Què en saps, sobre l'Àfrica?

Àfrica apareix molt sovint als mitjans, però normalment el que ens n'arriba és la part negativa: la fam, la guerra, l'explotació dels recursos naturals, la corrupció, les dictadures o els abusos contra els drets humans. I sí, tot això en forma part, però a l'Àfrica no només hi ha això. Àfrica, com la resta de continents, té una diversitat cultural i natural immensa i molt rica, però a diferència de la resta de continents no ens arriba quasi mai. Per començar, Àfrica té més de cinquanta països, tot i que tenim tendència a parlar-ne com si tot el continent fos homogeni i no hi hagués cap diferència entre un estat i un altre. Àfrica no és un país.

Per veure fins a quin punt desconeixem la realitat d'aquest continent i com ens costa diferenciar entre un país i un altre, us proposem un joc. Us plantegem 15 temes sobre música, literatura, ciència, art, natura i societat que formen part de la cultura general de la humanitat per veure si endevineu a quin país africà pertanyen. Segur que si us féssim preguntes similars sobre Amèrica o Europa les endevinaríeu quasi totes. Quantes sou capaços d'endevinar-ne si parlem d'Àfrica? Feu clic i sortiu de dubtes!

Fonts:

1. Àfrica no és un país és el títol d'un magnífic blog col·lectiu sobre el continent. Us recomanem que li doneu un cop d'ull: http://blogs.elpais.com/africa-no-es-un-pais/

       
Fes servir el codi següent per incrustar aquest joc al teu web:<iframe width="400" height="600" src="http://www.alexcanosa.com/Dd/J002.swf" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Retornar els envasos

A Espanya consumim cada dia 51 milions d'envasos, i aquesta xifra no para d'augmentar. Les causes de l'augment són molt diverses: cada cop hi ha menys productes que es venen a granel, cada cop hi ha més envasos d'un sol ús, cada cop som més i, a més a més, cada cop consumim més begudes envasades (aigua, refrescos, cervesa, sucs, etc.).
Per sort, ja fa més de 20 anys que aquests envasos es recullen selectivament en contenidors de diferents colors, i més o menys tothom sap on va cada envàs. Però tot i això, el sistema de reciclatge que hauria d'ajudar-nos a reduir molt la nostra petjada ecològica no acaba d'implantar-se: actualment, a Espanya només un 35% dels envasos es dipositen al contenidor que toca. La majoria es llencen al contenidor del rebuig i acaben incinerats o oblidats als grans abocadors.
Aquesta deixadesa per part de tots té un cost ambiental, evidentment, però també econòmic. La recollida i el tractament dels envasos llençats al contenidor incorrecte ens costa 68 milions d'euros anuals, i el valor de les matèries primes perdudes (metall, plàstic, alumini, vidre, etc.) és de 65 milions d'euros més. En total, 133 milions d'euros que llencem cada any literalment a les escombraries. El mateix que costa, per exemple, el pla nacional per universalitzar Internet amb connexions d'una mega a Espanya.
Contra això, cal mirar-s'hi una mica més a l'hora de llençar les escombraries. Però a banda de millorar el sistema actual, també es pot començar a pensar en altres sistemes, com per exemple reintroduir els envasos retornables: quan compres una beguda, pagues l'envàs, i quan el retornes et donen els diners que t'ha costat. És el que es feia abans, i té uns quants avantatges sobre el model actual:

1.- Alguns d'aquests envasos (sobretot si són de vidre) es poden reomplir directament, evitant-nos el cost del reciclatge.
2.- Els que no es reomplen es poden reciclar sense barrejar-los amb altres envasos semblants, cosa que evita que la qualitat del material perdi valor i s'acabi llençant per inservible al cap d'unes quantes reutilitzacions.
3.- Els usuaris no llençarien envasos pel carrer, ni a les escombraries ni a la natura, perquè voldrien recuperar-ne l'import, cosa que ajudaria a mantenir el medi ambient més net.

Al web de Retorna, una iniciativa integrada per ONG, associacions de consumidors i la indústria del reciclatge que impulsa aquest tipus d'envàs, podreu trobar vídeos i articles sobre les virtuts dels envasos retornables. Hi ha dades com aquesta: a Espanya, només el 30% dels envasos que es fabriquen es poden recuperar. A Alemanya, el 98,5%.
Naturalment, si és complicat que els ciutadans llencin els envasos al contenidor que toca, encara ho serà més que els retornin a la botiga. Però si, a canvi, els retornen l'import de l'envàs... potser hi participaran més que amb l'actual sistema. L'impacte d'aquest nou model seria molt important, sobretot si tenim en compte que el 50% dels envasos que es llencen al contenidor groc són de begudes.
Una utopia? Naturalment que no. És un sistema que ja existeix a Alemanya, els Països Baixos, Dinamarca, Israel, els països escandinaus i alguns estats dels EUA.

Fonts:

1. Joc de Donant dades on pots veure si saps on va cada envàs: http://www.donantdades.com/2011/11/el-joc-del-reciclatge.html
2. Post de Donant dades sobre els grans abocadors del Tercer Món: http://www.donantdades.com/2011/06/viure-en-un-abocador-descombraries.html
3. Els problemes del reciclatge d'envasos: http://www.ecoticias.com/residuos-reciclaje/62034/Preocupacion-bajo-indice-reciclaje-envases
4. Què es pot fer amb 133 milions d'euros: http://www.xatakaon.com/noticias-adsl-y-cable/el-gobierno-destina-133-millones-de-euros-para-universalizar-la-banda-ancha
5. Web de Retorna: http://www.retorna.org/ca/retorna/quees.html
6. Video de Retorna sobre les virtuts dels envasos retornables: http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=B1AoZki5ny0

    
    
    
     

Aparells en standby

La torradora elèctrica és un petit electrodomèstic inventat el 1909 que, gràcies a dues resistències elèctriques que té a l'interior, permet fer torrades. A banda d'aquest mèrit, ja de per si prou lloable, en té un altre: quan no està fent torrades no consumeix electricitat.

És probable que aquesta sigui una de les frases inicials més estúpides que mai s'han escrit per començar un article, i com a càstig segur que hi ha lectors que no han seguit llegint. Però als qui encara seguiu aquí, us devem una explicació. I és que encara que sembli ridícul (i de fet ho és), a diferència de les torradores, bona part dels electrodomèstics que tenim a casa segueixen consumint electricitat quan no els fem servir, i fins i tot quan ni tan sols no estem a casa.

Estem parlant, naturalment, de la funció d'autonomia d'espera, que normalment es coneix amb un anglicisme: standby. És a dir, aquella llumeta que té la televisió, l'ADSL, la cadena de música, el DVD, VHS o BluRay, el portàtil i fins i tot algunes rentadores quan estan apagats. És evident que aquesta llumeta o petita pantalla amb numerets consumeix electricitat, però pot semblar una mica exagerat dedicar un article a aquesta despesa tan minúscula. Però si donem un cop d'ull a les dades sobre el consum dels aparells en standby que apareixen a l'estudi sobre el consum energètic del sector residencial a Espanya publicat fa unes setmanes per l'IDAE, l'Institut per a la Diversificació i Estalvi d'Energia, veurem que no és una despesa tan minúscula. L'estudi, finançat al 50% per l'Eurostat, l'agència d'estadística de la Unió Europea, és un dels més importants que s'ha fet mai al continent, i bona part de les dades són extrapolables a altres països, com a mínim per fer-nos-en una idea.

