Quatre dades sobre els boscos del planeta

Al món hi ha quasi 40 milions de km2 de bosc: el 30% de les terres emergides. Perquè us en feu una idea, aquesta xifra representa:
•    80 vegades la superfície d'Espanya
•    1235 vegades la superfície de Catalunya
•    10 vegades la superfície de la Unió Europea
•    0,65 hectàrees per càpita (si ho dividíssim pels habitants del planeta).

Els deu països amb més superfície de bosc són:

	País	km2
1	Rússia	8.087.900
2	Brasil	4.776.980
3	Canadà	3.101.340
4	EUA	3.030.890
5	Xina	1.972.900
6	Austràlia	1.636.780
7	R.D. Congo	1.336.100
8	Indonèsia	884.950
9	Perú	687.420
10	Índia	677.010
	Tots els altres	13.332.130
	Total	39.524.400

 

Algunes observacions:
1.- Aquests deu països posseeixen el 66% del total de boscos del planeta.
2.- Rússia, el primer de la llista, en té el 20% del total.

Espanya té 179.150 km2 de boscos. Ocupa el lloc 32 en la llista de països amb més bosc. Si tenim en compte que la superfície d'Espanya és de 504.782 km2, això significa que un 35% del país està recobert de bosc.

De qui són els boscos?
Al conjunt del planeta, el 84,4% de la superfície boscosa és pública. Però no a tot el planeta és així: a Espanya, per exemple, només el 30% ho és.
En alguns països, com ara Rússia, Ucraïna, Malta, l'Iran, l'Iraq, Síria, Bielorrússia, els Emirats Àrabs, Angola, Lesotho, Zambia, el Txad, R.  D. del Congo o Indonèsia el 100% dels boscos són de propietat pública.
A l'altre extrem hi trobem països com Portugal, on només el 7,3% dels boscos són públics.
Altres països:
EUA: 42%
Canadà: 92,1%
Promig Europa: 89,9%
Promig Àfrica: 97,6%
Promig Àsia: 94,4%
Promig Amèrica del Nord i Central: 66,2%
Promig Amèrica del Sud: 75,9%
Promig Oceania: 61,3%

Protecció dels boscos
El 9,3% dels boscos del planeta estan protegits.
A Espanya: 13,1%
Àfrica: 4,6%
Àsia: 24,3%
Europa: 9,1%
Amèrica del Nord i Central: 0,5%
Amèrica del Sud: 11,3%
Oceania: 0,2%

Desforestació i reforestació
Una de les grans preguntes que ens fem quan parlem de boscos és: n'hi ha cada cop més o cada cop menys? La resposta és evident: cada cop n'hi ha menys. Concretament, el planeta perd 13 milions d'hectàrees de bosc cada any. Què representa, aquesta xifra? Equival a la superfície d'Andalusia i Extremadura juntes o, el que és el mateix, a la superfície de Grècia.
El continent que perd més bosc és Amèrica del Sud, amb un 33% del total de pèrdues: 4,3 milions d'hectàrees anuals. Només Brasil ja perd el 21% del total.
En segon lloc hi ha l'Àfrica, amb 4 milions d'hectàrees anuals. Amèrica del Nord, Central, i Oceania també van perdent bosc.
Però hi ha dos continents que no només no en perden sinó que en guanyen: Àsia, que té un milió d'hectàrees més cada any i Europa, que en guanya la meitat.

Boscos primaris i secundaris
Ara bé: no tots els boscos són igual de valuosos. El creixement d'Àsia, per exemple, s'explica per les massives reforestacions de la Xina, que sovint són de boscos de molt mala qualitat o simplement "camps d'arbres" de creixement ràpid destinats a fer pasta de paper.
Dels 13 milions d'hectàrees que perdem cada any, 6 són de boscos primaris, que costarà molt de recuperar (si és que algun dia és possible). Un bosc primari o verge és un bosc que mai no ha estat explotat per l'home i que segueix intacte. Són els espais amb més biodiversitat del planeta.
Aquestes selves verges ocupen, encara, el 36% de la superfície boscosa. Els tres grans boscos primaris que queden al món són:
•    L'Amazònia
•    La selva equatorial africana
•    La selva de Malèsia, als arxipèlags d'Indonèsia, Filipines, Nova Guinea, etc.
A Europa en queden molt pocs: el bosc de Białowieza, a Polònia, el de Perućica, als Balcans, o la part nord d'Escandinàvia. A la península ibèrica, els més importants (tot i que minúsculs) són els que, a Galícia, es coneixen amb el nom de Fragas: Fragas do Eume, etc.

Els boscos secundaris són aquells que han estat explotats però s'han recuperat ja fa molt temps, i aquells que s'exploten de forma sostenible. Representen el 52% de la superfície de bosc.
La resta, el 12%, són boscos no naturals: des de les plantacions forestals en línia (5%), fins als boscos nous de pins (tots de la mateixa edat) que serveixen per replantar.

Fonts:

1. Aquestes dades les hem tret de l'informe Evaluación de los recursos forestales mundiales 2005 publicat per la FAO. El podeu llegir aquí: http://www.fao.org/forestry/fra/41555/es/
2. Els boscos de Malèsia: http://www.youtube.com/watch?v=9jebzJ1sxjo
3. El bosc de Białowieza: http://www.youtube.com/watch?v=1czqejkbvO8
4. El bosc de Perućica: http://www.youtube.com/watch?v=WpWpHqxV-S8
5. Las Fragas do Eume: http://www.youtube.com/watch?v=AuGLEZOa_Tw

     
     
     
    
    

Consum responsable d'aigua

Aquest estiu se celebrarà a Barcelona la quinzena edició dels campionats del món de natació. És un bon moment per conscienciar els ciutadans sobre els problemes de l'aigua, i per això hem escrit els guions de set vídeos d'un o dos minuts amb tot allò que cal saber sobre l'aigua. La productora Brutal Media ha fet els vídeos, que podeu veure aquí mateix:

1.- Quanta aigua hi ha al món?



