Confusions sobre la riquesa i la pobresa de les nacions

La setmana passada es va celebrar l'edició 2012 d'Eurovisió. Un parell de dies abans de la gala, la representant espanyola Pastora Soler va fer unes polèmiques declaracions en què insinuava que la direcció de RTVE li havia demanat que no guanyés el concurs perquè el país guanyador s'ha d'encarregar d'organitzar l'edició de l'any següent. Soler, concretament, deia: "En Bakú, hay una montada impresionante. Hay muchísimo dinero metido en esto. Azerbaiyán se lo puede permitir porque es un país que se dedica al petróleo y le va bien económicamente. Pero nosotros tenemos que salir primero del bache".
Més enllà de l'escàndol que s'ha organitzat per aquestes declaracions (cosa curiosa, perquè no crec que quedi gaire gent a Europa que desconegui com funciona això d'Eurovisió), el que ha passat més desapercebut és el que diu sobre l'Azerbaidjan.
Comencem amb un parell de dades tretes del web d'Acción contra el hambre:

• Tot i que és un país amb forts ingressos gràcies al petroli, l'Azerbaidjan té un 50% de la població vivint per sota el llindar de la pobresa.
• Té una taxa de desnutrició crònica infantil del 25%.
• El 31,8% dels nens pateixen anèmia.
• El 20% de la població no té accés a aigua potable en condicions.
• El 55% de la població no té sanejaments bàsics.

D'on ha tret la pobra Pastora Soler que és un país ric? Doncs del fet que té molt petroli i que hi entren molts diners provinents d'aquest mercat. I no és un error que cometen només els participants de concursos casposos internacionals, és un error molt comú que, d'una manera o una altra, cometem tots alguna vegada: confondre PIB per càpita amb riquesa de la població.
Un dels llocs on podem sentir aquest tipus d'animalades més sovint és al món de l'esport. Un cas típic i molt comentat és el de Qatar, patrocinador del Futbol Club Barcelona, que apareix al número 1 a la llista de països més rics segons el PIB per càpita que fa el Fons Monetari Internacional. Des de la directiva del club i des dels diaris afins s'ha intentat vendre Qatar com la Suïssa del golf Pèrsic, però Qatar és una dictadura, explota els seus treballadors immigrants (que representen el 80% de la població) i les seves lleis discriminen les dones.
[Per evitar ressentiments, afegirem que al Reial Madrid el patrocina la companyia aèria Fly Emirates, la principal línia aèria dels Emirats Àrabs, una altra dictadura amb una situació molt semblant a la de Qatar. No hi ha massa diferència...].
Resumint: no cal crucificar a la pobra Pastora Soler, que segur que ho ha dit sense cap mala intenció, però hauríem de ser més curosos a l'hora de parlar de la riquesa i la pobresa de les nacions.

Fonts:

1. Les declaracions de Pastora Soler: http://www.formulatv.com/noticias/25129/pastora-soler-tve-pedido-no-gane-eurovision-gasto-supone-organizar-festival
2. Algunes dades sobre l'Azerbaidjan: http://www.accioncontraelhambre.org/ficha_pais.php/id_map/95/pais/azerbaiyan
3. Rànquing de països en PIB per càpita: http://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Pa%C3%ADses_por_PIB_%28PPA%29_per_c%C3%A1pita#cite_note-0
4. Informe 2011 dels drets humans a Qatar segons Amnistia Internacional: http://www.amnesty.org/es/region/qatar/report-2011
5. Informe 2011 dels drets humans als Emirats Àrabs Units segons Amnistia Internacional: http://www.amnesty.org/es/region/uae/report-2011

    
     
     
     

El joc dels malparits

Aquest és el nostre post número 100: ja portem quasi dos anys donant dades sobre temes socials i ambientals! Per celebrar-ho hem preparat un joc sobre els malparits que fan encara més difícil la vida al nostre planeta. Pensem que els hem de conèixer i saber què han fet; és la millor manera d'evitar que aquestes coses tornin a passar.
Esperem que us agradi!

       
Fes servir el codi següent per incrustar aquest joc al teu web:<iframe width="400" height="600" src="http://www.alexcanosa.com/Dd/J003.swf" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Aliments del més enllà

Fa uns mesos parlàvem en aquest blog de la importància de menjar productes de consum local. No té massa sentit, dèiem, pescar gambes a Escòcia, portar-les a la Xina per pelar-les i envasar-les, i tornar-les a portar a Europa per consumir-les. És una animalada absolutament insostenible.
Gràcies a un estudi fet per l'associació ecologista Amigos de la Tierra i investigadors de les universitats de Vigo i Sevilla, ens podem fer una idea clara de què significa exactament aquesta animalada. Posem-hi unes quantes xifres.
Tot i que cada vegada tenim més consciència del problema, els nostres hàbits en aquest tema són cada cop pitjors. Entre el 1995 i el 2007 les importacions d'aliments a Espanya s'han incrementat en un 53%. Actualment importem cada any 29.000 milions de quilograms d'aliments. Un 29 seguit de 9 zeros. No està malament, no? I això té un cost ambiental: 4,7 milions de tones de CO2 emeses a l'atmosfera que ajuden a accelerar el canvi climàtic.
Com arriben a Espanya? El 70% arriben en vaixell i la resta, bàsicament, per carretera. També hi ha aliments que arriben en tren o avió, però són percentatges molt petits. Tot i això, el transport en avió és molt contaminant: només suposa un 0,22% del total dels aliments que traspassen les nostres fronteres però és responsable del 16% del total d'emissions de CO2 que generen les importacions. Sort que només és el 0,22%!
Per acabar-ho de fer malament, tots aquests aliments no els importem precisament d'aquí al costat: de mitjana, fan 5.013 km abans d'arribar a Espanya. Els menys viatgers són els productes làctics, que recorren una mitjana de 1.339 km. Els que vénen de més lluny són els pinsos per animals, que fan 7.901 km. I no val dir que tu no consumeixes pinso, a no ser que siguis vegetarià i no prenguis llet ni ous!
El 1995 el país d'on importàvem més aliments eren els EUA, amb un 24% del total. Però els nostres hàbits han canviat: actualment importem un 39% dels aliments de l'Amèrica Llatina, sobretot de l'Argentina, que ha passat del 4,25% del 1995 al 25%.