En primer lloc, cal tenir en compte que l'estudi només parla del consum elèctric de les llars espanyoles, que és un 25% del consum elèctric total de l'Estat. I ara la dada: l'standby suposa el 6,6% del consum elèctric de les llars espanyoles. Atenció: no estem parlant del consum total dels aparells que disposen de la funció standby, sinó només del consum directe de la funció standby; el consum d'aquests aparells quan estan en funcionament es calcula a part. Perquè us feu una idea, gastem en standby el triple que en refrigeració, el doble que en congeladors, el doble que en rentaplats, el triple que en assecadores de roba, una vegada i mitja més que en forns de cuina i una vegada i mitja més que en ordinadors.

Com que el preu del KWh varia segons el consum, segons el tipus d'energia i segons les pujades i baixades del mercat, es fa difícil fer un càlcul en euros del que es gasta en standby una família espanyola. Però n'hi ha prou amb que agafeu l'última factura del consum d'electricitat i una calculadora i mireu quants euros suposa per a vosaltres aquest 6,6% del consum total. I compteu també quant esteu pagant al llarg de l'any en llumetes vermelles... Si no reduïm el nostre consum per motius mediambientals, com a mínim fem-ho per deixar de llençar diners.

En aquesta web hi trobareu una calculadora on podeu afinar encara més la vostra despesa posant-hi els electrodomèstics que teniu a casa i calculant el consum anual, la despesa en euros i el  CO2 que produïu pel fet de deixar en standby els aparells quan no els feu servir. Potser no val la pena tenir-los encesos, no?

Fonts:

1. La torradora elèctrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Torradora
2. Estudi sobre consum energètic del sector residencial a Espanya fet per l'IDAE: http://www.idae.es/index.php/mod.documentos/mem.descarga?file=/documentos_Informe_SPAHOUSEC_ACC_f68291a3.pdf
3. IDAE, Institut per a la Diversificació i Estalvi d'Energia: http://www.idae.es/index.php/id.171/mod.noticias/mem.detalle
4. Eurostat, l'agència d'estadística de la Unió Europea:  http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page/portal/eurostat/home/
5. El Quilowatt hora (KWh): http://ca.wikipedia.org/wiki/KWh
6. Web on pots calcular el consum aproximat d'energia elèctrica dels teus aparells en standby: http://www.ocu.org/stand-by/

    
    
    
   

De què serveixen els títols nobiliaris?

Qui llegeixi la pregunta que ens fem al títol pot pensar que no serveixen per res, que són cosa del passat. I és veritat, els títols nobiliaris, avui en dia, no estan associats a la llarga llista de privilegis de què gaudien fa no massa temps. Però els títols segueixen existint, i són reconeguts pels estats monàrquics europeus. Fins i tot, a diferència d'altres títols de caràcter privat (com el de Miss Espanya, el de bisbe o el de Rey del pollo frito), hi ha organismes públics que es dediquen a vetllar per ells i, tot i que les lleis no els donen cap privilegi, en tenen alguns. Donem-hi un cop d'ull.

Per fer-ho, agafarem el cas d'Espanya, tot i que bona part de les dades són extrapolables als altres països europeus amb monarquia. Els títols nobiliaris són tan antics com les monarquies, i per tant n'hi ha des de fa molts segles. Els que actualment s'usen en les monarquies europees com la nostra, però, venen de l'edat mitjana. Aquest no és el lloc per parlar de la història i els privilegis de ducs, marquesos, comtes i barons, i per tant no tirarem tan enrere. Ens limitarem a anar fins al 9 de desembre de 1931, dia en què es va aprovar la Constitució de la Segona República Espanyola que, en el seu article 25, abolia els títols nobiliaris amb l'argument que "no podran ser fonaments de privilegi jurídic la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques ni les creences religioses". Però aquest article, com la república, no va durar massa, i el 1947 el general Franco va restaurar els títols nobiliaris... fins avui. Amb l'aprovació de l'actual constitució, on queda clar que "correspon al rei concedir honors i distincions" (art. 62), els títols nobiliaris han sigut acceptats dins el règim democràtic, i amb una sèrie de reials decrets posteriors, com el Reial Decret 602/1980, s'ha acabat de legalitzar el tema.
Comencem per les xifres. El 1980, el Ministeri de Justícia (que encara que sembli un acudit és qui s'encarrega de gestionar els títols nobiliaris) va editar la Guía oficial de Grandezas y Títulos de España, l'última versió de la qual ha sortit el 2011. A l'edició del 1980 hi havia 2601 títols, portats per 1940 persones (penseu que hi ha gent que té més d'un títol nobiliari; la duquesa d'Alba, per exemple, que és la persona amb més títols nobiliaris del món, en té més de 50). No he pogut consultar la versió del 2011 de la guia (no estava a la biblioteca de cap universitat catalana i, sincerament, em feia mandra pagar 20 euros per aquest totxo de prop d'un miler de pàgines) però a la del 2004 ja n'he comptat 2833, 232 més que l'any 80. O sigui, que el rei Joan Carles té certa propensió a nomenar nous nobles per pagar favors, simpaties i amistats. Per exemple, en el cas de Vicente del Bosque, a qui va atorgar el títol de marquès quan va guanyar el mundial, o Mario Vargas Llosa, a qui li va concedir el mateix títol quan va guanyar el premi Nobel. Per tant, no és una institució que es vagi apagant i que algun dia desapareixerà, al contrari. Cada dia hi ha més nobles.
Ara passem a l'altre gran tòpic sobre la noblesa actual, el de que no tenen cap privilegi... que tampoc no acaba de ser del tot així. Sí que és cert que, amb les Corts de Cadis de 1812 s'aboleixen formalment els antics privilegis, és a dir, els beneficis que el poder legislatiu donava a algú pel fet d'haver nascut noble (no pagar impostos, no anar mai a la presó per deutes, etc.). Però les constitucions modernes no han abolit el principal privilegi de què gaudien en altres temps: la propietat dels béns mobles i immobles aconseguits gràcies a l'espoli i el cobrament d'impostos a les persones que tenien sota la seva jurisdicció. Sempre que surt aquest tema, els defensors i els beneficiaris d'aquest espoli fan servir l'argument sagrat del dret a la propietat privada, que és la manera fina del "santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita", i titllen els qui es queixen de demagogs i rabiosos. Cosa que no deixa de ser curiosa. L'espoli practicat per la noblesa feudal fa uns segles no és molt diferent del practicat pels jerarques nazis fa poc més de mig segle, però sembla que el temps dóna una pàtina de legitimitat a aquests delictes: els descendents no només no s'avergonyeixen dels actes dels seus avantpassats sinó que els defensen amb orgull.
Però els privilegis no s'acaben aquí. Naturalment, els que atorgava l'Estat ja no són vigents, però els que s'atorgaven els nobles entre ells encara estan en ús, i ningú no els pot prohibir. Entre aquests privilegis, hi ha el que tenen tots els nobles amb grandesa d'Espanya de ser rebuts pel rei sempre que ho desitgin. Pot semblar una tonteria sense importància, però en alguns moments ha sigut un privilegi molt valorat. Un exemple: durant la transició, els partits polítics intentaven tenir algun noble amb privilegi de grandesa militant al partit per poder ser rebuts pel rei sempre que ho desitgessin. És per això, per exemple, que José Luís de Vilallonga, marquès de Castellbell, va tenir un lloc destacat a la Junta Democràtica i al PSOE d'aquells anys. Naturalment, a la seva autobiografia diu que era per les seves qualitats intel·lectuals; però a les autobiografies dels altres no es diu ben bé el mateix. La seva única aportació era que el monarca estava obligat a obrir-li les portes a ell i als seus acompanyants sempre que ho demanés.
L'argument principal dels defensors de la noblesa és que els privilegis ja no existeixen i que actualment són una espècie de club privat amb el mateix dret a existir que la resta de clubs privats. Però els clubs privats de veritat no tenen una secció del Ministeri de Justícia, finançada amb diners públics, encarregada de portar-los els números, ni tenen a un dels seus membres fent de cap d'Estat únicament pel fet de ser el president del club.
Des del 1997, l'escriptor Javier Marías s'ha convertit, sense més legitimitat que la que li atorga la seva pròpia voluntat, en rei de l'illot de Redonda, un munt de pedres al mig del Carib. Des de llavors, no para d'atorgar títols nobiliaris als seus amics i a personalitats de la cultura. Suposo que els nobles "de veritat" veuen això com un joc que no va més enllà, com una excentricitat de l'escriptor. Però no s'adonen que és exactament el mateix que han fet ells, i que Javier Marías (Javier I de Redonda) té tanta legitimitat per atorgar títols nobiliaris com Joan Carles I. Com a mínim, els de Redonda no han robat res a ningú.