2.- Aigua dolça, aigua salada



3.- Aigua potable



4.- El consum d'aigua a Barcelona



5.- Aigua virtual



6.- El cicle de l'aigua



7.- Un bé finit
   
  
Fonts:

1. Els campionats del món de natació: http://www.bcn2013.com/ca/inicio
2. Els articles que hem escrit sobre el tema de l'aigua: http://www.donantdades.com/search/label/AIGUA
3. Brutal Media: http://brutalmedia.tv/BRUTALMEDIA.TV/esp_nueva_web.html

   
  
   

L'exèrcit espanyol contra l'exèrcit francès

Durant la passada Setmana Santa, el president francès François Hollande va anunciar que en els propers cinc anys vol reduir a zero el creixement de la despesa militar retallant 30.000 milions d'euros. També preveu prescindir d'una tercera part dels 300.000 soldats que té actualment l'exèrcit francès. És la retallada més important que s'ha fet mai en el pressupost de defensa d'aquest país.
L'estiu passat, l'exèrcit britànic també anunciava retallades: prescindirà de 20.000 dels 102.000 soldats que té actualment.
I Espanya, amb una crisi econòmica molt més devastadora que aquests dos països, què fa? Doncs res. Al contrari. Tenim quasi el doble de soldats que el Regne Unit (tot i tenir 16 milions d'habitants menys) i no només no retallem el pressupost sinó que l'incrementem en un 28,21%.
El mateix dia que apareixia la notícia de les retallades a l'exèrcit francès, podíem llegir als diaris un exemple de com gestiona Espanya el pressupost de Defensa: finançant una peregrinació a Lourdes de 17 militars i guàrdies civils per valor de 12.331 euros. 

Fonts:

1. França anuncia la retallada del seu pressupost militar: http://internacional.elpais.com/internacional/2013/03/26/actualidad/1364324106_279002.html
2. Les retallades en l'exèrcit britànic: http://www.donantdades.com/2012/07/soldadets-retallables.html
3. L'increment del pressupost de defensa espanyol: http://www.donantdades.com/2012/09/un-exercit-sense-crisi.html
4. Defensa finança una peregrinació a Lourdes: http://www.laicismo.org/detalle.php?pk=20067

     
    
    
     

Publicitat a les aules

Channel One News és un programa de televisió per satèl·lit de dotze minuts de duració que s'emet als EUA. Està pensat per nens i adolescents i bàsicament és un seguit de "noticies d'actualitat", entre les quals hi acostuma a haver-hi reportatges superficials sobre famosos o sobre estils de vida atractius. Dels dotze minuts, dos són d'anuncis.
El 1989, els responsables de Channel One van signar un acord amb 12.000 de les 50.000 escoles de primària i secundària dels EUA per emetre aquest programa a les aules; a canvi, la cadena subvenciona aparells de vídeo i material audiovisual a les escoles. Vuit milions d'alumnes veuen aquest programa, acompanyats dels seus mestres, pràcticament cada dia.
Naturalment, la majoria de les escoles que han signat l'acord són escoles de barris pobres i marginals que no poden pagar-se el material audiovisual de cap altra manera. Hi ha hagut moltes crítiques, perquè aquests 12 minuts diaris suposen 6 dies lectius perduts cada any, un dels quals (sencer) està dedicat a veure publicitat. El cost pel contribuent d'aquests 6 dies lectius és de 1.800 milions de dòlars anuals.
El fet de veure aquest programa a classe acompanyats dels mestres, a més, desarma els nens davant dels perills de la publicitat. Si ho han vist a classe, ha de ser bo. Per tant, aquestes hamburgueses que han vist amb el professor han de ser bones per la salut.
Un estudi revela que els nens que veuen aquest programa a classe estan més predisposats, de mitjana, a acceptar afirmacions com que "la roba de marca és millor" o fins i tot que "un bon cotxe és més important que l'escola".
Entre els productes anunciats, hi sobresurten les marques de menjar ràpid, refrescos, videojocs, pel·lícules de Hollywood i altres articles que no contribueixen en res al benestar dels nens. Fins i tot s'hi han emès campanyes de reclutament de l'exèrcit i missatges patrocinats per companyies tabaqueres.

Fonts:

1. Podeu trobar aquest i altres exemples de fins on ha arribat la publicitat infantil al llibre de Juliet B. SCHOR Nacidos para comprar. Los nuevos consumidores infantiles, editat per Paidós.
2. Channel One News: http://www.channelone.com/

   
   
    
    

Un rànquing diferent

Sovint apareixen als mitjans llistats amb els països més rics i més pobres del planeta, els que tenen més creixement econòmic, els que tenen menys corrupció, etc. Normalment, els noms dels països de la part de dalt de la llista són sempre els mateixos en diferent ordre, i el mateix passa amb els que ocupen els últims llocs.
És per això que és molt sa veure que hi ha altres maneres de classificar el desenvolupament i la felicitat dels habitants d'un país, i que els resultats poden ser sorprenents. Des del 2006, la New Economics Foundation, un think-tank amb seu a Londres, publica l'Índex del Planeta Feliç, que mesura el desenvolupament dels països a partir de l'esperança de vida, la percepció subjectiva de la felicitat i la petjada ecològica. Segons aquest índex, els deu països on els habitants tenen una vida més llarga, feliç i sostenible són:
Costa Rica
Vietnam
Colòmbia
Belize
El Salvador
Jamaica
Panamà
Nicaragua
Veneçuela
Guatemala

El primer país europeu de la llista no apareix fins a la posició número 18. I és... Albània. Els Estats Units, que sovint lideren aquest tipus de rànquings, estan situats a la posició 105 de 151.

