argument definitiu: el salmó de granja té un impacte major en la nostra salut. La major part de contaminants que hi ha al mar, com ara el bifenil policlorat (PCB), tan present als nostres oceans des de fa unes dècades, s'acumulen a la grassa del peix, i com que el salmó domèstic té més del doble de grassa que el salvatge (un 15% el primer per només un 6% el segon) té més contaminants. A banda, naturalment, dels productes que els criadors puguin afegir al pinso de peix per accelerar el creixement dels salmons o curar-los de les plagues i malalties.

Mort dels salmons salvatges

El salmó ha desaparegut de molts rius de l'hemisferi nord. Al Yukon, un dels principals rius salmoners del món que comparteixen Alaska i el Canadà, quasi no hi va entrar cap salmó durant els anys 2008 i 2009. Els indis yupik, que des d'abans de l'arribada dels colonitzadors han viscut de la pesca del salmó, han començat a patir fam. El 2010 es va declarar el riu zona catastròfica i no se sap si algun dia hi tornaran els salmons. I el Yukon no és l'únic riu amb aquests problemes.

Per evitar-ho, ja fa anys que a molts rius de l'hemisferi nord s'hi reintrodueixen salmons que s'han criat en vivers. Actualment, un de cada tres salmons "salvatges" d'Alaska ha crescut en un viver. I sembla que, lluny de solucionar el problema, n'està creant de nous, perquè aquests salmons ajuden a exterminar els que són realment salvatges competint pels pocs recursos que hi ha en aquests rius. Això sí: si es deixés de reintroduir salmons als rius dels EUA, l'espècie desapareixeria del mapa en pocs anys.

El futur del salmó

El futur del salmó salvatge, com el de molts altres peixos, està en perill. Fins i tot el salmó de granja té un futur incert, perquè depèn de la pesca de grans quantitats de peix petit i les poblacions d'aquests "aliments del salmó" també estan disminuint de forma alarmant. Cal posar ordre a aquest tipus d'indústria alimentària abans que no sigui massa tard.

Com? Una de les primeres accions que es podrien dur a terme és una moratòria en la pesca del salmó salvatge i de les espècies que es pesquen per alimentar els salmons de granja. En la història de la pesca comercial es parla de la Segona Guerra Mundial com del "gran indult", perquè el fet que durant cinc o sis anys s'aturés la pesca a alta mar (els vaixells de pesca tenien por de trobar submarins) va suposar la ràpida recuperació de la majoria d'espècies amenaçades. Hi ha precedents: actualment, bona part dels grans bancs de bacallà de l'Atlàntic nord estan exclosos de la pesca durant bona part de l'any per evitar l'extinció de l'espècie. Però sembla que la indústria del salmó no està disposada a fer el mateix, i ni els estats ni els organismes internacionals contemplen aquesta possibilitat. Actualment, només un 1% dels hàbitats oceànics estan protegits, i l'ONU calcula que l'actual flota pesquera mundial és dues vegades major del que els mars poden suportar.

Orri Vigfússon, un pescador islandès jubilat, ha trobat una manera de dur a terme una moratòria de la pesca del salmó sense comptar amb els estats; al capdavant de la seva organització, es dedica a comprar els drets de pesca del salmó a l'Atlàntic nord... i no fer-los servir. Així, evita que altres vaixells capturin les quotes de salmó que ell ha comprat i permet a aquests peixos créixer i posar ous. Pot semblar una solució utòpica, però els biòlegs especialistes en salmons diuen que feia anys que, en el tros d'oceà que va de les illes Feroe fins a Islàndia, no s'hi veien tants salmons.

A nivell particular, nosaltres com a consumidors també podem fer pressió per rebaixar la pesca del salmó: n'hi ha prou amb no comprar-ne, o comprar-ne menys. I és que cada cop que anem al mercat i obrim el portamonedes estem dipositant un vot en el gran referèndum sobre quin món volem.

Per últim, hi ha una altra solució: millorar les condicions de les piscifactories i fer que disminueixi el seu impacte ambiental. Algunes empreses ja practiquen el que s'anomena aqüicultura multitròfica integrada, que consisteix a combinar espècies que necessiten alimentació (com el salmó) amb altres espècies que reciclin bona part dels excrements d'aquests peixos, com les algues, els musclos i els eriçons de mar. Això, a banda de reduir la contaminació de les piscifactories i extreure'n altres productes sense augmentar l'impacte, té beneficis per la salut: s'ha descobert que els musclos absorbeixen alguns dels virus de l'anèmia infecciosa del salmó i trenquen el cicle de la malaltia, i els estudis d'aquest tipus tot just estan començant a aparèixer.

Fonts:

1. La principal font d'informació d'aquest article és el llibre de Paul Greenberg Cuatro peces. El futuro de los últimos alimentos salvajes: http://www.sellorba.com/cuatro-peces_el-futuro-de-los-ultimos-alimentos-salvajes_paul-greenberg_libro-ONFI458-es.html
2. Els greixos insaturats: http://ca.wikipedia.org/wiki/Greixos_insaturats
3. Els àcids grassos Omega-3: http://ca.wikipedia.org/wiki/Omega-3
4. El salmó: http://ca.wikipedia.org/wiki/Salm%C3%B3
5. El bifenil policlorat (PCB), un dels grans contaminants industrials dels nostres oceans: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bifenil_policlorat
6. Orri Vigfússon, el pescador islandès que lluita per salvar el salmó: http://www.goldmanprize.org/2007/islands
7. l'aqüicultura multitròfica integrada:  http://es.wikipedia.org/wiki/Acuicultura_multitr%C3%B3fica_integrada