Fonts:

1. El Rey del pollo frito: http://www.elmundo.es/elmundo/2011/07/27/cultura/1311788189.html
2. La Constitució de la Segona República que abolia els títols nobiliaris (art. 25): http://www.icsi.berkeley.edu/~chema/republica/constitucion.html
3. La Constitució actual (art. 62f): http://www.congreso.es/consti/constitucion/indice/titulos/articulos.jsp?ini=62&tipo=2
4. Reial Decret 602/1980 que modifica les lleis anteriors en matèria de títols nobiliaris: http://www.boe.es/aeboe/consultas/bases_datos/doc.php?id=BOE-A-1980-7011
5. Guía oficial de Grandezas y títulos nobiliarios editada pel Ministeri de Justícia: http://www.mjusticia.gob.es/cs/Satellite/ca/1215198356356/Publicacion/1288775574131/Detalle.html
6. Vicente del Bosque i Mario Vargas Llosa, nous marquesos: http://www.lavanguardia.com/gente/20110204/54110565649/el-rey-nombra-marques-a-vicente-del-bosque.html
7. Les Corts de Cadis, on s'aboleixen els privilegis de la noblesa: http://ca.wikipedia.org/wiki/Corts_de_Cadis
8. Els antics privilegis de la noblesa: http://es.wikipedia.org/wiki/Privilegio#Privilegios_varios
9. Grandesa d'Espanya: http://ca.wikipedia.org/wiki/Grandesa_d%27Espanya
10. El regne de Redonda: http://www.javiermarias.es/REDONDIANA/EspecialPeriodicoCatalunya.html
11. Els ducs del regne de Redonda: http://www.javiermarias.es/REDONDIANA/DuquesdeRedonda.html

    
     
     
     

Les llistes de llibres prohibits

Des que hi ha llibres hi ha tarats que els destrueixen. I fins i tot, tarats que destrueixen els seus autors perquè no en puguin escriure més ni difondre el que ja han escrit. La història de la destrucció de llibres és llarga i vergonyant, i hi ha molts estudiosos que s'han dedicat a recórrer aquest conjunt d'estupideses i barbaritats. Pels qui hi estiguin interessats, una bona introducció és la Historia universal de la destrucción de libros, de l'excèntric i curiosíssim historiador Fernando Báez. Hi trobareu els incendis que han patit les biblioteques d'Alexandria, Pèrgam, Babilònia, Roma, Grècia i la Xina, o la destrucció de llibres a Bagdad des de la invasió de Genguis Khan fins a la de George Bush, passant per la crema de llibres (i d'autors) durant la Contrareforma.
Però a banda de la destrucció, una altra manera (més subtil però igualment pràctica) d'evitar que es llegeixi un llibre és prohibir la seva lectura incloent-lo en una llista de llibres prohibits. De totes les llistes que s'han fet fins ara la més coneguda és, sens dubte, l'Index librorum prohibitorum, el llistat de llibres prohibits de l'Església catòlica. No és un llistat medieval, com s'acostuma a dir, sinó que es va començar a publicar durant el Concili de Trento, l'any 1559. Per què no s'havia fet abans? Bé, de llibres prohibits per l'Església ja n'hi havia hagut, però segurament no calia una llista perquè fins a l'expansió de la impremta tampoc no hi havia tants llibres ni tanta gent que els pogués llegir. A més, la idea original d'aquest llistat era frenar la divulgació de la Reforma protestant que en aquells anys s'expandia per Europa, motiu pel qual es va fer el concili.
Un altre equívoc sobre l'Índex: en realitat no incloïa tots els llibres que l'Església considerava que no s'havien de llegir, sinó només aquells en què hi havia la possibilitat que els lectors no s'adonessin que eren contraris a la doctrina de l'Església. Els llibres dels autors ateus o hostils al catolicisme eren bandejats ipso facto, sense necessitat de ser inclosos a l'Índex. El 1948, quan es va publicar l'última edició, hi havia 4000 títols a l'Índex. Una ullada al llistat (teniu el link al final) dóna una idea del tipus de llibres que hi havia: bona part de les grans novel·les del segle XIX hi són representades. Els motius? Sexe explícit (o el que els redactors de l'Índex consideraven sexe explícit, però que els adolescents d'avui considerarien carícies infantils per avorrir les cabres), comportaments no del tot cristians dels protagonistes, idees polítiques "equivocades", etc. Durant uns anys i fins el 1961 encara es van anar afegint llibres al llistat, però el 1966 es va abandonar definitivament.
Vist això, sembla que els llistats de llibres prohibits siguin cosa del passat... però no és ben bé així. Un exemple: en aquesta web d'exmembres de l'Opus Dei hi ha un llistat dels llibres prohibits per la prelatura, amb codis segons si el llibre es pot llegir sense problemes, amb permís especial de la delegació o està absolutament prohibit i només es pot llegir amb un permís del pare prelat. A més, inclou una sèrie de fitxes de lectura d'uns quants centenars de llibres, prohibits o no, sobre els aspectes morals i doctrinals de cada un d'ells. No sé si tenen algun efecte entre els fidels, però en mi sí: gràcies a aquests centenars de fitxes he passat dues apassionants nits en blanc.
De totes maneres, hi ha casos molt més greus que aquest ja que, en definitiva, a l'Opus Dei hi entra qui vol i qualsevol és lliure d'abandonar-lo quan li vingui de gust. Però quan la censura prové de les administracions públiques, fins i tot de les de països democràtics, la cosa canvia. D'exemples n'hi ha molts, com ara els que podeu veure en aquest mapa dels EUA en el qual l'American Library Association (ALA) ha marcat 348 casos de llibres prohibits per ajuntaments, biblioteques públiques, consells escolars, etc. Els motius són diversos, però abunden els casos de llibres prohibits per presentar personatges homosexuals o ateus. D'altres, tenen motius més "raonables": contenen comentaris racistes o sexistes. Però amb aquest criteri, bona part de les grans obres de la literatura universal haurien de ser prohibides. És absurd, i cap llibre hauria de ser prohibit per més fastigós que ens sembli el seu contingut. Seguint aquest raonament, l'ALA va crear, el 1982, la Setmana dels Llibres Prohibits, que se celebra cada any als Estats Units i que té com a objectiu donar veu i presència als llibres que, per una raó o una altra, han estat prohibits. I és que, com diu el lingüista Noam Chomsky, "si no creiem en la llibertat d'expressió per a les persones que menyspreem, no creiem en ella en absolut".