Fonts:

1. La New Economics Foundation: http://en.wikipedia.org/wiki/New_Economics_Foundation
2. L'Índex del Planeta Feliç: http://www.happyplanetindex.org

   
   
   
   

Un país que s'enfonsa

Tuvalu és un país minúscul (només té una quarta part de la superfície de la ciutat de Barcelona) situat a la Polinèsia i format per nou atols de corall. No és massa conegut, tot i que fa uns anys va aparèixer als mitjans per haver cedit l'ús del seu domini d'internet (.tv) a diverses companyies de televisió a canvi de sumes molt superiors al seu PIB.

El gripau daurat de Costa Rica ha passat a la història com el primer cas conegut d'extinció per culpa del canvi climàtic actual; Tuvalu podria passar a la història com el primer país que desapareix per la mateixa causa. I és que la crescuda del nivell del mar deguda al desglaç dels pols acabarà inundant aquest grup d'illes, que tenen una altura màxima de cinc metres. I no només Tuvalu està amenaçada: Kiribati, les illes Marshall, Tokelau i les Maldives correran la mateixa sort. Pràcticament mig milió d'habitants hauran de deixar les seves illes i convertir-se en els primers refugiats climàtics de la història. En pocs anys, l'aigua s'endurà les platges, envairà els horts i ofegarà els cocoters amb aigua salada. Els experts sostenen que probablement ja sigui massa tard per fer-hi alguna cosa, però per la resta del planeta encara hi ha esperança... si comencem a actuar ara mateix.

Fonts:

1. Tuvalu: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tuvalu
2. Què és un atol: http://ca.wikipedia.org/wiki/Atols
3. El gripau daurat de Costa Rica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bufo_periglenes
4. Les dades sobre els efectes del canvi climàtic sobre els atols de la Polinèsia les hem tret del llibre de Mark LYNAS Sis graus. El futur en un planeta més càlid: http://www.librooks.es/index.php?page=shop.product_details&flypage=flypage.tpl&product_id=5&category_id=4&vmcchk=1&option=com_virtuemart&Itemid=2

    
   
   
   

Què ens preocupa?

(Cliqueu sobre la taula per veure-la més gran)

Comparant les enquestes que el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) fa cada any, és possible veure com evolucionen les preocupacions dels espanyols. A finals del 2012 s'ha publicat la cinquena enquesta d'actituds envers la immigració, que en la seva primera pregunta demana quin és el principal problema que existeix a Espanya segons els ciutadans enquestats.
Si comparem aquesta enquesta amb la que es va fer el setembre del 2008, tot just al començament de la crisi, hi trobarem canvis molt interessants. Tant en una com en l'altra es va fer exactament la mateixa pregunta ("Segons vostè, quin creu que és el principal problema que existeix actualment a Espanya?") i es van oferir les mateixes 35 respostes perquè l'entrevistat escollís.
A continuació, us exposem algunes coses interessants que n'hem tret de comparar totes dues enquestes:

• Els dos temes que més preocupen els espanyols, tant ara com fa quatre anys i mig, són l'atur i els problemes econòmics. Ara bé, llavors l'atur era el segon problema, votat per un 56,1% dels enquestats, i ara és el primer, amb el 85,8% dels vots.
• Això contrasta amb la preocupació per la qualitat del lloc de treball, que cau en picat, passant de la posició 8 a la 16. Sembla que la por a l'atur fa que acceptem molt més la precarietat laboral.
• L'estat de la sanitat preocupa cada cop més: en quatre anys ha passat de ser el problema número 11, amb un 3,3% dels vots, al número 4, amb un 9,1%. L'educació també preocupa més ara que fa quatre anys i ha guanyat dues posicions, passant del número 9 al 7.
• La corrupció i el frau també han guanyat importància. Han passat del lloc número 22 (de 35 temes proposats), al número 9. La classe política i els partits polítics, que ocupaven el lloc número 7, han pujat fins al 3: s'ha convertit en una de les principals preocupacions dels ciutadans.
• El terrorisme d'ETA, que ocupava el lloc número 3, baixa fins al 12. El terrorisme internacional passa de la posició 32 a la 31.
• Els nacionalismes, per més que es digui, no són un gran problema pels espanyols: passen de la posició 24 a la 25.
• Els problemes mediambientals, que sembla que no preocupaven gaire, encara preocupen menys. Han passat del lloc 20 al 22.
• Les guerres, tot i que avancen un punt, també queden molt lluny en la llista de preocupacions dels ciutadans: passen de la posició 33 a la 32.
• Amb la immigració passa una cosa curiosa. Tot i que els espanyols la situen com a un dels problemes importants (passa de la posició número 4 a la 5), no consideren que el racisme també sigui un gran problema (passa del 25 al 28, amb només un 0,2% dels enquestats).
• Els problemes relacionats amb la dona són els que surten més malparats. Passen de la posició 29 a la 35. És a dir, que dels problemes de la llista és el que menys preocupa als espanyols. I pel que fa a la violència contra la dona, passa del 19 al 20.

Quines conclusions en traieu?

Fonts:

1. Enquestes monogràfiques del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS): http://www.cis.es/cis/opencms/CA/busqueda.jsp?&query=actitudes%20hacia%20la%20inmigraci%C3%B3n&btnBuscar=Buscar
2. Enquesta "Actitudes hacia la inmigración" del 2012: http://www.cis.es/cis/opencm/CA/1_encuestas/estudios/listaMuestras.jsp?&estudio=13264
3. Enquesta "Actitudes hacia la inmigración" del 2008: http://www.cis.es/cis/opencm/CA/1_encuestas/estudios/listaMuestras.jsp?&estudio=9680

    

    
  
    

Pescant per sobre de les nostres possibilitats

Els ciutadans de la Unió Europea consumim onze milions de tones de peix cada any, pràcticament un 10% del consum mundial (tot i que només representem un 7% de la població del planeta). Aproximadament la meitat d'aquest peix el pesquem als nostres mars. La resta l'importem, l'anem a pescar en aigües internacionals o el robem als pescadors del Tercer Món anant a pescar il·legalment a les seves costes.