Aquí pots veure una llista dels principals països de procedència:

• Vi: Xile, l'Argentina i Itàlia
• Làctics i ous: França, Portugal i Alemanya
• Cafè i cacau: el Vietnam, Alemanya i el Brasil
• Animals vius: els Països Baixos, França i Suïssa
• Preparats: Europa
• Productes carnis: França, el Brasil, Alemanya i els Països Baixos
• Cigrons: Mèxic
• Peix: l'Argentina, el Marroc, la Xina, França i Portugal
• Cereals: el Brasil, França, els EUA i l'Argentina
• Porcs: França, els Països Baixos i Hongria
• Fruites i llegums: França, Tailàndia i Portugal
• Pinsos: l'Argentina
• Soja: l'Argentina i el Brasil
• Sucre: França, l'Índia i Portugal

Tot plegat, no té massa sentit, no? Quan vagis a comprar, fixa't d'on vénen els teus aliments. És el primer pas per començar a canviar els nostres hàbits de consum.

Fonts:

1. Article de Donant dades sobre la importància de menjar productes de consum local: http://www.donantdades.com/2011/08/menjar-sense-fronteres.html
2. Informe Alimentos kilométricos. Las emisiones de CO2 por la importación de alimentos al estado español fet per l'associació ecologista Amigos de la Tierra i investigadors de les universitats de Vigo i Sevilla: http://issuu.com/amigos_de_la_tierra_esp/docs/informe_alimentoskm
3. Amigos de la Tierra: http://www.tierra.org/spip/

    
     
      

La indústria militar espanyola

En els últims mesos hi ha hagut retallades a pràcticament tots els apartats dels pressupostos generals de l'Estat. Però mentre que el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat ha patit una retallada del 13,7% i el d'Educació, Cultura i Esports del 21,2%, el Ministeri de Defensa només ha retallat el seu pressupost en un 8,8%.
Naturalment, per justificar-ho es parla de la defensa nacional, que no podem deixar de banda, com si deixar sense educació i sanitat de qualitat als ciutadans no fos més perillós que una poc probable invasió estrangera. Fins i tot Fernando García Sánchez, cap de l'Estat Major de la Defensa (màxima autoritat militar després del rei), afirmava en una entrevista a principis d'abril que la principal amenaça que pateix Espanya en aquests moments és la crisi econòmica.
L'altre gran argument que es fa servir per justificar les poques retallades en Defensa és la importància econòmica de la indústria armamentística espanyola i el fet que dóna feina a molta gent, i que per tant seria contraproduent posar pals a les rodes del sector si volem sortir de la crisi. Però com demostra l'estudi El complejo militar-industrial. Un parásito en la economía española del Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs, aquesta indústria no només no té massa pes en el total de la producció del país sinó que contribueix a agreujar la crisi econòmica. Vegem-ho.
La indústria militar espanyola va facturar, l'any 2009, 6.560 milions d'euros. Són molts diners, però només suposa un 1,24% del total de la producció industrial de l'estat. Pel que fa a l'exportació d'armes espanyoles, que tan mal ha fet en les poblacions civils d'uns quants països, només suposen un 0,6% del total de les exportacions espanyoles. Vaja, que l'eliminació d'aquesta indústria tampoc no seria tan traumàtica per les nostres butxaques, i a canvi suposaria desfer-se d'un sector que agreuja les injustícies al món i contribueix a augmentar les diferències entre rics i pobres. Pel que fa als treballadors que perdrien la feina, només són 29.000, un 1,1% dels treballadors de la indústria espanyola.
A canvi, aquest sector suposa una important font de despeses per als ciutadans. El Ministeri de Defensa (i, per tant, tots nosaltres) deu a la indústria militar 37.000 milions d'euros, que no pot pagar i que contribueixen a fer gran el forat del dèficit públic.
I qui són, aquestes empreses? D'empreses que subministren armament i serveis al Ministeri de Defensa n'hi ha prop de 500, però 4 d'elles, sumades, representen el 75,4% del total de la facturació militar:

• Navantia, que fa els vaixells de guerra de l'armada.
• EADS-Casa, dedicada a l'aeronàutica militar.
• Santa Bárbara / General Dynamics, especialitzada en armes lleugeres i pesades per a l'exèrcit de terra.
• INDRA, especialitzada en els components electrònics i de noves tecnologies de l'armament.

Acabem l'article amb les propostes dels autors de l'estudi per tal de reduir l'impacte negatiu de la indústria militar sobre l'economia espanyola. En primer lloc, reduir el nombre de soldats de l'exèrcit espanyol per tal de retallar la despesa d'armament; en segon lloc, paralitzar la compra de més material; en tercer lloc, no donar més crèdits en I+D militar a les empreses del sector; i per acabar, ajudar a reconvertir la indústria militar en civil per no perdre els llocs de treball ni les fàbriques. En altres paraules: convertir la indústria militar espanyola en alguna cosa útil.

Fonts:

1. Les retallades a cada ministeri: http://www.lavanguardia.com/economia/20120330/54279837412/todos-recortes-ministerios.html
2. Entrevista a Fernando García Sánchez, cap de l'Estat Major de la Defensa: http://www.abc.es/20120304/espana/abci-entrevista-jemad-201203040008.html
3. Informe El complejo militar-industrial. Un parásito en la economía española del Centre d'Estudis per la Pau JM Delàs: http://www.centredelas.org/index.php?option=com_content&view=article&id=905%3Ainforme-sobre-el-complejo-militar-industrial-espanol&catid=52%3Ainformes&Itemid=85&lang=es#.T6IoXvJZpbM.twitter
4. Post de Donant dades sobre l'exportació de bombes de dispersió a la Líbia de Gaddafi: http://www.donantdades.com/2011/11/seguint-una-bomba-de-dispersio.html
5. Navantia: http://es.wikipedia.org/wiki/Navantia
6. EADS-Casa: http://ca.wikipedia.org/wiki/Construcciones_Aeron%C3%A1uticas
7. General Dynamics/Santa Bárbara: http://es.wikipedia.org/wiki/Santa_B%C3%A1rbara_Sistemas
8. Indra: http://es.wikipedia.org/wiki/Indra_Sistemas

   
   
   
    

Immigrants i sanitat

La pèrdua de drets sempre és un procés gradual. L'estat del benestar no es pot dinamitar de cop perquè la resposta ciutadana seria molt forta, però es pot anar desmuntant a poc a poc de manera que, al cap d'un temps, hagi desaparegut i ningú no sàpiga què ha passat exactament. Quan algú retalla un dret o un servei i anuncia la propera retallada, tendim a acceptar el que ha passat com a una batalla perduda i a fixar les nostres energies en les properes retallades... i ja ens han colat un gol. I així, de mica en mica, es va desmuntant el que ha costat tants anys de construir.