Fonts:

1. Fernando BAEZ. Historia universal de la destrucción de libros: http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/8996/Historia_universal_de_la_destruccion_de_los_libros
2. L'última versió de l'Index librorum prohibitorum, de 1948: http://www.cvm.qc.ca/gconti/905/BABEL/Index%20Librorum%20Prohibitorum-1948.htm
3. El Concili de Trento on es va aprovar l'Índex i altres mesures contrareformistes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Concili_de_Trento
4. La Reforma protestant: http://ca.wikipedia.org/wiki/Reforma_Protestant
5. Els llistats de llibres prohibits de l'Opus Dei: http://www.opus-info.org/index.php?title=%C3%8Dndice_de_libros_prohibidos
6. Mapa de llibres prohibits als EUA: http://maps.google.com/maps/ms?ie=UTF8&hl=en&oe=UTF8&source=embed&t=h&msa=0&msid=112317617303679724608.00047051ed493efec0bb8&ll=38.68551,-96.503906&spn=32.757579,56.25&z=4
7. Web de l'American Library Association: http://www.ala.org/advocacy/banned
8. La Setmana dels Llibres Prohibits: http://www.bannedbooksweek.org/

   
    
    
    

Contaminació global i aneguets de goma

Foto original: Kim Steele
 

Quin és el país del món que contamina més? Una recerca ràpida d'aquest tema en qualsevol buscador d'Internet ens donarà com a resultat dotzenes de rànquings fets per organitzacions de fiabilitat variable, en els quals els resultats sempre són diferents. I és que aquesta pregunta té tantes variables que no és fàcil de contestar. Si els resultats són per habitant, surten uns països, però si es té en compte la contaminació total de cada país, només apareixen els països més grans; si es calcula en emissions de CO2 no surt el mateix que si es calculen les emissions d'altres gasos; si parlem de residus sòlids, la cosa torna a canviar, de la mateixa manera que si el que es calcula són els fertilitzants i pesticides de l'agricultura, o els productes químics de la indústria o els residus nuclears dels (relativament pocs) països que tenen centrals en funcionament.

Què en podem extreure, d'això? Que fins i tot els rànquings de contaminació més ben fets, com el que fa el CARMA (Carbon Monitoring for Action) sobre els països que emeten més CO2 a l'atmosfera, no tenen en compte una cosa evident: que la contaminació és un fenomen global que afecta tot el planeta alhora, i que no té massa sentit buscar petites solucions locals per frenar-la.

Una bona manera d'entendre com de global és la contaminació és la història dels aneguets de goma del professor Curtis Ebbesmeyer. Aquest oceanògraf està especialitzat en els moviments dels corrents marins, i fa anys que, amb alguns companys, posa a punt un programa d'ordinador que ens ajudi a entendre com funcionen aquests corrents. El problema és que les boies que fan servir els oceanògrafs per estudiar la deriva de les masses d'aigua tenen un preu molt elevat (fins a 1.650€ cadascuna) perquè porten una sèrie de dispositius de medició i de rastreig per satèl·lit per saber exactament on són a cada moment, i això fa que n'hi hagi poques i que les dades amb les que treballen els oceanògrafs siguin insuficients. Però la cosa va canviar el gener del 1992, quan un vaixell portacontenidors provinent de Hong Kong que es dirigia als EUA va perdre uns contenidors enmig del Pacífic i tota la càrrega se'n va anar a l'aigua. En total, 29.000 joguines de banyera es van dispersar, flotant, per l'oceà. Aneguets grocs, castors vermells, granotes verdes i tortugues blaves com les que podeu veure en aquesta foto, sobre el braç del simpàtic oceanògraf. Uns mesos més tard, al novembre d'aquell any, els primers aneguets arribaven, arrossegats pels corrents del Pacífic Nord, a les costes d'Alaska. La notícia va aparèixer en alguns mitjans i a l'oceanògraf se li va encendre la llumeta: ja tenia una manera barata de recopilar dades sobre els corrents marins. Va avisar al personal de costes i ports de tot el món, va donar algunes entrevistes a diaris i es va posar a esperar a que algú trobés més aneguets. I no va haver d'esperar molt. Durant anys, els aneguets han anat apareixent en diversos punts del planeta, i Ebbesmeyer ha anat recopilant les dades del seu llarguíssim viatge. Els aneguets grocs i els castors vermells han perdut el color i ara són blancs, però les granotes verdes i les tortugues blaves segueixen en bon estat. Coses de les radiacions solars.

Gràcies a la col·laboració de guardacostes, mariners, responsables dels ports o simples ciutadans que passegen per la platja, s'ha pogut reconstruir el viatge. Se sap que, de seguida de l'accident, el grup es va dividir en dos. Una part va seguir la costa americana cap al sud, vorejant les immenses illes de plàstic de què parlàvem fa unes setmanes, i el 1994 ja havia arribat a les costes d'Austràlia i Indonèsia. L'altra meitat va pujar cap al nord, es va quedar atrapada al gel de l'oceà àrtic durant cinc anys (del 1995 al 2000) i, després d'una llarga deriva, va anar a parar a l'Atlàntic Nord. El 2000 ja tocaven les costes atlàntiques del nord dels EUA (de Maine a Massachusetts), i el 2003 ja havien arribat a les illes Hèbrides, a la costa oest d'Escòcia. El 2007, després de 15 anys de viatge, els primers aneguets van decorar les platges britàniques, i a final d'any ja s'esperava la seva arribada a les costes de Galicia. Avui, a principis del 2012, hi ha pocs llocs al món que no hagin visitat.

Naturalment, els aneguets no són els únics objectes que han viatjat arrossegats per la marea i han estat usats pels oceanògrafs per entendre com funcionen els corrents marins. El 1997, cinc milions de peces de Lego van caure a l'oceà i segueixen, des de llavors, a la deriva. El mateix va passar el 1990 i el 2002 amb 80.000 i 33.000 parells de sabatilles Nike. I això són només alguns exemples: es calcula que, cada any, entre 2.000 i 10.000 contenidors cauen a l'aigua i perden la càrrega. I no només els objectes són arrossegats per la marea. Els productes químics o el petroli dels vessaments també recorren el món i s'escampen per tot arreu. I fins i tot la contaminació de terra ferma, que es filtra als rius i als aqüífers, acaba sovint al mar: pesticides, productes industrials, restes líquides dels abocadors d'escombraries...