La Unió Europea és el cinquè productor mundial de peix (4,4%), per darrere de la Xina (que amb un 34,4% és, de lluny, el campió), l'Índia, el Perú i Indonèsia.

Els països de la UE que més pesquen són Dinamarca (el 17% de la producció comunitària), Espanya (15%), el Regne Unit (12%) i França (9%). Aquestes dades, però, contrasten amb les dades sobre la flota pesquera de cada país. Els quatre països de la UE que tenen més vaixells i que generen més llocs de treball al voltant de la pesca són els quatre PIGS: Grècia (amb el 20,7% de la flota pesquera de la UE), Itàlia (15,9%), Espanya (12,9%) i Portugal (10,1%). Dinamarca, que és el país amb més producció, només té un 3,4% dels vaixells. Com s'explica? Doncs perquè els seus vaixells són més grans i potents i pràcticament han abandonat la pesca artesanal, que encara existeix als països del sud d'Europa, tot i que cada cop és més minoritària.

Per tal de controlar el que pesca cada estat membre, la UE té una Política Pesquera Comuna (PPC) que marca les quotes de peix de cada espècie que pot capturar cada estat membre. Però tot i que en teoria les quotes estan estudiades per tal de permetre a les diverses espècies de peix recuperar-se i mantenir les poblacions, els mars europeus estan cada dia més sobreexplotats.

El mar del Nord, d'on cada any extraiem 3.549.800 tones de peix, té una sobreexplotació del 47%. El Mediterrani, del qual en traiem 448.000 tones anuals, té una sobreexplotació molt superior: el 80%.

Per tal de posar-hi remei, el Parlament Europeu ha aprovat aquest febrer una reforma de la Política Pesquera Comuna que entrarà en vigor el 2014 i que permetrà començar a convertir la pesca europea en una activitat sostenible, planificant a llarg termini i amb mètodes científics per tal de recuperar les poblacions de peix de cara al 2020.

Una de les novetats d'aquesta reforma és que intentarà acabar amb una de les aberracions més insostenibles de la pesca moderna: el fet que grans quantitats de peix siguin llançades per la borda un cop morts perquè no tenen la mida òptima, no pertanyen a espècies comercials o superen la quota que cada vaixell pot pescar d'una mateixa espècie. Aquesta pràctica, que en els grans vaixells d'arrossegament pot arribar al 42% del peix que es pesca, comporta que els mars es buidin encara més i que moltes espècies s'extingeixin.

N'hi haurà prou amb lleis com aquesta per repoblar els mars i aturar la sobrepesca o cal que ens replantegem des del principi la nostra cultura alimentària?

    
Fonts:

1. Informe La política pesquera común en cifras. Información estadística básica 2012 editat per la Comissió Europea: http://ec.europa.eu/fisheries/documentation/publications/pcp_es.pdf
2. Una web amb dades sobre la pesca pirata: http://www.mundusmaris.org/index.php/es/el-saqueo-de-los-oceanos/pesca-pirata
3. La Política Pesquera Comuna (PPC) de la UE: http://ec.europa.eu/fisheries/index_es.htm
4. Infografia amb els TAC (Totals Admissibles de Captures) i quotes de cada espècie per països: http://ec.europa.eu/fisheries/documentation/publications/poster_tac2012_es.pdf
5. El Parlament Europeu aprova la reforma de la Política Pesquera Comuna: http://www.europarl.europa.eu/news/es/pressroom/content/20130201IPR05571/html/Reforma-pesquera-el-PE-quiere-acabar-con-la-pesca-excesiva
6. Article de Donant dades sobre el peix que es llença per la borda: http://www.donantdades.com/2012/11/ni-un-peix-per-la-borda.html

    
   
    
     

L'aigua: dades d'estar per casa

La major part de l'aigua que consumim els humans la destinem a l'agricultura i la ramaderia. Concretament, set de cada deu litres.

De la resta, una bona part, dos litres de cada deu, va a parar a la indústria i el transport. El litre que queda és el que destinem a usos urbans i a l'aigua de consum directe.

Ara bé, el consum d'aigua varia molt a cada país i a cada ciutat, tant pel que fa al volum com a l'ús que se li dóna.

A Barcelona, el 64% de l'aigua es destina al consum domèstic, un 29% a la indústria i el comerç i el 7% restant als serveis municipals.

De mitjana, els barcelonins gastem 122 litres d'aigua diaris. Una part important, el 30%, s'escapa cada cop que estirem la cadena del dipòsit del vàter. Un 20% el destinem a la dutxa i un altre 20% a la rentadora. A continuació hi ha el rentamans, amb un 10%. A rentar plats hi destinem el 9% de l'aigua que consumim a casa. L'aigua que fem servir per beure i fer el menjar, encara que siguin les dues activitats més importants, només representa el 5% del total. El 4% el destinem a netejar la casa i el 2% restant, a regar les plantes.

Fonts:

1. The Water footprint of humanity, estudi sobre com gestionem els recursos hidràulics del planeta: http://www.pnas.org/content/early/2012/02/06/1109936109.abstract
2. Les dades de consum d'aigua de Barcelona les hem tret de les guies d'educació ambiental de l'Agenda21 de l'Ajuntament de Barcelona: http://80.33.141.76/ag21/index.php/publicacions-2

   
    
   
   
   

Bombes de dispersió a Síria

Fa un temps vam dedicar un article a les bombes de dispersió, el que en castellà es coneix com a bombas de racimo. Dèiem que, tot i que el 2008 es va aprovar un tractat internacional que prohibeix als 65 països que l'han signat usar, fabricar, vendre, manipular i emmagatzemar aquest tipus de bomba, de tant en tant encara es fan servir. Sobretot, per atemorir la població civil, perquè és un tipus de bomba utilitzada per arrasar  grans extensions de terreny i que no discrimina entre civils i militars.