Com va anunciar el Govern fa uns dies, ara toca excloure els immigrants de la sanitat pública. Per què els immigrants? Doncs perquè no voten i perquè, a diferència dels nens, que tampoc no voten, són un col·lectiu que sempre ha despertat recels en una part de la població que sí que té dret a vot.
Per fer-ho, i per aconseguir el suport de part de la ciutadania a aquesta mesura tan injusta i perillosa, es fan servir els arguments de sempre: els immigrants copen la sanitat pública sense aportar res a canvi, bloquegen les urgències, disparen la despesa en medicaments, etc.
Són arguments estúpids i racistes. I ho són perquè es basen en premisses falses. I només calen quatre dades per entendre que són profundament injustos:
 

• Els immigrants van menys al metge que la resta de ciutadans. En un estudi sobre l'accés a la sanitat pública dels immigrants de la Comunitat de Madrid fet el 2009 es diu que 8 de cada 100 nacionals van a l'hospital cada any per només 5,8 immigrants de cada 100. 
• Els immigrants tenen un consum farmacèutic de 96,5 euros l'any mentre que la resta de ciutadans gasta 446,4 euros anuals, quasi cinc vegades més.
• L'únic servei mèdic on hi ha sobrerepresentació d'immigrants són les unitats de maternitat.  
• Només el 7,3% dels pacients que han passat pel quiròfan a Catalunya el 2009 eren immigrants, segons la Conselleria de Salut (mentre que el percentatge de població immigrant a Catalunya és del 15,7%). 
• L'ús de les urgències sanitàries per part dels immigrants és exactament el mateix que per part de la resta de ciutadans, segons un estudi de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.

L'exclusió dels immigrants de la sanitat pública és un pas més cap a la privatització dels drets i serveis. Després dels immigrants vindran els aturats ("qui no paga no pot tenir els mateixos drets!"), després els pensionistes ("hem de prioritzar els joves, i els vells són massa cars!") i després la resta.

Bona part d'aquestes dades les podeu trobar al web de la Xarxa Antirumors de Barcelona, una iniciativa molt interessant dedicada a rebatre els rumors més estesos contra la immigració i a qui vam dedicar un article fa uns mesos.

Fonts:

1. L'anunci de l'exclusió sanitària dels immigrants: http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/04/24/actualidad/1335254687_707783.html
2. Estudi d'Ángel Alberquilla sobre la sanitat pública a la Comunitat de Madrid (2009) d'on hem tret algunes de les dades sobre immigració i sanitat: http://ep00.epimg.net/sociedad/imagenes/2012/04/24/actualidad/1335254687_707783_1335262552_sumario_grande.jpg
3. La immigració a Catalunya en xifres, monogràfic del butlletí de la Direcció General per a la Immigració, abril 2012: http://www20.gencat.cat/docs/bsf/05butlletins/03butlletiImmigracio/02immigracioenxifres/2012/num13/Links/xifres13.pdf
4.  La resta de dades les hem extret del web de la Xarxa Antirumors de Barcelona: http://www.bcnantirumors.cat/
5. Un article de Donant dades sobre l'Agència Antirumors de Barcelona: http://www.donantdades.com/2011/06/jo-no-soc-racista-pero.html

   
    
    
    

Algunes dades sobre l'economia submergida a Espanya

L'economia submergida és el conjunt d'activitats econòmiques que no passen pel controls fiscals i que, per tant, no paguen impostos. Aquí s'hi han de comptar tant les activitats legals que evadeixen impostos com les il·legals, que naturalment es duen a terme clandestinament.
I precisament perquè aquestes activitats no es registren enlloc, són difícils de quantificar, i ni el Ministeri d'Economia, ni el d'Hisenda, ni l'Agència Tributària en tenen xifres oficials. Tot i això, universitats, ministeris, bancs, agències estatals, instituts d'estudis econòmics i socials o comissions de la UE no paren de publicar les seves estimacions sobre el que suposa aquest tipus de frau.
El juliol del 2008, just abans que explotés la bombolla immobiliària i comencés la crisi actual, el sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda (GESTHA) va publicar un informe molt interessant on s'intentava posar una mica d'ordre al ball de xifres sobre l'economia submergida espanyola provinents de totes aquestes fonts. De l'informe, en volem destacar dues dades principals.
La primera és que, de les 4.017 persones que el 2004 tenien un patrimoni de més de 10 milions d'euros, només 727 el declaraven. La resta, 3.290, no ho feien. És a dir, un 82%. Això no vol dir que l'economia submergida sigui només cosa de les grans fortunes, naturalment. De fet, és un tipus de frau absolutament transversal: el practiquen des dels milionaris que desvien els seus diners als paradisos fiscals fins als microeuristes que treballen en negre o que manipulen factures per no declarar tot el que ingressen.
La segona dada important és l'estimació del que suposa l'economia submergida sobre el total del PIB espanyol. Les dades van des del 20% que dóna el Ministeri de Treball (any 2004) fins al 25% de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) de l'any 2005. Al mig, un estudi de la Comissió Europea que la situa al 22% (any 2002), només superada per Grècia, amb un 30%. Molt lluny del 2% dels Països Baixos o l'1,5% d'Àustria. Segons aquesta estimació, l'economia submergida a Espanya té un volum de 241.465 milions d'euros. Per fer-nos una idea: és 2.500 vegades el que es retallarà en educació a Extremadura el proper any.
Us imagineu el que es podria fer si aquests diners, que representen entre una quarta i una cinquena part del PIB, es declaressin i paguessin els impostos pertinents?

Fonts:
L'evasió fiscal: http://www.paraisos-fiscales.info/evasion-de-impuestos.html
GESTHA, el sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda: http://gestha.es/?seccion=actualidad&num=176
L'estimació de l'economia submergida segons GESTHA: http://www.gestha.es/archivos/informacion/monograficos/gestha_ucm/2008/ponencia-el-escorial-julio2008.pdf
Les retallades en l'educació a Extremadura: http://www.hoy.es/20120423/local/plataforma-educacion-publica-estima-201204231252.html
    
    
    
    