La contaminació és un fenomen global, i cal tractar-la globalment. Si no, per més net que tinguem el jardí de casa en patirem les conseqüències.

Fonts:

1. Rànquing d'emissions de CO2 per país fet per Carbon Monitoring for Action (CARMA): http://carma.org/region
2. L'oceanògraf Curtis Ebbesmeyer: http://ca.wikipedia.org/wiki/Curtis_Ebbesmeyer
3. Un exemple de com són aquestes sofisticades boies: http://www.ocean-net.info/instrumentacion/LinkQuest/ADP_Flowquest.htm
4. Una foto dels animalons de plàstic: http://oceanmotion.org/html/research/ebbesmeyer.htm
5. Post de Donant dades sobre les illes de plàstic del Pacífic: http://www.donantdades.com/2011/10/illes-de-plastic.html
6. L'arribada a la Gran Bretanya: http://www.dailymail.co.uk/news/article-464768/Thousands-rubber-ducks-land-British-shores-15-year-journey.html

   
   
   
   

Comerç just al Pirineu: la llana d'ovella xisqueta

Quan sentim a parlar de comerç just pensem sempre en les relacions comercials entre països del Nord i països del Sud, entre consumidors rics i productors pobres. Resumint, el comerç just és la recerca d'unes condicions dignes en el comerç dels productes dels països pobres, pagant salaris decents, no acceptant mà d'obra infantil ni esclava, procurant que els diners vagin a parar als productors locals i no a les empreses intermediàries, assegurant-se que la producció respecti el medi ambient, etc. Actualment, la major part del comerç mundial està molt lluny de ser just, i la prova és que moltes de les zones més pobres del planeta i els punts on es concentra la fam al món són zones agrícoles que, en principi, haurien de poder viure del que produeixen. La culpa és dels mercats internacionals i de les grans empreses que compren els productes agrícoles bàsics a preus de misèria, sí, però també dels consumidors que, quan anem a comprar, busquem el preu més baix sense que ens importin massa les condicions en què ha estat produït el que comprem. Si podem comprar un jersei per 5 o 10 €, millor que pagar-ne 40. Però si és tan barat és perquè els productors de la llana, el cotó o el lli cobren preus de misèria o perquè els treballadors de la indústria tèxtil que l'ha confeccionat viuen en condicions infamants. O totes dues coses alhora, que és el més corrent. I per tant, el ramader que intenta vendre la llana a una empresa que practiqui el comerç just es trobarà que aquesta llana no té pràcticament demanda perquè als mercats dels països rics poca gent vol pagar el que costa.
Aquest problema, però, no és exclusiu dels productors dels països pobres. Als països rics també hi ha molts sectors que no poden competir amb els preus rebentats dels mercats internacionals i pràcticament han desaparegut. Un exemple molt clar és la indústria tèxtil europea, que fa un segle que està en crisi i ara, amb l'entrada de productes tèxtils xinesos, pràcticament ha desaparegut. I no només han desaparegut les fàbriques, sinó també els productors de les matèries primeres: la llana, el cotó, el lli o el cànem.
Al Pirineu català, un cas molt evident d'aquesta desaparició és l'ovella xisqueta, una raça autòctona amb facilitat per sobreviure en ambients freds i durs com el Pirineu i que dóna una llana i una carn de qualitat. En els últims decennis la seva població ha disminuït molt, sobretot perquè la seva llana no pot competir als mercats internacionals i, des del 1980, els pastors només treuen beneficis de la carn, perquè la llana no els la compra ningú. Aquesta pèrdua de valor de l'ovella xisqueta va convertir un sector que, tot i la duresa de la feina, es guanyava prou bé la vida, en un ofici sense massa futur. Els fills dels pastors, des de fa una generació, acostumen a abandonar l'ofici per dedicar-se a altres coses més ben pagades, motiu pel qual l'any 1995 la raça xisqueta va ser catalogada com a raça en perill d'extinció.
Però aquest procés de desaparició, que en molts casos és imparable, en el cas de la xisqueta pot tenir solució. Es tracta d'aplicar el concepte de comerç just a la llana de la xisqueta i conscienciar els consumidors que l'augment de preu del producte final està justificat. En altres paraules, que l'atractiu que perd per culpa del preu el recuperi pel valor social i ambiental: comprar productes fets amb aquesta llana permet mantenir la ramaderia al Pirineu, ajuda a salvar l'espècie de l'extinció, protegeix el paisatge (les ovelles són un dels millors agents forestals imaginables a l'hora de conservar el sotabosc i evitar la desaparició dels prats alpins), potencia el comerç local i de proximitat per comptes d'importar la llana de l'altra punta del món, redueix l'impacte ambiental del transport, evita el despoblament de l'alta muntanya, etc. Amb aquesta idea al cap, una sèrie d'associacions que treballen per donar vida al sector primari del Pirineu han creat l'Obrador Xisqueta, que serveix d'enllaç entre 21 explotacions d'ovelles del Pirineu i una sèrie d'artesans que manufacturen la llana. Entre tots, i sense sortir del Pirineu, aconsegueixen cobrir totes les baules de la cadena: des del pastor, que cobra un preu just per la llana, fins a la botiga virtual on es venen els productes (que també es poden trobar a unes quantes botigues arreu del país), passant per la formació professional als artesans i artesanes o tallers educatius. Per garantir que no es perdi l'ofici de pastor també han engegat altres iniciatives, com l'escola de pastors, que en les seves quatre edicions ja ha incorporat més de 40 persones al sector. 
L'objectiu de salvar la ramaderia del Pirineu no és només una qüestió de nostàlgia. El bestiar és un element vertebrador del paisatge i de la gent que hi viu, i un dels millors mecanismes per evitar el despoblament de l'alta muntanya i el trencament d'una tradició que es manté sense talls des del neolític. Quines altres manifestacions de la nostra cultura coneixeu que tinguin milers d'anys?

Fonts:

1. Comerç just: http://ca.wikipedia.org/wiki/Comer%C3%A7_just
2. L'ovella xisqueta: http://xisqueta.bigcartel.com/caracteristiques-de-la-llana
3. Web de l'associació Obrador Xisqueta: http://www.obradorxisqueta.cat/
4. Botiga virtual de productes fets amb llana d'ovella xisqueta: http://xisqueta.bigcartel.com/
5. L'escola de pastors del projecte Grípia: http://www.projectegripia.cat/

   
    
    
     

Un món lliure de cotxes

Fins no fa massa, quan algú que caminava pel carrer sentia l'expressió "aigua va!" sabia que havia d'arrencar a córrer si no volia acabar ruixat amb l'aigua bruta, els pixats o alguna cosa pitjor que sortís volant per la finestra d'algun veí. En alguns pobles i barris espanyols, aquest crit encara se sentia a finals dels anys 50, i és que la universalització del clavegueram és una cosa molt més recent del que ens pensem. Naturalment, si el projectil no impactava en un vianant i queia a terra, no hi havia ningú que s'encarregués de netejar-ho i es quedava allà, junt amb els excrements de gossos i cavalls, fins que s'assecava i algú ho recollia per fer-ho servir com a adob o combustible o fins que una pluja forta s'ho enduia tot carrer avall. Quina olor devien fer els carrers, en altres temps? Sovint, les novel·les històriques, quan descriuen les ciutats antigues, parlen de l'olor de les espècies, dels productes dels mercats, de les flors dels balcons... desenganyem-nos, les ciutats antigues feien pudor de merda, de pixats, d'aigües estancades i d'excrements d'animal. D'acord, no és una visió gaire romàntica, però s'adiu més amb la realitat que moltes de les imatges que ens en haguem pogut fer. 