L'ONG Human Rights Watch ha fet públic un informe en el qual s'acusa el govern sirià d'utilitzar aquest tipus d'armament contra la població civil causant la mort de, com a mínim, onze nens durant un bombardeig el novembre del 2012. I no és la primera vegada que l'organització detecta l'ús d'aquestes bombes a Síria.

Segons l'ONG, Síria no és l'únic país que ha utilitzat aquest tipus de bomba des de la seva prohibició. Com a mínim, la Líbia de Gadafi i Tailàndia també les han fet servir contra la població civil. En el cas de Síria, les bombes van ser fabricades a la Unió Soviètica durant la dècada dels anys setanta.

De moment, 16 governs han condemnat l'ús d'aquest tipus de munició a Síria, entre els quals no hi figura Espanya. Casualitat? O potser té alguna cosa a veure amb el fet que, com explicàvem en l'anterior article sobre les bombes de dispersió, les que va utilitzar Gadafi per bombardejar la població civil líbia estaven fabricades precisament a Espanya? A Saragossa, per ser més exactes, on l'empresa Instalaza té una planta d'armament i on fins el 2008 hi fabricava aquest tipus d'explosiu.

I a veure qui sap qui era el conseller i representant de l'empresa Instalaza durant els anys en què es van fabricar i vendre les bombes a Gadafi? Doncs Pedro Morenés, l'actual ministre de Defensa. Potser per això Espanya no condemna l'atac del règim sirià.

Fonts:

1. Article de Donant dades sobre les bombes de dispersió: http://www.donantdades.com/2011/11/seguint-una-bomba-de-dispersio.html
2. Estudi de l'ONG Human Rights Watch sobre l'ús de bombes de dispersió a Síria: http://www.hrw.org/es/news/2012/11/27/siria-hay-pruebas-de-que-varios-ni-os-habr-muerto-por-bombas-de-racimo
3. Altres atacs de l'exèrcit sirià amb bombes de dispersió: http://www.hrw.org/news/2012/10/23/syria-despite-denials-more-cluster-bomb-attacks
4. Pedro Morenés, ministre de Defensa espanyol: http://www.lavanguardia.com/politica/20111221/54242635630/pedro-morenes-ministro-defensa.html

    
    
   
   

Negacionistes de l'escalfament global

Encara no coneixem l'abast i les conseqüències que tindrà l'escalfament global sobre la vida al nostre planeta, però com a mínim estem bastant d'acord en la seva existència. Tot i així, des de fa anys hi ha persones i institucions que reiteradament neguen l'existència d'aquest escalfament i ho atribueixen a campanyes en contra dels combustibles fòssils, del desenvolupament dels països del Tercer Món o, fins i tot, a científics que volen obtenir més fons per a les seves investigacions climatològiques a base d'escampar la por.
És fàcil rebatre aquest tipus de negacionisme: n'hi ha prou amb presentar les evidències de les investigacions sobre el tema que publica la major part de la comunitat científica: es calcula que el 95% dels científics que investiguen sobre el clima recolzen el consens sobre l'escalfament global. A més, hi ha molta informació publicada sobre quins són els interessos dels negacionistes que no accepten l'evidència.
Però, tot i això, l'argument negacionista (com tantes teories conspiratives) té els seus adeptes i, sobretot, crea confusió entre el públic general que no té prou coneixements científics com per formar-se una opinió sobre el tema.
Per lluitar contra això hi ha un argument de pes que ens permet, en un sol cop d'ull, fer-nos una idea de què hi ha darrere d'aquest fals debat: una llista d'organismes que accepten l'existència d'un escalfament global causat pels humans i una altra amb els qui ho neguen. Naturalment, no és ni molt menys una llista completa (hi apareixen sobretot organitzacions dels EUA), però ens ajudarà a entendre qui hi ha darrere cadascuna de les posicions. És aquesta:

Organitzacions que consideren que no hi ha escalfament global:
American Petroleum Institute
US Chamber of Commerce
National Association of Manufacturers
Competitive Enterprise Institute
Industrial Minerals Association
National Cattlemen’s Beef Association
Great Northern Project Development
Rosebud Mining
Massey Energy
Alpha Natural Resources
Southeastern Legal Foundation
Georgia Agribusiness Council
Georgia Motor Trucking Association
Corn Refiners Association
National Association of Home Builders
National Oilseed Processors Association
National Petrochemical and Refiners Association
Western States Petroleum Association
National Agnotology Producers Association
The Astroturfing Consortium