L'agonia dels rinoceronts

Gràcies a una caiguda accidental del que possiblement serà l'últim representant de la monarquia espanyola, la caça d'elefants ha ocupat les primeres planes de tots els diaris del país. Aquest petit incident ha permès a milers de persones fer-se una idea de la precària salut d'aquest mamífer gegant i de la lluita de diverses organitzacions per recuperar l'espècie i aconseguir que deixi d'incloure's en la llista vermella d'espècies amenaçades. Gràcies a la relliscada del rei, sabem que al món hi ha entre 470.000 i 690.000 elefants africans.
Però l'elefant no és l'únic gran mamífer amenaçat; la major part dels grans simis i dels grans felins, per exemple, tindran dificultats per evitar l'extinció en els propers decennis. Actualment queden poc més de 3.000 tigres en llibertat (i uns 20.000 en captivitat), i de l'orangutan de Sumatra només en queden 7.000 i pràcticament han perdut el seu hàbitat original, la pluviïsilva.
Avui parlarem d'un altre gran mamífer amenaçat que, si ningú no hi posa remei aviat, desapareixerà del nostre planeta en els propers anys: el rinoceront. De la família dels rinoceronts, que té més de 30 milions d'anys, només en queden cinc espècies, dues africanes i tres asiàtiques:
El rinoceront blanc, l'animal terrestre més gran del món després de l'elefant. En queden 20.160 en llibertat, i tot i que són molt pocs és, de lluny, l'espècie de rinoceront més abundant. El 1885 només quedaven una vintena d'individus, i per això tenen molts problemes de consanguinitat.
El rinoceront negre, que té dues banyes sobre el morro i que tot i que sembli estrany és gris, com el rinoceront blanc. I si tots dos són grisos, per què aquests noms? Doncs perquè els colons neerlandesos, del rinoceront blanc (que és més gran) en deien "wijde", que vol dir ample, i els colons anglesos van traduir per "white" i es van quedar tan amples. I de l'altre rinoceront, per diferenciar-lo, en van dir negre. D'aquesta espècie en queden només 4.880 individus, i està en perill crític d'extinció.
El rinoceront indi, del qual només en queden 2.700 exemplars i que es troba protegit al nord de l'Índia i al Nepal. El 1515 uns aventurers van portar a Europa un exemplar d'aquest rinoceront per regalar-lo al Papa, que el volia fer lluitar a mort amb un elefant (sembla que l'obsessió de les famílies aristocràtiques europees per assassinar grans mamífers ve de lluny). Finalment, després de passar per Lisboa el vaixell que transportava l'animal es va enfonsar davant la costa italiana i el Papa es va quedar sense espectacle. El pintor Albrecht Dürer en va fer un dibuix molt famós basant-se en els dibuixos de gent que l'havia vist personalment a Portugal. Si us fixeu bé en el dibuix i el compareu amb una fotografia d'un rinoceront indi, notareu que el pintor va afegir-li una segona banya al llom. Per què? Doncs perquè els europeus havien llegit a la Història Natural de Plini que el rinoceront té dues banyes, i Plini no es podia equivocar. El que no sabien és que l'escriptor llatí només coneixia les dues espècies africanes, que sí que tenen dues banyes...
El rinoceront de Sumatra, molt castigat pels caçadors furtius, que només n'han deixat de 150 a 250 exemplars. És l'espècie més primitiva de les cinc, i pel seu aspecte ens podem fer una idea de com eren els avantpassats de la família.
El rinoceront de Java, del qual només en queden uns 30 exemplars, i que habita aquesta illa d'Indonèsia. Fins fa poc també n'hi havia alguns exemplars al Vietnam, però els caçadors furtius van matar l'últim el 2010. Actualment, és el més escàs dels grans mamífers.
Si sumem tots els exemplars de les cinc espècies veurem que, de rinoceronts, només en queden 28.000. Una xifra que no dóna massa lloc a l'esperança. I menys encara si tenim en compte que és un animal que quasi mai no es reprodueix en captivitat i que, quan està en llibertat, és perseguit incansablement pels caçadors furtius, que els maten, els tallen les banyes i les envien a la Xina i sobretot al Vietnam per fer-ne ungüents suposadament miraculosos. L'estúpida història d'un alt funcionari vietnamita a qui se li va curar un càncer gràcies a un medicament fet amb banya de rinoceront ha multiplicat la demanda d'aquest producte: el 2011 es va importar al Vietnam una tona de banyes de rinoceront. Naturalment, no serveix per curar res, però la fe en un tractament (sobretot si és molt car i difícil d'aconseguir) té efectes molt poderosos en el benestar del pacient. I mentrestant, només a la República de Sud-àfrica un rinoceront és assassinat cada 18 hores...
Una última dada per entendre el problema de la caça furtiva de rinoceronts: des del 2006, 22 furtius han mort en tirotejos i 200 han estat detinguts pels forestals. Però això no els ha detingut, perquè per una banya de rinoceront blanc de 3,5 kg es poden arribar a pagar 270.000 euros al mercat negre.

Fonts:

1. L'elefant africà (Loxodonta africana) a la llista vermella d'espècies amenaçades de l'IUCN: http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/12392/0
2. Població de l'elefant africà: http://www.compromisorse.com/rse/2012/04/17/wwf-trabaja-por-la-conservacion-de-los-elefantes-desde-hace-50-anos/
3. El tigre (Panthera tigris): http://ca.wikipedia.org/wiki/Tigre
4. L'orangutan de Sumatra (Pongo abelii): http://ca.wikipedia.org/wiki/Orangutan_de_Sumatra
5. El rinoceront blanc (Ceratotherium simum): http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/4185/0
6. El rinoceront negre (Diceros bicornis): http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/6557/0
7. El rinoceront indi (Rhinoceros unicornis): http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/19496/0
8. El dibuix de Dürer: http://imgs.soufun.com/news/2006_10/31/1162271922390.jpeg
9. El rinoceront de Sumatra (Dicerorhinus sumatrensis):  http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/6553/0
10. El rinoceront de Java (Rhinoceros sondaicus): http://www.iucnredlist.org/apps/redlist/details/19495/0
11. Cada 18 hores, un rinoceront és assassinat a la República de Sud-àfrica: http://www.rhinos-irf.org/
12. Trobareu molta informació sobre la caça furtiva dels rinoceronts al número de maig de 2012 de la revista National Geographic: http://www.nationalgeographic.com.es/2012/02/24/guerra_del_rinoceronte.html

    
    
     
     