Vist això, podríem pensar que hem tingut sort de néixer en l'època que hem nascut i haver-nos estalviat aquestes olors i aires viciats. Res més fals. I és que resulta que respirem l'aire més brut que mai s'ha respirat des que vivim en ciutats, i bona part de la culpa és dels rius de cotxes que inunden els nostres carrers. Hem canviat els rius de llot i merda que ocupaven el centre dels carrers pels rius de fum, soroll i cotxes que ocupen els carrers sencers, deixant petites franges als marges per a les persones. Hem cedit el nostre espai als vehicles, i no en som del tot conscients.

Bé, hi ha molta gent que sí que n'és conscient. Des de fa uns anys, algunes d'aquestes persones s'estan unint en el que s'anomena Carfree Movement, una xarxa de persones i organitzacions que consideren que els cotxes dominen excessivament les ciutats modernes i que cal reduir o eliminar el seu ús per tal de tornar els carrers i les places a les persones. Editen una revista, fan xerrades i conferències, potencien el transport públic, la bicicleta i l'anar a peu, ofereixen alternatives tècniques als arquitectes i urbanistes que es dediquen a pensar les ciutats i, en definitiva, es dediquen a imaginar com seria el món si no estiguéssim envaïts pels nostres propis cotxes.

Pot semblar una mica exagerat, però només cal tenir en compte un parell de dades per adonar-se que no. Com per exemple, que en algunes ciutats el 60% de la superfície està destinada als cotxes; o que el transport suposa, als països de l'OCDE, el 60% del consum de petroli (un 68% als EUA); o que al 1950 hi havia 70 milions de cotxes al món, al 1994 n'hi havia 630 milions i, si seguim amb aquest creixement, el 2025 n'hi haurà més de mil milions. 

Potser, en un futur no molt llunyà, els habitants del planeta posaran cara de fàstic quan els expliquin que a principis del segle XXI els carrers estaven plens de cotxes que treien fum i que, a vegades, costava respirar quan caminaves pel carrer; i que els cotxes ho envaïen tot, carrers, places i voreres, i que les persones havien de conviure-hi sense poder-hi fer res. És probable, fins i tot, que posin la mateixa cara de fàstic que posem nosaltres quan pensem en l'"aigua va!" i que, com nosaltres, no entenguin com es podia viure en un món tan brut sense fer res per arreglar-ho.

Fonts:

1. Article de Felipe González on recorda "l'aigua va!" durant la seva adolescència en un barri de Sevilla: http://www.elpais.com/articulo/opinion/Agua/va/elpepiopi/20080422elpepiopi_4/Tes
2. Contaminació atmosfèrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Contaminaci%C3%B3_atmosf%C3%A8rica
3. Web de la xarxa sense cotxes (World Carfree Network): http://www.worldcarfree.net/catalan.php
4. Revista Carbusters.org, la revista del moviment sense cotxes: http://carbusters.org/international/catalan/
5. L'OCDE: http://ca.wikipedia.org/wiki/Organitzaci%C3%B3_per_a_la_Cooperaci%C3%B3_i_el_Desenvolupament_Econ%C3%B2mic

   
    
    
    

Esperant els diamants sintètics

Hi ha poques coses tan estúpides com gastar una petita fortuna comprant un diamant. Qui hagi entrat alguna vegada a una botiga de minerals i gemmes haurà vist que, pel preu d'una entrada de cine, pot comprar pedres tan boniques com els diamants. Pedres que, com el diamant, són temporals i es destrueixen fàcilment amb l'escalfor. I és que, tot i el que digui la publicitat, un diamant no és per sempre, i a més la seva bellesa està sobrevalorada. Però això és una opinió, i per tant, va a gustos. Com diu aquell acudit:

- Mira, una pedra preciosa!

- Però què dius! Si és un maó!

- Doncs a mi m'agrada...

Naturalment, cadascú és lliure de fer el que vulgui amb els seus diners, però ha de ser conscient que les seves accions com a consumidor no són neutres. El comerç de diamants és un dels factors més importants a l'hora de prolongar les guerres i conflictes en diversos països africans, i comprar diamants provinents d'aquest comerç és ajudar a finançar la guerra. L'1 de desembre del 2000, l'Assemblea General de l'ONU va reconèixer que els diamants en zones de conflicte serveixen per eternitzar les guerres en països com Angola o Sierra Leone, i des de llavors és un tema que apareix sovint als mitjans i fins i tot s'ha tractat en una pel·lícula  de Hollywood: Diamant de sang. Lluitar contra això és difícil, tot i que hi ha iniciatives molt lloables, com els intents d'exigir certificats de procedència a les empreses. El problema és que algunes d'aquestes empreses, com la sud-africana De Beers, la més important del món (i responsable de l'eslògan "un diamant és per sempre"), tenen tants interessos en aquests diamants barats que no només no fan res per evitar-ho sinó que sovint són els principals instigadors dels conflictes.

Però hi ha un altre camí per acabar amb aquest conflicte sagnant: la ciència. Des que al 1954 es va aconseguir fabricar el primer diamant sintètic, petit i de mala qualitat, la cursa per descobrir una manera de fabricar diamants de gran qualitat s'ha accelerat. El mètode més usat és el que s'anomena HPHT (High Pressure High Temperature), que consisteix a imitar la forma natural com es formen aquests cristalls, cristal·litzant el carboni a pressions de 50.000 o 60.000 bars i temperatures d'entre 1.300 1.600ºC. Més o menys, la temperatura i la pressió que hi ha a 200 quilòmetres de profunditat. Amb aquest mètode de seguida es van aconseguir petits diamants de mala qualitat, molt útils per a la indústria, que els fa servir com a abrasius. Però fins al 1970 no es va aconseguir fabricar un diamant gros i bonic, semblant als naturals, d'un pes d'un quirat (uns 200 mg).

Hi ha altres sistemes a banda de l'HPHT, com ara la deposició química de vapor (CVD), que tot i que fins fa poc es pensava que no es podria comercialitzar mai perquè és un mètode molt lent, des del 2005 ja hi ha una empresa que en fabrica i subministra al mercat internacional de diamants. Tot i que encara queda molt camí per aconseguir la perfecció absoluta, la identificació dels diamants sintètics, en alguns casos, ja només està a l'abast de laboratoris molt especialitzats. El temps en què un expert amb una lent d'augment es mirava un diamant i, per les imperfeccions i impureses, detectava si era fals o no, ha quedat enrere.

És a dir, que en pocs anys les "falsificacions" seran tan perfectes que ja no seran falsificacions; hi haurà diamants reals creats per les forces geològiques i diamants reals creats per l'home. Quan això sigui així, és possible que la passió pels diamants desaparegui i, amb ella, aquest comerç horrorós.

Si no es pot evitar que a la gent li fascini una cosa tan absurda com un diamant, com a mínim evitem que mori gent per aconseguir-los.