Organitzacions que consideren que sí que hi ha escalfament global:
U.S. Agency for International Development
United States Department of Agriculture
National Oceanic & Atmospheric Administration
National Institute of Standards and Technology
United States Department of Defense
United States Department of Energy
National Institutes of Health
United States Department of State
United States Department of Transportation
U.S. Geological Survey
U.S. Environmental Protection Agency
University Corporation for Atmospheric Research
National Center for Atmospheric Research
National Aeronautics & Space Administration
National Science Foundation
Smithsonian Institution
International Arctic Science Committee
Arctic Council
African Academy of Sciences
Australian Academy of Sciences
Royal Flemish Academy of Belgium for Sciences
and the Arts
Academia Brasileira de Ciéncias
Cameroon Academy of Sciences
Royal Society of Canada
Caribbean Academy of Sciences
Chinese Academy of Sciences
Académie des Sciences, France
Ghana Academy of Arts and Sciences
Deutsche Akademie der Naturforscher Leopoldina
of Germany
Indonesian Academy of Sciences
Royal Irish Academy
Accademia nazionale delle scienze of Italy
Indian National Science Academy
Science Council of Japan
Kenya National Academy of Sciences
Madagascar’s National Academy of Arts,
Letters and Sciences
Academy of Sciences Malaysia
Academia Mexicana de Ciencias
Nigerian Academy of Sciences
Royal Society of New Zealand
Polish Academy of Sciences
Russian Academy of Sciences
l’Académie des Sciences et Techniques
du Sénégal
Academy of Science of South Africa
Sudan Academy of Sciences
Royal Swedish Academy of Sciences
Tanzania Academy of Sciences
Turkish Academy of Sciences
Uganda National Academy of Sciences
The Royal Society of the United Kingdom
National Academy of Sciences, United States
Zambia Academy of Sciences
Zimbabwe Academy of Science
American Academy of Pediatrics
American Association for the Advancement
of Science
American Association of Wildlife Veterinarians
American Astronomical Society
American Chemical Society
American College of Preventive Medicine
American Geophysical Union
American Institute of Physics
American Medical Association
American Meteorological Society
American Physical Society
American Public Health Association
American Quaternary Association
American Institute of Biological Sciences
American Society of Agronomy
American Society for Microbiology
American Society of Plant Biologists
American Statistical Association
Association of Ecosystem Research Centers
Botanical Society of America
Crop Science Society of America
Ecological Society of America
Federation of American Scientists
Geological Society of America
National Association of Geoscience Teachers
Natural Science Collections Alliance
Organization of Biological Field Stations
Society of American Foresters
Society for Industrial and Applied Mathematics
Society of Systematic Biologists
Soil Science Society of America
Australian Coral Reef Society
Australian Medical Association
Australian Meteorological and Oceanographic Society
Engineers Australia
Federation of Australian Scientific and Technological Societies
Geological Society of Australia
British Antarctic Survey
Institute of Biology, UK
Royal Meteorological Society, UK
Canadian Foundation for Climate and Atmospheric Sciences
Canadian Meteorological and Oceanographic Society
European Federation of Geologists
European Geosciences Union
European Physical Society
European Science Foundation
International Association for Great Lakes Research
International Union for Quaternary Research
International Union of Geodesy and Geophysics
Intergovernmental Panel on Climate Change
World Federation of Public Health Associations
World Health Organization
World Meteorological Organization

Fonts:

1. Negació del canvi climàtic i l'escalfament global antropogènic: http://es.wikipedia.org/wiki/Negaci%C3%B3n_del_cambio_clim%C3%A1tico
2. El 95% dels científics que investiguen sobre el clima recolzen el consens sobre l'escalfament global: http://www.skepticalscience.com/global-warming-scientific-consensus-intermediate.htm
3. Grups que accepten o neguen les evidències de l'escalfament global: http://www.ritholtz.com/blog/2013/01/global-warming-debate-is-no-debate-at-all/

    
    
   
    

Els campions del frau fiscal

Tax Justice Network és una xarxa internacional d'associacions, acadèmics i activistes amb un objectiu comú: combatre el frau fiscal i l'economia submergida. En un informe publicat el novembre del 2011 sobre els abusos fiscals arreu del món, hi apareix una llista amb el rànquing de països amb una economia submergida més alta en relació al seu PIB. En primer lloc hi ha Bolívia, amb el 66% de la seva economia movent-se en diner negre. El segon lloc és per Rússia, amb un 45%. La llista segueix amb Papua Nova Guinea, el Kazakhstan i Ucraïna. El promig mundial és del 18%; és a dir, un de cada sis euros no paga impostos.
Ara bé, si per comptes del percentatge del PIB ens fixem en les quantitats evadides, el primer lloc de la llista és pels Estats Units, que amb una economia submergida valorada en 1.254.086 milions de dòlars, deixen d'ingressar 337.349 milions de dòlars cada any en concepte d'impostos. A continuació, el Brasil, Itàlia, Rússia, Alemanya i França.
I Espanya? En aquest informe apareix com el desè país del món que perd més diners per evasió d'impostos. Exactament, 82.000 milions d'euros anuals, que és el que ingressarien les arques de l'Estat si es controlés l'economia submergida, que a Espanya suposa el 22,5% del PIB. 
És difícil entendre nombres tan grossos. Un exemple per veure-ho més clar: aquests 82.000 milions d'euros que perdem suposen més de 14 vegades la suma del pressupost que el govern central destinarà a sanitat i educació el 2013.

Pressupost de sanitat 2013: 3.852,27M€
Pressupost d'educació 2013: 1.944,73M€
Suma: 5.797M€

Fonts:

1. Web de l'organització Tax Justice Network: http://www.taxjustice.net/cms/front_content.php?idcatart=103&lang=7
2. Post de Donant dades sobre l'economia submergida a Espanya: http://www.donantdades.com/2012/04/algunes-dades-sobre-leconomia.html
3. Informe de Tax Justice Network sobre l'economia submergida: http://www.tackletaxhavens.com/Cost_of_Tax_Abuse_TJN_Research_23rd_Nov_2011.pdf
4. Els Pressupostos Generals de l'Estat pel 2013: http://graficos.lainformacion.com/politica/presupuesto-estatal/presupuestos-2013-en-que-gasta-espana_W4M1nXSktquMQkDRSSpBR6

   
   
   
  