La fórmula Mohawk, o com desmuntar una vaga

Durant el primer terç del segle XX, moltes grans empreses van començar a contractar grups de matons que, armats amb porres, apareixien a les vagues i manifestacions sindicals i atonyinaven a tots els participants. Sovint també hi havia trets, i molts sindicalistes a tot el món van perdre la vida, ja sigui enmig de les manifestacions o en algun carreró fosc. A Barcelona, aquestes pràctiques van ser molt habituals a principis dels anys 20, i van rebre el nom de pistolerisme. Però van ser un fenomen global, molt estès en tots els països industrialitzats.
Naturalment, és una manera bastant efectiva de dissoldre manifestacions i de dissuadir els treballadors de fer vaga, però aviat es van adonar que no era massa eficient a llarg termini. En primer lloc, alguns sindicats i associacions anarquistes (com la CNT espanyola) van crear els seus propis grups armats, que van arribar a assassinar el president del Govern Eduardo Dato el 1921 i uns quants governadors civils. En segon lloc, la ràbia que generaven aquests escamots trencavagues i el fet evident que estaven conxorxats amb la policia i el govern donava arguments als treballadors per seguir manifestant-se, i fins i tot ajudava a convèncer alguns indecisos.
Però llavors, algú va tenir una gran idea. Va ser el 1937, durant una vaga del sector de l'acer a Johnstown, a l'oest de Pennsilvània. Si per comptes d'atacar el gruix dels manifestants amb porres i pistoles s'atacava els seus líders amb articles i discursos, mirant de posar en contra seva la resta de treballadors, s'aconseguiria acabar amb les vagues i manifestacions i, a sobre, quedar com els bons de la pel·lícula. És el que es coneix com a fórmula Mohawk.
El raonament és molt senzill. "Nosaltres", empresaris, banquers, aturats, treballadors i mestresses de casa, tenim interès en que les empreses vagin bé, hi hagi feina, no hi hagi disturbis i tot funcioni. "Ells", els sindicalistes, volen problemes, provoquen disturbis, viuen d'això. Per tant, hem de defensar tots junts els "nostres interessos", estar units, no caure en les seves provocacions. Els vaguistes són subversius, violents, antidemocràtics, provoquen aldarulls, i d'alguna manera la gent de bé els hem de parar els peus. L'executiu d'un gran banc i la persona que li neteja l'oficina tenen els mateixos interessos, han de lluitar plegats contra els antisistema.
Sembla un argument molt barroer i fàcil, però si el repeteixes molt i des de tot arreu (des dels mitjans, des de les tribunes polítiques, des de les aules, etc.) acaba funcionant. I molt bé! Tant, que avui en dia és la fórmula més utilitzada per desfer vagues i manifestacions, o com a mínim per evitar que un gruix important dels ciutadans hi participin, cosa que converteix els qui lluiten pels drets laborals i socials en una minoria, en "grupets d'antisistemes".
És molt interessant donar un cop d'ull als titulars dels diaris i a les declaracions de certs polítics o dels representants de la patronal durant els dies previs i posteriors a una vaga. Durant els dies previs a la vaga general del 29 de març vam estar col·leccionant retalls de diari amb declaracions a l'estil Mohawk... i en vam acumular alguns centenars. Si algú hi té interès, només cal que passi uns minuts fullejant les hemeroteques de qualsevol diari. Hi trobarà des d'articles que parlen de l'enriquiment dels sindicalistes o del fet que no els descomptin del sou el dia de vaga, fins a arguments que ataquen les vagues per les pèrdues econòmiques que representen (i que recauen en els treballadors, naturalment).  I és que, com diu Noam Chomsky, que ha escrit força sobre la fórmula Mohawk, "la propaganda és a la democràcia el que la porra a l'estat totalitari".

Fonts:

1. Tres textos de Noam Chomsky sobre la fórmula Mohawk:

• Cómo nos venden la moto. Información, poder y concentración de medios:  http://books.google.es/books?id=uGx5-LJZYAoC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
• Chomsky on Democracy & Education: http://books.google.es/books?id=Y5Ouy4XoXPsC&pg=PA229&lpg=PA229&dq=Mohawk+Valley+formula&hl=ca#v=onepage&q=Mohawk%20Valley%20formula&f=false
• Propaganda and the public mind.  Interviews with Noam Chomsky: http://books.google.es/books?id=nTMEirKUw-QC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

1. El pistolerisme a Barcelona: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pistolerisme
2. Eduardo Dato, president del govern assassinat pels anarquistes: http://ca.wikipedia.org/wiki/Eduardo_Dato

Brossa espacial

El 4 d'octubre de 1957, ara fa 55 anys, l'Sputnik 1 sortia disparat des del Kazakhstan i es convertia en el primer satèl·lit artificial de la història de la humanitat. Un mes més tard llençaven l'Sputnik 2, amb la famosa gossa Laika a bord. Aquell desembre, els EUA van intentar atrapar a la URSS amb el satèl·lit Vanguard TV3, però un accident va impedir que es posés en òrbita. Tot i això, al gener del 58, quatre mesos després de l'Sputnik 1, el primer satèl·lit nord-americà arribava a l'espai: l'Explorer 1. Havia començat la cursa espacial.

La guerra freda i la paranoia bel·licista dels dos països van servir, com a mínim, per catapultar els nostres coneixements sobre el cosmos i crear una xarxa de satèl·lits que actualment ens és útil per comunicar-nos, preveure el temps o navegar. És cert que també serveixen per espiar i per altres finalitats militars, però encara ens ha sortit prou bé: no sempre aconseguim treure'n alguna cosa útil de l'estupidesa humana i de l'esperit bèl·lic.

Des de llavors, el cel s'ha omplert de satèl·lits. Segons la UCS (Union of Concerned Scientists), l'1 de gener de 2012 hi havia 994 satèl·lits operatius a tot el món. Aquests satèl·lits pertanyen a una cinquantena de països diferents, però els EUA són, amb diferència, el país que en té més: 441. Tot seguit, Rússia amb 101 i la Xina amb 83.

Però en aquesta llista no hi apareixen els centenars de satèl·lits obsolets que segueixen orbitant al voltant del planeta, ni les peces d'aquests satèl·lits que, per culpa del seu desgast o d'un xoc, orbiten sense control per l'espai. Si a aquests aparells hi sumem la resta d'objectes que orbiten al voltant nostre sense cap finalitat, tindrem el que s'anomena brossa espacial.

Així doncs, després de 50 anys des de l'aparició dels primers residus espacials, ja toca començar a buscar solucions a aquest nou tipus de contaminació. Per començar, algunes xifres.

Segons el CNES, l'agència espacial francesa, com a mínim 34.000 objectes de més de 10 cm han estat observats pels radars i telescopis, dels quals 13.000 se segueixen regularment i estan inventariats. A banda d'aquests objectes de més de 10 cm, n'hi ha 200.000 que fan entre 1 i 10 cm i 35 milions que fan entre 0,1 i 1 cm. Dels que són més petits, se n'ha perdut el compte. Aquests objectes poden ser petites partícules de pintura, trossos de coets i satèl·lits o objectes relacionats amb les missions espacials (com un guant que va perdre l'astronauta Edward H. White o una càmera de fotos perduda per l'astronauta Michael Collins). Per petits que siguin, com que orbiten a grans velocitats poden impactar amb els satèl·lits i vehicles espacials, i fins i tot poden caure a terra i fer mal a algú. La probabilitat és baixa, naturalment, perquè l'espai és molt gran, però no es pot descartar. El satèl·lit francès CERISE, el 1996, va xocar amb un tros de brossa espacial i es va convertir en el primer objecte que impacta a l'espai. Des de llavors, altres aparells, com el telescopi espacial Hubble, han rebut impactes de brossa espacial. I pel que fa a la que cau del cel, el primer cas conegut és el de Lottie Williams, una dona a qui va caure un tros de brossa espacial a sobre... i va sobreviure per explicar-ho.