Fonts:

1. Theodore GRAY. Els elements. Una exploració visual de tots els àtoms coneguts de l'únivers. Editat per l'Institut d'Estudis Catalans, PUV i UAB: http://blocs.iec.cat/aiq2011/files/2011/03/Triptic_Els_elements.pdf
2. Informe de les Nacions Unides sobre els conflictes generats pels diamants: http://www.un.org/spanish/docs/comitesanciones/Diamond.html
3. La pel·lícula Diamant de sang: http://www.filmaffinity.com/es/film109220.html
4. De Beers, el líder mundial en comerç de diamants, amb un llarg historial promovent guerres i conflictes: http://es.wikipedia.org/wiki/De_Beers
5. Pàgina sobre diamants sintètics de l'IGE, l'Instituto Gemológico Español: http://www.ige.org/Como-comprar-un-diamante/Diamantes-Sinteticos
6. Què és un quirat:  http://ca.wikipedia.org/wiki/Quirat

    
    
     
      

Les ciutats més verdes del món

Foto original d'Ángel Hernández Gómez

En general, a tots ens agraden els rànquings. Són una manera superficial i simplista de conèixer la realitat, d'acord, però sovint serveixen per trencar esquemes i prejudicis. Avui us en volem presentar un de molt interessant, elaborat pel Programa de les Nacions Unides pels Assentaments Humans (UN-Habitat) en col·laboració amb la multinacional alemanya Siemens: l'Índex de ciutats verdes.

[Nota pels lectors més primmirats: és veritat que l'expressió "multinacional alemanya"és un oxímoron, però que empreses com Siemens patrocinin estudis sobre medi ambient tampoc no és un gran exemple de coherència]

L'estudi té en compte vuit punts per decidir l'estat de salut mediambiental d'una ciutat: les emissions de CO2, les condicions de salubritat, l'ús del sòl i el tipus d'edificació, els transports, la qualitat de l'aigua i de l'aire, la gestió de residus i les polítiques mediambientals que aplica l'administració. Recopilant aquestes dades s'han elaborat llistats de les ciutats més grans de cada continent i s'han classificat de més netes a més brutes. Llàstima que només en dos continents (Europa i Amèrica del Nord) els valors siguin numèrics, cosa que fa impossible comparar ciutats de continents diferents. A més, les dades de les ciutats d'Oceania encara no han aparegut (tot just fa un mes que s'han publicat les d'Àfrica), i ens quedem amb les ganes de saber què passa, per exemple, a Auckland i Wellington, les ciutats més grans de Nova Zelanda, que sempre acostumen a estar dalt de tot en aquest tipus de rànquings. Amb tot, és molt interessant entrar al seu web i donar-hi un cop d'ull.

A l'Àfrica, les ciutats més verdes són Accra (Ghana), Ciutat del Cap (Sud-àfrica) i Casablanca (el Marroc), situades una a cada punta del continent. Les ciutats menys verdes són Dar es Salaam (Tanzània) i Maputo (Moçambic).

A Europa, per contra, les ciutat més verdes sí que estan en una zona concreta del continent, i us podeu imaginar on: Copenhaguen, Estocolm i Oslo. No falla. I les menys verdes també segueixen els patrons habituals: Kiev, Sofia i Bucarest. Madrid està a la posició número 12, just per sota de París i Londres i per sobre de Roma i Varsòvia.   

A l'Àsia, la ciutat més verda amb diferència és Singapur, seguida d'Hong Kong i Osaka. Les més brutes són Karachi (Pakistan), Bengaluru (Índia) i Hanoi (Vietnam).

A l'Amèrica Llatina, de les cinc ciutats més verdes, quatre són del Brasil: Curitiba, Belo Horizonte, Brasília i Rio de Janeiro. L'altra, que és la tercera del rànquing, és Bogotà. Les ciutats menys verdes del continent són Guadalajara, Lima i Buenos Aires, que encara que sembli un acudit fàcil treu molt mala nota en la qualitat de l'aire. 

Per últim, als EUA i al Canadà la ciutat més verda és San Francisco seguida de Vancouver, una de cada país. Les més brutes, Detroit, Saint Louis i Cleveland.

Fonts:

1. Web d'UN-Habitat presentant les dades sobre Àfrica de l'Índex: http://www.unhabitat.org/content.asp?cid=9584&catid=26&typeid=11&AllContent=1
2. Índex de ciutats verdes: http://www.siemens.com/entry/cc/en/greencityindex.htm
3. Un oxímoron: http://ca.wikipedia.org/wiki/Ox%C3%ADmoron

   
     
     
     

El mercat d'òrgans humans de Tondo

A principis dels anys 90, un rumor es va escampar arreu dels Estats Units. Una persona, normalment un home adult de classe alta, s'havia despertat en una habitació desconeguda d'hotel amb una gran cicatriu al costat del ventre i una nota on hi deia: "t'hem extret un ronyó; si vols viure, truca a l'hospital". Aquest rumor va córrer tant que, uns anys més tard, la policia de Nova Orleans es va veure obligada a desmentir-lo de forma oficial. Naturalment, es tractava d'una llegenda urbana.

Això no vol dir, però, que no es donin casos de robatoris d'òrgans en contra de la voluntat dels "donants", tot i que tenen una dimensió molt menor del que diuen les llegendes i alguns diaris sensacionalistes. No obstant això, hi ha casos provats, com el que va denunciar l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa del robatori de bebès a Ucraïna l'any 2005 o el denunciat per una monja espanyola a Moçambic.

Però a banda d'aquests casos relativament marginals, hi ha un altre mercat d'òrgans molt més estès i tàcitament permès. És el que passa a llocs com Tondo, un suburbi als afores de Manila, a les Filipines. Tondo és una de les àrees més pobres i superpoblades del planeta i alguns dels seus habitants, per sobreviure, han optat per vendre's un ronyó o una còrnia. Sally Gutiérrez, una directora espanyola de curtmetratges documentals, va rodar el 2009 un vídeo de 15 minuts amb entrevistes a alguns dels veïns del barri que havien cedit un òrgan a canvi d'entre 1.200 i 1.500 euros. Al documental, titulat Organ Market, es veu només una cara del negoci, la dels donants, però no apareixen els receptors ni els intermediaris, tot i que molts dels entrevistats expliquen que l'operació per extreure l'òrgan es va fer al Saint Luke's Hospital, el més important del país. És legal? Bé, tècnicament ho va deixar de ser el 2008, quan es va publicar una llei que prohibia el tràfic d'òrgans a les Filipines, però el documental és del 2009 i sembla que no ha canviat gran cosa. La pel·lícula es va rodar seguint unes investigadores de bioètica de la Universitat de les Filipines que pagaven un euro a cada donant a canvi de ser entrevistats. Al vídeo hi apareixen una dotzena de persones que han venut un ronyó o una còrnia, molts dels quals tenen greus problemes de salut; la dona d'un d'ells explica que els diners que van rebre amb prou feines cobreixen les medicines que s'ha de prendre el seu marit per tractar la insuficiència renal que pateix i que li impedeix fins i tot de caminar. Bona part dels entrevistats s'han gastat els diners en la compra d'un sidecar per poder treballar o bé en una casa de llautó nova, i uns quants fins i tot es consideren afortunats i exhorten a la gent del barri a fer-ho. Naturalment, hi haurà qui defensi aquest negoci pel fet que els donants ho fan voluntàriament i que ningú no els ha empès a desprendre's del seu òrgan, però qui ho faci no coneix el que és la pobresa extrema ni com de difícil és escapar de les seves mans, i no és capaç d'entendre que la necessitat pot portar fins a l'extrem de sentir-se afortunat en una situació tan horrible i inhumana.