Temps de llistes

L'última setmana de l'any els mitjans de comunicació sempre s'omplen de llistes: les notícies més importants de l'any, les millors pel·lícules, els millors llibres, els millors gols o els famosos més guapos i guapes.
De totes aquestes llistes, una de les que més crida l'atenció és la que publica la revista Forbes sobre els homes més rics del món (i diem "homes" expressament, perquè entre els cinquanta primers només hi hem comptat quatre dones). La resta de mitjans sempre se'n fan ressò perquè és un tema que generalment interessa tot tipus de lectors. Així doncs, cada Nadal se'ns recorda que els tres homes més rics del món són el mexicà Carlos Slim i els nord-americans Bill Gates i Warren Buffett, o que Amancio Ortega, el propietari de Zara, és el més ric d'Espanya i cinquè del món.
El que no s'acostuma a posar mai en dubte és la legitimitat d'aquestes fortunes. I tampoc es diu que, per separat, qualsevol dels tres homes més rics té un patrimoni superior als 44 mil milions de dòlars, quantitat que la FAO considera que seria suficient per acabar amb la fam al món durant un any. Entre els cinc primers (Amancio Ortega inclòs), tenen prou diners com per acabar amb la fam durant sis anys.
Normalment, aquest tipus de comparacions solen ser titllades de demagògiques amb l'argument que les coses no són tan senzilles. Però en aquest cas sí que ho són. Només que una d'aquestes persones decidís fer les coses d'una altra manera es podrien dur a terme grans canvis. Ara, si han arribat on han arribat és perquè no tenen cap intenció de fer-ho.

Fonts:

1. La revista Forbes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Forbes
2. La llista Forbes de les persones més riques del món: http://www.forbes.com/billionaires/list/
3. Un post de Donant dades sobre el que costaria eradicar la fam al món: http://www.donantdades.com/2010/11/que-costaria-acabar-amb-la-fam-al-mon.html

   
   
   
   

Quanta aigua hi ha al planeta?

Es calcula que el total d'aigua que hi ha al planeta (comptant l’aigua dolça i la salada, la líquida i la sòlida en forma de gel als pols, la que hi ha a la superfície i la que s’amaga sota terra) és de 1.400 milions de km³ d’aigua. Si tenim en compte que 1 km³ són mil milions de m³, ens apareix un número que fins i tot és massa gran per ser pensat.
Aquesta aigua està distribuïda en una fina capa que, en el seu punt més profund –les Mariannes, una fossa marina que es troba a l’oceà Pacífic– arriba als 11.000 metres de fondària, que tenint en compte que el radi de la Terra és de més de 6.000 km, no és massa. Jacques Cousteau, el famós oceanògraf francès, tenia una manera molt gràfica d’explicar com és de fina aquesta capa d’onze quilòmetres. Deia que si agaféssim una bola de billar i la submergíssim en un cubell d’aigua per tot seguit assecar-la amb un drap, la pel·lícula d’humitat que quedaria a la superfície de la bola seria, proporcionalment, bastant superior a la quantitat d’aigua que hi ha al planeta. Aquesta capa tan fina, però, ocupa el 71% de la superfície terrestre, és a dir, que la major part de la Terra està coberta d’aigua.
Aquesta quantitat d’aigua s’ha mantingut invariable des que es va crear ara fa 4.500 milions d’anys, i com que no se’n crea de nova ni es destrueix la que hi ha, la quantitat seguirà sent la mateixa. El que canvia, ja sigui per causes naturals o per l’acció de l’home, és l’estat d’aquesta aigua i la seva distribució.

Quanta d'aquesta aigua podem aprofitar?
Només un 2,5% de tota l’aigua té una salinitat prou baixa com per considerar-la aigua dolça. Tenint en compte que la major part dels ecosistemes terrestres i de totes les seves espècies (l’home entre elles) necessiten aquest tipus d’aigua per viure, podem començar a pensar que, si bé no és un recurs escàs, sí que és un recurs limitat.
D’aquest 2,5% d'aigua dolça de què parlàvem, el 79% es troba concentrat als pols en forma de gel, el 20% són aigües subterrànies i només un 1% es troba a la superfície. Però és que, a més, d’aquest 1% la meitat es troba en llacs, el 38% barrejada amb el sòl, el 8% en forma d’humitat a l’atmosfera, l’1% en organismes vius i un altre 1% als rius. Resumint: l’aigua potable a què tenim accés és un 0,008% del total disponible. Una bona manera d’entendre tot això és amb una imatge: si poséssim tota l’aigua del planeta en un recipient de 5 litres, l’aigua dolça disponible no arribaria a omplir una cullereta; d’aquesta cullereta, l’home només en pot aprofitar dues gotes.

Fonts:

1. Les dades d'aquest article apareixen al llibre Guía de bolsillo para personas inquietas: http://www.intermonoxfam.org/es/informate/productos/libros/ciencias-sociales/guia-de-bolsillo-para-personas-inquietas
2. El podeu consultar aquí: http://books.google.es/books?id=a7vZ4P8KlssC&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

   
   
  
  

En què ens gastem els diners?

A finals d'octubre l'Institut Nacional d'Estadística va publicar l'Enquesta de pressupostos familiars 2011 en què es detalla com ens gastem els diners els ciutadans espanyols. D'aquest informe se'n desprèn que la despesa mitjana per llar durant el 2011 ha estat de 29.482€, un 1% menys que l'any anterior. La partida que ha augmentat més és el lloguer, i la que ha disminuït més és la compra de vehicles.
Però més enllà de les conclusions principals, la lectura d'aquesta enquesta ens permet reflexionar sobre quina és la nostra escala de valors, sobre allò en què decidim gastar-nos els diners que ens queden. Algunes observacions:
En premsa, llibres i papereria ens gastem una mitjana de 272€ anuals per llar, la qual cosa suposa el 0,9% del nostre pressupost. És només una tercera part del que ens gastem en telefonia (894€, un 3% del pressupost).
En ensenyament ens gastem 311€ (un 1,1% del pressupost per llar), força menys del que ens gastem en sabates (382€, 1,3%).
En medicaments, productes farmacèutics i material terapèutic ens gastem 374€ (1,3%), una mica menys del que ens gastem en tabac (436€, 1,5%).
Per acabar, en flors, mascotes i altres "articles i equipaments recreatius" ens gastem 296€ (1%) i en joieria i bijuteria 207€ (0,7%), partides totes dues semblants al que ens gastem en llibres i premsa.
Com ha influït la crisi en el nostre consum? Si observem les dades del 2006 veurem que, per exemple, la venda de llibres i premsa ha caigut un 20,5%, però que el tabac ha pujat un 11,4%.