Tot plegat pot semblar una tonteria. Això, com a mínim, és el que s'ha considerat fins ara: l'espai és massa gran com per preocupar-nos per la brossa que hi llencem. Però cada any es fan entre 60 i 100 llançaments de coets i satèl·lits, i cada cop hi ha més aparells obsolets que, en xocar i desfer-se, multipliquen el nombre de peces que orbiten al voltant del nostre planeta. Fins i tot la NASA ja té un projecte per estudiar i buscar mesures per frenar l'expansió d'aquest tipus de contaminació. 

Al principi de la revolució industrial ningú no feia cap cas de la contaminació que generava la indústria perquè es considerava que el planeta era infinit i ho podia assumir. Ara que hem vist que tenim un problema amb els nostres residus terrestres ja és tard per evitar la destrucció de molts ecosistemes. Ens passarà el mateix a l'espai o aquest cop ens adonarem a temps del que estem fent i buscarem una solució?

Fonts:

1. Sputnik 1: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sputnik_1
2. Sputnik 2: http://es.wikipedia.org/wiki/Sputnik_2
3. Vanguard TV3: http://es.wikipedia.org/wiki/Vanguard_TV3
4. Explorer 1: http://ca.wikipedia.org/wiki/Explorer_1
5. Quants satèl·lits artificials hi ha: http://www.ucsusa.org/nuclear_weapons_and_global_security/space_weapons/technical_issues/ucs-satellite-database.html
6. El CNES, l'agència espacial francesa: http://www.cnes.fr
7. Recompte del CNES sobre la brossa espacial: http://debris-spatiaux.cnes.fr/english/index_eng.html
8. El satèl·lit CERISE: http://en.wikipedia.org/wiki/Cerise_%28satellite%29
9. El cas de Lottie Williams: http://abcnews.go.com/Technology/story?id=98700&page=1#.T2do4dmse3E
10. Programa de la NASA sobre la brossa espacial: http://www.orbitaldebris.jsc.nasa.gov/

     

     
   

Què en saps, sobre l'Àfrica?

Àfrica apareix molt sovint als mitjans, però normalment el que ens n'arriba és la part negativa: la fam, la guerra, l'explotació dels recursos naturals, la corrupció, les dictadures o els abusos contra els drets humans. I sí, tot això en forma part, però a l'Àfrica no només hi ha això. Àfrica, com la resta de continents, té una diversitat cultural i natural immensa i molt rica, però a diferència de la resta de continents no ens arriba quasi mai. Per començar, Àfrica té més de cinquanta països, tot i que tenim tendència a parlar-ne com si tot el continent fos homogeni i no hi hagués cap diferència entre un estat i un altre. Àfrica no és un país.

Per veure fins a quin punt desconeixem la realitat d'aquest continent i com ens costa diferenciar entre un país i un altre, us proposem un joc. Us plantegem 15 temes sobre música, literatura, ciència, art, natura i societat que formen part de la cultura general de la humanitat per veure si endevineu a quin país africà pertanyen. Segur que si us féssim preguntes similars sobre Amèrica o Europa les endevinaríeu quasi totes. Quantes sou capaços d'endevinar-ne si parlem d'Àfrica? Feu clic i sortiu de dubtes!

Fonts:

1. Àfrica no és un país és el títol d'un magnífic blog col·lectiu sobre el continent. Us recomanem que li doneu un cop d'ull: http://blogs.elpais.com/africa-no-es-un-pais/

       
Fes servir el codi següent per incrustar aquest joc al teu web:<iframe width="400" height="600" src="http://www.alexcanosa.com/Dd/J002.swf" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Retornar els envasos

A Espanya consumim cada dia 51 milions d'envasos, i aquesta xifra no para d'augmentar. Les causes de l'augment són molt diverses: cada cop hi ha menys productes que es venen a granel, cada cop hi ha més envasos d'un sol ús, cada cop som més i, a més a més, cada cop consumim més begudes envasades (aigua, refrescos, cervesa, sucs, etc.).
Per sort, ja fa més de 20 anys que aquests envasos es recullen selectivament en contenidors de diferents colors, i més o menys tothom sap on va cada envàs. Però tot i això, el sistema de reciclatge que hauria d'ajudar-nos a reduir molt la nostra petjada ecològica no acaba d'implantar-se: actualment, a Espanya només un 35% dels envasos es dipositen al contenidor que toca. La majoria es llencen al contenidor del rebuig i acaben incinerats o oblidats als grans abocadors.
Aquesta deixadesa per part de tots té un cost ambiental, evidentment, però també econòmic. La recollida i el tractament dels envasos llençats al contenidor incorrecte ens costa 68 milions d'euros anuals, i el valor de les matèries primes perdudes (metall, plàstic, alumini, vidre, etc.) és de 65 milions d'euros més. En total, 133 milions d'euros que llencem cada any literalment a les escombraries. El mateix que costa, per exemple, el pla nacional per universalitzar Internet amb connexions d'una mega a Espanya.
Contra això, cal mirar-s'hi una mica més a l'hora de llençar les escombraries. Però a banda de millorar el sistema actual, també es pot començar a pensar en altres sistemes, com per exemple reintroduir els envasos retornables: quan compres una beguda, pagues l'envàs, i quan el retornes et donen els diners que t'ha costat. És el que es feia abans, i té uns quants avantatges sobre el model actual:

1.- Alguns d'aquests envasos (sobretot si són de vidre) es poden reomplir directament, evitant-nos el cost del reciclatge.
2.- Els que no es reomplen es poden reciclar sense barrejar-los amb altres envasos semblants, cosa que evita que la qualitat del material perdi valor i s'acabi llençant per inservible al cap d'unes quantes reutilitzacions.
3.- Els usuaris no llençarien envasos pel carrer, ni a les escombraries ni a la natura, perquè voldrien recuperar-ne l'import, cosa que ajudaria a mantenir el medi ambient més net.

Al web de Retorna, una iniciativa integrada per ONG, associacions de consumidors i la indústria del reciclatge que impulsa aquest tipus d'envàs, podreu trobar vídeos i articles sobre les virtuts dels envasos retornables. Hi ha dades com aquesta: a Espanya, només el 30% dels envasos que es fabriquen es poden recuperar. A Alemanya, el 98,5%.
Naturalment, si és complicat que els ciutadans llencin els envasos al contenidor que toca, encara ho serà més que els retornin a la botiga. Però si, a canvi, els retornen l'import de l'envàs... potser hi participaran més que amb l'actual sistema. L'impacte d'aquest nou model seria molt important, sobretot si tenim en compte que el 50% dels envasos que es llencen al contenidor groc són de begudes.
Una utopia? Naturalment que no. És un sistema que ja existeix a Alemanya, els Països Baixos, Dinamarca, Israel, els països escandinaus i alguns estats dels EUA.