Fonts:

1. Nota de la policia de Nova Orleans desmentint la llegenda urbana sobre el robatori de ronyons (1997): http://www.mardigrasday.com/police1.html
2. El tràfic d'òrgans d'Ucraïna: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/UE/confirma/robo/bebes/Ucrania/trafico/organos/elpporint/20050905elpepisoc_6/Tes
3. El tràfic d'òrgans a Moçambic: http://www.elmundo.es/elmundo/2007/03/04/solidaridad/1172981284.html
4. El districte de Tondo, a la ciutat de Manila, a les Filipines: http://es.wikipedia.org/wiki/Tondo_%28Filipinas%29
5. Sally Gutiérrez, la realitzadora del documental: http://www.hamacaonline.net/autor.php?id=84
6. Organ Market, documental de 15 minuts sobre el tràfic d'òrgans a Tondo: http://www.hamacaonline.net/obra.php?id=814
7. L'hospital Saint Luke, el més important de les Filipines, on es fan part de les extraccions: http://www.stluke.com.ph/
8. El març de 2008 es va aprovar una llei que il·legalitzava el tràfic d'òrgans a Filipines: http://archive.arabnews.com/?page=4&section=0&article=124049

   
   
   
    

Els boscos d'Europa

El 2011 ha estat l'any internacional dels boscos i, gràcies a aquesta iniciativa de les Nacions Unides, als mitjans se n'ha parlat una mica. Pel que hem pogut llegir al llarg de l'any, sembla que als boscos d'Europa i d'Amèrica del Nord no els va malament, sobretot si ho comparem amb els de la resta de continents, on la desforestació augmenta a velocitats alarmants i els boscos primaris, aquells que mai no han estat explotats ni influenciats per l'ésser humà, estan en perill d'extinció. Algunes dades: Amèrica Llatina i el Carib, amb el 57% dels boscos primaris del planeta, són les zones on la desforestació és més forta, amb desenes de milers d'hectàrees de bosc talades cada any per convertir-les en zones agrícoles; a l'Àfrica i l'Àsia, tot i que les zones protegides i els parcs naturals augmenten, el bosc autòcton desapareix ràpidament; la Xina, l'Índia i el Vietnam planten boscos nous per substituir els primaris, però la biodiversitat i la qualitat d'aquests boscos joves no té res a veure amb la d'un bosc vell. A Europa, per contra, els boscos augmenten; i el país on més augmenten, segons la FAO, és Espanya, amb 118.500 hectàrees noves de bosc cada any. Això, com a mínim, és el que diuen les estadístiques. Però mirem-nos-ho amb una mica més de cura i veurem que hi ha gat amagat.

Per començar, les estadístiques compten els grans boscos de Rússia, que s'estenen fins als confins d'Àsia, com a boscos europeus. Aquests boscos, que ocupen 800 milions d'hectàrees, representen el 80% dels boscos d'Europa, és a dir, que la major part dels boscos "europeus" estan fora d'Europa. Comencem bé. La resta de països tenen masses forestals molt més petites: Suècia, amb 28 milions d'hectàrees, Finlàndia amb 22 i Espanya amb 18,5 són els següents a la llista de països amb més massa forestal, unes xifres molt més modestes. Una part del creixement de la massa forestal europea s'atribueix a les repoblacions dels anys 40 a 60 i a l'expansió natural dels boscos cap a zones agrícoles abandonades o cap a prats de muntanya on, amb la desaparició dels ramats que arrencaven els plançons, els arbres ho han colonitzat tot. I sí, aquest és un fenomen important al medi rural europeu, però sembla que la part del lleó se l'enduen els cultius forestals, que és la manera com realment augmenta la massa d'arbres al continent. Segons alguns observadors, la FAO fa malament comptant els cultius de pins, xops i eucaliptus com a boscos, perquè encara que siguin arbres no tenen cap de les característiques d'un bosc. Tenen molt poca diversitat (un sol tipus d'arbre, poca vegetació al subsòl i pràcticament cap animal) i, per la forma de talar-los, no ajuden a fixar el sòl com la resta de boscos. A més, són plantacions joves que es tallen de seguida que els arbres tenen la mida justa per treure'n profit i fer-ne paper o fusta de mala qualitat. Aquestes plantacions, doncs, s'haurien de comptar com a zona agrícola, no com a forestal. I s'hauria d'especificar que el creixement forestal europeu es basa, clarament, en aquest model de cultiu. 

L'altra raó per la qual no és gaire prudent atribuir-nos una bona gestió de boscos en comparació amb altres continents és que seria molt hipòcrita. Els dos principals consumidors de fusta tropical del món són, curiosament, els EUA i la Unió Europea. I el mateix passa amb els productes que es conreen als monocultius guanyats a base de desforestar Amèrica del Sud, l'Àfrica i l'Àsia: s'hi planta soja per engreixar el bestiar que ens mengem nosaltres, cotó, lli i cuir per la nostra roba, cereals, palma i remolatxa per fer biocombustibles pels nostres vehicles, etc. És a dir, que els qui estem desforestant el planeta som els consumidors dels països rics, no els habitants de l'Amazònia, de les selves tropicals africanes o dels boscos del sud-est asiàtic. Com a mínim, no donem lliçons sobre com gestionar els boscos amb l'excusa que els nostres estan relativament sans. 

La solució, segons llegim en aquest informe conjunt de Greenpeace, Ecologistas en acción, SEO Birdlife i WWF sobre els problemes dels boscos europeus, passa per gestionar millor els nostres boscos, d'on podríem treure molta més fusta i biomassa de la que en traiem actualment, cosa que ens permetria importar-ne menys, desforestar menys boscos tropicals i evitar incendis als nostres boscos, que cremen perquè no estan ben gestionats. A Espanya, per exemple, el foc arrasa cada any una superfície de 150.000 ha. I també, per ser coherents, podem reduir el consum dels productes derivats de la desforestació del Tercer Món, com per exemple la carn.

Fonts:

1. Article optimista sobre els boscos espanyols: http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Presumamos/bosques/elpepusoc/20110415elpepusoc_7/Tes
2. Bosc primari: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bosc_primari
3. Informe de la FAO "El estado de los bosques del mundo" (2011):   http://www.fao.org/docrep/013/i2000s/i2000s.pdf
4. Informe de WWF España "Bosques españoles: los bosques que nos quedan y propuestas de WWF para su restauración" (2009): http://assets.wwfspain.panda.org/downloads/gap.pdf
5. Informe conjunt de Greenpeace, Ecologistas en acción, SEO Birdlife i WWF "La UE ante los problemas de los bosques europeos" (2010): http://awsassets.wwf.es/downloads/documento_conjunto_conf_bosques_valsain_6_7_abril_.pdf
6. Article de Donant dades sobre el consum excessiu de carn: http://www.donantdades.com/2011/04/sobrevivim-gracies-als-vegetarians.html