Fonts:

1. L'Institut Nacional d'Estadística: http://ca.wikipedia.org/wiki/INE
2. L'Enquesta de pressupostos familiars 2011: http://www.ine.es/prensa/np742.pdf

  
  
   
   
  

Llum contra la pena de mort

El 30 de novembre de 1786, ara fa 226 anys, el Gran Ducat de Toscana va abolir la pena de mort. Era la primera vegada que un estat europeu acabava per llei amb aquesta pràctica. Com a bon príncep il·lustrat, el gran duc Leopold I de Toscana va introduir aquesta novetat entre altres lleis destinades a enfortir el comerç i la indústria, augmentar la productivitat agrària i desmantellar l'exèrcit naval dels Mèdici.
Aquesta efemèride ha estat aprofitada per la comunitat de Sant Egidi, amb el recolzament de més de 300 organitzacions de tot el món, per engegar la campanya internacional Cities for life, que des de fa deu anys lluita en contra de la pena de mort al món. Cada 30 de novembre, més de 1.500 ciutats de tot el món il·luminen alguns dels seus edificis més emblemàtics per cridar l'atenció sobre les execucions que es produeixen cada any al món. Segons un informe d'Amnistia Internacional, durant el 2011 hi ha hagut un mínim de 676 execucions en 20 països diferents. Aquesta xifra no inclou els milers de persones que es creu que van ser executades a la Xina, on aquestes xifres es consideren secret d'estat. Alguns països, com l'Iran, també tenen una llista secreta d'execucions al marge de les oficials, i es creu que podrien arribar a doblar les xifres oficials.
Actualment, 140 països ja han abolit la pena de mort. És un pas important si tenim en compte que a finals dels anys 60 només 55 països havien seguit l'exemple del gran duc de Toscana. Però avui en dia encara queden 58 països que la mantenen, tot i que no tots l'apliquen.
A finals del 2011 hi havia 18.750 persones esperant condemna als corredors de la mort de centenars de presons arreu del món.

Fonts:

1. El Gran Ducat de Toscana: http://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_Ducat_de_Toscana
2. El gran duc Leopold I de Toscana (més tard Leopold II del Sacre Imperi Romanogermànic):  http://ca.wikipedia.org/wiki/Leopold_II_del_Sacre_Imperi_Romanogerm%C3%A0nic
3. Comunitat de Sant Egidi: http://www.santegidio.org/index.php?&idLng=1071
4. La campanya Cities for life: http://nodeathpenalty.santegidio.org/
5. La pena de mort al 2011 segons Amnistia Internacional: http://www.amnesty.org/en/library/asset/ACT50/001/2012/en/3f5c8686-f37c-422e-8386-610968cb8107/act500012012es.pdf

   
   
   
    

Desmantellant la cooperació internacional

L'aportació de diners públics a la cooperació internacional mai no ha estat gaire generosa. Des que als anys noranta la ciutadania pressionés per tal que els governs dels països rics aportessin el 0,7% del seu PIB a la cooperació, només cinc països (Dinamarca, Països Baixos, Luxemburg, Noruega i Suècia) han arribat a aquesta xifra.
La resta, no només no hi han arribat (la mitjana és d'un 0,3%) sinó que han aprofitat la crisi financera dels últims anys per retallar encara més aquestes partides. A Espanya els governs autonòmics han retallat, en els últims quatre anys, el 71% del pressupost destinat a l'ajut oficial al desenvolupament (AOD).
Durant la X Trobada anual de coordinadores autonòmiques d'ONG celebrada fa uns dies a Bilbao, s'ha denunciat que les intencions dels governs autonòmics pel 2013 són seguir amb aquest ritme dràstic de retallades. Concretament, es preveu que les autonomies retallin un 44% més en AOD, passant dels 240 milions d'euros actuals a només 134.
Aquestes retallades, naturalment, tenen conseqüències directes: han quedat paralitzats molts projectes de salut, educació i alimentació al Tercer Món i es creu que bona part dels que han sobreviscut tenen els dies comptats si es continua retallant. A més, també han minvat les partides destinades a l'educació per al desenvolupament, és a dir, a tots aquells programes i campanyes de denuncia social i mobilització ciutadana destinats a conscienciar els ciutadans espanyols de la importància de la cooperació i fer-los veure que les seves accions individuals (com ara escollir què compres i a qui li compres) tenen repercussions globals.
A diferència del (relatiu) suport popular que tenen les mobilitzacions en contra de les retallades en educació i sanitat, les retallades en cooperació no estan tan mal vistes. Sembla com si, en temps de crisi, la cooperació internacional hagués de quedar en segon pla. Però això és perquè no som prou conscients de la importància dels projectes que es financen amb aquests diners. I perquè no ens adonem que, ben mirat, aquestes partides no suposen una despesa gaire important i, si ens les estalviéssim, no canviaria gran cosa en la nostra economia: pel que fa a la cooperació autonòmica, només suposen cinc euros anuals per habitant. En defensa, sense anar més lluny, ens en gastem 368. Aquí sí que caldria fer-hi una bona retallada!

Fonts:

1. Els cinc països que destinen el 0,7% del PIB a la cooperació: http://www.abc.es/hemeroteca/historico-23-03-2002/abc/Internacional/dinamarca-holanda-noruega-suecia-y-luxemburgo-superan-el-07_86722.html
2. Les xifres d'aquest article estan tretes dels documents oficials de la X Trobada anual de coordinadores autonòmiques d'ONG: http://www.congde.org/index.php/noticias/vernoticia/id_noticia/1791