Fonts:

1. Joc de Donant dades on pots veure si saps on va cada envàs: http://www.donantdades.com/2011/11/el-joc-del-reciclatge.html
2. Post de Donant dades sobre els grans abocadors del Tercer Món: http://www.donantdades.com/2011/06/viure-en-un-abocador-descombraries.html
3. Els problemes del reciclatge d'envasos: http://www.ecoticias.com/residuos-reciclaje/62034/Preocupacion-bajo-indice-reciclaje-envases
4. Què es pot fer amb 133 milions d'euros: http://www.xatakaon.com/noticias-adsl-y-cable/el-gobierno-destina-133-millones-de-euros-para-universalizar-la-banda-ancha
5. Web de Retorna: http://www.retorna.org/ca/retorna/quees.html
6. Video de Retorna sobre les virtuts dels envasos retornables: http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=B1AoZki5ny0

    
    
    
     

Aparells en standby

La torradora elèctrica és un petit electrodomèstic inventat el 1909 que, gràcies a dues resistències elèctriques que té a l'interior, permet fer torrades. A banda d'aquest mèrit, ja de per si prou lloable, en té un altre: quan no està fent torrades no consumeix electricitat.

És probable que aquesta sigui una de les frases inicials més estúpides que mai s'han escrit per començar un article, i com a càstig segur que hi ha lectors que no han seguit llegint. Però als qui encara seguiu aquí, us devem una explicació. I és que encara que sembli ridícul (i de fet ho és), a diferència de les torradores, bona part dels electrodomèstics que tenim a casa segueixen consumint electricitat quan no els fem servir, i fins i tot quan ni tan sols no estem a casa.

Estem parlant, naturalment, de la funció d'autonomia d'espera, que normalment es coneix amb un anglicisme: standby. És a dir, aquella llumeta que té la televisió, l'ADSL, la cadena de música, el DVD, VHS o BluRay, el portàtil i fins i tot algunes rentadores quan estan apagats. És evident que aquesta llumeta o petita pantalla amb numerets consumeix electricitat, però pot semblar una mica exagerat dedicar un article a aquesta despesa tan minúscula. Però si donem un cop d'ull a les dades sobre el consum dels aparells en standby que apareixen a l'estudi sobre el consum energètic del sector residencial a Espanya publicat fa unes setmanes per l'IDAE, l'Institut per a la Diversificació i Estalvi d'Energia, veurem que no és una despesa tan minúscula. L'estudi, finançat al 50% per l'Eurostat, l'agència d'estadística de la Unió Europea, és un dels més importants que s'ha fet mai al continent, i bona part de les dades són extrapolables a altres països, com a mínim per fer-nos-en una idea.

En primer lloc, cal tenir en compte que l'estudi només parla del consum elèctric de les llars espanyoles, que és un 25% del consum elèctric total de l'Estat. I ara la dada: l'standby suposa el 6,6% del consum elèctric de les llars espanyoles. Atenció: no estem parlant del consum total dels aparells que disposen de la funció standby, sinó només del consum directe de la funció standby; el consum d'aquests aparells quan estan en funcionament es calcula a part. Perquè us feu una idea, gastem en standby el triple que en refrigeració, el doble que en congeladors, el doble que en rentaplats, el triple que en assecadores de roba, una vegada i mitja més que en forns de cuina i una vegada i mitja més que en ordinadors.

Com que el preu del KWh varia segons el consum, segons el tipus d'energia i segons les pujades i baixades del mercat, es fa difícil fer un càlcul en euros del que es gasta en standby una família espanyola. Però n'hi ha prou amb que agafeu l'última factura del consum d'electricitat i una calculadora i mireu quants euros suposa per a vosaltres aquest 6,6% del consum total. I compteu també quant esteu pagant al llarg de l'any en llumetes vermelles... Si no reduïm el nostre consum per motius mediambientals, com a mínim fem-ho per deixar de llençar diners.

En aquesta web hi trobareu una calculadora on podeu afinar encara més la vostra despesa posant-hi els electrodomèstics que teniu a casa i calculant el consum anual, la despesa en euros i el  CO2 que produïu pel fet de deixar en standby els aparells quan no els feu servir. Potser no val la pena tenir-los encesos, no?

Fonts:

1. La torradora elèctrica: http://ca.wikipedia.org/wiki/Torradora
2. Estudi sobre consum energètic del sector residencial a Espanya fet per l'IDAE: http://www.idae.es/index.php/mod.documentos/mem.descarga?file=/documentos_Informe_SPAHOUSEC_ACC_f68291a3.pdf
3. IDAE, Institut per a la Diversificació i Estalvi d'Energia: http://www.idae.es/index.php/id.171/mod.noticias/mem.detalle
4. Eurostat, l'agència d'estadística de la Unió Europea:  http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page/portal/eurostat/home/
5. El Quilowatt hora (KWh): http://ca.wikipedia.org/wiki/KWh
6. Web on pots calcular el consum aproximat d'energia elèctrica dels teus aparells en standby: http://www.ocu.org/stand-by/

    
    
    
   

De què serveixen els títols nobiliaris?

Qui llegeixi la pregunta que ens fem al títol pot pensar que no serveixen per res, que són cosa del passat. I és veritat, els títols nobiliaris, avui en dia, no estan associats a la llarga llista de privilegis de què gaudien fa no massa temps. Però els títols segueixen existint, i són reconeguts pels estats monàrquics europeus. Fins i tot, a diferència d'altres títols de caràcter privat (com el de Miss Espanya, el de bisbe o el de Rey del pollo frito), hi ha organismes públics que es dediquen a vetllar per ells i, tot i que les lleis no els donen cap privilegi, en tenen alguns. Donem-hi un cop d'ull.

Per fer-ho, agafarem el cas d'Espanya, tot i que bona part de les dades són extrapolables als altres països europeus amb monarquia. Els títols nobiliaris són tan antics com les monarquies, i per tant n'hi ha des de fa molts segles. Els que actualment s'usen en les monarquies europees com la nostra, però, venen de l'edat mitjana. Aquest no és el lloc per parlar de la història i els privilegis de ducs, marquesos, comtes i barons, i per tant no tirarem tan enrere. Ens limitarem a anar fins al 9 de desembre de 1931, dia en què es va aprovar la Constitució de la Segona República Espanyola que, en el seu article 25, abolia els títols nobiliaris amb l'argument que "no podran ser fonaments de privilegi jurídic la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques ni les creences religioses". Però aquest article, com la república, no va durar massa, i el 1947 el general Franco va restaurar els títols nobiliaris... fins avui. Amb l'aprovació de l'actual constitució, on queda clar que "correspon al rei concedir honors i distincions" (art. 62), els títols nobiliaris han sigut acceptats dins el règim democràtic, i amb una sèrie de reials decrets posteriors, com el Reial Decret 602/1980, s'ha acabat de legalitzar el tema.
Comencem per les xifres. El 1980, el Ministeri de Justícia (que encara que sembli un acudit és qui s'encarrega de gestionar els títols nobiliaris) va editar la Guía oficial de Grandezas y Títulos de España, l'última versió de la qual ha sortit el 2011. A l'edició del 1980 hi havia 2601 títols, portats per 1940 persones (penseu que hi ha gent que té més d'un títol nobiliari; la duquesa d'Alba, per exemple, que és la persona amb més títols nobiliaris del món, en té més de 50). No he pogut consultar la versió del 2011 de la guia (no estava a la biblioteca de cap universitat catalana i, sincerament, em feia mandra pagar 20 euros per aquest totxo de prop d'un miler de pàgines) però a la del 2004 ja n'he comptat 2833, 232 més que l'any 80. O sigui, que el rei Joan Carles té certa propensió a nomenar nous nobles per pagar favors, simpaties i amistats. Per exemple, en el cas de Vicente del Bosque, a qui va atorgar el títol de marquès quan va guanyar el mundial, o Mario Vargas Llosa, a qui li va concedir el mateix títol quan va guanyar el premi Nobel. Per tant, no és una institució que es vagi apagant i que algun dia desapareixerà, al contrari. Cada dia hi ha més nobles.
Ara passem a l'altre gran tòpic sobre la noblesa actual, el de que no tenen cap privilegi... que tampoc no acaba de ser del tot així. Sí que és cert que, amb les Corts de Cadis de 1812 s'aboleixen formalment els antics privilegis, és a dir, els beneficis que el poder legislatiu donava a algú pel fet d'haver nascut noble (no pagar impostos, no anar mai a la presó per deutes, etc.). Però les constitucions modernes no han abolit el principal privilegi de què gaudien en altres temps: la propietat dels béns mobles i immobles aconseguits gràcies a l'espoli i el cobrament d'impostos a les persones que tenien sota la seva jurisdicció. Sempre que surt aquest tema, els defensors i els beneficiaris d'aquest espoli fan servir l'argument sagrat del dret a la propietat privada, que és la manera fina del "santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita", i titllen els qui es queixen de demagogs i rabiosos. Cosa que no deixa de ser curiosa. L'espoli practicat per la noblesa feudal fa uns segles no és molt diferent del practicat pels jerarques nazis fa poc més de mig segle, però sembla que el temps dóna una pàtina de legitimitat a aquests delictes: els descendents no només no s'avergonyeixen dels actes dels seus avantpassats sinó que els defensen amb orgull.
Però els privilegis no s'acaben aquí. Naturalment, els que atorgava l'Estat ja no són vigents, però els que s'atorgaven els nobles entre ells encara estan en ús, i ningú no els pot prohibir. Entre aquests privilegis, hi ha el que tenen tots els nobles amb grandesa d'Espanya de ser rebuts pel rei sempre que ho desitgin. Pot semblar una tonteria sense importància, però en alguns moments ha sigut un privilegi molt valorat. Un exemple: durant la transició, els partits polítics intentaven tenir algun noble amb privilegi de grandesa militant al partit per poder ser rebuts pel rei sempre que ho desitgessin. És per això, per exemple, que José Luís de Vilallonga, marquès de Castellbell, va tenir un lloc destacat a la Junta Democràtica i al PSOE d'aquells anys. Naturalment, a la seva autobiografia diu que era per les seves qualitats intel·lectuals; però a les autobiografies dels altres no es diu ben bé el mateix. La seva única aportació era que el monarca estava obligat a obrir-li les portes a ell i als seus acompanyants sempre que ho demanés.
L'argument principal dels defensors de la noblesa és que els privilegis ja no existeixen i que actualment són una espècie de club privat amb el mateix dret a existir que la resta de clubs privats. Però els clubs privats de veritat no tenen una secció del Ministeri de Justícia, finançada amb diners públics, encarregada de portar-los els números, ni tenen a un dels seus membres fent de cap d'Estat únicament pel fet de ser el president del club.
Des del 1997, l'escriptor Javier Marías s'ha convertit, sense més legitimitat que la que li atorga la seva pròpia voluntat, en rei de l'illot de Redonda, un munt de pedres al mig del Carib. Des de llavors, no para d'atorgar títols nobiliaris als seus amics i a personalitats de la cultura. Suposo que els nobles "de veritat" veuen això com un joc que no va més enllà, com una excentricitat de l'escriptor. Però no s'adonen que és exactament el mateix que han fet ells, i que Javier Marías (Javier I de Redonda) té tanta legitimitat per atorgar títols nobiliaris com Joan Carles I. Com a mínim, els de Redonda no han robat res a ningú.

Fonts:

1. El Rey del pollo frito: http://www.elmundo.es/elmundo/2011/07/27/cultura/1311788189.html
2. La Constitució de la Segona República que abolia els títols nobiliaris (art. 25): http://www.icsi.berkeley.edu/~chema/republica/constitucion.html
3. La Constitució actual (art. 62f): http://www.congreso.es/consti/constitucion/indice/titulos/articulos.jsp?ini=62&tipo=2
4. Reial Decret 602/1980 que modifica les lleis anteriors en matèria de títols nobiliaris: http://www.boe.es/aeboe/consultas/bases_datos/doc.php?id=BOE-A-1980-7011
5. Guía oficial de Grandezas y títulos nobiliarios editada pel Ministeri de Justícia: http://www.mjusticia.gob.es/cs/Satellite/ca/1215198356356/Publicacion/1288775574131/Detalle.html
6. Vicente del Bosque i Mario Vargas Llosa, nous marquesos: http://www.lavanguardia.com/gente/20110204/54110565649/el-rey-nombra-marques-a-vicente-del-bosque.html
7. Les Corts de Cadis, on s'aboleixen els privilegis de la noblesa: http://ca.wikipedia.org/wiki/Corts_de_Cadis
8. Els antics privilegis de la noblesa: http://es.wikipedia.org/wiki/Privilegio#Privilegios_varios
9. Grandesa d'Espanya: http://ca.wikipedia.org/wiki/Grandesa_d%27Espanya
10. El regne de Redonda: http://www.javiermarias.es/REDONDIANA/EspecialPeriodicoCatalunya.html
11. Els ducs del regne de Redonda: http://www.javiermarias.es/REDONDIANA/DuquesdeRedonda.html